Director del Museu Arqueològic de la Plana Baixa – Borriana

(Aquest opuscle es va publicar en forma de llibreT en 1993, amb el títol d’Evolució històrica de l’escut d’Artana. Edició de l’A.C. Penyes Altes)

En una de les estances d’un il·lustre artanenc, l’amic Joan Tomàs i Martí, conegut popularment per Juanito Coloma, vaig vore una columneta gòtica amb base i capitell procedent de les excavacions que amb el segle havia realitzat Vicent Martí i Herrero al castell d’Artana, capitell que revesteix un gran interès per al poble, ja que en les seues quatre cares figura el que va poder ser el seu primer escut d’armes.

Es tracta evidentment d’un trencallums pertanyent a alguna finestra gòtica del castell. Consta d’una base, un fust que ens ha arribat en cinc trossos, i el s eu pertinent capitell. Tant la  base com el capitell van ser llavorats en pedra calcària de lleugera tonalitat ocre, fet que ha estat motiu de la seua bona conservació, ja que fins i tot conserva la fina empremta del cisell; mentre que el fust és de pedra numulítica de Girona.

La base: És com un capitell jònic invertit, amb volutes que en els seus quatre cairells suporten unes boles (perdudes actualment), i on descansa, sobre planta quadrifullada, amb filetons, el fust. Té una alçada de 14 cm.

El fust: El composen quatre esveltes columnetes geminades i inscrites en un quadrat de 14 de costat. Ens ha arribat en cinc trossos, la suma dels quals fa 157 cm d’alçada.

El capitell: És de dibuix simètric, senzill però esvelt. La seua meitat inferior està decorada amb grups juxtaposats de fulles de flor de lis que s’obrin en volutes cap a l’exterior, posades als centres de les quatre  cares i als angles del capitell. La seua meitat superior repeteix, amb menor desenvolupament, la temàtica vegetal precedent amb la novetat que s’hi superposa,en els centres de les quatre cares i sobre els grups flordelisats, un escudet amb les armes dels Romeu. El conjunt és coronat amb un fi i llis àbac. Alçada, 27 cm.

Com ens comenta –en carta personal- l’heraldista en Pere Maria Orts i Bosch, l’escut d’aquest capitell “té la forma característica dels escuts medievals de la noblesa de la Corona d’Aragó, allargat i acabat en punta. Entre el centre de l’escut i la bordura no hi ha separació i per tant cal acceptar que es tracta d’un mateix camp. A causa que el codi de punts i ratlles per a representar els esmalts és de Silvestre Pedrasanta (any 1638), tampoc no podem saber amb certesa quins eren els d’aquest escut. Les figures són: tres  bandes i una bordura de vuit creus de braços iguals, números de significació religiosa, ja que són tres les virtuts teologals i vuit les benaurances. Talment com l’escut està esculpit, podem quasi assegurar que els esmalts haurien de ser: Camp d’or amb tres bandes de gules i al tot bordura de vuit creus de braços iguals, també de gules.

Si tenim en compte que el rei en Jaume I concedí la senyoria d’Artana a Guillem Romeu en 1238 i que l’escut dels Romeu és: partit, 1r, en camp de plata una àguila de sable; i 2n, en camp de gules, tres pals d’or i al tot bordura d’atzur amb vuit creus planes de braços iguals, de plata. Podria ser que en els capitells del castell alternaren els escuts reduïts a un sol quarter; és a dir, que hi haguera capitells amb l’escut de l’àguila de sable –desconeguts pel moment-, i capitells amb l’escut que estem analitzant. Si fos així, bé que l’escut fóra partit o tallat en el seu conjunt, ens queda la dificultat que es tracta de pals i no de bandes; però són moltes les vegades que els picapedrers s’equivocaven (també els pintor i fins i tot la mateixa noblesa que els encarregava), per la qual cosa es pot acceptar la hipòtesi que ens trobem davant unes armes dels Romeu: però que en realitat seria un escut que en camps de gules porta tres bandes d’or i, al tot bordura, d’atzur, vuit creus de braços iguals, planes, de plata.

Als segles XIV i XV, Artana va ser de la senyoria dels Thous; senyors també de Borriol, Orpesa, Montornés, Torís, Sollana i d’altres llogarets. Pere de Thous va ser gran mestre le l’Orde de Montesa de 1327 a 1374; i Albert de Thous ho va ser des de 1374 a 1382; però l’escut d’armes d’aquesta família és: en camp de sable dues franges de plata.

En 1415 apareix misser Rodrigo Díez, cavaller, com senyor del lloc d’Artana, però el 1416 l’era de nou un Thous, Jofré de Thous, senyor alhora de Borriol, Sollana, Trulles i Carpesa”.

El viatger curiós que entrelluca per primera vegada les primeres estribacions de l’Espadà, entrant per la porta de ‘El Collado’, quedarà embadalit de seguida pel paisatge d’altes muntanyes, sempre verdes per les seues carrasques, alzines sureres i pins que envolten i acullen una vall amb personalitat pròpia, senyorejada pel seu vell castell. És ‘la Vall d’Artana’. I no podem deixar de recordar aquest topònim preromà, immutable des de la seua primera citació al s. XI, ‘qariya Artána’.(al-Udri), i que per als estudiosos en toponímia poguera procedir del voca ble ‘Art(h)e’, amb el significat en èuscar d’alzina, possible record dels atapeïts alzinars que la vall va poder albergar.

Poc sabem avui del passat del castell encimbellat sobre la Costera, als peus de la qual, mirant a migdia, s’estén el poble. És evident que va albergar, com tants d’altres, població ibèrica, com hem vist entre les seues esmicolades ceràmiques de superfície. Del castell actual, a més de diversos llenços, alguns emmerlats, hi perduren part dels murs alçats de dues torres de planta quadrada. La que mira al poble, amb una finestra neoàrab, atribuïble al pare de ‘Juanito Coloma’, i en el centre una bona cisterna de pedra picada que va ser fonament d’una torre –segons Madoz- ‘vuitavada’, la de l’homenatge, que va poder ser semblant a la gòtica de Xèrica, dinamitada durant els moviments carlins de Cabrera, com recull el següent cantar, encara recordat:

            El dia del Corpus, de gran devoció,

            tombaren la torre sense cap canó;

            se’n van els cristinos i entrà la facció;

            quan es passà el ‘susto’, fan la processó.

Encara perduren al castell d’altres estàncies subterrànies –possibles cisternes-, avui tapades en bona part. Castell i vall, com ha quedat suara dit, va ser donat per En Jaume a Guillem Romeu en 1238, amb tota seguretat el primer senyor d’Artana; i a Guillem de Montcada en 1240. El 18 d’octubre del 1244 el rei en Jaume feia donació a Garcia Romeu de “tota la Vall d’Artana, retenint el rei els drets de pau i de guerra”. La família Romeu hagué d’engrandir i refer la fàbrica del castell en l’estil gòtic imperant en la Corona d’Aragó, dotant la torre de l’homenatge amb finestres coronelles en què un element de moda era el trencallum amb escut en el seu capitell, i en el camp del qual figuraven les armes del noble o família que n’era propietària, en el cas que ens ocupa, la família dels Romeu. El Rvd. Mossén Serafí Sorribes, cura pàrroc d’Artana entre els anys 1964 i 1973, en el programa de les Festes Patronals en honor a sant Joan, de l’any 1968, en realitzar un petit estudi de l’escut municipal, recordà la gesta de Guillem Romeu, per la qual incorporà armes per al seu blasó: “El 18 d’octubre de 1238, segons el Repartiment, el rei en Jaume I concedí possessions en la vall d’Artana a Guillem Romeu, ric home d’Aragó. Aquest i son pare havien acompanyat abans el rei Pere II d’Aragó en la batalla de Las Navas, on van aconseguir una valerosa gesta: Van cremar amb tres tions de foc l’estacada del camp del Moro i van penetrar al campament on era l’enemic i el mateix Miramamolín, i els van ocasionar la major derrota. D’aquest fet Romeu va agafar per al seu escut d’armes els tres tions”. També serà mossén Serafí qui aporta la troba 437 de mossén Jaumem Febrer amb la descripció d’un imaginari escut de Guillem Romeu:

            Rich-Hom de Aragó es Guillem Romeu,

            que porta en lo escut un Roquet de blau,

            sobre camp daurat; é anyadix con veeu,

            tres tions de foc, declarant con deu

            lo fet que en les Naves la memoria trau,

            cremant ab son Pare lo palech del Moro.

Veurem per primera vegada reflectides ací unes armes novedoses que després arrossegarà l’escut d’Artana: els tres tions, atxes o torxes enceses. Tanmateix, en l’escut, repetit en les quatre cares del capitell gòtic del castell que corona la Costera (per la qual cosa podem avui fer-ne una lectura sense cap error possible), hi veiem amb la major certesa que es tracta de tres bandes inclinades i mai, la seua lectura, no podrà fer-se de manera diferent: d’haver-s’hi llavorat “tions de foc”, com anota mossén J. Febrer al segle XVIII, el picapedrer del nostre capitell hi hauria deixat clara constància del foc, cosa que no denuncia en cap de les quatre repeticions del capitell. És evident que existeix en la ‘troba’ un record de les tres bandes que tenim en el capitell llavorat cap a finals dels segle XIII; però se’ns escapa, a causa de no tenir escuts intermedis cronològicament, com i per què hom arriba a interpretar com a atxes o torxes les tres primeres bandes de l’escut en qüestió. ¿És simplement, una reinterpretació seudohistòrica més, del no menys apòcrif Jaume Febrer, producte de la passió historicista de la societat valenciana del segle XVII? Avui, així ho devem creure. Igualment és invenció el quarter amb el ‘roquet de blau’ o ‘torre d’escacs sobre camps d’or’, com escriu mossén Serafí Sorribes, ja que en l’escut original, orlant les tres bandes, advertirem tan sols les vuit creus, que en cap moment citen els versos apòcrifs.

Al castell, en 1242, en Jaume I firmava la Carta Pobla de la Serra d’Eslida, amb els pobles de’Eslida, Aín, Veo, Xinquer, Pelmes i Suera, en la que no figurava Artana, per la qual cosa avui no se li coneix Carta Pobla medieval. Després Pere el Cerimoniós, en 1365, en la pròpia fortalesa, atorgà un document a favor dels moros d’Eslida, fent de nou mutis dels moros d’Artana, possiblement perquè des de 1238 era, i fins a molt tard, de senyoria, ja que se sap que a més dels Romeu, Thous i Díez, va pertànyer també en 1368 a l’infant En Martí, que ostentava el títol de Comte de la Plana; i als ducs de Villahermosa, En Carles d’Aragó i la seua esposa Maria d’Aragó i Gurrea, entre els títols dels quals figurava el de “Barons d’Artana”, i a ells es deu la carta de repoblament donada l’any 1611. Encara que les armes de tan noble família tampoc no tenen res a veure amb les del capitell trobat al castell. Amb l’expulsió de l’ètnia àrab d’Espadà en 1609, queda deshabitat el poblat, que es repobla posteriorment amb cristians.

Però ¿d’on procedeix l’escut d’armes que avui té en ús el municipi i que, esculpit en pedra, veem en la fatxada del nou immoble de l’Ajuntament, en la font pública, rètols de carrer, etc.? D. Carlos Sarthou Carreres, en la seua coneguda Geografía General del Reino de Valencia, PROVINCIA DE CASTELLÓN –edició que data de l’any 1913-, en parlar de l’escut d’armes d’Artana escriu: “Usan el general de España, habiéndose perdido con el tiempo el uso de su antiguo típico, que consistía en dos carteles: en el superior, sobre campo de oro, un crucifijo; y en el inferior, sobre campo blanco, tres hachas de viento o ciriales encendidos, colocados oblicua y paralelamente entre sí”. Resulta evident que el municipi ha copiat, sense més, l’escut citat per Sarthou, el qual rememora bastant, encara que falsejades, les armes de l’escudet del capitell gòtic del seu castell. Però continua la incògnita, ¿d’on el va traure D. Carlos Sarthou? Per al nostre millor heraldista –en Pere Maria Orts- “potser procedesca d’algun segell parroquial o d’alguna confraria”. I amb tal indicació vam demanar a En Josep Herrero Cabanyes que indagara pel poble –ja que Artana no conserva arxius- qualsevol document que poguera haver servit de base a D. Carlos Sarthou perquè assegurara que l’actual escut era l’usat per la vila en temps passats. J. Herrero no va tardar a trobar l’origen de l’escut que ens ocupa. Com havia sospitat en Pere Maria Orts, en els restes d’un estendard o bandera carlista que guarda D. José María Cabañes Ibáñez, figura l’escut que en la seua geografia copia i dibuixa Sarthou; evidentment una versió molt lliure de l’escut d’armes dels Romeu.

Es tracta de l’escut que va figurar en una bandera, ja que per totes dues cares està brodat. En J. Herrero, en carta personal, escriu que en Artana “passant ja més d’un quart de segle de l’última guerra carlista hi va haver una reorganització del carlisme, liderat per, anomenat pels seus partidaris, el rei Jaime de Borbó. En Artana aquest reviscolament del tradicionalisme també va quallar fins al punt que la secció local tenien una seu i bandera. La confecció de la qual va ser encarregada a un convent de monges, probablement d’alguna localitat de la Plana. Aquestes religioses van elaborar la bandera incorporant-li, talment com estava estipulat, al mig un escut… que podria ser la còpia molt lliure de l’escut de la columna abans referida…”Segons que conta D. José María Cabañes, aquesta bandera carlista es tenia per perduda i desapareguda en les cremes fetes amb els requisaments de 1935/1936; però algú va entregar la tela, després de retallar i amagar el seu escut, que va ser trobat anys després. Tal troballa va servir perquè l’any 1947, sent alcalde D. José Bagán, el Consell Municipal incorporara les armes representades a l’escut de la vila, la qual venia usant –com diu D. Carlos Sarthou- el d’Espanya perquè havia perdut “con el tiempo el uso de su antiguo típico”.

El blasó brodat el segle passat medeix 54 cm d’alçada, està apuntat i té el  camp tallat. En la seua meitat superior –de tela groga-, ostenta una creu ostensori brodada en or; i en la seua meitat inferior, sobre seda blanca, també en or, tres barroques torxes verticals enceses. Algunes puntes de fulles de llorer invadeixen la seua bordura, la qual cosa indica que la bandera era portadora d’una rama de llorer, símbol de la  victòria, propi de banderes i estendards dels batallons i milícies locals.

Però, ¿per què a finals del segle passat es fa una interpretació de l’escut tradicional d’Artana tan “de croada”? En Pere Maria Orts, en estudiar l’escut de Borriana –amb més de sis segles d’existència legal i real- i de comentar diferents blasons pintats en la seua església parroquial a finals del segle passat, també amb creu (fet anòmal en el seu escut històric amb solament tres corones) i, doncs, coincident amb la creació de l’estendard carlista que estem comentant, anotarà que aquest intrusiu símbol en les banderes i escuts naix amb els moviments antiliberals dels segle XIX, els  quals arriba a condemnar el document pontifici “Syllabus” en 1864, antiliberalisme que intenta que “els fidels visquen en un esperit de croada”. Creiem que en tals moviments catòlics –recordem alhora que la bandera per als carlistes d’Artana es pogué confeccionar en un convent de monges, possiblement a Nules, i que des d’un principi, amb el carlisme s’alineen la part més activa del clero- estaria la causa de la reinterpretació de l’escut medieval trobal al castell. Les seues tres bandes o pals inclinats es bescanviarien en el segle XVII per tres torxes verticals enceses, i el segle passat, les seues petites creus en aspa, en eixa gran creu que dominava tot el  camp principal del blasó, quedant per tant falsejades les nobles armes dels Romeu, el primer senyor del lloc d’Artana i la seua vall, armes que Artana hauria de reivindicar oficialment per tal de ser fidel al seu passat històric, ja que les representacions que es col·loquen en el camp de tot l’escut “han d’ajustar-se a les disposicions i costums establerts en l’art del blasó”, a les quals Artana ha d’accedir per precepte legal ja que era costum en el passat que els pobles adoptaren “les armes del senyor a la jurisdicció del qual eren sotmesos”. Resulta evident que amb l’extinció dels senyorius i emancipació dels seus municipis, aquests van veure augmentades les seues armeries amb nous símbols propiciats per fets de guerra o privilegis reals; però com que Artana no els tingué, com així sembla, les armes municipals haurien de repristinar-se segons les del capitell trobat al Castell.