El Pagador- Habilitado – de la 21 Brigada Mixta –

Batallón de Voluntarios de Valencia nº 15 envío a la Alcaldía de esta Villa fecha 9 del actual, (nº 12) dice lo siguiente:

Con el fin que haga llegar a conocimiento de los padres o esposa del Sargento de este Batallón Juan Cabañes Ibáñez, tengo el sentimiento de participarle que en fecha diez de enero último y en ocasión de combate librado por la causa que tan legalmente defendemos, falleció a consecuencia de las heridas que recibiera.

Ruégole a la vez se digne participarme el nombre del padre o esposa,(caso de ser casado) del finado, que ha de percibir los haberes del mismo y que serán satisfechos por esta pagaduría.

Artana 13 de Febrero de 1937

El secretario

(Il·legible)

 D’aquesta manera acaba la història vital de Joan Cabañes Ibáñez (1913-1937), deixant a la família en un estat de dolor que tant els pares, Joan Cabañes Llidó i Maria Rosa Ibáñez Cabañes, com els germans, Mª Dolores, Rosario i José Mª, mai superarien.

*****

Des que va començar a anar a l’escola va destacar sobre els companys, tenint una vocació per l’estudi que no va poder satisfer a causa de la precària situació econòmica de la família. Aquesta dificultat no va poder amb el seu deler d’estudiar, no obstant, com pareix que en cap moment va manifestar vocació religiosa, tot i ser creient, va renunciar a simular tenir-la per aprofitar-se’n de l’internat i les classes.

A les escoles d’aquell temps els xiquets estaven separats per sexes, hi havia un gran nombre d’alumnes en cada aula, podent arribar als 80. Els mestres, homes per als xics i dones per a les xiques, cobraven poc, ja ho diu el refrany: “Pateixes més fam que un mestre d’escola”; els coneixements eren curts i la vara molt llarga. Per a atendre a tant d’alumnat solien servir-se dels més preparats per a que els ajudaren en la seva labor docent; Joan feia aquesta funció sempre que el mestre ho requeria.

Ja de més gran, una de les activitats que solia fer a demanda dels homes majors era llegir la premsa al casino: recordem que hi havia una gran quantitat de persones amb dificultats per a la lectura però interessades en les notícies de l’actualitat i altres aspectes de la cultura. Actualment a aquestes accions no se’ls dóna importància, però aleshores els lectors havien de tenir un grau òptim de coneixement de l’escriptura i la lectura, bona dicció, domini de l’entonació i del ritme per fer clara i comprensiva la noticia, més si tenim en compte que el periòdic estava en castellà, llengua que els oients no dominaven completament. Aquest coneixement es demostra en les cartes, on l’escriptura és clara, correcta i la narració té fluïdesa i qualitat.

Molt prompte es va incorporar a l’agricultura on va aprendre totes les feines amb notable perfecció. Aquestes qualitats, manifestades per la família, podrien ser exagerades per la passió dels de casa i pel respecte a una mort en tan especials circumstàncies. Personalment, en temps passat, moltes persones que el van conèixer em van fer saber repetidament que eren certes i gens exagerades les qualitats que li atribuïen.

L’esport era una altra de les seves passions. Fou futbolista, amb un grau bastant acceptable de qualitat en el joc, més en aquell temps on no comptaven amb entrenadors i tenien poc de temps per practicar per causa de les llargues i pesades jornades de treball.

 

Sense lloc a dubtes tindria un alt grau de persuasió, ja que va aconseguir de la família, molt conservadora en idees i béns, que li cediren part d’una finca de vinya a l’Artiga per a fer el primer camp de futbol del poble.

Políticament, encara que de família carlina, era de la Dreta Regional Valenciana de Lluís Lucia, un partit de tendència demòcrata cristiana fundat en 1930, vigent durant la República i fidel a aquesta fins el punt de no adherir-se al colp d’Estat de Franco. També va ser secretari de la Federació d’Obrers Catòlics (FOC), vinculat al sindicat “De Oficios Varios la Armonía”, dependent de la Confederació Nacional del Treball-FAI.

Fou destituït com a secretari a la dissolució del sindicat el 4 de setembre de 1936 per la UGT i la CNT. Recordem que el colp d’Estat va ser el 18 de juliol, amb l’inici de la Guerra i la represàlia en la rereguarda dels dos fronts, castigant a les persones i institucions que en un i altre bàndol consideraven desafectes.

En la mateixa carta on li comuniquen la destitució de secretari del sindicat “La Armonía” per la dissolució d’aquest, el van tallar i mesurar; encara que no es diu res al respecte, cal interpretar que era el pas previ per allistar-lo a l’exèrcit.

Transcrivim a continuació la referida carta:

“El secertario del Sindicato Obrero titulado “La Armonía” de Artana, de 4 de septiembre de 1936.

El Señor D. Juan Cabañes Ibáñez (FOC) Natural de Artana província de Castellón mide un metro y setenta y nueve centímetros. Pelo rubio, ojos azules oblicuos iguales.

Distituido por la disolución del sindicato por los de la U.G.T.-C.N.T.

Y para que conste firma:. Juan Cabañes, F.O.C.

El propi Joan Cabañes (no consta la data, però probablement abans de la dissolució del sindicat) escriu una carta al “Diario de Castellón”, queixant-se dels polítics que van promoure el Sindicat i una vegada passades les eleccions del 16 de febrer del 36, l’abandonen creant desmoralització malgrat els esforços dels dirigents sindicals per seguir avant.

*****

Les 16 cartes que conservem estan totes escrites en castellà, no era possible escriure-les d’altra manera perquè la nostra llengua no s’ensenyava a l’escola i estava desterrada de l’ús social fora de l’àmbit familiar i privat. Aquestes estan escrites del 22 de novembre de 1936 a l’1 de gener de 1937. Sabem que una volta mobilitzat va partir de l’estació de Castelló el dijous dia 19 de novembre.

Totes les cartes les encapçala amb “salud”, i parla de manera molt afectuosa als pares i germans. També repeteix en tots els escrits que es troba bé de salut i molt feliç i integrat en la seva nova vida a Conca; alaba l’educació i protecció que ha rebut de la família, s’alegra de la bona marxa de les collites, sempre diu que no necessita res i recomana a José Mª que tinga cura dels de casa.

En altre ordre d’assumptes, ajuda a escriure cartes als companys; es preocupa pels veïns del poble que estan amb ell; es fa nous amics i amigues a la ciutat; parla dels seus destins i l’ascens a sergent, fent patent la seva discreció i modèstia al pregar a casa que no ho diguen al poble; s’alegra de rebre notícies dels amics d’Artana; desfila el primer per l’altura; també l’han fet tirador de 1ª; fa 6 remeses a casa de 60 pts cada una, que sumen un total de 360 pts; també els envia 2 caixons de roba que li sobra; manifesta reiteradament la seva lleialtat a la República; quan està de guàrdia dóna permís a tots els que ho sol·liciten; descriu el paisatge de Conca; conta notícies i rumors que escolta a l’exèrcit; manifesta que està en l’oficina ajudant a un tinent de metralladores, per tant, en ocasions està lliure de guàrdies, imaginàries i tot el pitjor; s’interessa per les millores que es fan al poble…

Pareix evident que una volta estar a Conca, on va anar forçosament, agraeix haver sortit d’Artana on podríem dir que es trobava en un desert cultural, amb una manca de mitjans econòmics i en una societat ultraconservadora que l’abocava al conformisme i nul·les possibilitats de promoció. A la ciutat castellana, gràcies a la seva intel·ligència i ganes de prosperar, troba la llibertat, els temps lliure i els mitjans per a desenvolupar-se personalment i tal vegada professionalment; això en tan sols 40 dies dels que tenim informació.

Podem llegir a continuació un resum de les cartes:

Diumenge 22 de novembre. Escriu als pares de Vicent Molés en nom del fill des de Camporrobles; el mateix dia escriu ja des de Conca on els han traslladat. Des que van eixir de Castelló van passar tot el viatge plovent, tenien els peus banyats, però afortunadament els allotjaren en una casa particular on ell agraeix molt especialment l’acollida. Encara van de paisà.

Pel context d’una carta que probablement rep de casa sobre notícies que algú s’estalviaria de la guerra per problemes de salut contesta: “Todos iremos a la guerra para defender a España del Fascismo Traidor”.

Diumenge 29 de novembre. Ja vesteix d’uniforme. Ho passa molt bé en la ciutat. Ell i un altre amic acompanyen a una dotzena de xiques. Es diverteix molt amb pocs diners. Està en la secció de morters. El proposen per a “cabo”, no vol però creu que segurament l’ascendiran. S’ha fet amic d’un altre “cabo” d’Almassora i està amb José Mª Traver; els altres d’Artana estan en la 4ª Companyia.

Dimarts 1 de desembre. Fan instrucció on va el primer per l’altura destacant en aquesta disciplina; en ocasions mana ell la companyia per ser cap. “Voy en cabeza de la sección marcando marcialmente el paso”. Té problemes per rebre les cartes de casa, possiblement perquè els han canviat de quarter, ara estan en un convent molt gran on es troben millor. Treballa en comptabilitat de la secció de morters junt a un company notari, hi ha dies que no fa la instrucció per estar ajudant a un sergent de metralladores.

Com ha cobrat, pensa enviar diners a casa.

Dissabte 5 de desembre. Envia 60 pts a casa amb un company de Fondeguilla. Guanya més de 500 pts, menja fora del quarter i està rebaixat de molts serveis. Diu que està millor que a casa i mostra com sempre l’amor que professa a la família. Ha visitat a un tinent que coneix.

Dimarts 8 de desembre. El dia 8 envia dos cartes, que com és habitual encapçala amb un “salud”. Han fet una marxa de 36 quilòmetres i per la nit va al cine; molts altres no poden anar perquè els fan ma els peus, ell està molt bé. Reparteix el ranxo, per tant pot menjar el que vol. La seva secció la formen 40 soldats, el volen tots, està exempt de guàrdies, imaginàries i tot el pitjor.

S’alegra de la sembra de llegums que ha fet son pare.

Dissabte 12 de desembre. Envia 60 pts a casa. Descriu el paisatge de Conca com una zona amb plans grans, pocs arbres i cereals on es fan uns solcs llargs i més rectes que un fil. S’ha fet fumador. Reformar el Centre d’Artana creu que és positiu per a la millora del poble. (Seria l’antic Cafè de Felipe o la Col?, ara els dos edificis estan ocupats per la Caixa Rural.)

Dimecres 16 de desembre. El 12 de desembre envia a casa 60 pts. José Caraquitena, Bastero, li va aconsellar que portara el carnet, això li ha fet molt de bé. (Seria el del sindicat La Armonia?). Alaba als de casa dient: “Es una familia que ha sabido luchar por el plan de una educación y por el bienestar de todos en general”.

No demana mai res, des de casa li diuen que demane, pensen que és massa patidor, però contesta que res li fa falta.

Desembre. (Sense data) Els envia 60 pts i un caixó de roba, a ell no li fa falta; també n’envia un altre per a la família de José Mª Traver i unes postals per a Vicent de Nano com a regal d’amic. Insisteix una vegada més que està magníficament bé.

Divendres 18 de desembre. Envia a casa 60 pts més, vol que li comuniquen la recepció d’aquests diners; també envia un caixó de roba que no necessita, va a ports pagats. Es diverteix molt a Conca i no passa fred perquè porten un capot molt bo. Recomana a Jose Mª cuidar de tota la família.

Dissabte 19 de desembre. Manifesta una gran alegria de rebre cartes de casa, insistint en que està bé, ha augmentat 4 ó 5 kgs. Quan li comuniquen les notícies sobre el pacte de la taronja, contesta: “Doy la enhora buena por el pacto naranjero del comité antifascista, yo solo pienso en terminar pronto nuestra guerra y estar fiel al gobierno legítimo de la República que al fin y al cabo es el que tiene toda la razón de cabo a rabo”.

Dimecres 23 de desembre. S’alegra molt de rebre notícies dels amics Nano i el Surdo. Té molt de goig de saber que a casa els ha anat bé la collita de l’oli. Dóna notícies d’actualitat contant que “nuestro gobierno legítimo” ha capturat prop de Cartagena un vapor alemany amb armes per als rebels. Els reparteixen a la seva secció fusells alemanys, probablement dels que anaven en el referit vapor. Els fusells són per a la instrucció, també es diu que els destinaran a la rereguarda de Terol, però tan sols són rumors.

Dissabte 26 de desembre. Comunica la notícia del seu ascens a sergent de la 4ª companyia del Batalló de Voluntaris de València nº 15, això suposa causar baixa a la companyia de morters; és el procediment, canviar de destí quan hi ha un ascens. Els antics companys s’han acomiadat amb moltes mostres d’afecte. Tot i l’alegria que manifesta per l’ascens, recomana als pares que siguen prudents i discrets, no vol que ho diguen pel poble, no vol presumir, tampoc no vol que encapçalen les cartes amb el títol de “sargento”. En el cos de guàrdia dóna permís per eixir a tots els que li ho demanen, en altres ocasions ho comunica a l’oficial de guàrdia per a que els deixe sortir. Ja els enviarà diners quan cobre, seran més de 500 pts el que guanyi però haurà de pagar-se el menjar perquè els sergents estan rebaixats de ranxo.

Dijous 31 de desembre. Uns del Portell de Morella l’han convidat a un menjar que els han dut del poble. En les pràctiques de tir amb fusell l’han fet tirador de 1ª, ha rebut molts aplaudiments dels companys.

Divendres 1 de gener de 1937. Envia 60 pts. Ha celebrat el cap d’any convidat pels companys del Portell de Morella, afirma que si aquest menjar l’haguera de pagar valdria més de 10 pts.

*****

Fins ací les cartes de Joan a la família, no en tenim cap de casa adreçada a ell.

A partir d’aquesta data no hi ha notícies, sabem que la 21 Brigada Mixta el dia 3 de gener va ser traslladada a la Casa de Campo de Madrid i el dia 6 va entrar en combat.

Pot ser que la manca de correspondència d’aquests dies es deguera a la supressió del correu per mantenir en secret tan important moviment de tropes, també suposem que estaria molt ocupat en el trasllat i la nova ubicació del batalló.

Al cinquè dia de combat, diumenge dia 10 de gener de 1937, va morir en una batalla als jardins de El Pardo de Madrid amb un tret al front.

Salvador Herrero Silvestre (l’Amplet), estava al costat, el va veure caure i es va esquitxar de la seva sang. José Silvestre Peris (Blaio), el va identificar en una llitera tapat quan anaven a soterrar-lo; portava les mans penjant, per aquesta circumstància va pensar que era ell, va fer parar als portadors i el va veure.

El referit José Silvestre afirmava que sabia el punt on el van soterrar junt a altres caiguts, però en aquell temps haguera sigut impossible identificar-lo.

La família mai no va mostrat gran interès per recuperar les despulles, eren altres temps i tenien prou amb el dolor i el record.

L’autor d’aquestes lletres, de molt jove llegia sovint la placa situada en la creu dels caiguts del poble on deia “Caídos por Dios y por España, José Antonio Primo de Rivera. ¡PRESENTE!. En la llista que venia a continuació dels caiguts del poble, pensava trobar el nom de l’oncle però no estava; estranyat preguntava el motiu, sempre li deien que ell va caure en l’altre bàndol.

Els seus pares en un primer moment van rebre el reconeixement i la indemnització reglamentària per part del Govern de la República; quan va entrar el nou règim no van rebre absolutament res, tan sols el silenci i l’oblit.

Cal remarcar que aquestes injustes diferències ni tan sols eren per motius ideològics, (recordem que era de dretes però no colpista) tan sols geogràfics. Al País Valencià i altres territoris de l’Estat que van caure en el bàndol perdedor, no va haver cap tipus de compensació ni consideració a les víctimes, entenent com a tals els morts i mutilats de guerra, que quedaven en la misèria més absoluta en una època de fam i penúria econòmica extrema. També als que van eixir indemnes se’ls va castigar amb 2 anys de servei militar addicional després d’haver-ne fet 3 de guerra. Els més desafortunats, sobre tot els militars amb graduació, encara podien ser condemnats severament “Por Oposición al Glorioso Movimiento Nacional”.

Posteriorment quan es va fer el monument de “El Valle de los Caidos”, algú ens va dir que probablement podria estar allí; no es van preocupar, havia passat molt de temps i era suficient tenir la certesa de la seva mort.

Cal dir que per part de la família mai s’ha sentit cap paraula ni sentiment de rancúnia a persones i institucions, tan sols han manifestat reiteradament l’amor que li tenien i el buit de la seva absència.

Una víctima més dels nostres; ens recordaven els vells que en totes les guerres havíem pagat un tribut de sang. Dos germans de la besàvia per part de mare, Miquel i Pasqual Cabañes Novella van morir en l’última guerra carlista (1872-1876). El primer amb tan sols 18 anys a la localitat d’Assuévar; l’altre, capità pagador de l’exèrcit carlí, va morir en un poble de l’Alt Millars.

Encara hi ha el record d’un comandant de l’exèrcit carlí, també parent, que va ingressar ferit a l’Hospital de València on va morir. Segurament aquest últim seria d’una guerra carlista anterior perquè el record de la família és més confós.

Ara tan sols desitgem que mai més hàgem de lamentar situacions tan tràgiques per als nostres joves.