Entrevista a Regina Pitarch Royo

Entrevista a Regina Pitarch Royo

Mónica Pallarés, Nelo Vilar

Tres joves molt elegants pugen carretera amunt un diumenge qualsevol. Darrere deixen el poble, a la dreta de la imatge veiem alguns dels grans eucaliptus que donaven la seua ombra. A l’esquerra, l’únic edifici que hi havia a eixa banda de carretera des del llavador (el pati dels Planets). Les xiques, adolescents, són Regina, Marí Piqueras i Lolita Pòlita. Darrere, escrit a mà, posa “Foto Blasco”, és a dir, José Blasco, germà de Maruja Martina; ell i Calo tenien maquinetes de fer fotos. Esta en concret està molt ben enquadrada, no sobra espai per cap costat.

El dissabte 16 de novembre de 2019 vam entrevistar a Regina Pitarch, una dona treballadora, veïna del barri del Cristo. L’entrevista es va plantejar de forma oberta, quasi com una conversa. El temes que es van tocar van ser la manufactura de fideus que feia sa mare, l’ofici de sarier que va ocupar a vàries generacions de “Naves” (són pare i els avis paterns), l’escola, el “Coco” (els telers de fibra de coco que van substituir a l’espart), el treball en la neteja, la cura dels majors, la collida de taronja (quan encara era faena de dones), la Fiscalia i l’estraperlo, el oci en la joventut (els passejos, el cine, el ball prohibit…), la “labor”, el llavador, els llargs i habituals desplaçaments a peu, les faenes oblidades com fer terreta per a llavar, el festeig o l’ofici dels fotògrafs.

Regina té bona memòria, valora allò que s’ha perdut i conta amb gràcia i sentit de l’humor tot allò que és important per a la nostra memòria col·lectiva. Si diem que va ser un plaer ens quedem curts.

L’entrevista la van fer Mónica Pallarés i Nelo Vilar i es va enregistrar en àudio. Ací es pot accedir a l’arxiu de so i a la seua transcripció fidel.

Quant a eixa transcripció, hem d’agrair la col·laboració generosa i inusitada de fins a 8 persones per a alleugerar la faena. Gràcies, companyes i companys: Mónica, Nacho, Sara, Pablo, Arantxa, Salva, Irene i Nelo. És una faena gran, feta desinteressadament en benefici de totes i tots els artanencs presents i futurs. La riquesa d’Artana és, abans que res, la seua gent.

ÀUDIO ENTREVISTA

Ir a descargar

 

TRANSCRIPCIÓ

FIDEUS

Jo [me’n recorde] de mon pare que era sariero i això, i anava pels pobles a cosir sàries… I això sí, i en un viatge de tants que va anar a cosir sàries va trobar la màquina de fer fideus. Va vore una màquina de fer fideus i a mon pare li va entrar per l’ull dret, això. Diu: “Ui, a mosatros açò, en casa, en Artana no venen fideus ningú ni en fan”, perquè en temps antic ne feien. Hi havia una caseta dels fideus…

Ací en Artana?

Sí, sí. Allí a la plaça Nova, al carrer amunt que puja al Calvari, allí hi havia una caseta que se dia la “caseta dels fideus”. Lo que jo no sé de quina família procedia, però allí ja feien fideus, amb una màquina. I n’acabant això se va olvidar i va vindre la guerra… Tot això antes de la guerra. I n’acabant pues ja se va olvidar. I mon pare va vore la màquina ixa i li va entrar per l’ull dret i diu: “Ui, açò… d’açò…”, i va preguntar a l’amo que la portava, diu: “Açò d’a on ho podria comprar, jo?”, i li ho va dir i mon pare sense vindre a casa, quan va acabar la faena de cosir i tot això sense vindre a casa se’n va anar a comprar la màquina de fer fideus. I ve a casa amb la màquina. I ma mare diu: “Oi, i jo com mos hem d’aclarir a fer els fideus mosatros?”, i mon pare com li ho veia fer a ixe home, ho va vore com ho feia i li ho va explicar i mon pare li ho va explicar a ma mare i se van dedicar a fer els fideus.

I amb què els feien?

Amb una maquineta.

Sí, però amb què? Amb farina…?

Farina, aigua i sal. I avant. I safrà. Una miqueta de safrà a l’aigua pa donar coloret al fideu, que estiguera groguet.

Clar. La gent els portava la farina…

I la gent venia a ma casa amb un saquet… amb saquets que antes dien de berena, amb saquets de roba, que s’enduien la berena els hòmens. Tot ho fèiem amb saquets d’ixos. Portaven un quilo, dos quilos, de farina i en un paperet apuntàvem “fulana de tal”, pa saber d’açò, i ho lligàvem a la veteta del saquet [risses], lligàvem el paper pa saber de qui era la farina. I ma mare els feia, dalt, a la sala de dalt, que mosatros vivíem a la plaça de la iglésia, a la casa que és de Trini la del Roio ara. A ixa casa hem nascut mosatros. Menos el meu Joaquín, el meu Joaquín van vindre d’allà d’Amposta… ai, de la Caba, de Jesús i Maria. El meu Joaquín era nascut allà, ma mare i mon pare se van casar en Jesús i Maria, que ma mare és de Jesús i Maria. I n’acabant a la guerra se’n van vindre ací, i el meu Joaquín ja tenia dos anys quan van vindre ací.

SARIEROS

Son pare no era d’ací d’Artana?

Mon pare d’Artana, ma mare de Jesús i Maria.

I se van conèixer per…

Perquè mon pare anava per sariero, per les sàries, i m’auelo.

Sí que anaven lluny…

I allí com a l’arròs gastaven coses, i tot coses del… cabassos i totes les coses pa l’arròs, se van alquilar una casa i vivien allí, tamé. La temporà de l’arròs vivien allí. I se van conèixer allí mon pare i ma mare. I quan tenia el meu Joaquín dos anys se’n van vindre a viure ací. I això.

Com li dien a son pare?

A mon pare Joaquín de Naves.

Joaquín de Naves ho sé, i d’apellidos?

Joaquín Pitarch Muchola. I a ma mare Regina Royo Arques.

Clar. I se’n van vindre ja després de guerra…

Se’n van vindre quan estava escomençant-se la guerra, digam, ja. Ja estaven en guerra. Mon pare quan ma mare van vindre ja se van endur a mon pare a la guerra i ma mare es va quedar ací, amb les cunyaes. I vivíem allí a la plaça de la iglésia. I allí vaig nàixer jo, n’acabant de la guerra, que vaig nàixer l’any 40, i en acabant va nàixer el meu José, que mos portem tres anys. I hem viscut hasta que jo tenia 22 anys, quan tenia 22 anys mos vam passar a la plaça Nova.

ESCOLA

A on anaven a escola vostès?

A mosatros mos feien escola a la plaça Nova, que anàvem amb doña Conchita a la plaça Nova. En acabant mos van passar a la Foia, a on viu Lola Fustero, dalt, que entràvem… per el carrer este amunt no, per l’atre, la travessia. Ahí teníem una atra escola, que mos feia escola una mestra que li dien doña Lola, que era de Borriana. I en acabant ja vam passar ací a casa Vicentet de Menuda, a on té el ventanal baixant carrer avall, allí a on té el ventanal hi havia una escaleta que pujàvem dalt. I allí doña Rosario.

Doña Rosario era… de Onda?

De Tales. Que doña Rosario vivia a on és ara la farmàcia. Allí vivia la germana… Isabelín, sa mare i son pare, i doña Rosario que era soltera, i vivia amb la germana i amb el cunyat. I anàvem a escola allí. Als 12 anys jo me’n vaig eixir perquè me’n vaig anar a Jesús i Maria, a casa els meus auelos i d’açò, però me van dir que havia d’anar a escola hasta els 14 anys. I me’n vaig vindre, vaig estar allí unes dies i me’n vaig vindre i vaig anar a escola hasta els 14 anys. Que mos van obligar a estar hasta els 14. I ja mos van fer traure el graduado. Des d’entonces pac ací ja feien el graduado. Antes no feien graduado ni feien res. Perquè el meu Joaquín, que era cinc anys major que jo, ell se’n va eixir sense escola, que antes no tenia ningú el graduado. I en acabant els van fer… els feien una escola, un repàs pa trau-se’l. I van tindre que anar al repàs a trau-se el graduado. Però mosatros ja eixíem totes amb el graduado d’escola.

SARIEROS

Després de guerra son pare ja no anava de sariero per ahí?

Mon pare no, mon pare… bueno, sí, n’acabant de la guerra encara… sí, vivint mosatros a la plaça Nova encara anava ell a alguns puestos. No tan seguit com antes però encara feia alguna faena. Perquè el cridaven. No és perquè vullga alabar-lo però era un fora de sèrie en ixe ofici. I dels masos i tot això el cridaven pa que anara… I a lo millor estava tres o quatre dies allí fent la faena i después se’n tornava a vindre a casa. Però mon pare sempre ha segut independent, ha anat llogat sempre però pa d’ell, digam. Li dien: “Vosté vindrà a llaurar-me tal finca?”, perquè mon pare tenia un haca, sempre ha tingut animals. I li feien: “Vosté vindrà a llaurar-me? –Pues sí”, anava i li llaurava. Però en acabant no anava llogat aixina: li va eixir faena en la Vall, a la fàbrica de Segarra, però li va eixir faena de portar corfa de pi. Hi havia un xic de la Vall, que era tio de… bueno, no els coneixereu: de Vicentico Manyà. A on viu ara Luisa, la de Rulleta, allí vivia ixa família, que el home era d’ací d’Artana, era germà dels Manyans. Li dien a ell Vicentico Manyà, i la dona era de la Vall. I tenia un germà que li dien Pepe que era soltero i treballava en la fàbrica de Segarra. I Pepe era molt amic… mosatros érem com si fóra tot una família, casa d’ells i les Suquianes i tot això, tot ixe veïnat era com si fóra tot una família. I Pepe li va dir a mon pare: “Joaquín, tu faries corfa de pi pa la fàbrica de Segarra?”. I mon pare diu: “Ai, home si m’interessa… Si m’interessa pues sí”. I un dia va baixar; diu: “Pues mone i ho voràs i parles en Modesto -en un amo de la fàbrica de Segarra-, i si vos ateneu i d’açò pues… si vols fer-ne pues vale”. Mon pare va anar a la Vall amb Pepe i els van presentar i van parlar de les condicions i tot això, i mon pare diu: “Pues sí”. I a on tallaven pins mon pare anava i pelava tots els pins amb la corfa, i en sacs els portaven a casa. I mon pare amb l’haca, amb l’animal portava els sacs i els portava a casa, i com mosatros vivíem allí a ixa casa que era una entrà molt gran i el tetxo molt alt, pues mon pare els sacs els ficava tots allí a l’entrà i quan tenia camió feia un camió de sacs de corfa de pi i quan tenia el camió llogava un camió, venia el camió i els carregava i els portava a la fàbrica de Segarra. I el meu Joaquín anava amb mon pare tamé. Quan ja se’n va eixir d’escola anava amb mon pare a fer la corfa de pi, i entre els dos feien la corfa. I això. I qui ho sap, els anys que van estar treballant aixina, amb la corfa de pi. I quan necessitaven els dels masos algo de mon pare pues li enviaven recao i mon pare se n’anava i estava dos o tres dies fent la faena que fóra i n’acabant se’n venia a casa i tornava a la faena, i el meu Joaquín anava a d’açò. I qui ho sap els anys que van estar treballant aixina, amb la corfa de pi. I quan necessitaven els dels masos algo de mon pare pues li enviaven recao i mon pare se n’anava i estava dos o tres dies fent la faena que fóra i n’acabant pues se’n venia a casa i ja tornava a la faena… i el meu Joaquín anava d’açò. Hasta que n’acabant pues quan se ho van deixar, pues el meu Joaquín pues ja anava a treballar… a cavar hort i a l’obra i a tots els puestos. I mon pare, pues, feia això: el llogaven pa anar a treballar una finca, perquè antes era tot llaurat… antes era tot llaurat! I… i això. I mosatros pues… jo, anàvem al Coco… al Coco, a treballar… Primer anàvem a escampar espart. En acabant quan van fer ja… que van montar la d’açò del coco, pues anàvem, mos van… fer al Coco, perquè l’espart ja el van abolir. Quan van portar les madeixes eixes de coco, l’espart ja el van abolir.

Vostè no ha arribat a fer els espartins?

Jo no, jo no sé fer-ne d’espartí, no n’he fet mai. Fiscars tampoc [risses]. No tenia gens de gràcia, m’eixien torts! Mon pare feia, me feia: “Pues home, fes aixina”. I jo aixina, però a la que me donava compter ja estava aixina, ja estava el fiscar tort, i mon pare els feia amb els ulls tancats, ssssss… Tenia una gràcia! A mon pare li feia la llata una dona que li dien… la ti… ara no m’ix… la ti Torrenta. Una dona que vivia al Poet, a on viu Lolita Pòlita? Allí al rinconet? Allí vivia una dona que li dien la ti Torrenta… i… i una filla, Rosario. Tenia dos filles, una era casà i l’atra soltera i vivia amb ella. I mon pare sempre li… volia que li fera la llata la ti Torrenta perquè tamé tenia una mà especial ixa dona. Tenia una mà especial pa fer la llata. Perquè… tot és saber fer les coses, però hi ha persona que ho fa més límpio i més ben fet qu’un atra. I mon pare sempre: “Regineta! Hala, ves dus-li l’espart a la ti Torrenta”. I jo anava i li duia les garbes d’espart i… “Tia, pa quan estarà fet? -Pues… pa tal dia”. I tal dia anava jo i replegava la llata. I li tornava a dur l’espart. I això. I…

I com anava… se’n recorda de com anava hasta allà dalt?

Ai, amb la cavalleria! En l’haca, en l’animal.

Amb tota la llata…

Sí, sí, sí… Amb les sàries… una sària. Ficàvem una sària gran, amb dos cornalons, i lo atre damunt. I ell a cavall de l’haca.

Sense carro ni res.

Sense carro, sense carro. No, cavalleria i avant. A cavalleria, anaven.

Ha sigut una economia important en Artana des del segle… des del segle XVIII tenim noticia. Se feia… hi havia gent que feia llata, feien espart i el portaven…

Quan anava a Jesús i Maria sí que anaven en carro. Quan anava a Jesús i Maria anaven en carro. Els costava tres dies, d’anar. Tres dies… sí. Tres dies i per això se van alquilar una casa i vivien allí, perquè no podia ser anar i vindre com… [risses], com ara que en hora i mitja vas…

Bueno, pa festejar i tot, imagina’t, si…

No, no, mon pare… fes-te compter que vivia allí. Quan era fadrí. Venia algo ací al poble però poc. I ací estaven les atres… les meues ties. Perquè m’auelo se va quedar viudo a muntó jove. M’auelo… m’auela se va morir als… als trenta… encara no tenia quoranta anys. Sí… i això. I entonces sí, anaven en tres dies pa anar en el carro allà. Però… ahí, pa anar als masos… ahí anaven en la cavalleria… a soles…

També hi hauria mal camí…

Claro! Pues ja veus! Tot camins… tot camins de terra… tot camins de terra. I això m’auelo ja ho feia antes tamé, m’auelo.

Clar, això ve de segles arrere, eh?

M’auelo… m’auelo Ximo ja ho feia de tamé, de antes. I en acabant va agarrar… diga’m tota la faena que feia m’auelo… la va agarrar mon pare. I… i això. I mosatros al Coco, pues mira… a treballar. Dotze hores fèiem…

EL “COCO”

Dotze hores!

Dotze hores. Mos ficàvem… mos ficàvem a les set del matí, eixíem a la una a dinar… entràvem a les dos, que només fèiem una hora pa dinar, en acabant eixíem a les huit de la nit. I hi havia setmana que mos feien anar a velar, que díem. Eixíem a les huit, sopàvem, i a les nou o nou i mitja tornàvem hasta les dotze o dotze i mitja. Conque…

Què barbaritat! Sí que tenien mercat, per a…

Sí, sí, sí… en això del Coco tenien a muntó faena. Sí, tenien a muntó pedidos i tenien a muntó faena. I… i estàvem esclavisaes. Estàvem esclavisaes. I guanyàvem tres pessetes.

I això era tot l’any? Lo del Coco?

Sí, sí, mosatros anàvem tot l’any.

… de temporada…

No, no, no, tot l’any, anàvem, sí… hasta que van tancar… que van tancar un parell d’anys antes de casar-me jo. Van tancar, sí… un parel d’anys. En acabant mos fan fer el despido, que mos el pagaven a remeses, i anàvem a Nules a cobrar-ho.

Ostras! Mare meua… quin romanç…

Anàvem a Nules a cobrar-ho. Un dia al mes anàvem a cobrar a Nules. Lo que mos van do… lo que van voler donar-mos, lo que van voler donar-mos. No mos pagaven hores extres ni mos pagaven res. I, però va hi haure una persona que ho va… que ho va enquestar, ho va denunciar que no pagaven hores extres, i gràcies a ixa persona vam cobrar algo. Però fes-te compter que res… Pa lo que havíem treballat fes-te compter que res. Però, bueno, si mos van pagar… mos van pagar tres mil pessetes… mos van donar tres mil pessetes [risses].

Cotizar, els van cotizar les hores, o no?

A temporades.

Ah sí? No cotitzaven tot lo que treballaven? Mare meua!

No. Mos pensàem que estàvem [risses] assegurades del tot, totes amb tota la confiança pensant-mos que estàvem assegurades, i van dir: “espavile-vos, que esteu totes de baixa”. I entonces hi havia una delegà… hi havia una delegà i tot això, però què? No aclarien res.

No, no hi havien drets…

I aixó, en acabant quan van tancar mos van assegurar que teníem la sixantia, que la teníem segura. Sí, no… això sí que d’açò, que la sixantia la teníem tota segura, però com igual havies d’anar a treballar… igual havies d’anar a treballar. Jo vaig anar a l’almacén de taronja i estava assegurà. I en acabant… que tamé és una temporà, no és diari. Però en acabant a mí em va eixir… van fer el Sindicat, que buscaven una dona pa limpiar dos hores al dia. I mo’n vam presentar unes quantes i vaig eixir jo la més votà, de les que van fer. I me vaig dixar l’almacén perquè jo tenia els xiquets xicotets.

NETEJA

Clar, imagine’s, ja veu

S’havia de carregar… quan anava a l’almacén fes-te compter que s’encarregava ma mare dels tres [fills], perquè jo me n’anava a les set del matí a l’almacén i veníem a saber quin hora. Com ara que en un punt ixen a les nou i tamé anàvem a vetlar, a l’almacén tamé anàvem a vetlar i aixó. I jo com el tio Paco estava allí baix a l’almacén d’abonos, tamé treballava pa allí i aixó, i diu “més val dos hores tot l’any i assegurà -que estava assegurà- que anar a l’almacén”. I me vaig dixar l’almacén i vaig entrar a limpiar al Sindicat, que el Sindicat estava dalt, a on… vos enrecordareu, estava dalt del bar, allí a on anem a vore els bous.

Sí, jo encara he anat.

I jo anava totes les dies dos hores en acabant de dinar, entrava a les tres hasta les cinc. I a mi em venia de maravilla. Dinaven el xiquets, se n’anaven a escola i a les cinc quan eixien jo ja havia acabat al Sindicat i ja estava en casa quan ells venien d’escola o veníem tots junts pa donar-los el berenar i anar-se’n a juar o a on fóra, o al catecisme o a on fóra. Però jo ja estava en casa i jo anava totes les dies dos hores i vaig estar vint anys, vint anys i pico, afilià allí. En acabant van fer lo de davant i anava davant tamé. I venia Regina a ajudar-me tamé. Ai, claro, i aixó… Sempre lutxant.

CURA DE MAJORS

Sempre lutxant. Gent treballadora, sí, sí…

Sempre lutxant. N’acabant vam estar tres anys cuidant a la ti Ana Maria, allí baix al forn.

Jo he estat alguna vegà allí tamé, clar, amb Paco.

Sí, sí, claro. Va caure, se li va trencar la cadera i com tenia noranta anys no van voler operar-la. I la vam tindre que ficar en una cadira de rodes, i de la cadira al llit i del llit a la cadira. I va viure tres anys aixina.

Mare meua, què pesat.

I mosatros mo’n vam anar… sa mare en tenia cinc de família. El meu cunyat Vicente tenien el súper, van ficar el súper. Com havien de cuidar a d’ella? I mo’n vam anar allí baix. Vam abandonar mosatros casa i mo’n vam anar allí baix. Ja veus en les condicions en que estava aquella casa i vam anar a cuidar-la i vam estar tres anys. Però jo pues com estàs en casa i la faena de casa i tot aixó… sempre agobià, sempre amb faena. Tres crios, l’home… El tio venia totes les dies a la una a dinar a casa, totes les dies a dinar a casa. I això, però jo a les tres me n’anava a limpiar i a les cinc pues tornava a casa i…

COLLIDA

Tota la vida treballant

Tota la vida treballant. Hem anat a collir…

A collir tamé anava vosté?

A collir tamé.

Mare meua!

A collir, aixó siguent fadrina, antes de casar-mos. Antes d’entrar al Coco. Anàem a collir pa Betxí, una temporà pa Betxí i n’acabant a Vilavella. A Betxí només vaig anar una temporà, però en acabant mos va eixir faena en Vilavella, que anàvem la mare de Pepe Perrera, la ti Lolita Cabota, Lolita Pòlita, Lolita Suquiana la dona de Valera i jo, anàvem les quatre.

Eu! Valentes!

Si, anàvem i Lolita Cabota tenien amistat amb un comerciant i van dir, com sabien que anàem a collir van dir: “Voleu vindre seguit sempre pa mosatros?” i a mosatros mos va vindre de maravilla, de maravilla. I anàvem a Vilavella.

I com se desplaçaven?

En l’autobús de matí.

Ah, baixaven en cotxe de línia!

Baixàvem en el cotxe de línia i pujàvem en el cotxe de línia, sí. I anàvem… unes caminates, unes caminates… En Vilavella no anàvem tant a peu, mos portaven en el camió, però a Betxí, la temporà que vam anar a Betxí pegàvem unes caminates de padre i senyor mio. De Betxí més pac allà de la muntanyeta Sant Antoni i tot aixó en el “monedero” que díem al cabàs [risses]. “Va carreguemos el monedero!”. Les katiusques, dins del cabás perquè era precís portar-les darrere, les katiusques, i la berena. I aixó, pues ala i ala i ala… “Encara no arribem?” [risses].

I en acabant ma si erem tontes quan anant a Betxí que era Quaresma i si plovia o feia aixina que no… que acabaves més prompte de collir i aixó, fèiem: “Ah, pues d’ací que vinga l’autobús hem d’estar ací esperant-mos al cotxe de línia? Mone a peu”. I pel Collaet… [risses].

Mare meua què cametes més sanes!

I pel Collaet mon veníem a peu, amb el monedero penjant…

El cabàs…

Amb el monedero penjant i pujàvem pel Collaet a casa, per no esperar-mos tantes hores a l’autobús. Una horeta, mos costava una horeta de vindre. En acabant d’estar tot el dia treballant cabassos a dins, cabassos a fora, encara mo’n veníem a peu. I veníem a hora d’anar a la Quaresma, veníem a hora d’anar a la xarla que feien de vesprà a la iglésia. Alplegàvem a casa, mos llavàvem i mos canviàvem algo i au, de recel a la iglésia a sentir la xarla de Quaresma. Mareeee, aixó ho penses ara i dius “bueno com ho hem resistit mosatros aixó? Com?”.

Si s’ha treballat!

Com ho hem resistit? Com ho hem resistit? Això només ho sabem mosatros. Que ho pensem ara, que entonces pues no ho pensàvem, no te donaves compter, eres jove i no te donaves compter de les coses.

Si, i encara tindrien bon humor.

Uuiii, la gana, la gana.

Ja ho crec.

La gana. Allí a Betxí, si d’açó com estàvem tan lluny d’anar a peu pac ací pac a casa, mos esperàvem a un puesto que se dia el Ventorrillo de la Pols.

El Ventorrillo, clar, sí, sí…

Això ho saps tu, no? Pues mos esperàvem que el cotxe havia de passar per allí i a muntó vegades agarràvem el cotxe, aixó el dia que acabàvem tard de collir, agarràvem el cotxe i mo’n pujàvem en el cotxe de línia hasta Betxí i de Betxí a ací. Però estant esperant ahí el cotxe amb un fred que pelava… “Va, juem a sambori!” [risses]. Allí en la carretera perquè cotxes no en passaven. Ni passaven cotxes; alguna bicicleta, que cotxes no en passaven. “Juem a sambori, juem a sambori… Ui, xiques, mireu la lluna! Ui, hui porta gallufa. -Què és gallufa? -Tres pets i una bufa” [risses]. I lo que tu dius: el humor no s’acabava.

La joventut!

L’humor no s’acabava. Ai mareee…

Aixó no ho sabia jo, eh

“Fina, mira la lluna hui, porta gallufa”. I ho deia aposta: “Què és gallufa?”.

Aixó no ho sabia jo.

Aixó no ho sabies? [risses].

Què bonico!

I mira, com si en tot el dia no haguérem treballat. N’acabant alplegàvem a casa i estaves morteta. I no és com ara que tenim dutxa i tenim d’açò, que entonces no teníem dutxes ni teníem res. Una olla d’aigua calenta, en una tina per a llavar-te i encara teníem humor.

FIDEUS

Entonces, de la màquina de fideus era sa mare la que…

Sí, ma mare fea els fideus, i ma mare anava a Betxi a fer-ne, tamé.

Ma mare m’ho conta això dels fideus, clar.

Ma mare anava tres dies a la setmana a Betxí.

Ah pues, tenia indústria del fideu!

Sí, sí, ui, amb la màquina al cap, Mònica!

Ostras!

En un cabasset que li va fer mon pare.

Què barbaritat!

En un cabasset, la màquina dins del cabasset, i en una… com díem? No sé com se diu això que mos ficàvem…

Un d’eixos que es ficaven…

Si, però té un nom, i ara no me ix… una capçana! Una capçana i el cabasset damunt, i a Betxí. Jo tamé he anat amb ella, tamé a peu, a Betxí a acompanyar-la, i hala, a fer…

Amb la màquina al cap?

Jo no, jo no, ma mare. Ma mare amb la màquina al cap. Sí. En Betxí entonces era quan… Bueno, taronja sempre n’ha hi hagut en Betxí, però entre mig dels tarongers feien faves, feien moniatos, feien de tot. I entonces feien una barbaritat de faves, unes muntonaes de faves, perquè antes no teníem les cases arreglaes com ara les tenim, i al mig l’entrà una muntonà de faves. I a menjar faves. Tendretes, les triaves tendretes i crugues. Que ara també se’n mengen de crugues, eh?

Sí, i tant i tant. Això qui any seria, més o menos?

Ai, pues això, jo seria… jo tindria, uns 10 o 12 anys, tot lo més.

L’any 46 va haver una gelà molt forta i van gelar els arbres…

Eixa és, a la gelà. Muy bien, muy bien. Pues entonces feien faves, feien moniatos i de tot, i ho tenien tot a l’entrà, tot a l’entrà, tot d’açò. Pues jo tindria per ixa edat. 10 tot lo més, una xiqueta, i quan no feien escola anava amb ma mare a Betxí a acompanyar-la. “Mare, que encà no arribem? -No, ja falta poquet, ja falta poquet”. Els primers dies, n’acabant ja me vaig avear i ja no d’açó… I al vindre només tenia… “Que encà no arribem al cloxó, pa beure?”. Era una mania. Era una mania. Al collaet de Betxí hi ha un cloxó, i un troç de cul de cànter, i allí ficaem el cul del cànter i bevíem. I era la obsessió que tenia jo d’anar al cloxó, que estava més fresca que una rosa, una aigua més bona que bona. I sí…

FISCALIA I ESTRAPERLO

Entonces a la gent la marejaven molt per allò de la fiscalia i tot allò? Ho dic per què…

A ma mare no.

El blat tenien que amagar-lo…

Sí, sí, sí. Ui, mosatros anàvem a Jesús i Maria amb ma mare a vore la família. I anàvem ma mare, el meu José i jo, i ma mare, a vore la família. I quan veníem sempre veníem carregats, perquè allí tots tenen horta i sembren i cullen de tot pal dia: albargines, de la mata a la cassola, pa fregir, i tot ho tenen dins de casa. Tenen la cassa i la terra. Muy bien, i això, i veníem sempre carregats. I quan pujàem al tren, a Tortosa, pujàem al tren, pues lo que tu dius de la fiscalia, hi havia molts estraperlistes que carregaven al tren, i un any que vam anar mos van donar un cerdet, uns tios meus mos van donar un cerdet, i en un caixó el vam ficar el cerdet i al tren, i jo al pasilllo, i jo m’assentava allí a la vora perquè teníem por que mo’l pillaren, perquè el tren anava aixina eh? [molt ple], i tot carregat dels estraperlistes, tots amb sacs i vianda de estraperlo, i no me’n recorde per a on estàvem, no sé si era per Benicarló o una cosa aixina, i una dona diu: “Que ve la fiscalia, que ve la fiscalia!”. Va hi haure un moviment allí, de vinga tirar sacs per la porta del tren, vinga tirar sacs, i una dona li diu a ma mare: “Vostè faria el favor de ficar-se ixe fardo meu ahí baix de les cames? Que a vostè no li diran res”. I jo assentà damunt del caixó del cerdet [risses]. Dic: a vore si ve la fiscalia esta i mos pilla d’açò, i ma mare diu: “No patisques que a mosatros no mos diran res”. Conque… ai, que coneixen la gent, que coneixen la gent. I una dona amb dos crios no va a portar res de estraperlo. I bueno, i ma mare diu: “Ai, si li diuen algo jo… si vol ficar-ho, fique-ho”. I li fica el fardo baix de les cames de ma mare, al tren. I ve la fiscalia ixa, i tots, i allí van desaparèixer tots, allí no va quedar ningú. I al cap del rato ve ixa dona i diu: “Gràcies”. Li vam salvar… ma mare li va salvar lo que portava ella de estraperlo, li ho va salvar ma mare. I a mosatros no mos van dir, mira que portàem trastos mosatros, mira que portàem trastos, i no li va dir res a ma mare ningú, res. I jo més pagà que el món perquè no mos havien pillat el cerdet. Perquè jo dic: “Ui, ara amb tot este jaleo mos s’enduran el cerdo, mos s’enduran el cerdo”. I el vam criar allí, en la casa, allí que teníem un trosset de corral, allí en un collar lligaet del coll vam criar el cerdet. I n’acabant el vam vendre, no el vam matar pa casa, no, el vam vendre. I això, però vinc a dir jo que entonces el estraperlo era una cosa gran, era una cosa gran.

Sí. Bueno, en ma casa mateix, tenien amagades gerres per tots els puestos. Baix de l’escala, a un puesto que estava tapiat… [risses].

Si, però ací en el poble no…

Era estraperlo de supervivència. Farina pa fer-se el pa, pa menjar…

Muy bien, això, farina i això, que mos menjàvem un pa de segó més roín… Feia una olor, uf! Jo no podia, no podia amb ell de cap manera del món.

Ma mare també m’ho conta això, sí…

No podia tragar-lo ixe pa, jo. Feia una olor!

Pa de panís…

El pa de panís era bo! El pa de panís era bo encara, a comparació de… a comparació de lo atre. El pa de panís encara era bo, però ixe atre que donaven de racionament, la farina ixa de… feia una olor això que no es podia resistir, jo no podia amb ell, no. Més m’estimava no menjar-ne; no en menjava, no. M’estimava més menjar-me el plat de calent -perquè entonces féiem calent a totes les menjaes: a mig dia calent i de nit calent- que menjar ixes coses. Hasta que n’acabant ja van anar a poc a poc fent… hi havent farina i tot això i ja feien el pa les mares: pastaven en casa i n’acabant ja anàvem al forn a coure el pa. Ma mare d’ahí de ca Bastero agarrava una sacà de farina i pastaven en casa. I en acabant en el llibrell de la pasta quan ja estava bona, agarraven el llibrell i anaven al forn i ja feies les fogasses i feies les vienes allí, i allí te’l coïen i n’acabant te l’enduies a casa cuit. Unes pasteraes de pa, unes fogasses… entonces sí que era bo, entonces sí que era bo el pa. Sí. Te durava tres o quatre dies i estava com el primer dia. El ficaves aixina en una panera i tapaet allí que no li pegara el aire pa que no se secara, i tenia tres o quatre dies i encà estava boníssim. Uns ulls, tenia uns ulls el pa… boníssim, boníssim!

FIDEUS

Pues lo que dies d’anar amb ma mare a Betxí, ma mare anava a Betxí i jo quan baixava amb ella anava a l’hostal -hi havia un hostal-, que era de l’home… de Juanito Canterero. Entonces ells tenien hostal. La nóvia de Juanito tenien hostal, i eren quatre germans; home i dona i quatre fills, tres xiques i un xic. La dona de Juanito Canterero la més jove, era. I jo me quedava amb ella, i ma mare anava a les cases. I feia: “Vindrà la senyó Regina a fer-me fideus”, i tenien un comboi entonces. I ma mare anava a ixa casa: “Pues hui ara me toca anar a casa fulana, n’acabant, quan acabe a casa fulana, a casa sotana, en acabant a l’atra casa”. Quatre o cinc cases o sis tenia ella pa fer-lo, perquè no se feia en un moment. Havies de pastar la pasta, els havies de fer, els havies d’estendre estesets per a que se secaren i tot això. I quan acabava la faena màquina al cap i a casa. Atra volta.

JOVENTUT

Les mateixes amigues uns anyets abans i en les mateixes posicions. Marí Piqueras portava dol de la seua àvia, tot i la seua joventut. En aquells moments les xiques portaven calcetins, però a Regina no li agradaven i ací ja portava calces. Estaven davant mateix de la Trilladora, darrere tot era horta, en concret veiem un panissar.
Regina recorda el vestit: “la tela era blanca, hi havia quadros dibuixats amb ratlles blavetes i al mig del quadro una floreta”. Li’l va fer “la Nulera”, una xica que cosia molt bé i que vivia a Eslida, com conta amb detall a l’entrevista. Van vestides de diumenge, un costum que va perdent-se.

I quan venia ací ja teníem… que ahí a on vivíem mosatros, en l’escala feia aixina un tros d’escala redona, aixina… de granito, de màrmol. Sí, allí teníem una casa molt asseà mosatros, per això les meues amigues només volien vindre a ma casa [risses]. La teníem tota… menos l’entrà: l’entrà era de pedretes, però la teníem tota amb sòcul, amb taulellets, i al costat amb taulellets tamé, pa les cadires. I dalt tota entaulellà. I la cuina entaulellà, i a on teníem el guisaor, ho teníem tot entaulellat. Pa entonces era una casa de senyors, i les meues amigues només volien vindre a ma casa. “A on anem? -Ai, a on hem d’anar? A casa Regineta”. I el puntet que teníem, que era el millor del poble. Entonces estava la barberia del Xato -del tio Xato, que tenia primer barberia, n’acabant va ficar un baret allí-, i això; claro, la joventut anaven tots per allí, estava la Casota, estava el tio Felipe i tot això. Pues tots a ma casa. En dumenge de vesprà, si plovia i feia mal temps: “A on anem? -Ai, a casa Regineta. Farem bufes”. Féiem bufes i torrons de gat, i passàvem la vesprà aixina. Si no podíem anar a passeo: si no a passeo, carretera amunt i carretera avall [risses]. I a assentar-mos al reguer [risses]. Amb un fred que pelava… En acabant passàem al carrer Major, carrer Major avant i carrer Major arrere, des de la plaça de… de casa Samuel hasta més avall de casa Isabelín. I tot ixe tros uns pac ací i uns pac allà, uns pac ací i uns pac allà [risses]. Pues si n’érem cinc o sis: “Totes juntes en una d’açò no podem anar, partim-nos, de dos en dos” [risses]. I mos partíem de dos en dos pa anar a passeo. “Pues jo hui no vull anar a la punta” -la una. Si anaven tres o quatre: “Jo hui no vull anar a la punta -Ai, per què no vols anar a la punta? -Perquè no, perquè no vull que vinga ningú amb mi”. Si anaves a la punta tenies ocasió de que t’anara… te sol·licitara algú. I si anava a la punta i no era de l’agrado [risses]. Hi ha que fugir. Hi ha que fugir. I això, aixina ha segut la nostra joventut.

TREBALL DE DONES. EL LLAVADOR

Clar. S’ha treballat moltíssim moltíssim, i no només treballar pa guanyar perres: treballar en casa, les dones treballaven…

A muerte. A muerte perquè mira, anar a llavar a la Sanca, al Cup i a on passava la fila. A on està ara el centro metge, ahí tamé passava una sèquia i per allí tamé. Això era lo més propet, el centro metge.

Ahí hi hava un llavaor, no?

En acabant, van fer el llavaor. En acabant van fer el llavaor però primer no. Primer havies d’anar a la fila, a on passava l’aigua. En acabant van fer el llavaor, que jo ho pense a muntó vegaes: quina llàstima que han llevat el llavaor i no… A tots els puestos està el llavaor, que eix en la tele i dius: ui, el llavaor; i un llavaor tan bonico que teníem, el més bonico de tota la província teníem mosatros, el llavaor. Amb ixes tres sèquies tan amples i ixa aigua tan clara, i unes llavaores aixina de grans, que podies… i rentaves la roba allí i llavaves una maravilla. I feia fred i plovia i estaven els ventanals, ixes arcaes… Tu això ho has conegut?

Jo ho recorde però molt a lo lluny.

Perquè a on està ara la zona verde, tot això veges si hagueren pogut fer el centro metge allí i dixar el llavaor pa un recuerdo. Amb unes llums redones, unes faroles redones que allí feia una llum que era de dia, i que s’haguera pogut anar hasta de nit, digam, si haguera segut precís. Hasta de nit, la llum que hi havia allí i lo bonico que era ixe llavaor, i tirar-lo a terra. Jo ho pense a muntó vegaes. Quan veig en la tele que ixen els llavaors i això, que no tenen punta de comparació al llavaor que teníem ací en Artana.

Clar, en Vilavella allí està, encara hi ha algú que el gasta.

Encà està, en Vilavella, el llavaor?

Està acristalat i dalt està el museu, i és una passà.

Clar, i en Aín el tenen allí preciós, i molta gent va a vore’l ademés.

Claro, claro, com tots els puestos ixen. I ací ha segut una llàstima que el llevaren, ixe llavaor. En acabant, rodant a este costat d’ací, antes en la sèquia -perquè passava la sèquia tamé per allí-, allí hi havia un jardí, que estava la creu dels caiguts en un jardinet molt bonico.

LABOR

Cosir cosien molt en casa? Aixovars i coses d’ixes…?

Ai, tot jo! En ca ta tia Teresa [Teresa Vilar Llidó, ‘Teresa Blasco’]! Mare meua! Totes les dies anàvem a fer la labor i a cosir-mos l’aixovar. Tot, tot, tot fet per mi. Tot fet per mi. Vinga fer punt de creu. Els saquets, que díem: amb les inicials; les servilletes, tot coses… Els draps de clau… Els draps de clau encà en tinc jo ahí una muntonà que Regina les va llevar… no sé d’a on les va llevar i les va ficar en una caixa i l’atre dia, temps arrere, dic: en esta caixa què hi haurà? Òbric i me veig tot ple de draps de clau encara fets per mi. Sí, sí.

Això mos lo té que ensenyar después.

I de tot: cubertors, vaig fer un cubertor de tela de llenç amb ganxillo i en acabant bordat.

Què maravilla! Ixes coses hui en dia no té preu. Tot és artesania.

Tot de ta ti Teresa, tot de ta ti Teresa. I jocs de llit amb puntilla, amb ganxillo…

Quanta faena!

Sí, sí, sí. Molta faena. N’acabant, amb les hores que fèiem al Coco i vaig fer un cubertor de veta, amb estrelletes. De veta. I de tot, a casa ta tia tot. Ella mos ho ideava tot que això era una maravilla. I lo bé que mos ho passàvem! I ella el cap que tenia pa totes, mare! “Tu aixina, tu aixana”, i cada una… i no feia res repetit. Totes les que anàvem no teníem res repetit ninguna, cada una d’una manera. Sí, ixe de llenç… vaig fer el de llenç i u de color de rosa tamé amb uns rams de clavell, que tamé ho tinc tot ahí guardat. Amb uns rams de clavell tamé la mar de bonico. Vatja vatja. Mare! Ella… la màquina de cosir me la vaig comprar de la marca que ella tenia, ta tia. Me van comprar una màquina de cosir i ho fèiem tot en casa.

La roba no, no? La roba els la faria alguna dona…

No, la roba no: la roba la modista. A mi me cosien en Eslida. A mi la roba me la cosia una modista d’Eslida que li dien la… ai… la Nulera. Una xica que li dien la Nulera, que tenia un germà que venia a treballar ací a casa Fustero. Ixa xica… que Teresín de Persiva, la dona de… Fina Persiva, la germana la que viu en València, anava a dependre a cosir allí a Eslida, en casa la Nulera. I era molt bona modista, molt. Molt bona modista. I tenia molt de gust, pa fer la roba tenia molt de gust. Quan vaig eixir de junta del Cor de Jesús me va fer un trage que se van quedar tots prendats ací en el poble. Me va fer… anàvem de negre, la tela negra, però tenia un brocat que ressaltava… la tela ressaltava de la tela el dibuix i feia com si fóra aixina… un miqueta de terciopelo i brillava. El terciopelo negre brillava al fondo de la roba que era negra. I me va fer una bata estreta, però n’acabant damunt me va fer una sobrefalda que feia aixina com una… hueco, feia campaneta aixina hueco, i ací davant tamé, un recogido aixina, que era de cine, una bata de cine.

No tenim una foto, amb eixa bata?

Sí però no se veu bé. Sí que tinc foto, sí, de quan vam ser de junta del Cor de Jesús. Però està aixina en xicotet, no se veu gran. No me vaig fer cap foto que me vera més gran. (…) I una xaqueteta damunt, era una bata molt bonica, molt. Que esta Teresín de Persiva diu, quan vaig pujar a provar-me-la, en acabant diu: “Dixaràs ratlles fetes” [risses], amb eixa bata, ma si era bonica. Tenia molta gràcia ixa xica pa cosir. La sobrefalda ixa que duia damunt, me va dir: “Quan no vullgues la sobrefalda, que vullgues la bata assoles, amb la sobrefalda tens tela pa fer-te una xaqueteta per damunt”. I jo n’acabant la vaig pujar i me va fer una xaqueteta per damunt. La bata era de mànega llarga. Esta xica era molt graciosa pa cosir, molt. Anàvem a peu, tamé, a provar-me la roba. A Eslida a peu. El germà baixava recao a casa Fustero: “M’ha dit la meua germana que demà de vesprà, o…”, de vesprà, sempre anàvem de vesprà, n’acabanat de dinar mos n’anàvem. “Has de pujar a provar-te la roba”. Mos feia dos proves; hala, amunt i avall.

A PEU

I a Onda, a peu, tamé he anat a acompanyar a ma ti Rosario a la modista. Per les Penyes. Anàvem a… Ma ti Rosario feia: “Regineta, vindràs a acompanyar-me a Onda a la modista. -Vale, tia”. Hala, a Onda a peu. A provar-se la roba. Ai, a tots els puestos havíem d’anar a peu. A Jesús i Maria tots anaven en bicicleta, però ací no hi havia cap dona que adeprenguera a anar en bicicleta, perquè si una havera anat en bicicleta, no costa tant.

A Nules anaven en bicicleta tamé, és molt planet tot…

I molts pobles tenen costum les dones d’anar en bicicleta. I ací mai, ací no… de xicotetes no hem vist mai… Saps qui anava en bicicleta, d’ací d’Artana? La mare de les Sabulleres. L’auela de Susana, ixa dona anava en bicicleta, perquè era estraperlista. I en la bicicleta anava ella a fer l’estraperlo. Però la única del poble que jo sàpia només era ixa dona, que anava en bicicleta. No anava ningú ningú, cap dona, cap, més que ixa dona. Perquè era estraperlista, ella treballava en això de l’estraperlo.

Jo vaig entrevistar tamé a una dona major de Nules i mos contava de dones d’Artana que anaven amb l’oli a Nules i arribaven reventades, pobretes…

Claro, normal, amb lo que pesa això… Entonces eren garrafes que anaven forraes de llata. Era una garrafa però totes anaven forraes de llata, i pesava més la llata… Entre el cristal, l’oli dins i el forro de llata, pesava un quintal això.

Anar hasta Nules, amb l’oli gelat, i diu que quan arribaven es dixaven caure i…

I no tindrien ganes ni de menejar-se.

I esta dona, sa mare -esta dona té 85 anys tamé- diu que li van donar llàstima, les va dixar entrar en casa, va encendre la copa, van ficar tot l’oli rodant pa que…

Pa que revinguera, que se va gelar…

I diu que van fer molta amistat i tots els anys baixaven i feien la operació: dixaven ahí l’oli i después se n’anaven a repartir-lo pel poble. Però, mare meua, quina manera de treballar…

Sí, entonces era tot a cama, tot a pateta… Tot a pateta. Eren uns atres tiempos, mare meua! Ara encara se queixen ara [risses], encà se queixen ara de no tindre res. Mosatros lo que… i estàvem contents, sempre estàvem contents…

DISTRACCIONS

Joventud, és tot alegria.

Les tres mateixes xiques, segurament el mateix dia, ben acompanyades amb un grup de galans. D’esquerra a dreta i de dalt avall: darrere Vicente Pla, Lolita Pòlita, Marí Piqueras, el tio Rochera i Regina. Ajupits, Juan José Bonet i Joaquin de Músic (estos encara en pantaló curt) i Paco Pallarés. Paco i Regina van començar a festejar molt prompte i han passat la vida junts.

Joventud, tot és alegria, exacte. No pensaves… Encavant ja van ficar el cine, ací a on està el bar ara del Xato, van ficar el cine. El del tio… bueno, el del tio Amplet era més vell. El tio Amplet vivia ací a la punta del cantó, a on viu Fernando ahí vivien ixe matrimoni, el tio Amplet i portaven el cine d’allí baix, el Cine la Paz. I anàvem al cine de vesprà, que això ja érem més fadrines mosatros, ja teníem 15 i 16 anys. Anàvem de vesprà al cine. Un duro, 5 pessetes l’entrà i encara pareixia tot lo del món, 5 pessetes. I anàvem de vesprà al cine i en acabant a casa a sopar i a dormir. Hi havia persona que anava de vesprà a un puesto i de nit a l’atre, però mosatros quan mos vam ficar a festejar, que era entonces quan anàvem al cine i tot això ja, mosatros anàvem de vesprà i avant, de nit… perquè havíem d’anar en companyia. Havíem de portar la companyia darrere i el tio Paco va dir: “Com hem d’arrastrar a ta mare a anar al cine?”, una dona que ma mare no havia anat mai al cine. Dona: havia anat, pues sí que hauria anat però de uvas a peras, tenien prou faena en casa i perres ne tenien poques pa anar al cine. I anàvem de vesprà i de nit venia Paco un rato, estàvem un rato al foc i xarrant i hasta hora de dormir. Però mos feia consciència que per anar mosatros al cine arrastrar a ma mare a anar al cine. Perquè si no anaves en companyia no anaves a cap puesto assoles. I antes de festejar si anàvem al cine de nit alguna vegà -que poques vegaes-, Lolita Pòlita que érem més amigues, que vivia ahí a on viu ara Merche (la de… que s’ha mort son pare i sa mare); allí, ella vivia allí i el cine estava al costat, allí davant mateixa; pues anàvem al cine i a dormir jo me quedava allí a casa d’ella, dormia en sa casa. Però això se podien comptar les vegades que ho fèiem, no era seguit, ni pensar-ho. Ni pensar-ho, que les mares no mos deixaven anar de nit a cap puesto, però com el cine estava davant de sa casa, que no havíem d’anar lluny a cap puesto, pues ma mare me dixava quedar-me allí a casa d’ella. Si no tampoc. I ja te dic, i al cine de nit hem anat poques vegades per això, de vesprà i avant. De vesprà, veges tu, de vesprà no necessitaves companyia [risses] mos n’anàvem al cine i au. Els dos al cine i les amigues, que tamé venien les amigues. Però de vesprà no necessitàvem companyia però de nit ja no podies eixir de casa sense la guàrdia darrere. Veges tu quines favaes que no t’ho expliques [risses]. No t’ho expliques que de vesprà no necessitaves a ningú i de nit no podies eixir una pota de casa assoles. Ta mare tamé t’ho dirà igual.

BALLAR

I a ballar, hi havia a on ballar?

Ballar mosatros féiem ball… les amigues, en dumenge de vesprà, n’acabant de dinar fèiem ball. Allí baix a casa Emilio Pau, que vivia a on viu ara esta… com li diuen? Que és casa cantonera. Com li diuen a esta xica que arregla els peus i maquilla…? A la fonda, a la casa de dalt [al carrer Mestre Giner 11], allí vivia un matrimoni que no tenia família, que li dien Emilio Pau i Clara. A la dona li dien Clara. Emilio tamé feia fiscar, feia llata i feia coses d’estes. I no tenien família, i tenien una neboda en Barcelona que li dien Florita, i venia ací i estava una temporà… quasi tot l’any ací amb ells. I era amiga nostra, i era molt viva. I com estava en casa dels tios i entonces de ràdio en tenia qui en tenia, i ells tenien ràdio, i en acabar de dinar el dumenge de vesprà, allà a les 4 ó 4 i mitja, anàvem a casa ixe matrimoni, a casa Florita, que estava ella, i venien els amics, el tio Paco, tots els amics i allí féiem ball n’acabant de dinar. Allí per la vesprà mos ajuntàvem i en la ràdio… que entonces feien molts discos, entonces discos ne feien… I cantaven “La campanera” i totes ixa classe de cançons totes pa ballar, i ballàvem allí a casa Clara, amb la neboda, amb ella. Anàvem allí, aixina com pa lo atre tot venien a ma casa, pal ball era a casa Clara, casa Emilio Pau. I mos ho passàvem la mar de bé. I Florita anava… l’acompanyava, parlava amb ella, Miguel de Panchut, l’home de Trini. Xarraven a muntó, sí. I allí anàvem i féiem ball, i quan mos cansàvem de ballar féiem reunió, xarràvem, la u contava un xiste, tot pa passar el rato. Sí, però ball ballàvem allí, perquè ací no feien ball en cap puesto, ací només feien ball a les festes de Sant Joan a la carretera, a on és la fàbrica de l’oli, allí en la carretera mateixa allí feien ball de nit. Venien orquestes i allí feien ball, però només entonces, n’acabant ací ja no feien ball a cap puesto… A les menjaes dels barrios. A les menjaes dels barrios feien ball a les eres. Ahí dalt al calvari, a la era del calvari, i n’acabant al Salamero feien ball a la era de… com se dia aquella era? Allí a les escoles…

Allí a les escoles hi havien moltes d’eres.

Allí hi havien tres o quatre eres, pues allí, a una era d’ixes tamé feien ball de d’açò. I a la Foia sempre l’han fet el ball a la placeta de Manolete, no el feien en cap era, però… I a santa Cristina no en feien de ball, només feien ball al Salamero i ací al Cristo i a les festes de Sant Joan, ja no feien més balls en el poble, aixina com a atres pobles fan balls a molts puestos, no ara perquè estan els jubilats i fan balls de d’açò, però entonces tamé feien balls als atres pobles, ací no, ací no hi ha hagut mai costum de fer balls.

A les eres la música era de gent d’ací del poble?

Venien com a xarangues.

Ah, venien de fora, clar.

Sí, venien com una xaranga i feien ball amb això, amb una xaranga, no eren orquestes, a festes de sant Joan sí que eren orquestes, allí a la carretera. Que la d’Artana, l’orquesta d’Artana, que cantava Valles. Tu no ho has conegut, no pots conèixer-ho, però este Valles, i el tio Ramon de Clàudia i tots ixos, tocaven tots en l’orquesta ixa. I sí, feien ball en les orquestes. Entonces en hi havien dos. Ton tio José, que tamé era vocaliste, això era una, i n’acabant la que tocaven Panader, el tio Ramón i José María el Ferrer, ixos era un atra que cantava José María Valles, entonces. I forastera n’hauran vingut poques entonces, n’hauran vingut alguna però poques, tots del terreno [risses]. Tot de misèria i companyia. No, no…

A FER ARENA

Dia que no tenia res que dir i mira si mos ha contat.

Ai, jo què sé, les coses te venen al pensament i parlant-parlant te’n recordes de les coses de antes. Però… Anàvem a fer arena, anàvem en diumenge de vesprà: “Mone a fer arena”, amb la cistelleta, pa escurar. Pa escurar la mascara de les olles.

A on la feien, l’arena?

Ai, ahí al Pont del Barber, ahí dalt, com es diu això? Ahí davant, cara a l’Ombria, muy bien. Al Pont del Barber i una miqueta més amunt, com se diu això? Que estan ixos xalets ara, que hi han casetes. A la Font de la Figuera, muy bien, que no m’eixia: a la Font de la Figuera, anàvem a la Font de la Figuera a fer arena. L’excusa d’anar de passeo. I no, i era que la gastàvem tamé. La gastàvem, la gastàvem. Que entonces no en venien d’arena, havíem d’anar a buscar una cistelleta i un martell. Un martellet portàvem pa trencar la pedra, i anàvem a fer arena. “Xigues, hui anirem a fer arena? -les amigues-. Sí, anirem a fer arena. -Qui passa la veu? [risses]. -Ah, ja ho dirà u o un altre, ja s’enteraran, ja s’assabentaran”. Hala, mos reuníem i mo n’anàvem, mos reuníem allà baix de ca la Pòlita i mo n’anàvem a fer l’arena i a la que alplegàvem allí al llavaor tot era mirar cap a tots els costats i no hi havia ni un alma. “Mone pues, no sabran res”. En un punt ja veies un cabet: “Ah, ja tenim companyia, ja tenim companyia”, i hala, ja t’has vist tot el ganao darrere [risses], i venien amb mosatros a fer arena, venien tots els amics a fer arena i féiem una arena molt bona, tenies unes pedres que clavaves i s’obria enseguida la pedra, era rogenqueta, ixa rogeta era la més bona de totes. I la picàvem, portàvem les pedretes dins la cistelleta i en acabant en casa la picaves tota picaeta i la ficaves en un pot o en lo que fóra i tenies l’arena pa escurar. I feia una paella més lluenta que el sol i les olles. Sí, a fer arena… Pues mira en això mos divertíem, en això mos divertíem i en això passàvem el temps. Tot innocència, tot innocència. Mare meua!

(…)

FOTÒGRAFS

I no en hi han a muntó de fotos de lo que has treballat. No pensaves. Mosatros de fotos de este Ventura, el teníem abonat, de fotos de Ventura, mareee! Ventura era el rei. Allí al almacén d’abonos ne hi ha una que estic jo. De Ventura, ixes fotos eren de Ventura, això va ser el dia de Santa Cristina. El dia de Santa Cristina anàvem a fira, perquè la fira entonces era el dia de Santa Cristina, en la Ermita, no és com ara que el dia de Santa Cristina no fan res, és ací el dia de Sant Jaume. Ací el dia de Sant Jaume no feien res, era la fira en Santa Cristina. I, pues de matí t’alçaves i les amigues mos arreglàvem i mos reuníem totes, “Mone a fira”, i totes juntes a fira a peu, a fira de Santa Cristina. I ixe dia vam anar i allí al pantano mos vam ajuntar uns quants, perquè allí hi ha gent que és molt més major que mosatros en ixa foto, però va vindre ve perquè… “d’açò, fes-mos una foto” i estan Fina Persiva, està Paquita Fandos… Jo tamé la tinc per ahí ixa foto.

Claro, feia una foto i feia còpies pa tots, no?

Estava Vicente Bolla, estava el Moreno… de dones qui més està? No me’n recorde ja… i estic jo. Quan la van ficar diu: “Estàs en una foto a l’almacén d’abonos!” [risses]. Dic: Jo?, i diu: “Sí”, i vaig baixar amb el tio allí a comprar i això i ho vaig vore: “ui, este és una foto…”. Pues va vindre bé. Però Ventura era… Jo de Ventura en tinc un cabàs.

I después quan se va ficar Pepe Cala ja li va xafar el negoci a Ventura?

Dona, ja era major tamé ell.

Bueno, después el fill se va fer càrrec, tamé.

Jo el fill ja no…

Sí, tenim algunes fotos que fica: “Ventura hijo”.

Ah, veus? Pues jo d’ell ja no… ja no n’hem fet més. Però Ventura passava… en diumenge ací tenia el gran negoci. I mosatros tamé teníem que Juanito Calo tenia maquineta de fer fotos, entonces en aquell temps tenia una maquineta de fer fotos, i en la maquineta de Calo tamé en tenim un vagó, de fotos. Però són fotos, jo què sé, no són fotos vistoses, són de quadrilleta, de… no sé com dir-t’ho…

Lo que passa és que a vegaes les quadrilletes estan en puestos que ja no existixen, per exemple allà a la carretera…

Els abres! De tots aquells eucaliptos jo ne tinc.

Són fotos curioses, no només per la gent, perquè la gent… home, a vegaes t’alegres de vore a algú, però perquè estan en puestos que dius, home, mira…

Ahí a ixos abres dels eucaliptus tenim una foto a paseo que estem Marí Piqueras, Lolita Pòlita i jo, les tres, pujant carretera amunt, a paseo, de matí quan eixíem de missa major hasta hora de dinar. Pues mo n’anàvem a passeo. I ja te dic: Ventura tenia mal xollo amb mosatros!

A quant els cobrava Ventura les fotos?

Pues no me’n recorde. No seria a 3 pessetes?

Seria molt baratet, perquè…

Me pense que mos costaven tres pessetes, una foto.

I això com ho feia, te la donava al rato o a l’atra setmana?

A l’atra setmana que venia. Feia: “Vos porte les fotos”, i hala. A les fotos.

Se’n recorda com venia? Venia en cotxe, o venia en moto, o…

Ell en amoto, en amoto però no et penses tu que era un amoto… Era com una Gussi o una miqueta més i avant, no era una moto de força, de potència, no. Una motet de qualsevol manera.

Ventura venia amb els telons ixos que portaven amb dibuixos…?

No, no, Ventura era de foto i avant. A on te pillava o a on volia fer-te-la i avant, no. Venia un fotógrafo que portava lo que tu dius, un carteló d’ixos i un cavallet. I un dia, siguent de junta del Cor de Jesús anàvem de vesprà a la iglésia al rosari, i fèiem com una novena al Cor de Jesús i anàvem totes les de junta; i quan vam eixir estava el fotógrafo ixe foraster que tu dius amb els cartelons i una cavallet allí davant de ca Isabelín, que era una carnisseria, allí, se ficava allí, se ficava allí, i vam dir “Xigues, femos una foto ahí en el cavallet”. La ti Teresa Mañano se’n puja dalt del cavall [risses] i mosatros rodant-la a ella en una foto, però estem en un fotógrafo d’ixos. Ixe no era Ventura, ixe era ixe del cavallet, i Teresa Mañano està dreta damunt del cavall i mosatros rodant a ella: la ti Marí Cocous, Paquita Fandos, la ti Virginia Coloma, que era presidenta, i la ti Teresa Garrofa, Teresa Mañano, jo i ja no me’n recorde qui més estava. I ixe dia era ixe fotógrafo del cavallet. Vatja, vatja… Tamé en venien de fotógrafos d’ixos, que portaven… carregats. Ixos vindrien en un triciclo o coses d’ixes, que entonces no hi havia res de lujo. No sé en què vindrien ixos, però…

(…)

Mira, és el jefe de casa! [entra Paco Pallarés, el seu marit]

L’estem entrevistant. Després li tocarà a vostè! [risses]

Pues tot lo mateix que conte jo té ells, perquè sempre hem anat junts, des dels 14 anys. Des dels 14 anys que hem estat sempre junts.

Això és tota la vida, eh?

Tota la vida. Tota la vida de quadrilla i junts sempre.

És bonico això tamé.

I ara per qualsevol escupinyà paren tots al trasto. Ai, és aixina, no s’aguanten res. La vida és un sacrifici, pa tots. Bueno, cada u ho mira d’una manera [risses].

Mosatros no podem parlar que estem fadrinots els dos [risses].

Cada u ho mira d’una manera, en el món no…

%d bloggers like this: