La filla del rector

Quan era xiquet entrava en ocasions a la sagristia de l’Església d’Artana, allí entre altres objectes hi havia dos quadres de rectors, res impropi a simple vista, excepte quan et deien que eixos sacerdots eren pare i fill.

La història, segons conta mossèn Lluís Vilar Pla en el seu llibre Artanenses notables [CAPÍTULO XXVI. D. Vicente Beltrán Nebot (del Mestre), pp- 156-161], era la següent: Vicent Beltran, d’Artana, nascut probablement en la dècada dels anys 20 del s. XIX, va estudiar al seminari, s’ho va haver de deixar i es va casar tenint quatre fills, dos barons i dues dones. Molt prompte es va quedar vidu i tornà al seminari fins ordenar-se rector. Després va continuar a Artana com a mestre i organista. Els seus dos fills, Pepe i Vicent Beltrán Nebot, es van interessar pel clergat amb diferents vicissituds, tal com es pot llegir en Artanenses notables -de Vicent (1847-1921) conta el seu ingrés al seminari, la participació en la tercera Guerra Carlista (1872-1875), l’exili a França, les “calúmnies” a propòsit del seu gust per les dones, la fundació d’un institut catòlic en Donbenito (“antimasónico y antiliberal”), i els forts conflictes amb “la masonería y los profesores ateos y racionalistas”.

Si Mn. Lluís ens contava la vida de Vicent Beltrán Nebot, també hem pogut esbrinar alguna informació del seu germà Josep (Pepe) Beltrán (mort en 1917); aquest, dirigit pel seu progenitor, va destacar en la parròquia del poble com a cantant a l’església: de xiquet era tiple i posteriorment, quan ja exercia el seu ministeri, era tenor. Tenia tal qualitat con a cantant que va arribar a ser tenor de la Catedral de Sogorb, posteriorment en el Patriarca de València i finalment en la Catedral de Santiago de Compostela.

Soledat Beltrán Nebot cap al 1900.

Però la que ens interessa en esta ocasió és la vida d’una de les dues germanes, Soledat, probablement nascuda en la dècada dels 50 del s. XIX, de qui hem aconseguit una imatge. Es tracta d’una foto feta, provablement, entre els dos segles, amb paspartú de cartró rígid sense cap menció d’autoria. Porta un vestit fastuosament adornat, collar i arracades, i un pentinat cardat que seria molt poc habitual en l’Artana d’entre segles, on les dones de la seua edat vestien de forma austera i es replegaven el pèl discretament.

Com era costum en aquella època, no es va casar, restant al servei primer del pare i posteriorment del germà retor, per tant va viure als llocs on estaven destinats els seus familiars. En morir-se el germà fou durant una època funcionària de presons a Madrid, on indiquen que ajudava molt a les preses.

En fer-se major va retornar al poble habitant la casa del carrer de la Pastora nº 2. Els que la van conèixer en els anys 20 del s. XX, deien que era una dona molt caritativa i pietosa, fins el punt de guisar en dissabte per guardar estrictament el descans del diumenge. També sempre estava a l’església participant en tots els actes litúrgics. Malgrat a tenir en temps passats una vida un tant acomodada, tal com s’aprecia en el vestit que podem veure en la foto, en els darrers anys va patir necessitat fins al punt d’utilitzar les sotanes del pare i el germà per confeccionar-se els vestits. Malgrat això comptava amb la consideració del poble: li deien la senyora Soledat en compte del títol més habitual que seria tia Soledat. Els veïns del carrer de la Pastora la van ajudar en tot el que van poder, agraint ella aquest servei amb el repartiment entre ells, a última hora, dels estris de la casa.

Josep Herrero Cabanyes

Luís Vilar Pla: Artanenses notables.

Testimoni i foto de les germanes Persiva Alba.

Anuncis
%d bloggers like this: