L’ERMITA DE SANTA CRISTINA

Josep Herrero Cabanyes. Juny de 1990

A l’oest del nostre terme, a uns dos quilòmetres de la població, on després de petites valls encaixonades entre muntanyes comença a eixamplar-se la Vall d’Artana, es troba un lloc d’una bellesa privilegiada i al mateix temps d’una extraordinària emotivitat per a tots els veïns del poble.

Allí està la font que actualment anomenem de Santa Cristina i l’Ermita del mateix nom. Però dic anomenem actualment, perquè aquest topònim, com 1a majoria dels del terme, són relativament recents.

En 1609 és l’expulsió dels moriscos, ells eren una altra gent amb una manera de viure bastant peculiar i amb una llengua i una religió per a nosaltres estranya. En 1611, dos anys després de l’expulsió, arriben els nostres avantpassats i ahí comencen moltes coses a fer-se de cap nou. Les mesquites es transformen en esglésies, es donen nous noms als llocs abans anomenats d’una manera per a nosaltres exòtica, s’organitza la vida dels repobladors com sempre ells havien fet en altres pobles. Però hi ha coses que perduren i de les quals s’aprofiten, per exemple l’agricultura amb el ben estructurat i organitzat sistema de reg.

La font de Santa Cristina ha segut des de sempre d’on venia l’aigua que alimentava l’horta.

No tenim dades fiables per manca d’un estudi arqueològic dels pantans i restes de les basses i sèquies més antigues, però hi ha indicis suficients per afirmar que quan els ibero-romans conreaven les primeres hortes ho feien contant amb la Font com a principal aport d’aigua quasi sempre permanent i suficient.

Sempre les fonts han segut d’atracció, de riquesa i inclús de culte, per això no seria aventurat parlar d’un culte precristià en eixe lloc.

El que sabem cert és que l’Ermita de Santa Cristina, per ser un culte cristià, no pot anar més enllà de principi del XVII. No pareix tan antiga l’actual construcció, Mossén Lluís Vilar, en la Història d’Artana, Volum II, pàg. 169 al 171, no especifica massa, tan sols manifesta que un Sr de la família dels Roldans li deia que un avantpassat seu anomenat Joan Llidó (Roldan), la va construir, i posa com a data probable entre 1770 i 1780, també ens conta que al costat de l’edifici hi havia un olivar propietat de l’Ermita, aquest després de la desamortització va passar a ser propietat de la família dels Crusos, restant-li després a l’Ermita solament una minúscula parcel·la tocant la font.

Mossén Serafí Sorribes amb la seva prudència i minuciositat a l’hora d’emitir una hipòtesi històrica, creu que l’edificació es faria al principi del XVIII. Ell fa aquesta asseveració després d’estudiar els calvaris d’Eslida i Artana de similar estil i d’haver llegit les inscripcions de la campaneta de Santa Cristina en la que consta com a data de fabricació el 1722.

El que està testificat per l’historiador de Lloret de Mar Josep Galceran i també transcrit per mossén Serafí, és que en 1782 un monjo de Sagunt anomenat Jaume Albiach obté de Roma el crani de la Santa a fi d’exposar-lo al culte en la nostra Ermita on estaria ell com a beneficiat, però una desavinença amb les autoritats responsables fa que aquesta cosa no siga possible i conseqüentment les relíquies no poden quedar-se en Artana, finalment van a para a Lloret de Mar després d’haver estat guardades un temps a Eslida.

Aquest fet esta prou documentat per a parèixer verídic, (vegeu Hoja Parroquial d’Artana números 405, 406, 407, 410, 412, 413, de l’any 1968) si bé la nostra modesta opinió es decanta per dubtar de l’autenticitat de la relíquia, ja que a l’església de Santa Maria de Castelló, segons el Butlletí de la Societat Castellonenca de cultura de l’any 1945, pàg. 196-197, existeix un altre crani que també és identificat com el de Santa Cristina.

De tota aquesta història podem extraure dues conclusions. En 1782 ja existia l’Ermita i pareix tenia suficient importància per a mantenir un beneficiat.

Un poc més tard, concretament en 1796, és Josep Antoni Cavanilles qui ens torna a confirmar la seva existència amb aquestes breus paraules: “La font de Santa Cristina naix baix les penyes que fan de ciment a l’ermita de la Santa”.

Altres dades també estudiades per mossén Serafí parlen d’un altar barroc destruït en 1936 i una inscripció de 1857 com a data d’una probable decoració.

Aproximadament un segle després que el monjo de Sagunt pretenia ser beneficiari de Santa Cristina, el franciscà d’Artana, Miquel Cabanyes, demana les dependències per a fundar un convent, però novament els responsables de l’Ermita desestimaren la proposta perdent-se així l’oportunitat de tenir un col·legi franciscà al nostre poble. Informació facilitada per Josep Mª Cabañes que ell coneix per tradició familiar.

Una vegada fet una anàlisi exhaustiva de totes les dades consultades prèvies al present treball, nosaltres veiem com a data més probable de la construcció de Santa Cristina, la formulada per mossén Serafí, amb les proves que aporta quasi podem afirmar sense massa por a equivocar-nos que data de principi del XVIII.

Aquesta obra la podríem qualificar d’un estil rural valencià prou estés a l’època, construïda amb pedra arenisca cimentada amb morter. És un quadrat de 18,5 x 18,8 i una alçada d’uns 10 m en la teulada més elevada, a la part est hi ha un porxe amb quatre arcades centrals i dues laterals, una a cada costat, totes de mig punt.

L’edifici el podríem dividir en dues parts, l’Ermita situada en la part sud amb porta a sol eixint i l’hospederia a la part nord. En un principi podria pensar-se que primer existia la construcció religiosa i més tard s’adossaria l’altra part. No pareix així, la manca de contraforts a la part contigua a l’hospederia i la continuació del treball de la pedra sense l’aparició de cap cantonera que ens indique una divisòria, pareix demostrar-nos que tot fou edificat al mateix temps.

El resultat és una construcció sòlida i harmoniosa, conservant-se així, malgrat les reformes, fins a ben entrat l’actual segle. Després hem patit algunes obres fetes amb la millor intenció però amb escàs gust artístic.

Quan es va instal·lar la llum elèctrica van tapar dos dels magnífics contraforts per a albergar el transformador, un poc més tard, unes persones devotes de la Santa, en vista de l’estat poc adequat dels balcons en van posar uns altres, aquestos no eren els apropiats amb l’estil de l’edifici. També el desenrotllisme dels anys 60 va afectar al conjunt, l’ajuntament de torn també amb la millor voluntat, amplià l’hospederia fent un pis més, arruïnant així quasi completament l’estètica de l’Ermita. Uns anys després, quan tot el mal pareixia fet, les autoritats competents encara decideixen tapar dues arcades per fer una ampla i pràctica barra de bar.

Ara les coses han tornat on no haurien d’haver eixit mai, als orígens, és a dir, al bon gust i a la qualitat artística demostrada per l’harmonia i bellesa de l’Ermita de sempre.

Nosaltres no som pròdigs en felicitacions, estem oberts a la crítica sempre que faça falta, però ara creiem molt sincerament que és de justícia felicitar a cada un dels tècnics, treballadors i autoritats per la realització d’aquesta obra que honra Artana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: