EL VALENCIANISME AGRARISTA

Vicent Franch i Ferrer*

A les acaballes de la Iª Guerra Mundial, tres factors es donen cita en el naixement del valencianisme agrarista: la concreció d’inveterats nacionalismes a Europa que abocaran a la creació de nous Estats a l’empara de la doctrina Wilson (del president dels USA Woodrow Wilson) i la immediata popularitat que aquests moviments assoleixen entre l’opinió pública; l’auge del nacionalisme català i la creació a València d’un partit homònim de la Lliga Regionalista de Cambó, la Unió Valencianista Regional (UVR) com a culminació d’un seguit de relacions entre la burgesia catalana regionalista i els incipients nuclis de burgesia industrial valenciana; i, finalment, el creixement de l’agrarisme católico-social que tanta empenta arribà a tenir arreu dels pobles i comarques valencians. En aquest context, una branca del minoritari valencianisme polític es decantarà per l’agrarisme tot configurant una original construcció teórico-política a la qual, a banda de les incipients formulacions d’un nacionalisme polític (la reivindicació de la nacionalitat i del dret a tenir un Estat com a elements centrals de l’acció política) s’hi afegiran proposicions instrumentals noves en el panorama del vell i encara inexpert valencianisme. Curiosament, aquest agrarisme  es farà en col•laboració amb el valencianisme d’homonímies cambonianes inspirat per la UVR i Ignasi Villalonga, partícep de les tesis industrialistes i renovelladores del moviment de «l’Espanya Gran» auspiciat per la Lliga.

Grup d’assistents al IV Aplec, a l’ermita de Sant Antoni (1923)

Efectivament, l’aparició de «l’agrarisme valencianista», obra en bona part de l’activitat d’un jove artanenc, Vicent Tomàs i Martí (1898-1924), i, potser, producte de l’assumpció i interrelació de dos universos que en ell es posen en contacte, la pròpia realitat econòmica, social, cultural i política dels pobles més immediats al seu de la Serra d’Espadà i de La Plana Baixa i la lúcida percepció de les limitacions teòriques del discurs valencianista d’aleshores, abstracte i no exempt de contradiccions, que trobarà en els ambients nacionalistes de la ciutat de València a les acaballes de la segona dècada del segle XX, constitueix un bon exemple del projecte d’estructurar un moviment polític tot atenent aspectes tàctics i estratègics previs a la intervenció en el mercat polític fins aleshores inèdits en el valencianisme. En la mesura que la nova formulació enlaira la realitat agrícola com a primigènia de l’estructura econòmica valenciana i en tant que la ciutat — València— encarnava la dispersió de la veritable ànima económico-social del país, l’agrarisme esdevé la condició de la forma d’acció política, l’objectiu per tal de guanyar la identitat que exigeix un canvi d’actitud: «…al desplazar la actuación valencianista (de la ciutat a les comarques), —escrivia Tomàs a LCV—, es necesario revolver las maletas del bagaje que llevamos en nuestra actuación por la ciudad, y ver si con aquel contenido podemos ir a la liberación de las conciencias de los campos

«En la ciudad —continuarà— hablábamos a espíritus prostituidos, pero de mayor agudeza; hablábamos a los intereses particularísimos de ciudad. El problema polítíco y espiritual de los campos, muy distintos de Valencia-Ciudad, no ha sido suficientemente abordado por los nacionalistas valencianos, lo mismo que no hemos estudiado con minucia los problemas agrícolas para ofrecerles remedios y soluciones

Per a Tomàs i Martí, que viu la realitat d’Artana i també la de València, on estudia Medicina, i que ha conegut el primer valencianisme a l’Escola Pia de Castelló, ha tingut l’oportunitat de viure el darrer any de la Iª Guerra Mundial a Barcelona, on ha admirat Pompeius Gener i ha percebut un model de vida en el qual la injustícia social i la marginació proletària en són ben paleses, on ha pres contacte amb la Unió Catalanista, i d’on segurament se’n torna per pressions familiars per tal de continuar els estudis a una ciutat menys conflictiva, València, l’agrarisme serà el retorn a l’essència, l’única alternativa als models de vida degenerats de les grans ciutats. Però l’alternativa passa per la comprensió de la realitat política i social del camp, i, en aqueix sentit, per la resolució del primer conflicte que es percep: el caciquisme. No és menester reiterar ara i ací que la crítica al caciquisme, comuna a tots els moviments polítics progressistes de l’època d’ençà que la maquinària política de la Restauració el tornara peça indispensable per a la construcció fictícia de majories parlamentàries a base d’amanyar eleccions en l’ampla geografia rural dominada pels cacics i estructurada en piràmide, en què el vèrtex és sempre a Madrid, a les casernes dels partits dinàstics i els cercles de poder oligàrquics que usdefruiten el poder de l’Estat, constituirà un préstec que Tomàs empra a aquells moviments per formular el seu primer axioma d’intervenciò política: només trencant el caciquisme a la base, és a dir, en els àmbits on el poder d’aquest és més perceptible i alhora més feble, els pobles, es pot segar l’herba dels peus dels manipuladors centralistes, encara que no s’oblida de denunciar que també a les ciutats hi ha cacics (pensa especialment en el cas de València, tot identificant el blasquisme com una altra mena de caciquisme, igualment perniciós). I trencar el cacicat és recolzar-se en uns agents polítics que entén bàsics, en la mesura que representen el prestigi entre la població rural: el mestre, el capellà i el metge. Aquestes tres figures emblemàtiques en l’imaginari rural encarnen com una mena d’élite amb l’anuència de la qual està assegurada la preeminència cultural sobre el cacic alhora que, controlades les fonts immediates de la cultura, la salut del cos i la de l’ànima el moviment (valencianista) s’asseguraria la reproducció teòrica i l’adhesió de les clientel·les.

Així doncs, Tomàs i Martí, en una extensa obra periodística, publicada primer a les pàgines de La Correspondencia de Valencia, el periòdic auspiciat a València per l’«operació Cambó», i més endavant a la revista mensual que ell mateix crearà per impulsar l’agrarisme, El Crit de la Muntanya o a Pàtria Nova (Segona Època), i en conferències que pronunciarà arreu dels pobles de La Plana i altres de l’Horta de València hi exposarà que el valencianisme, tot tenint com a objectiu polític l’alliberament nacional dels valencians —‘de la morta nasionalitat’, com anomenava el país— ha de tenir present la realitat agrària, veritable moll de l’os de la textura històrica valenciana i, sobretot, ha de saber amb qui es pot construir el moviment polític capaç de trencar les estructures de dominació política del centralisme.

Vicent Tomàs i Martí, l’actiu treballador pel nacionalisme, a casa seua

El personal polític inicial són els metges rurals, els mestres d’escola i els capellans, perquè tots ells tenen d’entrada la influència social que permet de fer-se escoltar, de convèncer i legitimar allò que per altra banda és natural: que la riquesa de la terra ha de permetre viure honestament i sense misèries els qui la treballen, que la terra és l’ànima del país. I aquests, els llauradors, són els agents, les masses que han de propiciar el futur triomf dels ideals nacionals: «Al labriego —escrivia Tomàs— se le habla con el corazón e intuye, comprende, raciocina y se convence». «Las ciudades —dirà—, aunque son los centros irradiantes de toda idea, no son nunca el lugar de su estabilismo . La multitud ciudadana es voluble y variable y propicia a toda sugestión. La sustentación ideológica tiene su centro en los campos. Allí hay que inculcar nuestras ideas, pues si la propaganda tropieza con un hermetismo granítico, cuando se logra esculpir un ideal en aquellos cerebros más vírgenes, tiene una mayor perennidad».

L’agrarisme, doncs, és l’alternativa, però no ho és només d’una manera mística. És la component econòmica d’una lluita en la que «reivindicar el preu de les garrofes, de les taronges, o del arroç és ben parcial si no inclou l’aspiració de reivindicar la personalitat de València». I la lluita anti-caciquista el corol·lari que ha d’anar paral·lel a la reivindicació de millores tècniques en els conreus i l’estructura agrària. La fascinació que el comerç taronjaire havia operat en la societat valenciana, els imponents recursos humans que s’empren en aqueixa activitat, l’ampliació i modernització dels sistemes de reg, la importació massiva d’adobs, la mecanització creixent de la comercialització dels cítrics, la construcció de noves vies fèrries i el reviscolament de les economies agràries de l’interior produïts durant els anys de la Iª Guerra Mundial es veuran dràsticament paralitzats primer amb la crisi del 17, i, després, amb les dificultats aparegudes per l’exportació dels cítrics que motivaren a les zones taronjeres un malestar social molt elevat. Aquests canvis conjunturals abocaran una part important dels treballadors de la terra a emigrar a Barcelona, Amèrica o França i seran un punt de reflexió per a Tomàs, l’obsessió del qual esdevindrà la d’entendre que una agricultura més tecnificada, amb recursos i conreus que siguen objecte d’estudi, no conduirà al desastre observat, un desastre causat —dirà— per «l’estat enemic» que és Espanya. Així, per a l’Aplec que s’havia de celebrar a Vila-real l’estiu del 1923 (i que finalment no es va celebrar allí, per pressions dels «cacics gassetistes» que dominaven l’Ajuntament), El Crit de la Muntanya avançava els punts per a debatre, una veritable proposta d’anàlisi de la realitat agrària del País Valencià: exportacions, ensenyament tècnic, crèdit agrícola, comunicacions, incompatibilitat de la legislació espanyola amb el desenvolupament agrícola valencià, orientació dels sindicats agrícoles, les formes jurídiques dels arrendaments de la terra… Aquests punts conclogueren amb la redacció i aprovació d’un manifest que duia el títol “Als llauradors valencians” al IV Aplec Valencianista celebrat a la Muntanyeta de Sant Antoni, a Betxí (La Plana Baixa) on s’havien celebrat els tres anteriors, organitzats per Tomàs com a aplecs de l’anomenada i original Lliga de Solitaris Nacionalistes, organització sense caps ni juntes directives que aplegava els nacionalistes dispersos arreu del país.

El manifest concretava les claus polítiques que lligaven agrarisme i nacionalisme en posar en relleu que els majors problemes i perjudicis li venien al país per la dependència espanyola, tot concloent que:

«Si València fóra ama dels seus diners, si València poguera organitzar la seua ensenyança agrícola, el seu crèdit i marcar la política aranzelària que li convé, nostres hortes i muntanyes no produirien debaes».

«Lliures de les nombroses sangoneres que fan impossible nostra vida, de nou retornaria al casal valencià l’esplendor i la glòria dels temps passats».

«Tot açò no són ensomnis i quimeres. Seran realitats si tots vosaltres, llauradors valencians, gireu els ulls cap a la nostra vera Pàtria i trenqueu els lligams que ens unixen a un sistema polític que ens arrastra a la mort».

Vicent Tomàs i Martí (1898-1924)

L’opció agrarista era també una estratègia que es volia d’èxit en altres nacionalitats. Així, Tomàs escrivia a ECM que «Alguns moviments semblants al nostre, com el galleguista, andalucista i aragonista, no han tingut verdadera importància fins que no han incorporat als seus programes les reivindicacions agràries i s’han convertit en portaveu dels llauradors… El valencianisme deu fer lo mateix».

L’agrarisme nacionalista exposat a les planes d’El Crit de la Muntanya, anticaciquista i rural, es veié truncat per dos fets quasi coincidents: el colp d’Estat de Primo de Rivera poques setmanes després del IV Aplec Valencianista i la sobtada mort de Tomàs, el febrer del 1924, ja metge de la Vall d’Alba, a conseqüència d’un tifus.

L’agrarisme valencianista desaparegué com a moviment, però fou recollit d’alguna manera per l’agrarisme de la Dreta Regional Valenciana, en la seu principal de la qual, al Palau de Cervelló, a València, i segons testimonis fefaents, entre ells el d’Adolf Pizcueta, amic entranyable de Vicent Tomàs, hi havia un retrat de grans dimensions de Vicent Tomàs i Martí en un dels Salons principals en homenatge i reconeixement.

*Professor de Ciència Política. Universitat de València – Estudi General.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: