L’OFICI DE MATALAFER

La professora Josefina Serrano Vilar, veïna de La Vall d’Uixó però d’ascendència artanenca, ha escrit uns magnífics articles sobre oficis desapareguts al seu poble. Nosaltres en cada un d’aquests articles tractem de la incidència que van tenir aquestes activitats a Artana.

A continuació incloem el text “L’ofici de matalafer”, de Josefina Serrano i Vilar, i “Els matalafers i esquiladors d’Artana”, de Josep Herrero Cabanyes.

L’OFICI DE MATALAFER. Josefina Serrano i Vilar

Un poc d’història. S’anomenava matalasser o matalafer a la persona, home o dona, que feia, venia o arreglava matalassos. Al nostre poble també diem matalaper i matalap.
El refranyer parlava del ofici així: “Fer i desfer, la feina del matalafer” (ho deien quant algú feia una feina malament i tenia que desfer-la per tornar-la a fer). I també “A mal llit, matalaf de vi”, (es refereix a les persones aficionades a l’alcohol).
Definiríem el matalaf o matalàs com el sac rectangular de tela cosit de tots costats, que ple de llana o d’altra cosa blana, servia per a jeure-hi damunt, generalment posat damunt un llit. La joventut d’avui ha conegut ja els matalafs o matalassos de molls, que son un invent europeu del segle XVIII, però la generalització en l’ús d’aquests no va arribar a les nostres terres fins als anys 60 del segle XX, i l’ofici artesà de matalafer era imprescindible per a cuidar del descans de tothom. Avui ja usem els d’aire, d’aigua, làtex, etc.
A La Vall he conegut a diversos matalafers: Al senyor David Pascual Salvador i després al seu fill David Pascual Teixidor, que eren esquiladors i, a la vegada, matalafers. Esta família practicava l’ofici des de mols anys enrere i encara David Pascual Teixidor, que ha segut l’últim en exercir-lo, s’emportava, de vegades, al seu fill José Francisco per que li ajudara. Un altre era el Sr. Cadenas, del qual no recorde el nom, crec que era Vicent Ramon però la gent a qui he preguntat tampoc ho recorda. Però el que sí recorde be és que vivia per on està el Col•legi Cervantes. Un altre era el Sr. Julio el matalafer (tots el coneixíem així) que era família del senyor David i per això tenia també de cognom Pascual i García, i el més jove crec que era el Sr. Antonio Marco Bueso, que viu pel barri i es conserva molt bé, quasi diria que està fet un xaval.
Cada poble tenia un o diversos matalafers o matalaferes i les dones eren tan bones com els homes, encara que no recorde haver sentit mai que ací a La Vall hi haguera alguna, i la majoria exercien el seu ofici de manera continuada al llarg de tot l’any.
Els matalassers exercien el seu ofici de forma ambulant, de casa en casa, amb les seues escasses eines, muntant cada vegada el seu taller improvisat generalment al mig de l’entrada de la casa, (doncs quasi totes tenien l’entrada ampla perquè pogueren entrar els carros) o fins i tot, als terrats de les cases o inclús al carrer.
Materials. Els matalassos, generalment, es feien amb la llana de les ovelles, encara que hi havia de borra, (que era una fibra curta de qualsevol matèria tèxtil considerada com a rebuig), plomes, suro, miraguano i pellerofa d’espiga de dacsa que s’anomenaven màrfegues. Dites màrfegues, amb pellerofa o palla dintre, encara eren més antigues i les usaven les persones més humils, més pobres. Per fer un matalàs de llana s’empraven de 12 a 15 quilos d’esta. En un matalàs de matrimoni en brut, entren uns trenta quilos de llana, però al escaldar-la perdia i es quedava entre uns quinze o fins i tot divuit en net. La tela era llistada o adomassada.
Eines. En quant a les eines que emprava, eren poques i lleugeres, per tant fàcils de transportar. Normalment, dins d’un cabàs o d’una cartera, portava un coixinet per als genolls, dues agulles de cosir, una agulla de tres cantons o de “fer a l’anglesa”, una agulla de passar veta, un didal de matalafer, un punxó, un rodet de fil de cànem, trenzilla de matalaf, un llapis roig o blau de marcar, unes tisores i dos bastons o garrots de fusta que solien ser de castanyer, per això de que pesa poc però colpeja fort. O també de codonyer, d’un metre o poc més de llargs.
Mètode de treball. Tenia dos moments ben diferenciats: d’una banda, la feina dedicada a la llana, que bàsicament consistia en comprar els vellons de llana en el moment en què s’esquilaven els animals, i netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los. Per un altra, la feina dedicada pròpiament a elaborar el matalàs.
La manera de fer un matalàs era així: primer calia arreglar la llana, raó per la qual es picava amb un o dos bastons. L’havien de picar amb prou ganes fins que la feien volar a l’aire per traure els microbis de la llana (llana neta.). Era el treball més dur, més que el d’esquilar, tant per la polseta que desprenia la llana, com per l’esforç. Un cop estava ben picada començaven a fer el matalàs. Recorde els colps de les vares sobre la llana estovant-la, com si fóra ara mateix (m’agradava no perdre’m detall, perquè era molt bodina).

Colpejant la llana

Colpejant la llana

Tot seguit, estenia la tela del matalàs damunt d’un llençol o lona perquè no s’embrutara. Després s’hi posava damunt la llana que havia de quedar ben estesa, ben repartida per tota la tela perquè no fera bonys. A continuació, la cobrien amb l’altra meitat de tela i s’havia de cosir. Primer s’embastaven les costures, després es posaven les betes i, per fi, es cosien les diferents costures. Embastar i cosir es feia amb la mateixa agulla; la beta s’enfilava amb l’agulla de passar beta. Una agulla llarga, doblada i amb la punta aplanada que acabada en tres cantons, per travessar així la llana més fàcilment. Les bastes del matalaf eren provisionals i es feien molt clares, només per treballar millor quan es posaven les betes.

Col·locant la llana damunt la tela

Col·locant la llana damunt la tela

A la tela hi havia una sèrie de forats tant a la part de dalt com a la de baix que coincidien. Amb una altra agulla molt més llarga s’hi passava un cordó o beta per fer la llaçada perquè la llana no se n’anara d’un costat a un altre dins del matalàs.

Cosint les cantonades finals

Cosint les cantonades finals

Per acabar el matalàs, es cusen les diferents costures a punt d’agulla. Primer els dos costats de la tela, amb puntades fortes i espesses, i a continuació les quatre puntes del matalàs, que es fiquen endins i es cusen com les costures. Estes dos operacions requereixen més habilitat que força. I és que travessar la llana és una feina difícil. En cada operació, i abans d’enfilar l’agulla, els matalafers passen l’aguller de fil de cànem per cera nova, per fer-lo flexible perquè així forade millor la tela i passe més bé entre la llana. Tot i això, en algun moment al matalafer li cal utilitzar la força de tota la mà per espentejar l’agulla. És per això que el didal de matalafer no es posa als dits sinó al palmell de la mà, té forma còncava i que du a l’interior petites incisions circulars, on apuntalar l’agulla.
Actualment, encara hi ha algú que utilitza matalàs de llana. Els venen en algunes bugaderies especialitzades que disposen de maquinària industrial, i que són molt escasses. L’ofici s’ha convertit en industrial. Les maquines de centrifugar la llana i les industrials de cosir han substituït el treball manual en totes les operacions que realitzava l’artesà.

 

ELS MATALAFERS I ESQUILADORS D’ARTANA. Josep Herrero Cabanyes

A Artana van ser matalafers i esquiladors la família Moros, el primer de la nissaga fou José Moros Jarque, natural de Viciedo (Terol), aquest nascut a finals del s. XIX es va establir al poble casant-se amb Maria Pitarch.

Exercia l’ofici al poble i també a les localitats del costat com Betxí, Vilavella, Tales, Eslida i en alguna ocasió també a Xova i Assuévar. Un altre ofici complementari a aquest era esquilador, que també exercia als pobles esmentats, esquilant ovelles de les quals podia aprofitar la llana per fer els referits matalafs. Igualment arreglava cavalleries. Als cavalls solien esquilar les crins del coll, de part de la cua, les potes i les orelles, en canvi als ases i muls, a més de les referides pars, solien esquilar el cos de mitat per amunt.

Els animals de càrrega es solien arreglar durant tot l’any, les ovelles era de temporada en primavera quan passava el fred i la calor estava a punt d’arribar. Evidentment la llana s’aprofitava tota, de les cavalleries tan sols s’aprofitaven les crins de coll i cua, segurament per fer pinzells i raspalls.

El seu fill José Moros Pitarch nascut l’any 21 del segle passat va heretar l’activitat treballant tota la vida, fent els desplaçaments d’una forma més còmoda i ràpida gràcies a un mitjà modern de transport: la bicicleta.

José Moros Herrero, dit l'Esquilador

José Moros Herrero, dit l’Esquilador

José Moros Pitarch es va casar amb Maria Herrero i van tenir dos fills, Maria i José Moros Herrero. Va ser aquest qui va seguir l’ofici, primer treballant amb son pare. Aquest va morir prematurament, i va ser José Moros Herrero qui va seguir exercint a partir dels 20 anys. Però, com passava amb molts oficis tradicionals, va acabar ràpidament el treball per la mecanització del camp i per la introducció de nous materials que feien inviables els matalafs tradicionals.

Artanapedia 01.04.2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: