L’OFICI D’OLLER O TERRISSER. Josefina Serrano i Vilar

L’any passat vaig encetar la sèrie d’articles dedicats als oficis artesanals que, o bé han desaparegut o estan en vies de desaparèixer al nostre poble. Algú pensarà que caldria haver començat pel d’espardenyers, però si no ho he fet així és per haver-hi viscut a casa, i recordar-los amb estima, el de sarrier i el d’oller, perquè va ser el primer ofici de mon pare.

Quant jo era xiqueta, farà un poc més de 50 anys, recorde que al carrer Eleuterio Pérez, conegut també pel carrer “La cossa”, hi havien vàries olleries, a més d’altres al poble. Una d’elles era la del senyor Pepe Tur, pare de l’actual batlle del poble. Enfront d’ella estava la de la senyora Santeta de “La rulla”, en la qual treballava mon pare, Ramon, i que és una més de les que han desaparegut. Encara que m’agradava anar i vore com treballaven, algunes coses no les recorde bé, per això he anat a demanar-li ajuda al Sr. Tur, al que conec des d’aleshores, perquè m’assessore per escriure este article. Hem anat recordant tots dos, el procés artesanal. És clar que els meus records eren difusos i és ell el que, molt amablement i sense pressa, amb paciència, m’ha anat descrivint pas a pas tot el que es feia, a la vegada que m’ensenyava tot el que empraven i que encara guarda en sa casa, com el torn, el forn, etc., i que jo recordava per anar-hi més d’alguna vegada per allí. Des d’ací, doncs, li done les gràcies per la seua col·laboració.

L’ofici d’oller és un ofici manual en el que cal tindre una vena d’artista. Els productes que fabriquen amb les mans són des d’olles, cassoles, perols, gerres per a vi… fins altres menys usades, com jocs de café, cassoletes menudes per a servir plats, botilles, etc., a més d’aquelles coses que l’artista oller s’ha permés fer, com “escuraetes” per a jugar, cendrers, gots i altres.

El material bàsic és el fang. Al principi el preparaven ells. Anaven a per la terra, que havia de ser d’argila, amb carros. Les partides on solien carregar-la eren, normalment, el Pontet, les Travesses, el Maquial… La terra es trobava formant filons, pel que havien de picar i apartar la capa o capes de damunt fins aplegar a la d’argila. Una vegada carregada, la pujaven prop de la bassa anomenada popularment com “de l’ataüt”, on hi havia una era on s’escampava perquè se secara. Des d’allí la baixaven a les olleries.

El procés de preparació del fang era el següent. L’olleria tenia dues basses, una xicoteta i un altra allargada, molt més gran, que restava a continuació. Estaven comunicades per una espècie de canonada (de vegades, un forat amb una rajola) i la més menuda restava a un nivell superior de la gran. Omplien la xicoteta d’aigua i després li tiraven la terra. Així s’aconseguia que les parts grosses d’aquesta, com pedretes i altres, es quedaren al fons i la part fina restava a la part de dalt. Aleshores s’obria el pas d’esta bassa a l’altra i queia tota esta terra fangosa però fina a l’altra bassa més gran i menys fonda. Allí restava fins un mes, després del qual l’aigua que restava dalt es treia per altre conducte i quedava ja el fang baix, que anaven traient i ficant-lo dintre de casa per a usar-lo.

Torn

Per treballar-lo s’emprava un torn que tenia una roda de fusta baix per fer-lo rodar amb el peu. S’agafava una quantitat de fang, al tanteig, i es posava a manera d’un piló, damunt del plat del torn i amb les mans s’anava donant-li la forma que es volia. Quan ja tenien la peça modelada, agafaven un cordellet i el passaven per baix per a separar-la de la resta del piló de fang i la posaven damunt d’una fusta allargada i estreta (els ollers l’anomenaven taula), on s’anaven posant totes les peces a mesura que s’anaven fent. Recorde que tenien una cassoleta d’aigua al costat per mullar-se els dits de tant en tant, així modelaven millor el fang perquè es mantenia més moll.

Torn, detall

Quan ja tenien una taula plena, la posaven a terra, a l’ombra, durant un dia perquè anara secant i poder-la manejar. Després, ja al sol, es deixaven les peces unes damunt de les altres perquè la pressió d’elles mateixa les mantinguera bé i no es deformaren per l’acció del vent, per exemple. Això em deia el Sr. Tur que era carrillar. Quant es creia que ja estaven bé, es feia l’escaldat, que consistia en entrar-les al forn per a coure-les sense vernís, a una temperatura de 400 graus, i finalment, les treien, els ficaven el vernís i les tornaven a enfornar, esta vegada a una temperatura de 800 a 1000 graus. Però, a conseqüència d’una reunió amb ollers d’altres pobles, s’adonaren que no feia falta fer este llarg procés i suprimiren l’escaldat. Es a dir, abans d’enfornar-les els posaven ja el vernís a cada peça i quan les treien ja estaven acabades.

Boca del forn

Els forns eren de llenya i tenien dos nivells. En el de dalt, on estava la boca, que era redona, entraven i col·locaven adequadament tota l’obra. Després el tancaven. Tot seguit, donant la volta, hi havia com un soterrani rodó amb un altra porta de forma igual però més gran. Era la part de baix del forn i allí l’omplien d’argelagues i altra llenya i li prenien foc, continuant omplin-lo fins que arribara a la temperatura adequada la part de dalt.

Boca de baix

He de dir que era un ofici amb el seu risc per a la salut doncs el vernís que empraven contenia plom i alguns han mort jóvens a causa dels “còlics de plom”, com deien abans. Segurament no serien “còlics”, però així els anomenaven. Això va ser la causa que mon pare deixara l’ofici, ja que també en va patir. Este ofici tenia una dependència molt gran de l’oratge. Aleshores plovia moltes vegades i dies seguits, finet, finet, no com ara. També el transport era un dels altres problemes.

Quant als utensilis que fabricaven, matisant un poc el que he dit al principi, el que més es fabricava eren olles, cassoles i perols. Tant unes com els altres eren de totes les mides, segons l’ús que s’havia de fer.

Hi havia olletes menudes i grans, amb tapa i sense. L’olla del caldo estava molt bona. Quant als perols, en hi havia de xicotets per a menjar sopes amb llet al desdejuni, o grans, per a guardar caldo, confitura, etc. També passava igual amb les cassoles, segons foren per a fer arròs al forn (eren més planetes), arròs caldós o per fer guisats, sardinetes al forn o altres menjars. En estos recipients els menjars tenen millor sabor.

Però a més, fent ús d’eixa vena d’art que tenien (i tenen), els ollers feien cassos per a fer xocolate, jocs de café, “escuradetes” per a jugar les xiquetes, botilles amb adorns per a penjar-les a casa i que feren l’aigua fresqueta, guardioles, cassoletes per a usar-les a Pasqua, platerets per picotejar faves, tramussos, etc.

Després, carregaven els carros i se n’anaven a vendre pels pobles, als mercats.

No sé si s’han adonat que fins ací he emprat els verbs en passat, com si ara no existiren les olleries. Doncs sí que n’hi han encara, però este ofici, sent bàsicament artesanal, ha canviat molt en algunes coses, afortunadament. Les actuals olleries compren el fang ja fet, en bosses o saquets i no és necessari tot el llarg i pesat procés de fabricar-lo. Els torns ja no fa falta fer-los rodar en els peus, ho fa una màquina elèctrica, amb la qual cosa necessiten prou menys espai i esforç. Els forns són de gas, pot ser propà, gas natural (metà) o fueloil. Açò fa que les operacions de cocció siguen més còmodes, ajustades i simples. També han canviat les tècniques dels vernissos vidriats i, naturalment, el transport. Però el que no ha canviat molt són els productes fabricats. Quasi m’atreviria a dir que són els mateixos. Altra cosa és que es faça també ceràmica decorativa, la qual cosa canvia bastant, en este cas canvia fins el nom, anomenant-se ceramista en compte d’oller. I també continua havent-hi riscos per a la salut, derivats de l’exposició a radiacions d’infrarojos, l’energia emanada de les temperatures tan elevades, l’exposició al monòxid de carbó i de l’òxid de nitrogen.

Per acabar, recordar que este ofici ve d’una tradició mil·lenària, present en totes les èpoques, des dels ibers, passant per la cultura musulmana, la renaixentista, la barroca… fins ara. He de dir que l’any 60 a Espanya té un ressorgiment amb força i cobra prestigi l’ofici de ceramista, com es diu ara, fins el punt de fer cursos de formació professional per a preparar a la gent. Dintre d’esta evolució, dir que fins a ben poc era un ofici d’homes però actualment quasi hi ha més dones, i que en la fabricació d’alguns productes, que són oberts per dalt, com els gerros per a plantes (testos) o cassoles, col·loquen ja encunys (“troquels”), cosa que necessàriament s’ha de fer amb les mans.

Resumint, dir que van desapareixent les olleries al nostre poble, doncs es van jubilant els que queden i, que jo sàpiga, les famílies no continuen la tradició. Però també que és un ofici que ha anat transformant-se i que està més viu que mai a la nostra societat, encara que no té quasi res a vore ja amb el que hem explicat abans.

LA CERÀMICA A ARTANA. Josep Herrero Cabanyes

No ens consta que al nostre poble es treballara el fang per fer útils per a la casa com olles, cassoles, gerres, etc. El que hi havia era un rajolar que constava de dos forns, de dos propietaris diferents, que en els darrers temps d’activitat eren Valles, el que va ser alcalde durant la República, José Llidó dels Sols que viuen a València i els Vilares. Cada forn tenia bassa i era pròpia. La bassa s’alimentava de l’aigua del barranc del costat i també d’una sequieta que prenia l’aigua de la sèquia mare de l’horta travessant l’esmentat barranc. El lloc on estava la factoria era la partida també anomenada del Rajolar, ubicada al voltant de l’actual Tanatori Serra Espadà.

Cal pensar que en ocasions aprofitarien la cuita de les rajoles per coure al mateix temps els utensilis casolans que necessitessin, però això, com a mínim en els últims temps, no està documentat.

Rajoles

El procés de fabricació dels taulells es realitzava tradicionalment per monococció, la bicocció(dues cuites) era per a fer el vidriat en ceràmica decorativa, per a pavimentat i revestiment. En aquest cas al ser rajoles per a la construcció sense cap decoració, era un fang fet per motlles de forma rectangular i massís amb unes mides aproximades de 24X11 i uns 3.5 cm de grossor, eren els utilitzats per fer bancs, cuines i algun reforç a la paret, que generalment era de pedra. En hi havia altres més lleugers i grans, aproximadament de 31X16 i uns 2 cm. de grossor, també massissos, generalment per fer barandats, fumerals i també, entre altres molts usos, per al revestiment de les eres de trillar el blat. Igualment era important la fabricació de teules.

Teules

La transformació implicava una cuita (la de l’argila crua) durant la qual es forma el bescuit, producte que resulta quan l’argila perd tota l’aigua i per tant la plasticitat (veure l’excel·lent article “Els rajolars”, de José Rico).

El procés de monococció d’un taulell s’iniciava amb el transport de la terra, en aquest cas argila roja dels clots de l’Horta del Pinar i la blanca dels Clots de la Terra Blanca de la partida de la Sabata, per això les peces prenien diferent color entre el groc i el roig. El treball constava de preparació i molta de la terra a l’era; a continuació es dipositava en la bassa on s’amerava per convertir-la en fang, una vegada estava el fang a punt es feien les peces amb el motlle, tal com hem anomenat anteriorment, seguint el secat al sol i posteriorment la cuita.

Clots de terra roja a la partida del Pinar

Clots de terra blanca tapats de malesa a la partida de la Sabata

Tenint en compte que era un producte pesat i de poc valor i el transport era costós, segurament la fabricació era per a ús local, tal com passava amb l’algep, l’arena o la calç. La fabricació a Artana va acabar en els anys 40 del segle passat, restant els forns molt de temps sense activitat, actualment han desaparegut.

L’energia era per biomassa, “malea” en el nostre llenguatge col·loquial, tal com es feia als forns ceràmics d’Onda fins els anys 60 del segle passat.
La cuita del fang té un procés que cal seguir acuradament. S’encén el forn amb poc de foc per a que puge en la primera hora a una temperatura de 130º C, el que fa que s’evapore la humitat de les peces; uns ascens ràpid provocaria que es reventaren. Al pujar els graus a poc a poc fa que als 300º C s’elimine l’aigua química de les molècules d’argila, finalment aquestes molècules s’uneixen i prenen resistència mecànica.

Entre 300 i 400º C es cremen les substàncies orgàniques que podrien contenir. A partir dels 800º C pren duresa i ressonància.

Evidentment els ceramistes de l’època no solien ni podien mesurar la temperatura per controlar el procés, però sabien per experiència la forma de regular i mantenir el foc amb la intensitat adequada per a que no es malmetera la fornada.

Una volta acabada la cuita, tan sols calia traure les rajoles, triar les peces defectuoses i arreglar aquelles que deixaven alguna imperfecció menor.

Curiosament en tot el procés de fabricació de la ceràmica intervenien els quatre element bàsics del món, la terra com matèria prima, l’aigua que possibilitava la transformació d’aquesta en fang, l’aire que secava les peces a l’era i servia com comburent, i el foc, que intervenia en el secat de les peces al sol i posteriorment en la cocció.

Artanapèdia 29.03.2014