Josep Herrero Cabanyes

El cereal, fins els anys 60 del passat segle, era el cultiu predominant a l’horta d’Artana. Les principals varietats eren el blat i el panís, que s’anaven alternant: el blat en hivern i el panís a l’estiu.

Hi havia altres cultius, com hortalisses, llegums, el taular d’herba (alfals) per als animals de treball, i arbres fruiters per tot arreu per al consum de la família.

Ara ens referirem solament al blat. Aquest es sembrava a Tots Sants, l’1 de novembre o dies pròxims a aquesta data. Hi ha una dita popular que ens parla d’això: “A novembre si tens blat sembra’l”.

Una vegada la terra llaurada i lliure de males herbes es sembrava darrere de l’aladre -en aquest cas una xaruga (Figura 1) estirada per un animal mitjançant un forcat (Fig. 2); al solc següent la pala de la xaruga tapava la llavor, i es continuava fent així fins acabar el bancal. Seguidament es passava la tauladora (Fig. 3) per a que quedés el bancal més anivellat; també, prèviament al sembrat, si hi havia molt de terròs es passava la tauladora de falçons (Fig. 4).

El blat es regava una vegada al mes fins que creixia un pam; aleshores era el temps d’eliminar les males herbes, cavar blat o escardar tal com deien a Eslida; les dones d’aquest poble veí solien venir en colles de 4 ó 5 a fer aquesta feina amb uns lligons menuts anomenats precisament “lligonets de cavar blat” (Fig. 5). La sembra a fileres o solcs era precisament per facilitar el pas de les treballadores sense xafar les plantes.

A la primavera aprofitant el reg s’abonava i posteriorment quan les plantes eren grans es “birbava”; era la manera d’eliminar novament les males herbes com la “cugula” i els “xuplamel·los”, arrancant-los amb les mans quan la terra estava de saó.

Al més de juny, una volta la planta seca i el gra madur, es segava a mans, generalment amb unes corbelles planes diferents a les de segar alfals (Fig. 6) perquè en el blat es deixava el “restoll” a uns 4 dits del sol; també es podia segar a colps amb el volant (Fig. 7), que era més gran que la corbella, o amb la dalla. En canvi per a l’alfals, com que es segava “ranter” al sol, es necessitaven unes corbelles amb uns tres dits de desnivell entre el mànec i la fulla més baixa (Fig. 8). Cada garba de blat es lligava amb la mateixa planta amb un nuc especial anomenat “vencill”. A continuació es carregava al carro per transportar-lo a l’era on es feien muntons diferents, cada un en el seu “siti” o lloc específic, perquè cada una tenia uns quants propietaris amb dret a trillar.

El procés de la trilla tenia com a objectiu separa el gra de la garba, restant també dos subproductes molt importants: la palla, que era la tija, i el pallús, que era l’espiga i la closca del gra una volta separada del blat.

La trilla: A primera hora, aprofitant la humitat del matí per a evitat que es caigués el gra, es feia la “mola”: un muntó al mig de l’era amb les espigues baix i el vencill fora; a continuació segaven les espigues, també les del vencill i tiraven la garba a la vorera posant-la una altra volta al muntó. Era el moment de prendre el “punt”, que consistia en esmorzar quasi sempre conill amb tomaca.

Un vegada esmorzats i les espigues en terra posaven el trill (Fig. 9), que solien muntar els xiquets, per xafar les espigues. En aquest moment de la feina un dels homes anava a segar herba, portant un generós feix per fer participar als animals d’aquest ambient d’abundància festiva, perquè la trilla del blat era una veritable festa.

Una volta separat el gra de la closca, s’amuntonava al mig de l’era i s’estovava el pallús amb forques (Fig. 10) per tal de lliurar-lo del gra; posteriorment, amb el vent de migdia o marinada, es ventava el contingut llençant-lo a l’aire amb una pala de fusta (Fig. 11) amb l’objectiu de separar el pallús, seguidament es cernia el blat amb “l’arer” (Fig. 12) i posteriorment amb un sedàs més fi anomenat “griveta” (Fig. 13). Quant estava el blat net, s’agranava amb un “ramàs” (Fig. 14 i 15) i s’arreplegava en un poal o panera (Fig. 16) per ensacar-lo.

Dins de la festa també hi estava el dinar, paella, pa amb ous fregits i llesques d’oli, participant tots els treballadors i la família que trillava al complet.

Quan el gra estava a casa s’escampava a les sales per tal que se secara convenientment per conservar-se i per portar-lo al molí en condicions d’humitat adequades.

Al mes de la sega, ja en juliol i amb les garbes ben seques, es tornava a l’era, les dipositaven al mig, les deslligaven i posaven els animals i el carro amb alguna soca plena d’arrels darrere per remenejar la palla a fi de trossejar-la; seguidament la guardaven a la pallissa. Aquesta palla servia com aliment per a fer la “pallà”, que consistia en mesclar alfals amb ella i posar-la al pessebre; també s’usava com a jas o llit de l’animal, o per altres usos menors, com encendre el foc tant per cuinar com per escalfar-se a l’hivern. El pallús era l’altre subproducte menys apreciat però servia per fer el jas de les gallines, a les quals els agradava escarbar per traure els grans que hi restaven.

Hi havia cançons de batre pròpies del poble, però malauradament no ens n’ha arribat cap. També hi havia una broma que es feia als xiquets i persones innocents: es tractava d’enviar a la víctima a una casa a per el “mole”; els majors que coneixien l’assumpte els remetien d’una casa a una altra fins que algú amb més imaginació els donava un ninot, una pedra folrada amb palla o algun altre objecte rar que trobés.

Aquesta forma pesada i idíl·lica de trillar va acabar l’any 1945 quan van portar la primera trilladora moguda per un tractor a l’era de Margalida; l’any següent es va treballar amb una altra ja amb energia elèctrica a l’era Fonda, en la zona de les escoles; finalment l’any 1947 es va posar la trilladora que molts hem conegut treballar fins que es va deixar de sembrar blat a l’horta.

La història del blat continuava en els molins (veure ací en Artanapèdia L’ofici de moliner) i després en les cases, una vegada convertit en farina. Les nombroses eïnes que eren d’ús corrent, hui són elements de museus i col·leccions, com es pot veure en les fotos següents (Fig. 17, 18 i 19). En Artana hem d’agrair a José Rico Blasco (‘Seba’) la dedicació i la cura que ha posat en la creació d’una col·lecció etnològica de milers de peces, totes pròpies d’Artana.

Quant a les eres, la majoria es van fer amb rajola (fig. 20), tan sols en coneixem 3 que eren de terra premsada: la dels Menudes (nº 22), la d’Aigües Vives (nº26) i la de Paioni (nº27). Probablement eren de les més antigues.

Totes estaven en terra de secà o en roca com les de la Costera, excepte la dels Menudes (nº 22) que estava a nivell de l’horta. Això demostra el valor que li donaven a la terra de reg, algunes estaven dins de l’horta però aprofitant alterons on no arribava el nivell de l’aigua.

L’era Nova (nº 8) en la Costera no era completament circular per les dificultats del terreny.

 

RUTA DE LES ERES

Començarem des del Museu de la Mineria passant pel Carrer Santa Cristina, Plaça de l’Església de baix, on hi ha restes de l’antiga església barroca i unes pintures datades de 1757; pujarem a la mateixa plaça però a la part de dalt on està la porta principal de l’edifici religiós. Seguidament continuarem pel Carrer Major, Plaça de l’Ajuntament on hi ha dos panells de ceràmica ben interessants, passarem pel Carrer Echegaray, entrarem al Carrer de les Monges i la Plaça del Pardinal, les zones més antigues del poble. En la Plaça pujarem pel Carrer Ramon i Cajal, als pocs metres entrarem per un carreró que prompte en portarà a un garroferal, a uns 70 m estan les eres del Pardinal nº 1 i 2. Portarem uns 610 m. de Camí.

 Una vegada visitades les eres del Pardinal anirem en direcció a les del Calvari retornant al Carrer Ramon i Cajal i passant pels Carrers Peral, Sant Vicent i Fray Domingo Pitarch fins arribar a la Plaça del Calvari, allí estan les eres nº 3 i 4 a la dreta i les nº 5, 6 i 7 a l’esquerra. Des del punt anterior haurem recorregut 270 m.

 

Pujarem pel camí de la dreta del Calvari fins arribar al vèrtex més oriental on hi ha una corba; anirem per la Costera en direcció est i arribarem a les eres de la Costera. A 260 m està la nº 8, a 380 m la nº 9, a 410 m la nº 10 i a 580 m la nº 11 o era Trona. Des d’aquesta muntanya podrem veure unes bones vistes del poble, la petita vall que l’envolta i la Serra Espadà, principalment l’Ombria d’Artana; també és interessant contemplar les roques juràssiques que xafem, d’un blau i gris clar, així com el Corralot, un gran corral de ramat que deixem a l’esquerra.

 Baixem per les escaletes de l’era Trona, entrem al Carrer Dalt en direcció est, agafem l’Avinguda Serra Espadà seguint per la carretera, en travessar el pont ens dirigim a la dreta pel camí la Mina. A l’esquerra podem veure un forn de calç restaurat i un corral típic de la zona amb arcades de mig punt. Als 650 m està la fàbrica de Naranjax on hi havia dos eres ara desaparegudes, la nº 12 i 13; a 850 m està la nº 14.

Seguirem pujant pel Camí la Mina en direcció sud, a uns 100 m a mà esquerra veurem la basseta del Vicari, que regava una petita horta del mateix nom promoguda per un Vicari que va viure al s. XVIII, ara seca perquè a finals del 50 del segle passat l’ajuntament va desviar les aigües del Barranc de Castro per dur-les al poble com a aigües potables. Uns 100 m més avant girarem a la dreta en direcció al poble. A 620 m, abans d’entrar al nucli urbà estan les eres nº 15, 16 i 17 o de La Vall, i a 730 m, ja entrant al camí les Granges, la nº 18 o de Villar.

Partint de l’era nº 18 pujant pel camí que va a les granges, a 340 m està la del Botecari o nº 19.

A 340 m està la nº 20 entre olivars i vora les cases més baixes de la Urbanització.

230 m més avall en direcció nord en la rotonda de la trilladora estava l’era Cremà de la que es conserva una pallissa reformada.

A 130 m seguint la carretera en direcció al poble i enfront de la cooperativa Artanfrut està l’era dels Menudes.

Partint d’aquest punt, agafant el camí vell Artana-Eslida, trobarem en un alteró a ma dreta, a 510 m, la nº 23 o era del Cup.

Finalment a 400 m anem per un sender en alguna ocasió mal de transitar fins arribar al camí del Mig de l’Horta; allí ens trobarem amb les eres nº 24 i 25 o del Pou i de les Pitarques.

Entrarem al poble pel camí del Mig de l’Horta, el Parc, el Carrer Castelló i l’Avinguda Serra Espadà, acabant novament en el Museu de la Mineria a 370 m de l’última era.

En total haurem recorregut 5.720 m entre poble, muntanya, horta i secà que resultarà molt interessant, tant per les eres com per altres elements que trobarem pel camí.

Cal advertir que per raons de distància hem deixat fora l’era d’Aigües Vives i la de Paioni; tampoc no visitem les que eren “eres de davant” en la zona de les Escoles perquè no queda cap vestigi.

Propostes: Creiem deuen protegir-se totes les eres catalogades com a recuperables perquè són un patrimoni que no podem perdre.

Deurien restaurar-se l’era nº 18 o de Villar pel bon estat de conservació i pel poc treball i mínim cost. També l’era nº 22 o dels Menudes per la conservació de l’era i el bon estat de les pallisses.

Com poden comprovar, a algunes eres els falta el nom, per això les hem numerades per a identificar-les fàcilment. Nosaltres proposem i demanem als lectors ens ajuden a identificar-les pel nom.

Cal afegir que les eres tenien també una funció social molt important: era el lloc de reunió de tot el poble en diumenges i dies de festa, on es berenava, es relacionaven els joves i es formaven tertúlies entre majors.

 

Aquest treball ha sigut possible gràcies a:

Rico Blasco, José. Molt amablement ens ha mostrat totes les aïnes de trillar dins de la seva magnífica col·lecció.

Silvestre Villalba, José. Amb paciència, metodologia i saviesa ens ha explicat cada pas de la trilla; cal també admirar la seva prodigiosa memòria.

Vilar Herrero, Nelo. La seva disponibilitat, malgrat estar en projectes i llocs diferents quasi al mateix temps, ha fet possible el tractament informàtic adequat per fer més presentable aquest estudi.