Josep Herrero  Cabanyes, Nelo Vilar Herrero. Gener-març de 2015

Dalt de la muntanya de la Font del Ferro d’Artana apareix el petròglif d’una figura humana sobre una roca. El dibuix està fet amb la qualitat d’una mà experta en aquest tipus d’art popular.

Fa temps el ceramista i estudiós del terme Joan Tomàs i Martí, contestant a la nostra pregunta plena de curiositat, ens va dir que era el signe o la marca de Federo.

Al llarg del temps hem vist aquesta marca per alguns indrets com la Pobla de Benifassà, Aín, Moncofa i també al Castell d’Artana. Per la seva part Teodoro López Díaz, un estudiós de Caudiel, ens va informar que també apareixia per molts pobles d’Aragó.

En principi tothom es pensava que era la marca del pedrapiquer que va construir els diferents edificis on està ubicada, però la gran quantitat que en hi ha en llocs diferents a vegades molt distants o en altres parts que no coincideixen amb una construcció, com és en una roca de la muntanya, fan improbable aquest origen.

Altra discussió és l’època en què es van fer, no ho sabem cert però els que estan a la façana principal de l’església de Moncofa evidentment van ser plasmats després de la seva construcció, la qual es va iniciar en 1691.

Nosaltres vam tenir fa temps el privilegi de conèixer a la família Federo de Caudiel i preguntar a Manolita Rivelles, que pertany a aquesta nissaga, si tenien alguna informació; ni ella ni les ties en sabien res, també ens van informar que el seu avi era mestre i no tenia res a veure amb l’ofici de pastor. Un poc més tard, mirat els petròglifs d’Aín, els nostre bon amic Vicent Franch i Ferrer ens va informar que eixa era la marca del Pastor de Pina. Animats per aquesta informació vam consultar a Daniel Sánchez Sánchez, secretari de l’ajuntament de Pina el qual ens va donar molta informació. En primer lloc ens va aclarir que Federo no és una nissaga determinada, tan sols és una abreviatura de Federico que es sol usar en molts pobles de l’Alt Palància, de tal manera que en hi ha en moltes localitats d’aquesta zona sense que hi haja cap parentiu entre ells. Aquesta informació va fer que deixàrem de buscar a Caudiel i ens fixàrem en Pina.

Realment el Sr. Sánchez coneixia perfectament la història de Federo Clemente. D’aquesta hi ha tres versions. La primera ens conta que Federo venia d’una família molt rica, quant va venir a menys, marcava els edificis que havien sigut en altre temps de la seva propietat. No és creïble perquè la família no havia sigut tan rica i en cas de haver-ho sigut era impossible haver tingut tantes propietats eclesiàstiques.

La segon, tal com ens va contar Joan Tomàs i Martí, ens deia que Federo era un pastor a qui li van robar el ramat quedant en la indigència més absoluta fins el punt d’haver de captar pels pobles valencians i aragonesos relativament a prop del seu. És evident que a molts llocs on anava dibuixava la seva marca en punts emblemàtics, com esglésies, campanars i castells; no sabem si la seva motivació era reivindicar el seu signe o si tenia l’esperança que algú l’informara de la localització a través de la marca dels seus animals.

La tercera, que considerem més creïble, conta que Federo era una persona amb actituds excèntriques i poca responsabilitat. Els seus pares eren una família d’agricultors i ramaders, ell a l’hivern treballava normalment en les tasques que li encomanava el pare però a l’estiu es vestia de forma estrafolària, agafava unes castanyoles i se n’anava de poble en poble i de festa en festa fins que s’acabava la temporada, era el temps de tornar novament a la feina de casa.

En el seu periple cantava, ballava, captava i dormia en les pallisses o on li assignaven els ocasionals amics. També en aquest temps plasmava les figures conegudes principalment en les parets de les esglésies campanars i altre indrets, quasi totes a una distància aproximada de metre i mig del sol, era el més còmode per a treballar, però algunes com les del castell d’Artana i uns altres llocs, les dibuixava a considerable altura, suposem que es deuria a la presència d’un arbre o algun objecte mòbil que li permetera fer-les a més distància del sol.

Les marques de Federo tenen diferents noms segons la zona, en Artana es deia la Marca o Signe de Federo, en altres com en el mateix poble de Pina La Cruz de Federo, en Aín, Molins i en gran part de Terol Señoritas, com contava un interessant reportatge del Diario de Teruel que podeu llegir ací en pdf: Señoritas. Els gravats solen tenir una altura variable entre 7 i 25 cm.

En un important treball de recerca (“Les marques del pont de Santa Quitèria“, a la revista Font. Publicació d’investigació i estudis vila-realencs n. 11, maig de 2009, pp. 73 a 114), Fèlix Quirós Candau ha intentat establir distintes tipologies de les marques atenent a les diferències formals i tenint en compte la seua situació geogràfica. El resultat és una especulació sobre el sentit de la Marca de Federo i sobre els possibles autors, en plural, que el du a proposar l’existència d’una mena de confraria o d’ordre religiosa/política secreta (recordem que el segle XIX és especialment convuls).

Sobre les diferències entre les distintes marques cal tindre en compte una varietat de motius que podrien explicar-les sense recórrer a la pluralitat d’autors: en la seua execució és molt important els aspectes pràctics, és a dir, la tècnica. Les ferramentes de què es disposa, que en la majoria dels llocs s’endevinen precàries, i la superfície sobre la que es treballa (qualitats de roca). Es pot comprovar fàcilment que per fer una incisió en una pedra amb un ferro (encara que es compte amb massa i escarpre) és molt difícil fer línies corbes; aquesta podria ser la raó per la qual algunes de les “campanes” pareixen triangles i en altres es dibuixa millor l’arcada. Segons la duresa de la pedra i la ferramenta de què es dispose, pot ser més fàcil fer línies profundes o bé a penes s’aconseguirà una esgarranyada superficial (com veiem en el cas de les marques d’Aín, que estan fetes ratllant amb insistència sobre la pedra). Si la pedra trau ascles o s’escrostona amb facilitat, potser en compte de línies juntes convindrà fer clots (com a Moncofa).

També és important el temps que es tinga: potser en ocasions, per a fer una marca així sobre la façana d’una església, no es dispose de massa temps, perquè pot produir un rebuig en el veïnat –tot i que el zel per la defensa del patrimoni no caracteritzava aquella època. O senzillament que, si no es dóna una transcendència al que s’està fent, es practique amb poca cura, deixant la marca simplement esbossada.

Igualment caldria tindre en compte la pràctica de l’autor, és a dir, que pot haver molta diferència entre les primeres i les últimes, tenint en compte un període llarg d’anys.

D’altra banda, Quirós Candau dóna molt de pes al sentit simbòlic de la Marca (la muntanya del calvari i una creu recreuada donant a entendre les tres creus del Gòlgota), que a nosaltres ens pareix una marca de ramat bastant evident. En les imatges següents s’aprecien marques extremadament similars a la de Federo, a més a més de la mateixa època. Fins a quin punt podem tindre en compte el sentit simbòlic d’eixes marques? No han perdut el sentit primigeni?

Quant a la Marca del cim de la Font del Ferro, cal fer menció a part. Es tracta d’una excepció important: té un traçat molt més acurat que la majoria i és més gran: si en general les mides oscil·len entre els 7 i els 25 cm (amb una sola excepció que arriba als 58), en esta ocasió arribem als 50×50 cm. També es troba fora de qualsevol edifici o monument religiós. De fet es troba en una ruta habitual del ramat transhumant que tradicionalment es refugia a Artana, una ruta on, la mateixa setmana en què actualitzem aquest article, en març de 2015, hem pogut veure un ramat pasturar per la cresta de l’Ombria, passant per la Marca de Federo. Podem imaginar l’autor dibuixant-la en una pausa després de la dura pujada fins aquest cim. Esta troballa recupera el sentit de l’autoria d’un pastor.

Finalment cal tindre en compte el context en què es dibuixa la marca. Per a Quirós, el fet que es faça majoritàriament sobre edificis religiosos i creus de camins té un sentit simbòlic de caire espiritual / polític. Nosaltres tenim dos objeccions per a la seua hipòtesi. En primer lloc, l’edifici religiós o la creu de camí tenen un sentit pràctic: d’una banda són fites urbanístiques, espais d’especial interès per a fer visible un signe qualsevol; de l’altra banda són construccions fetes amb carreus, amb pedra polida, que facilita el treball; pareix lògic que no es treballara sobre murs de maçoneria, amb la pedra basta, o sobre parets lluïdes o emblanquinades. És evident que l’autor buscava els carreus o la superfície de penya plana.

A principi de 2023, Josep Herrero va localitzar algunes marques més en una caseta vora la Font d’Aigüesvives, al terme Artana. Estan dibuixades sobre l’enlluït en morter del mur nord, i són importants per diversos motius: d’una banda venen a demostrar que les “marques” es feren sobre tot tipus de superfície, contra aquelles teories que diuen que només es troben sobre murs de carreus. Si més de cent-cinquanta anys després de ser traçades les veiem bàsicament sobre edificis religiosos pot ser perquè aquelles que faria sobre morter han anat desapareixent. Però a banda del singular patrimoni que representen els “signes de Federo”, la presència de la seua marca en este indret pot indicar que tradicionalment seria un lloc de pas destacat per als viatjants de la Plana que pujaven cap Artana, abans que es fera la carretera a finals del segle XIX. Potser l’esmentada caseta, hui desteulada i invadida d’esbarzers, en algun temps fora una taberna que donara servei als viatjants durant els llargs trajectes a peu o en cavalleries. Estes són les fotos del paratge i de les marques de Federo, dibuixades amb línia senzilla per la facilitat del material.

La segona objecció contempla la Marca de Federo com un simple graffiti. El graffiti salvatge, popular, no és una cosa nova: en trobem molts a l’Antiga Roma, a les ruïnes de Pompeia, per exemple; però sense anar tan lluny també en coves, edificis, ruïnes i fins i tot, a centenars, a l’escala del campanar d’Artana (també hi ha la Marca de Federo a dalt del campanar de Vila-real). Un “gènere” important en la pràctica del graffiti és el de les signatures traçades de forma repetida, com a formes d’afirmació personal. En aquest cas la Marca de Federo seria una signatura personal.

En aquell temps, i fins a fa només unes dècades, era habitual que anaren comediants pels pobles, gents itinerants que cantaven, ballaven i feien espectacle: gitanos principalment, però també gent que pel seu ofici havien de dur una vida bohèmia durant algunes temporades a l’any, com sariers o pastors. Potser la marca de Federo es puga entendre com el graffiti d’un comediant, i per tant d’una persona excèntrica, i potser per això hi havia alguna tolerància amb ell a l’hora de permetre la seua marca sobre edificis públics. Des d’aquest enfocament podem entendre la marca i les seues variacions (simple, recreuada, invertida, multiplicada, convertida en “senyoreta”…) com a divertiments sense més transcendència, en lògica amb la història que ens ha arribat de Federo Clemente.

Quant a l’autor, no hi ha constància documental de la data del seu naixement ni en l’ajuntament ni en la parròquia, però gràcies al testimoni de veïns de Pina s’ha pogut saber la data aproximada: un nebot va fer la guerra de Cuba, calculant així que podria haver nascut de l’any 1840 al 1850.

Quan es van fer els petroglifs?, tenim constància que en un edifici construït en 1860 en hi han i en el pont de Santa Quitèria ja estaven en 1880 .

Quant al nombre, es calcula que en hi ha més de cent entre les províncies de Castelló i nord de València, i uns quatre-cents en la província de Terol. En la Província de Castelló trobem el major percentatge de figures en l’Alt Palància i La Plana Alta i Baixa. Les de Terol estan repartides entre les comarques Gudar-Javalambre, Maestrazgo Turolense i est de la comarca de Terol, és a dir a l’est de la província limitant amb la de de Castelló. Si es vol considerar d’altra manera, podem dir que totes les figures estan en pobles relativament prop de Pina de Montalgrao.

En el treball esmentat de Fèlix Quirós Candau es fa referència als pobles de la província de Castelló on s’han trobat, però nosaltres en el que respecta a la nostra zona, podem afirmar que gràcies a Fèlix efectivament en coneixem moltes, però no totes. Concretament a Artana, on no en va trobar, en hi ha unes quantes al Castell, això sí, de mala qualitat perquè estan fetes damunt de parets de morter, i aquella d’excel·lent fàbrica damunt de la roca més alta de la muntanya de la Font del Ferro. Suposem que també podien haver-ne a l’església barroca, però com aquesta va ser demolida per inaugurar la nova a finals del s. XIX, cas d’existir hagueren desaparegut. A Eslida tampoc en va trobar, però podien estar a la base del campanar, ara tapat per un edifici modern de propietat municipal de dubtós gust estètic i totalment inapropiat en la part antiga del poble.

Retornant a la figura d’Artana situada en la muntanya de la Mina de la Font del Ferro, podem dir que és única sobre roca, la gran majoria estan en edificis i tan sols en la cova de Cerdanya en hi ha unes sobre una estalagmita. Tal vegada podria haver-les gravat en època de pastura, en el nostre cas podria haver estat un hivern a Artana o a Fondeguilla tal com han fet molts pastor de Pina, la figura no està en cap camí però si en la ratlla dels dos termes.

El final de Federo, segons conten, va ser tràgic. Estant a la Llosa, uns joves que anaven de festa amb un carro, probablement a la mar perquè allí no hi ha cap ermita per fer romeria, li van dir que ballara, ell es va negar, un dels joves baixant del vehicle el va amenaçar dient que si no ballava a bones ho faria a males. En veure’s amenaçat va traure un punxó que portava amagat en el bastó i li va pegar una estocada matant-lo; en la confusió dels altres intentant socórrer al que suposaven ferit, va fugir fins a Pina on trobant a la dona del seu nebot que estava sola a casa li va dir que l’amagara perquè havia matat a una persona. La dona va pensar seria una altra broma de les que solia fer, no el consideraven capaç de fer mal a algú, però no era així, al matí següent el va detenir la Guàrdia civil i el va dur a la presó de Castelló. Després d’aquest succés la família es va desentendre d’ell, perquè consideraven una deshonra tenir un assassí a casa. A partir d’aquest fet no tenim més notícies de Federo, fins el punt d’ignorar si va morir al penal de Castelló o si va ser alliberat al cap d’uns anys continuant la vida d’indigent fins la seva mort en la zona de Sagunt.

Nosaltres hem buscat al Centre Penitenciari de Castelló, a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló i a l’Arxiu de la Diputació de Castelló sense haver trobat dades de la seva estada a la Presó.

La memòria de Federo ha perdurat fins ara gràcies a la tradició oral dels pobles, a Artana es parlava de la marca o signe de Federo, a Aín de les marques del Pastor de Pina, a gran part de la seva comarca de l’Alt Palància es refereixen al nostre personatge com el “loco” de Pina i al seu poble com el tonto de Pina.

No creiem que fora ximple, aquesta copla cantada per ell pareix desmentir-ho:

“A mi me llaman tonto,

el tonto del lugar.

Todos comen trabajando

y yo como sin trabajar.”

El que és evident és que aquests petròglifs atrauen la curiositat i admiració de molta gent, i continuaran sent admirats durant mots segles perquè és una obra digna, duradora i molt present a les nostres comarques.

Fonts

Cebrian Sebastià Jordi

Franch i Ferrer, Vicent

López Díaz, Teodoro

Rivelles, Manolita

Sánchez Sánchez, Daniel

Tomàs i Martí, Joan

Vilar Herrero, Nelo

Arxiu de la Diputació Provincial

Arxiu Històric de la Província de Castelló

M.C. Aguilar y J. Ibañez, “Las señoritas más misteriosas”, a Diario de Teruel, 2 d’octubre de 2006.

Fèlix Quirós Candau, “Les marques del pont de Santa Quitèria”, a la revista Font. Publicació d’investigació i estudis vila-realencs n. 11, maig de 2009, pp. 73 a 114. Accessible a https://www.vila-real.es/portal/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/0_5760_1.pdf

Inocencio Sarrión, “Grabados Esquemáticos sobre columnas estalagmíticas en la Cueva de la Cerdaña (Castellón)”, en Rv. KARTS, octubre n° 12, Barcelona, 1967.

Blog de José Mª Jiménez De un olivo a otro. Recuperar Arahal a través de las imágenes y los libros, https://elsobrino.wordpress.com/tag/toros-bravos/

Moltes gràcies a les persones i institucions que han fet possible aquest modest treball.