LA SEGONA RENAIXENÇA O L’HERÈNCIA DE LLORENTE

Rafael Roca Ricart*

Durant les dècades dels 20 i 30 del present segle la societat valenciana visqué una eclosió cultural i literària sense precedents que fou concitada i promoguda des dels sectors valencianistes. Els happy twenties donaven pas a uns ambiciosos anys trenta on es farà patent el maridatge entre política i literatura. Els estudiosos de la nostra història literària no han dubtat a qualificar l’època —i amb encert— com a «segona Renaixença», nom que posa en relleu la vitalitat i la importància que l’activitat social d’aquests anys assolí a les nostres terres, alhora que remarca el «semifracàs» d’una Renaixença esdevinguda uns quants anys abans i encapçalada pel mestratge d’un indiscutit Teodor Llorente, com ens ha recordat fa ben poc el doctor Simbor1. Efectivament, la vàlua —i la diferència— d’aquest segon període de renaixement (Postrenaixença o Tardor Renaixencista serien d’altres denominacions alternatives) respecte aquell altre que el va precedir i engegar —i que li dóna nom2— ve determinada pel fet que l’agitació cultural d’aquests primers anys d’un segle vint encara jove anava acompanyada d’un moviment polític que l’amerava i l’impulsava, tot contrastant amb la nostra patriarcal i finisecular primera Renaixença, pretesament apolítica.

És el cas, però, que aquests decennis de bonesa, de la mateixa manera que tingueren uns efectes i unes conseqüències ben positives —a hores d’ara suficientment lloades i remarcades—, hagueren de tenir, unes causes, uns condicionants que en propiciaren —o que si més no facilitaren— el naixement d’unes activitats tan frenètiques com fecundes, literàriament, socialment i políticament. És de les arrels de les empreses culturals d’aquests anys, i dels autors que les engegaren, que m’interessa de parlar ara.

Portada del llibre Teodor Llorente, de Miquel Duran de València, publicat per l’editorial Barcino en 1936

Serà convenient, per a això, fer repàs d’alguns dels projectes més importants que veieren la llum durant aquesta particular i nostra belle epoque cultural, perquè hi descobrirem els motors humans que tenien darrere. Això ens permetrà de veure, a grans trets, quines foren les dimensions d’aquesta segona renaixença literària i lingüística,i quins els seus protagonistes. Posats a elegir, condiciona ara la meua tria el fet que «el sector on la llengua abastà un ús més intens fou el de les publicacions periòdiques», les revistes, i això per dos motius bàsics: perquè «contribuïren a normalitzar l’ús social de la llengua i a eixamplar el nombre de lectors»3, qüestions que, vertaderament, no havien quedat resoltes amb la producció de Llorente i la resta de consorts literaris decimonònics. Moltes d’aquestes publicacions amaguen, sota l’epígraf literari, una evident labor política. Hi ha algunes que mereixen la nostra especial atenció. La primera a destacar és Taula de Lletres Valencianes (1927-1930)4, «la millor revista literària que València ha tingut mai»5, ja que al seu voltant s’hi varen congregar els escriptors més abrandats i que més qualitat ofereixen, d’aquell moment: Miquel Duran de València, Carles Salvador, Francesc Caballero i Muñoz, Enric Navarro i Borràs, Francesc Almela i Vives, Ernest Martínez Ferrando, Eduard López Chavarri, Adolf Pizcueta i un llarg etcètera; «Amb Taula comença el que alguns han anomenat, amb raó, la segona Renaixença, perquè, en pocs anys, va fer més per la recuperació i la normalització del català al País Valencià que durant l’etapa que començà, si més no, amb Teodor Llorente, i continuà fins les acaballes de la dècada dels vint»6. Tampoc no es tracta, però, de magnificar la tasca de Taula. Amb l’inici dels anys trenta, feia la seua efímera aparició Acció Valenciana (1930-31, «l’organ d’Acció Cultural Valenciana, associació de curta existència, de la qual no es pot oblidar la importància, puix fou, abans de la República, el primer brot responsable del valencianisme universitari»7; i potser és ací on rau la seua major vàlua: com totes, va ser punt d’encontre i de diàleg. També hi tingueren cabuda destacats valencianistes. Acte seguit, vindrà, de les pàgines d’El Camí (1932-1934), una de les propostes més serioses per a la vida cultural valenciana: «promotor decidit de la unificació ortogràfica, arribà a tenir una notable difusió i reuní a les seues pàgines els més importants escriptors valencians»8. Fins que, el 1934, Miquel Duran de València fundà La República de les Lletres, «revista de literatura, art i política (…) d’ideologia valencianista total» i de marcada tendència esquerrana, que havia de recollir «les aspiracions de totes les que anteriorment s’havien publicat a València», senyera com era d’una «època d’entusiasme valencianista»9.

Veiem, amb l’exemple de les publicacions periòdiques, com l’agitació cultural i política promoguda des del món literari discorria, durant aquests anys, escalonada i sense descans; com, en les pròpies publicacions, hi és patent un sentiment de continuïtat cultural amb el passat més immediat, sentiment general a tot el món intel·lectual; i com des d’elles es potenciaven també d’altres no gens menyspreables manifestacions d’avanç i de progrés per al valencianisme, com per exemple la creació de l’editorial l’Estel, nascuda en 1928 al recer de Taula de Lletres Valencianes i promoguda, principalment, per Adolf Pizcueta, i l’impuls i difusió de la signatura de les Normes Ortogràfiques de Castelló de la Plana el 1932, adaptació per al País Valencià de les de l’Institut d’Estudis Catalans. L’elenc d’escriptors i d’intel·lectuals que trobem darrere de totes aquestes iniciatives és, nom amunt nom avall, sempre el mateix i ja conegut. Són, en conjunt, els escriptors que donaren forma a les generacions de 1909 i de 193010. Són, en definitiva, els hereus de Llorente. I ells mateixos, amb la seua actitud i intencions, així ho varen reconéixer11.

Portada del primer número de la revista Taula de Lletres Valencianes, València 1927

Si, a més de tot això fins ara vist i endevinat, entràvem en l’anàlisi de les obres literàries que l’època produeix, de les reminiscències i de les influències que arrosseguen, no faríem sinó confirmar aquesta hipòtesi que ja se’ns planteja com a obvietat. Ho deixem per a una altra ocasió. De tota manera, una cosa és ben certa: la

segona Renaixença arrela en la primera Renaixença, o, en el que és el mateix, en Llorente, en la seua tasca cultural i literària. Els hòmens de 1909 i 1930 se’ns presenten, per voluntat pròpia i per efectes evidents, com els vertaders llorentinistes. I això, malgrat les diferències polítiques —òbvies i reals—que entre ells i el mestre existien. Aquestes divergències no suposaren cap impediment, però; i això parla molt a favor de la seua cosmovisió cultural i literària. El seu és un llorentinisme assimilat i superat, i per això mateix positiu, constructor. No són sequaços de Llorente sinó continuadors de la seua tasca12; dimensió aquesta que els impedia romandre aturats en els postulats estètics i conceptuals del Mestre, i que els impulsava a anar més enllà: els féu superar les mancances literàries que havien limitat la meritòria tasca de Llorente, i els féu dotar el moviment del caire polític que necessitava per a continuar amb èxit un procés de renaixença —en sems literària i espiritual— que, ara, ells protagonitzaven i concebien sota tres aspectes: «l’idioma, 1a patria i la llibertat»13.

Per tant, la ingent tasca cultural del primer terç d’aquest segle fou possible, també i gràcies a aquesta postura, pel treball anterior dels hòmens de la Renaixença, i sobretot de Llorente, ja que a ells venia a sumar-se el novell esforç. I això cal no oblidar-ho. Com no ho varen oblidar els seus benefactors. Ens ho recorda el professor Vicent Simbor en comentar: “Teodor Llorente, mort el 1911, continuava essent venerat com a mestre literari inigualable, seguia unànimement admirat —i fins a extrems extraordinaris— com a poeta, o millor com al Poeta valencià, però les seues idees polítiques feia temps que havien estat oblidades i ignoradés pels nous protagonistes de. 1a causa va1encianista. Llorente havia estat convertit, i continuaria essent-ho, en el símbol de l’esforç per la recuperació nacional, més com a model idealitzat que no com a ideòleg, car l’oposició del nou valencianisme als postulats llorentinians era absoluta»14. O no tan absoluta. En tot cas, era absolutament relativa, i discrepava tan sols en allò que calia millorar, com hom pot observar en llegir qualsevol d’aquests autors. La balança s’inclinava molt més de la banda de la filiació que no pas de la de l’oposició.

Portada del número especial que la revista La República de les Lletres dedicà a Teodor Llorente, València 1936

S’equivoca —i molt— Ricard Blasco quan afirma: «En 1936 es complien cent anys del naixement de Llorente i La República de les Lletres hi dedicà un número especial que confina definitivament el patriarca en l’armari de la historia»15. Res d’això pretenien els valencianistes de principis de segle. El que volien era homenatjar-lo i vigoritzar-lo, reivindicar-lo, efectivament, per a la història cultural de València, però en cap cas proscriure’l. D’haver estat així, ¿també se li haurien dedicat, a més, escrits i biografies —com ara la de Miquel Duran— igualment reivindicatives, o l’antologia poètica que en 1946 enllestí Carles Salvador amb la més significativa obra del qui, en paraules del mateix antologista, fou «figura primordial de la poesia moderna valenciana»16? En fer aqueixa cruel asseveració, amanida amb un comentari sarcàstic sobre l’actitud d’un joveníssim poeta, Xavier Casp, que —amb vint-i-un anys— es declarava nét de Teodor Llorente (“nostre incensari”, anomena Casp a Llorente en una aconseguida metàfora), Ricard Blasco demostra no haver entés gens ni mica l’actitud i la tasca d’uns escriptors que, d’altra banda, mereixen tot el seu respecte. Tots coneixem la trajectòria social de Xavier Casp, però això mateix que ell, un dels majors artífexs de la recuperació de la postguerra17, proclamava en 1936 ho manifestava el mateix any el també aleshores jove Enric Valor18, i ningú no se n’escandalitza. I és que en aquell moment la cosa no podia funcionar d’altra manera. El mestratge de Llorente, tan absorbent com hom vulga, hi feia correctament la seua cursa i, amb el temps, donava els seus millors fruits.

Ara bé, com tota escola literària, el llorentinisme té diverses menes de continuadors: si és cert que en alguns autors, i com majoritàriament s’ha posat de manifest, la llavor sembrada per Llorente produí obres escarransides i anacròniques, lligades a un folklorisme local i estantís (afirmacions que encara manquen d’una revisió), la culpa no en seria en cap dels casos del poeta, que féu allò que bonament podia o volia, sinó d’aquells que no hagueren sabut assimilar i superar la seua aportació, i que per contra s’hagueren limitat, solament, a perllongar-la i desvirtuar-la. Aquest no és el cas, però, dels escriptors que ara ens ocupen, els més significatius del moment, els que més varen aprofitar l’aportació nacional de Llorente, els autèntics llorentinistes, per tant; i els que més passió i esforç varen dipositar en la construcció d’un País Valencià en el qual, ho vulguem o no i d’una manera o d’altra, tots som hereus de Llorente.

*Universitat de València. Consell de redacció

NOTES:

1.— SIMBOR, Vicent, “Llorente o la Renaixença”, dins SAÓ, núm. 185, València, maig-1995; pp. 30-32.

2.— La idea de «segona renaixença», però, ja era patent per als intel·lectuals que la protagonitzaren, com ara Miquel Duran de València. Sanchis Guarner també en parla de “segona època de la Renaixença valenciana”, denominació que remarca i evidencia la filiació i la continuïtat respecte a una primera època de Renaixença. Vegeu, SANCHIS GUARNER, Manuel, Renaixença al País Valencià, ed. 3 i 4, València, 19822; p. 80.

3.— FERRER, Enric, Literatura i societat. País Valencià, segle XX, ed. 3 i 4, València, 1981; pp. 44-45.

4.— Abans, però, hi ha nombrosos i il·lustres precedents que ja palesen la indefectible unió entre política i literatura: València Nova (1906-1907), Lo Crit de la Pàtria (1907), Renaiximent (1908), Terra Valenciana (1908-1909), València Nova (1913), La Senyera (1914), Pàtria Nova (1915), El Crit de la Muntanya (1922), Pàtria Nova (1923, segona època) Germania (1925- 1926)…

5.— SANCHIS GUARNER, Manuel, op. cit., p. 86.

6.— Taula de lletres valencianes. Selecció de textos, presentació i selecció d’IBORRA, Josep, Alfons el Magnànim, València, 1982; p. 13.

7.— BLASCO, Ricard, “Vida cultural valenciana en la vigília de la guerra civil”, dins Homenatge a Lluís Guamer, Consell Valencià de Cultura, València, 1988; p. 55.

8.— FERRER, Enric, op. cit., p. 45.

9.—Aquestes i d’altres paraules de Lluís Guarner encapçalen l’edició facsímil de la col·lecció completa de La República de les Lletres que l’Ajuntament de València publicà en 1984.

10.—Per a una visió panoràmica de la creació i composició d’aquestes generacions vegeu, FUSTER, Joan, introducció a Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), 3 i 4, València, 19802; pp. 11-62.

11.— Vegeu, ROCA, Rafael, “Teodor Llorente i els valencianistes de principis de segle”, dins SAÓ, núm. 185, València, maig-95; pp. 44-47.

12.— «La història, la crítica, la revissió (sic) de valors, les noves joventuts, les modes literàries i artístiques que pretenguen, en nom d’una renovació literària —naturalment indispensable i útil— o en nom de qualsevol credo o tendència, girar-s’hi contra els Patriarques de la Renaixença i, amb ells, contra les altes valors espirituals que representen, minvar llur glòria, trobaran sempre al davant, armats de totes les armes de l’esperit, i també de la força, als que en aquesta lluita, no finida encara, per la completa victòria del nostre idioma, de les nostres lletres, de la nostra personalitat com a poble i de l’ànima que tot ho aguanta, havem posat alguna cosa més que la vanitat del nom reconegut i l’interés d’un guany material, immediat o llunyà: havem posat tot el que de bo i millor hi ha en nosaltres i el sacrifici generós per l’ideal». DURAN DE VALÈNCIA, Miquel, “El poeta Teodor Llorente, iniciador, a València, de la Renaixença de l’idioma i de les lletres”, dins La República de les Lletres, núm. 7, València, gener-març, 1936; pp. 3-4.

13.— Íbidem, p. 4.

14.— SIMBOR, Vicent, Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià (1900-1939), I. F.V.-P .A. M., Barcelona, 1988; p. 21.

15.— BLASCO, Ricard, op. cit., p. 64.

16.— SALVADOR, Carles, pròleg a LLORENTE, Teodor, Antologia poètica, Sicània, València, 1958; p. 9.

17.— Vegeu, CARBÓ, Ferran, “Notes sobre poesia de postguerra. Una relectura de Xavier Casp”, dins Caplletra, 10, Barcelona, primavera 1991; pp. 13-28.

18.— Tot comentant la biografia que preparà Miquel Duran, afirma coses del següent tipus: «Llorente, poeta valencià; Llorente, dignificador de la llengua popularitzada; Llorente, proclamador de la unitat idiomàtica de totes les terres de llengua catalana; és a dir, Llorente, albada de la renaixença, iniciador del poixant redreçament espiritual de la pàtria”. VALOR, Enric, Nota bibliogràfica, La República de les Lletres, núm. 8, València, abril-juny, 1936; p. 31.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: