CRONOLOGIA CRÒNICA D’UN PAÍS ANACRÒNIC

(Homenatge a mossén Cinto en el seu centenari)

Antoni López i Quiles*

El llenguatje dels pobles és l’ànima; mentres l’ànima viu, hi ha esperansa; y lo poble que lluita y alvansa, gonfaló de sa llengua ha de fer.

(Eugeni Almenar, Sch. P.)

Fuster ho ha entés molt bé: la Renaixença (la catalana, la que s’escriu en majúscules) és un invent que es pot reduir a la sotana de mossén Cinto i algun epígon clerical més. La literatura renaixencista no ha pogut oferir al món —ai!— cap Goethe, Hölderlin, Byron o Mme. de Staël, perquè l’encesa obra verdagueriana no passa de ser un subproducte domèstic incapaç d’aportar notes vibrants a la simfonia lírica de la història. A més, el capellà de Folgueroles tenia un pèl d’anacrònic en relació als innovadors corrents literaris que circulaven pel vell continent. És clar que, si ens mirem així la catalana, la Renaixença valenciana…

Mn. Cinto, pare de la lírica renaixencista

Sempre s’ha dit que, quan t’hi acostes, el neguit t’envaeix el cor perquè, si tens trellat, ho faràs de la mà dels estudiosos, tots els quals et refilaran des de les primeres pàgines— que es tracta d’una pràctica estètica anacrònica i literàriament nul la, farcida de bledanes tarongetes i pacífiques barraquetes exemptes de la lluita de classes que es coïa —i coïa— mentre cofois poemes embaladien el veïnat. Com que aquests estudiosos són bones persones, trobaran peces rescatables, perquè altrament, ja em contaràs si val la pena ni tan sols aproximar-s’hi: Josep Bodria, Víctor Iranzo i Cebrian Mezquita, amb l’omnipresent Llorente, és clar, rebran així la possibilitat de ser recordats. Però només els tindrem presents perquè gràcies a ells es va perfilant el moviment polític valencianista. Política i cultura, autoembolicades o, si voleu, interdependents en un País sense política i ja veus amb quina cultura, la de la Renaixença valenciana.

Aquests són els migrats precedents d’una «Segona Renaixença», que té lloc en els feliços i bojos anys vint. És una Renaixença, diuen, que oscil·la entre la factura de fòssils literaris i el manteniment de corrents estètics superats però que —almenys alguns— revelen una certa qualitat creativa. Aquesta és una anàlisi primfilada per a una producció tan escassa en quantitat i en qualitat. Sembla que fins i tot hi podrem ensopegar amb «algunes no gens menyspreables aportacions estilístiques», i poca cosa més; si de cas, hom hi parla de «nous recursos», de «riquesa lexical» encara, d’una «tímida sensibilitat». Anem millorant.

1. L’ANACRONISME

En segona accepció, diu l’amable diccionari que anacronisme, és qualsevol cosa (fet, costum, etc) no pròpia del temps al qual es vol referir o incongruent amb el seu ambient. Això diu. I diuen els analistes que la cosa literària feta a ca nostra és anacrònica (ja ho heu llegit: «fòssils»). Com que és la gent que ho entén, no els ho gosarem discutir; de cap manera. Em limitaré a proposar-hi la incorporació d’algun minúscul matís, per si ajuda a entendre un poc l’època estudiada, els resultats obtinguts, o el que siga. Així, si per anacronisme entenem un desajust entre el temps en què naix un estil i el moment històric en què ací es produeix, estem davant d’un escandalós anacronisme perquè són estils que no s’estilen; estils que han passat de moda, no ja en els cercles creadors i avantguardistes de l’Europa culta, sinó a la vella Catalunya. Però ací s’entesten —anacrònicament, diuen— en la reivindicació del passat històric gloriós i en tota la gamma possible de floretes.

El romanticisme literari no és anacrònic a Alemanya, però. Veu la llum allà pel 1799 amb la constitució de l’Athenàum amb els millors representants del moviment, promou la futura unificació política, que tindrà lloc gairebé un segle després. Tampoc no ho és a França, quan el 1813 (vint-i-quatre anys després de la Revolució) s’hi tradueix el Cours de littérature dramatique de Schlegel que impulsa la difusió d’idees consolidadores del règim burgés acabat de nàixer. Ajustat al seu temps, el romanticisme anglés (Shelley, Keats, etc) es troba connectat amb la revolució industrial en marxa que dissenya el model social, polític i econòmic del país. A Itàlia (ja coneixeu: Manzoni, Leopardi) sorgeix amb l’edició de la Lettera semiseria di Grisostomo el 1816, mentre que la unificació del país esdevé gairebé a finals d’aquella centúria. Tot, dalt o baix.

Els processos històrics, ja ho sabem, són molt més complexos; la simplificació que faig només serveix per a consignar, una vegada més, que literatura i política generalment són indestriables i que aquesta íntima fusió és la que permet parlar, precisament, d’ajust cronològic d’un estil literari a un temps històric concret o, per contra, d’anacronisme. Les maneres literàries del romanticisme, són les adequades per a la creació de consciència històrica de passat comú. A casa nostra, tot i el cercle escolapi, el romanticisme primerenc posseeix un fort component castellanitzador (no debades!), de manera que no és anacrònic per a un projecte liberal espanyolitzador, però sí que ho és per a un designi de recuperació valenciana.

Un grup d’expedicionaris al III Aplec de Betxí (1922), rebuts al peu de la muntanyeta. Al centre de la foto, Mn. Facund Manzana; a la seua esquerra, Pizcueta i Tomàs i Martí

Transcorreguts els anys, però, el romanticisme, tossudament vigent, deixa de ser anacrònic i es fa harmònicament solidari amb la consolidació del moviment nacionalista; congruent amb el seu ambient, ens n’ha dit el diccionari. S’hi pasten nombrosos intents polítics, i me’n deixe els culturals: 1912, projecte de Mancomunitat; 1913, Nostra Terra; 1915, Joventut Nacionalista Republicana; 1918, Joventut Republicana Nacionalista (branca jovenívola del PURA); 1920, Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes; 1921, Joventut Valencianista Obrera; i els aplecs i el llarg etc. del moment fonamentaran —i alhora seran fonamentats per— les obres d’extracció romàntica que sustentaven —i, com dic, en què se sustentaven—les organitzacions impulsores d’una represa nacional. Amb el projecte polític nacional —esdevingut anacrònic per als països citats—, hi conviu l’estil literari adequat: l’enyoradís romanticisme, caducat per a aquells països i «necessari» (id est, adequat) ací. Val a dir, tanmateix, que, d’aquelles venerables iniciatives polítiques i culturals, encara no han passat cent anys; que Catalunya no és Prússia ni el País Valencià és Babiera —per molt de Regne que hi posem—; que Jacint Verdaguer no és Goethe, Carles Salvador no és Herder i que Jordi Pujol no és Otto von Bismarck. Paciència.

2.- FLORS, VIOLES I ENGLANTINES

En un moment de puixança informàtica, no esglaia l’intent de —si més no— compilar les obres i obretes presentades a tants i tants jocs florals com es van celebrar. Potser algun poble escape al corrent trepidant dels certàmens literaris (si Antoni Ferrando haguera dedicat la tesi doctoral al segle XX, s’assemblaria a la Gran Enciclopèdia Catalana) i, malgrat tot, encara està per estudiar. Em tem, però, que això no s’escometrà mentre l’etiqueta de «jocfloralesc» signifique una inicial condemna per nul·la qualitat, perquè tot fa pensar que no hi ha flaire lírica, que la flor natural era de tela o plàstic. Que són obres inconsistents, és ben veritat; però, ens les hem llegides? Ho hauríem d’intentar, per si tenia lloc alguna cosa semblant a l’esdevinguda amb el llibre Seidia de mossén Garcia Girona, gruixut i preciós poema èpic que guanyà el Premi Extraordinari Gaetà Huguet dels Jocs Florals del 1919 i que ha fet que Vicent Simbor el considere «un cas molt especial», com «un dels projectes més reeixits de la poesia valenciana de les dues primeres dècades del segle», amb «un domini de l’ofici i un to poètic molt per damunt de la immensa majoria del seus companys valencians»; finalment, ens diu que «l’ús d’una llengua rica i culta… i la força poètica de mossèn Garcia Girona fan del seu poema una de les obres més interessants del seu temps». El treball d’aquest capellà ha merescut importants estudis de Pere-Enric Barreda i de Joan Peraire, amb qualificatius com «un monument a la memòria històrica del nostre poble», «una obra seriosa, digna en els plantejaments tècnics —narrador, punt de vista, versificació, estructura actancial i esquema temporal— i en el contingut»… Caram! quines coses s’arriben a dir si hom s’atura a analitzar l’obra comentada! Això sí, Simbor insisteix en l’anacronisme de Seidia i en la sotana de l’autor: «a pesar de l’endarreriment estètic i de la perenne presència de la finalitat moral, apologètica», i Peraire, tot recollint les opinions de Vicent Salvador, Vicent Escrivà i Sanchis Guarner, parla de «florentinisme retardatari», «costumisme exultant» i d’intent de dignificar la literatura catalana al País Valencià «fet a destemps i contra corrent», encara que és capaç de descobrir-hi una «ruptura amb les tendències jocfloralesques que encara dominaven bona part de la literatura que es feia al País Valencià». Anem millorant.

Com dic, efectivament és una obra retardatària o anacrònica depenent del referent amb què l’analitzem: el context poètic extern innova i fa altres coses, però la pretensió de Garcia Girona té molt a veure —tot— amb el moment històric que viu el País, i per això mira el passat com un romàntic que rescata glòries pretèrites al servei de la construcció d’un futur arrelat en aquelles preteses lluentors del passat. Reprenguem, però, les qüestions de l’estil poètic dominant, el jocfloralisme.

Mn. Joaquim Garcia i Girona, gran poeta llorejat

La definició que Joaquim Molas fa del romanticisme ens en podrà ser útil: «exaltació dels valors culturals, el sentiment religiós de la unitat de la vida social, la consciència de poble, la potenciació dels sentiments nacionals, el sentiment de la vida com a esdevenidor» (enfrontats amb els seus contraris, és clar: individualisme, subjectivisme, bondat natural de l’home, etc). Si tenim potència de trobar aquests elements en els nostres autors, potser els analitzarem amb més rigor i menys desqualificacions. Tota una altra cosa és que no ens agraden, que no els puguem elevar al parnàs dels poetes gloriosos, però sembla clar que urgeix resituar-los en el seu context més precís. Vegem-ho.

Comentava Verdaguer que «la poesia fa record del paradís perdut, dels desterrats fills d’Eva»; aquest postulat poètic serà copiosament heretat pels nostres creadors, com ara pel prevere Eduard Genovés, el qual en el seu «Cant d’Esperança» intitulat L’Aljama conversa, de 1913, aclama: «Fills de Xàtiva, si os plau/ remembrar de vostra Pàtria/ les gegantesques empreses/ y la grandesa passada,/ si de sa glòria al esment/ vostre cor palpita encara,/ vingàu; oblidades gestes/ de llur història preclara/ vaig a cantar…». Però mossén Cinto vol la represa d’un brillant passat (l’analogia amb el paradís perdut serà líricament molt fecunda) no per a recrear-s’hi, sinó perquè «ne fa somniar un de millor», i mossén Genovés ho recull: «A fer que reverdixquen los lors d’excelsa glòria/ que altívols se saberen nos avis conquerir;/ al món a pregonar-ne los tims de nostra història,/ aurora perquè siguen d’honrós esdevenir». Queda clara la força concomitant, la relació paradís perdut-glòries pretèrites i paradís promés-honrós esdevenir; és a dir, resulta evident que la poesia (carregada de fonamentació política) depén dels enunciats teològics vigents: paradís-exili de present-glòria promesa. I encara no s’ha estudiat, per bé que mossén Genovés fa l’efecte de ser un d’aquells jóvens poetes dels quals se’n planyia Llorente tot preguntant-se «Quin verí los cors vostres omplí y emponsonyà?»; valdrà la pena acostar-s’hi al detall, perquè també ell proporcionarà sorpreses; participa —a la seua manera— de «les perilloses desviacions modernistes» contra les quals blasmarà el patriarca de la lírica. I com ell, molts altres demanen algú que els estudie detingudament i que puga corregir la imatge tòpica de l’horta valenciana susceptible de ser contemplada com un nou paradís terrenal. Per a compositors com Eduard Genovés, el temps present és exili («Avuy tan sols de t’Aljama/ magestuosa y superba/ algunes runes evoquen/ lo recort») que, amb una adequada lluita («jo vinc avuy á vosaltres, germans, a demanar-vos/ un lloch en la gloriosa crehuada en què lluyteu”), ens portarà a la victòria final («Alca’l cor, que ja l’au-rora/ brilla de ta renaixensa»). I, com Genovés, pensen els seus companys de generació. Per això Llorente s’avança en severes admonicions.

Ara, no tots són així. Tenen raó els analistes contemporanis quan se situen críticament davant d’hortes idíl·liques, que sí que n’hi ha. Els nostres poetes ben sovint s’embaladeixen contemplant el paisatge que els envolta i poden dedicar tirallongues de versos a floretes o pardalets. Joan Fuster, novament, ho ha entés molt bé quan comenta que es relacionen amb l’entorn no com un paisatge, sinó com un patrimoni, nou matís analític per a mi molt rellevant, perquè en modifica sensiblement els resultats. D’ací em vaig permetre —ara que no s’estilen les etiquetes— de requalificar el moviment no com a paisatgista, sinó com a patrimonialista, en el sentit de patrimoni del pare, que porta al Pare; per això, Fuster observa molt bé que se’l contemplen amb un entendriment alhora possessori —la «propietat» que ve del pare— i reverencial —és l’heretatge del Pare que mereix reverència—; a Castelló, Sánchez Gozalbo ens ho donarà teoritzat l’any 1934. I és que, si la immensa majoria de peces literàries provenen de la sagristia, no estaria gens malament que introduírem en les nostres anàlisis quatre gotes de component teològic, introducció que ens permetria de copsar millor l’obra estudiada, en comptes de blasmar-ne com fins ara.

Portada de l’extens poema Seidia (1920)

Així ho va veure, i molt ben vist, Carles Riba, el qual intenta entendre la producció verdagueriana no des d’apriorismes, sinó des de la profunditat dels seus ingents coneixements. Quan analitzava Idil·lis i Cants místics, Riba, a qui no

s’escapa la condició de capellà de mossén Cinto i, doncs, la fonamentació teológico-religiosa de les seues obres, hi percep «un llarg, insadollable amor a la natura angèlica». És, ni més ni menys, la llarga herència franciscana present en els poemes de Verdaguer, el qual recrea un món lluminós i seré a través de diminutius d’una gran tendresa o d’una imatgeria de plantes i d’ocells. Aquest estil és el que adopten tots els capellans valencians que maldaven per contribuir, des de la poesia, a la reconstrucció nacional, «un insadollable amor a la natura angélica». L’adhesió a la terra i la contemplació del paisatge com a obra de la creació; els diminutius —que també són fruit del costumisme, però no només—; l’admiració per la bellesa d’allò senzill és una part important del gran llegat d’espiritualitat franciscana en el País Valencià (ara que celebrem el VIII centenari de Sant Antoni de Pàdua), ben empeltat en els poetes, llegat que no hem sabut descobrir per manca de coneixements tècnics o per desdeny de la matèria. Per això fan pena les lamentables aproximacions a la religiositat dels poetes, generalment feta amb escassa perícia («plàcida», «no angoixada», «d’estampeta”, se’ns ha informat, com si la relació amb Déu només es poguera viure des del turment, modalitat de procedència carpetovetònica, tot s’ha de dir).

L’ermita de Sant Antoni, a Betxí, en l’actualitat

L’ampla sotana de mossén Cinto inspirava el númen líric valencià de l’època. Sí; és veritat que ací «era tard» (anacrònic), si ho comparem amb Catalunya, però tot sembla indicar que la dècada dels deu i primers anys del vint el País viu una autèntica efervescència cultural i política, de manera que els poemes que he volgut anomenar «patrimonialistes» en seran un allau. Fins a generar més d’un enfit floral i tot. Però «congruents amb l’ambient». El personal s’organitza, es fan aplecs i conferències, es publica de tot (fins i tot catecismes «que corrien de ma en ma» i opuscles destinats a saber ajudar en missa), es teoritza el nacionalisme des d’òptiques diverses, es posen les bases per a subscriure l’acord del 32, es fan classes en valencià i algunes entitats comencen a adoptar-lo com a idioma oficial, però tot va ser insuficient. El colp d’estat de Primo de Rivera i la feblesa històrica del País en van fer la resta, de tal manera, que encara no hem aconseguit de recuperar els Aplecs de la Muntanyeta de sant Antoni de Betxí a l’alçada dels originaris. Però, igual que aquells venerables poetes de principis del present segle, també nosaltres som gent d’esperança. Ara per ara, restituir aquesta realitat a la nostra història, sembla erigir-se com un treball urgent, perquè, com diu mossén Genovés: «mes no oblides lo passat,/ puix el poble que’l menyspreua,/ sols és digne de despreci,/ tan sols mereix l’anatema,/ de tan grans com llavors ne foren».

* Prevere. Consell de redacció

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: