Cristina Vilar Herrero i Nelo Vilar Herrero

Bé està que les persones viscam cada vegada més anys, sobretot si ho fem amb les condicions que demostra Enrique Peris Agramunt, dit “Enrique Tola”, que ha complit els cent anys amb tot el coneixement i una memòria prodigiosa. Amb ell vam passar una vesprada molt bonica i vam gravar prop de dos hores de conversa que vos oferim ací.

Enrique és, al nostre parer, una de les persones més simpàtiques i saludadores del poble. Contagia la seua alegria. És allò millor de la sociabilitat pròpia dels pobles, que encara es mantenen com a comunitats amb totes les particularitats i diversitat possibles, és a dir com un grup de persones vinculades per una història i un veïnatge afectiu.

Amb el tio Enrique podríem passar hores i hores xarrant sense cansar-nos d’escoltar-lo. Tot el que ens diu ens pareix rellevant per a la memòria popular d’Artana. Per a nosaltres ha sigut un privilegi.

Entrevista a Enrique Peris Agramunt, “el tio Enrique Tola”

Enrique, els seus apellidos quins són?

Els meus apellidos són Peris Agramunt.

I lo de “Tola”?

“Tola” és un apodo, com “Juan José Tata”, “Vicente Peneque”…

Sí, però “Tola” sap d’a on ve?

Pues no ho sé, perquè mon pare era “Puço”, no era “Tola”. I “Tola” era ma mare, i vam agarrar el nom de ma mare.

María Teresa.— A ell li ha passat igual com a mi, que ma mare era “Sena” i a mi ningú em coneix com “María Teresa Sena”, tots “María Teresa Tola”.

Bueno, l’any de naiximent no li fa vergonya dir-lo.

No! [risses], el 1923. I l’any nou va ser l’anyà de l’oli d’Artana.

Ah, això no ho sabíem!

Perquè allà baix hi havien uns olivars… ara són tot horts. Els Roquets es van fer rics amb els horts que tenien a les Alqueries. I un home d’Eslida portava l’oli amagat amb bidons i damunt carbó. I la guàrdia civil, que estava en la carretera, que entonces només n’hi havien carros, i la guàrdia civil que feia el servici de la carretera, d’ací, perquè ací el quartel tenia un cabo i sis guàrdies, i feien el servici de la carretera, i quan baixava el camió d’Eslida: “Ja baixa el carbó, ja baixa el carbó!”, i baix portava els bidons d’oli.

I a escola a on anava, vosté?

A escola jo t’explicaré: quan érem xiquets hi havien vàries escoles, però quan jo era xiquet hi havia un mestre molt asseat que vivia… entre mig de l’Ajuntament i la casa del raconet hi havia una casa. En ixa casa vivia ell. Ell i una filla que es va morir ahí en… a Paquita, en el carrer que baixa del Sindicat cap a les escoles [carrer del Mestre Giner núm. 16]. I el mestre anava molt asseat, en trage i tot, i feia escola a les escaletes de Francisco Roc. Allí hi havia unes escaletes i dalt mos feia l’escola. Eren cases particulars, hi havien vàries escoles, ací. Escrivíem amb tinta, amb tinter i ploma. Edell! I entonces, tota aquella carretera amunt tot eren abres alts [eucaliptus]. I els pardalets estaven a muntons, els gavatxets anaven a menjar allí, uns abres alts. I la sèquia passava per a on està ara l’ambulatori i anaven les xiques a llavar al llavaor. I n’acabant allí hi havia un abeuraor pa abeurar els matxos.

Però allí en temps de Primo de Ribera se va fer un llavaor, i en la guerra es va destruir. És possible?

No es va destruir en la guerra, no. Es va destruir… no me’n recorde com va ser això. Es va destruir, i les dones anaven a la sèquia. I n’acabant hi hava un almacén que vivia José Mateua, que en paz descanse, i n’acabant quan a la guerra allí van ficar matxos. Que duien… les calderes que feien les ficaven als matxos al coll i les portaven als soldats pa menjar, a l’Ombria. Ahí estava la cuina, i d’ahí ho portaven en matxos, calent, amunt, i en fin, ja fugien del front. Perquè estaven els rojos que dien i els fascistes. I en fi, que allò ja era una cosa gran. I allí tot ple de matxos.

Va passar un cas molt gran allí, perquè jo era xiqüelo i a ca José María Traver, a la casa enfront de Gínio, a on viu Roberto el Llumero, i el matxo que va passar per allí va començar a relinxar-li, i jo mirant-lo… i salta aquell home i diu… i els soldats que estaven per allí: “com és això, que el matxo li xilla? —Diu: perquè és meu. —Ara diu que és d’ell!”.

Li l’haurien requisat, a lo millor.

Diu: “a vore, demostre-ho. —Diu: amolleu-lo, jo aniré davant i voreu com vindrà a casa”. Conque arriben allí i el matxo darrere d’ell: “pin pin pin pin”, i arriben a casa, li obri la porta, el porten, diu “aguanteu-lo”, i el matxo alriba i “su su su su”, al pesebre [risses]. I van anar el soldats i diu: “ahí el té, ja no mo l’enduem”.

Ui, què sort!

Jo he conegut amuntó coses. A la meua comunió hi havien dos bandes de música, i mos esperaven i mos portaven amb la banda de música a casa.

I com prenien la comunió entonces, de mariners com ara?

No, cada u portava un trage. Ahí al costat de casa, allí en la plaça Nova, a la banda de baix era una casa que vivien els Soets, i tota ixa casa era d’açò d’ells. I allí van muntar uns que dien els Malinxos… com se dius això…? Com si foren soldats, no me’n recorde ara el nom ixe, i tots els dumenges a missa amb fusils de madera, uniformats, i d’ahí tots en fila dret a missa. Jo de casa els veia, i me feia el xic, el jefe: “home, i tu per què no t’apuntes? —I dic: jo què tinc que apuntar-me, jo? Jo vaig a missa quan vull”.

Artana en aquell temps tot eren cases que en vivien cinc o sis. Però no hi havia cap cotxe ni hi havia res. Ací va vindre un home de Barcelona i totes les bicicletes velles d’allà de Barcelona les portava ací. I ací parava ahí baix que viu Catur, ahí parava ell, i en un paper apuntava lo que valien les bicicletes i li pagaves una setmana una pesseta, dos pessetes, lo que pugueres, poc a poc. Mosatros hem patit molt en aquell temps. Anaves al bar i casi no podies pagar.

En la comunió mos donaven unes estampes aixina, el retor. I anàvem a l’Ermita, que ara no pots anar. La font sempre tenia aigua hasta el segon escaló, i l’aigua de l’Ermita regava tota l’horta. S’omplien de l’Ermita, de nit que no regaven l’encaminaven i ahí a la bassa del Molí Baix, que hi ha una bassa gran, s’omplia, saltava per l’almenara i se regava darrere la Costera, i darrere la Costera hi havia un atre regaor, i después saltava d’ahí i al Pinar, al bassó gran que hi ha, ho omplia tot. Però l’horta estava tota treballà. Aixina com ara non pots anar per l’horta, de tantes algilagues i albarzers, entonces tot estava treballaet, tot tot tot tot. Això s’ha acabat, i ara patixen fam menos anar a plantar quereguilles i tornar a sembrar. Ara els jóvens no tenen gana de treballar. Però jo, pues no he corregut termes! He estat fent parets en l’Alcora, tot el secà el féiem regadiu. Fent parets pa plantar això. En después d’allí… Jo he corregut casi tota la Plana fent parets. Se va transformar tot perquè entonces no hi havia res planet, tot eren… I entonces plantar tarongers, que en aquell temps les taronges valien dinés. Van arrancar totes les oliveres i tots els olivars, i ara resulta que la taronja no val cap perra.

I ací en el poble hi havien una barbaritat de… Tres, quatre i cinc cafens u sis. Hi havia, primer, la que hi ha ara; en front a on està ara el banc, això era el café la Col. Més amuntet del carrer Major, a les escales, la Casota. En después pegaves avant i allà la de Juan Manuel, allí davant de Baleso, ixa que después tamé la van fer café però no els va anar bé. I en después, allà en front baix panaderia i dalt bar; de Molinero, germà i germana fadrins els dos. En acabant baix hi havia un home que tenia la primera gramola: el tio Ramonet, li dien. N’acabant Cartero, el que repartia cartes pel poble en aquell temps. Ne recibíem poques, però mira, ahí estava. Que dins hi ha una placeta allí dins, hi havia una placeta.

Bueno, i quan se va començar la guerra, què se’n recorda, vosté, d’això?

Ui, quan va començar la guerra jo tenia tretze anys. Va anar la quinta del 41, jo sóc de la del 44. I això venia perquè ací la gent féiem coses que… mira, no ho sé, no vull parlar més. Però en vez d’anar a la guerra i matar-se espanyols entre espanyols, a un estranger que haguera vingut agredir-nos, però aquell home era el més criminal més gran que ha hi hagut en el món. Franco, el criminal més gran que ha hi hagut en el món. Jo no vull dir res, però tu te creus que tu a un costat i ell a un atre tirant-vos tirs l’u a l’atre? Ara, haguera segut anar contra Itàlia o Alemània o això… però espanyols entre espanyols… I en después el criminal més gran del món va ser quan van fer el Valle de los Caídos, que allí va agarrar hòmens de cincuanta, de sixanta anys i allí vinga la palisa pa que feren la sanca i feren tot allò, i en van morir lo menos cent i pico, de gent vella. Això va ser el criminal més gran del món, pa mi. Lo que passa és que no podies parlar, en aquell temps no podies dir res. Però tu te creus que germans entre germans, que te pilla a un germà a un costat i l’atre a l’atre costat, eh?, i que estiguen tirant-se tirs un germà contra l’atre. Això va ser la salvatjà més gran que va fer ixe tio. Ixe tio era…

Jo reconec totes les coses, perquè quan una cosa no d’açò… Perquè ací en Artana la gent s’ha salvat moltes vegaes per l’espartí, sarieros i espartineres. I els sarieros estan escampats per tot lo món. I tu saps el ditxo què diu? “Els d’artana sarieros, en la Vall espardenyers, en Onda taulelleros i en Tales dolçainers”. Un dolçainer que hi havia! Aixina com ara n’hi han tants, aquell dolçainer i el del tabalet anaven a on feien bous, perquè entonces feien bous en els pobles i anava ell i li feien una barraqueta i “tirurirurí”… Aixina com ara n’hi han tants, entonces només estava aquell home.

Jo he conegut moltes coses, perquè bou només ne feien en Onda. En Onda feien dos bous, u… el primer de l’ajuntament, i l’atre bou a l’atre dissabte del comerç. De tot el comerç que hi havia, un atre bou. I ahí anava mitja província, i de València cotxes de línia pa anar a vore el bou a Onda. I un dia van fer uns bous i matros vam pujar amb un camió de l’Ordenari. Entonces l’Ordenari ahí a la plaça nova, antes d’arribar a lo dels Vells no hi ha un almacén gran? Ahí tancava ixe, i mosatros vam pujar darrere, i a la que vam arribar a Betxí a l’Apeadero, pa pegar amunt, la policia estava parant i denunciant a tots. I aquell mos va fer baixar del camió i va girar i se’n va pegar amunt. I en vez de vindre a arreplegar-mos de nit, que no hi havia res vam tindre que vindre tots a peu. I carretera amunt tots correns pa arribar a hora de bou. I mos va passar un cotxe de línia de l’horta de València, i aquell home va baixar avall i de baix per amunt mos arreplegava. I no va voler cobrar-mos.

I allí en Onda, pues no acudia gent a vore ixos bous! I les barreres eren totes de pi, no hi havia res de tot açò. Tot de pi. I allí hi havia u d’Artana que era sariero i va muntar un bar, i com entonces mataven tants tords pues pa sopar hi havien molts tords allí, i anaven tots allí. I davant de casa va muntar una barrera pa tots els que volien anar a menjar allí. Ui, i allò era tot de terra, la plaça aquella.

Ací van vindre uns de Burriana, que l’amo era de Burriana però era estranger, i ahí van fer una finca… perquè entonces la carretera, era una carretereta, i dalt i baix, tot el empedrat del poble d’Artana, que estava tot empedrat, l’arrancaven tot amb un camió. I el van picar ells, i un xófer, perquè ací encà no en hi havien, carregaven el camió, arribava allí i “ruuuuuuuuun”, tirava els escombros i van fer el carrer d’Artana tot nou. Però totes ixes pedres van anar totes allà baix. Totes ixes pedres anaven amb el camió i “ruuuuuuuuuuuuuun”, abocaven, tornava a pujar i hala, tots amb cabassos tirant-li-ho damunt. Artana, ui… ahí a la placeta ixa d’ahí dalt, ahí a la punta del cantó de l’esquerra, que viu u que li diuen José Nano, que és casat amb Elena Molló, de la panaderia, pues ahí era la costura els cagons. Ahí anàvem mosatros. Ma mare me cosia un drapet darrere pa no embrutar els pantalons, perquè com no hi havia cap vàter ni hi havia…

I l’aigua a la font, a les fonts, tot ple de cànters. “Qui és la última? —Jo!”, i s’esperaven. I pa omplir un cànter caïa com el dit currunyeu, un filet. Ou, hi havia dona que li costava més de huit hores, pa omplir un cànter d’aigua. I nomes podies omplir un cànter. I a la plaça va passar el cas més gran del món: allí a on està la floristeria allò tot era d’Enrique Màlia, i feia una baixà i baix, allà baix, tenia tamé el molí d’olives, i tenia un tio, i aquell tio va demanar qui era l’última, i quan li va tocar va anar i fica el cànter, però el va descular, i vinga rato, vinga rato. I a última hora les dones se feien loques: “pues això quant costa, ixe cànter!”. I a la que es donen cómpter veuen que estava foradat, baix [risses].

Tinc coses molt rares. Ou!

Bueno, i tot allò de cremar la iglésia i tot allò, vosté s’arrecorda?

Sí, ara te contaré el cas ixe. Ací venien a ma casa uns de Catarroja. I mo’n vam anar a la font del Ferro, allà dalt, perquè aquella gent de València volien vore coses. Vam anar per allí, i al baixar per avall mos vam encontrar amb tot el jaleo. Al pujar la pujaeta ixa d’on viu Gonzalo [carrer Sant Joan], ahí no hi havia un establiment?

Sí, el supermercat.

Pues ahí, pujant amunt mos veiem una muntonà de sants, i aquells hòmens, ui la que mos van armar! I matros tots correns a casa, a la plaça Nova que vivíem. I allí la muntonà tota plena de santets. Xa! I jo tamé ho encòntrec lleig això. Les coses que siguen, hi ha que vengar-se conforme puguen. Però que igual ho van fer estos que aquells, jo aquells no els he conegut, però açò que van fer ací van fer una cosa molt lletja. Quina culpa tenen els que han fet els sants ixos? Si els sants els fan de madera… I allí dalt hi ha un burret, amb una santeta damunt, davant l’home en el ramal del burret, i allò no van poder baixar-ho! Allí està encara.

I pa què es gastava ixe local, después?

Pa no res. Tu saps lo que tancaven allí? Un cotxe de línia de l’Ordenari. Allí el cameó. Tenia puesto pa tancar-lo a la plaça Nova, però per abusar… No se va utilitzar pa res, pa no res. I els bancs no sé com no els van cremar tamé. Els bancs non els van traure. Ui! Allò va ser molt lleig. Però ho han fet lleig tots, eh? Quan van entrar estos atres, que aquells se’n van anar al Castell de Castro i van entrar aquells per la Costera, i tota la gent… perquè primer mos enviaven per el tio Llonarda… una que li dien la Quirra, que vivia allí [davant del] local dels vells, a la que agarres el carrer avall, la casa ixa d’ahí cantonera [el número 1 de l’actual carrer de la Constitució], i ell era l’alcalde. I va dir: “si vos diuen d’anar-vo’n que vos fiquen cotxes, que no n’hi ha cap”. Se’n van anar els que van voler, els demés mos vam quedar.

La seua família se va quedar.

Sí. Mosatros a la que mos tirava el projectil o venia l’aviació, baix al refugio. La plaça nova, la plaça ixa d’ahí dalt, baix està tota foradà. I entraves per allà per a on viuen els vells, aquella escaleta que hi ha a mà esquerra, allí hi havia un baixaor de terra, pa entrar-mo’n dins, i al mig, allí a on està la font [es referix a la font amb surtidors que hi havia al mig de la plaça], ahí hi havia un forat pa respirar. I hi havien cinc o sis d’això pa entrar, i allí mo n’entràvem tots. I quan van arribar els nacionals allí al Castell… ou, Costera amunt! Jo no sé com no van hi haure morts! Perquè pujant per la Costera i allà hi haven ametrallaores… alcomençar a tirar… Lo que passa que el que manava dels rojos era d’ací d’Artana, el tio Andrónico, i els va agarrar i els va parar. Quan es va acabar la guerra, del Castell de Castro ne van dur una muntonà, tot gent d’Artana, estaven en el Castell de Castro. Ahí a on viu Saca estaven els mandos dels nacionals, i tots els d’Artana tots allí.

Antes de que entraren els nacionals es veu que van evacuar el poble i els que van poder se’ls van emportar allà als Fonedors.

Ah, tota, la gent tota!

Vostés van estar també allà als Fonedors?

Mosatros no vam arribar a estar dalt, mosatros vam estar a l’horta de baix, allí a Vilambuig no hi han corrals? Allí vam estar mosatros, mon pare, ma mare, jo i la meu germana. I allí dalt a la mina estava a muntons la gent. Jo no sé com podien dormir, de tanta gent que hi havia. Perquè com allí encara que hagueren tirat bombes no hi havia perill. En aquell temps les bombes fes-te cómpter que eren com projectils.

En Artana van arribar a bombardejar? Van tombar cases i tot això? Va morir gent, dels bombardejos?

Només va morir un home que vivia allí dalt al Calvari, conforme puges al Calvari a mà esquerra, que ara és de u de València, de Germán, i allí hi havia una parra molt bona. Pues ahí, l’amo d’ahí de la casa no sé com va anar que el va matar una bomba. Però bombes no ne van tirar casi cap en Artana, totes les que tiraven anaven fora del poble. Ahí baix a on viu Ximet [carrer Mestre Giner] això tot era hort. Pues ahí va caure una bomba que jo què sé lo que va fer… Perquè entonces no sabies lo que fer. I mosatros estàvem, xiquets, juant a pilota allí contra ixe garaig, perquè entonces allò… el quartel de la guàrdia civil era a on està ara el local dels vells ixos, ahí a la plaça Nova, i ahí estaven els cavalls, ahí estava la quadra. Dos cavalls, només hi havien més que dos cavalls. Això era pa allargar-se si s’allargava.

Anaven a peu tots, eren peons.

Sí, claro. I un dia, estant ahí a la plaça Nova, matros parlant en tot això, el sargento, que era fill d’Artana però estava en un atre poble, i van robar un haca dels Escaletes, aquells que viuen en aquella placeta [l’actual plaça del Príncep Felip], que vivien el Sifonero i vivien vàries cases allí, que ara no viu ningú. I per darrere la van pillar. I va anar i li ho van dir a la guàrdia civil, diu: “me paix que són uns gitanos”. Perquè entonces hi havien gitanos, però eren gent del norte que patien molta fam i baixaven… I ací un conill que es moria el tiraven, i aquells l’arreplegaven, el pelaven, el ficaven al foc i se’l menjaven. Ou, redéu, pues no ha hi hagut passera, això! I ahí pues ixa classe de gent els dien gitanos. Està clar? Perquè no hi havia atra cosa, aixina com ara dius “un foraster, u de fora poble”, aixina aquells eren gitanos i avant. I aquella gent, pobres, minjaven conforme podien. I dormien sempre baix dels ponts per si plovia.

I ahí baix del pont, ahí a on està ara això de la gasolinera, tot això ahí hi havia una baixà… que el pont era estret, el pont aquell el van tombar quan a la guerra. Quan a la guerra li van ficar dinamita o això i el van explotar pa que no passaren els cotxes. Perquè ells fugien, els rojos que díem. I allà hi havia una baixà gran i quan anàvem en bicicleta ahí que hi ha una girà, però era la carretera estreteta, i se n’entràvem dins de ca la tia Picalina, que allò era la casa de la tia Picalina.

I aquella dona eixia amb tres vaques i amb potets de a perra, de a dos perres i de tres perres, i munyia al carrer, amb la campana, i la gent eixíem: “fica’m dos perretes”, i “zum, zum”, t’ho ficava, i cara adins.

I entonces allí el tio Cortes tenia un almacén d’espartí, i allò dien l’Hospital. No sé per què seria, jo no he conegut hi haure malalts allí. I n’acabant ho vaen gastar pa espartins. I dalt el Matadero, que mataven borregos… la carn. I en acabant carretera amunt hi havien uns abres amb unes soques aixina! Moreres [i plàtans d’ombra]. I allí entonces estava tot a mitat, les paretetes ixes de baix, aixina com ara està tot nou, estava el tio Ramon de Xorra amb un matxo, allí estava José Golo, i hi havia una pujaeta i darrere Pelo, i n’acabant hi havien dos xiques molt templaes, i allí vivia Marxena, en una casa que encà hi ha assolà però mira pac a la carretera.

Sí, el carrer Buenavista, que dien.

I aquelles xiques se’n van anar a Barcelona. Tot és a la mitat, tot això. No veus que ahí darrere d’ahí… de la casa ixa de la filla de… la Cabota, ixa que té l’estanc i ven roba… la Villareta. Ixa casa a on viu la Villareta era d’uns hòmens vells que… i anaven a tirar-la i ha vingut bé. I se n’han anat tots fora poble. Este carrer que vivim mosatros hi ha més cases paraes que habitaes. I en aquell temps ahí hi havia una caseta xicoteta, només passes ahí a on tanquen el cotxe, el garaig, la caseta de dalt. Ahí ne vivien set germans i home i dona! No sé com vivien ahí. N’acabant darrere de ma casa, que era la casa de la ti Bisca que dien, darrere, que viu ixa Lolita, ahí tamé n’hi havien sis i home i dona. Que no sé com vivien. Ui, pues no hi havia gent en estes cases! I el Cristo, i el Pardinal casi tot buit, i tots a la carretera se n’han anat. Però ací ara ja veus tu, la Foia té quatre carrers: té el carrer de Dalt, que arriba des d’allà baix hasta el Calvari, ma si és llarg. I ací fes-te cómpter que este carrer igual que el de darrere, estos carrers fes-te cómpte que som una general. Els cotxes que pugen i a la velocitat que van.

Mos han tirat per ací. Mosatros pa pujar a casa hem de pujar per ací.

És que hi ha cotxe que als cantons encà piten. Lo sort que hi ha és que no hi ha cap xiquet. Quatre o cinc xiquetes hi han a la placeta ixa. Jo amb la meu filla quan eixim a passejar, que eixim, pugem n’acabant de sopar ahí a la placeta i baixem hasta ahí baix i tornem a vinndre ací a casa. Però de matí eixim i peguem amunt, encabant ixe carrer d’ahí trenquem, i encabant tornem amunt, i per la font de la Foia peguem recte allà i eixim al carrer ixe que va al carrer Major. I per ahí peguem avall…

Ah pues, bona volta, eh?

Sí. Ai, perquè tinc que estirar les cames! I n’acabant pel cantonet d’allà baix de l’hostal, pel café trenquem i per allí eixim a ca Conxita Severino que diem i carrer amunt venim a casa. I en acabant tinc ahí el carret perquè amb el gaiato no puc anar. D’ací a la porta del carrer i de la porta del carrer ací faig cinquanta o sixanta viatgets.

Ui, pues no hem passat mosatros coses!

Vosté no sé si se’n recorda que en temps de guerra van donar permís als hòmens pa fer ninya, i van haver alguns que van segar alcornocs, i después de guerra ho van pagar, pobres.

Això dels alcornocs va ser perquè en Artana… no sé lo que va passar, perquè Artana tenia pa fer pa i pa fer de tot, en l’horta, regant. Però no sé com va ser això. Tot un alcornocar hasta Eslida, serrant, i jo què sé. N’acabant ho van tallar i s’enduien el carbó a València i el canviaven amb gasto. D’ací feien dos dies pa anar a València. Arribaven no sé a on, a un hostal, i n’acabant tornaen a eixir pac a València. Arribaven a València i d’ahí… quatre dies els costava. Xa, pues no s’ha patit! S’ha patit perquè la gent a muntó vegaes no sabien lo que feien. Pa mi, no sabien lo que feien. La veritat, perquè en Artana, l’horta d’Artana, lo gran que és : el Pinar, Rebó, Benícola i tot açò d’ací davant, no sé per què… No vull parlar, perquè no ho entenc això, de tallar tots els alcornocars.

Hi han vegaes que u, quan més vell se fa, el cap el té més ben centrat. Jo no vull parlar perquè a vegaes parlant t’enganyes. El món, xiquets, és una cosa que tin salut i… Jo he conegut moltes coses en la vida, i quan u viu tants anys… Que vos dure a vatros tamé i entonces vos enrecordareu de tot. Alerta. Jo he conegut tantes, tantes, tantes coses, que dic… bueno, pues açò ja va perdent-se. La vida cada u l’agarra conforme vol. Ixa és la veritat.

Quan va acabar la guerra, vosté què va fer? Ja tenia edat de treballar, clar.

A treballar. Ui, jo he corregut mig Castelló. He estat en l’Alcora fent parets… I merejant pedra hauré merejat millons i millons de… Jo, m’agradava la pedra grossa sempre, i allà dalt de l’Alcora n’érem quatre. I a fer gavells tamé he anat. Mira, a fer gavells ahí en la plaça Nova vivia un Marieta, ells eren tres o quatre germans, i el Miquelet me feia anar amb ell: “mone amb mi”, i jo, claro, feia els meus gavells, no podia fer com ell, era un xaval. I un dia estant en missa, ixc de missa i u que li dien Vicent de Malinxo, no sé si l’haureu sentit nomenar, son pare estava d’obrer en Vilavella a la finca de Guijarro; van estar lo menos trenta o coranta anys. Per amunt, per avall era hort ja, que van comprar secans i per amunt feien paret. Està clar? És la finca de Guijarro. Pues ixe en eixir de missa me diu: “Enrique, tu vols anar a l’obra amb mon pare? —Ui, quina alegria me dónes! Sí, home!”. I matros anàvem… i me va dir els que anaven, i ahí a l’abeuraor —que entonces hi havia un abeuraor d’animals, ahí antes d’arribar a la gasolinera—, ahí mos esperàvem. Joan de Mateua —no l’heu sentit nomenar?—, Juan Ramón de Morquero, el Roget de Casanova —que se’n va anar a la Vall amb les filles i ja ha mort—, i el meu cosí Peregrina, que tamé se va casar amb una de Villarreal i tamé viu allà.

En fi, érem cinc, i els cinc entonces no podíem anar junts, eren camins estrets, i arribàvem ahí a Aigües Vives, amollàvem la sarieta i almorzant cara avall amb la sarieta al coll. I n’acabant huit hores treballaes i n’acabant amunt. Huit anys! Des dels 17 anys, a peu, amb espardenyes d’espart en hivern i tot, a peu a Vilavella; treballàvem huit hores a la finca de Guijarro i n’acabant a peu amunt a casa. Pues no he treballat jo ahí! I en hivern com no podies treballar de nit, perquè a les cinc ja casi és de nit i mon dixàvem a les sis, l’encarregat mos feia a les cinc: “hala, amunt, que ja casi és de nit”. I hala, amunt, i a peu a munt! Hasta que va vindre ixe tio de les bicicletes ahí, i en vaig comprar una i anàvem a adependre al camp de fútbol, perquè si caïes caïes en terra i no te feies mal. Hasta que adeprenies. Quan vaig dependre ja tant s’hi donava.

Entonces jo… ui, pues en bicicleta anava a Vilavella a treballar i un hora u hora i mitja antes me n’eixia de casa i anava a la Vall, estava el bar del Oro i allí anaven tots els bandolers de la Vall: arrancaors de ninya, els tractoristes, i com jo ho portava tot… “Xa, agarreu el tractor i aneu a tal puesto que heu de fer…”. Entonces no estava la Reba pa fer una finca. I guanyava més dinés aixina que treballant. Que no parava jo de treballar. Allà en la Vall, qua entrava al bar del Oro pa dir-los “xa, què poca formalitat teniu! Allí la ninya per arrancar…” [risses]. I als tractoristes: “home, no vas a tal puesto a fer la finca?”. No he passat jo coses! Jo guanyava més dinés ahí que en cap puesto.

I n’acabant a este de Vilavella, Rata, el vaig fer ric, perquè vaig entrar en una finca d’uns de València, que per cert la u anava amb traje i corbata i tot mudat. Quan venia a pagar, ell no pagava, pagava l’atre, però vinc a dir per lo mudat que anava. I a última hora me vaig enterar que tenia una farmàcia ahí a l’entrar… I portava dos llogaes i dos llogats. Ai, una farmàcia que me van dir que era de lo fort d’ahí. Però era antes d’arribar a València, no me’n recorde… I ixe veges quina faena feia, amb corbata ficà, amb trage… I quan van morir els vells li va dir al cunyat: “tu quina part vols, esta o aquella d’allà?”. I el cunyat, pues claro, com estava ahí diu “jo esta”, perquè tenia el mas, después l’almacén, que treballaven taronja ahí, treballaven taronja allí dins, i n’acabant les dones i els hòmens tenien un apartament escales amunt pa pujar dalt, i els hòmens a un costat i les dones a l’atre, pa dormir. Tota la setmana, hasta el dissabte que anaven a casa. I ahí vaig fer jo totes les parets i tots els reguers, vaig estar díhuit anys! En acabant me va ficar, a l’arretirar-se el regaor, me faltaven dos anys pa jubilar-me: “tu, Enrique, no vols regar? —Ai, regaré. M’és igual”. Conque vaig dependre i vaig… com era fàcil, perquè els reguers estaven fets tots nous, pues regava. I un dia alpléguec allí i me faltava un any, i alplegue allí i me veig una muntonà de gent allí… “ui, redéu, açò què és, açò? —Diu: t’esperen a tu! —Ui, i pa què m’esperen? —Veges què volen estos”. I va anar, salten dos i diuen: “volem que regues de nit perquè la llum és més barata. —Dic: i pa estaviar-vos a vosatros la llum tinc que regar jo de nit? Ja vos regareu vatros, ja. Jo m’he fet el llit pa dormir amb la dona, no que la meua dona dorga assoles i n’acabant quan torne jo que dorga jo assoles. Hala, hala, tireu!”. Me cague’n l’all! [risses]. Pues no n’he passat, jo…!

Quan feia gavells, pa qui els feia?

Ui, pa vàrios carros. D’Artana n’anaven lo menos deu carros.

Mon pare u de tants.

Ton pare? Pues no mos hem ajuntat. El meu sogre anava a Vilavella a un metge, i el metge aquell li va dir que tenia càncer. La meua sogra venia a carregar-me el carro plorant. Plorant, plorant… Ara casi em fa plorar a mi. I jo no havia carregat mai carros, però com vaig vore com se carregaven, vaig baixar allí i u que feia gavells li va dir a la meua sogra: “no puge, que li ajudaré jo a carregar el carro”. En fi, carregàvem el carro i jo, allà a les quatre del matí m’alçava i ma mare me feia: “a on vas tan de matí, a on vas?”. Pues tenia que anar a Onda per baix per Betxí i amunt, perquè entonces no hi havien rotondes. Amunt, i n’acabant per les Penyes Altes, zimzam zimzam, pac ací. I allí li ficava al matxo el menjar davant en una sarieta pa que minjara, i después quan baixava jo de dinar, hala, mà de carro i amunt. Ui, ui… Pues no he fet jo coses! Lo que passa és que hi ha moltes coses que ja no t’arrecordes.

Ixe carreret a on viviu [el carrer Pastora], de ta mare, ixe carreret era el que més gent vivien d’Artana. De baix per amunt vivia la ti’ Mateua, un atra Peneque, enfront el tio Badal, i n’acabant a la caseta de dalt un home vell que no sé ni com li dien. En después dalt van nàixer quatre xiques: Pilar de Màixquera, Trini Màixquera, la dona de Clemente; después Marí Màixquera, que encara viu, que la filla està casà amb Carbonero el de l’ajuntament. I n’acabant Carmen de Màixquera, la de Gínio. Jo enfront, i mon pare i el pare d’ells cosins germans. Igual que el de Victória, tots germans, que aquell va morir jove, pobre. I en fi, tots: el tio Putxero, amb dos xiques, Cristina Benarda i Doloretes, casà amb Andreu…

Allí hi havia al costat de ca ta mare hi havia una pareteta d’un metro d’altura i moria a zero. Allí hi havien tres hòmens que els dien els Nanos. I allí dins de casa tenien un sant aixina d’alt, redó, i allí el sant cara a fora. Que vosatros no ho sabíeu? Pues si obri alguna vegà mireu i ho voreu. I n’acabant a l’atre costat vivia Paco Músic, que pujaves les escales dalt. I tenien el molí de l’oli, amb una porta ampla que encà està, la porta. Pac a ca Fraïsco Veo. En Artana n’hi haven lo menos vint molins. Damunt de vint ne compte jo. I quan havies d’anar a moldre les olives les estenies, i quan havies d’anar al molí omplies els cabassos i en sacs a cavall del matxo pa portar-los allí. Quan te cridaven! L’any 29 me va dir u que si l’oli d’Artana l’haveren tirat tot junt en la Rambla l’hagueren feta córrer. Però vaig a dir-te una cosa: no hi havien prou gent pa anar a plegar-les; entonces se plegaven a mà. Aixina com ara fiquen les mantes i sssssssssssum, pues entonces anaven les dones llogaes a plegar-les. Ahí baix de la iglésia vivia u que li dien Patrício Caset, que vivia al raconet aquell, que eren deu germans i dos o tres germanes; allà al terme de Fondeguilla tenien un olivar… i a peu, hala… I el burret carregat de mantes, i allí estenien n’acabant quatre mantes que van fer… Entonces amb sacs feien mantes, però…

Pues no s’ha patit!

*