L’habitatge a la Serra Espadà

Josep Herrero Cabanyes. Artana, 27-10-91

INTRODUCCIÓ

Per a la Comissió de Patrimoni Arquitectònic constituïda per Joan Cabañes Vilar, Josep Herrero Cabanyes i Nelo Vilar Herrero, no és fàcil l’elaboració de l’actual proposta de conservació d’una part del patrimoni arquitectònic i natural d’Artana, aquesta proposta, per a fer-se seriosament i amb un mínim de rigor científic, requereix molt de treball.

En primer lloc hem comptat amb unes persones suficientment preparades per abordar la tasca, després hem tingut que passejar, fotografiar i estudiar cada part del nucli urbà, inclús casa per casa quan aquestes consideràvem tenien un interès. A continuació hem recorregut tot el terme en busca d’aquelles parts tant arquitectòniques com paisatgístiques susceptibles d’ésser protegides i també les hem estudiades i catalogades.

Però això no era prou per fer una proposta, calia estudiar el medi en què ens desenvolupem començant per la Serra de la que formem part, seguint a continuació amb el municipi en el que recau la nostra atenció, fent referència a les seves característiques més remarcables, com la situació geogràfica, la seva geologia, la vegetació, el clima, etc. Una petita ressenya històrica també ha sigut necessària per a tenir una visió més completa de l’objecte a analitzar.

A continuació ha estat necessari un estudi més ampli de tots els elements arquitectònics d’Artana, per arribar finalment a poder fer unes propostes concretes de conservació, les quals farem en una altra entrega del present projecte.

ARTANA

Situació geogràfica

A 60 kilòmetres de València i 26 de Castelló, dins la comarca de la Plana Baixa, situada completament en la Serra Espadà, està la vila d’Artana, la qual pel seu aïllament i especial configuració respecte a les terres circumdants forma amb Eslida i Aín sub-comarca pròpia.

La Vall d’Artana és un espai emmarcat per les muntanyes de l’Espadà; al nord i a l’est estan les llomes de roques grises calcàries amb parets de pedra seca, per retenir la terra on en altre temps es cultivava, sent ara envaïdes pels pins blancs o halepensis i per carrasques en menor proporció. Al sud les muntanyes que formen el nucli de la Serra, amb altures que ultrapassen els 700 m dins el nostre terme, superant els 1000 un poc més a l’oest; estan formades per roques arenisques triàsiques d’un color rogenc que contrasta amb els frondosos boscos de pins pinàster i sureres que la poblen.

Historia

Els primers vestigis de poblament els trobem en el mesolític, són útils que es diferencien d’altres llocs pròxims, per ser una indústria bastant tosca i amb un gran percentatge de materials autòctons, fent pensar en una cultura més arcaica per causa de l’aïllament de la Vall.

El neolític, el bronze, així com els ibers i els romans, també estan representats per diverses deixalles encontrades, però són sobretot els àrabs qui deixen una empremta cultural més gran. Els poblaments i escòries de ferro localitzades en la Solana, l’Artiga, muntanyeta del Pinar, el Racó, Aigües Vives, la Marjaleta, Canals, etc., demostren el grau de poblament i l’activitat econòmica d’aquella gent.

A partir de 1242, data de la conquesta per Jaume I, els moriscos continuen, encara que sotmesos al feudalisme, dins la baronia d’Artana; finalment en 1609, després de ser batejats a la força i patir múltiples vexacions, són expulsats. En 1611 venen els nous pobladors de qui descendeixen la majoria dels actuals habitants.

INTRODUCCIÓ A L’HABITATGE EN LA VALL D’ARTANA

Parlar de l’habitatge en la Vall d’Artana és en gran part referir-nos a les construccions fetes a tal objecte en la Serra Espadà i la Plana Baixa, no obstant al tractar exclusivament aquesta zona, poden sorgir alguna diferenciació o variació que el lector atent podrà observar; nosaltres tenim com a objectiu simplement enumerar i descriure allò que en la nostra observació diària hem constatat sense fer cap anàlisi exhaustiva ni incidir en cap matisació que faria aquest treball més costós i menys vàlid per a la finalitat a què és destinat.

Els pobles

Al referir-nos a les vivendes podem parlar dels pobles, en els tres nuclis de població existents (Artana, Eslida i Aín), constatem tres parts clarament diferenciades en quant a traçat, tipologia de les cases i època de construcció.

La part morisca

En primer lloc hi ha la part vella, que en Eslida i Artana coincideix en ser la zona més alta. És un conjunt d’origen morisc amb uns carrers estrets i irregulars adaptats a les corbes de nivell, on estan les cases més antigues, les quals solen tenir planta baixa i un pis, la majoria de reduïdes dimensions. En la planta baixa està la porta d’entrada de fusta amb una arcada de mig punt de pedra arenisca, generalment amb un treball poc acurat; en altres és una porta amb llinda que sol ser una modificació posterior. Seguidament a un costat l’entrada empedrada amb pedres de la Rambla, generalment representant algunes formes geomètriques que les dones d’altres èpoques s’encarregaven de ressaltar a l’hora de fer la neteja diària dibuixant amb l’aigua que arruixaven certes figures com espirals i ondulacions. A l’altre costat de l’entrada hi ha una habitació amb rajoles de fang al sol i una diminuta i alta finestra amb un o dos barrots verticals de fusta. Després està la llar ocupant tota l’amplària de la casa, en altre temps servia de cuina, menjador i espai de reunió per a tota la família; a continuació està el corral subdividit en dues parts, la més pròxima a l’entrada coberta on estava el graner i el pessebre i l’altra al ras. En la part alta, on es puja per unes estretes escales que comencen des de la cuina, sol haver una habitació; la resta és lloc lliure on abans es dipositaven les collites. Tant per dins com per fora les parets són pintades de calç, fora amb blanc que per ressaltar el seu color li s’afegeix un poc de colorant blau, a les llindes i muntants de les portes, finestres i balcó i a dins de la casa, la calç sol colorar-se principalment amb blau o verd. El balcó és de fusta i la casa és coberta amb teula àrab d’unes dimensions lleugerament superiors a les encontrades en la majoria d’altres llocs.

Construccions del s. XVIII fins a principis del XX

L’altra part que podríem diferenciar als nostres pobles, són aquells llocs d’un traçat més regular i a vegades rectilini, amb uns carreres modestament més amples. És el cas del carrer de Sant Xoxim i altres més avall en Eslida; la Foia, carrer Major, punts del carrer Baix i el Pla en Artana, i la part pròxima a l’Ajuntament en Aín. Les cases d’aquestes zones presenten algunes diferències respecte a les anteriors. La porta té més amplària en alguns cassos per tal de facilitar l’accés del carro, l’entrada també s’eixampla per a aquesta finalitat, incorporant-li un brancal amb dos cavitats i unes lloses paral·leles que augmenten la resistència del paviment on es guarda el referit carro. Les dimensions de la casa també són superiors, si bé la distribució és la mateixa, però amb una diferència notable, apareix el segon pis, el qual és tota una gran sala que sol estar oberta a l’exterior per unes grans finestres a la part de solana anomenades localment perxades o porxades, aquesta part serveix per a secar i guardar les collites; un detall: la incorporació de l’escusat o comú com a nou element de la casa, pot ser un signe de refinament en les famílies.

Aquestes cases, com hem dit a l’enunciat, daten de finals del segle XVIII, tot el XIX i principi del XX. D’aquesta última època són algunes cases modernistes construïdes al voltant dels anys vint a Artana i situades al carrer Baix, carrer Major des del Pla a la plaça de l’Ajuntament i en els dos carrers centrals de la Foia, pròxims a la plaça Nova.

Construccions contemporànies

Finalment la part més moderna dels nostres pobles, la qual coincideix en els tres cassos amb les zones més pròximes a la carretera, és on veiem els edificis més nous, la majoria construïts a partir dels anys 60, en ells s’han incorporat els nous materials de la construcció com la rajola fofa, el ferro, el ciment, etc.

Ací també cal fer subdivisions a l’hora de catalogar els diferents tipus de construcció. Per una part la casa unifamiliar que en ocasions és una còpia de la vivenda antiga en quant a estructura i distribució, canviant alguns usos com els derivats de l’absència de bestiar, la incorporació de la cuina separada de la llar i dels bany, però construïda amb els materials nous i canviant l’emblanquinada de calç pel taulell o pintures actuals. En altres cassos s’obra de la mateixa manera adaptant construccions preexistents; cal dir que no sempre es fan les coses amb bon gust, canviant-se molt sovint elements arquitectònics vàlids i estètics per altres de més discutible gust i sentit pràctic.

A part de les cases unifamiliars, als nostres pobles apareixen els blocs de vivendes de pisos, sense cap element diferenciador dins l’estil funcional fet per tot arreu, però amb un abaratiment de costos com únic avantatge.

Les urbanitzacions

Des de fa aproximadament una dècada comencen a construir-se a les afores dels pobles o en petites urbanitzacions pròximes, els moderns xalets amb dimensions i formes molt variades, generalment una característica d’ells és que estan exempts dins una parcel·la de terreny adaptada com a jardí, formant un pati obert.

La caseta de muntanya

També trobem al camp altres construccions, les quals encara que no es puguen catalogar com a habitatges cal fer-ne referència, i més si tenim en compte que alguns ocasionalment ho són o han sigut llocs de refugi.

En els cultius ara marginals i abandonats, dalt de les muntanyes, a una certa distància dels pobles, podem trobar amb facilitat unes casetes d’aproximadament un metre de diàmetre, en hi ha de més grans, les quals estan construïdes amb pedra seca i cobertes amb lloses, formant una falsa volta que a la part superior està rematada per pedres d’un modest tamany. Generalment estan adossades a un ribàs i la seva planta pot ser redona o quadrada.

El corral de ramat

Una altra construcció interessant és el corral de ramat, la seva planta rectangular es divideix en dues parts, una coberta amb teula àrab, fent de suport unes tosques però precioses arcades de mig punt, i l’altra al ras, sense cap tipus de coberta; al costat pot estar la caseta del pastor, un petit requadre del mateix corral, però separat d’aquest i amb una senzillíssima llar.

El corral cova

Com a particularitats dins d’aquest apartat, cal fer referència als corrals cova, uns amb un ribàs que els tanca com a únic i modestíssim element arquitectònic (cova el Tronc i cova el Tinent a Artana), altres com la cova de Xautena, en aquest mateix municipi, és una combinació harmoniosa i intel·ligent de construcció tradicional i cavitat natural, que val la pena admirar.

Les coves-corrals de ramat devien ésser adaptades molt prompte per la facilitat en la utilització. Segons el professor de filologia hispànica en la Universitat d’Alacant i actualment una de les màximes autoritats en llengua ibèrica, Juan Luis Roman, el topònim Artana deriva de egiartune, “lloc de la vessant de les ovelles” (egi = vessant, ardi = ovella, une = locatiu), açò ens dóna peu a considerar la importància de la ramaderia local en aquell temps, i valorar la cova corral com a lloc de refugi del bestiar a en aquella època o potser abans. De fet nosaltres mateix, junt amb Joan Tomàs i Martí i altres companys d’excursió, trobàrem moletes barquiformes, probablement del bronze, en la cova el Tronc. D’igual manera el professor abans anomenat, Juan Luis Roman, ha estudiat el topònim Xautena; segons ell, significa “corral de porcs i bous” (xa = bou, ut porc, en = és locatiu i en aquest context s’interpreta com a corral, a = article).

Totes aquestes dades ens fan pensar que per mig de l’arqueologia seria molt probable la confirmació de la hipòtesi que nosaltres creiem vàlida.

El colmenar

El colmenar també és semblant a un corral, però amb alguna diferència: no té cap coberta i conseqüentment cap element arquitectònic sustentador. Alguns estan junt als corrals de ramat, altres en canvi estan sols i situats en llocs bastant alts de les muntanyes, la majoria solen tenir unes files, anivellades d’acord a les corbes de nivell per facilitar la col·locació de basos antigament i ara de les colmenes.

El maset

Tant a les hortes com en algun cas al secà, tenim la caseta equiparable al maset de la Plana. Són edificacions d’aproximadament 3 x 3 m de superfície, d’una sola planta amb una petita llar i un pessebre, la coberta sol ser a dos aigües amb teula àrab.

Les neveres

Altres edificacions no aptes per a ser habitades però que pel seu interès arquitectònic i paisatgístic ens cal assenyalar, són les neveres o pous de neu. Podem definir-les com a grans cavitats amb parets recobertes de pedra i morter rematades a la part alta per una coberta en forma de volta, situades a les muntanyes, a una altura considerable o en més baixa cota, però orientades a l’ombria. Per la seva importància econòmica en algun temps i pel seu valor històric i arquitectònic, cal ressenyar-les. Dos mostres bastant destacables i pròximes són les neveres de Fondeguilla i d’Alcúdia de Veo.

L’aljub

També els aljubs són destacables per la seva funció tan important en altre temps. Situats en la major part baix terra en un lloc apropiat per rebre les aigües de pluja, quasi sempre tenen formes rectangulars i estan coberts per una volta. Probablement el més important de tots ells, siga l’aljub àrab d’Eslida, situat en el Puntal que li dóna el nom.

Els molins

Un altre tipus de construcció i vivenda al mateix temps són els molins de blat. A Eslida hi ha una torre que segons la tradició fou un molí d’aire, els altres, ara també en desús, foren hidràulics amb bassa i cub inclòs, les edificacions no difereixen massa de les altres excepte la proximitat de l’aigua i les adaptacions pertinents per als usos a què estaven destinats.

Altres molins eren els d’oli, però estaven dins del poble i no solien tenir cap característica especial excepte l’adaptació de part d’una vivenda a tal fi. A principi del present segle en hi havia vint-i-dos a Artana; Eslida i Aín també en tenien, després l’aparició de l’Almàssera Serra Espadà com a cooperativa i també la disminució en importància de l’economia de l’oli els ha fet desaparèixer totalment com a element productiu.

L’era i la pallissa

També creiem que és interessant fer menció de les pallisses, casetes de planta rectangular i sense cap va, excepte la porta que sol tenir menys d’un metre d’amplària. La coberta també és de teula àrab. Al seu costat estava l’era, de forma totalment circular i pavimentada amb rajola de fang, ara quasi desapareguda, però en altre temps d’una gran importància no sols econòmica sinó també social, per ser durant molt de temps un lloc importantíssim de reunió i esbargiment.

Edificacions religioses

Així mateix per la seva importància en la vida espiritual i social del poble cal anomenar les construccions religioses. No podem estendre’ns perquè excediríem l’objectiu del present treball. Les esglésies en el cas d’Eslida i Aín, són la transformació d’unes mesquites. En el cas d’Artana probablement també, una prova és la làpida àrab que estava adossada a la paret posterior d’aquest edifici i ara dipositada en la casa badia. Les ermites com la de Santa Cristina és centre d’esbargiment important amb el restaurant, la font i el mateix centre religiós; les altres amb els seus respectius calvaris són també, a part de lloc de culte, ocasió de festes importants en els respectius municipis. Cal també referir-nos als tres calvaris existents com espais solitaris, austers però amb un encant especial que val la pena admirar.

Els cementeris, dins d’aquest apartat religiós, són menys importants arquitectònicament.

Els castells

No podíem acabar aquest escrit sense fer menció dels castells, punts de defensa de la Serra i centres de poder en altre temps. Ara estan bastant derruïts, les plantes quasi rectangulars eren de gran alçada, i les torres la majoria quadrades, excepte la torre de l’homenatge que en Artana era octogonal i d’estil mudèxar. En el d’Aín coexisteixen les torres quadrades i circulars, mentre que en el d’Eslida en hi ha una d’una forma curiosament triangular. És lamentable haver-los tingut oblidats tant de temps, i actualment no fer res per a frenar la seva creixent destrucció. Una destrucció que va ser provocada pel primer rei borbó quan vam passar a ser un Regne sense drets “porjusto derecho de conquista”,després la Guerra del francès, les guerres carlines i sobre tot el pas del temps, han anat accentuant aquesta aniquilació.

En la guerra del francès el general Suchet demanava a l’alcalde diferents productes per a alimentar les forces i proveïr de material a l’exèrcit, en una de tantes peticions va exigir una gran quantitat de ferro, front la impossibilitat de recollir tal quantitat, van optar per entregar-li la porta de la Torre del Castell.

En la primera guerra carlina, el general Cabrera volia repara el castell per a fer-se fort dins els seus murs. Per aquest motiu, sabent el Capità General de València D. Javier de Aspiroz, el projecte del general carlí, va ordenar la voladura de la Torre. Aquest fet fa ocòrrer el 24 de maig de 1839. La gent va anar a les eres, lloc on estan situades actualment les escoles, per lliurar-se del perill i per curiositat però la torre va caure aplomada a terra sense fer cap mal al poble.Encara es recorda a Artana un verset que fa alussió a la voladura:“El dia del Corpus amb gran devoció, tombaren la Torre sense cap canó, i per la vesprada els devots anaren a la processó.”

La ruïna dels castells valencians contrasta amb les ben conservades fortaleses de Castella i Portugal. Clar, ells van ser els vencedors de la Guerra de Successió (1701-1714), per tan no van patir com nosaltres, entre molts alts càstigs, l’enderrocament dels seus castells, torres de defensa i altres construccions susceptibles de ser usades per a fins militars.

El reg

Dins aquest apartat relacionat amb l’aigua no podem oblidar les sènies, les antigues amb un espai rodó per on rodava la barra la cavalleria, fent pujar per una mena de poals enganxats a una corriola l’aigua per al reg. Com única característica remarcable direm que quasi necessàriament tenen planta circular i una petita basseta adossada. De les modernes poca cosa podem dir: són casetes normals de modestes dimensions on s’alberga el pou i el motor, la part de fora és diferenciada per la característica torreta del transformador.

Existeixen també altres obres arquitectòniques com els assuts, alguns tan valuosos com els de Santa Cristina, el de la font, probablement romà i el de baix àrab; les basses i les sèquies dintre de la xarxa de distribució de l’aigua mereix una gran atenció. Els senzillíssims però bonics i delicats aqüeductes o arquets, (destacant-ne un a Eslida d’origen romà) que creuen les nostres rambles i barrancs, que ara moltes voltes intenten ser substituïts pels generalment més moderns sifons. Però no sempre aquests sifons són tan actuals, en Artana hi ha una conducció subterrània, probablement morisca, que segons mossèn Lluís Vilar anava des de la fonteta de Jorba fins l’era la Torre o el castell. Aquesta modesta tuberia té quatre centímetres de diàmetre en l’ull o part interior, ha sigut repetidament trobada en fer excavacions en les cases del carrer del Crist, en el carrer de Santa Cristina, en l’avinguda de la Serra Espadà a l’altura de la porta principal de l’Almàssera i pel costat de la Trilladora.

Altres construccions

Tenim altres obres, totes i cada una d’elles mereixen més atenció que la dedicada en aquest modest treball.

Els forns de calç, tan nombrosos en altre temps i que van tenir la seva importància en l’economia dels nostres pobles; les parets o ribassos que omplin els nostres camps, en ocasions fins a les muntanyes més altes; les característiques parets de pedra seca que delimitaven els abundants i ara ignorats assegadors; inclús els camins i sobretot les sendes de muntanya, que malgrat estar tapades per punxoses herbes, solen lluir encara en algun tros un tosc però bonic i efectiu empedrat. Tots i cada un d’aquests elements són una prova irrevocable per demostrar el caràcter treballador, esforçat i dinàmic dels nostres avantpassats.