En esta pàgina incloem dos textos: una “Nota” sobre l’educació bàsica en la postguerra, i una “Memòria escolar d’un xiquet de la postguerra”, el testimoni d’un veí que ha preferit que no transcendisca el seu nom. Les imatges que s’han utilitzat per il·lustrar el primer text pertanyen a distintes col·leccions particulars, recollides a la nostra “Galeria de fotos”. Com quasi tot en Artanapèdia, el text està viu, incomplet, obert a tot tipus d’informació; esperem comentaris, imatges o documents.

**********

NOTA SOBRE L’EDUCACIÓ BÀSICA EN LA POSTGUERRA

Nelo Vilar, actualitzat 30 de setembre de 2015

Poc sabem de les condicions de l’ensenyament públic a Artana més enllà de les dades oficials i la legislació que es feia des de Madrid. A Artanenses notables, Mn. Lluís fa una semblança dels estudiants del nostre poble des de la repoblació de 1611, però no conta en quines condicions estudiaven: si era un ensenyament religiós, si resultava molt costós per a les famílies, quanta gent rebia una educació bàsica… La major part de la gent que estudiava, segons Mn. Lluís, ho feia per ser frare o capellà. Les monges no estudiaven perquè no se li veia cap funció a una dona formada o intel·ligent.

Sabem que els fonaments de l’educació pública es posen en el Reglamento de 1821, el Plan del Duque de Rivas de 1836 y en el Plan Pidal de 1845. Amb aquesta base es redacta la Ley de Instrucción Pública de 1857, del moderat Claudio Moyano, que assumeix els aspectes bàsics del sistema educatiu liberal. La Llei Moyano serà la base de l’educació pública durant més d’un segle, i es caracteritzarà per la gratuïtat relativa (per aquells que no podien pagar-se-la, que eren la majoria) o la obligatorietat entre els 6 i els 9 anys. Tot i les proclames d’universalitat, aquesta llei equiparava l’ensenyament públic, l’ensenyament privat i el que es podia fer en la pròpia casa. Amb el nivell d’analfabetisme que hi havia a l’Estat espanyol, en la pràctica això implicava que hi havia condicions per a continuar evitant l’escolarització.

El major canvi a què es sotmet la llei es produeix en la Segona república, on es proclama el caràcter laic de l’ensenyament, la llibertat de càtedra, la obligatorietat i la gratuïtat entre els 6 i els 12 anys (que es podia ampliar fins els 15), l’educació mixta, el reconeixement del bilingüisme o la conversió dels mestres i professors en funcionaris. El triomf del Front Popular va suposar a més a més una radicalització d’estos principis: es volia acabar amb l’analfabetisme rural o generalitzar el batxillerat entre els treballadors, però sobretot facilitar un nou model d’organització social igualitària. Va augmentar sensiblement el pressupost educatiu i el nombre de professors.

En començar la Guerra les autoritats republicanes van iniciar el control ideològic antifeixista del professorat. Fugint de les possibles represàlies molts mestres de dretes van fugir i se’ls va expedientar, però no coneixem els detalls del cas artanenc. També es va procedir a una revisió general de la fidelitat al Govern, i va haver sancions per a prop del dèsset per cent dels mestres de la província, sancions que podien implicar traslladats, jubilació o cessament. Pensem que fins a la Segona República l’escola havia estat, bàsicament, controlada per l’Església, amb totes les connotacions polítiques que això comportava.

Durant els més de nou mesos de front a la Serra Espadà, l’escola no va funcionar; algunes famílies van fugir del poble, altres es van refugiar temporalment en coves o mines (especialment als Fonedors d’Eslida)…

L’educació havia de ser el pilar del canvi social que propugnava la República, de manera que el Règim franquista va ser especialment dur en la repressió dels i les mestres: fins a 20.000 mestres (una tercera part del total de l’Estat) van ser “depurats”, a banda dels assassinats o els exiliats. Tots els mestres havien de passar per un filtre en què justificaren les seues idees polítiques, els seus costums morals i la seua fidelitat i pràctica activa de la religió catòlica. Les places vacants van ser ocupades sovint per excombatents, ferits i mutilats de guerra, o viudes i familiars d’aquells, generalment sense vocació ni preparació professional o pedagògica, per la qual cosa la qualitat de l’educació es va ressentir fortament, especialment durant els anys 40 i 50. No era estrany que els alumnes acabaren el període escolar pràcticament analfabets. Va haver expedients oberts fins el 1956. Tot i que es conserven els expedients de depuració (a l’Archivo General de la Administración, A.G.A.), i els expedients de revisió (Archivo Central del Ministerio de Educación, A.C.M.E.), no coneixem estudis detallats que ens aporten informació sobre el cas concret del nostre poble.

Absentisme

Dels canvis concrets que s’hi pogueren produir en l’ensenyament públic en aquells anys de llibertat republicana en sabem molt poquet, han passat les generacions sense deixar senyals de la seua memòria. Les primeres notícies que trobem de l’escola en la gent més major són del moment immediatament després de la Guerra civil. El que conten d’aquella època és que l’absentisme persistia: moltes xiquetes deixaven l’escola als 8 anys per anar-se’n de “criaetes” (“per posar-se en amo”) o per fer-se “passejadores” de xiquetes i xiquets menuts, per a que les mares d’aquests pogueren treballar a l’espartí; la cosa empitjora, a més a més, quan a partir de l’any 48 s’obliga a les espartineres a realitzar la confecció en els magatzems. Es conta que les pobres passejadores jugaven entre elles mentre “aparcaven” els xiquets de bolquers de qualsevol manera. D’ahí l’alt nombre d’analfabetisme entre les dones majors. S’ha de pensar que aquells anys molts homes estaven a la presó, les seues dones es quedaven amb els xiquets i amb molta necessitat; sovint havien de fer “estraperlo” amb garrafetes d’oli o qualsevol altra cosa.

La Ley de Instrucción Primaria, de 1945, estableix l’ensenyament obligatori seguint la Ley Moyano, en dos fases: dels 6 als 10 anys, i dels 10 als 12, però com es diu, no evita l’absentisme de les xiquetes ni dels xiquets. A ells és habitual que se’ls traga d’escola amb onze o dotze anys per llogar-los o per treballar per a casa: terrar herba, rascar cols, fer gavells, ajudar en la càrrega als carreters, replegar les collites o simplement per replegar femades de les nombroses cavalleries.

S’anava a escola sis dies a la setmana, dissabte només fins a migdia, però eixe dia hi acudia molt poqueta gent: a la majoria se’ls emportaven els pares a treballar. En el cas de les xiquetes, la majoria havien d’ajudar a les mares a dur els espartins al magatzem i replegar l’espart per a la setmana. Es pesava l’espart que eixia i el que entrava una vegada acabat. L’horari de l’escola era de deu a una i de tres a cinc.

L’aula

Les classes s’impartien en cases privades llogades per l’Ajuntament, molt sovint en el primer pis, per deixar la planta baixa al servei de la família arrendadora. Estaven equipades modestament amb pupitres dobles, pissarres, mapes… A més a més una creu presidia l’aula; a la dreta del Crist la foto del Generalísimo i a l’esquerra la de José Antonio Primo de Rivera. L’escola estava, per llei, obertament lligada a la política del Règim i a la religió oficial.

La separació per sexes era estricta des de menuts, amb l’excepció del Parvulari, que no tenia cap tipus de regulació. Després, les xiquetes tenien mestres femenines i els xiquets, a partir dels 6 anys, mestres barons. Eren habituals els castics físics, especialment als xiquets: bastonades, bufetades, el llançament de tot tipus de projectils… La resta de castics no eren menys cruels, o com a mínim humiliants. El respecte al mestre estava basat en la por.

Els mestres vivien al poble; amb els pobres sous que tenien no era pensable que pogueren viatjar entre pobles cada dia. Generalment eren de pobles propers. Aquells que tenien família la portaven amb ells, i era freqüent que els fills estudiaren a l’escola dels pares, i que s’integraren al poble com un més.

Xiquetes de costura. La mestra és Carmen Martín, a qui està dedicada l’escola d’Artana. De matí les xiquetes rebien les classes de lletra, i de vesprada feien costura. Principi del segle XX (de la Col·lecció Isabel Gallart).

Potser un parell d’anys després, les més majors ja havien acabat l’escola. La foto ha de ser aproximadament de l’any 48. La mestra és Doña Rosario, tia d’Isabel Gallart, propietària d’estes fotos.

L’estructura de l’ensenyament obligatori, tal com ens l’han contada, era la següent: un primer grup de Parvulari entre els 4 i els 6 anys, que pareix ser que no era obligatori. Abans dels quatre anys hi havia l’opció de “l’escola dels cagons”, però mai no va estar generalitzada. Cap a l’any 40 el parvulari estava a la Plaza Calvo Sotelo, ara Plaça Nova, la mestra era Doña Lolita i després va ser Doña Mercedes, Doña Conchita, etc.

Als sis anys canviaven de centre, l’ensenyament era moderadament distint i, teòricament, obligatori. El segon centre escolar de les xiques estava al primer pis d’una casa al carrer General Primo de Rivera, hui De la Constitució, cantó en Antonio Cánovas (ca Ricardo ‘Malinxo’ -veure al mapa “1er xiques“). La mestra era Doña Consuelito.

A partir dels 8, 9 ó 10 anys (la informació varia segon la memòria de l’informant, però en lògica amb la Ley de Instrucción Primaria, seria normal que esta “primera fase” agrupara els menors de 6 a 10 anys) canviaven de nou, ara al primer pis de la casa cantonera entre el carrer Sant Joan i el carrer General Mola, ara Carrer de Baix (ca Vicentet ‘Menuda’ -al mapa “2on xiques“). Ahí anaven ja fins els 14 anys, però no totes les xiquetes esgotaven el període d’escolarització.

En aquests grups per edat no es separaven els xiquets per any de naixement; tots els alumnes anaven junts, els majors amb els menors, tots amb el mateix llibre. Si ens refiem de les fotografies que acompanyen el text, podria haver classes de més de quaranta xiquets o xiquetes, i distints nivells d’aprenentatge.

En aquell primer temps, els xiquets entre 4 i 6 anyets anaven també a la Plaça Nova, amb les mateixes mestres que les xiquetes. Dels 6 als 10 anaven, en un primer moment, al Carrer Juan Montoliu Galán, ara Carrer Major, on ara està el Bar “del Xato” (“1er xics (1)“); el mestre era Don José, un home malhumorat d’Eslida que pegava molt als xiquets i els tenia acovardits. Entre les anècdotes que es conten diuen que de vegades, com l’escola estava damunt d’un cafè, el mestre arribava tard perquè havia estat jugant al dominó. Si perdia la partida podia estar especialment irritable. Els pegava amb bastons o els llençava objectes amb violència. L’any 50 pareix ser que la seu d’aquest grup es va  traslladar al Carrer Cernuda Velasco, hui de l’Assagador, a la que després seria la casa de Vicente Silvestre (‘Manyano’ o ‘Popi’ -veure “1er xics (2)” en el mapa); el mestre era Don Eduardo, que estava paralític i vivia en aquella casa (ja hem parlat abans de l’alt nombre de mestres ferits o mutilats de guerra, tot i que no podem conèixer les circumstàncies d’aquelles persones; també era habitual que a aquells que no servien per treballar els enviaren a l’estudi; en aquell moment, el sou d’un mestre d’escola era inferior al d’un peó de la construcció.). D’aquella classe hi ha una anècdota un poc terrible: per calfar-se en hivern els xiquets van portar moltes brases i es comentava que en aquella aula estaven molt calentets. Una vesprada els xiquets van començar a queixar-se de mal de cap, i el mestre, alarmat, els va deixar eixir abans d’hora. Conten que tal com anaven eixint d’aquella casa anaven caient plegats i que els havien d’arreplegar al carrer. Va haver una intoxicació general per inhalació de monòxid de carboni (CO₂), i segurament haguera hagut alguna tragèdia de no haver obert les portes.

A partir dels 10 anys i fins a la fi del període anaven al primer pis de la casa cantonera que hi ha entre la Plaça de León XIII (ara De l’Església) i la placeta de baix (també De l’Església), que en l’actualitat pertany a José Ramoneta (“2on xics“). El mestre era Don Juan Ros, un home coix (un altre mestre amb discapacitat) que, a diferència de Don José, tenia molt bon caràcter i era estimat per tots, però que passava les classes xerrant i contant cassos.

L’eficàcia d’aquell ensenyament era més que dubtosa, molts dels alumnes havien de re-aprendre de lletra i número més tard. Cap a l’any 54 es va fer repàs als adults per a que pogueren traure’s el Certificat escolar. Hi anaven, entre altres, els funcionaris de l’Ajuntament, però també molta altra gent de tots els oficis presents al poble, que molt sovint no havien acabat l’escola per anar a treballar. El mestre era Don Juan Antonio Blanco; el examen va ser molt senzill: unes poques operacions aritmètiques i alguna cosa de lletra. Com s’ha dit, l’analfabetisme entre els xiquets d’aquells anys era altíssim, i encara està present entre la gent més major, especialment entre dones; per a ser ames de casa no es considerava que fera falta la instrucció.

La segregació xiquet/ xiqueta no es limitava a l’espai: ells havien d’estudiar nocions d’agricultura, tot i que en la pràctica es limitaven als “treballs manuals”; elles passaven les vesprades fent “costura” o “labor”, de manera que se’ls encaminava a un paper molt clar en el que ascendir en la piràmide social era extremadament difícil. El paper de la dona havia de ser submís.

A escola anaven amb una cartera en què portaven un llibre de lectura i un altre “de memòria”, del qual s’havien d’aprendre les lliçons. Una llibreta “per a brut” i una altra “per a net”, l’estoig dels colorins, llapis, ploma (el tinteret el portaven en la mà) i l’esmorzar. A l’hivern portaven una llauna amb brasetes que calfava molt poquet. Els llibres eren la Enciclopedia. Grado elemental per als primers anys i la Enciclopedia. Grado medio per als següents, les dos editades per Carlos Dalmáu. A partir de 1954 estes enciclopèdies van ser substituïdes per la d’Antonio Álvarez fins a 1966.

A l’entrar a escola s’havia de dir “Ave Maria” i “Buenos días”. La llengua per a tot era el castellà, encara que tots, mestres i alumnes, eren valencianoparlants; els estudiants tenien dificultats amb una llengua que pràcticament no havien sentit mai, i possiblement els seus preceptors tampoc no tenien ni fluïdesa ni correcció idiomàtica. A l’inici i al final del dia es resaven tres “Ave Maries” i alguna oracioneta, per exemple la coneguda “Bendita sea tu pureza”, i es cantava el “Cara al sol” o alguna altra cançó patriòtica o falangista. El mes d’octubre, per la vesprada es resava el rosari. Els infants assumien els continguts sense cap qüestionament.

Per cert, a l’aula els mestres portaven “babero”, els xiquets generalment també, però sempre hi havia qui per desídia o perquè no s’ho podia permetre portava als xiquets “de particular”, a vegades descalços.

Tot allò aniria canviant poc a poc, a remolc dels estàndards de la pedagogia internacional, sempre amb un desfasament important que encara no s’ha corregit, a la vista dels successius informes PISA.

Deixarem ací aquestes notes; la resta ja és més familiar. El Grup Escolar (les “escoles velles”) es van construir a meitat dels anys 50, les Escoles Noves a principi dels 70. Durant uns anys, el parvulari es va establir a la plaça Nova, a les instal·lacions de la OJE (la Organización Juvenil Española, depenent del franquista Frente de Juventudes). L’escolarització es va fer mixta i universal per fi, i els plans d’estudi van anar canviant, en el últims temps amb més velocitat: de l’escola bàsica, el batxillerat de set anys i el “Preu” es va passar a l’EGB, el BUP y el COU, i ara a la Primària, l’ESO i el batxillerat. L’ensenyament obligatori arriba als 16 anys. Amb l’arribada de la democràcia també va tornar la incorporació del valencià a l’escola, amb diferents tipus de conflicte. I en l’àmbit legislatiu hem passat per la LODE (1985), la LOGSE (1990), la LOCE (2002), la LOE (2006) i ara la LOMCE (2013)…

Moltes històries de les que en algun moment també s’haurà de parlar.

Referències

Entrevista amb els germans Herrero Vilar

Víctor Vilanova Candau, “La depuració del magisteri a Castelló durant el Front Popular (1936-1938)”, Revista Millars: Espai i història, 2003, vol. 26, pp. 63 a 85. Accessible a http://www.raco.cat/index.php/Millars/article/view/130853

Article “Depuració del magisteri a Espanya pel franquisme”, Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Depuraci%C3%B3_del_magisteri_a_Espanya_pel_franquisme

**********

MEMÒRIA ESCOLAR D’UN XIQUET DE LA POSTGUERRA