En esta pàgina incloem el Parlament de Lliurament del títol de Fill Adoptiu pel Ple de l’Ajuntament de Borriana que va llegir Joan Pla en aquell acte, i la Laudatio com a instructor de l’expedient de Fill Adoptiu de la Ciutat de Borriana a Joan Jesus Pla i Villar, a càrrec del regidor borrianenc Enric Safont i Melchor.

Els textos els hem aconseguit del bloc http://filladoptiuborriana.blogspot.com.es/, i també moltes fotos de què desconeixem l’autor. Altres ens les ha proveït el propi Joan Pla, també de fotògraf anònim. Més avall trobareu enllaços per accedir a molta més informació sobre el nostre autor i la seua obra.

PARLAMENT DE LLIURAMENT DEL TÍTOL DE FILL ADOPTIU PEL PLE DE L’AJUNTAMENT DE BORRIANA.

16 DE JULIOL DEL 2014. 781é ANIVERSARI DE L’ENTRADA DEL REI JAUME I A LA NOSTRA CIUTAT. I DIA DEL CARME, PATRONA DELS MARINERS.

No puc ocultar que avui siga per a mi un dia de satisfacció personal davant l’honorífic títol de FILL ADOPTIU que, davant la proposta del grup municipal socialista, tant PP com CIBUR van fer seua, aprovant-la per unanimitat el dia 5 de maig. Unanimitat que em complau, i fa que la meua acceptació i gratitud siguen plenament satisfactòries. No he buscat mai cap reconeixement explícit sinó que m’he limitat a fer un treball que m’ha agradat fer, retornant a la societat una part d’allò que ella m’ha donat. També em satisfà unir-me a la resta de fills adoptius de la ciutat de què ara forme part, alguns més remots, com don José Iturbi, d’altres més recents, com mossèn Elías i mossèn Cornelio, o don Antonio Pastor.

Nascut a la vila d’Artana el 1942, porte ja 43 anys de veí d’esta ciutat que em va acollir amb els braços oberts i en la qual em vaig integrar ràpidament a través de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Sóc fill de la Vall d’Artana i de la Plana de Borriana. De menut em vaig criar lliurement pels carrers d’Artana, envoltada per les muntanyes de la meravellosa Serra d’Espadà, serra d’alzines sureres, de pins, de llentiscles i de brucs. De fonts d’aigua clara, quan els anys són més plovedors, i d’aromàtiques herbes. I jugant entre els desapareguts carrers empedrats, boscos d’alzines i un castell enderrocat, em vaig criar innocentment, ignorant del món real que m’envoltava, talment com conte en el web d’Artanapedia, Memòries d’un xiquet innocent. La mar, per a mi, encimbellat sobre les restes runoses del castell, no era més que una franja blavosa en la llunyania, els dies clars, més enllà de les cendroses oliveres, i jo la somniava moltes nits. No sabia, en aquells anys d’infantesa, que amb l’esdevenir dels dies, no solament la retrobaria físicament i duradorament a Borriana, on em vaig traslladar quan em vaig casar amb una filla de la ciutat, sinó que entraria a formar part, i una part molt important, en la meua novel·lística, com a L’illa del faraó, a La violinista de París, a Només la mar ens parlarà d’amor, i en El secret del collar de diamants, especialment. Esta novel·la uneix la ciutat de Borriana i la vila d’Artana a través dels seus protagonistes i paisatges. La mar em va enamorar de tal manera que quan em trobe lluny d’ella, crec que estic perdut a la fi del món.

He dit que va ser dins de l’ABC on em vaig integrar plenament, entitat a la qual mai no es valorarà prou el paper cultural tan important que ha dut a terme en la nostra ciutat, i que aquella generació ha donat escriptors com Josep Palomero, José Félix Escudero, Vicent Franch, Joan Garí, Teresa Esteve o Vicent Abad. I he d’afegir que gràcies a això, la meua pruïja literària es va veure plenament adobada i es va desvetlar més ràpidament. Gràcies a aquella relació, vaig presentar una narració als premis Ciutat de València, que va ser premiada, i això em va estimular a continuar la meua tasca, en temps molt difícils, quan la nostra llengua encara no formava part del currículum escolar. Va ser quan ja era professor a Betxí, on va nàixer, en una combinació de vivències i paisatges entre Artana i dita ciutat, Mor una vida, es trenca un amor, que encetaria definitivament la meua cursa literària, empentada per la posterior entrada curricular en l’educació escolar, ara ja sí definitivament, de la nostra llengua i literatura. Mor una vida, es trencar un amor, no només és la més emblemàtica, sinó que ha estat, amb el pas del temps, el símbol dels tres pobles que més m’han marcat. Els tres estan paisatgísticament units per la rambla que naix a les muntanyes de la Serra d’Espadà, la Rambla, Riu Sec o Riu Anna, recorre, plena de baladre, el terme Artana, travessa el meravellós paisatge de les Penyes Altes o Aragoneses, el terme de Betxí, i desemboca en l’esplendorós paisatge del Clot de la Mare de Déu, a Borriana, fonent-se en l’ampla mar.

Una majoria dels presents ja coneixeu esta trajectòria literària, molt diversa en temes i per a tots els públics, talment com ha llegit el regidor en la justificació del títol que m’heu atorgat, per tant no us en cansaré. Alguns aspectes temàtics o de valors humans en la meua literatura els podeu escoltar o mirar en els vídeos o conferències que tinc penjats als meus blocs.

Com no, vull tindre presents en un acte com este, els meus pares, els que em van transmetre la llengua i l’estima pel nostre país. D’ells i dels veïns vaig aprendre un vocabulari amplíssim que feia referència al coneixement precisament del nostre medi, al nom de la flora i de la fauna, dels accidents geogràfics i que per a mi ha estat també una gran herència lèxica perquè, si perdem el nom de les coses que ens envolten, correm el perill de perdre també les arrels de la terra, els nostres orígens. Que tampoc no vol dir quedar-nos aïllats dins d’un món globalitzat i cada vegada més plural. Hem sigut sempre i som un poble acollidor de gent i integrador i, en tindre precisament la mar al nostre davant, hem estat capaços de solcar i navegar cap a amples horitzons per a comerciar i, assimilar, nous coneixements…

Sí que vull ara, remarcar alguna qüestió. La gent de la cultura, a Borriana, una vegada establida la democràcia, hem tingut la sort de comptar amb consistoris que ens han deixat treballar sense ingerències externes i s’han allunyat, tret d’algun cas esporàdic, de baralles espúries i estèrils sobre la llengua i la cultura, que a més de promoure l’enfrontament ciutadà, sempre rebutjable, perjudica la recuperació que pretenem. Cosa que és d’agrair, i esperem que es continue mantenint esta línia. Els escriptors, i la gent de la cultura, necessitem pau, som gent de criteris acadèmics i, per tant científics, i només volem tindre llibertat per a crear lliurement. A tal fi, necessitem salvaguardar la bona infraestructura editorial que ja tenim, però són imprescindibles, a més d’una bona educació, els mitjans de comunicació en la nostra llengua, tant en televisió i ràdio com en premsa escrita o digital. I perquè la recuperació de la nostra llengua com a patrimoni cultural de gran valor, com tota manifestació humana, siga completa, a banda de la recuperació escolar i administrativa, també cal la social, la religiosa, la judicial i la notarial. O siga, la normalitat plenament democràtica.

Magnífic batlle, regidors i autoritats presents, familiars i amics. Reitere el meu més sincer agraïment a l’ajuntament de Borriana en ple, i al poble al qual representeu, la vostra decisió, i també, amics, la vostra presència. Pense continuar guanyant-me el títol i la confiança que m’heu atorgat. Heu carregat sobre mi una gran responsabilitat. Mentre les meues qualitats físiques i mentals, més mentals, com podeu veure, em facen costat, continuaré treballant en aquest món literari i cultural que m’apassiona. Però ho faré, perquè tots em coneixeu i sabeu que no puc canviar, perquè seria infidel a mi mateix, des de la llibertat personal, la responsabilitat ciutadana i la crítica constructiva. Però també des de la col·laboració sempre que la corporació municipal i la societat m’ho continueu demanant.

Us desitge llarga vida, us agraïsc la vostra presència i que tingueu un bon dia i un bon estiu… Sigueu feliços i que la calor siga suportable.

Moltes gràcies.

Joan Pla

Laudatio com a instructor de l’expedient de Fill Adoptiu de la Ciutat de Borriana a Joan Jesus Pla i Villar i per manament de l’Alcalde José Ramon Calpe. 16 de juliol de 2014.

“El baladre creixia a garberes a tot el llarg del barranc que passava per davant de ma casa. M’agradava veure’l sempre tan verd i ell agraïa els glops de sol que queien com un cant de cadernera, i treia pels caps de les seues branques unes flors roses que mai no he tastat perquè diuen que són força verinoses.
El baladre creixia en companyia d’un riu de pedres, i per això, quan jo era menuda, pensava que el barranc deuria fer olor de pedra ramblenya. El barranc lliscava com una serp ampla i es perdia tot buscant la mar entre una renglera de lledoners que, a la tardor, dibuixaven lledons negres entre el seu verd.”

Així comença la que potser és l’obra més coneguda de Joan Pla, Mor una vida, es trenca un amor, una novel•la que ha estat una fita en la literatura valenciana actual.

I és que el nostre homenatjat ha tingut un paper ben rellevant en les lletres valencianes recents. Nascut a Artana el 1942, va passar la infantesa als peus de la serra d’Espadà, una mica despreocupat pels estudis escolars, quan estos no eren més que una mera interrupció dels jocs del carrer. Així i tot, va cursar batxillerat i posteriorment estudis de Ciències Econòmiques a Barcelona durant tres anys. Al final es va decantar per completar estudis de Magisteri a Castelló, ja que se sentia més atret per l’ensenyament que no pas pel món empresarial.

El 1971, arran del seu matrimoni amb Mercedes Ramos, Joan Pla se’n ve a viure a Borriana i s’integra en l’Agrupació Borrianenca de Cultura, on coneix futurs escriptors i gaudeix d’un ambient favorable que l’impulsa a desvelar la seua vocació literària. Treballa com a professor i, establert a Godelleta (València) durant uns anys, comença les seues provatures literàries fins que el 1980 rep un premi per una narració curta, premi Malva-rosa, No fiqueu llorers sobre el meu nom. L’any següent queda finalista dels premis Ciutat de València amb Mor una vida, es trenca un amor i, arran d’ací, el 1984, amb el naixement de Gregal Llibres, emprén una fructífera carrera literària que ha culminat amb uns quants premis i una cinquantena de novel•les, repartides en diverses editorials valencianes i catalanes i adreçades majoritàriament a un públic juvenil.

Entre els premis que ha rebut, podem esmentar, cronològicament, el Premi Vila de l’Eliana, amb La venjança dels criptosaures (1993); el Ciutat de Vila-real de narrativa, amb Marta i el geni del molí (1993); el Ciutat d’Alzira-Bancaixa de narrativa juvenil, amb Només la mar ens parlarà d’amor (1998); el Ciutat d’Alzira-Vicent Silvestre de narrativa infantil, amb L’autobús d’aniràs i no tornaràs (2000); el Ciutat de Torrent de novel•la, amb Cartes d’amor i de mort (2001); el de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb El tresor de Barba-rossa (2002); el Ciutat de Borriana de novel•la juvenil, amb El cant de l’últim rossinyol (2005), o l’Enric Valor de narrativa juvenil, amb La maledicció del Graal càtar (2009).

A més de les obres mencionades, cal destacar: L’anell del papa Luna, Els enemics de Bola de Drac, L’estranya mort de Berta, L’illa del faraó, El temps no passa per Montmartre, Camí sense retorn, Pou sense fons ‘on the rocks’, El secret del collar de diamants, finalista el 2009 del Ciutat de Torrent, El crim del mas maleït, La violinista de París, finalista també el 2009 del Bancaixa d’Alzira, a més del conegudíssim i ja esmentat Mor una vida, es trenca un amor, que ha marcat una època en la literatura valenciana, amb més de cent mil exemplars venuts. Juntament amb la seua producció narrativa orientada al públic infantil i juvenil, és també autor de tres novel•les de gènere negre per a adults: Un cadàver amanit amb xampany, Tots els noms d’Eva i Don Fabrizzio, un cadàver al Prince Building. Igualment, ha participat en publicacions col•lectives, com ara Un pont sobre el meridià, produït per l’entitat intercomarcal El Pont Cooperativa de Lletres.

Pel que fa a la llengua de les seues obres, si bé ha escrit també en castellà i fins i tot en gallec, el valencià, com no podia ser d’altra manera, és la llengua vehicular de la majoria dels seus llibres, atés, d’una banda, el compromís de Joan Pla amb la seua terra i la seua cultura i, d’altra banda, la seua voluntat manifesta d’afavorir el procés de normalització de la nostra llengua. A través dels seus llibres, molts xiquets i joves han descobert el plaer de la lectura en valencià, han somiat en valencià, han viatjat pel nostre territori i pel món sencer en valencià, s’han emocionat en valencià i s’han posat en la pell de mil personatges, molt distints i variats però sempre amb la característica comuna de parlar la nostra llengua. Sens dubte ha demostrat amb fets que en valencià també es poden crear grans històries i això ha contribuït de manera innegable que la nostra llengua recuperara àmbits d’ús dels quals malauradament s’havia vist desplaçada en el passat.

D’altra banda, a més de la seua intensa dedicació a la literatura, Joan Pla també ha estat mestre, col•laborador en mitjans de comunicació, director durant alguns anys de la revista Buris-ana, director de l’antic col•legi Cervantes –avui dia Penyagolosa- i professor de valencià per a mestres i llicenciats a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València. El contacte amb els estudiants li ha permés conéixer l’ànima i els gustos dels seus fidels lectors i això de segur que ha contribuït a l’àmplia acceptació de les seues obres. A més a més, a través de la tasca docent, a la qual ha consagrat la seua vida i sota la qual han passat centenars de borrianencs, ha aconseguit deixar una empremta inesborrable en tots els alumnes i els ha sabut transmetre la seua valuosa estima per la nostra llengua i la nostra història.

Ara, ja jubilat des de l’any 2002, Joan Pla visita escoles i instituts per tal de promoure la lectura i trobar-se amb els lectors, a més de gaudir del plaer que és poder dedicar-se de ple a les seues passions: la lectura i l’escriptura.

Per tot el que s’ha exposat, vist que queden acreditats fefaentment els mèrits que motiven la concessió d’esta condecoració, i atés l’acord unànime del Ple de l’Ajuntament de Borriana, amb el dictamen previ de la Comissió Municipal de Participació Ciutadana i Benestar Social, per mitjà d’este acte el Sr. alcalde procedeix a concedir l’honor de Fill adoptiu de la ciutat de Borriana al Sr. Joan Jesús Pla i Villar.

Enric Safont i Melchor

Vídeo de l’acte:

http://www.tvcs.tv/visor_wip.php?id=3749&cat=1

Més sobre Joan Pla:

http://llibresjoanpla.blogspot.com.es/

https://www.blogger.com/profile/01137635550109332467