Entrevista a Ricardo Peris Pitarch, ‘Ricardo Andreu’

Ricardo ‘Andreu’ en un moment de l’entrevista.

Divendres 15 de febrer de 2019 vam entrevistar a Ricardo Peris Pitarch, ‘Ricardo Andreu’ (1930), un home de trajectòria vital particular, amb sensibilitat i aptituds artístiques. Amb ell vam parlar de la seua infància i la seua família, del seu ofici com a ferrer tradicional i mecànic, com a artesà i artista, de la guerra civil en Artana i de la dura postguerra, i finalment, forçant un poc el seu zel per la intimitat, d’un dels temes que li toquen més al cor: del seu fill Ricardo Peris Llidó, ja desaparegut, una persona sensible i intel·ligent amb una diversitat funcional. Amb la seua dona, Rosario Llidó Silvestre, Rosarito Maduro, una dona molt valenta a qui recordem des d’ací, va traure endavant a tota la família. Dins de la dinàmica de la “història de vida” ens pareixia una temàtica molt bonica, d’una gran humanitat, que aposta per la dignitat de les persones amb diversitat.

Dels dos “Ricardo ‘Andreu’”, pare i fill, reproduïm alguns treballs: d’escultura i artesania del primer, i de pintura del segon. Hi ha molt més, i potser en el futur ampliem estes col·leccions.

Agraïm infinitament a Ricardo i a les seues filles, Lourdes i Fàtima, la seua amabilitat i la seua generositat. A continuació es pot veure el vídeo amb l’entrevista i llegir la seua transcripció fidel.

Entrevista a Ricardo ‘Andreu’

INFÀNCIA I FAMÍLIA

—… Pues pregunta lo que t’interesse…

—Com li diuen, a vostè?

—El meu nom complet és Ricardo Peris Pitarch. Però al poble molta gent major em diu Ricardo Andreu. Perquè a la meua família han hi hagut dos… i tres Andreus: m’auelo, mon pare i el meu germà. I ara molta gent em diuen Ricardo Andreu.

—I quin any va nàixer, vostè?

—L’any 1930. El [divendres] 9 de maig. Quasi 89 ja, em falten dos o tres mesos.

—I on va nàixer, on vivia la seua família?

—La meua família va viure en vàries cases del poble. Jo vaig nàixer a on viu Juanito Ramonet [al carrer Baix]. En la guerra vivíem a on viu Pau. Allí va caure un projectil a la paret mitgera de la casa a on viu la meua filla i la casa de Pau (que si mires a la casa vella que hi ha davant voràs encara senyals de metralla). Després també hem viscut a on era l’hostal antic, ahí al Pla. Això era del tio Cortes, mosatros vivíem allí i diu: “Aneu-vos-en d’ahí que vaig a construir”.

—La seua família vivia d’alquiler.

—Sí. Quan va caure el projectil al carrer baix, ma mare va tindre por i va dir “Mone a Castelló”. I mon vam anar a viure a Castelló i allí vam viure una temporada gran. Quan es va acabar la guerra, el tio Cortes li va alquilar l’hostal a mon pare, mon pare va posar hostal ahí i vam viure uns quants any d’hostalers. Després d’ahí vam viure a on viu ara la mare de Bienvenido. Ahí hem viscut uns quants anys també. I d’ahí vam anar a viure al costat de la tenda del tio Pobilo, en una porta que ara està tancada en ferro, que és de la meua neboda, ahí vam viure també una altra temporada. D’ahí vaig eixir jo per a casar-me.

—I son pare, de què treballava?

—Mon pare ha treballat de comerciant. Sempre ha venut i ha comprat verdura, teníem una tenda, hem tingut tenda de vi, hem tingut de comestibles de tota classe d’embotits, d’arròs, de tota classe de tot. Hem venut de tot, una muntonà de… cada temporada teníem una cosa. I després tenia molta afició al tracte, a comprar animals i a vendre’ls. Mon pare quan teníem l’hostal sempre tenia dos o tres animals. Comprava animals de desastre, lo més sec que hi havia, els feia grossos i els venia.

—No era llaurador, son pare.

—Mon pare no.

—No tenia terra?

[5 min.] Poca terra, vam tindre terra quan ja mos vam fer majors, que va comprar un terreny damunt del Rajolar, a l’esquerra, i allí vam fer una vinya gran, va plantar vinya mon pare, moscatell i roseti, i allí vam estar treballant i venent raïm per tots els pobles. Com ja teníem verdura, el raïm també el veníem. Un rastre d’oficis!

TREBALL

Un jove Ricardo ‘Andreu’ treballant sobre l’enclusa en la ferreria. A l’esquerra es veu el foc, amb el seu fumeral, per a calfar i modelar el ferro.

Un dia mon pare diu “Heu d’anar a treballar l’hortet”, que teníem un hortet d’una fanecada o fanecada i mitja allà baix, i mos envia als tres germans. Els tres germans, de cavar hort no n’havíem cavat mai [risses]. Arribe de nit a casa, cansat, i li dic: “Pare, este ofici no és meu”. Diu: “—Que tu quina classe d’ofici voldries tindre?”. “—Jo voldria ser mecànic”. Mon pare: “—Pues això ací no pots”. Diu: “—Mira —mon pare era una bellíssima persona—, sí vols anar ahí a casa el tio Pascualet de Payaso —que era el que tenia la ferreria—, i volen ensenyar-te, lo que t’ensenyen per lo que treballes. No vull ni una perra”. Això va fer mon pare, això no ho fan tots. I ahí vaig estar uns quants anys, quan es van jubilar ells em van passar a mi el taller, i vam posar el taller entre els tres germans. I vam treballar ahí uns quants anys però la cosa de la terra es va dedicar a la maquinària i tot lo que fèiem mosatros de xarugues i aixades i coses d’eixes es va acabar. Vam tancar la ferreria i el meu Andreu sabia ja de fontaneria, que li vaig ensenyar jo, i estava fent la fontaneria de per ací. En Eslida… En Aín tota la fontaneria del poble la vam muntar mosatros. I el meu Andreu es va quedar de fontanero allí i Eslida i ací. Jo vaig estar molt poquet de temps fent de fontanero (…) però vaig vore que per a dos era poca faena. I dic: “—Pues jo me n’he d’anar a un puesto o altre”. En això va eixir que Terrabe, la fàbrica de taulells de Betxí necessitaven un mecànic. Jo me’n vaig anar allí i vaig demanar faena, i allí vaig passar 15 anys de mecànic. Sense haver vist mai un motor, vaig aprendre de mecànic allí. Van vindre uns mecànics d’allà de Bilbao o de per allà dalt. La qüestió és que quan van matar a Carrero Blanco jo estava aprenent de mecànic amb estos senyors. I aquells dos senyors diuen: “—Ah, pues sí que ha caigut!” [risses]. Es veu que estaven esperant a que el mataren, els bascos. Total, que aquells em van ensenyar a mi de soldadura, de mecànica i de tot. I vaig estar ahí quinze anys de mecànic. Perquè quan va començar açò del taulell este modern, es va acabar. Aquells van tancar. I entonces a mi em quedaven tres o quatre anys de treballar, i dic: “—Bueno, ara vorem què farem”. [10 min.] I en un pati vaig muntar un poquet de talleret però no l’he usat per a res. Perquè resulta que en el Butlletí Oficial vaig llegir, per una casualitat, que vaig anar a l’ajuntament no sé per a què i estava allí apuntat… Conque dic, mira, açò seria una cosa bona: per a ser mestre de forja. Vaig anar, ho vaig demanar, i diu: “—Vosté té algun document que mos diga si ha segut…?”, i jo tan tranquil dic: “—Jo no sé res de documents, a mi done’m un martell i jo li faré lo que vostè me diga”. Diu: “—Bueno, que li firmen dos o tres persones del poble com a que ha segut ferrer i entrarà vostè ací a ensenyar de forja”. Jo tenia [papers], de tot lo que me van ensenyar aquells tenia títol i tot, encara per dalt ho tinc amagat, no ho he presentat mai, això. En el poble jo no he ensenyat res a ningú. Total, que em van dir, vaig anar allí, vam muntar un taller —que el vaig tindre que muntar jo, perquè no tenien cap puesto a on anar. I diu: “—Vaja vostè allí a tal puesto que li porten la ferramenta que vostè necessite”. Jo me’n vaig anar allà i… “—Que l’amo d’ací a on està?”, i salta u d’allí de l’oficina i diu “—Jo sóc l’amo. Que què volia?”. Dic: “—Que volia? Jo em pareix que te conec a tu. Tu no eres fill de…?” Com li diuen a estos? Una ferreteria molt famosa que hi ha allí en Castelló que està entrant de la Puerta del Sol cap avall, a un cantó que hi ha allí… Jo havia comprat molt allí, ell era un xiquet. I ja era major, es va separar de son pare i va muntar la ferreteria, i aquell m’ha servit de… I vam muntar un taller allí, en Castelló, van vindre quatre o cinc xavals i els vaig ensenyar tot el que van voler dependre. Perquè jo els deia les coses i ells… Cobraven un poquet, no sé si cobraven 400 pessetes al mes, no me’n recorde ja. Total que vam estar allí dos anys. Era la cosa per a tres anys, però van tancar el xorro de diners d’Europa, que això eren diners d’Europa que donaven per a que feren tallers, i es va acabar allò. Total que vaig fer allí alguna coseta que encara està: les dos portetes que hi ha en la piscina del Passeig Ribalta, que no en hi havien o eren unes portetes molt dessalades, i les vaig fer jo de ferro. I després, hi ha una rosaleda allí i tota la verja la vaig fer jo també. Menos les portes, perquè estàvem fent-les, es va tancar el taller i ja no vaig poder fer-les. I el templete també el vaig arreglar, la barandilla, que encara hi havien molts trossos tallats de metralla de la guerra. I les vaig restaurar jo. I allí se va acabar la història dels meus oficis, però n’he fet una animalà. He fet moltes coses per als anticuaris de Castelló.

Escultura.

Escultura.

Escultureta en fusta.

Escultura en llauna.

Escultura.

Escultura.

Escultura.

Artesania. Caixeta o baül.

Artesania. Elaborat cresol de tres becs amb tapa.

Artesania. Cresol de quatre becs penjat d’un peu fet amb varilla fina.

Artesania. Cresolet de tres becs amb peu de forja. Cal destacar que Ricardo treballava habitualment a partir de retalls i sobres de taller.

Artesania. Peu de test en forja.

—Clar, vostè ha fet esculturetes i ha tingut afició a treballar…

—Després voràs ahí, que tinc unes quantes coses. Algun cresolet… Tres o quatre coses, no en hi ha molta cosa, perquè ho he donat a les filles moltes coses. Caixes com eixa n’he donat dos o tres caixes a cada una. Un dia van fer una exposició i tot. [15 min.] Estava allí l’exposicioneta, que n’hi haven dos o tres caixetes i em diu una: “Escolte, vostè eixes caixes antigues vol vendre’n?”. Dic: “Pues no, filla, no, perquè m’han costat molt de col·leccionar” [risses]. “Ui, pues venga-me’n una”. Dic: “No, això no se ven, això està fet per a casa”. No he tingut mai ganes de vendre coses d’estes. Ara, els antiquaris sí que m’han fet fer a muntó coses. En tenia dos o tres que eren amics, i un de tants em va ensenyar a fer les caixes. Jo sempre he anat deprenent.

Artesania. Balcons de vidre realitzats per Ricardo ‘Andreu’ al carrer Cánovas 2 d’Artana.

Artesania. Balcó a la plaça Major 32 de Betxí.

I això, ja te dic: jo he fet infinitat de coses. Ací a este poble també hi ha molts balcons. N’he fet hasta de cristal. En hi ha u ací fet de cristal, davant mateixa de casa Serreta hi ha una caseta (…) que vaig fer jo el balcó de cristal. Eixe balcó de cristal està fet per la Colometa, que deien, que era casada amb Vicent… Eixa em va manar fer a mi el balcó com u que hi ha en Vila-real, és exactament igual que aquell. La barana és un marc i tot un cristal. Pues eixe balcó el vaig fer jo.

En Betxí, el balcó més llarg que hi ha en tot el poble el vaig fer jo, que medix no sé si són… em pareix que eren 12 metros. L’Ajuntament està ahí i el balcó està ahí, que n’hi ha dos: la u el vaig fer jo, l’altre estava fet per uns de Vila-real. Home, els vaig fer pagar 8.000 pessetes, en aquell temps. Va vindre el tio Rossa, el pare de Juanito Rossa, que obrava per allà baix, i diu: “Tu no vindries a fer un balcó allà a Betxí?”. Dic: “—Sí, home”. Vaig anar allí i estava el balcó que l’havia fet u de Vila-real, i diu: “Com eixe l’has de fer”. “—Bé”. Jo no n’havia fet mai cap com eixe, jo sempre els fèiem ací de l’antic, feies redolinet i d’això, i eixe era amb unes tires de pletina i unes plaques de ferro. Me prenc un dibuixat i el vaig fer igual, i allí està patint fred.

L’ESCOLA

—Tornant arrere, volia preguntar-li per l’escola. Vosté va anar a escola ací en el poble, m’imagine. A on estava l’escola?

—Antes hi havien vàries escoles. En eixa escola d’ara no vaig anar, jo. Jo vaig anar a escola a on vivia Vicentet, el que cantava, que ha mort fa quatre dies. Allí a la part de darrere hi ha una porteta i dalt pujàvem i allí anàvem a escola. I feia escola una senyora que li deien doña Consuelito. I he anat també a on està el bar del Chato, allí dalt també hi havia una escola, també he anat allí. I després don León, a casa Ricardo Malinxo, a la part de dalt. A eixes tres escoles he anat jo.

—Això era en temps de la República, encara?

—Sí.

—Després de guerra vostè va anar a escola, encara?

—Jo vaig anar a estudiar una temporà a ca don Vicent el farmacèutic, sí. [20 min.] Però jo no he segut… m’agradava estudiar però no volia tindre ofici de lletres [risses]. Jo volia l’ofici de martell i s’ha acabat. I tota la vida he tingut eixa il·lusió, de ser mecànic. Ho vaig aconseguir.

—Ací l’escola en la guerra es pararia, m’imagine…

—Jo a la guerra només tenia sis anys, i als nou anys ja s’havia acabat la guerra. O siga que fes—te compte que jo a escola en la guerra no vaig anar.

—I aquells mestres que va tindre vostè, recorda si després de guerra estaven en Artana també?

—Sí, després de guerra ja no hem eixit del poble. Després de la guerra mosatros ja no hem eixit del poble, perquè ja t’he dit, vivíem a l’hostal i després mon pare va comprar la casa eixa que té ara este i allà vam acabar de viure.

—No, però jo li pregunte si els mestres que estaven abans de guerra estaven després també.

—Ací en va hi haure u d’Eslida, també.

—Després de guerra.

—Sí, que també vaig anar una temporadeta en aquell mestre. Tots els mestres que t’he dit tots són després de la guerra, perquè jo antes de la guerra no anava, tampoc.

LA GUERRA

—Clar, és veritat, era molt xicotet. I de la guerra… quan va començar era molt xicotet però quan va arribar el front vostè tindria huit anys ja, supose que se’n recordarà una miqueta de com es vivia ací: dels refugis, no sé si anaven als refugis.

—Els refugios jo no els he conegut, els refugis d’ací d’Artana.

—No els ha conegut?

—Perquè ara després m’han dit que en hi havia u a la plaça Nova, un altre al barrio el Cristo, que en hi havia un altre per ahí… Mosatros vivíem en Castelló. Quan va caure el projectil allí a ma casa… Mosatros teníem un refugio que vam fer una zanja al corral… al carrer baix, entrant allí al carrer baix a casa de la meua filla, a l’esquerra hi ha una, dos i tres cases. La casa del mig era d’una tia de ma mare, i després va parar a don Felipe i la dona. La dona era cosina prima de ma mare. Allí van cavar, els hòmens de la meua família, van cavar una zanja que vindria a ser un poc menos que açò d’alt, i un metro o metro i mig d’ample. Li van posar unes oralites i van omplir de terra tot allò, van posar una muntonà de terra i quan sentien, hala!, mos n’anàvem allí baix [risses]. Allò va ser el nostre refugio. I vam viure també allà a la Solana a una cova que vam fer.

—També feta per vostès.

—Sí. Eixe va ser el nostre refugio de guerra.

—Entonces quan van entrar els nacionals vostès estaven en Artana?

—Sí.

—Se’n recorda què va passar?

—Pues no va passar res. Simplement l’alcalde, José Vilar Vilar, va fer un bando que ningú eixquera de casa. I ell i Andrónico (…) van anar al Castell, van parar les forces, van dir als nacionals que entraren al poble, perquè ells estaven en el Castell, es van presentar als jefes d’allà i diu: “Entreu al poble que jo me’n vaig”. Este era militar, era el jefe de les forces d’ací. I se les va endur a Eslida, les forces, i van entrar tots ací. Que per això l’alcalde va continuar sent alcalde. Tot això va passar.

—Després ací va estar el front nou mesos, que és molt de temps. Hi havia gent que anava al ranxo als soldats i això, no sé…

—Sí, hi havia que no tenien res, pobrets, i anaven a demanar ranxo i coses d’eixes. I mosatros ja te dic, vam estar ací una temporadeta però quan va caure el projectil a la nostra paret ma mare diu: “—Ei, agarra el carro i mone a Castelló”. I vam estar en Castelló uns quants anys. Jo no me’n recorde la fetxa que seria, però deguérem passar dos o tres anys allí en Castelló. I mon pare pues allí se dedicava a fer trapitxeos comprant i venent animals i carros… Tenia afició a això, molta afició. I l’home es dedicava aixina a guanyar la vida.

—Son pare no era una persona polititzada ni res.

—Mon pare política mai en la vida. Mon pare quan jo era jovenet em va dir: “—No et poses mai en política. No sigues mai de ningú. Sigues treballador i honrat. I lo demés tot sobra”. [25 min.] Eixe és el consell més gran que m’ha donat mon pare.

—Vosté sap on va fer la mili, son pare?

—No. Sé que va estar de complement o això, i va fer molta amistat amb u que era d’Eslida que li deien Colom. Que era tractant de cavalleries. Després, de major, no sé si antes era son pare o s’auelo o què, la qüestió és que van ser molt amics tota la vida i en un punt se n’anaven de fires a comprar animals. Aquell home tenia afició: “Andreu, acompanya’m!”. I mon pare també va agafar una miqueta d’afició i al millor es comprava un animalet.

POSTGUERRA

—Al tornar ací vostè recorda que hi haguera molta fam o es patirà molt…?

—Home, sí que hi havia gent que patia fam. Quan va hi haure la gelà aquella de tarongers…

—…l’any 46.

—…la gent anaven a buscar taronges gelades dels tarongers i pujaven i menjaven, la fam era tremenda. Hi havia molta misèria. No hi havia diners, es va gelar la taronja, els llauradors no tenien diners i… en fi. Entonces mosatros teníem tenda, i totes les tendes tenien una llibreta i apuntaven a tots els que no tenien diners, compraven lo que podien i quan podien mos ho pagaven. Se n’anaven a Madrid a treballar als rajolars, a Barcelona a segar blat, i quan podien vindre, que s’havia acabat la faena, pues… perquè anaven a temporades, a això. Pues anaven a les tendes i pagaven lo que devien, pobres, i es quedaven igual. I a fer malea. Mon pare també tenia uns carros i els animals i vam posar els carros a portar malea a Onda. El meu Juanito i el meu Andreu anaven a portar els carros allà a Onda. I jo estava d’ajudant de ma mare. En l’hostal, quan estàvem en l’hostal i en la tenda. Ella, pues, venien gent d’allà de foios i de l’horta de València a carregar garrofes i oli ací al poble…

—Entonces eixa era la clientela de l’hostal.

—Teníem cinc o sis carros totes les setmanes. Carregaven garrofes i entre mig algun cuiro d’oli [risses].

—Clar, això anava a preguntar-li. Algo d’estraperlo hi hauria…

—Home clar, l’estraperlo era l’oli. Perquè els llauradors feien trampes i no ho presentaven i ho venien. I aquells els posaven al mig de les garrofes, algun cuiro d’oli.

—Ací hi hauria racionament…

—Home, clar.

—I eixes llibretes li les duien a vostès? No sé com funcionava…

—Això mos donaven a totes les cases una llibreta que era per al pa o per a jo què sé. Teníem les llibretes per al tabaco, tot a llibretes. Racionament, que deien.

—I per exemple la seua tenda entrava en això…?

—Sí. Això racionat me pareix que era un producte o dos, no me’n recorde ja. Fa tants anys d’açò…

(…)

—No sé si vostès en la tenda tenien algun problema amb la fiscalia.

—La fiscalia controlava als productors, a les tendes… si no sabien que venien algú que era trampós o venia d’estraperlo no vigilaven. A mosatros no ha vingut mai ningú a vigilar-mos res. No fèiem ningun estraperlo de res, veníem lo que hi havia i avant.

—I qui els proveïa a vostès?

—Mon pare anava a Castelló, i a València també ha anat, als mercats a comprar. [30 min.] Verdures, el que més veníem mosatros era verdura.

—Seria de propet, la verdura.

—Hi havia vegades que anàvem a València també a comprar-ne, a Castelló, la bajoca lo que més compràvem era a Vila-real, que allí hi havia molta collita de bajoca. I tomates d’allà de Museros i tot això… Pues eixa ha segut la nostra vida. Ja veus.

DIVERSITAT FUNCIONAL

—Després hi ha un altre tema sobre el que no sé si voldrà dir alguna cosa. Vosté va tindre un fill amb una diversitat, un persona també molt volguda en el poble. Supose que això la seua vida li l’ha condicionat d’alguna manera…

—Home clar. Jo la meua il·lusió era tindre un fill. Per a que m’ajudara. Muntara el taller i fer els dos això. Però vaig tindre el fill i per poc no es va morir la meua dona perquè va nàixer fes-te compte que amb la dona quasi morta [Rosario Llidó Silvestre, Rosarito Maduro]. I va eixir el fill aixina i el metge… al meu fill el tiren allí damunt d’un màrmol i atenen a la mare, claro, era normal això. Atenen a la mare, van estar allí lo menos una hora, va baixar morta ja a Castelló, jo la tenia al braç i estava morta, no me contestava ni res. Allí vam tindre la sort de que la van salvar, però el fill me’l deixen damunt d’un màrmol i comencen a xarrar els metges, i… “Eh, ahí està el meu fill i vostès estan xarrant. Facen el favor d’atendre’l!”. I els senyors me diuen, diu: “Miren, anem a donar-li un consell: el seu fill no tardarà ni sis mesos a morir-se. El seu fill està molt mal, molt mal, té el cerebro desfet”. Dic: “Mire, això que hi ha ahí és el meu fill, no? Pues facen el favor de no xarrar i atendre’l. Si viu una hora la vull per a mi, i si viu un any també. Conque se posen a d’això i el fan respirar i el van salvar. I dels sis mesos que volien que visquera ha viscut cinquanta i pico d’anys, i ha segut el més feliç del món el meu fill.

—Sí, molt volgut i molt atés.

—El meu fill tenia més coneixement de lo que la gent se creia. I allà on ha anat l’han volgut tots. Encara venen tots els anys, del col·legi a on estava ell, tres xiques que a on anaven elles anava ell. I una altra família tots els anys a l’estiu venen ací a ma casa. Tots els anys. Anem al bar, prenem un geladet i, en fi, xarrem… Junts tots els anys. I si vulguera anar jo a Castelló, uf… Allí tinc casa. Perquè allí me l’han cuidat. Que per cert, el meu fill no volia anar allí. No volia anar perquè va tindre desengany. En Benicàssim hi havia un col·legi, allí el vaig portar i als quatre o cinc dies vaig anar jo a per la roba i me’l veig allí pobret gitat al llit tot cagadet, tot brut. Vaig anar al director i li’n vaig dir més que pedaç, el vaig agarrar en el cotxe, me’l porte a casa i ja no volia anar ell a cap puesto. I la filla d’Eduardet, que viu en Betxí, anava ahí a Castelló, que entonces es començava a fer, el col·legi eixe. Vivien en un maset (…) que els va deixar un ric de Castelló. I era un capellà, el que portava això. Un capellà de Vila-real. I aquell home tenia gust de fer un col·legi; en hi havien quatre o cinc, allí. I els quatre o cinc no feien més que fer propaganda de l’hostalet i això, i el meu Ricardo no volia anar perquè tenia por… [35 min.] I aquella no parava: “Vine! Vine que allí estaràs bé!”. Conque vaig anar i el vaig portar un dia i dic: “Esta nit vindrà el pare a per tu”. Justament jo treballava quatre o cinc cases més amunt ahí en Castelló, que estava jo ahí de mestre de forja. El porte allí el primer dia i per la nit me’n vaig a per ell i dic: “T’ha agradat?”. “—Uhm…”, aixina ell… Total, que hi havia una cuinera allí que era de Nules, i diu: “Mira, fes-te el compte —me diu a mi—: tens un fill ara, però no tardaràs una setmana a no tindre’l. Serà nostre”. Aixina ho va dir [risses]. Conque al segon dia torne a anar i torne a vindre a casa, i als quatre o cinc dies diu: “—Hasta el dissabte. Deixe’m ací hasta el dissabte”. El dissabte vaig a per ell, el porte a casa, passa el diumenge i al dilluns cara avall, al puesto, com jo anava totes les dies… Total, que aixina aixina se va quedar allí. I va acabar que l’amo del col·legi era ell. Tots els anys anaven d’excursió set o huit dies: a Barcelona, a Sevilla, ací, allà… Set o huit dies. I ell, agarrava el retor i deia: “Mone a pegar un passeo!”. Se n’anaven… un dia van anar a Barcelona, allà al Tibidabo, que hi havia una fira allí tremenda, i passejant passejant el meu fill se queda mirant allà al poste eixe que hi ha tan alt. Diu: “Què vols tu, ara, mirant això?”. I diu: “Que pugem dalt” [risses]. I el retor va i el puja! I quan van traure els ordinadors els van portar sis o set d’estos que la gent els rebutjaven i els donaven allí a ells. A ell el posen ahí en un ordenador —que ell no ha volgut mai estudiar, eh?—, jo li vaig fer una cinta amb un puntero i ell en el cap, puntejant a l’ordenador… I ell no volia estudiar ni volia res, però ell a l’ordenador. De l’ordenador era l’amo ell. Allí l’han volgut molt.

—Ell pintava, també.

—Sí, eixos quadros…

Alguns quadres de Ricardo Peris Llidó. Cal destacar la llibertat compositiva i la creativitat en l’aplicació de formes i colors.

(…)

%d bloggers like this: