L’afició a la fotografia. Càmeres i negatius de la família Igualada

L’afició a la fotografia. Càmeres i negatius de la família Igualada

Recentment, el nostre company Nacho Igualada va trobar per casa (a l’esplèndida casa Barros) una caixeta amb cinc negatius en placa de vidre de 8,8 x 6,4 cm, del primer terç del segle XX. Es tractava d’una família llauradora amb moltes fanecades de secà i altres tantes de regadiu, i hem vist que en la família hi havia alguna persona amb afició a la fotografia i amb càmera pròpia. Les persones retratades, en escenes costumistes, són clarament familiars o amistats de la família. Com es pot apreciar més avall en els positivats, es nota clarament que es tractava d’un fotògraf amateur, que comet algunes de les errades més flagrants dels novells: retallar els caps dels models, no encertar la quantitat de llum justa per a impressionar el negatiu o fins i tot ficar (el que pareix) el dit davant de l’objectiu.

Però si les fotografies fallen tècnicament, no ho fan estèticament i documentalment: són fotos precioses que, gràcies a la qualitat que ofereixen els grans negatius en placa de vidre (penseu que el carret normal era de només 35 mm), ens donen moltíssims detalls interessants, fins i tot de la qualitat de la roba que porten les retratades i retratats.

Per la marca dels negatius (Marion & Co, una empresa radicada en Londres), vam poder esbrinar que no eren anteriors a 1910. S’ha de dir que aleshores ja hi havia càmeres molt més senzilles, perquè la pel·lícula fotogràfica en rodet, que permetia fer múltiples instantànies sense haver de canviar cada vegada la pel·lícula, existia des de 1883, i ja s’havia popularitzat en el canvi de segle. El fet de comprar esta càmera implicava molta afició i a la vegada una voluntat de distinció, habitual en famílies benestants.

Nacho va trobar després una càmera alemanya, marca Contessa Nettel Suevia, en un model fabricat a partir de 1926. Esta podria ser l’eina des de la que es realitzaren les fotografies. Això voldria dir que les fotos estarien fetes a finals dels anys 20 ó principi dels 30. Tot i això, la mida de la placa que es veu en la tercera foto és de 10,5 x 7 cm, no sabem si les plaques de vidre, sensiblement menors (8,8 x 6,4 cm), es podrien utilitzar en esta càmera.

L’existència d’estes càmeres i d’estes aficions ens parlen d’una Artana moderna, il·lustrada, amb vel·leïtats culturals, que s’interromprien durant molt de temps per la Guerra Civil i les llargues dècades de dictadura.

 

Típica foto de grup fent un pícnic un dia de festa (Santa Cristina, Sant Roc…), en ple estiu; van buscant l’ombra i es veuen tots arromangats, perquè aleshores no hi havia roba específica d’estiu. Seria a l’Ermita, perquè es veuen canyes, paella i meló. El matxo està desaparellat i es troben en un moment de relaxament, abans de posar-se a fer la paella.

Són quatre dones, un home i un xiquet. L’home del mig és Vicent Ramón Barros, i les dos xiques de davant són María Barros i Concepción. El xiquet és el nebot d’estes, fill del seu germà José Maria i conegut encara per molts com a José María Barros. Això ens situa l’escena, aproximadament, a finals dels anys 20.

**********

Una altra instantània del mateix dia, exhibint una ampolla de vi. Sempre és curiós fixar-se en la forma de vestir: porten la cintura per baix del pit, mànega llarga en estiu, el cabell arreplegat, davantals, algunes van passadetes fins al coll, com observant molta cura en les formes.

Concepción, la tercera per l’esquerra, estava casada amb Paco, fill de metge, i  vivien a València. Potser este fóra l’aficionat a la fotografia, que resultava una afició aliena als llauradors, que passaven els dies treballant de sol a sol.

**********

Ens conten que les xiquetes eren unes veïnetes de València a les que volien molt. No reconeixem la balustrada que tenen darrere, potser no estigueren en Artana, de fet eixe horitzó buit potser evoca un paisatge marítim.

És curiós veure unes xiquets d aquella època amb un posar tan relaxat en la vestimenta; les quatre xiquetes van en camisola, molt fresquetes, que utilitzarien també per a rebaldir per casa. Les cadires pareixen del model “colonial”, tan típiques del nostre terreny, amb els seients de bova, i molt d’aquell temps preindustrial del primer terç del segle XX.

**********

Una imatge molt bonica i a la vegada molt errada, perquè ha tallat el cap de la xica de l’esquerra. Dos dones de negre rigorós, en un interior decorat barrocament. El paper pintat és molt bonic, i la decoració de darrere a l’esquerra pareix pintada, com si fóra un teló de fotògraf. La roba de la xica dreta està profusament adornada amb moltíssims detalls, i tant la roba com l’acabat pareixen de molta qualitat. La dona asseguda va vestida més modestament, com correspon a la seua edat (que tampoc no serà tanta): la toca pareix gastadeta, però el mocador es portava de teles brillants, en alguns casos de seda. Té la cara molt arrolladeta, però potser siga més per la falta de cura que per una edat provecta.

**********

Concepción Barros i el seu nebot José María Barros, que ja hem vist en les fotos del pícnic. Ell amb el cabell més llarg que en les imatges anteriors, pareix que va en camisó de dormir ratlladet, o bé en uniforme d’escola. Ella, molt guapa i amb uns ulls molt clars, es veu molt joveneta, encara que l’estil de vestir i pentinar-se puga donar-nos una altra idea. Sorprèn un poc el xicotet avet de baix a la dreta. Darrere, en mig d’una paret despullada, veiem la imatge retallada d’un Cor de Jesús sobre una bonica lleixa modernista.

 

A %d bloguers els agrada això: