MEMÒRIES D’UN XIQUET INNOCENT. Joan Pla

PRÒLEG

L’estimat amic Jesús, i company de jocs i aventures, ha tingut el detall d’encomanar-me unes breus paraules introductòries a les seues memòries d’infant innocent. La paraula infant dóna lloc a la paraula infantesa. Un període de la nostra vida mínimament variable en temps i intensament accessible a canvis. Deixem de ser infants quan entrem en la pubertat. Però, què n’hem aprés? I què és ser innocent? Segons el diccionari innocent és aquell que no ha fet el mal i que, doncs, està exempt de culpa. També aquell que ignora el mal. O aquella persona que és fàcil d’enganyar o que no té malícia. La pregunta crucial és: Quan deixem de ser-ho? El dia que fem el mal amb plena consciència? El dia en què descobrim que els pares han substituït barroerament els Reis d’Orient El dia que vam saber que els nostres germanets no van arribar de París en el camió de l’ordinari? Perquè al nostre poble no els duien les cigonyes, ja que mai no n’hi havíem vistes cap!

L’Església, tan sàvia, delimitava l’edat d’innocència fins als set anys. Els anys en què solíem prendre la comunió. Aleshores, segons ella, deixàvem de ser subjectes presumptament innocents i entràvem en el ple ús de raó. Érem, doncs, mereixedors del cel, amb tota la seua glòria, si complíem els manaments de Déu i els preceptes de la Santa Església, o de l’infern, amb els seus horribles i eterns turments, si els infringíem. Quina responsabilitat carregava l’Església, mare misericorde?, sobre la nostra consciència infantil! Qui ens compensarà les llargues nits de vetla pel remordiment d’haver dit una petita mentida a la mare, d’haver-li furtat un cromo a un amic? En la foscor de la nostra habitació, vèiem aterrits les portes de l’infern obertes, les flames eixint huracanades, i una colla de dimonis ballant d’alegria tot esperant la nostra ànima pecadora…

Tot i que amb pocs anys de diferència, Jesús i jo hem viscut en el mateix poble i hem conviscut les mateixes o semblants experiències. Unes experiències que partien del joc, de l’aventura, al llarg del terme del poble, la nostra palestra o amfiteatre natural, el centre del qual era l’enderrocat castell. També com ell, vaig ser un privilegiat en poder estudiar, fet reservat a escassos joves. Més tard, per raons professionals, vaig haver de traslladar-me a viure fora del poble. En aquells anys d’economia bàsicament agrícola, la manca d’oportunitats laborals empentaria els escassos estudiants a emigrar-ne una vegada acabada la carrera. Eren les urbs les que, allunyant-se cada volta més del món agrícola, anirien atraient la millor gent dels pobles dels voltants.

Des que va finar ma mare, anys més tard que mon pare, i vam vendre la casa materna (cap germà ens la vam voler quedar), he tornat al poble escasses vegades tot i que tinga ficat el cor en alguns dels seus habitants, en molts dels seus carrers i raconades i en el seu transparent paisatge. Per una banda, perquè la mort de ma mare es va esdevenir uns mesos després del meu primer accident, que m’ha impossibilitat de realitzar alguns projectes després de la jubilació. I per una altra, perquè algunes persones, familiars o amics, atrafegades en el seu treball, han deixat refredar la relació, tot i que en alguns casos tenim interessos comuns. Però també podria ser que jo no hi haja insistit prou… Quan torne al poble per raons socials o personals, recobre el paisatge i sent una forta fiblada al pit en no poder-me endinsar per les seues pistes i sendes forestals, alenar la sentor a pinassa o escapçar uns brins de romaní i olorar-los profundament. Tampoc no m’he vist amb cor de trepitjar el carrer que em va veure nàixer. No sé si ho faré mai o com el gat que abandona la casa hi tornaré per a acomiadar-me’n un dia definitivament… He rebutjat educadament la invitació dels nous propietaris a visitar la casa pairal[1] i veure les reformes que hi han dut a terme. Igual que ens descriu Jesús, vull guardar dins meu una part important del meu paradís d’infantesa: la casa paterna tal com quedà a la mort de la mare: la imatge que conserve, intocable i intangible.

Repensant aquells anys, he de reconéixer que la nostra generació ha estat excepcionalment privilegiada, tot i les nostres carències materials i educatives. Si bé els infants d’avui dia gaudeixen d’una bona alimentació, d’una millor sanitat, d’una envejable educació, no sempre ben aprofitada, d’un confortable habitatge condicionat amb bones cambres de bany, calefacció i refrigeració, d’inimaginables avenços tecnològics, nosaltres hem viscut i experimentat en la pròpia carn diferents mons (i no sé si encara arribarem a conéixer l’altre món, el cel, el que ens van prometre durant la infantesa, el que ens esperava després de la mort si érem bons xiquets. Seria la cirereta en mig del gran pastís!). Però, pot ser que, malauradament, també hàgem de retornar al nostre origen, el de les carències, a causa del canvi climàtic, tant imprevisible, segons els profetes del futur… Els déus no ho vulguen!

He dit que hem estat una generació privilegiada, si mirem les diverses trajectòries de la nostra curta vida. Amb aquesta afirmació vull referir-me al fet que durant els anys d’infantesa vam viure un món immutable, o imperceptiblement immutable, inamovible, comparable al que van viure els nostres avantpassats durant segles. Però que, anys després, des dels anys seixanta ençà, vam percebre que els seus fonaments socials, històrics, econòmics, filosòfics, religiosos, tècnics, comunicatius, higiènics, i àdhuc polítics i lingüístics!, començaven a somoure’s sota els nostres propis peus. Hem viscut la mort d’uns i la transformació o el naixement d’uns altres (tot i que sempre queden grupuscles ancorats i anquilosats en un passat convenientment inamovible). Allò que era immutable, sagrat o necessari, es transformà d’un dia a l’altre en mutable, en profà o en innecessari. Havien nascut noves maneres de veure la realitat, múltiple i diversa, i de relacionar-nos-hi.

Nosaltres hem estat l’última generació que vam arribar a temps de viure arrelats a la terra, per això, talment com traspuen les memòries de Jesús, ens l’estimem, malgrat moltes privacions que vam patir. La vam trepitjar pam a pam; vam tastar el seu sabor aspre i terrós quan quèiem de bocaterrosa; coneixíem el nom de les partides del terme i el de les fonts; el dels arbres i els seus fruits; el nom dels ocells, els endèmics i els de passera; el nom de les persones, a les quals saludàvem pel carrer amb un bon dia. Vam nàixer i vam viure la infantesa sense ràdios ni televisors ni, tret de quatre privilegiats, de telèfon. Va resultar una aventura l’arribada de cada un d’aquests aparells, que es compartia amb el veïnat. Van arribar les motos i els cotxes. Al poble només hi havia el camió de l’ordinari i una camioneta. Com anys més tard arribarien les noves tecnologies, sense les quals ara creiem que no podríem viure!

Les criatures que naixen amb un mòbil sota el braç i naveguen ràpidament per Internet poden arribar a creure que quan els déus van crear el món (si aprofitem el creacionisme com a metàfora), Adam i Eva ja en feien ús! Doncs, no. Van nàixer nus. Vam viure, com ells, sense mòbil i sense Internet, sense videoconsola ni MP4! Jesús ens ho recorda a cada pas. Érem lliures ja que no hi havia cap pare ni cap mare que poguera controlar-nos quan corríem pel terme, simulant la fugida dels bous; quan anàvem a la recerca dels fruits de temporada; quan jugàvem a futbol a les eres, al camp o quan érem en casa d’algun amic!

Aquella vida, per a un xiquet de ciutat, pot resultar exòtica… Com que a causa de la nostra vida efímera, si la comparem amb la lentitud de l’evolució geològica, tendim a creure en la immutabilitat del temps, i a fi que aquella manera de viure no caiga en l’oblit, Jesús ens obri, com diu, la capsa de la memòria i, com un xiquet que va descobrint les velles joguines, tot emocionat, i les en va extraient, ens deixa per escrit les experiències que va revivint, que vam viure i compartir plegats, abans l’arribada massiva dels diversos mitjans, comunicatius, tecnològics…, no canviara una gran part dels nostres usos i costums…

Què ha dut Jesús a esplaiar-se en les seues experiències, les que han format el marc de la seua infantesa? A descobrir-nos algunes intimitats inalienables? ¿Potser és el canvi accelerat que està patint la societat amb la invasió dels mitjans audiovisuals, amb l’arribada massiva d’emigrants, la tan inevitable globalització, que poden modificar la nostra manera de ser? ¿Vol recuperar l’imaginari del paradís suposadament perdut, si és que mai l’ha viscut? Vol posar en evidència una llarga i implacable etapa de Dictadura, vista a través dels seus ulls d’infant, fill de vencedors? Potser denunciar la misèria de la postguerra, el silenci dels que van ser militarment vençuts i les vexacions que van haver de patir per part dels vencedors? La corrupció practicada des de les altes instàncies a través de l’estraperlo i que es va materialitzar en els requisaments del blat i de l’oli que ell va viure? La imposició d’una única visió de la vida, mancada de llibertats democràtiques? La persecució secular de la nostra cultura i llengua mil·lenàries? Les enveges soterrades i els amors amagats? I, per què, si ja està tot escrit repetidament? Algú gosarà llegir aquests apunts?

Doncs, perquè potser allò que no es pot repetir són els sentiments i les vivències personals de cada un de nosaltres…

Joan Pla

MEMÒRIES

1

Tots comencem la nostra vida en el moment de la concepció que, cas d’anar bé, de quallar, acaba amb el naixement. No tots els naixements són iguals, com les ones de la mar, que cada una té una dimensió i un abast quan rellisca sobre l’arena.

El meu naixement, que és l’origen i conseqüència de tota la meua vida posterior, va resultar molt accidentat, per no dir traumàtic. Com una ona inesperada que acaba rompent sobre la taula de l’arriscat equilibri del surfista. No he comprés els meus pares que mai no van sentir la necessitat d’aclarir-me les circumstàncies que el van envoltar. Sé que no han estat amants dels detalls primmirats propis d’una societat més urbanita, més sensibilitzada. El món rural transforma les persones en més aspres i rudes. Ells han viscut capficats en la seua faena diària i prou! I més en aquells anys de postguerra que primum manducare, deinde philosophare, parafrasejant als romans. Però, per a mi, les circumstàncies que van envoltar el meu naixement han estat durant moltíssims anys, tot i que semble mentida, un misteri, un enigma irresolt. Si tenia interés a conéixer-les, aquelles circumstàncies, a resoldre aquell enigma, era per a poder explicar-me la influència decisiva que van acabar tenint en la meua vida posterior (crec que positiva si considere la que m’hauria esperat com agricultor, ocupació a la qual estava destinat).
Va ser en la boda d’una neboda nostra quan em vaig assabentar de tot. Jo estava assegut en l’avantsala d’entrada al gran saló de banquets. La tia Conxita va seure al meu costat. Sabedor que havia fet de germana de ma mare, vaig fer el darrer intent d’assabentar-me de primera mà de les incidències del meu naixement.

—Vosté, tia, sap realment què va passar quan vaig nàixer? —li vaig preguntar abans no ens feren passar a l’interior.

—Sí. Jo era present a cals teus pares quan vas nàixer —em va assegurar.

Llavors m’ho va contar amb tots els ets i uts. Segons el seu relat, jo tenia totes les cartes per a haver nascut mort. Davant aquest entrebanc, la comare va manar avisar el metge que va haver d’acudir a corre-cuita no solament pel perill que corria la meua vida sinó per l’amistat que tenia amb mon pare. Va ajudar en el difícil part, tot intentant traure’m del si matern com fóra i quant abans millor. I va ser quan en mig de tal esforç, i amb les pèssimes condicions de treball, em va dislocar o em va trencar la cama esquerra.[3] Quan vaig acabar de nàixer, estava negre com el carbó, mig asfixiat, potser pel líquid de la placenta que em vaig empassar. O per la carbonada, que en diuen. El metge, conscient del perill que jo corria, va fer mans i mànigues per aconseguir que respirara.

—Vas tindre molta sort, Jesús, que el metge havia estat treballant un temps amb un dels millors ginecòlegs, a València, i et va poder salvar —va acabar dient la tia Conxita.

Des d’aleshores, tot i que don Juan Caballero, el metge, fa molts anys que és mort, continue estant-li agraït, malgrat que, inconscientment em negara a nàixer. ¿Vaig nàixer de cul com una mera metàfora que naixia en un país en plena Dictadura, en un món en plena Guerra Mundial, negre com la carbonada, molt allunyat precisament d’arribar a un paradís? Posteriorment, durant la meua adolescència, en el col·legi religiós on em vaig educar, em van prometre el paradís post mortem, ple de la glòria de Déu, amb càntics angelicals… Una mica avorrit. El meu naixement, doncs, ¿va ser una premonició de la meua actitud davant la vida, ja madura, escèptica i agnòstica, i rabiosament optimista però burleta?

En gratitud a ma tia Conxita, la que em va desvelar un misteri tants anys amagat, vull començar recordant, precisament, el nadó que ella va tindre i que va morir al cap d’unes hores. Com que el van arribar a batejar, es convertí en un albat, un àngel que va volar veloç, embolcallat en la seua puresa, a l’encontre del Creador. Són coses que no comprendrem mai: ¿per què el Creador crea falses esperances en els pares, il·lusionats a tindre un fill, provoca tantes molèsties a les mares durant l’embaràs, permet tantes despeses i finalment els el sostrau tan gratuïtament? És clar que aquestes preguntes, amb la nostra innocència, no ens les féiem. Senzillament, ens havien fet creure que havia anat a engrossir el cor d’angelets que lloaven eternament la glòria de Déu. I nosaltres, en el fons, potser envejàvem no haver estat escollits per a tan gran comesa…

Quan moria un albat, els tocs de campana que avisaven del seu traspàs eren diferents dels tocs dels adults. Menys agressius, ja que no sonava la campana grossa. La seua mort constituïa una festa. El rector consolava els pares celebrant l’anada de l’ànima del nadó a l’encontre del Senyor i suposava tindre un intercessor familiar davant seu…

Però, la mort d’un fill, i més del primer, que s’espera amb tota la il·lusió del món, sempre deixa una fonda cicatriu en el cor de les mares.[4] El taütet era blanc i, dins, ben acotxadet, descansava plàcidament. Tota la xicalla vam passar a veure’l. Era costum visitar els morts, els menuts i els grans, perquè la mort no se’ns ocultava.

—Ama, venim a vore el difuntdéiem.

—Passeu, passeu, i veureu què natural ha quedat…

I passàvem a l’interior de la casa. Convivíem amb la mort perquè el primer que ens ensenyaven era que havíem de morir. No ens deixaven viure a gust ni uns anys!

La tia Conxita no tardà gens a tindre’n un altre i la ferida de la mort del primer nadó cicatritzà una miqueta.

2

El meu naixement tan accidentat esdevingué el dia 7 de juny del 1942 al carrer d’Echegaray (sabria molts anys després, pobre home, que va ser premi Nobel de literatura), a meitat vesprada, festa del Cor de Jesús. Però el món estava immers en la terrible i inhumana Segona Guerra Mundial, oblidat de la mà de Déu, ja que Javeh havia oblidat el seu poble, especialment. Una situació intranquil·la per a la pròpia societat espanyola que no sabia fins on s’hi podria veure implicada…

Segons la tia Conxita, eren tocs per a la missa i processó. Sembla que el toc de campanes em va desvetlar del son al si matern i la curiositat (que m’acompanyaria tota la vida), i vaig decidir nàixer. Tot i les poques ganes, per una altra banda (atesa la situació política i social a Espanya), tampoc no es tractava de prolongar les molèsties a ma mare. Em van batejar uns dies més tard, enguixat, sense que l’assistència de ma mare, com era costum, ja que les mares guardaven la quarantena sense eixir de casa, i em van posar de nom Jesús. Als quaranta dies ma mare em va presentar oficialment al temple, com, segons la tradició jueva, va presentar Maria al seu fill.

No me’n recorde, naturalment, de l’any que vaig estar enguixat sobre un llit de fusta, plorant sovint. Ni ganes. Tot ho sé per les contalles que m’han fet uns i altres familiars, sobretot els veïns d’aquell temps: les Campanàrio, Lolita i Teresa. Ells escoltaven impotents els meus plors i m’han mostrat la pena que sentien en veure’m immobilitzat pel pes del guix, i sense poder-me agafar en braços quan movia els bracets delerós d’afecte… Un record per a elles.

En contra de tot pronòstic psiquiàtric (no sé què en diria Freud), aquesta situació de dolor i de manca d’afecte en els primers mesos de la meua vida, no m’ha creat cap trauma que m’haja fet odiar la vida. La continuada immobilitat i, sobretot, la manca del canvi regular del guix, va produir la petita desmusculació. En aquell temps de gana, d’odis i de venjances, no era precisament l’estètica allò que preocupava la gent. Eren habituals les boques mellades i els tolits. La petita desmusculació, que aniria corregint-se, en res m’evitaria fer vida normal, però serví d’excusa per reconduir la meua vida per dreceres distintes a l’agrícola, i acabà tenint conseqüències futures (de negatives i de molt positives) que influïren en la meua vida posterior (tota acció provoca una reacció, segons les lleis més elementals de la física).

El carrer d’Echegaray (nom de l’escriptor a qui humilment havia d’emular en l’estima a la literatura) era cèntric, a tocar de la plaça de la Vila, però curtíssim, ja que comptava només amb cinc cases, una de les quals amb porta falsa. En aquell temps encara se’n conservaven. Les cases dels propietaris agrícoles solien comptar amb la porta d’entrada principal i una de falsa per on s’accedia al pati on hi solia haver el carro, la cavalleria, l’aviram i el porc.

Com he dit, el carrer arrancava de la plaça de la Vila (la plaza del Caudillo, ai, Senyor!), ascendia amb un fort pendent uns deu metres i desembocava en una placeta, de terra, amb dues petites voreres (o grasonets, en déiem), empedrades. El carrer continuava uns metres més amunt, tot acabant on començava el llarg i costerut carrer que pujava fins al Calvari.

La casa dels pares tenia un baix i tres plantes (era un matador de casa, sobretot per a la mare, puja i baixa, baixa i puja). El baix contenia el corral per a l’aviram, la cort on hi havia la cabra, l’estable o quadra per a la cavalleria, amb el pessebre, la porquera on s’engreixava el porc i el jaç per als gossos sota el buc de l’escala. En la sala reposaven, escampades o penjades a la paret, les eines de la llaurança: aixades, llegones, corbelles, falçs, pics… La sàrria, el bast, el cabestre i la resta dels arreus per emparellar la cavalleria. A banda, hi havia el celler, la bodega, on es guardaven els cresols d’oli per a quan se n’anava la llum, fet que sovintejava; els cossis de l’oli i algunes collites de temporada, com els moniatos o les creïlles. Durant un temps mon pare, que practicava la caça, hi va tindre engabiada una fura. Em cridava l’atenció la forta sentor que feia, agra a causa de les feromones.

L’entrada a la casa era a nivell de la placeta. El rebedor era de terra xafada i filigranes de pedra. Hi havia una habitació a mà esquerra, on hi vaig dormir uns anys, de més fadrí, on sentia passar el sereno, pegant colps amb la llança, a tocar del capçal, que sempre em produïa por.

Ave Maria Purísima, las tres y media, sereno! —cantava en castellà, amb una veu grossa.

I jo m’arraulia al llit per si m’entrava per la finestra. Al fons, hi havia el menjador, amb una gran llar i dos armaris de paret a banda i banda. A tocar de la porta de la bodega de les garrofes, hi havia un canterer. Una porta comunicava amb el baix i una escala donava pas a la segona planta. Presidint el menjador, en la paret d’enfront, com que mon pare havia estat falangista, hi havia una fotografia emmarcada de José Antonio Primo de Rivera. En els dos angles inferiors, una a cada costat, una fotografia menor d’en Franco i una altra del general Yagüe… Tres personatges als quals jo acabaria menystenint i odiant. El primer, per ser l’inductor d’una filosofia i polítia feixista que va enverinar els joves espanyols, juntament amb Ramiro de Maeztu i Onésimo Redondo. Els altres dos, per ser uns assassins de les persones, de la intel·ligència i de les llibertats democràtiques, uns genocides de les cultures catalana i basca, inquisidors miserables, esperpèntics, sota l’empara del sector catòlic més integrista i reaccionari, espanyol i vaticà… És clar, que durant molts anys, mentre no se’m va obrir la porta de la intel·ligència crítica, aquells tres indesitjables van ser tres herois que el pare, en la seua ignorància, va sublimar per oposar-se a la República, defensar la propietat privada, la religió, etc… No sé si hauria admés tots els assassinats mitjançant judicis sumaríssims si n’haguera sabut la causa real de l’afusellament de tants innocents, perquè tenia un gran sentit de la justícia que el va fer enfrontar-se en més d’una ocasió amb els governadors civils de Castelló quan va ser cap (jefe) de la Falange a Artana i posterior alcalde. Però la propaganda del Règim i de l’Església era tan visceral que era molt difícil tenir un criteri propi…[5]

Només pujar l’escala hi havia el dormitori on vaig dormir de menut i on van anar fent cap la resta dels meus dos germans; al costat, l’alcova dels pares, on hi vaig nàixer, amb una balconada recaient a la placeta. A tocar, l’habitació sense finestra on la mare pastava el pa de farina de blat en l’artesa una volta a la setmana, o preparava d’altres menges, de dolç i salat. Portava el pa al forn en una post ampla de fusta, coberta amb un drap de dril blau amb quadrets. I el pa, recent cuit, amb els productes de la matança del porc, torrats a les brases, estava boníssim! A la dreta, hi havia una porta que donava a una balconada sobre el desllunat de l’entrada del corral. En la mateixa sala hi havia el tocador, amb la palangana, el pitxer blanc de llauna i l’espill, dos balancins de reixeta de vímet, una màquina de cosir i un bagul. En un racó, un armari de tela blava, fet pel pare. Hi desava l’escopeta, la canana, el sarró i els cartutxos. A més, unes bales de fusell, de coure, com a record de la guerra, entre d’altres objectes i atifells. Tot i que no vaig conéixer la guerra, l’olor a pólvora, els silencis entre la gent, les mirades furtives i fugitives, quan es creuaven pel carrer, sempre eren presents. De major vaig acabar rebutjant tota mena de guerra i les armes em reboliquen els budells…

En cap moment els pares van ser conscients del perill que suposava tot aquell material explosiu al nostre abast, dels dos germans i meu. Però, a poc a poc em vaig encarregar d’anar fent desaparéixer les bales. No perquè ja em sentira antibel·licista, sinó perquè era pràcticament l’única font d’ingressos que teníem en un temps en què els recursos monetaris eren escassos. Li les anava venent al pellero, un drapaire provinent d’Albacete, crec, que comprava pells de conill, metralla, metalls i altres rebutjos dels que en treia profit. Un reciclador, vaja! Els meus germans i jo en vam ser bon clients, ja que les bales i les restes de metralla que trobàvem pel terme li les veníem per quatre perres.

A l’última planta hi havia la cambra de dalt, les golfes, o dalt-més-amunt, com l’anomenàvem. La sala estava plena d’andròmines: canyissos amb restes de collites; les garbes d’alfals per a la cavalleria; carabasses d’aigua penjades en un dels pilars; una careta antigàs, un altre record de la guerra; i un tinell (una obra en forma de cub contra la paret) ple de botelles, morters de pedra i altres atifells que mai no es tiraven ni solien usar-se per a res o molt de tant en tant. Hi havia el llibrell on la mare preparava el sabó amb l’oli sobrant dels sofregits i sosa. La mateixa sosa amb què de tant en tant ens rentava el cap, a manca de xampús i sabons aromàtics. La recorde a l’entrada de casa remenant amb un pal la massa que s’anava espesseint fins que quedava homogènia. Després l’estenia en un atifell rectangular i, quan s’enduria, la tallava en pastilles. Era un sabó tosc però servia ja que el que venien resultava car per als recursos monetaris d’aquell temps.

També hi havia la romana penjada a la paret. Aquesta eina ha servit per a pesar des de temps immemorials, per això el nom de romana. Estava sempre present en la nostra vida. S’hi pesaven els conills, els pollastres, els sacs de garrofes, el porc quan no se’n feia la matança…

Si ma mare m’enviava a la cambra de dalt de nit, sentia por. Pujava les escales a poc a poc. L’escassa llum, les andròmines esparses per la gran sala, em feien imaginar (fins i tot en un temps que no llegíem contes!) sers estranys que podien prendre vida en qualsevol moment i atrapar-me.

Dues porxades amples del dalt de tot requeien al desllunat del corral, l’una, i l’altra al carrer. En la que donava al desllunat el pare hi posava el rusc d’abelles. Al matí, volaven cap a les muntanyes a la recerca del nèctar i del pol·len de les flors de romer, de bruc, d’argelaga, d’alzina o de les flors de cirerer, de pomera o de presseguer, a la primavera. Alguna vegada n‘he rebuda alguna, de fiblada. I la mare va baixar un dia amb el llavi superior unflat com una pilota. Quan mon pare, amb la careta de tela metàl·lica ficada al cap, a fi que no li picaren, treia la sucosa mel, posava la bresca en un plat, i ens la menjàvem com el millor dolç del món, tan saborosa!

A sota del ràfec de la porxada que donava al carrer, hi havia una politja o corriola que servia perquè el pare pujara els feixos d’alfals o els sacs de collita des del carrer a la sala del dalt.

3

L’espai mig clos de la placeta va ser durant els primers anys de la meua vida el meu món. Una placeta que en part m’ha fet ser el que sóc. La metàfora rectangular de la meua infantesa. Allí, els amics i els veïns jugàvem i ens barallàvem, réiem i ploràvem, menjàvem i pixàvem contra la paret. També eixia de tant en tant Lolita, la meua veïna, quan era més menuda. Però com que, a més dels meus germans, hi havia els veïns, els quatre fills del tio Bernardo, Lolita tenia poc a fer en un temps en què els xiquets érem molt desficaciats i jugàvem a crits i empentes. Asseguts al llindar de ma casa, o sobre el grasonet de pedra, pelàvem i ens menjàvem les creïlles al forn amb un pessic de sal i un rajolí d’oli d’oliva, o el mateix pa amb els mateixos ingredients, i els cacaus que la mare havia dut a torrar al forn de Pallarés o de Moliner; saborejàvem els melons d’Alger que el pare encetava a les nits d’estiu, quan el veïnat s’hi aplegava per prendre la fresca i xarrar tranquil·lament. El meló d’Alger, amb la seua frescor, amb la unió que comportava, fent petar la xarrada, era un tast de paradís. Un tast…

A les vesprades, quan la primavera era assolellada, les dones es reunien a la placeta per a fer calça, espartí o sargir roba. La tia Maria Balessa, i alguna dona més que s’hi afegia, trenaven espartins per a l’ICA, Indústria Capachera Artanense, establida al poble que manufacturava espartins i n’abastia molins i almàsseres d’oli d’arreu de l’estat. Era normal passar pels carrers del poble i veure les dones a la vorera ordint l’espart amerat en remull amb una agilitat extraordinària mentre prenien la fresca. De vegades m’entretenia mirant l’entramat que anava esculpint la tia Maria Balessa (o ma mare, que en va fer en comptades ocasions) i em perdia en mig d’aquell entramat. Quan l’empresa espartinera importà fil de coco per a la manufacturació de l’espartí, s’acabà tan idíl·lica i artesana (també enutjosa) faena i el seu entramat es va concentrar mecànicament només en la fàbrica de l’empresa.

La placeta va ser l’espai més important de les nostres experiències. Com que era de terra, es prestava a un joc que anomenàvem furtaterreno. Amb uns punxons de ferro apreníem a furtar el terreny del rectangle al contrari, sempre que poguérem mantindre’ns drets dins de la nostra parcel·la, fins a deixar el contrincant sense terreny. De tant en tant sentíem que pujant l’empedrat arribava l’esmolador (ofici de gallecs), fent sonar el xiulet. I nosaltres li cantàvem:

—Esmolador, quan caga, fa pudor.

Un dia em va vindre justet d’amagar-me dins de casa, perquè ja el portava apegat als talons, abans no em pegara un bon calbot.

Quan plovia, hi embassàvem l’aigua, davant la protesta dels vianants. Tot seguit amollàvem les preses per veure com baixava en tromba fins a la plaça de la Vila.

La placeta era coneguda popularment per El Corro. A les festes dels sants patrons s’hi tancava el ramat de vaques que s’havia de torejar a la plaça de la Vila.

Enfront de ma casa vivien el tio Miquel i la tia Doloretes amb els seus dos fills, Miguel i Pepe, i Lolita, la filla. El tio Miquel era músic, director de la banda Santa Cecília d’Artana. Era un home prim, un artista que no va donar de si tot el que va poder. El recorde, elegant, enciriat, ben pagat, al davant de la banda, dirigint-la, en les processons, Però on més es lluïa era en les serenates que se celebraven a les festes. La banda amenitzava les vetlades amb marxes, boleros, pas-dobles o música clàssica en les nits tan monòtones i anodines en aquell temps d’escasses alegries, mentre la gent passejava, xarrava o ballava. Per als xiquets aquell esdeveniment sempre era benvingut.

—Que hi ha serenata, que hi ha serenata!—cridàvem.

El tio Miquel, a banda de director de la banda, que devia donar-li algun ingrés extra, no tenia un treball fix, per això se’n va anar uns anys, durant l’estiu, amb una companyia, no sé si de circ, als països del nord d’Europa. Quan tornava ens parlava d’aquells països freds, i de com el sol es ponia un moment i al cap d’una estona el tornaves a veure eixir, sense que s’acabara de fer mai de nit. Era el primer tast amb el món exterior, tan llunyà, quan mancàvem de televisió, i jo no m’imaginava com podia ser aquella terra on el sol es ponia al mateix temps que eixia. Era com si aquella terra estiguera fora de la Terra. Quan deixà aquell treball, feia algun jornal o es dedicava a dur la seua petita propietat, cultivant hortalisses. No era la seua vocació. Havia nascut fora de temps.

Guardava en casa un cap de bou de cartó i tela negra. Els músics el treien alguna volta en festes de bous i, ocults sota el drap negre, simulaven ser el bou de carrer. Espantaven a més d’un desprevingut.

Miguel, el fill major, estudiava batxillerat per lliure. Seia a la vora de la finestra del balcó i de tant en tant hi eixia a parlar amb algun veí o veïna per a fer petar la xarrada. El Pepe treballava de seguit al camp a jornal.

Les altres cases que donaven a la placeta, un total de tres, ho feien a través de les portes falses. Hi havia la casa del tio Rosso, un botiguer molt astut d’ultramarins. La porta principal requeia a la plaça de la Vila. La porta falsa la feia servir per entrar els queviures i emmagatzemar-los-hi. El tio Rosso tenia una filla molt guapa, Lolita de nom, també.[7] Junt amb els ultramarins, la botiga tenia a la dreta un armari amb prestatgeries de fusta. Hi havia tota mena de vetes i fils. Lolita atenia sobretot aquesta part. A la porta de botiga hi solia haver la bóta de sardines salades. Jo hi anava a comprar les dinaetes de color de safrà. Algunes dones acostumaven d’entrar a la botiga amb el pa llescat compraven el companatge: tonyina de llauna o de sorra, unes anxoves i olives… El tio Rosso pesava el pa, hi posava la mescla i veia el pes final.

—Tres xavosdeia.

4

La casa del tio Bernardo rodejava la nostra. La seua porta principal era al costat de la nostra porta falsa, a tocar de la plaça de la Vila. I la seua porta falsa era pegada a la nostra entrada principal, a la placeta. L’estança que dóna a la porta falsa degué formar part de la nostra casa, ja que està davall l’habitació on dormíem els meus germans i jo. La feien servir, quan encara vivia el pare de la tia Maria, per traure el ramat de cabres a la dula i guardar-lo a hora foscant. A més de pasturar el ramat, l’avi replegava altres cabres dels veïns. Després que l’avi va morir, la família es va desfer del ramat. Era un senyal del principi del progrés de la nostra societat rural que no tardaria a arribar amb la transformació del secà en conreu i exportació de la taronja.

El matrimoni va tindre quatre fills: Bernardo, Juan i José María i Vicent.[8] Recorde quan va nàixer aquest, el menut. Ho va fer justament el dia trenta-u de desembre. Vaig passar amb ma mare a sa casa i hi havia la germana de la tia Maria, Rosario, casada, sense fills, pegada a la germana. Una mena de factòtum, molt beata. Doncs bé. Quan vaig arribar a sa casa, vaig veure el nadó en els seus braços. Com que la nostra formació sexual era nul·la, en veure que el tio Bernardo no hi era (era corredor de taronja i devia estar en alguna comarca de la Ribera), em vaig estranyar que la criatura haguera pogut nàixer sense la seua presència.

—Com és que el tio Bernardo no és a casa? —vaig preguntar innocentment.

La tia Rosario va riure però ningú no em va explicar el misteri d’aquell naixement que jo creia impossible.

Al costat de la casa del tio Bernardo, en la part de la placeta, formant raconada, hi havia la porta falsa del tio Benjamín i de la seua dona. Tenien una filla, molt guapa, Maria, i un fill, Benjamín, molt juganer, major que nosaltres. La porta falsa era l’entrada al baix on hi guardaven el carro i la cavalleria de llaurança.

Les cinc cases estaven obrades en pedra calcària, calç i arena. Tenien tres o quatre plantes, les parets exteriors emblanquinades amb calç i la part interior de les finestres amb blavet. Un costum, sembla, d’origen àrab. Era un veïnat relativament ben avingut, tot i que una vegada mon pare i el tio Benjamín, no sé quin problema hi van tindre, que van discutir i van arribar a brandar sengles aixades enlaire amb ànim de pegar-se. Jo m’ho mirava amb els ulls esbatanats des del llindar de casa. No entenia com uns hòmens drets i fets es podien barallar fent brandar les eines de treball. Creia que les baralles era cosa de xiquets. Santa innocència! És una de les reaccions més desagradables que recorde de mon pare. No he pogut esborrar de la meua ment aquella actitud violenta, tot i que la sang, per sort, no va arribar al riu, ja que ma mare i la dona del tio Benjamín hi van intervindre perquè deposaren la seua actitud. La cosa, finalment, no va tenir més transcendència i la relació es va restablir.

5

En haver iniciat aquest caramull de records, contemple la vall que m’envolta, com quan de menut la veia per la porxada de la cambra de dalt de casa, abans no començara a transformar-se. Veia les muntanyes, i guarde la seua memòria intacta dins meu, abans la urbanització als peus de l’Ombria no les començara a transformar. De sobte, mentre escric les primeres línies, pense que no he estat el primer a habitar aquesta vall i imagine els milers de persones que m’hi han hagut de precedir tot protagonitzant les seues pròpies experiències, que han anat motlejant la terra que he trepitjat. Han estat els nostres avantpassats els que van plantar els milers d’arbres que ens donen els abundants i variats fruits, els que van alçar les cases seguint el traçat dels carrers, estrets, costeruts, envitricollats, els de la part vella, al Pardinal; més amples, plans i rectes els de l’eixample, sobretot els de la Foia…

Vull fer un homenatge als que han estimat aquesta terra i no van poder plasmar sobre el paper, en forma d’escriptura, les seues experiències vitals, els sentiments que els colpien, els seus amors i desamors. Però, sí que n’han deixat restes que parlen de la seua manera de viure. Perquè, en els meus lleures, després de recórrer el terme amb gent experta, com el senyor Joan Tomàs i Martí, hi vam anar descobrint sobre el terra argilós o dins les coves, com la de Barber, restes arqueològiques molt primitives: puntes de fletxa, ratlladors, destrals polides, ceràmica ibèrica i fins i tot anterior. Vol dir que la vall ja porta milers d’anys sent ocupada i explotada.

No sé si el poble, el nucli primitiu, arrecerat als peus del turó situat en mig de la vall, la nostra Costera, mirant al sud, és d’origen àrab, com semblen mostrar les restes de la seua arquitectura, o aquest es va construir sobre restes anteriors, romanes. No s’hi han fet cates per poder-ho esbrinar. És evident que els àrabs hi van fer niu durant segles. Però cal un reconeixement als primers habitants que, després d’escollir aquest privilegiat emplaçament, hi van posar els primers fonaments del poble…

Aquesta vall muntanyenca s’estén plana, i ascendeix lleugerament cap al sud-oest, limitada, per la boscosa i imponent Serra d’Espadà (on segons mossén Lluís, un historiador del poble no gens científic, es van produir algunes batalles decisives entre Cèsar i Amílcar Barca, el qual descansa en algun punt inconcret de la serra!).[9] La serralada està curulla de pi mediterrani i d’alzina no surera, garriga espessa, des que els llenyataires van abandonar el treball de neteja portant els gavells de biomassa als forns de ceràmica d’Onda. Jo encara recorde els gavells desats a la vora de la carretera, i la seua sentor a pinassa, argelaga, bruc o romaní, baixats des de l’interior de la muntanya, a fi que els carregaren els carros o les cavalleries, ja que els gavellers, gent molt humil, no disposaven de mitjans per transportar-los als forns directament. Entre la vall i el bosc s’estenen els oliverars de fulla platejada, els garroferars de soques gruixudes, tot esguitat per bancals d’ametlers i alguna vinya escadussera.

El riu Sec, conegut a la comarca per la Rambla, que devia proporcionar l’aigua als primers pobladors, llisca des d’Aín resseguint els barrancs accidentats, rocosos, i s’aplana suaument quan entra en Eslida i es troba amb les mates de baladre curulles de flors, amb els esbarzers i els canyars que es prolonguen a tot el llarg de la seua llera. Al seu pas pel nostre poble, la rambla s’eixampla als peus del turó de la Solana i de la Serra Creu camí dels termes d’Onda i de Betxí, on s’hi uneix la rambla que baixa des de l’Alcúdia de Veo, sempre plena de rocs redons, de baladre, limitada per canyars, refugi de petits ocells i de serps fins que entra en la planura del terme de i Betxí i Borriana, i acaba desembocant en el Clot de la Mare de Déu, fins arribar a la mar. Forma part de la llegenda popular que si quan plou amb força, la rambla no ha acabat eixint, aquella pluja no passarà als annals de la història. Jo he conegut baixar la rambla en una o dues ocasions de gom a gom, inundant els camps collindants, arrossegant pedres, troncs, amb tal ímpetu que, als ulls d’un infant, esfereïa.

Aquest tros de rambla, des de l’ermita de santa Cristina fins a la Xanca, va ser en múltiples ocasions el nostre espai de joc i aventures. Entràvem per dins dels canyars pel mer plaer d’entrar-hi; hi buscàvem nius de serps i d‘ocells entre els esbarzers i els arbustos; collíem flors de baladre o, amb trossos de les seues tiges féiem xiulets amollant la pell… I quan els anys eren més plovedors, naixien a l’altra banda de la rambla Les Fontetes, que rajaven aigua clara i fresca. El baladre, que s’usava junt amb la murta per a fer els arcs a les cantonades quan les festes dels sants patrons, quedaria gravat en la meua capsa de la memòria, des de xiquet, com un arbust representatiu de la infantesa, en el seu doble sentit: bell i esponerós en la seua aparença pel caramull de fulles i flors, i amarg i verinós si en tastaves les flors. Aquest símbol l’incorporaria molts anys més tard el meu amic i escriptor, nascut al nostre poble, quan va escriure la seua primera novel·la, Mor una vida, es trenca un amor, que comença amb El baladre creixia a garberades al llarg de tot el barranc

El turó on descansa el poble és rocós i àrid, mirant al sud, i està coronat pel castell, pràcticament enderrocat. El poble, no sé qui va dir que tenia forma de guitarra, abans de tota l’eixampla que s’ha construït modernament, està vigilat i protegit pel Crist que reposa en la capella de l’ermita blanca que rep el seu mateix nom, coronada per una cúpula de rajola blava (si el fet que el Crist estiga permanentment crucificat és sinònim de repòs). Els diversos camins que duen a la capella, amb els murs pintats de calç blanca, flanquejats per enciriats xiprers, són simètrics, per la qual cosa, la seua bellesa resulta harmoniosa. Darrere del calvari, a banda i banda, tot és roca viva, una roca trepitjada pels meus amics i per mi milers de vegades, camí del castell, a la recerca de les més imaginatives aventures.

6

No he pogut traure’m del cap en els anys de la meua vida el primer record infantil que crec conservar. En part, és un segon certificat de naixença, li dóna un origen precís, ja que el data. És, com quan fas un viatge: has de saber d’on has partit per a saber la distància que has recorregut quan hages arribat a la teua destinació. Tenia tres anys i set mesos. Va ser l’endemà de la gelada del 1946, a mitjan de gener. Gelada que ha quedat inamovible en la memòria de les generacions que la van conéixer, i patir, per les greus conseqüències, econòmiques i socials que se’n van derivar. Si abans de la gelada la carestia d’aliments era alarmant, fet que provocava l’estraperlo, i que alhora l’engreixava, la gelada la va elevar a l’enèsima potència, tot i les cartilles de racionament. No recorde la caiguda de la neu ni com va anar amuntonant-se sobre els carrers i les molsoses teulades. Segurament va caure de nit i jo estava dormint. No ho sé. Recorde com una fotografia fixa, sense moviment, el moment i el lloc precís en què em vaig trobar amb la neu. Ma mare em duia a cal meu avi matern. Per anar de ma casa a ca l’avi, que vivia a la part alta del carrer del Crist, havia de passar pel carreró, un carrer estret, el nom del qual he oblidat. Tot i la meua edat, tot i el fred que devia fer i abrigat com devia anar, caminava a peu, agafat de la mà de la mare. A meitat del trajecte em vaig fixar, tant petit com era, en els dos murs de neu. Els hòmens, els veïns, havien hagut d’apartar-la amb pales per a obrir un passadís i fer possible el trànsit de la gent. Potser m’hi vaig fixar en aquell moment perquè, a causa que la neu s’hi havia pogut arremolinar i era un carrer estret, els murs em sobrepassaven el cap.

Més tard vaig saber que aquesta gelada, totalment inoportuna, arrasà els camps de tarongers. Va glaçar, fins i tot, les pedres. Va gelar algunes oliveres i alguns garrofers, si més no els arbres més decaiguts. I va afectar, sobretot, les persones més pobres ja que, en reduir-se els jornals, la fam i la misèria i humiliació personals que comporta, es va estendre, si encara ho podia fer més.

Mon pare que, en un principi havia estat allistat pel bàndol republicà, recordaria anys després, parlant de la gelada, que quan se’n va passar de l’exèrcit del govern republicà legalment constituït (en deien l’exèrcit roig) al dels sublevats (en deien el ejército nacional), va patir tant o més fred com aquell malaurat dia de la nevada, ja que ho va fer en una nit freda d’hivern, tot travessant l’aigua glaçada d’un riu, en terres de Terol, en companyia d’un amic del poble. El van retindre un temps en un camp de presoners, patint fred i fam, fins que van arribar els avals.

—Allà sí que feia fred. Però quan hi neva no fa el mal que va fer ací —assegurava.

En ple hivern, quan era molt petit, la mare em va comprar una capeta blava i vestia botetes de cuir per a reforçar les meues cames. La mare em treia a passejar o aprofitava fer encàrrecs per a dur-me d’un lloc a un altre. La meua memòria es perd en el principi dels temps, potser és el segon record que tinc a la capsa de la memòria. Estàvem ma mare i jo davant del forn del senyor José Caraquitena, el tio Bastero, quan es va acostar una dona i, en veure’m, amb la meua capeta blava, em va acaronar la cara i em va dir, cridant com era costum al poble:

—Què fa el meu rei?

Perquè era costum que les dones es dirigien als xiquets petits amb el qualificatiu de rei. Però devia ser la primera volta que jo ho sentia dir dirigit a mi, i se’m va quedar clavat a la memòria fotogràficament.

7

Criàvem una cabra que ens proporcionava llet. No puc oblidar el gran afecte que ens va agafar, al meu germà José María i a mi, quan era de cria. Ara no en recorde el seu nom. Potser li déiem Blanca. Quan la tréiem a pasturar, ens seguia com un cadell. Un dia en què el meu germà i jo ens vam barallar, mentre la pasturàvem, acompanyats de la colla d’amics, a l’alçada que ocupa la Cooperativa número 1, que era camp d’ametlers, em vaig dirigir al poble i el meu germà es va requedar. La cabreta, després de seguir-me uns metres, en veure que el meu germà no em seguia, es va plantar enmig de la carretera, belant, ara la cridava jo i volia vindre a mi, ara la cridava el meu germà i volia anar a ell, sense decidir-se per cap dels dos. Crec que va demostrar tindre més seny que nosaltres.

A mi la llet, sola, no m’ha agradat mai. Quan m’obligaven a prendre-la quan estudiava als frares de Vila-real, llet en pols americana, ma mare em duia Colacao a fi de mesclar-me’l. Tampoc no m’agradava el formatge groc americà. De fet no m’han agradat els lactis i els greixos. I de vegades li guardava el formatge a ma mare que solia vindre a visitar-me els diumenges amb mon pare.

A més de la carn de conill de caça, d’aviram o dels ous, el porc que criàvem ens abastia de proteïnes l’any que el pare no el venia (el recorde penjat de la romana mentre el carnisser mirava els quilos que pesava). L’any que en féiem la matança, recorde que grunyia quan l’arrossegaven cap a la taula de sacrificis, conscient que el carnisser anava a escorxar-lo. Tinc la imatge de la sang quan queia rajant del coll al poal. Les dones la remenaven perquè no es quallara. La família col·laborava en la matança. Es feien botifarres d’arròs i de ceba, llonganisses, sobrassades, xoriços i tàrbenes que, després de bullides, es penjaven a la cambra de dalt perquè s’assecaren. Les dones anaven a rentar els budells a la séquia amb l’aigua freda… En aquell temps l’aigua corria neta per les séquies ja que encara no hi havia herbicides que la contaminaren. El porc també donava cansalada i bons pernils que el pare salava i guardava en la mateixa cambra de dalt. Amb el magre es feia el fregitó que es guardava en gerres amb oli.

L’exportació de taronja constituïa per a l’Estat autocràtic l’entrada més forta de divises, recent acabada la guerra. Els propietaris, pragmàtics com eren, però, es van veure obligats, després de la gelada, a manca de diners, a plantar cereals, llegums i hortalisses mentre els tarongers tornaven a brotar i a fer-se grans. Calia assegurar-se, si més no, el menjar a taula!

Va ser el nostre cas. Teníem una hisenda mitjana. Horta de regadiu i secà de garroferes, ametlers i oliveres, bàsicament. Mon pare sembrava de tot. Blat, ordi, panís, creïlles, moniatos, cacaus, fesols, hortalisses i alfals per a la cavalleria. També melons, en els horts que transformava de secà en regadiu, plantant-hi tarongers. Recorde l’olor de l’alfals tendre, quan el segava, i del sec, el de les tomates recent collides. El seu sabor en amanida. A més, he passat llargues estones, de xiquet, arrancant cacaus de les cacaueres, bajoques de les bajoqueres i espallorfant les panolles de panís. Féiem aquestes faenes monòtones a l’entrada de casa, abans de remotlejar-la. De vegades alguns amics ens hi ajudaven i ma mare els invitava a moniatos o a cacaus torrats.

Recordant aquells temps de carestia per a molta gent, em ve al paladar el sabor de les humils olles de col amb fesols, amb un tros d’os de pernil, o embotit, i les de dejuni, una barreja de diferents llegums. Sempre un únic plat (en podies repetir), acompanyat, si tenies gana, amb pa. Amb més substància, les paelles dels diumenges o el conill amb tomata. Com que no hi havia frigorífic, quan la mare comprava peix, l’havia de fregir i consumir el mateix dia.

A partir d’una edat primerenca, m’enfilava al ponedor. Hi ficava la mà a la recerca dels ous recent posts, encara calentets. Tenia molta alegria quan n’hi trobava dos o tres. A vegades arribaven a la mitja dotzena i l’alegria era desbordant. Pujava tot seguit a mostrar-li’ls, a ma mare. M’encantaven fregits amb oli d’oliva i sucar-hi pa.

Els records al voltant dels anys de carestia general en una gran part de les llars se’m van acumulant a borbollons. No he pogut oblidar la tirallonga de captaires que passaven per casa. Vull dir els captaires de solemnitat, que de pobres, al poble, n’hi havia casa sí i casa també.

—Ama, una almoina per l’amor de Déu —demanaven, després de trucar a la porta.

A voltes ma mare els donava un tros de pa, i a voltes contestava,

—Una altra volta serà, germanet.

Pujava un captarie de Betxí. Un home molt amable i simpàtic que feia amistat amb les dones. Sobre ell requeia una llegenda. Que havia estat molt ric, casat amb fills, i s’havia arruïnat. No me’n recorde del seu nom.

L’arròs que més m’agradava era el que cuinaven els caçadors de la curruca de mon pare.

La veda s’alçava la segona setmana d’octubre. Es caçava un grapat de conills i alguna llebre. De vegades els gossos ensumaven algun animal als marges. Després de desfer pedra a pedra el suposat amagatall, s’hi podia trobar un fardatxo, o llangardaix. I calia tornar a refer el marge. Quan es feia fosc, amb els trofeus penjats del sarró, la curruca tornava a casa. Els dies que es caçava una o dues peces, es parava al camí, a les envistes del poble, i es decidia, si no s’havia fet amb antelació, en un regateig propi dels moros, qui es quedava el conill o els conills.

No tots els caçadors tenien la casa en condicions d’admetre una dotzena de persones o una llar gran per a fer la paella el primer dia de cacera o quan es decidia fer-ne una altra per la bona cacera. Ma casa era una de les que reunia les dues condicions. Jo, quan veia entrar els caçadors, em posava molt content. M’encantava escoltar els comentaris al voltant de la cacera. Escoltar les converses sobre temes diversos. Obria els ulls en veure’ls espellar els conills, estrossar-los i anar fregint la carn en l’enorme paella en un foc amb abundant llenya; les millors branques de garrofer o d’olivera que el pare havia preparat. Però el que esperava amb més deler era l’arròs cuinat pel tio Molló, el del forn de la Foia. Era un arròs que es menjava amb la vista, un menjar que els déus de l’Olimp haurien desitjat tastar.

Entre els caçadors, n’hi havia els que portaven escopeta i els que portaven garrot. Entre els de garrot, recorde el tio Miguelo, un home major i fadrí, bondadós, que moltes voltes, quan em veia pel carrer em deia: ‘Vine, que tinc una cosa per a tu’. I em portava a sa casa i em regalava una pilota. No sé d’on les treia. Si s’encalaven en sa casa, quan els xiquets jugaven al carrer, o se les hi trobava. Però sempre en tenia una amanida per a mi.

Quan em vaig fer una mica més fadrí, vaig acompanyar la curruca de caçadors en companyia dels meus germans i dels cosins, després d’haver complit amb les obligacions religioses, la missa de les vuit del matí. Els pares no ens deixaven llevar massa enjorn.

—Estarem en la Gitanaens deia el pare, per exemple.

I allà que hi acudíem tots sols, perquè ens coneixíem el terme pam a pam. Però, finalment, cap dels germans hem seguit la vocació del pare.

8

L’oli d’oliva… No puc deixar de recordar una sèrie de vivències que em vénen amb el seu record. Mon pare, els seus germans i el marit de la tia Maria, feien colla i s’ajudaven a l’hora de la plega de les collites i de la batuda del blat. I els fills respectius els acompanyàvem una volta complíem els sis o set anys. Mai no han estat acusats de maltractament, els pares, ni d’explotació. Nosaltres no ens hi sentíem. Ajudàvem en la mesura de les nostres possibilitats. Però, és que la mateixa vida no els ha maltractat, els pares, també? Encara puc sentir el fred de l’hivern acaramullat a les puntes dels dits, sobretot quan plegàvem les olives en l’ombriu dels marges que protegien les restes d’aiguatge o de rosada. A voltes, l’oncle Pascual Ramón, el més jove dels germans i el que tenia el riure més fàcil, encenia el foc i de tant en tant ens hi acostàvem a calfar-nos les mans glaçades.

Quan alçaves alguna pedra, havies d’anar amb compte. La muntanya tenia la seua visió poètica. Hi havia les herbes aromàtiques, remeieres, el timonet, el poliol o l’orenga en les ombries, els pins de resina aromàtica, la servera que ens proporcionava durant l’hivern els seus fruits ocres i dolços quan estaven ben madurs. Però també hi havia la realitat més cruel. En aquest cas, els escorpins, amb els seus agullons verinosos amatents a clavar-se en la nostra carn tendra. Va ser el cas que em va passar plegant olives a la Costera, partida de Rebó. En alçar una pedra per a recollir una oliva que s’hi havia encastat, un escorpí em va clavar el fibló. Sort que era hivern, perquè el verí no em va fer l’efecte que era d’imaginar. Mon pare i els meus oncles, en veure que, de moment, no em passava res, van riure. Però, quan començà a fer-me efecte, vaig sentir rampes pel cos i, sobretot, per la cara i el nas. Com uns petits corrents elèctrics. I aquelles molèsties em van durar unes hores.

Però, tot tenia la seua compensació, després de la plega. De garrofes o d’olives. Quan enfosquia, que ho feia aviat, es carregaven els sacs sobre la sàrria de les cavalleries, si el camí era estret, o al carro, si el camí era accessible. Recorde quan baixàvem a les propietats de la Plana que, en tornar carregats, la cavalleria suava pega en pujar el coll d’Artana. Des de les anques fins el coll, el cos se li omplia d’escuma blanca. Pujava pobre animal el Collao fent esses, sota els colps suaus dels ramals. Sort que en aquell temps no hi havia cotxes a la carretera. Com devia patir, pobra cavalleria! Si la càrrega era d’olives, es portava al molí dels avis paterns. I si era de garrofes, a les bodegues de les cases respectives.

Quan hi havia suficient quantitat d’olives per a fer la mòlta, es reunia la família al molí. Els homes abocaven amb cabassos les olives al caduf del molí i la cavalleria començava a fer voltes i més voltes al seu voltant tot arrossegant les pedres còniques. Les olives es molien fins a convertir-les en una pasta homogènia. Després, els homes ficaven la pasta en els espartins i els col·locaven a la premsa, els uns damunt dels altres. Amb la seua força a braços, o amb l’ajut de la cavalleria, anaven premsant-los fins a traure’n el daurat líquid, que feia cap al cup, d’on se n’extreia la morca. Les dones, mentrestant, preparaven les menges. Nosaltres jugàvem pel gran pati, que tenia una figuera de corral i gàbies amb aviram i conills. Quan ens quedàvem gelats, entràvem a calfar-nos a la llar.

Han desaparegut les reunions familiars, al voltant dels molins d’oli, plenes de crits de les dones quan ens ficàvem pel mig; de crits dels hòmens que acompanyaven els animals en el seu esforç. Una volta la puixança econòmica es va anar generalitzant, van anar desapareixent, amb les reformes, molts dels corrals, amb les cavalleries, els fems i els animals domèstics; s’han enderrocat les plantes dels molins, ja que als colliters els recompensava més portar la collita a les almàsseres per evitar-se un treball tan pesat.

Els infants d’avui, quan senten parlar de la batuda del blat a les eres, tan bé com ens ho passàvem dalt dels trills, amb els capells de palla recent comprats, fan ulls d’estar escoltant costums ancestrals, exòtics, que no saben imaginar ni ubicar fora de les noves batedores, tot i que ara no abunden en el nostre país, a la costa, on resulta impossible veure un quartó de blat o d’ordi. No se’n saben avindre que segàvem el blat amb corbella o falç, en mig de la xafogosa calor de l’estiu; que les garbes es posaven enmig de l’era, formant la mola; que es batia amb trills arrossegats per les cavalleries, amb ulleres cegues d’espart, a fi de no marejar-se. I que es treia la palla, i se separava el gra del pallús ventant-lo tot aprofitant el vent…

No s’imaginen la presència dels animals domèstics al corral bramant, belant, grunyint o escatainant, formant part de la casa. La seua referència rau en els pollastres i conills penjats dels ganxos a les carnisseries o que es venen estrossats en una safeta plastificada als supermercats. O s’imaginen la vedella en forma de bistec o en forma d’hamburguesa… I fa quatre dies, senyor meu!

9

La insensibilitat generalitzada entre la societat d’aquells dies envers els animals es va transmetre a la xicalla. Imitàvem el comportament dels grans i maltractàvem, si convenia, qualsevol animal, fins i tot cruelment. Dos fets perpetrats contra els animals que jo era present els he repudiat mil vegades i no me’ls he pogut traure del cap. En sent una gran esgarrifança i vergonya. En el primer la ira d’un grup de xiquets del barri va recaure en un pobre gat que asseguraven que s’havia fet rabiós, que havia estat abandonat pels amos, o que el van tornar rabiós amb els seus maltractaments. Algú no va tindre cap idea millor que ficar-lo dins d’un sac. A partir d’ací, van començar els maltractaments, tot imaginant que el gat estava posseït pel dimoni, en tenia culpa i mereixia el pitjor dels càstigs. Els colps anaven pujant de to fins que el gat va morir. Però no n’hi hagué prou, i algú va decidir que calia penjar-lo de la branca d’una olivera. L’arbre del gat penjat…

L’altre fet cruel, (no sé quina ment ens hi va induir, o si va ser per efectes de la insana superstició que se’ns inculcava), va recaure sobre els rat-penats, adults o de cria, que queien dels nius que hi havia als ràfecs de les teulades. Aleshores, els cremàvem el musell perquè estàvem innocentment convençuts que, en cridar de dolor, deien pecats contra Déu com a encoberts representants del dimoni.

Si reporte aquests fets tan cruels, dels que vaig ser partícip actiu o passiu, a més de penedir-me’n sincerament i públicament, també ho és per a posar en evidència, no la nostra insensibilitat, que la teníem de mena, sinó l’estat malaltís d’una societat emmordassada i atemorida per un ambient policial i inquisidor. ¿Com podia ser d’una altra manera mentre milers de persones continuaven empresonades o sent afusellades, a l’alba, pel mer fet d’haver lluitat en l’exèrcit del govern legalment constituït o per defensar el seu dret a pensar i a decidir lliurement?

10

Pense en els primers records, els que fan referència als primers anys d’escolarització, a partir dels sis anys. Abans d’anar a pàrvuls algunes mares ens duien a l’escola dels cagons. D’escola, no en tenia res i, de cagons, molt. No hi havia, als pobles, les actuals guarderies, ni existien els bolquers de plàstic, d’ús únic, que es canvien tan fàcilment als infants abans que aprenguen a dominar els seus esfínters. Per tant, en moltes ocasions, quan ja ens havien tret els bolquers, sobretot si es donava el cas de diarrees, tan freqüents en aquells anys d’escassa higiene i de malmenjar, o el xiquet es distreia, el producte de la digestió acabava regalimant cames avall i estenia la seua desagradable sentor per tota la sala de la casa-guarderia o pel corral posterior que es feia servir de pati de jocs. Perquè l’escola dels cagons no era altra cosa que els baixos o el corral d’una casa particular, sense aigua corrent! De manera que aquella dona, generalment fadrina i d’edat, que es treia unes pessetes amb penes i treballs, no tenia prou mans per rentar amb un drap banyat el rebuig més desagradable del cos humà. El xiquet, per manca de muda, es quedava despullat de cintura en avall fins que venia la mare a recollir-lo. I el xiquet, si la mare era una poca-solta, acabava enduent-se com a premi una surra per no haver sabut o pogut aguantar-se els esfínters, pobre!, i donar-li a la mare la bugada d’haver de rentar la roba, ah!

Perquè en aquells anys, si era estiu, les dones encara suportaven bé la frescor de l’aigua que corria per séquies i reguers, que era on es rentava la roba, abans que es construïren els rentadors de roba públics a la vora de la carretera que va cap a Eslida. Al seu costat es va alçar la creu dels caiguts en record als assassinats en la banda dels sublevats. El greu problema per a les dones era rentar la bugada en ple hivern, amb el fred i la humitat que dominava la major part dels dies. Em ve al cap com si fóra ara els dies de fred intens quan la mare tornava amb la bugada rentada. Descarregava la tina i corria a calfar-se les mans vora la llar, perquè se li havien quedat glaçades, morades, quasi negres, del fred patit… Dies durs i de patiment que acabaven amb queribasses als dits!… I també recorde les dones que, amb la bugada ficada en un poal o en una tina de zinc, que duien al cap sobre una capçana de drap enrotllat, es quedaven quietes enmig de la plaça o del carrer, o deixaven de rentar la bugada, en el moment que tocaven a alçar a Déu durant la celebració de la missa. També els homes es quedaven com paralitzats en aquell moment, en actitud respectuosa, fores o no creient en el teu interior, per devoció d’uns o per por a ser malmirats pels altres. O per una por més pragmàtica: la por a perdre jornals com a llogats. Després, tothom continuava el camí. Els homes a la seua faena i les dones a rentar a les séquies més properes, si duien aigua corrent. Quan no en corria, anaven a la Xanca, vora la rambla, distant un quilòmetre del poble.

La manca d’aigua corrent a les llars, inimaginable en aquells temps, i de serveis adequats, la vam viure quan vam entrar en pàrvuls al baix d’una casa que hi havia en una cantonada de la Plaça Nova que limita amb el Carrer de Dalt, habilitat com a aula. Doncs bé, l’excusat era el mateix que usaven els propietaris de la casa veïna. Quan teníem una necessitat,

—¿Puedo ir a mear, maestra?

Puedo ir a hacer de cuerpo, maestra, es que m’estoy cagando? —preguntàvem, i eixíem per una porta que donava a un petit pati del darrere.

Fora de quan la mestra ens feia llegir la cartilla a la seua taula, en fila, arrepapats contra el seu cos, el tan repetit ‘mi mamá me mima, mi mamá me ama’, no recorde ni si hi havia pissarra, teníem molt de temps per a xarrar asseguts al pupitre de quatre fins que eixíem a jugar a la Plaça Nova. Un dels companys de taula era Bernardo, el meu veí. Sa mare solia donar-li per a esmorzar pa amb un bon tros de xocolate fet a Torrent, una mica terrós, perquè hi incorporava garrofa. Tots els matins, després de la lectura, passàvem una bona estona (a manca de la desconeguda plastilina) calfant entre les nostres manetes el trosset de xocolate que Bernardo ens donava a cada un i, tot seguit, el modelàvem fent petites boletes. Finalment, ens les repartíem i ens les menjàvem amb gran satisfacció. Açò em du a la memòria que, d’aquest mateix xocolate en barra, dur, ma mare en feia xocolate cuit (xocolate fetet, deia ella) i, encara calent, hi sucàvem amb pa o, els dies de festa, amb panquemao, una coca ben tova, que compràvem al forn de Pallarés. Era deliciós.

No recorde quan vaig aprendre a llegir i a escriure. Imagine que de manera progressiva, sense adonar-me’n. Tot i que l’ensenyament era en castellà, com que ho teníem tan assumit i es menystenia tant la nostra llengua, ni ens plantejàvem que hi poguera tindre cabuda. De manera que, tot i que en casa i al carrer la vida transcorria en valencià, no vaig patir cap trauma, els dos primers anys d’escola. Vam tenir la sort de tenir com a mestra donya Conxita, una xica jove de Vila-real, que ens parlava en valencià fora de l’escola, estava molt integrada al poble i era molt valorada pels pares. La va substituir uns anys després donya Fausta, també de Vila-real, amable, a la qual el meu germà José Maria anomenava donya Fusta. Era una mica dislèxic, tot i que cap mestre se’n va adonar mai, potser perquè, en aquells temps, ni sabien més ni el que menys importava al Règim era una bona preparació didàctica dels mestres.

L’amabilitat d’aquestes dues mestres va contrastar, ben al contrari, en passar de nivell, amb l’actitud de don José. Devia ser quan vaig complir set anys. L’aula estava situada a la primera planta d’una casa del barri de la Foia, en un primer moment, i a la primera planta del carrer Major (José Antonio Primo de Rivera), finalment. Doncs bé, amb la il·lusió de passar de nivell i sentir-nos més grans, ens vam trobar amb un d’aquells mestres que van entrar en la professió per afecció al Règim, després de l’escabetxada que aquest mateix Règim va dur a terme entre els grans professionals de la Institución Libre de Enseñanza. Al contrari que aquells màrtirs de les idees, aquests tenien una escassa preparació acadèmica, però havien ben assumit el lema que assegura que La letra con sangre entra i, a qui es moga, un parell de bufetades!

És clar que don José sabia distingir entre les famílies dels alumnes pobres i les dels rics. Entre les que eren ben influents i les, ja de per si, marginades de la societat. La seua mala bava, mancat de vocació, la descarregava iradament sobre els que de mena eren uns pàries socialment i econòmicament. A la resta ens queia algun que altre calbot, alguna paletada a les mans o als capcirons dels dits; alguna estirada d’orella, que als pares els semblava bé, ja que la recomanació, per part seua, era ‘Vosté, si no estudia o es porta malament, castigue’l’. Sentíem en les nostres carns d’infants el que nosaltres féiem sentir als animals! Gira la roda i gira! El mestre s’ho va agafar seriosament. Veig passar els fotogrames, gravats en pedra, com un estigma al cervell, les pallisses que propinava a Peret i a alguns de la seua colla, els pàries del poble.

Era normal que, amb la manca de mitjans, amb la gramàtica en blanc i negre de primer grau d’Álvarez, el nostre interés per aprendre fóra mínim i no progressàrem adequadament. No hi havia llibre més avorrit perquè no en coneixíem cap altre. Molta lletra i escassos dibuixos. Que fóra tota en blanc i negre, constituïa una metàfora de la vida oficial d’aquell temps, tan monòtona i avorrida! El mestre ens obligava a aprendre de memòria les definicions gramaticals. ¿Qué es el nombre?¿Qué es el adjetivo? Recita los adverbios de tiempo… Ho repetíem com els lloros i missió complida. A l’aula no hi havia ni un sol llibre de lectura… Ni per a majors ni per a infants.

11

Jo patia d’hipermetropia. Sabia llegir, però aviat em cansava la vista. Teníem un Manuscrito on cada lectura tenia un tipus de lletra. De vegades era menuda. Don José no va detectar la meua defectuosa visió. Encara estava més malament de la vista que jo. Doncs, mentre no vaig passar de nivell, a la classe de don Juan, un mestre de l’Horta Nord, amb una cama més curta que l’altra, la dreta, crec recordar, de caràcter afable (era mestre de vocació i professió), ningú no la va detectar. Van haver-me de posar ulleres. Un objecte que en aquells dies de nul·la lectura portaven poques persones. Encara les recorde ara. Eren redones, de pasta, jaspiades en crema i marró. Al cap d’uns mesos, mentre jugava, un xiquet el nom del qual vull obviar, em va pegar amb la mà a la cara mentre jugàvem, les va fer caure a terra i es van partir. Vaig córrer a casa la meua àvia Pasquala, on eren els meus pares, amb el cor en un ai (devia ser diumenge) i els les vaig mostrar. Van arrufar la cara, naturalment, i em vaig mantenir callat, assegut a la cadira, tement què em dirien quan ens trobàrem sols. Crec que em van advertir que anara amb compte i prou…

En una de les absències de don José (l’aula quedava sota l’autoritat de l’alumne més exemplar o de família més influent), es va produir, així i tot, un dels primers debats públics escolars de gran transcendència. Un dels meus amics, Vicent Silvestre, Escaleta, defensava ben convençut que els xiquets venien de París. Potser creia que els portaven les cigonyes dins d’un cistell penjat del bec. En aquella edat, nou o deu anys, no sé si m’havia plantejat conscientment el problema. El que sí recorde és que va ser la primera de les moltes pèrdues d’innocència que patiria al llarg de la meua vida. El fill del caporal de la guàrdia civil, Camarero, se li va riure a la cara. ‘Els xiquets no vénen de París, els parixen les mares, fava!’, li va abocar. Però Vicent Silvestre es va posar com un pollastre tot defensant que sa mare li ho havia assegurat quan va nàixer el seu germà menut, José.

En mig de la discussió, em vaig quedar pensant. Jo no recordava quan havia vingut al món el meu germà segon, el José María, ja que encara no havia complert els tres anys. Però sí quan va nàixer el meu germà menut Vicent Ramon. Però, ell, no havia arribat de la mà de cap cigonya. Els temps havien progressat i amb ell, les comunicacions.

—¿Que no has vist el camió de l’ordinari que ha arribat fa un moment a la plaça? —em va preguntar la meua àvia Pasquala.

No —vaig rodar el cap, maleint que m’haguera perdut l’ocasió de veure’l arribar.

Ni se’m va ocórrer pensar què feia ma mare gitada al llit. La nostra capacitat de raonar, en mig de tant dogmatisme, en mig de tantes preguntes que quedaven sense resposta, tant a l’escola com a casa, era escassa, per no dir, nul·la. Vaig estar a punt de contradir el fill del caporal i assegurar-li que el meu germà Vicent Ramon no l’havia tingut ma mare sinó que l’havia dut el camió de l’ordinari. Però vaig dubtar perquè la meua àvia no m’havia informat d’on venia el camió. Sent l’ordinari, venia de Castelló. Però, el duia d’allà, al meu germà, o l’havia recollit del camió que havia arribat des de París? Davant la defensa tan aferrissada que feia el fill del caporal, el nom del qual ara no recorde, vaig preferir callar i investigar. I vaig fer bé, perquè hauria provocat la rialla dels meus companys. Quan va arribar don José, ens vam posar a cantar la taula de multiplicar, ‘una por tres, es tres; dos por tres, son seis…’, i la discussió es va acabar.

L’únic aire fresc que entrava en aquella aula, la de don José, era la bellesa de les flors al mes de maig. Mare meua, què bé ens ho passàvem recollint flors pels tancats o pel terme! ‘Venid y vamos todos, con flores a María, venid y vamos todos, que madre nuestra es…’ Els que tenien rosers als patis de casa, o els que féiem xuclamels per l’horta, molt abundants en aquell temps, els portàvem amb alegria al mesdemayo a fi que, si més no, el mestre ens ho agraïra amb un somriure.

Vist amb perspectiva, aquell sistema educatiu, amb una nul·la didàctica, poc respectuosa, estava allunyat dels nostres interessos, tot i que no n’érem conscients, matxacats pels resos religiosos i pels himnes nacionals abans de seure i en acabar l’estudi; farcits de pensadors polítics del més pur nacionalisme i feixisme espanyols (José Antonio, Onésimo Redondo, Ramiro de Maeztu…, de fausta memòria pel temps inútil que ens van fer perdre en fer-nos aprendre les seues idees, tan inintel·ligibles, com por el Imperio hacia Dios!); d’herois assassins (el generalíssim Franco, els generals Yagüe, Mola i Queipo de Llano…); de lemes, que diàriament es retolaven a color en la capçalera de la pissarra i que transcrivíem als quaderns; de formació de l’espíritu nacional; de cants i cants d’un patriotisme exacerbat, d’ideologia ultramuntana (Cara al sol, con la camisa nueva, Montañas, nevadas, Banderas al viento, Prietas las filas, Gibraltar, Gibraltar…), que cantàvem a crits i sense concert. I sense sentit. Perquè allà on deia ‘impasibles al ademán, están!’, nosaltres cantàvem ‘imposibles al alemán, están!

En tots els anys d’escola, quan era costum de viatjar als Altos Hornos de Sagunt (Morvedre, en deia la meua àvia), com aquell que viatjava a la Meca, només vam fer una eixida a Vila-real, no sé a què, perquè recorde que vam estar tot el matí a l’atri de l’església arxiprestal, d’on eixíem de tant en tant a comprar-nos un gelat (aquell que et posaven entre dues neules i el gruixut del qual depenia dels diners que et volies gastar). L’únic interés que ens va fer mantenir l’esperança era que s’havia escampat com un reguer de pólvora que de vesprada ens durien a veure Blancanieves y los siete enanitos. No sé si al final tot es va diluir en alguna pregària mariana a l’església, però, de la pel·lícula, res de res… I per a una única excursió en tots els anys escolars, el balanç va ser lamentable ja que no recorde quin va ser-ne el motiu.

En recordar la pregària mariana, recorde, entre el munt de records de la capsa de la memòria, el 1954, centenari de la proclamació oficial de la Immaculada concepció. A l’escola vam preparar, orientats per don Juan, una pancarta que deia Tota pulchra es, Maria. Els carrers del poble, els més importants, es van pintar amb els colors blau i blanc. Com un record boirós, recorde el gran rebombori que hi va haver aquell any. Com un gran esdeveniment. Potser contagiat per aquell enrenou li vaig preguntar a mon pare,

—Pare, quan vindrà Franco al poble? —ja que jo considerava que aquell podia ser el major esdeveniment que podíem viure.

Mon pare, amb certa ironia, em va contestar:

—Quan la font del poble rage amb tota la força.

I cada dia vigilava a veure com rajaven els canons d’aigua de la font de la Vila. I per més forts que rajaven després de les fortes pluges, Franco no es va dignar mai vindre al nostre poble!… Ni ganes!

Parlant dels passejos escolars (era la vesprada de lleure), solíem anar al camp de futbol en formació de dos. Jo sempre anava agafat de la mà de Josep Herrero, a qui només agradava menjar pa amb xocolate i, arròs de paella, si era de boda. De vegades coincidíem amb la classe de les xiques i s’hi realitzaven taules i exercicis gimnàstics conjunts dirigits pels mestres. La classe de les xiques majors la dirigia donya Rosario, de Tales, en un local proper al nostre. Era una mestra molt apreciada, molt religiosa, fadrina, com una majoria de mestres. També donya Delfina, que va substituir a donya Fausta, i que també era de Vila-real!

Jo envejava les carteres de pell d’alguns alumnes més benestants. I els estotjos de tres nivells. A ma casa no s’interessaven massa per aquests estris. Mon pare em va fer una cartera de pell. Una mica basta, és clar. Era un manetes, però poc fi. També solia agafar fulls de la jefatura i, amb un regle, traçava les línies per no comprar-me una llibreta de més. Tenia la que em feia falta per a dur el quadern diari i prou. Allò sí que era sobreviure amb quatre fulls i un llapis…

12

El bo de tot l’ensenyament era que un cop al carrer (‘que usted lo pase bien, que usted lo pase bien!’, cridàvem mentre baixàvem les escales en desordre, corrent, que no sé com no ens matàvem), ens oblidàvem de l’escola. Mampreníem els nostres jocs, entràvem en el nostre món real, parlàvem la nostra llengua natural… El carrer i els nostres jocs, les nostres aventures pel terme, ha estat la millor escola que vam poder tindre en tots aquells anys.

Els jocs… Des que els cotxes han envaït els carrers i ha entrat la pantalla a les llars, els xiquets estan canviant els jocs de carrer per la contemplació estàtica de les pantalles del televisor, de l’ordinador o de la videoconsola. Al poble hem tingut la sort de comptar amb un castell, mig enderrocat, és cert, però que ha estat el motor i el centre dels nostres jocs i de les nostres aventures infantils plenes de fantasia. Reproduíem les lluites entre el Guerrero del Antifaz, un valent croat nacionalcatòlic fora de temps, i Alí Khan, el guerrer àrab, representant judeomaçònic de tots els mals que envaïen el món. Era el moment en què canviàvem de llengua.

¡Ríndete, cobarde! —cridàvem mentre brandàvem l’espasa feta amb una branca d’olivera.

No sé com no ens vam traure els ulls! Lluitàvem els d’un barri contra els de l’altre amb espases, a pedrades o amb tiradors de goma, als quals anomenàvem fones… Capgiràvem les runes del castell a la recerca d’algun tresor o d’alguna espasa perduda. La nostra fantasia era desbordant.

A les aventures del Guerrero del Antifaz van seguir les del còmic La pandilla de los siete, molt més modernes i acostades a la nostra edat i manera de ser.

A voltes els nostres jocs es veien inesperadament interromputs per altres esdeveniments que capgiraven els nostres usos i costums. Un dels grans esdeveniments el constituïa l’arribada al poble de la fira de cavallets. La fira es parava a la plaça de la Vila. Les barques, de major volum, ho feien a la plaça Nova. Una de les grans rareses la va constituir l’actuació pels carrers del poble d’un parell de zíngars. Un pare i la filla. Ell carrejava una escala i ella duia de la corda una cabra. La feien pujar per l’escala, es quedava quieta a sobre, s’empinava sobre les dues potes posteriors i baixava com una persona! La xicalla flipàvem. Una nit que es perd entre les ombres dels meus records, el pare em va dur a la Plaça Nova a veure una mena de circ on una xica girava i girava sobre el seu cap sense que, aparentment el cap acompanyara la resta del cos en els seus giravolts… Records boirosos, com el d’aquell estiu que van arribar a la plaça de la Trilladora unes caravanes de zíngars o de gitanos. Entre ells, hi va destacar la bellesa d’una zíngara jove. La seua fama es va estendre tan ràpidament que, amb qualsevol excusa, molts joves, i algunes dones, s’hi acostaven, des de la carretera estant, per si la veien. Els xiquets no vam tindre tan de problema. Ens hi acostàvem per la cara, sense cap excusa, I no vam tardar a fer-hi certa amistat, perquè els zíngars tenien interés a fer entendre que eren bona gent, ja que la Guàrdia Civil els vigilava de tant en tant, esperant ordres per a fer-los marxar. I vam veure i vam parlar amb aquella zíngara, jove, guapíssima, que ens va robar el cor. I el seu record va perdurar durant anys. En aquells anys, qualsevol esdeveniment era perdurable, a manca de tants pocs esdeveniments com s’hi esdevenien…

Un dels estius, amb dotze o tretze anys, a punt d’ingressar a l’internat religiós, vaig conéixer Rémy, un xiquet provinent de la Catalunya Nord que, sorprenentment, parlava un valencià especial, que havia vingut a passar l’estiu a cals Pallarés. Va ser la primera notícia que en alguna zona de França empraven les mateixes paraules que nosaltres per designar les coses. I és que Rémy, que parlava francés amb son pare, parlava patois, que no era altra cosa que el català del Rosselló, vaig saber més tard. Doncs Rémy ens va acompanyar en les nostres visites al castell i va col·laborar en la nostra pretensió de foradar un dels murs interiors del que fantàsticament anomenàvem la masmorra, ja que era una cambra subterrània, dividida en dos per dos mitjos arcs, amb una entrada de llum en un costat, a mena, diríem, de fumeral. Com que treballàvem amb escassos mitjans, un martell i una escarpra per a tan gegantesc propòsit, en tindre notícia que en una cova a prop de l’ermita de Santa Cristina, a tocar de la carretera, hi havia restes de dinamita, allà que hi vam anar a buscar-la per a fer volar el mur. La nostra sort va ser que en tal cova no hi havia ni rastre de dinamita. El gran mos que li vam fer al mur encara s’hi pot veure.

Al mig del castell hi havia com una piràmide estroncada d’argamassa que devia ser la cisterna del castell, les espatles de la qual havien suportat, segons testimonis dels vells, una torre octogonal molt alta, dinamitada durant l’última carlinada. Efectivament, en la seua part superior, hi quedaven encara ben clars, els vuit costats que tenia la torre. Agosarats com érem, hi preníem el bany a l’estiu i fins i tot en bevíem l’aigua caiguda de la pluja! Un dia, picant l’argamassa, vam descobrir una canonada de rajola rogenca que entrava per la part de dalt de la cisterna, mirant al poble. Més tard es descobrí al mateix poble, en el carreró que va del carrer Major al carrer de Santa Cristina, per darrere de l’església, una canonada de la mateixa rajola que devia venir de la vella mina de ferro. Per la qual cosa vam deduir que els àrabs van fer una gran obra d’enginyeria, atesos la distància i el desnivell, a fi de proveir permanentment el castell d’aigua.

Ara que he nomenat el carreró de darrere de l’església, hi havia al seu mur, a una alçada de dos metres, una pedra escrita en caràcters àrabs que, miraculosament, es va salvaguardar d’algun brètol que sempre acaba picant allò diferent. Ara es guarda a l’entrada del temple de l’església parroquial. No sé si ningú sap què hi diu exactament.

Jo em sé els bacs que m’ha costat el descens de la Costera des del castell! Bacs diaris, rocambolescs, de vegades, en què et feries les mans o, sobretot, els genolls. Però ens alçàvem com una daina i, sense parar-nos a pensar en el mal que ens havíem pogut fer, continuàvem corrent o jugant. Quan acabàvem de córrer o de jugar, llavors ens miràvem la ferida, ens la rentàvem amb aigua de la font o saliva i ens l’embenàvem amb el mocador si hi havia sang. Però ningú, ni els mateixos pares, li donaven massa importància atesa la seua freqüència i l’escassa atenció dels pares per aquestes foteses. Així és com vam anar forjant el nostre caràcter dur.

Un dels dies que esperàvem amb il·lusió era la vespra de sant Joan, el vint-i-quatre de juny. Era costum que cada barri plantara i cremanara la seua foguera. Els amics de barri, dues setmanes abans, coincidint amb la sega del blat, començàvem a arreplegar tota la brosta que trobàvem pel terme. Brosta de brancatge, restes d’esbarzers, de canyots de panís… L’apilàvem a les eres del Calvari o al mateix carreró, contra la paret de la casa del tio Miquel, que feia raconada. Però més d’una volta la tia Doloretes la Perrera ens n’enviava. Quan les dones ens veien arribar amb un gran feix de brosta arrossegant-lo per terra amb una corda, eixien amb la granera en alt al portal de casa, es posaven al mig del carrer, amenaçadorament, i volien impedir-nos el pas perquè els n’embrutàvem el davant de casa. Aprofitàvem un descuit per a passar i ens endúiem alguna que altra granerada.

Un dia va vindre l’algutzir a ma casa. Mon pare devia ser l’alcalde encara i em va oferir un quinzet per a cada xiquet si abandonàvem el costum de fer la foguera. Però m’hi vaig negar. I cada vespra de sant Joan, amuntonàvem, els del barri del Crist, la brossa a la plaça de la Vila, i li botàvem foc. Amb el foc purificador, entràvem en l’estiu i en les vacances. Gaudíem tres mesos de paradís ininterromput…

13

He parlat adés de l’aigua que els àrabs van fer arribar des de la boca de la mina de ferro fins a la cisterna del castell. També he comentat que els primers anys de la meua infantesa mancàvem tant d’aigua potable com de clavegueram. La iniciativa de totes dues empreses la va emprendre el nou alcalde, el que va substituir en el càrrec a Pepito Cortes, José Caranyo, un jove empresari de la manufacturació d’espartins, amb una mentalitat més oberta i emprenedora.[10] Per a una gran part del poble, l’aportació de l’aigua potable i la construcció del clavegueram, talment com el posterior asfaltat dels carrers centrals, constituí una autèntica revolució i modernització, tot evitant tolls i fangs. Tot i que algunes poques persones, ancorades en el passat (o amagant raons econòmiques) ho van criticar i es van negar a instal·lar-se l’aigua potable o el clavegueram, va ser un gran avenç.

—Per a què m’ho he d’instal·lar? Sempre hem fet ús de les fonts públiques i dels excusats! —deien.

Va ser un hivern fred quan van començar a obrir la xanca del clavegueram al nostre carrer, o així el recorde jo. La gent que hi treballava era immigrant en la seua gran part, andalusos pel seu accent. Entre ells hi havia un jove, de nom José. No sé per quina raó, si per la seua simpatia, o en veure’l tan lluny de casa, treballant esforçadament en mig del fred, o perquè ma mare en el fons tenia un gran cor, se’n va apiadar i no tardà a invitar-lo, en els moments que descansaven una estona, a entrar en casa i que es calfara vora la llar. Prèviament, la mare havia tret les cendres del dia anterior i havia tornat a encendre el foc. José era baixet, plenet, però traspuava una gran simpatia que encantava, amb la gràcia del seu accent andalús, que a mi em costava d’entendre. A l’hora d’esmorzar, deia Ave María Purízima i ma mare el feia passar. Esmorzava amb gana. Calia ser fort per a excavar amb pic i pala les xanques. Cada dia agraïa la invitació de la mare i m’acaronava el cap.

Tant l’aigua potable com la xarxa del clavegueram van començar a transformar les estructures de les llars i els costums de les persones. Les dones, en la seua major part, perquè sempre n’hi ha incapaces d’emmotlar-se a la nova situació (com la filla de la tia Quirra, sempre amb la tina de la bugada cap al camí de la séquia), van deixar d’anar a poc a poc a rentar la bugada a les séquies o al rentador públic, amb la tina de zinc posada sobre el cap o el llibrell esmaltat en verd i rentaven a la pica; es va acabar de traure l’enfemta dels excusats, i s’incrementà la higiene pública tot donant pas als water closed i a les banyeres…

14

Amb l’arribada dels treballadors andalusos, va ser la primera volta que vaig entrar en contacte constant amb persones que parlaven castellà de mena fora de l’escola i de don Juan Caballero, el metge. I vaig tindre la impressió, com que eren immigrants, que els que el parlaven, tret de l’estament oficial i oficiós, era gent pobra. Fins i tot l’agutzil feia els bans en valencià, en mig d’un règim que prohibia l’ús social de la nostra llengua. Però aquella primera arribada d’immigrants que realitzaven les faenes que molts hòmens del poble no estaven disposats a fer, no seria més que el principi de la posterior arribada, més nombrosa, quan, al cap d’uns poquets anys, com ja he deixat dit, es va tornar a explotar la vella mina de ferro, explotada ja pels romans, segons els historiadors. I propicià l’arribada del primer allau de castellanoparlants, andalusos en la seua gran part. De la gent natural del poble, no hi va treballar ningú, a la mina. Només ho van fer els conductors dels camions que transportaven el mineral als Altos Hornos del Port de Sagunt, entre els quals, un afamat colombaire que va importar al poble l’afició a la cria i solta dels coloms, originari de Borriana, José Oliver. Així i tot, hi va haver alguns miners joves que van fer amistat amb nosaltres. Entre ells, Rafael, que amb els anys va acabar casant-se amb una xica del poble i comprant la casa del tio Benjamín, el nostre veí.

Allò que ens cridava l’atenció era el carbur que els miners empraven per il·luminar-se amb les llanternes a l’interior de la mina. Quan es gastava, l’abocaven a la vora del camí, a l’aire lliure, a prop del poble, i nosaltres intentàvem encendre’l, cosa que aconseguíem alguna vegada si no acabava d’estar gastat del tot. La professió de miner era la menys considerada. Era l’estatus més mal considerat del poble perquè en un món encara tancat, s’associava a gent pobra vinguda de fora. Alguns dels miners eren casats i amb fills. Els grans van tractar d’integrar-se al poble, tot i que sempre eren mirats com a forasters, i conservaven el seu accent. Entre les dones, n’hi va arribar una tan grossa, que un estiu que va fer molta calor, va morir ofegada pel seu propi greix. Vam reviure els crits dels familiars i de les ploramorts des del balcó de casa, acomiadant-se de la difunta, costum que s’havia perdut no feia massa anys al nostre poble. Un dels fets dolorosos que va impactar la gent del poble va ser la mort dels dos miners per enderrocament de material dins la mina. Els fills d’un d’ells, Zenón i Cancio, jugaven amb nosaltres. Vivien en una casa cantonera del nostre carreró. Tenien una germana naneta, Victorieta. Com que era intel·ligent i es relacionava prou amb la gent del poble (ma mare li tenia una gran simpatia), va aprendre el valencià en poc de temps. Doncs, en un poble acostumat a la rutina, sense res que el trasbalsara, aquelles morts el van desvetlar del malson de la monotonia.

Si bé els immigrants grans no es van integrar lingüísticament, ho van fer els seus fills més joves, els quals, al cap de poc de temps, havien aprés la llengua i l’empraven amb tota la normalitat.

Només un incident amb els nouvinguts va enterbolir la bona entesa que en general hi havia entre tots. Alguns dels nouvinguts, els més joves, per afany de gresca, o per complex d’inferioritat, van protagonitzar un intent de colp de poder. Durant els passejos que la gent acostumava a fer els diumenges i els dies de festa a la mateixa carretera, a l’estiu, o al llarg del carrer Major, a l’hivern, van pretendre arraconar els joves del poble i convertir-se en galls de corral acompanyant les joves casadores. No coneixien els jóvens del poble, de merescuda fama als pobles dels voltants per ser uns busca-raons. Es va formar a poc a poc un motí i van anar a pel grup de galls que els volien menystindre. Amb la cua entre cames, els joves nouvinguts van haver de retirar-se i la cosa va tornar a la normalitat.

15

L’altra revolució pendent va ser l’arribada de la ràdio. Un empresari del poble, que regentava un taller de cotxes, va agafar la representació de la venda d’aquests aparells. Podia ser l’any cinquanta-u o cinquanta-dos. Mon pare li va comentar que estava interessat a comprar-ne un. Aleshores va vindre a casa amb un parell. El pare el va situar a l’interior del cuinador (encara li faltava una altra reforma, ja que la cuina funcionava amb llenya). Em vaig entusiasmar tant, en poder sentir altres veus i música, que no eixia del cuinador. Innocent de mi (ja he deixat escrit que ens mancava una bona passada urbanita) feia sonar la música, modulant-la al meu gust, a fi que la melodia convencera el meu pare per a quedar-se’l… Però no va ser el meu esforç melòdic el que el va convéncer, naturalment, sinó la seua voluntat d’adquirir-ne un. Perquè no va ser aquell aparell, sinó un altre de fusta, gran, més clàssic i potent. En la pantalla venia indicat el nom de la ciutat on calia situar el dial per a captar-ne la freqüència. París, Londres, Madrid, Lisboa, Roma… El pare va manar posar una prestatgeria a la paret del menjador per col·locar-lo-hi. A les nits, quan el pare venia de treballar i es rentava la cara, les mans i els peus, sentia el parte (era com el Règim anomenava el butlletí de notícies).

La meua àvia Pasquala, també se’n va comprar un altre. Tan devota com era, l’excusa va ser que volia sentir els famosos sermons de quaresma retransmesos pel padre Marcos (o Marco), que també sentíem a casa; uns sermons apocalíptics com els que van protagonitzar els frares la quaresma anterior, des de dalt de la trona de l’església. Uns sermons que comminaven a l’estricta pràctica dels dogmes, de les pràctiques i dels manaments de Déu i de la Santa Mare Església sota l’amenaça dels més terrorífics càstigs infernals… Déu, Déu, quin pare! La gent acudia a la capella a confessar-se en massa i anava a combregar en ramat, plena de penediment. En acabat el sermó, eixia a la plaça i es parava a comentar les seues impressions,

Bon sermó! —deia un.

—Em recordava el pare Sant Vicent Ferrer, segons contenafegia un altre.

—Eixe frare m’ha posat els pèls de gallina! —se sentia dir més enllà.

Però, a més d’escoltar els sermons, el pare va estar uns dies furgant en el dial. Al final va trobar el que buscava, Ràdio Pirenaica. Va ser la primera volta que vaig sentir emetre propaganda conta el Règim, notícies sobre esdeveniments que es callaven o es tergiversaven oficialment. De més fadrí, quan els meus interessos polítics havien començat a desvetlar-se, durant les vacances d’estiu o després que vaig abandonar l’internat religiós, posaria pel meu compte, de tant en tant, dita emissora. Que, a més, i allò em va impactar, feia emissions en una llengua que, amb un accent diferent, jo reconeixia com a meua, el català oriental. Com també em va impactar, en una ràdio oficial espanyola, sempre monolingüe, sentir un poema en el mateix català, arran de la mort de Josep Maria de Sagarra. Més tard el mateix accent el sentiria al poble de la mà, o de la veu, d’una senyora tarragonina, casada amb el mestre Canterero, que exercia a Tarragona. Se’m va quedar d’ella una expressió que usava molt, ‘Estaríem frescos!’ Em sobtava la pronunciació ‘Astaríam frescus’.

Ma mare, però, va seguir amb tota la passió del món una novel·la radiofònica que estava en veu de tots els oients: Simplemente, María.

Més endavant, quan va arribar la televisió en blanc i negre, mon pare la va comprar per seguir les processons i els oficis de Setmana Santa (vist des de la perspectiva actual, no hi cal cap comentari. Era un altre món que s’acabava). Si més no, ens servia per veure noves ciutats. Sevilla, Còrdova, Valladolid, Burgos, Múrcia, amb els seus passos i la música sacra de fons. Contemplàvem admirats els seus edificis més emblemàtics, els seus carrers més cèntrics, els seus costums religiosos més ancestrals, plasmats en la pantalla en els tristos colors que anaven del blanc al negre (tècnicament, no hi havia color, sinó manca del mateix). Passada la tristor de la Setmana Santa, tornaven els concursos i les pel·lícules. Els veïns acudien a les cases que tenien el privilegi de comptar amb algun d’aquests aparells. El cine i el teatre havien eixit per primera vegada de les grans sales i s’havien convertit en familiars…

El servei més entusiasta que prestava la televisió era el que es vivia en un bar quan es transmetia un partit de futbol. Si era entre els rivals més prestigiosos, un Barça-Madrid, Barça-València, València-Madrid…, el bar es transformava en una eclosió de crits, aplaudiments, discussions, que podia provocar que el bar se’n vinguera avall quan l’equip favorit marcava un gol. Encara em ressonen a les oïdes els crits més primaris, les discussions més apassionades, revisc l’espontaneïtat més sincera, entenc que per als qui no tenien altra conversa que el futbol, allà es posaven en joc els seus interessos més intocables… Com avui dia!

16

Recordant el fred que patia José l’andalús aquells dies de cru hivern, i que patíem tots amb més o menys excés, la veritat siga dita, em ve a la memòria el que vaig passar de ben menut i que acabaria forjant també el nostre caràcter, més sofert. La roba era escassa, perquè els diners també ho eren, i la que solíem portar, deixava passar el fred. Els pantalons, en aquells anys, eren de camal curt. Recorde una anècdota, per associació d’idees. Devia tindre deu o onze anys. Era costum al poble, encara ho és, crec, desplaçar-se el segon dia de Pasqua a l’Alcora i pujar en romeria, eixint des de la parròquia, fins a l’ermita de Sant Cristòfor. S’hi havia d’anar tres anys consecutius a fi que el sant et protegira de patir cap accident. Una creença, no una constatació, com vam comprovar en la pròpia carn molts anys després, justament a les festes del sant Crist, quan la mort de quatre joves del poble en accident de trànsit. El matí de la vespra del bou es va produir un accident en carretera en què van morir quatre hòmens joves. El nostre veí Pepe, fill del senyor Miquel; Avelino, l’home de Lolita; el germà d’Avelino, i el conductor. El poble va ser tot un clam de dolor. En un primer moment, havent-me arribat la notícia a Castelló, on em trobava estudiant, vaig creure que es tractava dels meus germans i algun cosí. La mare encara es va espantar més, la pobra, en veure que una parella de la Guàrdia Civil pujava carrer Echegaray amunt. Va témer el pitjor. La desgràcia, però, la vam tindre davant de casa. I ho conte, sense que prenga posició per cap idea, però sí que vull fer constar que la majoria dels morts havien anat a aclamar-se a Sant Cristòfor… I és que una imprudència, per part dels conductors, no hi ha sant que la puga aturar… Estava contant que el primer any que vaig anar a la romeria, quan vam arribar al poble de l’Alcora, dalt de l’autobús, i vam veure uns xiquets de la nostra edat amb pantaló llarg, vam esclafir el riure burlant-nos-en, d’ells. No concebíem que a aquella edat anaren vestits com els hòmens!

L’aire de llevant, humit i fred, pujava tot dret per l’Empedrat i desembocava al carrer Major, com un embut, fins arribar a la plaça de la Vila, un altre dels espais preferits per als nostres jocs. En un dels seus racons, hi havíem establert el joc del gua. El terra, sense asfaltar, era tot un seguit de petits reguers amb el clot enmig de tots ells. Dúiem les butxaques plenes de boletes, d’argila. Les de vidre i les d’acer tenien un valor doble o triple.

En ple hivern jugàvem a jocs bèsties a fi d’escalfar-nos. Recorde el joc del tino, en què els jugadors ens llançàvem la pilota de goma tant fort com podíem els uns contra els altres. A fer-nos mal! Jugàvem als quatre cantons. Els jugadors ens posàvem un a cada cantó i el que pagava al mig de la plaça. Havíem de procurar canviar de cantó sense que el qui pagava ens agafara. Si ho feia, ell cobria el nostre cantó i el jugador caçat ocupava el seu lloc. A fava-munta-i-paga, també dit a xurro. Tres o quatre jugadors ens posàvem contra la paret, l’un darrere de l’altre, el cap escabussat entre les cames. Els altres jugadors havien de saltar a sobre nostre i no caure, cas contrari pagaven i ocupaven el nostre lloc. Una volta havien saltat correctament, un d’ells cantava:

Xurro, mediamanga, mangotero, ¿cuál es el primero?

Amb xurro, es posava la mà dreta sobre l’esquerra. Amb media-manga, la posava sobre el joc del colze. I en mangotero, sobre el muscle. El que era contra la paret contestava, amb els ulls closos, una de les tres possibilitats. Si ho encertava, pagaven els contraris i si no continuaven pagant els primers.

Hi havia d’altres jocs com el fendri, el joc de les trompes o baldufes, a veure qui les feia ballar amb més força fins a fer-les brunyir. Hi havia baldufes normals, baldufes de frare i trompellots. El joc del fendri consistia a fer una ratlla de partida; un de nosaltres doblava el cos formant un angle de noranta graus i els altres havien de saltar sense xafar la ratlla. Si ningú no ho feia, el que pagava feia un pas a la dreta de la ratlla i es tornava a saltar fins que algú o bé xafava la ratlla o no aconseguia saltar correctament. Un altre dels jocs divertits era jugar al cèrcol i, sobretot, a bous. Quan ho féiem a bous, ens escapàvem pel poble, si era de nit, o pel terme, si era de bon matí. Uns i altres recorríem l’horta o les faldes de les muntanyes sense protestar a la recerca dels bous que s’havien escapat, imitant l’escapada real dels bous de veritat quan feien l’entrada a les festes del poble. Tindre unes bones banyes de bou donava prestigi entre la canalla i anaven molt perseguides. A mi, i als meus amics veïns, quan érem menuts i no teníem edat per entrar a la plaça a torejar les vaquetes, ens agradava provocar les vaques lleteres del tio Ramon, el vaquer. Vivia a la part alta del barri del Crist, on tenia la vaqueria. Cada dia ell o el seu fill, les baixaven a abeurar a l’abeurador que hi havia al costat de l’almàssera de l’oli. Alguns dies les solíem esperar a la plaça de la Vila. Tot seguit començàvem a provocar-les a fi que ens perseguiren:

—Eh, vaca! Eh, vaca! —cridàvem.

Moltes voltes les vaques, les més grans, anaven a la seua, carrer de Sant Ramon avall, camí de l’abeurador. Però, solíem aconseguir el nostre propòsit amb els jònecs, i aleshores ens entrava una emoció tan gran, que si bé el jònec no ens acabava fent res, nosaltres podíem topar entre nosaltres, anar-nos-en contra les parets de les cases o ensopegar i caure a terra… El tio Ramon ens esbroncava i ens amenaçava amb el bastó que portava per a guiar el ramat. Nosaltres ens passàvem mig matí comentant els incidents…

Una altra malifeta consistia a posar un pot ple d’aigua en una finestra, en un carrer fosc, lligat d’un cordell de manera que quan una persona hi passara, s’enganxara i acabara caient-li el pot d’aigua al damunt… I és que ens havíem de divertir d’alguna manera i, en aquell temps, no miràvem com.

Els dies que plovia, solíem anar a jugar a la casa del nostre amic Joan Llidó (que acabaria sent sacerdot). Tenia en sa casa un soterrani ple d’andròmines, sobretot cabirons i fustes que la nostra fantasia convertia en barreres i corrals, castells i palaus. M’encantava que ploguera per poder-hi anar a jugar.

Un altre dels nostres jocs de carrer era el comptar fins a vint, i afegir, “destapa l’olla, que està bullint”. El qui pagava comptava fins a vint, permetent que els altres jugadors s’amagaren. Després, si en descobria un i picava contra la paret, aquell pagava. Un altre, era jugar a bufos. Calia aconseguir prèviament un bon canyol de bufos. Açò es convertia en el nostre objectiu més desitjat. La paraula canyol prové de canya. El seu significat primigeni era, si no m’erre, el tub fet amb un tros de canya, el canut, on els vells ficaven les monedes de plata a manca de butxaques o d’una caixa forta (es deixava un nus de canya i es tallava per davall del següent nus). El tub es duia ficat a la faixa. Naturalment, no era el significat que nosaltres féiem servir per a la paraula canyol. Sinó el significat de gran quantitat, muntonada, referida a alguna cosa abastable i divisible. Hauré d’explicar el significat de bufo a fi que s’entenga aquest joc de paraules. Bufo no era més que un naip partit pel mig transversalment. En els nostres jocs, les figures de la baralla tenien un valor doble. Algú pensarà, quin valor podia tindre mig naip per a uns infants? Moltíssim, en aquells anys de misèria, mancats de joguets. Qui n’aconseguia una bona quantitat, també aconseguia un gran prestigi entre nosaltres. Doncs, bé, s’agafava un cordell prim, fil de boletxa o d’empalomar, es feia un nus en un dels seus extrems, es practicava un petit forat al mig del bufo i, tants com n’aconseguies, els hi anaves ficant, i es formava el canyol. Els bufos els podíem aconseguir dels jocs de cartes vells, jugant a cartes o al rogle. El joc del rogle consistia a fer un redolí amb una pedra sobre el terra del carrer; tot seguit cada jugador hi posava una quantitat de bufos escampats (dos, tres, quatre cada jugador), quant més al centre millor, sense que es tocaren entre ells i, amb un taco redó de goma, extret de les soles de les sabates, hom mirava de traure’ls del rogle amb el millor art possible tot colpejant-los en les vores i fent-los saltar per l’aire.

Com que he dit que mancàvem de joguets, tret d’algun d’escadusser que ens deixaven per Reis (només recorde un camió de fusta, un acordió de cartó, una moto de llauna, un cavallet de fusta, i poca cosa més), teníem la suficient inventiva per fabricar-nos-els nosaltres mateixos. Mon pare tenia a la cambra de dalt, tot d’andròmines. D’un tros de cuiro, em vaig fer un antifaç. Amb unes fustes, vaig imitar llunyanament l’espasa del Guerrero del Antifaz. Tot seguit, vaig passejar pel poble amb la disfressa i l’espasa enganxada a la cintura amb un cordell, tot imaginant que era un gran guerrer, tot i que desconegut…

Un dels cabirons curts que mon pare guardava al dalt el vam dur a la serreria i els van serrar de manera que en van fer quatre rodes, tot practicant un forat al mig de cada bocí. Amb una fusta plana, els meus amics i jo ens les vam enginyar per fer un patí de quatre rodes. Com que el poble té els carrers costeruts, no calia cap esforç per baixar com una fona. De vegades ens estavellàvem contra la paret de les cases, desballestant el patí cada tres per quatre. Una altra volta, amb la tapa d’un bagul vell, vam fer una petita barca que ens va servir per flotar a la bassa del Molí de Dalt.

17

Solíem nadar a la bassa del Molí de Dalt, a l’estiu, a manca d’una piscina. El molí era l’únic que quedava dret dels tres que hi havia hagut al poble: el de Baix i el del Mig, completament enderrocats. El bany era part de la nostra diversió ja de ben menuts quan havíem d’acudir als petits tolls o clotxons del barranc de Castro o als reguers i séquies. En aquells anys de postguerra i ben entrats els anys cinquanta, aïllats del món modern, desconeixíem l’existència dels vestits de bany. Per tant, els menuts i els grans ens banyàvem nus, talment com la natura ens havia parit, sense cap vergonya, tot i els sermons moralistes del senyor rector. Alguns adolescents, passant de l’omnipresent Déu ho veu tot i castigarà els vostres pecats, que sonava a tornada, aprofitaven el descans banyístic per a desafiar-se a veure qui extreia més quantitat de semen (xerigot o saligot, en déiem) després d’una ràpida masturbació, mentre que els més infants els envejàvem davant la nostra impotència… Però estava parlant del costum de banyar-nos. A més de les basses del Molí de Dalt, d’aigua freda, provinent de la font de l’ermita de Santa Cristina, anàvem a escabussar-nos i refrescar-nos en un toll una mica grandet (nou o deu metres quadrats), relativament fondo per a la nostra edat, conegut pel Clotxó, d’aigua tant o més freda, ja que provenia de l’interior de la mina de ferro, i els més menuts al Clotxonet, una mica més avall. Hi passàvem llargues estones xarrant, cridant i cremant la nostra adrenalina.

No puc evitar de rememorar una mostra del nostre esperit pobletà. Va passar en la bassa de baix del Molí de Dalt, un dia en què va arribar Hermán, que jove resident a Barcelona, de mare del poble, germana del vell nacionalista Vicent Tomàs i Martí i del Joan, i pare castellà. Tot i que venia tots els estius al poble, no hi estava gens integrat, com son pare, sempre distant. No parlava valencià. Per això el tractàvem com un xic foraster. Doncs, bé. Va arribar amb el seu Meyba. I va ser quan ens vam mirar i ens vam trobar nus, com Adam i Eva després que van menjar-se la poma. I quan se’l va traure per canviar-se, un dels presents el va agafar i l’amagà. Li va costar al pobre xicot precs i llàgrimes perquè li’l tornàrem, tot emparant-se a la molinera, fins que el bromista va creure que ja l’havia fet patir prou i li’l va tornar.

18

No he parlat gaire dels meus avis. Formaven part de la meua vida, de menut. Més els avis paterns, perquè dels materns només quedava l’avi Josep, que vivia amb el seu fill, l’oncle José Maria, de trista existència.

La casa del meu avi matern estava al carrer del Crist. En tinc dues imatges fotogràfiques, En la primera estic dret en una de les cambres de la primera planta, on devia dormir l’oncle mossén Vicent, quan venia al poble o quan hi va acabar passant els últims anys de la seua vida. No el vaig conéixer. Era de la congregació dels Operaris i la mare solia recordar-lo molt sovint. Un dia ma mare em va fer entrar en aquella cambra perquè vera la petita biblioteca que havia pertangut a l’oncle Vicent. Tots els llibres eren de tema religiós. Em van cridar l’atenció dos volums ben grossos, de tapa dura envellida. Ma mare en va traure un. La Tierra Santa, vaig llegir en els dos lloms dels llibres. En vaig passar alguns dels seus fulls esgrogueïts o arnats, i vaig comprovar la gran quantitat d’il·lustracions que contenia fetes a ploma que representaven paisatges bíblics de Palestina, o escenes amb persones i paisatges concrets d’aquella època d’últims del segle XIX, ja que el llibre es va publicar a principis del segle XX.[11]

La segona imatge fotogràfica ve representada pel cobertor que ma mare penjava cada any al balcó dels avis, quan la festa del barri, el cap de setmana després de Pasqua i el dilluns de sant Vicent. Quan passava la processó, la porta de casa era oberta de bat a bat i la làmpada del menjador il·luminava l’entrada. La imatge del Crist del Calvari era retornada el capvespre del dia de Sant Vicent des de la parròquia a la seua ermita (d’on havia estat baixada diumenge al matí). Anava clavada a la creu, que descansava en l’enorme peanya. Avançava a pas lent portada sobre els muscles d’una dotzena de joves majorals, i es balancejava suaument d’un costat a l’altre. Les dues dificultats que havien de salvar els esforçats majorals fins a recórrer el trajecte des de la parròquia fins l’ermita era l’estretor i el pendent dels carrers. De manera que de vegades calia anar amb compte de no xocar contra els balcons, i traure forces.

L’avi, ma mare, la tia Carme i alguns invitats més, tots vestits amb les millors robes i lluint les millors joies, seien a l’entrada de casa mirant com passava la processó, formada únicament pel gènere masculí. Les dones devotes anaven al darrere de les autoritats i dels sacerdots concelebrants, o anaven darrere de la banda de música. De qualsevol manera, tret de les processons de la Puríssima i de Santa Teresa, les dones han estat les grans discriminades per l’Església. Perquè, també en els oficis de l’església, mentre que els hòmens seien als bancs de l’església, les dones havien de portar-se un catret per seure-hi, si els bancs estaven totalment ocupats pels primers, o ocupaven uns bancs més simples, sense respatler.

Quan era menut i seia al braç de la mare o en una cadireta, mentre passava la tirallonga processionària, em cridava l’atenció, sobretot, el pas dels penitents, hòmens i dones, en aquest cas més dones, que anaven davant de la imatge del Crist, descalços. Eren les promeses. Havien demanat alguna gràcia al Crist per raó d’alguna malaltia greu, o perquè el fill tornara sa i estalvi del servei militar… Aleshores els carrers no estaven asfaltats ni formigonats. Eren de terra o estaven empedrats amb còdols de rambla o de platja. La pujada al calvari i els camins que hi duien eren plens de pedretes i altres elements que podien ferir els peus. I jo, en pensar-ho, m’esmussava. Una volta el crist tornava a estar dins la capella i es cantaven els gojos, el castell de focs artificials esclatava en el cel, creant colors i figures fantàstiques, i il·luminava les runes del castell mil·lenari, les roques grisenques de la Costera i la mateixa ermita del Crist en un espectacle bellíssim.

19

La meua àvia materna, Maria, va morir a conseqüència del part uns mesos més tard. Per tant, ma mare, òrfena de mare, segons ha contat moltes vegades, va haver de fer-se càrrec de moltes de les faenes de la casa a partir dels set anys.

—Havia de pujar dalt d’una cadireta per a arribar al banc de la cuina a fi de preparar els menjars i escurar —ens contava moltes voltes.

Això devia ser l’any 1924 o 1925, perquè va nàixer el 1917. Me l’he imaginada moltes voltes amb la seua escassa edat fent-se càrrec de la casa, una casa molt gran, en una societat patriarcal. Devia ser la situació econòmica, la mentalitat masclista i les castanyes dels dos homes de casa! El menysteniment de la dona. Per a mi, que tenien poca empenta, acostumats a ser servits. Com la major part de la societat pobletana, molt conservadora, que concebien la dona, les filles o les germanes com a potencials criades de casa. Doncs tot i el poc de temps que li va quedar d’anar a escola en una època en què no devia dur-se’n un gran control, ma mare va aprendre a llegir i a escriure. Imagine que li tiraria una maneta la tia Carme, mare de Carmen, de Conxita i de Pedro, a qui ella ha tingut com la seua mare real i, als fills, com els seus germans.

L’avi Josep, de qui volia parlar, un home prim i sec com un bacallà, va morir, el pobre, per festes de setmana santa o del Crist, a conseqüència d’una forta cremadura en caure sobre la llar encesa. Jo estava estudiant fora del poble i no vaig assistir al seu funeral. D’ell, que vestia brusa i faixa, duia boina i fumava tabac de petaca, tinc escassos records i a penes cap vivència, tot i que ma mare anava tots els dies a casa l’avi per a fer les faenes de casa, preparar-los el menjar i jo la solia acompanyar. L’avi era un home que no exterioritzava el seu afecte, com solia passar en aquells anys. Els xiquets no pintàvem res en aquella societat.

Mon pare no s’estava de protestar, davant la servitud de ma mare, que no li agraïen gens. Tot i l’afecte que ma mare els podia tindre, pesava molt el què diran. Ma mare ho ha tingut present fins que s’ha mort.

—I què diran? —ens interrogava sovint quan les nostres accions o idees podien xocar contra el que podia pensar la gent del poble.

Va arribar a tal punt aquest principi que l’any que va ser manobrera (clavariessa) de la mare de déu d’Agost, dia en què el meu germà Vicent Ramon va prendre la primera comunió, acordà amb l’altra manobrera anar vestides amb el mateix vestit negre, amb randes, llarg fins al peus, amb ròssec, pinta i mantellina. Així s’evitarien comparacions enutjoses.

La mentalitat d’aquell temps no hauria entés que ma mare deixara d’atendre desinteressadament son pare i el germà i que es veren obligats a llogar una dona que els fera la neteja o que els preparara els menjars. ‘És llei de vida’, haurien dit. Ma mare tenia l’obligació de passar-ne compte, sense cap remuneració! I és que, a banda, hi havia per part dels pares una mena de xantatge. Molts d’ells no solien donar l’herència fins a després de morts precisament per a tindre els fills i les filles ben lligats fins a última hora…

Ma mare, però, era una bona dona, treballadora, abnegada, fidel, que ens mostrava el seu afecte a la seua manera, i que va anar madurant-lo al llarg del temps, bescanviant el caràcter que mantenia en casa, una mica curt i nerviós que mostrava quan la feina l’ofegava, en un caràcter servicial, afectuós i educadíssim, com el que mostrava al carrer. I encara més quan van començar a arribar els néts i les nétes, que no sabia què fer-se amb ells. Ni ella ni mon pare. He arribat a estimar-los i a reconéixer-los aquesta afectuositat i amabilitat, gens urbanita, més després que van morir que abans. Potser és el que ens passa als fills, que no sabem valorar els mèrits dels nostres pares, que s’han sabut desviure desinteressadament per nosaltres…

Quan pense en el meu avi Josep i en el meu oncle José Maria, en els meus records d’infant, me’ls imagine a la taula del menjador enrotllant-se les cigarretes que es fumaven, amb un tabac pudent. La quantitat de tabac era minsa. Em feia gràcia quan es passaven el paper de fumar pels llavis, parsimoniosament. També em ve al cap els diumenges quan anàvem a sa casa a per la paga havent dinat, de recel. Només després, a mesura que ha passat el temps i he anat madurant, m’he adonat de l’escassesa de mitjans monetaris que hi havia en aquells anys, tot i ser propietaris. Tenien collites però els diners eren escassos. El meu avi em donava dos o tres xavos (vint o trenta cèntims de pesseta), i el meu oncle un xavo (deu cèntims). Una entrada de cine valia una pesseta (cent cèntims). Quedàvem sempre una mica despagats davant l’escassesa de la paga. Però per a ells devia ser un sacrifici tanta despesa setmanal. El meu avi matern el recorde com un avi boirós, hieràtic, que mai em feia un bes. A penes recorde que ma mare o mon pare me’n feren habitualment. O una abraçada. Només recorde algun joc amb ells, en concret el joc de la brisca amb ma mare, vora la llar, gran afeccionada, i una paraula que ha estat un gran misteri per a mi: Severita’m. Aquesta paraula donava a entendre l’intercanvi de cartes que calia fer entre els jugadors a fi de formar parelles. El meu oncle solia afirmar les coses amb un Equiliquà! molt gestual, acompanyat de la mà. Va viure prou anys, i es mantingué solter. De manera que l’he conegut un poc més i en guarde alguns records. Un d’ells, el dia que em va mostrar tot emocionat les fotos del servei militar. Li vaig trobar, a més d’enyorança, una manera de dir-me: “Vaig tindre els meus dies de glòria tot i que ara no sóc ningú.“

Ja he dit suara que la seua va ser una existència trista. Monòtona. No sé si per la seua solitud, si per conseqüències traumàtiques de la guerra, si per la manca d’una bona alimentació mentre va viure sol, acabà patint una forta psicopatia. No he tingut accés al diagnòstic mèdic per saber quina mena, però li va fer imaginar fets irreals, com el dia que se’n va anar a la platja de Castelló, va entrar en la mar a nadar, i no es va ofegar de miracle. En la seua ment malalta imaginava que els allà presents estaven pendents d’ell, mirant com entrava mar endins i cridaven visques al campió del món de natació, mentre ell, entusiasmat, continuava nadant i nadant… Quan el meu pare, avisat per la Guàrdia Civil, el va anar a recollir, tot i que l’havien calmat, continuava assegurant que ell era el campió del món…

El van haver d’internar a l’hospital Provincial de Castelló durant un temps. Arran d’ací, quan en va eixir, va vindre a viure a casa nostra tot i que, al cap d’uns anys va haver de tornar a la seua pel perill que corria ma mare, a qui va acabar amenaçant. Va morir d’un infart al cor la nit del sorteig de Nadal, tot esperant fer-se ric…

20

Si el meu avi matern vivia al carrer del Crist, en la part alta del poble, els meus avis paterns vivien tot just a l’altre costat del poble, al carrer de Santa Cristina, entre la placeta del Salamero i el Pla. Ell, l’avi, era Josep Pla Pla, i l’àvia, Pasquala Pla Llidó. La seua casa era enorme, amb una entrada de terra xafada i filigranes de pedra, de dues mans. Al fons, a l’esquerra, partia una escala que donava accés a una sala amb una llar, a mà dreta. Una porteta donava a una saleta que donava a la sala del molí. Continuant l’ascensió s’arribava a la sala amb tres habitacions i una balconada que donava al corral. Penjat a la paret, hi havia el rellotge de pèndol. El tio Pascual Ramón, aleshores l’únic fadrí de la casa, havia de pujar cada nit sobre una cadira per a donar-li corda. M’agradava sentir tocar els quarts i les hores tan cerimoniosament. Una altra escala menava al dalt-més-amunt.

Des de l’entrada s’accedia a la cuina on hi havia dues portes, una que donava a l’estable i corral, enfront de l’entrada, on hi havia la porquera, l’estable i el corral de les gallines, i l’altra donava a la sala del molí, amb el cup, el trull, on en èpoques anteriors s’hi xafava el raïm, i la premsa per extraure l’oli. En un racó hi havia una llar gran. Una porta ampla donava al pati descobert on hi havia el llenyer, les gàbies per a l’aviram i els conills, i una figuera de corral.

Els meus avis van tindre sis fills. Alternats. Xica-xic. Dues de les xiques van morir de menudes d’alguna d’aquelles malalties infantils ara ja superades. De manera que a més del pare, van quedar dos germans, els oncles Josep i Pascual Ramón, el més jove i rialler. I la tia Maria. El meu avi Josep era un tros de pa. L’àvia Pasquala tenia un gran caràcter. En casa d’ells solia reunir-se la família les vesprades dominicals i festives. Les converses sempre giraven al voltant de les collites, dels esdeveniments religiosos o els rumors del poble.

Vaig conéixer la meua àvia amb els cabells canosos i llargs, replegats en un monyo al darrere i una pinta enganxada. No sé si ha sigut mai jove. Vestia unes faldes llargues, amb els corresponents enagos (o sinagües). Un feix de roba. No sé si la vaig conéixer mai amb el mocador negre al cap, com anaven la majoria de dones. L’avi vestia sempre brusa, pantalons de mil ratlles cordats amb faixa i duia barret de palla, els dies faeners, i de feltre negre, els diumenges. L’anava a buscar per acompanyar-lo a missa, perquè també l’he conegut sempre vell. Després em donava uns cèntims.

El carrer era pas de processó. Els meus cosins i jo l’esperàvem asseguts al brancal de la casa, que és com déiem a la pedra que hi havia al llindar de la porta. Quan véiem aparéixer la creu processional per la cantonada de la placeta del Salamero, entràvem a casa corrents:

—Ja ve. Ja ve! —cridàvem emocionats.

Aleshores els avis, els pares i els oncles eixien a la porta i, amb silenci i respecte, la veien passar.

El meu avi Josep morí el primer Nadal que vaig passar a l’internat religiós, l’any cinquanta-sis. També l’àvia Pasquala moriria per les mateixes dates molts anys més tard, quan jo estudiava a Barcelona. El record més viu que guarde del meu avi gira al voltant del carnestoltes. Quan arribava, ell ens feia les xeringues a tots els néts amb unes canyes. Tenia dalt a la sala un ferro prim i llarg ficat en una base de pedra cilíndrica i foradava amb ell tots els nusos de la canya tret de l’últim. Nosaltres l’omplíem d’aigua i arruixàvem la gent que se’ns posava a l’abast, respectant, tot siga dit, les mares amb xiquets i les dones velles. També els homes que ens pogueren fotre un calpissot…

La Dictadura havia prohibit les disfresses de carnestoltes. Però, així i tot, alguns hòmens i dones desafiaven la prohibició i es disfressaven usant robes velles, llençols i altres vestits. Al poble, a la gent que es disfressava, se’ls anomenava esquellots. Paraula que derivava dels esquellots que duien per anunciar la seua presència i fer bona cosa de soroll. Solien tirar farina a les persones quan aquestes estaven despistades o feien d’altres gràcies. Com que la Guàrdia Civil tenia ordre de perseguir qualsevol manifestació carnavalesca, no eren infreqüents les curses pels carrers quan s’anunciava la seua presència. Recorde que a més del recurs a les xeringues, ma mare em va disfressar un any d’esquellot tot vestint-me amb una bata seua vella. I vaig eixir tot content de casa i em vaig recórrer els carrers del barri amb la xeringa a la mà arruixant les persones que veia… En la meua fantasia, aquell dia de Carnestoltes va ser un gran dia per a mi, potser perquè també vaig desafiar la prohibició!

L’àvia Pasquala solia fer melmelada de pruna. Aquelles prunes del terreny, en forma d’oliva gran. A les prunes redones i morades, els déiem prunyons. Amb la nova varietat de prunes que hi ha ara, resulta difícil de trobar-ne, d’aquestes llavors, si no hi ha alguna prunera supervivent en algun tros d’horta abandonat. Com les nyesples, o nespres, de sabor aspre, però que eren buscades; com les serves, quan corríem roders pel terme… En fi, tornant al tema, recorde l’àvia, una vesprada, amb la família reunida a la cuina, els cosins jugant i bellugant-nos sense parar, i ella removent la gran olla on feia la melmelada per a tota la família.

També feia codonyat. Quan la visitàvem ens en donava un tros. Estava dolcíssim. Els codonys, en aquell temps, encara formaven part de les menges habituals. Quan estaven ben madurs, a més de fer el codonyat, els podies menjar cuits al forn.

Un any l’avi va tindre l’ocurrència de criar un vedell. El van posar al mateix estable on hi havia la cavalleria. Com que mai no n’havíem criat cap, en veure’l tan menut, ens hi acostàvem i el tocàvem. Tenia les banyes petites i ens feia gràcia. Ell agraïa les nostres carícies i la nostra companyia. Però va anar fent-se gran i ja no ens atreia tant perquè el temíem. Finalment el van vendre i ja no en van tornar a criar cap més.

21

La relació amb els meus oncles paterns, sobretot, va ser intensa perquè s’aplegaven per recol·lectar les garrofes i les olives i per a batre el blat. Els acompanyava el marit de la tia Maria, a qui van traure de sobrenom el Capitán, que a ell li feia gràcia (i que ha heretat el seu fill). La plega de les garrofes, a causa del bon oratge que encara feia, era molt més divertida que la de l’oliva. A mi sempre m’ha agradat la companyia de la gent en bona harmonia. I quan arribava la plega, quan els meus germans i cosins ja estaven crescudets, a partir dels sis o set anys, féiem colla per ajudar-hi. Els oncles i el pares tenien els horts de garrofers esparsos per tot el terme no solament d’Artana, sinó de Nules, Betxí i Vila-real. Per tant les anades i tornades en carro, tirat per les cavalleries, es feien llargues. Quan anàvem a la Plana (el pare deia anar avall), veia l’eixida del sol per l’estreta mar que es divisava quan baixàvem el coll d’Artana, o Collao. A més de veure des del castell l’estreta franja de la mar, la veia més ampla quan la cavalleria entrava en la recta des d’on es divisava la Plana, amb Borriana al fons, en línia recta, i Nules, a la dreta. Si el dia era clar, es podia divisar el campanar octogonal de Borriana destacant per dalt de les cases del poble. La mar brillava, amb els colors taronja del sol, i els núvols m’atreien perquè feien figures a les quals m’encarregava d’atribuir semblances. Tan a prop de la mar, tant afeccionat com era mon pare a la natació de jove (tenia fama d’haver estat un gran nadador), doncs mai no em va portar a la platja, ni de Nules ni de Borriana.

Vaig descobrir la mar als tretze anys, l’estiu que vaig passar en una colònia a l’internat religiós pertanyent a la congregació dels Operaris, a Tortosa, congregació on els meus pares i jo havíem decidit que estudiaria, seguint la tradició familiar.[12] El descobriment de la mar, ja que hi anàvem tots els dies a prendre el bany, em va impressionar i, ara, no podria viure lluny d’ella…

Cada volta que passava pel Collao em venia a la memòria una de les petites aventures que vam protagonitzar de xiquets. Teníem una gran afició a buscar nius d’ocells. Entre els molts que vam trobar i que vam escalivar la mareta (o siga, fer que la mareta abandonara el niu per por o l’avorrira per la nostra intromissió), n’hi va haver un de cuetes blanques. Com me n’he penedit, mare meua! Resulta que mon pare, mentre venia del treball, va veure eixir una cueta blanca del niu que aquesta havia parat a la paret del Collao. En arribar a casa m’ho va contar. Doncs a mi em va mancar el temps per dir-ho als meus amics. Al cap de dos o tres dies, era estiu i feia molta calor, algú dels amics no va tindre cap altra idea que dir:

—Anem a vore el niu de cuetes blanques!

I jo, tot content de ser el protagonista, allà que ens hi vam dirigir o bé resseguint la carretera de pedra i terra xafada, o bé resseguint el barranc de Nules, furtant la fruita que trobàvem al nostre pas, fins que vam arribar al Collao. Vam buscar en la paret fins que vam veure eixir la mareta del niu, tota espantada. Vam posar la mà al forat i en vam traure encara tres ouets blancs amb piguetes negres. Un ou que ens va caure, un altre que va voler emportar-se un dels amics, vam escalivar la mareta i vam malmetre el niu. Aquella nit no vaig poder dormir i vaig maleir el moment en què vaig revelar l’existència del niu als meus amics. Sempre m’he maleït per aquells ocells que haurien pogut arribar a viure i no ho van fer per culpa meua!

22

En fi… Estava dient, però, que amb la plega de la garrofa vaig tindre una gran relació amb els meus oncles. El Josep era tranquil, parsimoniós, de manera que quan parlava podia allargar una i o una o conjuntiva durant cinc o sis segons… Tenia un fill, José, i una filla, Pilar. Li costava enfadar-se. El meu oncle Ramon va estar delicat de l’estómac i durant anys es va mantindre fadrí, fins que es va operar. Era el més jovial i simpàtic. Reia a riallades per qualsevol cosa. No es va afiliar a la Falange. Un any ens va dur a la fira de Nules com a premi per la nostra ajuda en la plega de les garrofes i al camp de futbol perquè vérem les competicions de tir i arrossegament. Es va casar més tard i va tindre un fill, Ramon, i una filla, Inma. El que tenia el caràcter més sec, tot i que tenia cert sentit de l’humor, era mon pare. Ma mare l’havia de calmar moltes voltes perquè estava disposat a cantar-li les quaranta en bastos al Governador Civil o a qui calguera si s’interposava amb les seues idees o s’interferia amb els seus justos interessos… Era un home que, dins de la seua ideologia, tenia un gran sentit de la justícia i respecte a les persones i a la propietat aliena. Crec que ignorà, com ja he deixat escrit, el rerefons cruel dels assassinats i empresonaments que practicà el franquisme de bones persones per raons de llibertat de pensament. La propaganda no deixava temps per a recapacitar i feia passar els enemics del règim per terroristes comunistes, jueus i maçons, enemics de la pàtria. Juraria que no hauria acceptat tal massacre. O així ho vull creure.

L’únic al·licient que els meus germans, cosins i jo teníem d’anar a la plega de les olives o de les garrofes, era trobar les esparses restes que hi havien quedat de material bèl·lic: bales, bombes, pólvora i metralla. No debades el front de la guerra va estar per aquestes terres. El pacte tàcit amb els nostres pares era que totes les restes que trobàrem, que no foren perilloses, quedaven en el nostre poder i que, en vendre-les, els beneficis eren nostres. De manera que al llarg de la plega anàvem guardant la metralla i al final ens repartíem els escassos beneficis.

El meu germà Vicent Ramon, encara era petit, amb uns quatre anys, es va empassar un balí (així anomenàvem el projectil de la bala), que segurament ens va prendre a nosaltres, i sé el patiment dels pares, i nostre, que imaginàvem que li podia esclatar dins la panxa i matar-lo! La mare el va vigilar constantment fins que, per sort, en defecar, l’en va traure.

Un any l’àvia Pasquala, en compensació a la nostra ajuda, ens va regalar un pantaló de pana negra per a l’hivern. I va ser molt agraït per les mares. I nosaltres molt contents i satisfets perquè en aquell temps no es prodigava la compra de roba nova. Els germans menuts heretaven la roba dels germans grans, si eren del mateix sexe. La roba es cosia, se sargia i s’apedaçava. En la roba de cada dia, qui més i qui menys portava un pedaç a cada banda de cul, que era on la roba més fàcilment s’esguerrava pel desgast i les caigudes…

Em ve al cap, abans de continuar, el sastre que teníem al poble, el senyor José Sales, el tio Pansa. Un bon sastre. La mare ens hi portava perquè cosira algun pantaló. Escassos. Tenia un fill, José, de la meua edat. Érem amics. Però, el molt traïdor, quan ens barallàvem, es valia de les agulles de cosir de son pare, ens amenaçava amb punxar-nos o, si s’hi avenia, ens punxava al cul. Però, recorde que va ser ell, José, qui mentre érem jugant a la vorera davant la casa abadia (devia ser hivern perquè estàvem gitats prenent el sol tot esperant d’entrar a escola), em va fer saber que havia mort Stalin. Segurament la notícia la va escoltar son pare, ja que tenien ràdio, i ho degué comentar amb la dona. Jo era menut per entendre de política, però el nom de Stalin em sonava com a president de Rússia, i com a exemple d’home cruel. També que era una amenaça per al món. De més gran, vaig saber el paper nefast d’aquest president soviètic. Un assassí, com tants altres governants dictatorials. Un fet incomprensible per a l’homo sapiens, però la Natura (o els déus, cecs) deixen fer, deixen passar, com asseguraven els economistes francesos del XIX (laissez faire, laissez passer), i no sempre funciona…

Tornant a la plega (mira que el meu cervell barreja la capsa de la memòria!), no podia faltar de postres el refrescant i sucós meló de tot l’any. Abans de començar-la, la plega, si aquell any el pare no n’havia sembrat i collit, carregava el carro amb dos o tres sacs de garrofes, de la collita anterior, i se n’anava a Moncofa. Hi tenien uns coneguts que feien collita de melons. I intercanviaven les garrofes per melons. I el pare tornava a casa amb el carro ple.

Però melons d’Alger, dolços i cruixents, com els que collia el pare, no sé si n’he menjat mai. Era un goig descarregar-ne el carro i amuntonar-los a l’entrada de casa. En guardàvem per a nosaltres i veníem els sobrants. Quan era el temps dels melons de tot l’any, els pujàvem a la cambra de dalt i el pare els penjava de les bigues que formaven el sostre de la teulada, i duraven fins a ben entrat l’hivern. Recorde haver-ne menjat en ple gener. I com la cambra de dalt estava descoberta, ja que les porxades no tenien finestres, estaven gelats com la neu i les dents se’m glaçaven.

Sempre em ve un somriure quan recorde una anècdota, sort que va acabar bé i, doncs, la conte amb simpatia i no puc deixar de fer-ho. El germà de Bernardo, el meu veí, José María, em va acompanyar juntament amb altres dos o tres amics a la cambra de dalt per menjar-nos entre tots un meló de tot l’any. I quan ens el vam acabar, José María va assegurar que se’n menjaria un altre, ja que estaven molt dolços. Vaig acceptar el repte.

—A que no te’n menges un altre! —li vaig dir.

—A que sí! —em va respondre tot segur.

—Què et jugues que no te l’acabes? —el vaig desafiar.

—Un durova contestar.

Un duro en aquells anys (ell tendria set anys, podia ser l’any cinquanta-tres o cinquanta-quatre) eren molts diners. Naturalment, ni tenia un duro (tres cèntims d’euro), ni tenia un cèntim de pesseta. Estàvem tots més escurats que el cul d’una paella. Vaig encetar un segon meló, mitjanet, i vaig començar a llescar-lo i a donar-li una llesca darrere d’una altra. Les primeres encara se les va menjar amb gana. Però encara no portava mig meló, va ralentir la gana. Pensàvem que en qualsevol moment abandonaria el desafiament. Però ens vam equivocar. A poc a poc, es va empassar una llesca darrere de l’altra. Tenia la panxa inflada com una dona embarassada. Per no perdre el duro, va fer un esforç increïble. Quan ens vam disposar a alçar-nos, va ser quan vam començar a pixar-nos de riure. José María no es podia alçar de terra. La panxa li pesava tant, que va haver d’anar a culades des de la part de la sala on érem, a la vora de la porxada, fins a la sala al menjador. Quan ma mare el va veure, es va quedar tota astorada pensant que s’havia trencat una cama. Però quan li vam dir el motiu d’aquell caminar, va dir-nos

—Animals! Què poc de coneixement que teniu!

Però no va poder evitar de posar-se a riure. Només quan José Maria va arribar a la porta del carrer, com que havia fet anar el líquid una mica avall, va aconseguir posar-se dret i, mig corbat, dirigir-se a casa, que era al costat. Però nosaltres no vam deixar de riure tot i que, inconscients, hauria pogut costar-li un tall de digestió. Però es veu que estàvem fets d’acer inoxidable!

Un altre fet, que esperàvem cada estiu, era l’arribada de la càrrega de melons del tio Blai, que vivia unes cases més amunt de la nostra placeta. Portava la càrrega de melons, d’Alger, fins els varals, i, com que hi havia els dos trossos de carrer empedrats, el d’Echegaray i el que hi havia fins a sa casa, camí del calvari, alguns melons rebotien fora del carro i els xiquets érem els encarregats d’anar arreplegant-los. Després que ajudàvem en la descàrrega, Virginia, la filla del tio Blai, llescava els melons que s’havien badat o obert com una magrana i ens els menjàvem com si mai no n’haguérem menjat, que el líquid ens regallava pel pit nu fins la cintura, perquè ens els havíem ben guanyat amb la nostra suor…

23

He parlat del nostre interés per la recerca de restes de material de guerra. Mon pare em va contar que, acabada la guerra, va recollir tanta metralla que, del que va traure de la seua venda, es va comprar l’escopeta per a caçar. La colla d’amics ens dedicàvem a la recerca de les restes de metralla escampades pel terme. També trobàvem pólvora de quadret (devia tindre uns cinc mil·límetres per costat) escampada. La cremàvem formant figures o lletres. Tot i que en altres pobles algunes persones grans o xiquets van eixir malparats per la manipulació de les bombes, nosaltres, potser perquè teníem algun àngel de la guarda més expert en explosius que ens protegia (segons les mares), vam eixir il·lesos de miracle. Recorde que vam trobar dos o tres bombes i les llançàvem amb tota la nostra força contra el terra des d’un marge que devia tindre uns quaranta o cinquanta centímetres d’alt. De manera que si arriben a esclatar, tot i que ens llançàvem a terra ràpidament, el radi d’acció de l’explosió ens hauria abastat.

En una altra ocasió, els amics vam trobar un morter de mà pels voltants dels corralots de la rambla. M’acompanyava el meu germà José María. Com que es veia vella, a fi que esclatara vam fer una foguera vora els corrals on antigament es tancava el ramat, i hi vam llançar la bomba. Ho vam fer amb molt mala traça, que el morter de mà es quedà mig pam dins de la foguera. Tot i que el foc l’envoltava, vam imaginar que no devia tindre suficient calor per a esclatar. Aleshores vaig manar al meu germà que s’hi acostara i que el llançara al mig del foc. Com que jo era el més gran, em va creure. Com va poder, d’una puntellada, perquè cremava, el va tirar cap a l’interior.

—Corre, amaga’t! —vaig cridar.

I, tot seguit, encara no s’havia ocultat darrere la paret del corral, va esclatar. La sort és que no ho va fer amb la intensitat que ho hauria fet si arriba a estar en condicions òptimes. Però no miràvem (o no véiem, tan inconscients com érem) el perill…

Tampoc no el véiem quan es tractava de baixar a les coves que hi ha al terme. Territori muntanyós com és, hi ha coves per tot arreu. Les que més a mà teníem són les dues de la mateixa Costera. La de la dreta, segons es puja al castell, és la Sima. La de l’esquerra, la Cova calenta. Cada una tenia la seua mitologia. S’assegurava que la Sima es comunicava, passant per sota del poble i de la vall, amb la mina de ferro, a l’altra banda. Tindria jo onze anys, un grup d’amics vam decidir comprovar-ho amb la mínima ajuda d’una corda i unes espelmes. Ens acompanyava el meu germà José Maria. En la Sima es tirava tota mena de coses. Sobretot animals morts. I era de veres perquè aquell dia, per sort per a com haurien pogut acabar les coses, en entrar-hi, vam sentir la forta pudor de les restes d’una ovella en plena descomposició. Així i tot, tapant-nos els nassos, vam decidir dur a terme el nostre propòsit. Vam lligar junts, esquena contra esquena, els dos José María, el meu germà i el meu veí, ja que eren els que menys pesaven. Una volta lligats i a punt de pouar-los per la boca del fons, em va entrar tal mareig per la sentor de la carn morta que vaig dir que me n’eixia a prendre l’aire.

—Ja vas a xivar-te! Em va cridar Juanito Rogera, gran amic meu.

Va creure que anava a avisar els meus pares. Tot i que ho vaig negar, perquè em vaig quedar prop de la cova, van decidir deslligar-los i no dur a terme el nostre propòsit per por que jo isquera corrents per avisar els pares. Desconeixent la cova, no vull ni imaginar què hauria pogut passar si la corda no haguera estat prou llarga o el llaç els haguera oprimit el pit…

A l’altra cova, la Cova calenta (el nom li ve perquè, en mirar cap al sud, el sol li pega tot el dia de ple i l’aire es manté calent) l’acompanyava una llegenda llaminera per a la nostra fantasia. Segons dita llegenda, la cova contenia en el seu interior una màquina que uns falsificadors havien fet servir a principi del segle XX per fabricar diners i que, posteriorment, per raons desconegudes, havien acabat ocultant-la-hi. Fou aquesta llegenda la que ens impel·lí, als amics, a entrar-hi i comprovar què hi havia de cert (i si encara la podíem fer servir!) A pèl, només portant unes espelmes, vam anar entrant arrapant-nos a la roca, amb tot el perill que comportava, fins on la geologia ens va permetre, ja que la manca de mitjans era evident. I, naturalment, la tan ansiada màquina, amb la qual pensàvem enriquir-nos, no hi va aparéixer… Per aquesta raó ens vam quedar sense poder comprovar tant una com l’altra llegenda.

24

He parlat de l’ermita del Calvari on reposa la imatge de Crist crucificat, venerat al poble, però no us he parlat de l’ermita de la santa patrona, santa Cristina, màrtir. No se’n sap la raó per la qual se la va escollir per protegir el nostre poble. Sé que també és patrona d’un poble de la Costa Brava, si no m’erre. Té adossada una hostatgeria i al baix hi ha una cuina. Durant moltíssims anys, fins que l’administració del bar s’adjudicà a un particular perquè el regentara com a restaurant, la plaça i els secans d’oliveres que l’envoltaven eren el lloc de referència indiscutible del poble. En aquests espais se celebraven les bodes i les comunions, i la gent hi acudia a menjar-se la mona de Pasqua, berenar els diumenges a l’estiu, o celebrar la festa de sant Roc…

Quan ens invitaven a una boda, exultàvem d’alegria. En aquells anys de pocs fastos culinaris, ens feia il·lusió. Hi havia primer el convit en la casa dels celebrants o en un baix habilitat. Servien un bon xocolate fet que mullàvem amb mostatxons. Sobre la taula hi havia tota mena de rebosteria casolana: rotllets d’anís, d’ou, magdalenes diverses, cristinetes, orelles… El dolç s’acompanyava amb anís i mistela. A migdia, cada un dels invitats agafava els coberts i un tovalló de tela i es dirigia en carro o a peu a l’ermita. (Els costos dels regals no es podien comparar als actuals). Quan arribàvem a l’ermita, els xiquets ens hi dirigíem d’hora, encara hi havia els familiars, hòmens i dones, matant els conills o l’aviram per a fer la paella, que era l’únic plat que se servia i que hom podia repetir-ne tota la que volguera. Després se servia el dolç que havia sobrat de l’esmorzar.

De Sant Roc, el setze d’agost, en tinc molts records. Era el dia en què alguns pobles de la Plana feien festa i la celebraven al camp o a la platja. Nosaltres acudíem sempre a l’ermita, tret d’un any en què tota la família del pare vam anar a l’alqueria del Regadiu, al Palmeral de Vila-real, a prop de les Alqueries. Aquell any l’avi patern hi havia plantat melons. Recorde que, recorrent el terme, els meus germans i cosins en vam fer una de les nostres. Vam descobrir un aljub amb aigua de motor i ens hi vam posar dins sense saber-ne el nivell ni si podríem eixir-ne amb facilitat. Finalment, no va passar res i vam passar el dia bé.

El que primer que em ve a la memòria del dia de Sant Roc, quan anàvem a l’ermita, era la calor xafogosa que suportàvem des de migdia fins al vespre, sota la protecció d’una olivera o d’un garrofer. En segon lloc, l’engrunsadora que el pare penjava del garrofer, feta amb una corda i un cabàs. Després, la satisfacció que sentíem quan el pare ens ordenava posar el meló d’Alger, el més gran que teníem, a dins de la font de santa Cristina, un ullal d’aigua al qual s’accedia baixant unes escales en forma de mig amfiteatre. L’aigua eixia fresca. (Aquest ullal d’aigua s’ha assecat arran d’una planta embotelladora que s’ha construït fa uns anys a l’altra banda de muntanya, sense que ningú n’haja protestat). El pare portava una lona i l’estenia per fer ombra. A l’ermita sempre trobàvem la companyia necessària per xarrar uns amb altres, perquè tots els voltants de l’ermita estaven plens de famílies del poble. La mare, i les dones, amb l’ajuda dels hòmens, mataven els animals i preparaven el foc per a fer la paella. La xicalla ens quedàvem jugant pels voltants. Hi havia molt de xivarri. Recorde que en una d’aquelles celebracions, després d’un bon plat de paella, i una bona llesca de meló, vaig haver de quedar-me gitat, de tant ple com em sentia. Sort que el meló, en ser aigua, el vaig pixar ben prompte i em va passar el malestar aviat. La gent gran, després de fer una becadeta, xarraven o jugaven a cartes. Les dones baixaven al pantanet per escurar les paelles i l’escassa vaixella. Cap al tard, se servia el conill amb tomata i, quan es feia fosc, replegàvem i marxàvem a casa.

25

Quan érem menuts, les mares ens duien a menjar-nos la mona de Pasqua a unes eres que hi havia a tocar del poble. Crec que es deien les eres de la Vall. Allà jugàvem i cantàvem. Me’n recorde com si fóra ara. A més de les mones que feia la mare, l’àvia Pasquala en feia una per a cada nét. Adornaven les mones amb anissets i l’ou bullit pintat de roig al mig, o a la boca del fardatxo, si li donaven aquesta forma. Quan ja ens vam fer una mica grandets, anàvem amb els amics a l’ermita. Séiem a la rambla, asseguts en pedres, i berenàvem. Era costum dir mentre assenyalàvem diferents parts del cos, amb l’ou dur a la mà:

—Ací em pica, ací em cou, i el dia de Pasqua em trenque l’ou.

I aleshores, o bé ens el trencàvem fent-nos un colp al front, o bé, si la persona que teníem al costat estava distreta, li’l trencàvem al front. Una d’aquelles pasqües, vam voler acostar-nos al poble d’Eslida. Les relacions entre veïns no eren bones, en aquells anys foscos. A Eslida es conreava l’alzina surera i hi havia dues fàbriques de fer taps. A l’entrada s’amuntegaven les peces de suro per a les fàbriques. Quan ens hi vam acostar, de darrere van eixir mitja dotzena de sagals i van començar a apedregar-nos com si els anàrem a assaltar el poble. Vam buscar pedres, després de fer una curta retirada. Però ells en tenien un bon muntó acumulades i ens van avassallar. No vam tenir més remei que girar cua i tornar als nostres jocs a l’ermita, tot jurant que algun dia ens en venjaríem.

Quan als onze o dotze anys hi vaig haver d’anar en bicicleta perquè el sastre d’Eslida em cosira un vestit, hi entrava i n’eixia sense mirar vores, no fóra que hi haguera algú esperant-me per apedregar-me. En una ocasió, baixava una de les revoltes de la carretera tan a pressa, que la bicicleta va esvarar en frenar i ens en vam anar, la bicicleta i jo, davall del marge de pedra de bocaterrosa. Em vaig ferir els genolls i la mà dreta. A la bicicleta, se li va torçar el manillar. Vaig tornar a la carretera com vaig poder. Vaig adreçar el manillar, em vaig espolsar la terra blanquinosa, i vaig tornar a casa…

Esperàvem amb il·lusió la fira de Santa Cristina, el 24 de juliol. La vespra, el 23, es feia la romeria a l’ermita. Els xiquets que tenien guionets amb Jesusets, marededéus i sants, els lluïen en la romeria. Jo, com que no en tenia, els tenia una mica d’enveja, perquè eren el centre d’atenció i anaven en un lloc privilegiat de la romeria. La resta de xiquets, féiem de muntó, fins que vaig fer-me escolà i acompanyava el senyor rector. A la plaça de l’ermita ja estava la fira parada, però eixe dia, com que no teníem diners, no solíem comprar gaire cosa. Era l’endemà quan mon pare m’hi portava, a peu o en bicicleta, quan va aconseguir comprar-se una Orbea. (Encara recorde el dia que l’adquirí, com pujava de pagat per l’Empedrat i jo al seu costat, tant o més pagat que no pas ell…) Doncs a la fira, tot siga dit, em compraven poca cosa. No faltava la pilota amb la goma i el xiulet. I jo baixava darrere de mon pare, segut al portaequipatges, fent sonar el xiulet, tot content. Quan arribàvem a casa, no parava de jugar amb la pilota, lligada la punta de la goma al dit cor, estirant-la i arronsant-la.

El dia 24 pujava amb la processó de bon matí; ajudava a missa i, després, els escolans estàvem invitats a l’esmorzar oficial que l’ajuntament oferia als majorals i a les autoritats vives. Amb els escassos diners, em comprava alguna cosa a la fira. Va ser en una de les ocasions que em vaig jugar els primers diners de la meua vida a la sort. La mare m’havia donat un duro. Hi havia a la fira un trilero. Vaig veure com amagava un gra de fesol davall una de les mitges corfes d’anou que bellugava entre les mans. Vaig decidir, en veure la facilitat amb què ho vaig endevinar, jugar-me el duro. I el vaig perdre. Ja no vaig poder comprar-me ni un gelat, i mira que feia calor, en ple estiu!

L’endemà, dia de sant Jaume, la fira la paraven al poble, al carrer Major. Però a penes si em servia de res, perquè els avis, a diferència d’ara, no tenien la generositat ni els diners dels d’avui dia…

26

La Pasqua venia precedida pel diumenge de Rams. Era costum que els pares ens prepararen un bon ram d’olivera. Ben gran. Entràvem a l’església a missa major i després que el sacerdot llegia el passatge de l’evangeli que contava l’entrada de Jesús a Jerusalem, picàvem amb els rams a terra, mostrant una gran alegria, tot provocant un fort estrèpit i, era costum que tot seguit anàrem a l’ermita del Calvari per a oferir a la imatge del Crist un branquilló del ram. Com que la porta de l’ermita tenia dues petites reixes, el deixàvem caure per una d’elles. I després tornàvem a la plaça, perquè el rector ja no ens deixava entrar dins de l’església.

Si no recorde malament era el dimecres de setmana santa que se celebrava el salipassa. Nosaltres el coneixíem pel dia de les macetes. Era el dia en què el pàrroc, proveït d’aigua beneïda i de sal anava casa per casa beneint-la amb aigua i donant un pessic de sal a la mestressa. Imagine que devia ser en senyal de purificació. Era el nostre gran dia. Nosaltres esperàvem el pàrroc asseguts a la plaça de l’Església amb la maceta colpejant el terra i cantant. ‘

—Ous, ous, ous! Ous al ponedor, bastonades al rector!

—Ous, ous, ous! Ous a la finestra, bastonades a la mestra!

La llista podia estendre’s tant com la nostra imaginació. Quan el pàrroc es disposava a recórrer el poble, nosaltres el precedíem pegant colps de maceta a les portes. Com que teníem poc de seny i ens hi acarnissàvem, les dones ens esperaven a la porta amb la granera a la mà a fi d’evitar que els la colpejàrem. Quan no hi havia ningú protegint-la, ens desbravàvem, sobretot quan es tractava de portes velles de cases deshabitades. Quan era escolà, vaig haver de deixar la maceta, amb gran dolor, i acompanyava el capellà a replegar els ous o els cèntims que les dones li solien donar.

En acabant la volta al poble, era tradicional que el mateix pàrroc, des del balcó, tirara part dels cèntims que havia recaptat. I els xiquets ens matàvem per recollir-ne quants més millor.

Les processons de setmana santa m’agradaven pel gran misteri que les envoltava. Perquè sempre em cridaven l’atenció els encaputxats, els escolans i els hòmens que duien les peanyes de la imatge del Crist crucificat, de la mare de Déu dels Dolors… Una volta havia mort Jesús, el divendres sant, ja no sonaven les campanes per avisar els fidels als oficis. Els tocs es feien amb una xitxarra de fusta que feia un soroll terrible. Els escolans ens pegàvem per a fer-la sonar.

La quaresma era molt trista. Plena de sermons apocalíptics, de ritus penitencials quan cada diumenge el poble pujava al calvari a fer les creus. Es tractava del viacrucis. Aquelles cançons tan tristes i lúgubres Perdona a tu pueblo, Señor…, de menut, em feien por. De més fadrí, com que al poble hi havia tan poques diversions, servia de distracció… Ara quan ho imagine, anys després, veient com ha evolucionat el món i la nostra mentalitat, crec situar aquests fets fa milers d’anys… Durant la quaresma, a més, no podíem cantar, ni simplement xiular, ni jugar al rogle, ni a les trompes… En moltes cases només connectaven la ràdio per a sentir els sermons del padre Marcos. Res de música. Estava prohibit tot allò que fóra distracció.

Fins que arribava el dissabte sant, dia de glòria. I ressuscitava Jesús entre els morts! Tornava l’alegria i els jocs. De bon matí havíem d’anar amb un pitxer per aigua beneïda al cancell de l’església. Jo recorde que anava amb un pitxer que em donava ma mare, de ceràmica. Tornava amb ell a casa i ma mare ens en donava a beure, als meus germans i a mi, i en guardava per a ella i per al pare. Fins i tot li notava un sabor diferent, a l’aigua, quan era menut, perquè estava beneïda!

27

Només hi havia a tot el barri un home que ens contava històries a les nits de l’estiu. La gent solia sortir a la fresca. Xarraven i, si venia al cas, encetaven un meló d’Alger. Al final del carrer d’Echegaray, a tocar de la casa del tio Benjamín, hi havia la casa del senyor Miquelet de Menuda. Un home d’aspecte esquifit però bragat. Allí començava el carrer de les Monges. Segons sembla, en temps passats, hi va haver, a tocar de la plaça del Pardinal, una mena de convent de monges en un casalici abandonat. Doncs els xiquets, quan véiem el tio Miquelet assegut a la cantonada sota l’escassa claror del fanal, perquè els fanals feien tots la mateixa llum que una lluerna, hi acudíem al seu voltant.

Tio Miquel, conte-mos un cuento! —li demanàvem.

I si tenia ganes, després de fer-se de pregar, ens manava seure a terra i ens contava històries que possiblement s’inventava però que, a causa de la seua imaginació, captava la nostra atenció.

Algun problema va passar amb ell i la seua dona, Teresa, segons vaig sentir contar als pares, perquè una nit, talment com estava gitat amb els calçons llargs, se’n va anar de casa a parlar amb un frare de la família, el frare Menuda. Potser el va aconsellar bé perquè va tornar a casa al cap de dos dies i va continuar vivint amb la dona i els dos fills, Teresa i Miguel. El frare Menuda (no l’he conegut per cap altre nom), ho aprofite per parlar-ne, era carmelita descalç. Estava molt considerat entre la seua família pels seus bons consells i santedat. Era entés en les propietats de les herbes medicinals i, possiblement, en altres aspectes ja que, quan un nebot va agafar una forta sífilis, el va medicar i el va posar sa com una campana. Segons diuen, fent-li menjar tots el dies cervell de xai al forn.

Quan venia de visita al poble, gaudia passejant-se pel poble envoltat dels germans, dels cosins i cosines, dels cunyats i cunyades, dels nebots i renebots… Passejava ben acompanyat per tots ells i saludava tothom amb la mà estesa i un simpàtic somriure.

28

Mon pare va ser uns anys alcalde del poble i cap de la Falange local. Com que jo era menut, recorde poques coses. Mon pare era un home que treballava de sol a sol. Ningú no li va regalar res ni se’n va aprofitar del càrrec com tants d’altres que he conegut de més gran, sangoneres de tots els règims. La rutina municipal era el que predominava en aquell temps, ja que els ingressos pels impostos eren escassos i les subvencions de l’Estat, nul·les. Per a dur endavant la rutina de l’ajuntament, hi havia la tia Carmen, cosina de ma mare, una secretària molt eficient. Sí que recorde que jo anava sovint a Casa de la Vila acompanyant el pare. Era una casa vella, atrotinada. Entrant a la dreta estaven les oficines de telègrafs. Hi treballava el senyor José Maria Cabañes. Més tard la seua dona va atendre el telèfon en la seua casa del carrer Major. Recorde quan anava a visitar mon pare a la plaça de l’Església, on hi havia la seu de la Falange. Era una casa gran, de tres plantes. Mon pare feia servir un quarto a la primera planta. Però el baix, l’entrada, no sé si il·luminat amb una sola bombeta amb l’escassa claror que feia (o no hi havia llum i era la que entrava de la plaça?) em feia por. De manera que entrava corrents i pujava les escales igualment. Mon pare estava escrivint a màquina el que, vaig saber més tard, devien ser informes que li demanaria el Governador Civil, cap del Movimiento de la província. En aquell temps a mi em passaven ben altes. Després vaig saber que, en mig de totes les denúncies que hi van haver després d’acabada la guerra, el pare no va intentar posar més llenya al foc i provava d’informar el més favorablement sobre la gent del poble que havia lluitat en el bàndol legal.

De manera que, que jo sàpiga, només el senyor Joan Tomàs va ser acusat de col·laborador necessari per a l’assassinat d’uns quants capellans fills del poble. Segons els rumors, ell els va invitar a abandonar els seus amagatalls, sota la promesa que els havien de dur a un lloc segur (sempre he dubtat com un jove com ell podia prendre una decisió per ell mateix; més aviat em decante a pensar que va ser el comité local el qui el va usar perquè donara la cara tot ocultant-li les intencions últimes). Els capellans que van confiar en la seua paraula van ser assassinats poc després al voral d’una carretera.

Es va condemnar al jove Joan Tomàs a mort i se li va commutar posteriorment gràcies precisament a la intervenció d’un dels capellans que no havia cregut en la seua paraula, el canonge José Maria Guinot. Va estar exiliat a Barcelona uns anys, ciutat on va exercir de pintor i va arribar a ser un restaurador de ceràmica molt ben considerat. La seua trajectòria vital duria més tard al meu amic escriptor a literaturitzar-la, primerament amb una narració curta, No fiqueu llorers sobre el meu nom i, posteriorment, amb una novel·la, El crist romànic.

En eixir de la missa dels Caiguts, mon pare presidia el cant del Cara al sol. (Com sempre, va ser més tard quan vaig entendre que la religió i la política anaven de la mà en el règim franquista, fet que contribuiria al meu desapegament religiós, ja que ha estat un dels grans errors de l’Església, entre d’altres molts: la creu i l’espasa, unides. És clar, que l’espasa té forma de creu, o a l’inrevés. Un diumenge al mes es feia la processó dels Caiguts. En ella es resava el rosari en memòria seua i pel salvament de les seues ànimes. Però es resava només per aquells que havien caigut assassinats pel bàndol rebel, las hordas marxistas, o morts en combat en el bàndol dels nacionals. Els altres, els fidels a la República i a la democràcia, eren els grans oblidats. No hi havia el perdó que Jesús havia predicat amb l’exemple, sinó la venjança més cruel…

Tanmateix, a mi m’agradava, vora la llar del foc, que ma mare o mon pare em contaren anècdotes o aventures que havien viscut durant la guerra. Per a mi mon pare, de xiquet, havia estat un heroi.

La mare em contava moltes vegades els atacs que el poble havia patit per part de l’aviació rebel, les cases on havien caigut les bombes i, com ella, quan sonava l’alarma, corria cap als fonedors, a uns dos o tres quilòmetres del poble, en la Solana. Aquesta paraula, fonedors, el significat de la qual desconeixia de menut, se’m representava com una cova en forma de túnel dins de la muntanya, ja que, si no, on s’amagava la mare? No estava massa equivocat. Quan vaig ser més gran, em vaig assabentar que en la part de la Solana hi havia hagut una mina de mercuri. I va ser quan ho vaig entendre tot. Els fonedors no eren altra cosa que els llocs on es fonia el metall. Però, per a extraure’l, havien d’excavar en la roca i fer túnels per a accedir-hi. I aquests túnels, aquestes coves, per translació o proximitat als fonedors, li havien pres el nom.

El pare contava algunes voltes la manera com se’n va passar a l’exèrcit dels sublevats (nacionals, en deia) una nit molt freda. També, quan, els membres del comité local li van demanar l’escopeta, en previsió que no la fera servir, i ell en va traure el percussor a fi que tampoc no la pogueren usar ells. Amb el temps he deduït que mon pare es va fer falangista pels errors que van cometre alguns grups polítics o sindicals més extremistes, com la CNT i la FAI.

La família del pare, que s’havien guanyat a pols les seues terres, treballant de sol a sol, no van veure amb bons ulls que el comité els les volguera col·lectivitzar a la força. Que se’ls quedara les collites i que no els les pagara. Ni van acceptar que, tot i els errors de l’Església, que sempre ha estat de banda dels terratinents i va prendre posició a favor de la rebel·lió, els sectors més extremistes s’acarnissaren matant els simples capellans i cremaren indiscriminadament esglésies i convents. (Jo acabaria fent-me ben aviat antifranquista, amb el desconcert de mon pare, quan vaig conéixer el rerefons de repressió policial i de manca de tota llibertat política. També la repressió que patia la nostra llengua i cultura. Vaig odiar la guerra, tota guerra, perquè va ser pitjor el remei que la malaltia).

De mon pare, que al final desconfià dels dirigents polítics, falangistes o no, no guarde cap mal record. En morí ben desil·lusionat perquè el Règim s’havia apartat de l’ideal de justícia que havia predicat i només buscava el seu propi manteniment i enriquiment. De mon pare, vaig aprendre el sentit de justícia: la defensa dels seus drets, el compliment dels seus deures, i el respecte pels drets dels altres i per la propietat guanyada amb la seua pròpia suor. Vaig deduir que l’ímpetu juvenil, exaltat, el menà, a manca d’una altra alternativa més moderada, a abraçar una ideologia embaucadora que no arribà a entendre amb tota la transcendència ni les conseqüències que comportava. Com que ell no era un teòric de la política, va veure en la doctrina joseantoniana la defensa de la propietat, bàsica per a un agricultor que suava cada dia per traure-la endavant, i de la religió. En un tercer lloc, hi havia la poètica de la salvaguarda de la pàtria, de l’Imperio hacia Dios, himnes, banderes i altres romanços literariofeixistes que alienen i mai no donen de menjar al poble. Idees que li devien passar altes, a mon pare que havia de batre’s malauradament amb una realitat per a la qual la societat no estava preparada: la utopia d’un comunisme o d’un socialisme que va caure en mans extremistes a través de la CNT, de la FAI, del POUM, entre d’altres.

A l’hora de la veritat, la vida de mon pare va transcórrer de casa al treball. Si no era per algun correctiu greu, no ens pegava mai. Un home així no podia ser un feixista pur.

Quan plovia, ho aprofitava per a fer treballs pendents en casa. Va suar pega per a transformar el secà en hort de tarongers. Com a única diversió tenia la cacera. Al temps dels bolets, li encantava fer-ne (em va dur amb ell algunes voltes, ja més fadrí, a l’Oret, al terme d’Eslida).

Un dels dies que em vaig endur merescudament un grapat de carxots va ser la vesprada que mon pare em va enviar a saber si el dentista havia arribat a la consulta o se l’esperava. Ell s’estava arreglant les dents. Un dia a la setmana o cada quinze dies, no recorde amb exactitud, el facultatiu venia de València i passava consulta en una casa de l’entrada del poble. Mon pare em va manar, mentre es rentava, després de tornar del treball, que hi anara a veure. Hi havia una distància d’un mig quilòmetre des de casa nostra a l’entrada del poble. I m’hi entrà peresa. Innocent i una mica entremaliat, vaig anar i tornar unes quantes vegades des de la plaça de la Vila fins al Casino. Quan vaig calcular que havia recorregut la distància ajustada que hi havia de casa a la consulta del dentista i tornada, vaig fer cap a casa i vaig fer saber a mon pare que no havia vingut. Dos o tres dies més tard el meu pare es va assabentar pel mateix amo de la casa que el dentista sí que hi havia vingut. Quan vaig arribar a casa, mon pare estava molt enfadat, amb tota la raó. I em va servir, estant al corral, un grapat de calpissots. Sort que hi havia la porta a prop, les portes obertes ens salvaven de molts compromisos desagradables, i vaig poder eixir-me’n corrents amb el cap calent. Jo crec que aquests carxots van contribuir en un alt grau a desvetlar i espavilar un cervell tan innocent i inconscient, una mica atrofiat a actuar responsablement…

Un dia el pare va rebre la trista notícia que el rellevaven d’alcalde. Talment com l’havien posat, a dit i sense el vot popular, ara el Governador Civil l’en treia. Va ser un dia trist, per a ell. Potser creia que pels mèrits anava a durar més temps. Jo devia tindre uns nou anys. La meua àvia Pasquala va vindre a casa per a consolar-lo. Ell seia a la vora de la taula i, amb el cap recolzat a la mà esquerra, callava. Potser va ser el primer desengany que va tindre. Mostrar el seu desacord al Governador Civil, com ell feia, sobre les coses que no creia justes, no era precisament el que li convenia. Ma mare, en el fons, se’n va alegrar. A ella li agradava passar desapercebuda i que mon pare deixara de preocupar-se de coses que només li reportaven maldecaps. Jo vaig deixar d’anar a la casa fosca, que tanta por em feia…

29

Al poble només hi havia una sala de cine. La del tio Amplet, al carrer de Santa Cristina. Mon pare hi tenia entrada lliure, com a autoritat local, i, si jo l’acompanyava, també. De pel·lícula, recorde Genoveva de Bravante. Se’m va quedar gravada l’escena en què ella, i crec que la filla, menjaven olives en ple camp perquè, expulsades de casa, no tenien altre lloc on viure ni altra cosa per menjar. Conserve en la ment una escena que devia pertànyer a alguna pel·lícula de tema històric espanyol. És un guerrer, o un rei, abillat com a l’Edat Mitjana, amb un gran escut i una gran espasa. Durant la sessió l’acomodador venia botelletes de gasosa, fabricades al mateix poble pel Sifonero. A temperatura ambiental, naturalment.

Quan devia tindre onze anys, va tancar la cafeteria que hi havia al carrer Major, a prop de la plaça de la Vila i que havia regentat durant un temps el tio Miquel, el nostre veí. Un home de Vila-real, de cognom Casalta, el va transformar en una sala de projecció cinematogràfica. Recorde com, abans de l’obertura, lluïa a l’entrada els pasquins de propaganda (era com anomenàvem als cartells). Hi havia pel·lícules que en aquell temps ens cridaven l’atenció i que teníem gran il·lusió que les projectaren: Juana de Arco, n’era una. Robin Hood, La máscara de hierro

A partir dels deu anys anava al cine amb els amics. La pel·lícula s’eternitzava a causa que venia en tres o quatre rotllos i calia anar canviant-los, fet que duia un temps. Ens encantaven les pel·lícules d’indis i cow boys (vaqueros, en déiem). Al fons de la sala, a la dreta, hi havia uns seients de fusta que feien escala. Aquell espai l’anomenàvem el galliner. Era l’espai reservat a la xicalla. Doncs quan la xica, la caravana de colons, o una part de l’exèrcit, es trobaven en perill i apareixia el xic, o l’exèrcit salvador, el Sexto de Caballería, els bancs de fusta quasi se’n venien avall pels colps de peu que els propinàvem, plens d’emoció, acompanyats de crits i aplaudiments… En aquell moment, aquell espai es convertia realment en un impressionant galliner. Les gallines no escatainaven tan fort…

L’entrada al cine costava una pesseta, als xiquets, si més no. De vegades em venia justet arreplegar-la, entre avis i oncles. Perquè a més hi havia les paradetes on es venien cacaus, tramussos, xufes, caramels, pedra foguera i trons de bac. I no arribava per a tot. Però el meu germà José Maria i jo ajuntàvem els diners de la paga perquè la xica de la taquilla, de vegades, amb una entrada, ens deixava entrar als dos. Confiat en això, una de tantes sessions vaig pagar el bitllet. Però quan vam arribar a l’entrada, com que el meu germà anava davant, el porter el va deixar passar i em va barrar el pas a mi. No va valdre que protestara. Mig plorant, com que ja no em quedava ni un gallet, vaig anar a demanar-li una pesseta a ma mare. Malament devia estar la cosa, o ma mare va creure que allò era una despesa innecessària, perquè per més que vaig plorar i em vaig posar pesat, no me la va donar…

Només preníem la comunió eren obligades dues coses, si pensàvem d’anar al cine. La primera, mirar la qualificació moral que el rector havia assignat al tauler penjat al cancell de l’església. Les pel·lícules estaven classificades en quatre categories segons la moralitat eclesiàstica (i estatal). Les aptes per a tots els públics estaven assenyalades amb una regleta blanca. La rosa, per a un públic adolescent. La roja, per a un públic adult. I la roja amb una R, moralment perillosa per a tots els públics. Bastava que en una pel·lícula el xic i la xica es feren un bes perquè fóra qualificada de rosa o de roja… Algunes persones molt escrupoloses, quan les pel·lícules acabaven amb el bes dels protagonistes, tancaven els ulls o amagaven el cap per por a pecar! Si transgredint la qualificació moral de la pel·lícula indicada per a un públic adult entràvem a veure-la, ens havíem de confessar si no volíem posar-nos en perill de morir i anar a parar a les calderes de Pere Boter…

La segona cosa, després d’eixir de missa major, era anar a veure els cartells que s’exposaven a la façana del cine, en un marc de fusta. Nosaltres en dèiem els quadros. Eren fotogrames de la pel·lícula que estava anunciada. Observàvem amb atenció cada cartell i, de vegades, solíem imaginar quin n’era el tema.

El cine d’estiu suposà una autèntica revolució en la monòtona vida pobletana. La sala es traslladava del carrer de Santa Cristina, o del carrer Major, més tard, al pati de l’almàssera d’oli, vora la carretera. Aquesta nova possibilitat de diversió permeté poder escollir entre quedar-te a la fresca del carrer xarrant amb els veïns, quedar-te fent una partida a la terrassa dels bars, anar-te’n a dormir o dir amb un cert orgull ‘me’n vaig al cine!’. Pareixies més modern! De tant en tant, sobre mitjan agost, véiem passar els Perseides, la pluja de meteors, perquè el poble encara estava poc il·luminat i el cel era negre com una gola de llop.

Pepe Casalta, el fill de l’empresari, es va fer amic nostre. Tenia un rifle de perdigons. Un dia vam fer un desafiament. Vam assegurar que el rifle era incapaç de matar un pardal a certa distància.

Posa’t allà —em va dir, assenyalant una distància de deu metres.

En la meua inconsciència, m’hi vaig posar. Carregà el rifle i, estant jo d’esquena, em va disparar. Em va fer una mera rojura. No va traspassar ni la pell.

—Veus com no! —vaig reafirmar-me.

Hauria pogut fer-me mal de ser un bon rifle. Però va quedar demostrat que no podia matar ni un ocell a uns metres.

30

El pare caçava amb escopeta, bàsicament. I els xiquets ho féiem a l’enfilat, si en teníem, o parant el visc. Alguns amics tenien enfilat. Era una xarxa que es dividia en dos. S’estenia cada una de les dues parts, a una distància d’un metre i mig. Amb unes canyetes que anaven dels extrems de la xarxa al centre del terreny, es tancava sobre si mateixa en estirar d’un cordell. El caçador s’amagava darrere d’una tanca de branques o dins d’una petita barraca. Uns dies abans, quan hi havia la passera d’ocells, de tardor a primavera, se solia tirar, al lloc on s’havia de parar la xarxa, escaiola (alpiste) o altres llavors adients a la classe d’ocells que es pretenia caçar. Generalment eren caderneres, passerells, gafarrons, pinsans, verderols, gavatxets (dits lluerets en altres pobles). Al mig del terreny solia posar-se, lligat d’una poteta a un pal clavat a terra, un ocell que feia de reclam o esquer.

Alguns altres amics i jo, els que mancàvem d’enfilat, caçàvem al visc. El visc era un pegament fet bàsicament amb trementina. Com que mon pare en tenia a la bodega, el calfàvem fins que es tornava mal·leable, i remullàvem la mitja part superior dels brins d’espart. Als brins se’ls tallava la part corba de baix i les puntes fines de dalt. Quedava el tros de tija més recte i fort. Una volta els brins enviscats, es remenaven entre si a fi que el pegament quedara homogèniament mesclat.

Aquesta mena de caça es feia al voltant de les clotxes d’aigua, petits tolls en plena muntanya, o vora l’aigua estancada dels petits rierols de muntanya. Les clotxes es paraven clavant els brins de visc al seu voltant lleugerament inclinats. Quan els ocells hi aterraven per acostar-se a beure, hi quedaven enviscats i immòbils. Vam aprendre a caçar de la mà del pare i d’alguns amics seus que també formaven part de la curruca de caçadors. Amb deu i onze anys, buscàvem les clotxes properes al poble. Als dotze, ja ens en vam allunyar més. El primer ocell que vaig caçar va ser un coronel en un dels canyars de la rambla. Tenia menys carn que un mosquit, de xicotet que era. Ma mare a penes si el va mirar. Però vaig aconseguir que el pelara i el fregira. Me’l vaig menjar com si fóra el millor banquet del món. Com el millor trofeu. Fins i tot el gat s’hauria quedat despagat en veure tan poca carn. En totes les meues eixides, vaig caçar un o dos tords i mitja dotzena de pit-rojos. No sé si una merla, o si al final se’m va escapar, amb les ales mig enviscades entre uns esbarzers. Però recorde el gran sentiment de culpa que em va colpir un diumenge que, en comptes d’anar a missa, com creia que era la meua obligació ineludible, me’n vaig anar a la Granja, a prop de l’ermita de Santa Cristina, a fer una mirada a les clotxes. Hi vaig caçar cinc o sis pit-rojos. Però vaig tenir durant uns dies un mal sabor, perquè tenia consciència que estava en pecat mortal i temia morir-me i anar de cap a l’infern, fins que dissabte em vaig confessar a mossén Joan i la meua consciència va fer les paus amb ella mateixa… No sé si els pit-rojos m’haurien perdonat.

31

Vivíem immersos en el fet religiós, aclaparats perquè tot giravoltava al voltant dels manaments de Déu i els de la Santa Mare Església. Tots els nostres actes es jutjaven d’acord o no amb l’estricta moral religiosa. A nosaltres, ens semblava natural, perquè a ningú no se li ocorria, xiquets com érem, sense capacitat crítica, posar en dubte que la moral venia dictada per Déu. Teníem un gran respecte pels sacerdots. Vestits amb sotana negra, de cap a peus, causaven respecte. Fins i tot el tros de pa de mossén Joan, família meua, d’avançada edat, que havia hagut que deixar la congregació dels Operaris per raó de salut. Com que tenia un corral a prop de ma casa, dalt del carreró, hi anava a passar-ne comptes. Quan els amics i jo el véiem, abandonàvem els nostres jocs i corríem a besar-li la mà.

Tot l’any estava ple d’actes religiosos. Un dels que més ens atreia era el Nadal, amb els betlems. Miguel, el meu veí, en parava un, gran i preciós, a la mateixa entrada de casa. I ajudava altres xiquets a parar-ne. Aquell món idíl·lic, presidit pel pessebre: l’infant Jesús al mig de la cova, sobre un bressol de palla; sa mare i el pare adoptiu, vigilant-lo, estàtics; el bou i la mula, donant-los calor, l’àngel dalt del portal… Dominant el betlem, damunt d’un turó, el castell del ferotge Herodes. A baix, els pastorets, la cova i el ramat d’ovelles, quiets allà on els deixaves; les dones que rentaven la roba, sense protestar; la fornera, enfornant el pa a tothora; simulant el caliu del foc, una bombeta i un paper roig transparent. El riu de paper de plata amb els ànecs nadant-hi. I els tres reis d’Orient que venien per dalt de les muntanyes. Jo envejava també els amics que tenien betlem (mancava de tot, pobre de mi!).

Tenia tan mala sort que un diumenge vaig aconseguir, no sé d’on vaig traure els diners, comprar-me un cavall i el seu respectiu rei a la paraeta. Crec que devia ser Gaspar, pel color dels cabells i la blancor de la cara. Vaig arribar tan content a casa, que els vaig deixar damunt la taula i no parava de mirar-me’ls. De tant en tant, feia caminar el cavall amb el rei muntat sobre la gepa. Però l’alegria em va durar poc (sempre dura poc a la casa dels pobres). En un moment que me’ls estava mirant (els havia deixat a la vora de la taula), no sé què li va fer el meu germà al gat, que aquest va saltar com un llamp sobre la taula, travessant-la de punta a punta, va tirar el cavall i el rei de dalt a baix i, com que eren de fang cuit, es van trencar! Em vaig posar a plorar, vaig perseguir el gat i vaig culpar el meu germà, que es va posar a riure…

Allò més important del Nadal, per a nosaltres, no era l’aclaparador boom comercial que l’envolta ara. Eren uns nadals senzills, i un cap d’any en què es torraven llonganisses o carn a la llar, o es feia xocolate cuit. Allò important era el participar en la visita als betlems dels amics; la reunió familiar de Nadal i sant Esteve o el senzill resopar de Cap d’any. El primer dia de Nadal la mare guisava la paella, i el segon, posava el putxero (l’olla amb carn de xai i de gallina, creïlles i fesols). Del brou, la mare feia un arròs que, amb unes gotes de llimona, em feia entrar en èxtasi. De rebosteria, la mare feia pastissos de confitura de moniato. Hi havia torrons i una mica de mistela.

El segon dia de Nadal, festa de sant Esteve, la mare i els familiars més pròxims ens donaven l’aguinaldo (o arguilando), que consistia en una bona capsa de galetes. Quan en véiem mitja dotzena amuntonades en casa, la boca se’ns feia aigua.

Per Reis teníem una miqueta d’il·lusió infantil. Més il·lusió que no recompensa. El pare, la vespra, ens feia acostar-nos al balcó de casa. Hi posava un cabasset de garrofes i una garba d’alfals. Després ens feia recitar:

Tirolí, tirolí, tirolí, senyor Rei, jo sóc ací, un cabasset de garrofes i una garbeta d’herba per al seu rossí.

I ens gitàvem tots il·lusionats de veure el balcó ple de joguets, l’endemà…

32

Una volta anàvem a escola i sabíem llegir, tant les mares a casa com les catequistes al salonet de l’església, una saleta que hi havia al dalt, ens preparaven per a prendre la comunió. Hi havia unes dones molt beates però voluntarioses que ens adoctrinaven amb el Catecismo, que anava de primer a tercer grau, segons la seua dificultat. Calia aprendre’l de memòria. Jo em sé les hores que ma mare va passar vora la llar fent-me repetir una i mil vegades cada pregunta i cada resposta fins a aprendre-me’l de memòria. També em recorde de la dificultat que tenia el meu germà José Maria, a qui no anava la lletra escrita. Li va costar suor i llàgrimes en el sentit més literal. Jo vaig arribar a aprendre el tercer grau (un bon totxo de preguntes i de respostes). El pàrroc va fer un concurs entre tots els que havíem de prendre la comunió. La final es va dilucidar al salonet davant de tot el públic assistent. Em sabia totes les preguntes i les respostes com un papagai. I quan ja estava entre els escassos finalistes, dalt de l’escenari del salonet, davant de l’última pregunta, no sé si per l’emoció, em vaig quedar en blanc! Quina frustració no vaig tindre, déu meu!

Com també vaig sentir una gran frustració, anys més tard, quan em vaig adonar de les conseqüències tan catastròfiques que podia arribar a tindre una moral supersticiosa i carrinclona en una societat tan tancada. Resulta que amb grans sacrificis havia col·leccionat un àlbum de cromos amb els actors i actrius cinematogràfics d’aquells anys quarantes. Majorment, o totalment, estrangers. Eixien embolicats dins d’uns caramels llargs, cilíndrics.

—Si no cremes l’àlbum estàs en pecat mortal i no pots prendre la comunió…

És el missatge que algú va escampar entre els mateixos companys de comunió. Ja, de menuts, n’hi havia de puristes. Algú associà el món dels artistes cinematogràfics amb una moral lleugera.

M’ho vaig creure, és clar, perquè en aquell temps qualsevol tenia autoritat per a dogmatitzar. I més si eren postures dràstiques com aquella. Després de pensar-m’ho una miqueta, amb tot el dolor que era possible sentir, fidel amb mi mateix i a la meua consciència, vaig agafar l’àlbum i el vaig introduir en la cuina econòmica mentre ma mare estava preparant el dinar. I el vaig cremar!

Aquelles bones dones que ens adoctrinaven en els preceptes de la religió, també intentaven inculcar-nos de sota mà la vocació sacerdotal. Per a elles el sacerdoci era la professió més digna. N’hi havia una, Teresa, que tenia una germana, cegueta, que sempre l’acompanyava. Era la seua ombra. Un dia em va preguntar:

—Tu, Jesús, què voldries ser?

No sé per què, ja que no ho tenia gens clar, o si va ser per complaure-la, vaig respondre:

—Capellà.

Se li il·luminà la cara perquè jo venia de nissaga de capellans. Ja he parlat de l’oncle mossén Vicent Traver, de mossén Joan, i em queda per recordar un cosí de la mare, mossén Vicent Alba, xantre de la catedral d’Oriola. El vaig veure només una volta, no sé si a festes del Crist. Va vindre a casa a corre-cuita l’any que mon pare va ser clavari. Mon pare li va oferir una copa d’anís. Se la va beure, però la va saborejar uns segons.

Convé que la beguda es mescle bé amb la saliva a fi que es digerisca —va explicar davant la sorpresa dels presents.

Mai no he oblidat el seu consell.

Guarde una foto de la meua primera comunió. El vestit que vam anar a comprar a València, a la Casa de las comuniones. El rector establia l’ordre per a prendre la comunió i eixir a la processó mitjançant sorteig.

Aquell dia, dijous, va ser un dia molt feliç, per als pares i, sobretot, per a mi. Com que hi havia el costum que els invitats donaren alguns diners a l’amfitrió, va resultar un dia d’una recaptació de fondos total. Cada volta que em donaven unes pessetes, i sobretot un duro, corria a amagar-me’ls sota el matalàs del llit dels pares. Amb la manca de diners que teníem en aquell temps, era com si m’haguera tocat la loteria.

Al vespre, després de la processó, on tréiem en peanya la imatge de l’Infant Jesús de Praga, teníem el costum de visitar, vestits de comunió, la casa de tots els companys d’eucaristia. I en totes ens invitaven a menjar pastissos.

L’endemà era costum que la família més pròxima anara a passar el dia a l’ermita de santa Cristina. Es mataven i pelaven o desplomaven els animals i es feia una bona paella. Els xiquets teníem carta blanca per a jugar pels voltants i acabàvem sempre bruts de cap a peus. Recorde que en la comunió del meu cosí José Peris, fill de la tia Maria, ens vam posar per dins d’uns esbarzers cremats i, blancs com anàvem, vam eixir negres com un tió i plens d’arraps. Però la vida, tan estricta en altres aspectes, polítics, religiosos i socials, tenia les seues compensacions. Com que érem menuts, no érem conscients de la manca de llibertat. Nosaltres la gaudíem en el joc al carrer i la llibertat de córrer pel terme. (Acostumats a aquesta llibertat, més tard ens va impel·lir, a molts, a conquistar-la, tant la política, com la cultural i la social…)

No vull deixar d’anotar que dins dels costums religiosos domèstics, hi havia el de passar una part del rosari a la vora de la llar, havent sopat. Mon pare, cansat com estava, sempre acabava adormint-se, ajudat pel caliu del foc. Jo era l’encarregat d’anar-lo despertant a colzades. Ell em mirava com si arribara d’un altre planeta, el pobre. Tan profitós com hauria estat deixar-lo reposar del dur treball del dia!

33

L’àngel de la guarda, o la sort, no ho sé del cert, ens devia protegir a tothora d’accidents certs o fins i tot de la mort, no solament quan entràvem sense els mitjans adequats a les coves del terme o quan provàvem de fer esclatar les bombes imprudentment, sinó que em va protegir a mi especialment el dia que vaig voler baixar per un pendent de la Costera, prop d’un hort que teníem, a Camí Rebó, a tocar de la Xanca. No devia tindre més de nou o deu anys. No sé on dimonis anava, tot sol, què devia estar buscant, si figues o raïm (hi havia unes figueres a tocar del pendent). De sobte, deguí posar el peu en un punt fals i vaig començar a relliscar. De la mateixa manera, sense saber com, em vaig quedar parat a la vora del penya-segat que m’hauria menat de cap al camí. No sé si per l’habilitat que teníem de trepar com les cabres per la muntanya, o per la protecció de l’àngel. Però per si l’ensurt que vaig tindre no era prou, just en aquell moment va aparéixer mon pare dalt del carro camí de la rambla! Els dos vam quedar mirant-nos fixament, jo espantat perquè m’havia agafat en una situació perillosa, i ell astorat en veure el seu fill a la vora del penya-segat a punt d’estimbar-se. Va parar en sec la cavalleria a l’espera de veure què feia jo… Vaig traure forces d’on vaig poder i, a poc a poc, com un dels millors equilibristes, vaig anar pujant la roca cap amunt, fins que vaig poder agafar-me d’un ixent amb les mans.

Tira cap a casa! —em va manar mon pare en veure que havia passat el perill.

Me n’hi vaig anar (no sé però si ho puc assegurar) i vaig esperar la seua tornada a la nit, tot imaginant que em reptaria. Però no em va dir res.

La recerca de les figues i del raïm, a més de les fruites que solíem menjar quan anàvem pel terme, sobretot lledons, a la tardor, formaven part d’una pràctica antiga que pretenia emular la dels grans. Si a casa els pares estenien les figues als canyissos per assecar-les, sobretot les figues rogetes i les blanques, nosaltres no volíem ser menys. Vam aprendre a fer petits canyissos amb les canyes que tallàvem i pelàvem dels canyars de vora rambla. Buscàvem un cara-sol en la Costera, que no estiguera a les envistes de ningú i, després de furtar les figues i el raïm, els hi posàvem a assecar. Cal dir que els propietaris deixaven perdre ben sovint el raïm dels secans i les figues, per la qual cosa els nostres furts no els causaven cap perjudici. Més bé aprofitàvem uns fruits que s’haurien llançat a perdre.

El problema que teníem era que a l’estiu es produïen, de tant en tant, fortes tronades que acabaven en ramassades d’aigua. Recorde que, en més d’una ocasió, després d’haver-ne caigut una de ben forta, anàvem a veure com havia quedat la nostra indústria. I la indústria, per art dels fenòmens atmosfèrics, se n’havia anat en orris. Els canyissos s’havien desballestat en ser arrossegats muntanya avall i les figues i el raïm havien fet cap déu sap on… Però, quan aconseguíem el nostre propòsit, les figues seques i el raïm pansit estaven bons i dolços! En aquells anys de tan pocs plaers culinaris, ens conformàvem amb ben poc.

Un dels fruits que buscàvem amb deler, com he dit adés, eren el lledons. Només pintarrassava, com déiem, i tenia una mínima dolçor, doncs, si no, era molt aspre, el collíem. Al terme hi havia molts lledoners a la vora dels marges. Però n’hi havia dues tires, la curta i la llarga, que feien les nostres delícies davant la quantitat de lledons que podíem collir. Totes dues eren a tocar de la rambla. La tira llarga tenia arbres d’una soca molt gruixuda on les generacions anteriors ja hi havien anat a collir tan dolç fruit. Els amics trepàvem perillosament als arbres, tot i que teníem una experiència ben consolidada. Sabíem mesurar la duresa o la fragilitat d’una branca. Ens omplíem les butxaques de lledons madurs, omplíem saquets de tela, esgallàvem els branquillons, els llençàvem a terra i collíem el fruit en baixar dels arbres. Si estava ben madur, el lledó estava molt dolç. Els rajos del sol, quan es ponia en la Serra Creu, penetraven entre les branques dels lledoners, amb totes les tonalitats del roig i del taronja. Aleshores, enteníem que havíem d’anar plegant si no volíem arriscar la nostra vida baixant a fosques dels arbres.

Els pinyols del lledó havien originat un joc ancestral, pel que sembla, que resultava divertit i perillós. A la mateixa rambla hi havia els canyars. No havíem més que acostar-nos-hi i estirar els plomalls més granats de les canyes més gruixudes. Qui aconseguia el canut més llarg, s’unflava com un gall dindi. Després miràvem a veure qui llançava els pinyols més lluny, o ens acaçàvem a pinyolades els uns als altres. Quan arribàvem al poble, féiem el mateix amb la resta de xiquets o, fins i tot, amb persones grans, d’amagatotis. I, de vegades, ens guanyàvem un bon calbot per maleducats o inconscients. És el que em va passar un dia que, estant a la carretera, va passar el camió de l’Ordinari amb la finestreta de la cabina abaixada. No se’m va ocórrer una altra cosa, poc de coneixement, que llançar un pinyol amb el canut. I vaig encertar en la cara del conductor (que era guerxo d’un ull). L’home va frenar i per més que jo corria em va abastar i em va fotre un joc de carxots que no vaig tenir més ganes de tornar a repetir l’experiència…

34

Recorde amb un regust amarg el dia que, estant jugant darrere de l’era de l’avi Josep, el patern, a prop del camp de futbol, vaig córrer a collir una poma a l’altre costat de camí. I ho vaig fer amb tan mala sort, que vaig ensopegar contra la paret que feia de tanca i, en recolzar-hi la mà esquerra, vaig sentir un fort dolor. Hi havia en els pares un sentit tan gran que tot el mal que ens féiem jugant era càstig de Déu (i hi havia tan poca sensibilitat en tants aspectes, fruit de la ignorància), que quan vaig arribar a casa i li vaig dir a la mare que m’havia contusionat el canell de la mà, em va renyar i a penes si em va fer cas. Em vaig refugiar en un dels graons de l’escala, com un gos malferit abandonat a la seua sort (i no era perquè ma mare no m’estimara, que moltes proves n’ha donat al llarg de la seua vida). Com que nosaltres també teníem sentit de culpabilitat, pensava que Déu Nostre Senyor m’havia castigat per voler furtar una poma. I és que les pomes no han dut mai res de bo a la humanitat… No recorde quina va ser l’actitud de mon pare. Crec que vaig continuar assegut al graó de l’escala, queixant-me, fins que vaig decidir d’anar-me’n a dormir. Fins aquell punt arribava la duresa dels pares en fer-nos culpables del nostre mal. Com que l’endemà el dolor no em va passar, tement que poguera tindre algun os trencat, mon pare em va dur al metge a Castelló. Per sort, no tenia res trencat i no em van haver d’enguixar el canell. Me’l van embenar i al cap d’uns dies m’havia passat.

Davant de qualsevol refredat, de grip o d’indigestió, la salut es podia complicar a manca d’antibiòtics. No hi havia penicil·lina, ni antigripals ni antipirètics… El pare feia ús de les herbes remeieres de muntanya. Un sistema natural i ecològic, tant de moda en els temps que corren ara. Si la capsa mig rovellada de la memòria no em falla, emprava la centaura contra els refredats, una herba petita, en forma de botja, de floretes lilà, amarga per més sucre que abocares en la infusió. A més, era habitual prendre poliol, timonet, orenga (al qual anomenàvem te roig), cua de gat, ruda… Mon pare no dubtava a escollir quina era l’herba adient. També feia un xarop d’oli amb llavors de ginebre i el feia servir per a curar les ferides i els colps. I donava un bon resultat un emplastre de ceba torrada i oli d’oliva cru per a les inflamacions… Puc assegurar-ho per experiència!

35

Nosaltres, els xiquets, seguíem l’exemple dels grans. Érem insensibles amb els malalts dements, els que anomenàvem bojos, que bé podia ser que patiren l’Alzheimer i els agafàvem per tals. I érem sensibles davant d’altres malalties. Recorde uns casos que vénen a mostrar aquests dos extrems. Hi havia Arturo, un xiquet de la nostra edat, que no abastava gens de salut. Tenia la casa a tocar de la plaça de l’Església. No he sabut mai quina devia ser la seua malaltia. La veritat és que quan ja no va poder abandonar el llit, el visitàvem dia sí i dia també, séiem a la vora del llit sense mesurar el temps, sabent que moriria aviat. Ni nosaltres ni els nostres pares vam pensar mai si hi havia o no perill de contagi. Jo devia tindre nou o deu anys.

Per l’altra banda hi havia la dona del tio Pau, avi d’un amic nostre, Enrique. La seua àvia mostrava signes clars d’estar boja, si més no, tenia dies. Com he dit, podia ser demència senil o bé l’Alzheimer, malaltia que es desconeixia. Els metges familiars no aplicaven cap teràpia (a més de l’endarreriment psiquiàtric i la ignorància popular, tampoc no hi havia calmants que els tranquil·litzaren). Els més aplegats no mostraven el mínim interés a posar-hi remei, acceptant-ho com un fet natural i inevitable, voluntat de Déu. Si no hi havia violència, es negaven que foren reclosos en centres psiquiàtrics, ja que aquests practicaven una teràpia traumàtica i era coneguda la situació infrahumana en què vivien els interns. Per tant, se’ls solia tancar en casa.

La dona del tio Pau vivia entre la plaça Nova i cal meu avi matern. Doncs aquesta dona, era el blanc de les nostres burles. Però la nostra crueltat no tenia límits. El seu era un home d’escassos cabals intel·lectuals. Per a vergonya nostra contaré que, a manca d’excusat, l’home eixia a fer les seues necessitats fisiològiques als secans del costat, a prop de casa. Un dia que algú de nosaltres el va descobrir, vam començar a tirar-li pedres. Enrique ens demanava que paràrem, però nosaltres no li vam fer cas i l’home hagué d’abandonar la seua faena precipitadament. Ni en sabíem més ni ens n’havien ensenyat… De vegades ens comportàvem com a feres salvatges i cruels… Déu meu! No mostràvem cap compassió perquè la societat havia estat alienada amb la Dictadura i no hi havia una educació que defensara els malalts psíquics i els humils. Quants actes de contrició no he fet quan he tingut consciència de les vexacions que hem comés per ignorància a persones indefenses!

36

La nostra veïna, la tia Doloretes la Perrera, tenia família a Borriana (nosaltres pronunciàvem Buriana). Per tant Borriana solia estar en la seua boca ben sovint. Jo me la imaginava com una gran ciutat i, a fe, que en aquells anys ho era, amb els grans comerços d’exportació de taronja i la gran quantitat de cases modernistes que s’hi havien construït! De tant en tant pujaven els seus familiars (i tots ens n’assabentàvem perquè no hi havia cap secret en viure de cara al carrer). El que mai no imaginava és que la meua vida acabaria desenvolupant-se anys més tard en aquesta ciutat de la Plana. En aquells anys, a penes si eixíem del poble si no era per anar a treballar a les propietats que teníem repartides pels diferents termes. Si anava a València amb mon pare, era de visita mèdica o per compres.

Recorde que un dia, amb vuit o nou anys, em vaig alçar enjorn perquè mon pare havia quedat amb Antonio, el pellero, d’eixir ben matí cap a València amb la seua camioneta. Era de nit fosc i així vam anar fins arribar a València, embotits els tres en la cabina. Antonio ens va deixar a la porta d’un baix de la ciutat tot ple d’andròmines, segurament l’empresa on ell venia les pells, la metralla i altres productes que captava pel poble. Mon pare em va dur a esmorzar a un bar de la plaça Redona. Aquell munt de parades i la gran quantitat de gent que hi acudia em cridaven sempre l’atenció. Vam passejar per València (devíem anar pels voltants del Mercat Central perquè només recorde de tot el viatge uns paellons penjats a la paret d’una botiga) i em vaig quedar aclaparat pels seus immensos edificis.

Doncs en una de les eixides vaig acompanyar justament mon pare a Borriana. Volia moldre uns sacs de blat. No sé si el molí de Dalt era tancat o era més barat moldre a Borriana. Vaig pujar al carro dalt dels sacs i, tot il·lusionat, vaig empendre el camí cap a dita ciutat. Eren vespres de Sant Josep. Però a mida que ens acostàvem a la Plana, vaig començar a trobar-me malament. No m’abellia mirar l’eixida del sol ni la mar llunyana. Vam passar per l’hort de tarongers que el pare tenia a tocar de la muntanyeta de Sant Antoni, al terme de Betxí, ja que ens venia de pas. Era un hort molt conegut per mi ja que solia acompanyar el pare moltes voltes quan hi anava a treballar. D’aquell hort van eixir els millors melons d’Alger que el pare ha sembrat.

Recorde que en una de tantes voltes que l’hi vaig acompanyar, vaig decidir pujar a l’ermita de Sant Antoni, on hi havia l’ermità. Doncs, en acostar-m’hi, el vaig veure eixir de l’ermita i dirigir-se al camí, amb el seu aspecte envellit, per afaitar i la roba negra, que em vaig imaginar que devia ser el saginer i vaig començar a córrer com una daina pels secans, saltant els marges com una llebre, amb més por que Cagueme, un personatge del Tombatossals, del castellonenc Josep Pascual Tirado…

Aquell dia, mentre el pare mirava la saó, vaig collir una poma. Mai no trobaré una poma tan aspra i amarga. Més tard comprendria que era causat per la febre que em captenia. Senzillament, havia agafat les paperes (o pàperes, no sé). Així vaig acudir al molí de farina.

El molí estava prop de la carretera del camí d`Onda, avinguda on més tard tindria el meu habitatge. Els moliners no coneixien mon pare ni amb qui se les havien d’heure. El seu caràcter i el sentit de justícia. Després que van moldre el blat, a l’hora de lliurar-li la farina, a mon pare no li quadraven els comptes. Li mancava un sac. Assegut a l’altra banda de replaceta, enfebrat, vaig començar a sentir-lo cridar, increpar els moliners, tractar-los de lladres i els exigia el sac de farina que li faltava. I tant com li’l van lliurar, el sac que li havien sostret! Un sac que s’haurien repartit o que haurien venut com a estraperlo al mercat negre, com era habitual.

No he nomenat, en parlar anteriorment de la mòlta de l’oli, com de tant en tant, corria la veu entre els vilatans que havia arribat la Fiscalia. Quina paraula més temuda! Sobretot, quan la Fiscalia es presentava inesperadament en les cases i podia agafar els propietaris amb les mans a la pastera. Tot i ser addictes al Règim, els oncles i el pare es mobilitzaven tot provant d’amagar les gerres d’oli en els llocs més inversemblants de la casa, o enduent-se-les en altres cases. L’estat obligava els agricultors a lliurar gratuïtament part de l’oli, o del blat. I amb la suor que els havia costat d’aconseguir, no hi estaven disposats. A més, tothom sabia que una part de collita que els decomissaven no solia anar a parar a pal·liar les necessitats de la gent, sinó que, a causa de la corrupció encoberta regnant, bé podia anar a mans dels polítics més representatius o a mans de la mateixa Fiscalia que la revenia en l’estraperlo directament o indirectament.

Quan es va restablir l’ordre al molí de Borriana, mon pare va voler tornar per Nules. Allà la mare tenia família comuna amb la del tio Vicent, el xantre d’Oriola. Vam baixar pel camí d’Onda i va ser quan vaig veure la primera falla de la meua vida. Em va cridar l’atenció. N’havia sentit parlar, però mai no havíem baixat a festes. Anys més tard, quan el poble ja s’havia transformat, en traslladar la meua residència a Borriana, vaig tractar d’ubicar la falla. No he aconseguit localitzar-ne la placeta. Per lògica, devia ser a l’actual plaça del 9 d’Octubre, que ens venia de pas, la del Raval, o la del Garbó, al barri de València.

Mai no imaginava que, anys més tard, aquesta ciutat seria on formaria la meua família i entraria en contacte, a través de l’ABC, Agrupació Borrianenca de Cultura, amb un grup de persones que acabarien sent gent influent en la política, en les arts o en la literatura. Hi trobaria el brou de cultiu perquè també jo em decidira a conrear la Literatura.

37

El tio Pau tenia un nebot, Emilio, ja gran, que vivia al carrer de Santa Cristina. Un home que, si haguera tingut la seua oportunitat, com tants d’altres que es criaven i vivien als pobles, lluny dels centres d’ensenyament superior, hauria cursat els seus corresponents estudis. Ho dic perquè, quan m’he fet gran i he anat reflexionant sobre els meus records i la gent que he conegut, m’he adonat de les moltes oportunitats perdudes per molta gent capacitada. Aquest, home, com el tio Miquel, el nostre veí, rebutjava el treball de la terra. Si de vegades hi claudicaven, ho feien per necessitat. Quan anava a casa la meua àvia Pasquala, trobava a voltes el tio Emilio fent treballs manuals especialitzats. Feia llata amb espart (trenes amples que després servien per a fer cabassos, sàrries, estores, i altres atifells per al camp). Però, en més d’una ocasió, el vaig trobar llegint tot prenent la fresca a la porta de casa. Resultava estrany per a uns infants com nosaltres veure algú llegir que no fóra el diari als bars. No era el costum. Mai vaig veure cap veí amb un llibre a la mà. A l’escola (per dir escola a una sala d’una casa particular), no hi havia cap llibre de lectura! Ni per a adults ni per a infants. A banda de l’enciclopèdia Álvarez, només llegíem el Manuscrito, com he deixat dit.[13] Quan em vaig traslladar a l’internat religiós a estudiar, hi vaig descobrir una petita llibreria amb col·leccions per a joves. Vaig llegir el que no havia llegit en tots els anys anteriors. Allí hi vaig descobrir les obres de Jules Verne, vaig llegir alguna novel·la seua i, sobretot, les aventures de Buffalo Bill.

Doncs en una de les ocasions que corríem pel poble, acompanyats pel nebot del tio Emilio, Enrique, ens hi vam apropar.

—Què fa, tio? —li va preguntar el seu nebot per preguntar-li alguna cosa.

—Ja veus, llegint, quan tinc un poc de temps —li contestà, mentre tancava el llibre, disposat a mantindre una petita conversa amb nosaltres.

I es veu que l’home es delia per fer-nos saber què llegia. I el que estava llegint era a Blasco Ibáñez, un escriptor gens ben mirat pel Règim, vaig saber més tard, per haver estat republicà i per la denúncia que feia en les seues obres sobre la marginalitat dels agricultors de l’Horta. No n’havia sentit a parlar, fins aleshores. Però el nom de Blasco Ibáñez ja no se m’oblidaria. I més, quan, amb més edat, sentia que algú el denigrava i d’altres el lloaven…

38

Entre les gestes que alguns veïns atribuïen al meu pare hi havia la detenció d’un maquis. En un món tancat i avorrit com el que es vivia al poble els anys posteriors a la postguerra, qualsevol esdeveniment, per intranscendent que fóra, es podia sobredimensionar. Tal va ser el cas que m’ocupa. Un dia va aparéixer el meu progenitor portant amb ell un home de certa edat. Vestia roba vella, bruta, portava els cabells esbullats i la barba llarga. El va dur a la caserna de la Guàrdia Civil. Ràpidament va córrer la veu per tot el poble. Aquell dia mon pare havia eixit a caçar, no sé si sol, com solia fer alguna volta, o en companyia, i es va trobar en plena muntanya amb aquest pobre home. Potser si l’haguera trobat al poble, o caminant per la carretera, no li hauria cridat l’atenció. Però, haver-lo trobat sol en la muntanya, en temps en què el moviment clandestí que continuava lluitant per a derrocar el règim de Franco estava en ple auge, li va fer sospitar que l’home podia formar part del moviment.

Feta la identificació i la investigació, van acabar alliberant el pobre desgraciat… Però, mon pare no va ser l’únic que estava atent al moviment dels maquis. Recorde amb tota la claredat, el dia que va córrer la veu (posterior a la detenció del pobre home per mon pare), que la Guàrdia Civil havia eixit a la recerca d’uns maquis que, segons les informacions, havien actuat en un dels pobles veïns. La xicalla i alguns adults, ansiosos d’espectacle, vam fer cap, de vesprada, a la plaça Nova, on hi havia la caserna de la Guàrdia Civil. Estàvem convençuts que capturarien els facinerosos i que els durien al poble emmanillats a punta de fusell i no ens ho volíem perdre. Devíem estar jugant quan vam sentir les veus que exclamaven:

—Ja vénen. Ja vénen!

Vam guaitar cap a la part alta de la Costera. Hi havia uns corbs que volaven ‘Corb, corb, corb, darrere de la muntanyeta, hi ha un burro mort…’, cantàvem. Els guàrdies venien de la part de darrere, provinents del terme d’Onda. Efectivament l’escena era digna de l’Espanya més profunda, la que apareix en les pel·lícules protagonitzades per Pepe Isbert o Paco Martínez Soria. Cada volta que hi pense no puc deixar d’associar-la-hi.

La figura dels guàrdies civils, en formació, a una distància d’uns tres o quatre metres els uns dels altres, amb els tricornis posats i el fusell al muscle, es retallava en la semifoscor del cel gris. La nostra desil·lusió va ser gran quan vam veure que venien sols, cansats, el cap cot, sense haver aconseguit capturar cap maqui… Quina Espanya més profunda!

39

El poble no era propens a les nevades, tot i que de vegades emblanquinava els cims de les muntanyes de la serralada. I, quan ho feia, el proper poble d’Aín quedava tot nevat, com un betlem. En aquell temps no hi havia accés directe al poble i, des d’uns quilòmetres abans, calia endinsar-se entre les muntanyes per un camí estret i salvar el barranc envitricollat que baixava des de dalt.

Més endavant, quan van obrir la carretera, foradant la muntanya, i vam disposar de cotxe, visitàvem sovint el poble blanc per poder contemplar l’anhelada i temuda neu i fer-nos un café ben calent al bar de la Cooperativa, regentat per Remedios.

A més del record de la neu del 1946, hi va haver una nevada, si la memòria no em falla, el 1956. Va deixar les teulades i els carrers amb dos pams de neu. No va ser tan forta com la del quaranta-sis, tot i que va gelar la taronja pendent de collir i va ressentir els arbres. Però els agricultors havien aprés la lliçó uns anys arrere i no van serrar cap taronger per la soca, com havien fet la nevada anterior. Amb la primavera les branques grosses van tornar a brotar. Però el que recorde, i que se’m va quedar ben present, no com una foto, sinó com en un seguit de fotogrames, va ser l’ocurrència que van tenir uns joves de fer un muntonet de neu als peus de l’ermita del Crist i comprovar com la bola de neu s’anava fent més i més gran a mesura que redolava. Naturalment, el soroll dels crits es va sentir quan encara estaven a una distància d’uns cent metres de ma casa, als Quatre Cantons, on hi ha en la façana d’una de les cases cantoneres, dibuixat en manises, una representació del Crist. El meu germà José Maria i jo ens hi vam acostar corrents en veure plantada una gran bola de neu. Tots els veïns havien eixit al carrer.

—Si se vos escapa, igual fa cap dins d’una casa —va bromejar un home.

Els jóvens van riure i, uns al darrere i uns altres al costat a fi que no s’embalara carrer avall i acabara estavellant-se contra les cases de baix, la van fer rodar. Nosaltres ens vam posar en una vora. La bola rodava i cada volta es feia més gran fins que arribà a la nostra placeta. Allà els jóvens van tornar a descansar, mentre tothom la contemplava. Cada volta feia falta més força, per a bellugar-la, o frenar-la, a causa del pendent dels carres, pel que s’hi unien més jóvens i hòmens. Van enfilar el carrer d’Echegaray avall fins arribar a la plaça de la Vila. Nova parada. Quedaven cent metres de baixada pronunciada i cent de carrer pla fins arribar a l’abeurador de la carretera, on pretenien deixar-la a un costat perquè qui volguera que la contemplara. Però quan van arribar al carrer pla, la bola era tan gran, que, tot i el fred, els jóvens van suar pega, amb tot l’ajut necessari que va caldre, fins a dur-la al lloc desitjat.

La bola va tardar dies a desfer-se. Quan ja era més menuda i no estava tan freda, els xiquets vam acabar per pujar-hi, agafar grapats de neu i llançar-nos-els fins que la vam reduir a no-res…

40

Tot no eren patiments. També hi havia la cara contrària. Eren molt freqüents les festes religioses. Quan no en un barri, era en un altre. I en cada un hi havia una particularitat. A les festes de santa Cristina, la patrona, el barri s’ornava amb els arcs de baladre i de murta, posats en cada cantonada que el limitava. Nosaltres esperàvem l’entrada dels majorals al poble portant en carros els arbusts. Els seus crits arriant els animals omplia el poble de festa.

Al cercavila de sant Antoni, es reunien a la plaça de l’Església els llauradors amb les seues cavalleries el més elegantment aparellades. I moltes joves es vestien amb els seus millors vestits i anaven a la gropa de la cavalleria lluint alguns mantons de Manila. Era un acte bell. A la plaça de sant Antoni es repartia el rotllo assaonat beneït. Es repartia entre els genets i la cavalleria. Els xiquets que no tenien cavalleria, treien els gossos i gats al darrere.

A més dels actes religiosos, hi havia els bous i les vaques de carrer; els porrats i el sopar de carn de bou si el mataven; les serenates que omplien de música la vall ensopida.

Guarde moltes imatges sobre aquestes festes. Les pròpies del meu barri, on el bou era un animal mitificat, i les dels altres. Justament al nostre carrer, ocupant la pujada i la placeta, hi havia el corro. Les dues portes de la casa queien dins. Com que els animals solien estar a la placeta, podíem entrar i eixir per la porta falsa. El terrat de casa s’abastava una part de la plaça de la Vila. Venia a casa gent de la família i gent invitada, del poble o forastera. De manera que ma casa es convertia en un xivarri de veus i converses. Ma mare amania pastissos, cacaus casolans i mistela.

Una de tantes voltes vaig ser invitat a assistir a l’entrada de bous al barri de la Foia. Dret al balcó, abocant-me tot el que podia (devia tindre set anys) vaig quedar impressionat en veure pujar veloçment, carrer amunt, els esquellers, els bous i les vaques, en formació compacta, esperonats pels hòmens que els acaçaven amb pals. Aquella força salvatge que transmetien aquells animals corrent al trot, sobretot els esquellers, que eren més grans, fent dringar les esquelles, em va impactar. El contrast entre la força de la natura i el món urbà, continua impactant-me…

41

Mon pare tenia tanta afecció a la caça que algunes voltes ell i la curruca feien nit a la muntanya (imagine que en algun corral on devien protegir-se del rellent de la tardor o del fred de l’hivern). Recorde alguns dels gossos que el meu pare ha tingut al llarg dels anys, que li servien d’advertiment davant la presència de persones alienes quan era al camp, i també per a la caça. Entre tots, la Florida, blanca, a clapes d’un marró clar, i la Violeta, d’un marró violaci. Eren dòcils i destres per a ensumar el rastre dels conills. Però de tant en tant la Florida buscava un bocí de llibertat i es perdia per les muntanyes durant uns dies.

Doncs, bé. Les nits que el pare es quedava a dormir fora de casa, al terme, els meus germans i jo dormíem al llit dels pares en companyia de la mare. Uns al capçal del llit i l’altre als peus, ja que no cabíem tots en el mateix costat, tot i que érem menuts, sobretot el Vicent Ramon. Quan venia el temps de la cacera, li preguntàvem a la mare que quan es quedaria el pare a passar la nit fora. Potser hi estàvem més calents o era la petita aventura de matar la rutina? No ho sé. Era el mateix llit on ens gitàvem quan estàvem malalts i havia de vindre el metge a visitar-nos. Era el llit, però també era l’habitació més gran de la casa i la més ben parada. El meu germà menut va agafar no sé quina malaltia. El pare, quan venia de treballar, el distreia i ens distreia amb una història que es va anar inventant. El meu germà, com que don Juan Caballero venia a visitar-lo tots els dies, va passar tota la convalescència a l’habitació dels pares.

Jo era un manifasser de mena. Sentia un gran afany de capgirar casa. Regirava una i una altra volta els calaixos del moble que els meus pares tenien a l’habitació. Hi havia roba d’aixovar, roba que em semblava antiga (potser la mare l’havia heretada de l’àvia Maria, sa mare), i altres robes. Però insistia una i una altra volta per si descobria algun secret sobtat. I vaig regirar cent voltes l’armari on guardaven la roba de vestir, amb un espill de mitja lluna. I hi havia la pell de rabosa per al coll de la mare. Una rabosa que el pare havia caçat.

Com que anàvem escassos de diners, com he dit, li’n sostreia a la mare. Però sempre negava la sostracció d’aquestes petites quantitats de diners, sense pensar que aquests pocs diners eren per a les compres que ella feia. Per què dimonis no amagava els cèntims en un lloc que jo no els poguera trobar? La mentida era l’únic recurs que teníem com a defensa d’aquell món autoritari i tancat, opac, mancat de comunicació i de sinceritat entre pares i fills. Ma mare, naturalment, sabia que havia estat jo, ja que els meus germans eren menuts i no els havia pogut sostraure el gat. Però era el joc de mentir, de negar, malgrat les evidències. Una manera de dir: ‘no veus que no em doneu uns cèntims els diumenges i festes de guardar i els he de traure d’un lloc o altre?’ Tot i els castics, jo no parava de reincidir-hi. Un dia ma mare em va deixar al carrer sense dinar. Havia fet arròs al forn. Jo seia al llindar de la porta. Va arribar una visita i ma mare hagué de pujar al dalt. Moment que vaig aprofitar per entrar a la cuina i menjar-me’n unes quantes cullerades!

Una volta vaig sostraure cinc pessetes (molts diners en aquells anys), i me les vaig gastar totes en caramels. Vaig omplir les dues butxaques, me’n vaig posar per la sina i encara me’n vaig anar amb les mans plenes. (Ben mirat, la nostra manca d’experiència urbana ens feia una mica tòtils segons per a quines coses. Mira que gastar-me’l tot en caramels!). En vaig haver de donar als amics. Ara confesse que era jo qui li sostreia els diners, a la pobra mare…

De menut només conserve en la capsa de la memòria una fugissera experiència amorosa. Devia tindre onze anys quan, assegut a l’escala que pujava a l’escola del carrer Major, vaig veure aparèixer un grup de tres o quatre xiquetes de la meua edat. Sense que mitjançara cap paraula, se’m van acostar i una d’elles, de casa benestant, em va preguntar si volia ser el seu nòvio. Em vaig quedar astorat. La xiqueta era bonica. No ho vaig dubtar gens. A qui li amargava un caramel si queia espontàniament del cel? Li vaig dir que sí. Aleshores em va dir que si volia ser-ho, li havia de lliurar en el menor temps possible deu o vint cèntims. Em vaig quedar mirant-la. D’on treia els diners si sempre anava escurat? Una mica innocent, vaig veure si ma mare en tenia al calaix de costum. Però, per sort, no. De manera que, quan l’endemà em vaig trobar amb la xiqueta i li vaig dir si l’acompanyava, em va demanar si havia dut els cèntims. Li vaig dir que no.

—Aixina no sóc la teua nòvia —va respondre i se’n va anar corrents.

Després vaig saber que estaven recol·lectant diners per a les missions, i m’havien agafat per un pit-roig… Aquesta em volia escurar! Des d’aleshores, vaig comprendre la versatilitat de la voluntat humana.

De tota manera, en aquells anys, ni els hòmens ni les dones posaven interés a mostrar en excés els seus atractius. A més dels durs treballs físics, envellien de pressa ajudats per la roba poc adient i la poca cura en el maquillatge o afaits. Els hòmens grans continuaven vestint brusa i, alguns, boina. El treball del camp no es prestava per a dur roba de disseny. Com que no existia el divorci, moltes dones, al poc de casar-se, solien abandonar-se. Les més grans, vestien robes negres o grises, perquè amb les de colors cridaven l’atenció. Si a més, s’havia mort algun familiar, com els dols eren tan llargs, es passaven la maduresa amb el mocador negre al cap. Les jóvens, com que pertanyien a Acció Catòlica, vestien de llarg fins a mitja canella i anaven tapades fins al coll.

Recordant Acció Catòlica, no vull deixar de fer constància que els xics, una volta preníem la comunió, entràvem a formar part de la congregació d’Els Lluïsos. Una congregació l’activitat de la qual consistia merament a assistir una volta al mes a la missa celebrada amb aquest motiu i a eixir de vesprada en processó lluint una medalla amb la cinta de color blau i blanc. (Vist en perspectiva, no crec que hi haguera una congregació amb fins més inútils).

Recorde una petita barrabassada. En aquells temps no hi havia cap cotxe al poble, tret del camió de l’Ordinari. Un dia, abans d’entrar a escola, cap a les dues i mitja, vaig veure un cotxe, estil Al Capone, aparcat a tocar de la plaça de l’Església, entre la carnisseria i la casa de mossén Joan, cara a la mar. No se’m va ocórrer cap altra cosa que empényer-lo per veure si es movia. Tant hi vaig insistir, que el cotxe va començar a bellugar-se. Potser devia tindre el fre de mà posat, perquè ho va fer lentament, Però, va fer cap a la vorera d’enfront. Em vaig espantar tant, per si algú m’havia vist i ho feia saber a don Juan, el mestre, que vaig córrer cap a les eres del calvari. Em vaig amagar darrere de les pallisses esperant que passaren les dues hores, tement que em descobriren. Vaig tornar a casa sense la cartera. Quan l’endemà vaig tornar a escola, el mestre em va demanar per què no hi havia anat la vespra. La camisa no em tocava el cos per si en sabia la raó. ‘Em feia mal el cap’, vaig gosar excusar-me. I ja no em va dir res…

42

Els meus pares, insistien que em dedicara als estudis. Devia ser perquè veien en mi qualitats idònies i miraven de trobar una alternativa a la vida d’agricultor que inexorablement m’esperava. De tant en tant, mentre érem a la vora de la llar, a l’hivern, la mare em demanava si no m’agradaria ser capellà. Sempre li responia que no. Ella arrufava la cara, perquè hi havia la llarga tradició familiar. Aquells anys de postguerra en què l’Església havia recuperat el poder terrenal i la seua influència anímica gràcies a la mà ampla facilitada pel Caudillo (por la gracia de Dios), la professió de sacerdot era molt ben valorada, ja que era la màxima autoritat al poble (per damunt de la del metge, la del mestre i la del farmacèutic).

Com que tenia certa facilitat per al dibuix, i que ha estat la meua vocació fallida, com també la música, per a la qual no tenia aptituds, però m’hauria agradat saber tocar el piano magistralment, una nit els meus pares no van tindre millor ocurrència, als meus onze o dotze anys, a fi que demostrara les meues aptituds, que agafar una fotografia meua, donar-me llapis i paper, i que mirara de dibuixar la foto… Un treball molt ardu i inabastable per a mi, que vaig posar-hi tota la meua voluntat però que, crec recordar, no va colmar les seues esperances, ja que va eixir un pastís, per la cara que van fer…

Però, com que sempre ens asseguraven que era Déu el qui ens cridava al seu servei i no nosaltres els qui l’escollíem, una nit (era hivern perquè érem a la vora de la llar) ma mare va insistir en la seua pregunta. Vaig tornar a negar la meua vocació per al sacerdoci. Me’n vaig anar a dormir i, en mig del son, com Samuel, vaig sentir la veu divina i, quan em vaig llevar, vestit encara amb calçotets i la camisa interior (tot un Quixot, ja que no s’usava pijama), plantat al replanell de l’escala, vaig cridar a ma mare (mon pare ja se n’havia anat al terme), i li vaig dir:

—Mare, sí que vull estudiar per a capellà.

Ignorava en aquell instant, com tantes voltes passa en les decisions que prenem, que aquesta acabaria influint en tota la meua vida posterior: Presa la meua decisió i admés com a intern al seminari religiós, es va posar en marxa tota una intendència: brodar el meu aixovar amb les meues inicials i marcar-lo amb un número que el seminari ens va facilitar a fi de poder-la destriar i identificar-la a l’hora de rentar-la.

No abandonaria, però, el poble i la seua vall, a la qual vaig tornar cada estiu de vacances. Aleshores, tornava a reviure totes les aromes que havia perdut durant l’enclaustrament. L’olor del blat durant els dies de la batuda. La sentor del rostoll quan eixíem a passejar pel camí del Mig de l’Horta fins a les envistes del Molí de Dalt. La de l’alfals sec a la cambra de dalt. Les aromes de les menges de la mare, tan diferents de les de l’internat. L’agra sentor a ungla cremada de les cavalleries, que s’escampava a tot el llarg del carrer de sant Ramon quan el ferrer, el tio José Maria, les ferrava. I, sobretot, la forta i pudenta del fem quan el pare el treia al matí, ben dejorn, del corral… Recuperava el sabor delitós dels préssecs collits a l’arbre. El de les cireres i, sobretot el dels melons, els d’Alger i els primerencs de tot l’any. Però, els pares es van negar que col·laborara en els treballs del camp, com havia fet amb anterioritat, per considerar que no era un treball digne per a mi. Vaig haver de deixar de sentir l’embriagadora sentor de l’alfals recent segat. La fortor de les tomateres quan collies les tomates. O la dels cards quan n’arrancaves les carxofes. Investit de l’aurèola de seminarista, em veuria forçat a abandonar molts dels vells amics i em relacionaria amb la mitja dotzena d’estudiants com jo. Vaig deixar els jocs de carrer per no ser edificants. Vaig haver de renunciar a tindre relació amb les xiques; veure les pel·lícules que no foren aptes.

En fi, es va esberlar pel mig el món que havia viscut fins aleshores, i el paradís?, quan anava a entrar en l’adolescència i van intentar d’imposar-me’n un de fictici…

Coincidentment, les noves plantacions de tarongers van començar a donar bons beneficis i, conseqüentment, també es va remodelar la casa. Es canvià la porta de l’entrada principal, formada per dos fulles horitzontals, que girava sobre una polleguera, per una de mobila, elegant, amb dues fulles verticals, i una finestra enreixada i encristal·lada enmig de cada fulla. Es va canviar el pis de terra, amb floritures de pedra, per taulell ceràmic, i es va separar l’entrada de la llar-menjador amb unes portes mitgeres, encristal·lades, amb una lletra en cada cristall, la del nom i el cognom del pare. En el baix es va eliminar el fem, la porquera, el corral de la cabra i l’excusat i va quedar una sala ampla. En la segona planta es va construir una cambra de bany i una nova habitació amb mirador al carrer i a la plaça de la Vila. Es van traure la pastera, els sedassos, el mig almud, les posts i altres atifells. Aquella habitació es va transformar en el meu dormitori, amb olors a farina i a pa cuit, i l’habitació afegida seria el dia de demà (quan vaig deixar l’internat) el meu lloc d’estudi.

Amb la reforma, va desaparéixer també l’aviram. Eren referents de la meua infantesa, com la contínua presència en casa dels gossos i del gat. Tot aniria transformant-se o desapareixent a poc a poc.

Una volta internat, el trencament amb el meu paradís anterior va ser total. Vaig passar de fer la vida al carrer a viure-la dins de quatre parets. Vaig haver de fer constantment pràctiques religioses, emmotlar-me a una fèrria disciplina, tant en la convivència com en l’estudi, de tal manera que qualsevol semblança amb la vida anterior era pura coincidència!

En complir la majoria d’edat, vaig abandonar els estudis religiosos, vaig continuar el Batxillerat a l’institut Francisco Ribalta, a Castelló. Acabat el PREU, vaig cursar tres anys d’Econòmiques, a Barcelona, però finalment em vaig decantar per Magisteri, que era la meua vocació i vaig dedicar-me a l’ensenyament.

La influència dels fets anteriors en la meua vida, que no puc qualificar com a determinista, i el munt de casualitats i atzars que han anat creuant-se al llarg de l’existència (generalment positius), ha fet que acabara adoptant una actitud molt relativista. Tot acaba tenint una influència en un futur tot i no donar-los importància. Un fet que ens impacta negativament, a la llarga, pot transformar-se en positiu. I a l’inrevés.

El que he aprés, analitzant les meues memòries d’infant, una mica barrejades, és que hom es traça un camí però que aquest no serà lineal. Que al llarg del camí, hom hi trobarà tota mena de gent, amb les seues pròpies experiències i idees que també provaran d’influir en la marxa de la nostra vida; hom hi trobarà trams del camí amb un sol esfereïdor i trams amb flocs d’arbres frondosos i fonts que rajaran aigua fresca. Aleshores s’hi podrà aixoplugar, reposar i esplaiar-se conversant amb d’altres caminants que el podran influir o sobre els quals influirà, i continuarà resseguint el camí imaginat…

Perquè, com va dir Antonio Machado,

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar

I per experiència puc assegurar que, quant més nets d’equipatge el recorreguem (nets d’ambicions econòmiques, de fama i de poder que ens facen perdre el camí principal), més lleugers hi caminarem…

Jesús Villar

Port de Borriana, Setembre del 2007.

[1] Hi vaig haver d’anar un dia per tràmits legals i els nous propietaris em van ensenyar la casa tota reformada. Han tingut molt de gust i ha quedat una casa ideal si no fóra per la faena que comporta una casa amb quatre plantes.

[2] Bé, això tindria ocasió de fer-ho durant els set o vuit anys que vaig estar entre els carmelites, a Vila—real, o l’any de novici a Caudete i l’any de corista a Onda. Hi vaig tenir temps per meditar.

[3] Aquest ha estat el meu destí des de petit i ja gran, quan als cinquanta-vuit anys a punt de fer, vaig patir un accident que em provocà un esclafit de genoll, trencant-me la tíbia i el peroné. Quan a l’any em van donar l’alta, un altre fortuït accident, em vaig trencar el cap del fèmur. I ja no he tingut hora bona, amb nou operacions en total. I sort que, gràcies a la insistència de Merxe, vam anar que ens visitara un metge a Barcelona, el Dr. Humbert Ferrer, i em va descobrir una infecció de maluc que m’hauria pogut costar la vida. El traumatòleg d’ací, si la veia, s’ho va callar… En fi, naixement i maduresa units per problemes a les cames… Què hem de fer si no acceptar les coses com vénen. I gràcies a Merxe que m’ha atés amb tot l’afecte del món, tant com ha patit, la pobra!

[4] Merxe sempre recorda, més que no jo, els dos bessons que no van quallar, ja que u va morir dins del si matern cap als quatre mesos i l’altre cap als sis. Van haver de provocar-li el part, l’endemà del dia de la Immaculada, a fi de traure-li’ls, ja que li feia nosa sentir-se’ls morts a dins.

[5] Jo vaig tardar prou anys a adonar-me’n, de la farsa del Règim i descobrir que sota el nom de rojos hi havia intel·lectuals honrats, així com ciutadans i ciutadanes que havien estat condemnats pel mer fet de ser demòcrates o tenir familiars inculpats. I tot el desgavell d’afusellaments a milers, que va practicar l’assassí del Pardo, amb judicis sumaríssims i gens garantistes dels drets humans.

[6] Amb el pas del temps, tot va canviar. Es van acabar les collites, la cavalleria i les garbes d’alfals. Els majors recursos econòmics, amb la bona marxa de la taronja, van fer que el pare deixara de plantar cereals o llegums.

[7] En aquella època la varietat de noms, tan masculins com femenins, era escassíssima. Tothom seguia posant els noms clàssics, ara en castellà, com era obligatori: Juan, José, Vicente, Ramón, Francisco, Pedro, Miguel, sobretot, i algun Joaquín, Pascual, Benjamín, Jesús, Ricardo, Blai…, per als homes, i Maria, Teresa, Dolores, Paquita, Conchita, Carmen, Rosario, sobretot, per a les dones, i alguna Cristina, Virginia, Genoveva, Mercedes, Isabel…

[8] Bernardo va estudiar per a sacerdot. Juan no ha tingut ofici ni benefici. Ha estat un bohemi que va marxar al Regne Unit, després es casà i muntà un restaurant o discoteca en un avió, a Palma. Després el va dur a La Pobla de Farnals, fins que el va desballestar i el va dur a la casa del pares. De major. Li he perdut la pista. José María seguí les passeres del pare i es dedicà a corredor de taronja, entre d’altres oficis agrícoles.

[9] També, segons ell (la ignorància és molt atrevida), Juli Cèsar devia vindre a passar l’estiu en les restes d’una alqueria de restes àrabs que hi ha al Mig de l’Horta, a l’altra banda del pou que hi havia!

[10] Oberta per als negocis, perquè la seua filla es va casar amb un jove molt intel·ligent i formal, José, però com que es confessava d’ideologia esquerrana els pares de la dona el van rebutjar fins a fer separar el matrimoni. Ell va caure en una depressió tan forta que va estar psíquicament malament durant anys. Sembla que últimament va millorar.

[11] A la mort de ma mare, de totes les andròmines de casa, només vaig demanar als meus germans de quedar-me dues cadires de reixeta, tornejades, i els dos volums de La Tierra Santa, que encara guarde.

[12] Mon tio matern Vicent havia estat de la congregació dels Operaris, així com mossén Joan. L’any següent, però, vaig deixar els Operaris i vaig entrar al col·legi dels frares Carmelites de Vila-real a fi de seguir la meua ´vocació’ religiosa.

[13] Només quan vaig tindre uns onze o dotze anys, vaig trobar en un racó de casa, en una prestatgeria que vaig descobrir pel meu inveterat costum de regirar cada racó de casa, el Quijote, en una versió prou completa, entre uns llibres de caràcter religiós. El vaig llegir uns anys després.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: