Hem rebut un regal de molt alt nivell: l’edició digital del llibre de Josep V. Font i Ten (2021), La vegetació que ens envolta. Mostra de plantes de la Vall d’Uixó. Volums I (A-L) i II (M-Z) [La Vall d’Uixó: Trencatimons Ed.]. Un llibre que va comptar amb l’assessorament botànic de Clemente Botet Caridad i que inclou fotografies de Josep V. Font, Teresa Castelló, Javier Belenguer, Nel·lo Navarro i Miguel Morant.

La vegetació que ens envolta és més que una guia: és una òpera botànica del nostre entorn, una obra major en què podem identificar 470 espècies vegetals (arbres, arbusts, plantes i plantetes) vistes al terme veí de la Vall, però podem afirmar que també al nostre; espècies dels relleus calcaris i del rodeno, que és un gran patrimoni botànic, singular en molts aspectes, i que inclou a més les espècies invasores que han arribat a colonitzar els nostres camps.

Com diu l’autor, és un treball de divulgació molt fàcil d’utilitzar per a profans i experts. També és una obra molt recent, la qual cosa augmenta el seu valor i deixa clar la generositat de Josep V. Font a l’hora de compartir el seu saber. Per a Artanapèdia és un luxe fer-nos dipositaris de La vegetació que ens envolta.

A continuació podeu accedir als dos volums i a la presentació inclosa en la primera part.

La vegetació que ens envolta, vol. I (A – L)

La vegetació que ens envolta, vol. II (M – Z)

 

Presentació

«Sempre m’han cridat l’atenció, les plantes i, quan isc a pegar una volta pel terme, em distrac mirant-les, però en conec molt poques. M’agradaria ser capaç de reconèixer-les i tindre una idea aproximada de les seues característiques i del seu nom; de fet, alguna vegada he consultat guies de botànica, però de seguida m’hi he perdut: fan falta molts coneixements previs que jo no tinc i que no estic en disposició d’adquirir.»

Qualsevol que puga subscriure el paràgraf anterior és el destinatari d’aquest llibre. És, de fet, un reflex de la situació en què em trobava jo mateix fa una vintena d’anys, quan vaig començar a estudiar metòdicament la toponímia de la Vall. Acompanyat per bons coneixedors del terme, feia contínues caminades en les quals, com es pot suposar, a més de parlar dels noms dels llocs per on passàvem i que vèiem, comentàvem altres qüestions. Així, a l’atzar, van anar apareixent noms de plantes. I vaig comprovar que alguns noms que jo només coneixia dels llibres o que no havia sentit ni llegit mai eren habituals per a aquells informadors. Pense concretament en Manolo Marín Zorrilla i Pepe Aledón Zaragoza, que em sorprenien cada dia amb el seu coneixement del territori i tot allò que s’hi refereix. També Antonio Fenollosa Esbrí, que tenia les cames dolentes i amb el qual les converses (o les consultes) no podien ser sobre el terreny, sinó a sa casa.

Així anava reconeixent plantes amb el nom popular, però em faltava relacionar-les amb el nom científic, dificultat que, amb els meus coneixements (o, més ben dit, desconeixements) era insalvable. Per sort, entre els companys de feina a l’institut comptava amb Clemente Botet Caridad, biòleg i expert en botànica, que no dubtà a ajudar-me. A partir d’aquell moment, quan els meus acompanyants identificaven una planta, jo la fotografiava, en collia algunes tiges i n’anotava el nom popular en una etiqueta. Després Clemente la classificava i me’n donava el nom llatí.

Fins que un dia, quan em vaig adonar que en tenia més de dues-centes, vaig decidir d’ampliar tant com pogués aquella col·lecció que havia nascut espontàniament i també de millorar les fotos, fent-ne de noves o focalitzant característiques diferencials de les plantes que al començament jo ignorava.

Contingut del llibre

El llibre presenta 470 espècies. En principi, cada espècie vegetal ocupa una pàgina, amb fotografies que ajuden a reconèixer-la. Però, com que no hi ha regla sense excepcions, tenim plantes que ocupen dues pàgines i, molt rarament, en alguna pàgina hi trobarem més d’una planta. Totes les plantes han sigut vistes i fotografiades a la Vall d’Uixó, però ací també tenim excepcions, perquè unes quantes, poquíssimes realment, han sigut fotografiades als pobles del voltant que s’indiquen, encara que pertanyen a plantes que també creixen a la Vall. El motiu és molt simple: de les imatges disponibles pareixien les més idònies. L’autor de les fotos, quan no es diu una altra cosa, és l’autor del llibre.

A més de les imatges, cada planta és descrita breument, fugint sempre de qualsevol tecnicisme estrany a la llengua habitual d’un ciutadà mitjà.

Les pàgines estan ordenades alfabèticament segons el nom científic, sense agrupar-les per famílies, perquè això, als profans, no ens diu gaire cosa. Això no obstant, en cada planta, encerclats, hi figuren l’ordre i la família a què pertany.

El nom científic

Encapçala cada pàgina el nom científic llatí en cursiva, com és preceptiu, seguit, en redona, de l’abreviatura de l’autor que proposa la denominació. Els noms científics són biunívocs: cada espècie té una denominació i aquella denominació només val per a aquella espècie. Tanmateix, com que la ciència està en evolució constant, no és estrany que el nom d’una espècie canvie i que convisquen diverses denominacions. Per això a vegades n’hem recollit més d’una.

Sota el nom científic, entre claudàtors, tenim la pronúncia d’aquell nom. S’ha seguit la pronúncia llatina dita clàssica o restituïda, que és molt previsible si exceptuem la localització de la síl·laba tònica i les paraules inspirades en cognoms d’idiomes amb equivalències diferents, en els quals es tendeix a imitar la pronúncia original. (Com quan, fent adjectius a partir de Freud, Rousseau o Shakespeare, escrivim freudià, rousseaunià i shakespearià, però llegim “froidià”, “russonià” i “xecspirià”.) Tot i fer servir l’alfabet fonètic internacional, hi hem fet algunes modificacions per tal d’alleugerir la lectura:

Hem representat l’accent tònic amb un accent gràfic damunt la vocal afectada: [á, é, í, ó, ú]. Escrivim sempre el mateix accent perquè el llatí clàssic no distingia la nostra obertura en e i o.

El dígraf ll es pronuncia com dues eles [ll], però, per a evitar cap distracció, l’hem representat amb [l·l]: mollis [mól·lis].

Amb la mateixa intenció, hem representat la i consonant amb [y] per comptes de [j]: juncea [yúnkea], gayana [gayána].

Hem obviat detalls que considerem més propis d’especialistes: vibració de les r, aspiració o no de les h, pronúncia exacta dels diftongs, conveniència o no de mantindre el caràcter labialitzat de y…

Els noms populars

Contràriament al que ocorre amb el nom científic, en els noms populars la dispersió és enorme i nul·la la possibilitat d’arribar a un acord, fins i tot dins la mateixa llengua. Tampoc no cal, cada població té dret a fer servir les denominacions pròpies, encara que contradiguen les d’una altra població i encara que sovint un mateix nom designe espècies diferents o que, al contrari, veïns del mateix poble discrepen en el nom d’una espècie. Però hem volgut triar un nom popular “model” per a cada encapçalament, en companyia del nom científic. I triar és trair. Hem preferit el que ens ha paregut més habitual en les obres consultades, intentant que tinguera una relació també biunívoca amb les espècies i amb el científic. Amb tot, en el cos del text hem inclòs altres denominacions que reflecteixen alguna característica important de la planta i, per descomptat, hem fet constar sempre els noms que hem trobat a la Vall d’Uixó, que és l’àmbit de referència d’aquesta obra. Aquests noms a vegades no estan dins el text, però sí en l’índex desplegat al final del llibre. Els nombrosos casos en què no apareix la denominació local no són probablement deguts a la seua inexistència, sinó a la nostra incapacitat de trobar-los.

Al costat del nom popular model indiquem si la paraula és masculina (masc.) o femenina (fem.). Les plantes que sempre es diuen en plural van indicades amb l’abreviatura plur.; per exemple, a la pàgina d’Antirrhinum barrelieri, hi trobem masc. plur. perquè sempre en diem conillets, només emprem el singular per a cadascuna de les seues flors.

Una altra qüestió interessant, que pocs llibres aborden i que nosaltres no podem detallar, perquè presenta tants matisos que requereix un altre fòrum, és el tractament dels noms com a comptables o incomptables. Quan parlem d’arbres, el nom de l’espècie sol servir també per a designar cada exemplar de l’espècie, i diem «una garrofera, dues garroferes», etc. Són comptables. En canvi, si les dimensions del vegetal són més reduïdes, la casuística és molt variada. La majoria són incomptables i no diem (generalment, s’entén) «un romer, un poliol, un te…», sinó que recorrem a una perífrasi amb mata: «una mata, dues mates… de romer, de poliol, de te…» La necessitat d’individualitzar cada mata, com fem amb els arbres, ha creat derivats que passen a ser comptables: de baladre, baladrera; de murta, murtera; de malva, malvera; de bruc, bruguera… Tanmateix hi ha altres noms que ja són comptables: un lletsó, un blet…

Espècies invasores

La introducció d’espècies exòtiques pot provocar alteracions del medi que a vegades comporten la desaparició d’espècies autòctones. Això obliga a prendre mesures que, tractant-se de vegetals, en limiten la plantació, el comerç o altres activitats. En aquest llibre marquem amb el símbol que figura al peu d’aquesta introducció les espècies considerades invasores per la Generalitat Valenciana, incloses al Diari Oficial núm. 6151 del 24-11-2009, modificat pel núm. 7292 del 10-06-2014.

Els índexs

Els índexs ordenen alfabèticament, distingits en la tipografia, tots els noms de plantes esmentats al llibre, científics i populars. Com que ha calgut dividir l’obra en dues parts, el primer volum registra tan sols els noms d’aquest volum, però el segon els inclou tots. El segon volum incorpora encara un altre índex: una taula amb tres columnes on cada nom científic s’acara amb el valencià model que hem triat i amb l’equivalent (quan l’hem trobat) de la Vall d’Uixó.

Agraïments

Per a tindre aquest llibre han calgut una successió de (bones) voluntats. Més amunt he recordat el mestratge de Manolo Marín, Pepe Aledón i Antonio Fenollosa, que ens van deixar massa prompte, quan encara volíem que ens ensenyaren moltes més coses. Molts altres m’han donat informacions sobre plantes o m’han ajudat d’alguna manera a aconseguir-ne; tants que renuncie a citar-los tots, però sí que esmentaré Federico Castelló Abad i Florentino Moya Tárraga, que m’han acompanyat a fer recerques, i Vicent Calvo Igual, que m’ha assabentat de noms i usos d’algunes espècies. Però aquest llibre no hauria sigut ni tan sols imaginat si Clemente Botet no haguera accedit a classificar les plantes que li portava quasi diàriament i a aclarir-me els nombrosos dubtes que li plantejava. Ell és, doncs, tant com jo, responsable del resultat. Finalment, el Centre d’Estudis Vallers va veure amb bons ulls la publicació d’una obra que semblava que serien unes quantes fitxes i que ha acabat en dos volums. La relació de crèdits diu que Manuel Francesc Navarro del Alar els ha dissenyats i maquetats, però no diu, i cal que se sàpiga, que també s’ha interessat per la inclusió d’espècies o imatges determinades i ha tingut l’enorme paciència de refer el treball quan, després de tancat el llibre, jo l’obria i reobria amb noves plantes.

Mentrestant, la meua família es resignava a veure’m tornar, no poques vegades, suat i arrapat per haver-me ficat ves a saber on per a fotografiar una planta.

A tots ells, a totes elles, moltes gràcies.

Estem davant un treball de divulgació. Això vol dir que els especialistes, els botànics, no hi trobaran res de nou, però tenim l’esperança que sí que satisfarà la curiositat de molts veïns interessats en el patrimoni que ens és comú.