El pare de ma mare era sarrier, o com diuen de manera col•loquial, sariero (en castellà equivaldria a seronero).

Els més joves vos preguntareu, què és això? Bo, es deia sariero a la persona, home o dona, que es dedicava a fer sàrries o sàries (d’ahi el derivat de sariero), encara que, segons m’han dit tots els que he preguntat, que era un ofici d’homes, degut a que no han conegut cap dona que es dedicara a fer eixa feina com a pròpia. És un ofici que, com a tal, s’ha perdut, encara que no fa molt he vist a la Vall alguns dels productes que proporcionava este ofici: uns cabassos semblants a cistelles, sàries… aparentment fets tal i com els feia el meu avi. Però els compren de fora, i no els fan com abans, els he vist i he pogut comprovar-ho. Perquè, avui, almenys que jo sàpiga, no hi ha ningú que es dedique a este ofici. De tota manera, si no ha desaparegut, va camí d’això.

El sariero no feia només sàries, també feia cabassos, estores, fundes per resguardar les botilles, fundes per als cànters de portar aigua des de la font a casa, fundes per a baüls de la roba… i més coses que vos explicaré. A Vilafamés s’ha continuat esta tradició i encara es poden veure gran varietat d’aquests treballs.

Els materials bàsics que usava eren dos: en primer lloc, la llata, que era una tira ampla, d’uns 10 a 12 cm aproximadament, feta d’espart cru o trenada (en castellà equivaldria a “tira o tela de esparto” –o més correctament a “pleita). També hi havia llata feta amb palmito, planta que hi ha molt a les nostres muntanyes, però sols s’emprava per a fer els productes més menuts, com ara els ventalls, de color verd, per què era un poc rígid i al pas del temps s’anava tornant marró i es feia més feble.

La llata era l’element fonamental, és a dir, com si fos la tela per a fer un vestit. La comprava arrocada en forma d’espiral i tenia el cap o començament just en el centre. Aquests rotllos s’anomenaven peces de llata i tenien una llargària de 10 a 15 metres. Al principi el meu avi la elaborava al poble d’Artana, on havia nascut. Encara he vist guardar com a record en ma casa, un talonari de rebuts, on posa “ Joan Vilar Pla. Fàbrica de sàrries, cabassos”, etc. Després en fer-se més major, la comprava a València o Llíria.

Cal dir, que en Artana eren les dones les que feien la llata.

En segon lloc, l’altre material fonamental era el feixcar. El feixcar era un fil prou gros fet també d’espart, bo, més que un fil gros, exactament era una treneta de camí llarg (camí llarg vol dir no massa traçada per fer-la més redona). A més de comprar-lo fet, hi havia sarrier que el feia ell, com el meu avi. Aleshores anava a la muntanya per espart.

L’espart s’emprava cru o picat. El cru és el que es posava en l’aigua, a remulla, i el picat es deia així perquè el picaven amb una massa fins que es feia com a fils.

El feixcar era per cosir la llata: continuant amb l’exemple anterior, seria com el fil per cosir la tela del vestit. Tenia les mateixes característiques que la llata, es a dir de color verd, i com que era fi es doblava bé. El venien els mateixos magatzems que la llata i anava en fardells de 25 madeixes, cada madeixa venia a mesurar uns 25 metres.

Abans d’usar-lo s’havia de ficar a remulla en aigua quasi tot un dia i després baix d’un sac molt més feble (em recorda la popular bassa de l’Espart, on les persones que treballaven amb ell per fer sabatilles sobre tot, posaven els fardells de feixcars dins d’aigua amarrats amb cordetes per assolir el mateix fi).

Manera de treballar-la

L’eina que emprava per cosir la llata era una agulla de grans dimensions, des de 27 cm fins a 35. Hi havia de dues maneres: les que eren rectes i les que tenien la punta xafada o un poc corbada. Hi havia de ferro i d’acer. Es passava el feixcar per l’ull i es cosia igual que les modistes adjunten dos peces de tela, però fent les puntades en forma d’ix. També usaven un punxó fet de rama d’olivera per a fer els forats on després es cosien les anses del cabàs; una espècie de corbella, menys corbada que les que coneixem del camp, de segar i a més també menys ampla i alguna massa per picar l’espart i altres punxons de ferro amb mànec de fusta.

Coses que es fabricaven

Com he dit abans, es feien molts productes, en nomeraré alguns dels més usats.

Les sàrries o sàries eren recipients d’espart, el tamany i la forma eren diverses, segons la finalitat. Les que es feien per a guardar les eines de treball caseres, com ara el martell, caragols, alicates, tenalles, etc., eren d’una grandària pareguda a les caixes de plàstic que es venen ara per al mateix fi i la forma era rectangular. La utilitat d’aquestes també era diversa segons la grandària. També hi havien unes de tamany mitjà que eren per a posar el menjar de les cavalleries quant estaven al camp. I les que es posaven al llom d’aquestes és deien sàrries de dos cornalons, que són les que formaven una bossa a cada costat i servien per a transportar coses. Solien mesurar des d’un metre a huit pams de llargària. També es feien servir per anar a vendre ambulant, doncs, les omplien de fruita, verdures, terra, herba, etc. o altres productes i es passejaven pels carrers pregonant la mercaderia.

Les sàrries estaven bordejades per una treneta d’espart ampla, de 3 o 4 centímetres que s’anomenava guarnició.

També els cabassos tenien moltes aplicacions: com la de portar terra d’un lloc a un altre del camp, o omplir-los d’herba per donar-la als conills, també en la construcció per transportar sorra i altres materials.

Una altra utilitat del cabassos era per recollir taronja, i en eixe cas es perfilaven amb cordeta o treneta d’espart picat per la vora (com si sobrefilaren la tela d’un vestit). Els que més s’utilitzaven eren per a les obres, ja que prompte els que es destinaven per a les taronges es van substituir per cabassos de palma. El tamany també variava segons la fi a què es destinaven.

Les aigüeres, eren unes fundes de protecció per les botiges: els recipients de ceràmica que es penjaven als carros i s’omplien d’aigua per a beure quan anaven al camp. Eren paregudes als colxos però amb dues anses, una a cada costat. Mantenien l’aigua molt fresca.

L’altre producte que feien eren les estores. Tots sabem per a què aprofiten. Podien ser allargades o rodones, segons foren per l’entrada de casa o per ficar-les baix de la taula del menjador. Em contaven les meues ties que, antigament, els autobusos de la Vall portaven darrere una escaleta per pujar al sostre (la baca de l’autobús) on posaven totes les maletes i la resta d’equipatge que portaven els viatgers. Per a que no ratllaren la pintura del sostre, el meu avi feia una estora que cobria tota la baca i així es protegia la pintura i quan el netejaven pareixia nou. També es feien estores per cobrir la part baixa dels carros i la finalitat era la mateixa, resguardar la fusta per a que no es fera malbé.

També es feien estores per forrar els varals amb la finalitat de protegir les fustes. I sobre les de la cuina aclarir que a les cases que es guisava en la llar del menjador (que a la vegada era la cuina) s’encatifava de llata tot el sòl menys un tros envoltant la llar perquè així quant treien alguna cosa del foc ho deixaven a terra i no embrutaven l’estora.

Potser el més curiós foren els ventalls, servien per ventar el foc i avivar-lo quan s’apagava. Antigament no existien les estufes i tothom tenia llar, que eren com les xemeneies d’ara però més rústiques. Allí s’encenia el foc de llenya i amb el ventall o ventafocs s’avivava fent aire fins que fera, de nou, flama. La forma era redoneta i després tenien un mànec per agafar-los. No eren molt grans.

A ma casa encara conserve aquests objectes, així com agulles i algun que altre material, que es guarda com a record. Però avui ja no es porta això. Els temps són uns altres i les sàries, les petites, s’han substituït per caixes de plàstic o d’altres materials més bonics. Les grans no s’utilitzen, les cavalleries per anar al camp ja són quasi totes motoritzades, per tant ja són cosa de museu.

A la vegada els cabassos els fan de goma i no cau gens de pols d’ells. Les botiges també han passat a la història i el mateix passa amb els ventalls, els cànters… i les alforges de muscle no cal ni dir-ho: en fabriquen de totes les mesures, de dibuixos sofisticats, de pèl i sense, tota una col•lecció d’elles, naturalment més suaus i més fàcils de manejar-se.

Malgrat tot, els productes artesanals que es fabricaven en temps no tant llunyans també tenien el seu atractiu a més de la seua utilitat, no vos sembla?