Dr. Jordi López Vilar

Arqueòleg. Membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense

Em demana l’Associació Cultural Amics d’Artana que expressi la meva opinió sobre l’afer de la façana nord del temple. He anat seguint tot els procés des de la distància – visc lluny del poble – però amb interès per les meves arrels artanenques. El primer que cal és felicitar-nos perquè el patrimoni suscita interès i la població no ha tingut una actitud passiva i això ja aporta un raig d’esperança cap a la realització d’altres actuacions en aquest camp que han tardat massa en materialitzar-se. Estic pensant, per exemple, en l’abandonament secular del castell, sense dubte el més important monument d’Artana, que per una desídia absoluta per part de les administracions s’ha anat enrunant; només els darrers temps, després que llenços sencers de muralla hagin caigut, han començat a fer-se actuacions de consolidació.

Ara toca, però, parlar de l’església. No és aquest el lloc per referir la història de l’edifici, que deu estar ben documentada en l’Arxiu Diocesà de Tortosa –recordem que Artana pertanyia al bisbat de Tortosa quan es va fer la gran reforma del temple cap a final del segle XIX–. En aquell moment, l’any 1896, el meu rebesavi Joan Vilar Sales (1830-1918) va vendre pel preu de 6.300 pts. la seva casa –annexa a la vella església–, que era en el lloc que està ocupat actualment per la sagristia, la sala capitular i la porta secundària. A manca d’un estudi històric aprofundit, sí que podem afirmar que la imatge actual del temple es correspon a l’edifici delineat per l’arquitecte diocesà de Tortosa Joan Abril, dins del seu estil característic que podem contemplar en altres temples projectats per ell mateix com el de Ferreries a Tortosa. Tot i això, es van conservar parts importants de l’edifici del segle XVIII, especialment la capella del Cor de Jesús (1757) i les campanes. Per a la resta de paraments caldria fer una lectura, dins el corrent de l’arqueologia de l’arquitectura, per esbrinar més coses. I això és el que ha succeït amb ocasió de les obres de renovació, que han deixat neta la façana nord, un cop eliminat el revestiment de ciment dels anys 50 del segle XX.

L’aparició de diversos elements que eren desconeguts, com ara arcades o finestres tapiades, era més que previsible tractant-se d’un edifici amb una història de diversos segles a l’esquena que ha patit nombroses reformes, però sembla que ha agafat a tothom per sorpresa. Hi ha una pràctica desgraciada entre els arquitectes que treballen en edificis històrics que consisteix en no fer prèviament un estudi històric i arqueològic dels edificis, o bé en fer-lo de manera superficial. Quan després, un cop començades les obres es mostren altres realitats, llavors fer canvis als projectes suposa un maldecap de cara als pressupostos, justificacions, etc. Em ve al cap, justament, un cas ocorregut recentment en el recinte emmurallat de Montblanc, on s’està “reconstruint” una torre que mai va existir perquè l’arquitecte es va fiar d’un gravat fantasiós del segle XVII.

És necessari sempre realitzar un estudi previ de l’edifici. Poso un exemple succeït a pocs metres de casa meva, a l’església de la Trinitat de Tarragona, del segle XVIII, que podríem comparar més o menys a la d’Artana. Fa uns anys es van renovar les façanes. Per la principal es va mantenir el lluït, que a més se sap que existia per gravats antics. En la façana lateral, en canvi, es van obrir abans una sèrie de cates repicant el ciment per veure quin tipus de material hi havia a sota. Malgrat que es creia que podria conservar-se part d’un mur romà es va veure que era un mur contemporani a l’edificació de l’església aixecat amb pedra irregular lligada amb morter de calç. Tot i això es va decidir deixar-lo vist. El repicat total de la façana lateral va deixar a vista dues antigues portes tapiades i algunes finestres que eren testimonis de la història de propi edifici. Així, per exemple, una gran porta amb arc de maó que s’havia obert en una capella lateral quan l’església va ser convertida en magatzem durant la revolució de Setembre de 1868.

De manera similar, la façana ara descoberta de l’església d’Artana és un llibre on es pot llegir l’evolució d’una part del temple. Ens mostra una magnífica arcada de carreus, probablement la primitiva porta d’accés. També el testimoni d’una altra porta a la que possiblement se li van espoliar els brancals i l’arc de pedra picada, així com d’un un arc de descàrrega. La cantonera i les bases dels contraforts, tot de carreus, són de gran interès com elements excepcionals en l’arquitectura del poble. També cal ressaltar reformes o reparacions com la documentada en el primer tram (i que no necessàriament s’ha de vincular a un episodi bèl·lic com s’ha fet).

Personalment crec que hi ha prou elements d’interès com per exigir que la façana nord quedi a vista, amb la simple intervenció de rejuntar les pedres amb morter de calç. Per què? Doncs per pur sentit comú. El mur ens explica una part de la història de l’edifici. Els que ens hi dediquem podem fer-ho amb facilitat, altres potser no ho veuran, però això té una fàcil solució: posar-hi un plafó explicatiu. Amb aquesta actuació Artana guanyaria un nou ítem patrimonial. La solució de lluir tota la façana empobreix l’església: tapa la seva història i planta una gran mur llis i monocolor que no aporta cap valor afegit. Només cal veure com han quedat els contraforts, on s’ha ocultat el joc dentat de pedra i maó cobert amb rajola sota una recobriment enfarinat que fa mal a la vista. Però és que a més falseja l’edifici; els testimonis de calç trobats directament sobre les pedres de la façana demostren que estaven a vista, cobertes només per una capa de calç blanca, com és tradicional en l’arquitectura de la Serra d’Espadà.

Ometo tota la part relativa a la normativa internacional de restauració, que s’expressa clarament en favor de la solució que reclama l’Associació Cultural Amics d’Artana, com ha posat de manifest l’informe del Consell Valencià de Cultura. Van en aquest sentit les diferents cartes de Restauro i corrents de restauració d’edificis històrics.

M’agradaria acabar expressant el meu desig que finalment s’imposi el seny en aquesta batalla que s’està lliurant des de fa mesos per protegir aquest valor cultural del poble i felicitar els impulsors de tot aquest moviment que diu molt en favor de la gent d’Artana, encara que alguns no puguin o no vulguin entendre-ho.