EL CULTIU DE LES GARROFES

UN IMPORTANT PATRIMONI CULTURAL I GENÈTIC D’ARTANA

Josep Herrero Cabanyes

En la postguerra l’economia del poble estava centrada en l’agricultura. Les oliveres, les garroferes i ametllers eren els principals cultius de secà, en l’horta es sembrava principalment blat, panís i alfals per als animals així com verdures i llegums, també hi havia gran varietat i abundància d’arbres fruitals. Aquests productes eren la base d’una agricultura de subsistència o autoconsum, ajudada per un producte comercial molt rentable en aquell temps, la taronja.

En aquest article volem centrar-nos tan sols en un producte d’aquests, les garrofes:

El nom científic d’aquesta lleguminosa és Ceratonia siliqua L., família papilonàcees. Arbre d’origen mediterrani, de la zona oriental d’aquesta mar, la majoria d’autors assenyalen el seu origen a la península Aràbiga. El seu fruït són les garrofes, les quals maduren a finals d’agost o principi de setembre, coincidint amb l’eixida de la mostra o flor.

Zona de cultiu de la garrofera

Zona de cultiu de la garrofera

Distribució provincial de la superfície de la garrofera

Distribució provincial de la superfície de la garrofera

El seu cultiu és exclusiu de la mediterrània, concentrant-se principalment en les zones càlides de les costes de Catalunya i València, sud de França, sud d’Itàlia, Croàcia, Montenegro, Albània, Grècia, Bulgària, Turquia, Xipre, Síria, Líban, Israel, Egipte, Líbia, Tunísia, Alger i Marroc. Cal assenyalar que darrerament s’han fet plantacions a Amèrica i Austràlia.

Antigament s’usava la polpa per a pinsos per al ramat, s’obtenia aiguardent, mel, xarops i cataplasmes medicinals. Del garrofí o llavor es feien gomes per a embenar a les mòmies; degut al seu pes estable, servia per a pesar les joies i l’or. La paraula Kilat és una derivació del nom àrab de Karat que equival al pes d’un garrofí.

Actualment la polpa es destina per a l’alimentació del bestiar, per a obtenir alcohol, sucre, Xarops i altres productes d’alimentació com xocolata, farina de garrofa com a condició , entre altres, de molt astringent, etc. Del garrofí s’obté una goma que s’usa amb la fabricació de paper, indústries alimentàries, farmacèutiques, tèxtils, químiques, etc.

Hi havia molts milers des dels secans més plans i prop del poble, convivint amb les oliveres i zones d’horta, fins a les zones més altes de les muntanyes. Sempre protegides amb ribassos de pedra seca d’una magnífica fàbrica, fruït de l’esforçat treball de moltes generacions d’artanencs.

A finals del segle XVIII Josep Antoni Cavanilles es refereix, entre altres cultius, a les garrofes, diu que són abundants i a part de plantar-les en les terres pròpies, “han comprat finques en altres termes per a augmentar la producció”, eixos termes serien principalment en les zones més pròximes al nostre poble dels termes de Nules, Betxí, Onda, La Vall d’Uixó, Fondeguilla i Vila-real, on encara queden bastants propietats d’agricultors locals.

Les garrofes eren una riquesa, mantenien uns 500 animals entre cavalls, muls i ases que hi havia per a les feines del camp, venent l’abundant excedent als pobles de la Plana i l’Horta de València on eren transportades amb carros i mes tard amb camions. La Vall d’Uixó i Onda eren els primers productors de la Plana, els tercers érem nosaltres.

El fruït és comestible, sobre tot en temps d’escassesa com va passar en la guerra i postguerra civil espanyola. És un aliment energètic amb alt contingut de sucre, aproximadament un 50 %, un 10 % de proteïnes i minerals com calci, ferro i fòsfor.

El garrofí o llavor, és ric en mucílags que tenen la facultat de reduir inflamació de les mucoses, tan en vies respiratòries com en les digestives, actuant en aquest cas contra les diarrees. També redueixen el dolor de les contusiones.

El garrofer és un arbre de fulla perenne, sensible a les gelades però molt resistent a la sequera per les seves rels molt profundes que sempre troben la humitat del subsòl. El fruit, com hem dit abans, serveix per alimentar el bestiar, és un bon ingredient en moltes receptes de cuina, el garrofí o llavor és un producte espessants que també s’usa en la cuina, la fusta és de qualitat i molt decorativa per a fer mobles, la llenya és la millor per al foc, fa molta flama i una brasílada intensa.

Per a un profà, tots els garrofers pareixen iguals, però no és així per a les persones enteses, que desgraciadament cada dia en queden menys. Les varietats es distingeixen pel fruït, pel sabor d’aquest, per la forma de la llenya, per les fulles i la forma de l’arbre. Cada una d’aquestes varietats té un nom que en altre temps tots els llauradors coneixien. Al nostre poble hi han 20 varietats de les considerades veres, al mon se’n cataloguen unes 50. Cal dir que generalment la garrofera era plantada borda d’escàs valor nutritiu i de nul valor comercial, volem dir quan tenia valor, encara que d’aquestes múltiples varietats de bordes, en hi ha bastants que resulten bones i no cal empeltar-les. Eren els llauradors o els talladors (podadors), els que les empeltaven. El peu pot ser mascle el qual no produïa fruït, mascle floridor es diu al nostre poble, el qual mai a sigut identificat per classes, segurament en hi ha moltes; femella, són les que fan fruït; hermafrodita, és aquell arbre que fa fruït i s’autopolinitza.

Flor d'una garrofera de la vora roja, com es pot apreciar és hermafrodita. Fotos Anna Pitarch.

Flor d’una garrofera de la vora roja, com es pot apreciar és hermafrodita. Fotos Anna Pitarch.

Flor de garrofera mascle o mascle floridor (Foto del bloc de Margarida i Pere)

Flor de garrofera mascle o mascle floridor (Foto del bloc de Margarida i Pere)

Flor de garrofera femella. (Foto Josep Herrero Pons)

Flor de garrofera femella. (Foto Josep Herrero Pons)

 

Les llavors dels arbres femelles empeltats o vers que coneixem a Artana són:


Bordes. (1)

Carrasquenya.

Cassuda negra.

Cassuda roja.

Catxeta.

Costella de bou.

Costellera.

Culona. (2)

De la Faveta.

De la Vora Roja.(3)

Del Masclet.

Del Pom d’Artana.

Del Pom Negre.

Del Pom Roig d’Onda.

Del Pom Roig.

Del rallador.

Del Varejat.

Negreta.

Roja.

Vedriana.

Vieta.


(1)    No era pròpiament una llavor, eren moltes varietats de bordes de qualitat que al no empeltar-se prenien aquesta qualificació. Cas d’haver-se classificat, serien més nombroses que les considerades veres o empeltades.

(2)    Llavor d’Eslida.

(3)    És hermafrodita auto fèrtil.

 

A continuació descrivim les qualitats de cada una de les varietats d’Artana.

Aclarint que quan parlem de garrofes llargues ens referirem a les de més de 18 cm., les mitjanes seran de 18 à 12 cm. i les curtes seran aquelles de menys de 12 cm.

Bordes: Aquestes són de peu femella no empeltat, en hi ha de diferents varietats. També produeixen garrofes però d’escàs o nul valor comercial, excepte algunes que prenien el nom genèric de bordes però amb qualitat i per tan no calia empeltar-les. Molts llauradors entesos esperaven a conèixer el fruit i si resultava de qualitat les conservaven. Cas d’haver-se classificat aquestes varietats, les llavors serien molt més nombroses.

Cassuda Negra: Curta, en ocasions les parts proximal i distal dels fruït s’estreteixen resultant un tampany molt curt que la fa molt costosa de plegar, les de mida molt reduïda prenen el nom de “culets”. Per aquesta raó els sacs són molt pesats. Resulten de bona qualitat per menjar. El nostre informant també creu que era una de les més antigues. L’arbre en ser vell pot presentar uns bonys a les soques que produeixen també fruït, generalment més curt.

Cassuda Roja: Tamany mitjà, bona qualitat i característiques semblants a la cassuda negra, però com el nom indica és de color roig.

Carrasquenya: De qualitat, dolça, llarga i estreta amb poc de pes. És molt fàcil de plegar i els sacs s’omplen prompte.

Costellera:Molt dolces, llargues i amples amb molta molla, prou de pes i condidores per omplir els sacs. Les persones que els agrada aquest fruït per menjar, les aprecien molt.

Catxeta: Llarga i de color canella, pareguda a la carrasquenya però de qualitat regular. Respecte a l’arbre, com el seu nom indica, no es fa alt i les branques tenen tendència a baixar.

De la Faveta: Llarga i estreta, per tant amb poc de pes, bona qualitat. Està a poms com la del pom negre, color negrenc.

De la Vieta: Llarga i amplària normal, pes regular, paregudes a les del pom, amb un color negre marró. Té un bordó a la part dreta del fruït.

Del Masclet: Llarga, grossa i ampla, molt condidora per a plegar i omplir el sac que resulta pesat. És basta per a menjar i té un color rogenc. Molt pareguda a la de la Vora roja. Tal vegada el nom indica que té capacitat pol·linitzadora, si es demostra, caldria catalogar-la com hermafrodita.

Del Rallador: Llarga, ampla i grossa, de molt de pes, color roig mort amb una via de punta a punta. Molt apropiada per posar-la a vora horta on aprofita el reg, en aquesta ubicació treballa molt, al secà no tant.

Del Varejat: Llargues tipus les del Pom Roig, color roig. Amples i de prou de pes.

Negreta: Varietat molt estesa a Onda, és d’on ve. Llargària mitjana, color negre intens com el seu nom indica, l’arbre és molt treballador. Fruït de gust lleugerament coent, tal vegada per aquest gust els agrada molt als animals però es farten prompte.

Pom d’Artana: Llargues, color entre roig i negre, es presenten a poms. Condidora de no molt de pes.

Pom d’Onda: Paregudes al pom d’Artana, negres. Els poms contenen més quantitat de fruït que les altres que també es presenten a poms.

Pom Negre:Llargues, estretes i de poc de pes, negra com el seu nom indica. Condidora per a plegar i omplir el sac. En l’arbre estan a poms que poden arribar a tenir cada un 10 ó 12 unitats, cal pegar fort amb el ganxo per a fer-les caure, cas de deixar-les es mantenen a l’arbre tot l’any.

Pom Roig: Llargues, amb molta molla i amb una dolçor no tan accentuada com la costellera, és condidora per a plegar i omplir el sac. En ocasions s’entorten d’una forma més o menys circular, creixen també a poms.

Roja: Molt llarga, roja, dolçor regular. Eixen a poms, es cria cotonet entre el fruït del que es produeix melassa que atrau a les abelles.

Vora Roja: Llarga grossa i ampla. Pareguda a les del masclet però amb un color roig fosc, té molt de pes, de les que més, i per tant és condidora. Quan és l’arbre adult de molt anys, fa uns bonys per la soca on sol produir garrofes generalment curtes. És basta i poc apropiada per a menjar-la tan persones com animals. Quan un arbre era malfeiner, en un principi li posaven un mascle floridor per a pol·linitzar la flor o mostra. Després van descobrir que posant una branca empeltada d’aquesta llavor augmentava la collita; és una varietat hermafrodita. El fruït és paregut al del Masclet però més fosc.

Vedriana Negra: Llarga, estreta i prima normal, amb poc de pes, bona per a menjar i de color negre. No és molt treballadora, la llenya es corca amb facilitat així com les garrofes que després d’un temps en la bodega poden tenir aquest mateix problema.

Vedriana Roja: Condicions semblats a la Vedriana Negra però amb color roig. És prou treballadora i bona per a menjar.

Hi ha tanta diferència entre aquestes varietats, que una persona entesa sabria classificar cada una d’elles si les posaren en un muntó o les vera en els arbres. Alguns dels nostres informants podrien fer aquesta classificació sense cap problema. Cal dir també, que cada una de les varietats, a part de l’aspecte, la forma, el color, Tamany i pes, com em dit abans, tenen un gust diferent que tan les persones com els animals saben distingir.

Unes curiositats.

Era tanta la importància d’aquest fruït, que donava als habitants d’Artana el sobre nom de “cassuts”, referint-se a una de les varietats de garrofa més gustoses i abundants al terme. També entre els nostres costums, tenim en compte aquest fruit quan a Sant Joan d’agost li diem “Sant Joan de les Garrofes”, per ser l’època de la collita. Quan una persona sap guanyar-se bé la vida diem que “sap guanyar-se les garrofes”, quan a un li se para un mos a la gola, “s’engarrofa”, hi ha una família del poble que els diuen de sobre nom “els garrofes”. La fulla de garrofera borda s’afegeix a les herbes aromàtiques i la sal quan es posen les olives en conserva, diuen evita que es facin molles.

Una anècdota referida a aquest fruit.

Com és sabut, la província de Castelló és la segon productora de garrofes d’Espanya, la primera és València. En la postguerra va arribar a la Delegació del Ministeri d’Agricultura, després d’un any de molta producció, un ofici dirigit a les autoritats provincials recomanant-los que guardaren la llavor apropiada per a sembrar-la el pròxim any. Com la garrofera és una lleguminosa i gran part de les lleguminoses són plantes de vida anual, desconeixien que aquest vegetal és un arbre de vida molt llarga.

 

Garroferal cultivat a Borriol

Garroferal cultivat a Borriol

Com era la feina de plegar garrofes.

Allà per les festes de Sant Joan començava la campanya, cada matí una volta aparellat l’animal s’enganxava al carro. Aparellar l’animal consistia en posar la cabeçà per subjectar els ramals, el colleró per acoblar els tiradors, la selleta per posar el corretjot que subjectava les barres del carro per dalt junt amb el pitral que subjectava les mateixes barres per baix. Per últim es posaven les arretranques o retranques per fer-lo aixar a rere amb els aixadors.

A primera hora del matí eixien els propietaris amb alguns llogats a les finques, començant per les més llunyanes de fora terme i llocs més càlids o de solana, on estaven més madures. Calia proveir-se de sacs d’espart o de jute, ganxos de canya per tirar les garrofes i cabassos per plegar-les. Calia també no deixar-se la botija o el cànter d’aigua i el saquet de berena per a tot el dia. Si la finca era de muntanya devien carregar també un bast o albarda per a portar els sacs a llom de l’animal fins al carregador de carro.

Tota la família participava en la campanya, la tasca de les dones i xiquets era principalment plegar, mentre els homes sovintejaven aquesta activitat amb la collida de les garrofes, cosir els sacs ajudats d’una agulla de cosir sàrries o amb el peçó d’una garrofa per a fer els forats per on passar el cordell. També carregar-los al carro o transportar-los amb l’animal a lloc de carregador. En ocasions aquest transport a llom, de la finca al carro, es solia encarregar als xiquets, sempre amb el perill constant que es desnivellés i rodés la càrrega.

Hi havia una garrofera, generalment gran amb molta ombra i a poder ser a l’entrada de la finca on es parava i es dinava, era el parador, una altra servia per posar l’animal convenientment lligat. Si la finca era escalonada es començava de dalt per avall, utilitzant els baixadors que en ocasions eren partidors de la propietat, així es portaven els sacs a carregador, que solia estar a la part baixa de la finca més fàcilment, també d’eixa manera els mitgers venien a mà. Aquests mitgers al terme d’Artana sempre eren del propietari de l’arbre encara que estigueren en una altra finca, en canvi a Onda el mitger era propietat de la finca on queia.

Per la vesprada es tornava a casa dipositant el plegat en el dia a la bodega de garrofes, solia ser un lloc de dalt de la casa sec i ben ventilat, en ocasions tenia una obertura pel sostre per dipositar-les amb més facilitat i quantitat.

La venda de les garrofes.

Per a vendre les garrofes venien compradors de fora, hi havia un pesador oficial de l’ajuntament proveït d’una barra que subjectaven dos homes mentre ell amb la romana pesava els sacs contant-se en arroves primer i anys més tard en quilos. També hi havia petits comerciants locals que feien la funció de compra, revenent-les als llauradors de La Plana o les empreses trituradores. Eixos mateixos compradors locals, periòdicament anaven casa per casa a comprar els garrofins que prèviament els llauradors replegaven del pessebre.

Com les garrofes eren un producte més de volum que de pes, era habitual veure uns grans carros amb soto, que era la part de baix de les taules o taulell, i també amb càrrega per dalt dels varals, lligant els sacs amb cordes per tal d’aprofitar tot l’espai útil que permetia aquest mitjà de transport. En prou ocasions, a l’animal enganxat a les barres el precedia un altre que feia de punter, generalment de menys força, que ajudava sobre tot a les pujades.

Després amb el pas dels temps, allà pels anys 70 del segle passat, quan per causa de la mecanització del camp, no quedaven animals de treball al poble, va passar de ser un producte d’autoconsum venent-se solament els excedents, a vendre’s la totalitat de la collita. Va ser quan es va obrir el magatzem de la Cooperativa on es dipositaven les garrofes de tot el poble venent-se juntes. L’arreplegada no es feia de terra com abans, es gastaven unes malles de plàstic que feien més condidora la feina.

Una modesta indústria a Artana.

Allà pels anys 50 del segle passat, part dels excedents els comprava Vicent Taver per triturar-los en un molí situat a l’actual carrer Tinent Daoiz. Mes tard els germans Traver tenien aquesta mateixa indústria a Nules.

Va ser pels anys 70 quan a Algar del Palància funcionava un important molí de garrofes on es dirigia gran part del producte de les zones cultivadores venut amb gros per les cooperatives i transportat amb camions. Un percentatge no determinat d’aquesta producció de la fàbrica, era dirigit al port de València d’on s’exportava a diferents països.

Cal aclarir que el producte d’aquestes fàbriques o molins era dedicat als pinsos per al bestiar, d’on s’extreia un subproducte, el garrofí o llavor de garrofa, molt apreciat per les indústries alimentàries.

CONCLUSIÓ

El temps de la garrofa com a producte econòmicament rentable ha passat. En la gelada de 1956 es van malbaratar els arbres de les zones més altes o puntes d’aire, tenint-se que abandonar; després en els plans aptes per al reg, uns van transformar els garroferals en horts de tarongers i en altres zones de secà pla tenia i té preferència l’olivera. També en moltes altres zones del terme es van abandonar les finques esdevenint en pocs anys terres forestals.

Malgrat aquests inconvenients, les garrofes, els garrofins i la fusta o llenya d’aquest arbre és molt apreciada, igualment és una planta decorativa sempre amb un verd brillant molt atractiu que podria utilitzar-se en jardineria. Seria convenient també usar-la per a repoblar zones degradades degut a la seva resistència a la sequera. No es descartable tampoc que en algun temps es puga descobrir i promocionar una aplicació que fera possible la rendibilitat comercial d’aquest cultiu. De moment cal guardar memòria d’ell i mantenir tots els arbres possibles així com les llavors existents.

*****

***

PROPOSTA DE CONSERVACIÓ I PROMOCIÓ DE LES GARROFERES

Podem afirmar sense por a equivocar-nos, que la garrofera amb totes les seves varietats, és un patrimoni genètic i cultural que cal conservar.

Nosaltres pretenem que aquest modest treball siga l’inici d’un estudi més complet amb la finalitat de guardar memòria del que va ser durant segles una activitat important al nostre poble, també a tota la Plana i altres comarques pròximes de zones càlides a vora mar. Però nosaltres volem anar més enllà, volem conservar tantes garroferes com siga possible amb òptimes condicions i també recuperar les llavors d’Artana. La conservació podria ser el banc de llavors que tal vegada en algun temps siga imprescindible, cas de venir en el futur una època en que es descobrisca una utilitat comercial a la garrofa.

Per a fer realitat aquesta proposta demanem a l’Ajuntament d’Artana, al Director del Parc Natural de la Serra Espadà, a l’Agència d’Extensió Agrària de Nules i a les entitats polítiques, culturals i empreses que vullguen sumar-se, a treballar amb un projecte que consistiria en:

– Disposar d’un terreny abancalat situat a la part alta de la zona verda de la Urbanització Zorear o a altre lloc si es considera més apropiat.

– Tallar alguns pins d’eixos bancals.

– Llaurar, senyalar on deuen d’anar el plantons i fer els clots.

– Fer una primera abonada amb un producte orgànic

– Plantar unes 50 garroferes en una primera etapa. Caldrà també conservar les oliveres existents i una servera. En un futur intentarem plantar altres arbres fruitals de secà propis de la zona com poden ser albercoquers, ceps de vinya, figueres de diferents varietats, etc.

– Instal·lar un sistema de reg per goteig a fi d’aconseguir el seu creixement ràpid.

– Restaurar els ribassos.

– Implicar a llauradors veterans i podadors per a que identifiquen i faciliten cada varietat.

– Empeltar dos garroferes de cada classe.

– En una segona etapa caldria plantar més garroferes i aconseguir varietats d’altres termes.

Cal destacar que la plantació es pot fer en qualsevol època de l’any sempre que la planta siga portada amb un recipient que continga les rels  convenientment cuidades, es faja un clot suficientment gran i li s’aplique un reg periòdic suficient. El marc aconsellable seria entre 8×8 ó 10×10 m.

Passat un o dos anys de la plantació seria el moment d’empeltar, els temps deuria ser a la primavera, entre abril i maig. La forma més tradicional i aconsellable és posar els empelts d’escut o planxa. Caldria empeltar algunes branques de mascle floridor o alguna varietat hermafrodita com la de la vora roja per a aconseguir més producció.

D’aquesta manera en pocs anys aconseguiríem un arborètum o museu viu de la garrofera que segurament tindria la particularitat de ser únic a les nostres comarques. Així mateix, serviria per evocar el passat d’aquesta activitat i tal vegada també mitjançant ajudes oficials o d’empreses, aconseguir que els biòlegs, botànics i altres estudiosos reconegen aquest arborètum com un punt de referència per a visitar, estudiar i a ser possible ampliar aquest projecte dedicat a un arbre tan nostre com és la garrofera.

FINCA PROPOSADA PER REALITZAR EL PROJECTE

1

2

3

4

5

6

7

Per al present article hem contat amb la col·laboració de:

Vicent R. Rico Vilar, Ramon Saborit Arnau, Filiberto Silvestre Villalba, José Silvestre Villalba, Vicent Vilar Franch, Nelo Vilar Herrero, Patricio Martí Catret, José Pla Serra, Joan Cabañes Vilar, Olegario Serrano Bainat, Joaquín Serrano Bainat.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Comercialización y Variedades de Algarrobo (Juan Tous Martí)

Diccionari Cat on Line.

Diccionari Català Valencià Balear (Moll i Alcover)

El Algarrobo (Juan Tous y Ignacio Batlle Caravaca)

Fruticultura de Secano. El Algarrobo.C. Estrada, M. Vázquez, B.Melis, J. Vandell.

Jornades Culturals del Pla de l’Arc. 5 es 2000 Borriol:

La garrofera: Breu Apunt Històric. Antonio García Verduch.

El Binomi Borriol i Garrofera. Vicent Falomir Delcampo.

Perles de Carcaixent. De carros i forcats.

Prospección de variedades de algarrobo en las islas Baleares. J. Tous, I. Batlle, J. Rallo 2, A. Romero.

Selección de variedades de algarrobo para utilización de Productos industriales.

Viquipèdia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: