LES PENYES ALTES

Una proposta per a la declaració de Monument Natural de la Comunitat Valenciana i integració dins el Parc Natural de la Serra Espadà

JOSEP HERRERO CABANYES. Maig 2008

INDEX

GE0L0GIA

FLORA

FAUNA

PAISATGE HUMANITZAT

L’AGRICULTURA

EL PASTURATGE

ELS GAVELLS DE LLENYA I ALTRES APROFITAMENTS DE RECURSOS NATURALS

LA TRETA DEL SURO

LES PENYES ALTES COM A LLOC DE PAS

VISITES D’ESTUDI

ACTIVITATS ESPORTIVES

S.O.S. PENYES ALTES

MÚSICA CONTRA EXPLOSIONS

ART CONTRA LA DESTRUCCIÓ

PROPOSTA I APROVACIÓ PER UNANIMITAT DE MONUMENT NATURAL PER A LES PENYES ALTES

CONCLUSIÓ

Les Penyes Altes o Aragoneses estan situades entre els municipis d’Artana, Onda i Betxí, les roques que prenen aquest nom estan al terme d’Artana però si ens referim a la unitat geogràfica que inclou el voltant, tenim terres que pertanyen també a Onda i Betxí.

GE0L0GIA:

Podem definir-les com el resultat d’una falla transversal excavada en el transcurs de mil·lennis d’anys per la Rambla d’Artana en unes muntanyes que són contraforts del nucli axial de la Serra Espadà, la seva orientació és en direcció SE-NW.

La part central dels penya-segats i el seu voltant són arenisques mesozoiques del triàsic, però en la perifèria, principalment en la part de ponent, hi aflora en el més alt de les muntanyes una petita part de calcàries del juràssic. També en la part més baixa de la rambla, enfront mateix de les Penyes, hi ha un reduït aflorament del permo-trias, fet ben interessant perquè aquesta roca primària te poca presència a l’Espadà.

LA FLORA:

La més abundant està representada pels pins pinastre i halepensis, el garrofer, l’ullastre, la surera, la carrasca, el coscoll, el lledoner, el llorer, l’alborcer, el bruc, el cepell, el ginebre, el margalló, el romer, l’aritjol, l’argelaga, el matapoll, l’heura, la murta, l’esbarzer, la cirereta de pastor, el poliol, la menta, l’orenga, la falaguera, el timó, el lligabosc, l’aladern, etc.

Enumerem a continuació el nom científic de les espècies més interessants de la zona i el grau de protecció.

Endemismes exclusius.

• Centàurea paui.(Centàurea)
  • Dianthus multiaffinis (Clavel de monte)
  • Helianthemum asperum subsp. Willkommii. (Jarilla cenicienta)
    • Minuartia valentina.

Endemismes quasi exclusius o d’àrea molt restringida.

• Biscutella calduchii (Anteojos).
• Biscutella carolipauana (Anteojos)
• Helianthemum origanifolium (Hierba de higado)

Altres espècies protegides o que considerem d’especial interès.

• Quercus suber (Surera)
• Quercus ilex (Carrasca)
• Viburnum tinus (Durillo, marfull).
• Rhamnus alternus (Aladierno)
• Erica arborea (Bruc)
• Lonicera implexa (Madreselva)
• Asplenium onopteris. (Falguera negra)
• Cephalantera sp (orquidea).

FAUNA:

Dels mamífers que creiem més importants podríem enumerar el porc senglar, la rabosa, el gat feréstec, el teixó, el conill, la llebre, la rata comú, la rata cellarda, la musaranya, el rat penat (del que hi han unes 20 espècies conegudes a l’Espadà, la majoria també estan en aquestes roques per ser un refugi ideal,) etc.

Les aus representades són el mussol real, el corb, el falcó, l’esparver, el turcàs, el pit-roig, el verderol, el gafarró, el capsot, el tord, l’àguila reial, l’àguila perdiguera, la perdiu, la merla, etc.

També hi ha gran quantitat d’amfibis, rèptil i insectes.

Enumerem a continuació el nom científic de les espècies més interessants de la zona i el grau de protecció.

Cal considerar que el Parc està catalogat com a “Zona d’Especial Protecció per a les Aus” (ZEPA). Les espècies animals que podrien quedar afectades són:

 

ESPÈCIES CATALOGADES.    

Sensibles a l’alteració de l’hàbitat.

• Hieratus faciatus. (Àguila perdicera)

Vulnerables.

Mamífers.

·          Rhinolophus hipposideros. (Murcielago de herradura pequeño)

·          Rhinolophus ferrum-equinum. (Murcielago de herradura grande)

·          Rhinolophus euryale (Murcielago de herradura de mediterraneo)

• myotis myotis (Murcielago ratonero grande)
• Myotys nattereri (Murcielago de natterer)

D’especial interès.

Aus.

• Circaetus gallicus. (Àguila culebrera)
• Hirundo daurica. (Golondrina daurica)

Mamífers.

• Mniopterus schreibersi (Murcielago de cueva).

ESPÈCIES PROTEGIDES.         

Aus.

• Falco tinnunculus (Cernicalo vulgar).
• Tyto alba (Lechuza común)
• Otus escopus (Autillo).
• Athene noctua (Mochuelo)
• Strix aluco (Cárabo)
• Merops apiaster ( Abejaruco)
• Pitus viridis ( Pito real)
• oriolus oriolus ( Oropendola)

Mamífers.

• Erinaceus europaeus. ( Erizo europeo)
• Plecothus austriacus (Murcielago orejudo meridional)

Rèptils.

• Psamodromus algirus (Lagartija colilarga)
• Elephae scalaris ( Culebra de escalera)
• Malpodon monspesulanum ( Culebra bastarda)

Nota: La llista d’animals està confeccionat a partir del catàleg elaborat per Conselleria de Medi Ambient i d’observacions dels biòlegs Ramon Saborit i Ximo Albesa. El llistat de plantes està elaborat a partir del “Catálogo de “Flora Endémica, Rara o Amenazada de la Comunidad Valenciana”, editat per la Conselleria de Medi Ambient i observacions dels biòlegs abans esmentats.

PAISATGE HUMANITZAT

La unitat geogràfica de les Penyes Altes també, sense perdre res de la bellesa original, és un espai humanitzat.

La proximitat a la Plana i sobre tot a les poblacions abans referides, ha propiciat moltes visites i accions que a continuació enumerem.

AGRICULTURA:

Aquest paratge ha estat conreat fins els anys 60 del segle passat, època en que s’abandonen els cultius de muntanya de poc valor i difícil accessibilitat.

Eren les oliveres, les garroferes i els ametllers, anteriorment també les vinyes i figueres, els cultius principals que feien que els llauradors estigueren constantment en aquest indret ja apreciat i admirat com un lloc excepcional.

El que escriu aquestes línies, recorda les visites a dues finques properes al lloc que ens ocupa; la primera a Vinyes de Piquer, vessant que cau a Betxí però encara d’Artana. Quan passàvem per un camí desaparegut per efectes de la pedrera, bevíem en un aljub també desaparegut i observàvem constantment el paisatge a dalt dels primers penya-segats que hi ha més al sud.

En una altra finca, a la partida del Carrascal, també d’Artana però tocant amb terme d’Onda, accedíem per la senda del Carrascal (actualment li han posat “las Piràmides”. No comprenem perquè l’han canviat de nom i d’idioma) deixant el carro el peu de les Penyes on en temps de collita baixàvem les garrofes a llom de l’animal per a després, al final del dia, portar-les a casa.

Són vivències que tenien els llauradors d’Artana.

Com a activitat lúdica, en passar per la Penya Tiradora s’entretenien en llençar pedres, quasi ningú no arribava a passar-les per dalt d’aquesta roca, però qui ho aconseguia era un campió. Eren una espècie de “jocs olímpics” a escala local en aquest esport tan ancestral.

EL PASTURATGE:

El terme està dividit en quarts respecte al pasturatge i és la Rambla qui divideix el quart de Xautena, al marge esquerre, del quart de la Masadeta, situat al marge dret. Aquesta activitat era principalment dels pastors que venien a hivernar des de les terres altes i fredes de l’Aragó, a més a més, per la mateixa rambla passa un assegador anomenat oficialment “Vereda de Extremadura”. De la importància d’aquesta activitat cal constatar els nombrosos corrals de ramat.

En les competicions a la Penya Tiradora, els pastors com a bons llançadors de pedra, guanyaven quasi sempre als agricultors locals.

És possible que el nom de Penyes Aragoneses, tal com les denominen a Onda, vinga per ser el camí o el assegador dels aragonesos. El que diu Cavanilles o Mossèn Lluís Vilar en la seva Història d’Artana, és que aquest nom es dona perquè des de dalt d’aquestes roques es va descobrir l’Aragó. És bastant poc creïble i a més a més des d’aquest punt no es veuen aquelles terres.

L’APICULTURA:

Ha sigut una ocupació important al terme, com ho demostren els 12 colmenars o corrals d’abelles. Precisament en tenim dos abans d’entrar al paratge, un a cada costat de la Rambla i en front de les Penyes, al costat esquerre de la rambla, en tenim un altre encara en activitat.

L’abundant vegetació d’aquest indret ha propiciat que aquesta activitat s’instal·lés permanentment.

ELS GAVELLS DE LLENYA I ALTRES APROFITAMENTS DE RECURSOS NATURALS:

En la postguerra, entre els anys 40 i els 60 del s. XX, hi havia poc de treball a l’agricultura; aquest fet va decantar a gran part d’antics jornalers del camp a fer llenya per als forns de ceràmica d’Onda. L’aprofitament de la biomassa que ara tan es pregona, era constant en aquella època.

Tota la zona, incloent part dels penya-segats més accessibles, eren aprofitats per a traure la llenya, el peu de les Penyes era el lloc de parada per descarregar els feixos que portaven els treballadors al llom i que posteriorment carregaven els carros. Aquests feien el camí carregats per la carretera: Artana, Betxí, Onda, per ser més transitable; de tornada, anaven pel camí d’Onda que passa pel peu de les Penyes resseguint el curs de la rambla.

Va ser el temps que més treballadors es van dedicar a aquesta tasca, si bé aquesta ocupació ha existit pràcticament des de sempre, ja que la llenya alimentava també els forns de pa, els forns de calç, les carboneres, els rajolars, les llars de les cases i els fonedors de ferro que hi havia en altres èpoques llunyanes com en temps dels moriscos.

Hi havia altres recol·lectors més ocasionals, com els majorals i clavaris de les festes que per tradició i per abundància, acudien a aquest lloc a segar murta per als enramats de carrers o capelles dels diferents barris.

Era costum també dins dels cultius del bosc, la recol·lecció d’alborços, cerves i margallons.

LA TRETA DEL SURO:

Les sureres que hi ha en les mateixes roques i pels voltants, són aprofitades per extraure el suro. Aquesta és una feina d’estiu, concretament de juliol i agost. La treta es fa a mans, el transport és a llom de persones o animals, el lloc de parada del munt és al peu de les Penyes per a després transportar-lo amb carro anteriorment i ara amb camió o tractor. Aquest suro és utilitzat principalment per la indústria talponera que estava a Artana però posteriorment va passar al poble veí d’Eslida on continua. Una altra utilitat ara en desús, era la fabricació artesanal de basos per a les abelles.

LES PENYES ALTES COM A LLOC DE PAS:

Joan Tomàs i Martí, ceramista i antiquari que va viure al s. XX, es va dedicar a observar els vestigis de l’edat de pedra, i ens indicava al respecte, que en la Vall d’Arana hi havia un percentatge més alt de sílex local de color gris, i una cultura més tosca respecte a l’altre costat del corredor de la rambla. En aquest cas podríem referir-nos a les Penyes com a lloc de frontera, però en general la rambla ha segut el lloc de pas des de la Plana a través d’Onda. Suposem no és casualitat que els pobladors d’Artana després de l’expulsió dels moriscos de 1609 vingueren en 1611 d’aquest municipi.

El botànic Cavanilles en 1796 també passa per les Penyes Altes, li impressionen tan que fa aquesta petita ressenya:

“Llegada la (rambla) de Artana a aquel punto con dirección al nordeste, y unida a la de Onda, se abrió paso el monte, cuyas faldas y raíces se extienden hasta las inmediaciones de Bechí. Vense en la confluencia cortes de muchas varas en el monte que servía de barrera, y en el ancho cauce lomas y montes de escombros, donde quedan mezclados cantos de mármol negro, y otros areniscos muy duros. A esta anchurosa hondonada se sigue el cauce de la rambla de Artana, sucesivamente más angosto: por ambos lados se levantan montes, o por decirlo mejor, se ven los restos de la enorme mole que rompieron las aguas para abrirse paso. Vense allí los bancos más o menos inclinados al horizonte, los ángulos entrantes y salientes, y no pocas veces cortes perpendiculares de muchísima altura, cuales son llamadas puntas Aragonesas, por descubrirse el reyno de Aragón desde sus cumbres. La dirección del cauce es en aquel sitio de poniente á oriente; mas queda tan profundo, que el sol lo baña pocas horas al día: hállase varias veces interrumpidos con enormes peñas, que en tantos siglos no han podido arrancar ni destruir las aguas: si bien hicieron en aquella materia dura como pórfido huellas y arroyadas, pulimentaron de algún modo las superficies, robaron la tierra y vegetales. Reyna un silencio y una horrible soledad en aquel barranco: las faldas y raíces de los montes que lo enfrentan quedan eriales, porque son incapaces de cultivo: los regajos y altos están plantados de viñas, higueras y algarrobos. Tal vista ofrece el camino que va siempre por el fondo de la rambla por más de una hora desde la confluencia hacia Artana”.

Observaciones sobre la Historia Natura, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. 1797, pag.107.

En tots els temps les Penyes Altes han merescut l’atracció de nombrosos visitants.

Era costum per festes i principalment en Pasqua, que els veïns d’Onda anaren a berenar a Les Penyes Aragoneses, els primers que arribaven o els més agosarats entre els joves, ocupaven un lloc prou amunt dels penya-segats com a taula. En les fotos es podrà identificar la roca com “Taula de Pasqua”.

Cada dia passen pel camí Onda-Artana al peu de les Penyes visitants amb cotxe, excursionistes, ciclistes i no és estrany trobar escaladors que s’atreveixen amb tan impressionants penya segats.

VISITES D’ESTUDI:

La primera que tenim constància és la de Josep Antoni Cavanilles que simplement anava de pas, però no va resistir la temptació de fer la descripció abans ressenyada. Tenim constància que el professor castellonenc Francesc Esteve també les va estudiar.

Vicente Sos Bainat, notable geòleg castellonenc, també les visità i deixa constància en la seva obra: Geología de la Provincia de Castellón. Caja de Ahorros y Monte de Piedad, 1982, pag.78.

Des de fa anys el professor Ramon Saborit ha portat a visitar la zona a nombrosos grups de professor i alumnes d’escoles i instituts, també entre molts altres cal anomenar al professor Antoni Meneu de Betxí, a Vicent Vicent i Vicent Ginés de l’Escola del Termet de Vila-real, els quals tenen elaborat un quadern de camp (“Les Penyes Aragoneses i La Rambla d’Artana. Realitza el Seminari de Ciències del col·lectiu d’Ensenyants de la Plana Baixa. Ajuntament de Vila-real, Delegació Municipal d’Educació.”) que fan servir molt estudiants i professors en la visita al paratge.

També l’escriptor artanenc Joan Pla les visita constantment, una volta de tantes acompanyat pel fotògraf Jarque i pel metge i etno-botànic Joan Pellicer.

La prestigiosa agència valenciana de viatges, Fil Per Randa, organitza quasi tots els anys una excursió guiada a la Serra Espadà, entre els paratges visitats, sempre inclou les Penyes Altes.

Hem constatat també nombrosos observadors i estudiosos d’aus com el Grup per a l’Estudi de les Rapinyaires, els biòleg Juan Ors, el líder i parlamentari dels Verds per València Carles Arnal, el líder dels verds a Castelló Alberto Lillo, el director de la revista Integral Jordi Bigas i molts altres.

ACTIVITATS ESPORTIVES:

Des de fa molt de temps les Penyes han sigut un paratge valorat pels excursionistes, recordem entre molts a caminants memorables com l’arqueòleg Francesc Esteve i altres contemporanis a nosaltres com mossèn Josep Aguilella, veí d’Onda, el qual té una excel·lent col·lecció de fotos de la zona o Jesús Huguet, també veí de la mateixa població i gran defensor de les Penyes Aragoneses, el qual fa menció de les seves excursions en alguns dels seus articles.

L’alpinisme s’ha practicat sovint per nombrosos aficionats, podem recordar el dia de l’acció reivindicativa Música Contra Explosions com van descendir nombrosos experts en aquets esport i altres que no ho érem gens però el compromís i l’amor propi ens va impulsar a baixar.

És també un lloc de pas per als ciclistes de muntanya que tots els dies, especialment els de festa passen en gran nombre.

Els caçadors sempre han tingut aquest lloc com zona preferent per a practicar el seu esport.

Darrerament també passa per la zona una important cursa, la Pujada al Montí, en la VIª edició van participat uns 700 corredors. El trajecte comença d’Onda pel camí d’Artana, al peu de les Penyes es puja per la senda del Carrascal fins arribar a la Penya Parda per a descendir a traves del Montí novament a Onda.

Però al costat d’aquests esportistes escassament o no contaminants, en hi ha altres excessivament perjudicials per al medi com poden ser els motoristes, especialment de trial, els automobilistes, principalment els tot terreny que passen moltes vegades també a excessiva velocitat i els caçadors, principalment aquells que no són estrictes i cuida dosos a l’hora de respectar la llei.

Dins d’aquestes activitats esportives, al nostre entendre, no aptes per a les Penyes, devem recordar la Transbetxí, com la majoria sap és una cursa de motocultors que any rere any per allí passa. Nosaltres pensem que el pas per les Penyes Altes deuria ser eliminat en noves edicions per ser una zona d’incalculable valor ecològic i molt fràgil degut entre altres raons a que en aquestes roques aniden moltes espècies protegides de l’avifauna valenciana. Els forts sorolls dels motocultors, tota altra classe de vehicles i la presència massiva de públic, podent tenir unes conseqüències negatives per a aquest valuós ecosistema.

S.O.S. PENYES ALTES:

La primera mobilització de la que tenim constància és la dels socis del Cineclub d’Onda en l’any 1979, quan la pedrera tan sols era un projecte. Aquesta primera reivindicació fou una protesta aïllada. Es l’any 1981 quan surt el crit d’alarma en tots el col·lectius conservacionistes de la comarca, degut a que la pedrera, “Las Aragonesas” així la denominen, comença a treballar il·legalment i sense cap tipus de control i limitació, és aleshores quan les organitzacions més sensibles es mobilitzen, continuant aquesta mobilització amb més o menys intensitat durant vint-i-nou any, és a dir, fins al dia que es lleva la llicència a la pedrera.

El primer article de premsa és Jesús Huguet, també d’Onda; en segueixen centenars, també cròniques de ràdio i emissions de televisió que posen en coneixement de la societat el greu problema que amenaça un dels paratges més valuosos de la Serra Espadà i també del nostre País.

Es forma la Coordinadora per a la Defensa de les Penyes Altes en la que intervenen els incipients grups ecologistes que començaven a aparèixer; també alguns ajuntaments, partits polítics i gran nombre de persones particulars.

Comencen a visitar la zona polítics com el Conseller de l’Interior Felipe Guardiola, el Governador Civil Joaquín Azagra, i nombrosos parlamentaris com Jesús Huguet, Rosa Morte, Daniel Gozalbo, Ernest Fenollosa, Ernest Nabàs, Irma Simó, Francesc Colomer així com el Cap dels Serveis Territorials de la Conselleria de Medi Ambient Enric Forner i posteriorment Magín Arroyas. Igualment inspeccionen Les Penyes els ingeniers forestal D. Julio Garcia Rojo, D. Evaristo Giménez, D José Vicente Escobar i D. Adrian Casado, entre molts altres. També van visitar les Penyes diverses vegades i ens van recolzar en tot moment, el Cap dels Serveis Provincials de la Conselleria de Sanitat Juan José Esteve i el Cap dels serveis Provincials de la Conselleria de Cultura Joan Benimelis.

Els ajuntaments veïns d’Onda i Betxí amb els seus respectius alcaldes Enric Navarro i Manolo Peirats sempre han estat al nostre costat i en alguna ocasió també els d’Artana, com es pot comprovar en la lectura d’aquest dossier.

Però sense lloc a dubtes, la visita més fructífera va ser la realitzada per Enric Forner, Cap del Serveis Territorials de Medi Ambient, el qual va decidir protegir el voltant de la pedrera i la part esquerra de la rambla per a oposar-se a la voluntat de l’empresa de d’ampliar la zona d’explotació fins arribar en front de les Penyes pròpiament dites.

Cal dir que els partidaris de la pedrera argumentaven que “les Penyes Altes estaven salvades, mai les tocarien”, encara que podrien arribar a estar rodejades per zona destrossada, nosaltres argumentaven que les Penyes Altes no eren tan sols unes roques aïllades, contava tot l’entorn, una unitat geogràfica generosament ampla. Si es destruïa l’entorn es destruïa tot.

Com a fruït d’aquesta llarga i constant lluita i d’altres en diferents llocs, esdevé un resultat addicional no previst:és la consolidació dels grups ecologistes de la Plana motivats per fer front al poder destructiu que manifesten algunes empreses, així com la presa de consciència ecològica que va adquirint la societat al veure els perills que ens amenacen. També l’experiència ens fa més efectius a l’hora d’avortar pedreres a l’Espadà. Així va passar repetides voltes en pedreres com la que pretenien fer a Xova en el Barranco del Carbón, a Soneja en la Balsa de la Dehesa, a Artana en Rius, i a Nules, La Vilavella i La Vall d’Uixó en una macro-pedrera que pensaven fer en Font de Cabres i els seus voltants. També vam lluitar contra unes altres al Montí de Tales i d’Onda amb no tan bons resultats.

Han segut moltes les manifestacions a Artana i Castelló, les excursions i acampades reivindicatives i també les manifestacions artístiques. Cal destacar-ne dues:

MÚSICA CONTRA EXPLOSIONS:

La coral Serra Espadà de la Vall d’Uixó va fer un magnífic concert al peu dels penya-segats mentre un grup d’escaladors desplegaven una pancarta de trenta metres de llargada a dalt de les roques amb el lema “SALVEM LES PENYES ALTES”; hi assistiren a aquest emotiu l’acte unes dues-centes persones.

ART CONTRA LA DESTRUCCIÓ:

Un col·lectiu d’estudiants de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València liderat pel doctor Nelo Vilar van fer una actuació consistent en mitigar l’impacte negatiu que una antiga conducció d’aigua que passava al peu de les Penyes i molt prop de la Rambla. L’acció consistia en una pintada artística a la manera de camuflatge sobre uns cent vint metres de canonada.

Hi ha algun conte que fa referència a la destrucció del paratge i per descomptat al llarg d’aquests anys els periòdics de la província han publicat vinyetes fent al·lusió a aquest mateix tema.

José Vilar Herrero, natural d’Artana i músic a la Banda Municipal de Castelló va composar una obra musical dedicada a la Serra Espadà en la que una part  està inspirada en les Penyes Altes.

Són molts els fotògrafs i pintors qui han plasmat en les seues càmeres o pinzells la bellesa del paisatge, gran part d’ells han posat les seves obres d’art com a testimoni d’un indret que es deu conservar. Entre ells, és de justícia anomenar al pintor local Enric Serra.

Últimament l’escriptor artanenc Joan Pla ha escrit un llibre que tracta del problema de la lluita per la conservació de la zona. Quan encara no estava editat, gentilment ens ha enviat una petita part que amb molt de gust, i per suposat contant amb la seva autorització, reproduïm:

“A mesura que anaven arribant enfront mateix del primer dels penya-segats, els alumnes anaven guardant silenci o fent crits d’admiració. Quan els professors van aconseguir, després de deixar que cada u s’esplaiara a la seua manera, que guardaren silenci, el professor Ramon Saborit els va advertir:

Si tenim sort, veurem algun que altre falcó, algun brúfol o búgol, alguna òliba, algun que altre mussol i coloms silvestres que a ben segur despertarem… —Sabia que no els anava a fer callar—. No crideu si els veieu aparèixer pel cel. Els espantaríeu i els podríeu allunyar del seu territori, amb el perjudici que això els podria suposar. —Va guardar uns segons de silenci—. Ja veieu el canvi, no només morfològic que s’ha originat entre les terres de la Plana i aquest indret, sinó el de la flora. Allà teniu un lledoner. Com veieu, té uns fruits negres que per als qui no n’hàgeu menjat mai, us de de dir que, si estan madurs, són dolços. Però tenen pinyol, no us aneu a trencar una dent… Aquell arbre és un llentiscle, açò tan florit és el bruc. I per als més despistats, açò és un pi i allò un garrofer. Ara quan passarem a l’altre costat de rambla i examinem la flora, ja us vaig dir que trobarem arboços. Són redons, granulats, de color roig taronja… Trieu els madurs, però no n’abuseu, que són astringents. Ja sabeu què vol dir. Els que no estan en el seu punt, són aspres i us deixarien la boca feta un espart. No mengeu cap fruit que no conegueu… Ja veieu que la vegetació és espessa, el terreny molt accidentat. Haureu d’anar amb compte i en grups. No us quedeu mai a soles. Si veieu algunes de les plantes que hem estudiat, colliu les fulles o la flor amb compte per al vostre herbari… Les Penyes Altes s’estenen d’ací cap avall, resseguint la rambla, en uns centenars de metres. Cada grup que trie el lloc que més li abellisca. Però està prohibit d’escalar el cim, a causa de la fragilitat de les roques de tella, ni posar-se en cap perill, m’enteneu?

Encara no havia acabat de parlar, els alumnes es van dispersar en grups i es van llançar a l’assalt de les Penyes Altes. El Bernat i el seu grup, on hi havia Pere i el Joan Ballester, conjuntament amb la Rosanna, es van dirigir camí avall, fugint de la massa de companys. Poc més avall s’alçava un dels penya-segats més alts i bonics per la seua forma. Van travessar la rambla, apartant les mates de baladre i d’esbarzers, van enfilar-se, enmig d’una maranya d’arbusts i mates enfiladisses, com la mare-selva, muntanya amunt. No van tardar a trobar un primer arbocer. Estava ple de fruits madurs. Van anar triant-ne un i un altre. Quan se’n van atipar, van resseguir el peu de la muntanya, ja que resultava molt difícil enfilar-se molt més amunt,  fins que van trobar una petita clariana i van ascendir uns cent metres. Va ser aleshores quan Pere va descobrir el vol d’una parella de falcons.

—Allà dalt —va assenyalar.

Volaven majestuosament. El seu vol va ser advertit per més companys perquè es van sentir crits d’admiració.

—Anem arreplegant fulles i flors per a l’herbari, tu —va dir finalment el Bernat.

Les van anar recollint, comparant-les amb el mostrari que portaven. Devien portar una hora recollint-ne, recorrent tan preciós paratge, i tan perillós, quan van sentir un crit.”

 ( El secret del collar de diamants, de Joan Pla. Borriana, 2009).

PROPOSTA I APROVACIÓ PER UNANIMITAT DE MONUMENT NATURAL PER A LES PENYES ALTES:

Van ser moltes les preguntes parlamentaries a les Corts Valencianes, debats en aquesta mateixa Cambra i tota mena d’activitats polítiques que tenien com a tema Les Penyes Altes o Aragoneses.

Sense lloc a dubtes, la més important va ser La Comissió de Medi Ambient en la reunió nº. 8 de la IV legislatura, celebrada el dia 2 de desembre de 1996. En ella el parlamentari Senyor Ernest Nabàs fa una proposta de protecció de les Penyes Altes o Aragoneses com a Monument Natural de la Comunitat Valenciana. Proposta que es va aprovar per unanimitat però que incomprensiblement no s’ha fet efectiva fins el dia d’avui.

Finalment en una sessió de l’Ajuntament d’Artana celebrada el 13 de febrer de 2008 s’acorda per unanimitat retirar la llicència d’explotació de la pedrera “Aragonesas”. Esperem que la destrucció haja acabat, però queda una llarga batalla per a aconseguir la restauració de la zona devastada.

 

CONCLUSIÓ

Les Penyes Altes o Aragoneses, com es pot demostrar sobradament, és un paratge admirat des de sempre i sobre tot estimat pels milers de persones que el coneixen i reconeixen els seus valors geològics, botànics i de fauna, aquestes valors li confereixen una bellesa singular que omple tots els sentits.

Admirar les formes i els colors en diferents hores del dia, és un regal per a la vista. L’aroma de les plantes, el gust dels fruïts com l’alborç o de les mateixes herbes aromàtiques, són un plaer per a persones sensibles. El tacte amb la suau però dura pedra arenisca, és una carícia amable. El silenci amenitzat pels cants harmoniosos de centenars d’ocells, mentre el vent engronsa les fulles de les plantes, és un magnífic concert en el millor auditori.

Fruit d’aquesta admiració i preocupació per la seva integritat són la quantitat d’accions realitzades per molts centenars de persones i dotzenes de col·lectius, i la voluntat manifesta de molts milers de ciutadans que volen la seva conservació per ara mateix i per a la posteritat, perquè les Penyes Altes, a banda dels valors naturals sobradament reconeguts per tots, és un paratge que desperta a tot amant de la natura i coneixedor de la llarga i penosa lluita per salvar-les, una gran emoció.

Per tots aquests motius demanem posen els mitjans necessaris per a que la unitat geogràfica de les Penyes Altes o Aragoneses (entenent que engloba a una part dels termes d’Artana, Onda i Betxí) siga declarada Monument Natural de La Comunitat Valenciana i siga també integrada dins del Parc Natural de la Serra Espadà junt al Montí d’Onda. Fem la mateixa petició per a la Serra Creu, Xanquet, Xautena, Penya Parda, Racó Catret, Vinyes de Piquer, la Ràpita i zones pròximes, totes dins del terme d’Artana. Creiem també convenient que les Penyes Altes siguen qualificades Zona d’Especial Protecció per a les Aus i reserva de caça amb prohibició permanent d’aquesta activitat.