Publiquem ací les partitures de les Aurores escrites, lletra i música, pel tio José María Cabañes Ibáñez (“el Pesador”), arranjades pel mestre i director de la Banda d’Artana Francisco Mechó. També incloem els arxius de so de quatre aurores, enregistrades el dia 13 de setembre de 1999 per al llibre Cants de l’aurora (Fonoteca de materials –Recopilació sonora de música tradicional valenciana, vol. 28, 29 i 30. Institut valencià de la música, València 2001), una publicació que inclou nombrosos textos d’anàlisi històric i formal i que és la referència teòrica fonamental en esta ressenya.

Els cantors van ser, segons els crèdits del llibre, Vicente R. Pitarch Traver, Vicente Vilar Sales, José Mª Cabanyes, María Vilar, Blai Andrés, Rosario Vilar Peris i cor de veïns i veïnes. Comptaven amb l’assistència de l’organista Vicente Herrero Llidó. Es feia menció a com: “L’entusiasme de persones com José Rico i Tomàs, Josep Cabanyes i la seua esposa han possibilitat la continuïtat d’aquestes aurores, a les quals darrerament s’han incorporat les lletres valencianes”.

Darrerament, Artana celebrava el cant de l’Aurora en cinc festivitats diferents amb lletres i melodies pròpies: santa Cristina, sant Joan, la Mare de Déu, el Nostre Senyor i la Immaculada. A més, el dia dedicat a la gent gran se’n cantava una altra de diferent, l’Aurora de l’Aurora. El repertori es completa amb el cant de les Pureses i Pureses brodades. Antigament es feia cada diumenge i a les festivitats més senyalades.

Què són les Aurores? Segons l’etnomusicòleg Jordi Reig i Bravo (en el llibre esmentat) les aurores són cants corals polifònics (generalment de huit, deu o més persones) amb abundància de melismes i sense rigidesa mètrica, que es canten al carrer per gent no professional, essencialment a capella, encara que poden tindre algun tipus d’acompanyament instrumental. S’interpreten a la matinada per tal de convocar els fidels a la celebració del Rosari de l’Aurora, o bé com una part integrant del mateix ritual. També acompanyen altres devocions.

No hi ha tipologies específiques per als distints tipus musicals: aurores, misteris, gojos, etc., comparteixen trets comuns, i la mateixa melodia es pot utilitzar en diferents moments del culte.

En aquest tipus de polifonia no es practica el contrapunt, és a dir, totes les veus fan el mateix disseny rítmic en paral·lel, d’una manera semblant als cants búlgars i sards, per tant s’hi poden veure elements comuns a tot l’àmbit mediterrani.

L’Aurora és un cant intuïtiu, que es fa a gola oberta; açò el converteix en un sistema expressiu singular, però tanmateix absent de l’ensenyament acadèmic. El fet de no impostar la veu fa que es conserven les diferències entre els cantants i tolera millor les dissonàncies. Els repertoris de les Aurores són exclusius de cada poble, de fet els cantants agafen el to instintivament, i és habitual que no sàpien cantar les aurores dels altres pobles –molt sovint tampoc no canten cap altra cosa.

L’Aurora és un cant de tradició oral que, per les característiques ressenyades no es pot expressar fidelment en una partitura.

Des del punt de vista històric, les Aurores van associades a la tradició del Rosari. En la publicació de la Fonoteca que s’ha esmentat, es parla d’una tradició que escampen els dominics des del segle XV, que va ser recolzada per Sant Vicent Ferrer i animada, més endavant, pel rei Felip IV. De tota manera, la popularització de les Aurores que coneixem es va produir al segle XVIII, des de confraries ja alliberades del control dels frares dominics. La major part de les confraries conegudes en l’actualitat ja són del segle XIX.

També és possible que la major importància de les Aurores al segle XIX es produïra com a professió de fe oposada a l’anticlericalisme de bona part de les classes treballadores. Potser, per fi, el carlisme tinguera part de raó en la radicalització i la presència pública de manifestacions de devoció. En aquest punt hem de recórrer una vegada més a la Història d’Artana de Mn. Lluís, que conta com les Aurores es convertien en batalles campals en què es tiraven pedrades i fins i tot apareixien pistoles. Vegeu el relat de Mn. Lluís:

“También era hermoso y tierno el canto llamado “la Aurora” que un grupo de devotos ejecutaba, con gran sacrificio de sus cuerpos, los domingos y días festivos por la madrugada con nutrido coro de voces y algunos instrumentos bien combinados, despertando al pueblo para que, dejando el sueño, corra al servicio del Señor, y el pueblo obedecía. Acto seguido salía el Rosario de la Aurora, compuesto de cantores de hombres de toda edad que iban formados en dos filas con sus capotes; era una verdadera procesión. Delante de todos presidía el CRUCIFIJO con dos faroles; detrás de los hombres iba el estandarte del Rosario con dos faroles; a su alrededor los músicos y detrás las mujeres sin formar. Al anochecer repetía en la misma forma y asistía casi todo el pueblo. Después del Rosario de la mañana, que era edificante, se decía la misa primera. Las mujeres solas hacían también su Rosario muy animado y concurrido después de comer.

“Pero los disturbios violentos de los liberales de Madrid tuvieron eco en Artana; y nuestros jóvenes bárbaros y progresivos fijaron primeramente su vista en la tradicional Aurora y dijeron atrevidos:”Hay que quitar la infamia de la Aurora cueste lo que cueste”. Desde aquella fecha “els auroreros” soportaron una persecución infame, traidora, a mansalva y desde los tejados escondidos, sufrían una lluvia de pedradas horribles sin saber de dónde salían, porque en todas partes se les perseguía de igual manera. Los liberales y jóvenes bárbaros de Artana no se contentaron con bochornosas burlas, pasaron a las obras y llegaron hasta a dispararles tiros que, aunque fueran sólo para espantarles, siempre constituyen un atentado público. Estos escándalos se repitieron muchas veces por culpa de las mismas autoridades que no daban la atención que merecían. Por una parte se hubieran alegrado de que la Aurora hubiera desaparecido; pero por otra no se atrevían a dar ese mal paso, por no ser tildados de impíos; y por eso dejaban abandonados a los auroreros a la barbarie de los jóvenes liberales, con el fin de que se cansaran y lo dejaran. Entonces los auroreros hicieron lo que debían; y mientras el Alcalde no les prohibiese salir, continuaron; pero con diferente forma: iban preparados para la lucha. Establecieron una especie de guardia que vigilaba los movimientos de los bárbaros; y se desarrollaron verdaderas campañas a piedra y hasta tiros; los bárbaros huían siempre, pero conseguían molestar y fastidiar. Así han continuado más de 30 años sin que las autoridades pusieran remedio a tantos escándalos, ni atendieran las justas reclamaciones que los auroreros repitieron centenares de veces, hasta principios del siglo XX en que, ya desorganizados entre sí, tuvieron que retirarse; todos los alcaldes que mediaron y gobernaron en este periodo de tiempo son responsables de esos atropellos a la pública devoción que era del agrado del pueblo. Los alcaldes que gobernaron en ese tiempo son: Juan Llidó un año; Miguel Traver, un año; Blas Villalba, un año; Vicente Villalba, un año; Juan Martí, un año; Patricio Pla, un año; Juan Martí Llidó, un año; Vicente Vilar Martí, un año; Vicente Villalba, un año; José Novella, un año; Juan Novella, dos años; estos eran carlistas y los dos hermanos; eran de creencias religiosas pero de carácter débil y además gobernaron durante la guerra, en cuyo tiempo todo estaba trastornado. José Villar, gobernó 3 años; Juan Vilar Sales, 4 años; Patricio Martí Llidó un año; Luis Vilar Sales, 5 años; Juan Martí, un año; Vicente Pla Cabañez, un año; José Villar, 3 años; Patricio Martí, un año; Blas Llidó, un año; José Martí, un año;José Vilar Cabañez, un año; José Martí, un año; José Villalba, un año; José Martí, un año; José Villalba, un año; José Martí, 2 años; Blas Portalés, 4 años; todos han sido de buen o mal grado consentidores de los escándalos de la Aurora. Los jóvenes bárbaros han triunfado; y Satanás ha cantado completa victoria”. (p. 133)

Les Aurores van ser molt populars durant el segle XIX; hui en dia resulten una tradició exòtica. Inicialment només anaven homes, però els darrers anys les dones es van incorporar en igualtat. A les Aurores s’alterna cants i oracions. De vegades acompanya algun instrument; el que no pot faltar és la campaneta. Com la totalitat de la litúrgia catòlica a les nostres terres, les Aurores tradicionals es canten en castellà. A Artana, a la dècada de 1990 el tio José María Cabañes Ibáñez va aglutinar un grup d’homes i dones jubilades per recuperar les Aurores. Ho va fer escrivint cinc Aurores originals i en valencià, tot i que el grup en cantava d’altres, com les Pureses i les Pureses brodades que s’ofereixen més avall. Cal dir que, a diferència d’altres tradicions “inventades”, és a dir, recuperades però amb una funció distinta a l’original, les Aurores d’Artana són una tradició autèntica, que manté la puresa d’aquell costum i d’aquella devoció huitcentista.

A continuació adjuntem les lletres i, quan en hi ha,  l’arxiu de so i les partitures de cada Aurora.

Nostre Senyor (melodia a dos veus). “El Senyor és autor de la vida/ la Mare de Déu és la font de l’amor./ Els cristians som l’Església que cuida,/ la gran meravella del Déu creador. (bis)/ Amb fe i devoció./ Comunió és compartir caritat,/ les penes i glòries de la humanitat. (bis)/ Jesucrist Rei d’humilitat./ Jesucrist és el Messies Redemptor./ Que ens done la pau i el fervor/ al poble que avança camí del Senyor. (bis)”

Sant Joan Baptista. “Precursor de la vida cristiana/ Sant Joan Baptista amb gran il·lusió/ àngels i devots i el cel s’engalana/ celebrant la festa del nostre patró/ del nos, del nostre patró./ A Déu m’encomane en este cantar,/ glòria en les altures,/ la terra i el mar./ Glòria en les altures,/ la terra i el mar.”

Mare de Déu. “La Mare de Déu,/ en la gràcia del Senyor,/ de la terra passa al cel/ per el pont de l’amor. (bis)/ És el misteri de fe i devoció/ que la Santa Església creu/ en la resurrecció (bis)/ i ell serà l’ànima il·lusió (bis)/ Mare en l’alegria, Mare en el dolor/ prega nit i dia per el pecador. (bis)”

Santa Cristina. “(TOTS) És Santa Cristina/ la nostra patrona/ la nostra patrona./ (SOLO) Màrtir defensora/ de la nova cristiandat/ (TOTS) de la nova cristiandad (bis)/ (SOLO) Per la glòria que mereix/ i Déu li dóna/ (TOTS) mos lliure i mos guarde/ (SOLO) dels enemics de l’ànima/ del desamor i maldat/ (TOTS) del desamor i maldat (bis)”

Aurora de l’Aurora. “Quan el dia es desperta en l’aurora/ la llum apareix en gran esplendor./ És la gràcia del cel protectora/ que està magnificant/ la vida i l’amor./ Missatge d’il·lusió,/ de pau i de perdó./ En el jardí paradís del Creador,/ plantes de la terra donen flors al Senyor./ En el jardí paradís del Creador,/ plantes de la terra donen flors al Senyor.”

Pureses. “Virgen sois pura y bella/ antes del parto/ dadme de tu pureza/ un solo rayo/ y en el parto dichoso/ sagrada reina/ abundan los cantores/ vuestra pureza./ Después de vuestro parto/ gracia segura/ que de Dios conseguiste/ ser la más pura…”

Pureses brodades (monodia a una sola veu). “Un ángel fue enviado/ a la embajada/ a la reina del cielo/ Virgen Sagrada./ Y la virgen responde/ aunque turbada/ hágase según dice/ con su palabra./ Después de vuestro parto/ gracia segura/ que de Dios conseguiste/ ser la más pura.”