L’ofici de cadirer

(A continuació incloem el text original de Josefina Serrano Vilar i una nota sobre els cadirers a Artana de la nostra Redacció)

L’ofici de cadirer

Josefina Serrano Vilar

Continuant escrivint sobre els oficis artesanals típics de La Vall d’Uixó, aquest any li toca el torn al de cadirer. Per poder fer-ho he anat a buscar a una persona que, des que tenia 9 anys, veient treballar a son pare, va aprendre l’ofici. Ell és Manuel Fenollosa Esbrí, però crec que és més conegut pel seu malnom: Manolo Correa. Des d’ací li done les gràcies per la seua amabilitat i disposició per atendre’m.

S’anomenava cadirer a la persona que feia cadires. Era un ofici que passava, a través dels anys, de pares a fills i quasi es podia dir que restava entre el fuster i el cisteller. De fet, Manolo ve d’una família on el seu besavi ja era cadirer, continuant son pare, Antonio Fenollosa Clavell i després ell i el seu germà Antonio, fins els fills que encara n’ arreglen.

A La Vall hi havia tres o quatre cadirers, però quasi més es dedicaven a l’arreglament d’aquestes que a fer tot el procés de fabricació de la cadira. Eren tots del poble menys u que era foraster.

La cadira és un moble per a seure una persona, generalment amb respatller però sense braços. La cadira, encara que és una de les peces més quotidianes i necessàries del mobiliari domèstic i de treball del nostre entorn, és tan habitual que sempre ens passa desapercebuda, però darrere d’ella té molta història. A l’antiguitat una cadira era, com el tron, un símbol de poder. Per això les primeres idees de cadires provenen de dibuixos sobre els faraons egipcis i les escultures de divinitats grecollatines. Només a partir del Renaixement va passar a ser un moble comú de les classes altes, subjecte a les modes del moment. El material predominant era la fusta, amb coixins de seda, pell o tela per a més comoditat. Al segle XX tot això va canviar, produint-se un augment dels materials i dissenys.

A La Vall, la família de Manolo feia cadires per al menjador de les parelles que es casaven i la taula la compraven en la botiga de mobles, com la de Segarra, el Rico, o Borràs.

Per fer la cadira utilitzaven dues matèries bàsiques: la bova que és la part imprescindible per a la fabricació del seient, encara que les cadires més acurades porten el cul de “blanquet”, altra planta pareguda, (a Nules la coneixien per manceba) i el fustam, que podia ser de pi, de mobila, de faig i de moltes fustes més.

La bova, anomenada també boga o balca, és una planta de fulla perenne amb la que es fan els seients de les cadires i que arriba a 2 metres d’alçada. Apareix als marges i dintre dels pantans i dels aiguamolls, formant denses colònies de vegades impenetrables. La segaven amb aigua a la cintura als aiguamolls de Nules.

Per poder utilitzar-la amb aquesta finalitat, primer calia exposar-la a l’aire i a la calor del sol perquè se’n desprenguera tota la humitat. La família de Manolo la secava en la muntanya i la deixava allí de 15 a 18 dies perquè es poguera treballar amb ella. El mateix feien amb el blanquet. Però més endavant també anaven al llavador i després a una espècie de sequieta que Manolo va construir al seu taller de treball.

Basseta per mullar la bova

Basseta per mullar la bova

Pel que fa a la fusta que empraven, era quasi sempre la de faig (haya), perquè no tenia nusos (nucs). La compraven en València i Vila-real i els la portaven en barres per tornejar-la. Estes eren: de 5 centímetres quadrats per tornejar les quatre potes, de 3 per al respatler de tauló i de 2 per a les barretes.

Hi ha diferents classes de cadires de boga: costurera, xata, catalana, castellana, xaparra…, encara que els models que ells més feien eren la colonial, la victòria i la italiana. A més a més, en fabricaven una especial, més petita i molt més tornejada, per al dormitori dels novençans, fent el paper del que ara anomenem “mesita”.

Cadira Victòria amb el tradicional seient blanc i vert

Cadira Victòria amb el tradicional seient blanc i vert

La victòria en el seient combinava dos tires de blanquet amb una de color vert i tenia les potes tornejades. La colonial era de barra redona i llisa.

 Estructura i parts d’una cadira: 1. Potes, 2. Suports o barretes, 3. Respatler, 4. Seient

Estructura i parts d’una cadira: 1. Potes, 2. Suports o barretes, 3. Respatler, 4. Seient

Pel que fa a la maquinària que s’emprava hi estava:

–          El torn, que els primers que s’usaren eren de ballesta i els feien rodar amb el peu, i després foren substituïts pels “normals” o de llum. Amb ells feien redones les barres de fusta.

–          La serra per serrar les barres a mesura

–          La gúbia per fer adorns i diferències

–          El puntacorrent, per fer el trenat del seient

En el procés de fabricació, una vegada fetes les peces de fusta, primer s’armava la cadira amb ell i després es feia el trenat del seient. Per treballar la boga o el blanquet, primer calia mullar-lo i a continuació es posava en un sac de plàstic; a l’endemà ja es podia treballar amb ell. El trenat de la boga requeria una gran destresa manual.

El temps que costava de fer una cadira era d’una jornada completa. El seient només, si era llis, costava hora i mitja, i si tenia color, tres hores.

La persona que s’encarrega d’arreglar els seients de boga que s’han fet malbé s’anomena l’embogador.

Actualment la família de Manolo encara arregla cadires.

 Josefina Serrano Vilar

  L’ofici de cadirer a Artana

A Artana, els últims cadirers que es recorden han segut els Higinios -tot i que la família de Vicent de Panader encara porten el sobrenom de “Cadirers”-. L’avi Higinio feia la boga a la bassa del Molí Dalt, una construcció protegida i que tanmateix s’ha assolat recentment. La faena de fer la boga dins l’aigua en el moment just i assecar-la per que quedara blanca, era una faena pesada. Quan l’ebenisteria va anar desapareixent de l’ofici dels fusters del poble –els mobles es compren fora-, l’ofici de cadirer va anar decaient, i fins i tot va arribar a ser una molèstia per al segon tio Higinio, hereu de l’ofici. Els últims temps, la boga la comprava a Castelló, li l’havien de dur a casa i era un destorb. Alguna gent amb habilitat (pense, per exemple, en la tia Cristina Benarda), va seguir arreglant cadires com a favor per al veïnat, però treballaven amb cordell de pita, que era fàcil d’aconseguir.

Els característics “puros” de la boga van desapareixent del terme al mateix ritme que desapareix el reg a manta, però continua havent servei fora del poble, com conta Josefina Serrano a propòsit de La Vall.

A continuació reproduïm una tira d’imatges de culs de cadira en diferents formes i materials (boga, cordell de pita i d’espart), unes amb més gràcia que altres, fotografiats per la nostra col·laboradora Eva Pérez al Museo del Esparto de Cieza (Múrcia) –el poble, per cert, d’on venia l’espart per a treballar-lo en Artana.

cadira1 cadira2 cadira298 cadira300 cadira301 cadira302 cadira303 cadira304 cadira305 cadira306 cadira308 cadira309 cadira310

  1. Yo soc dels cadirers d’onda y ma fet molta ilusio llegir este reportage el meu avi era antonio sola “El cadirer”

    • Moltes gràcies pel comentari, i ja saps que si pots aportar qualsevol informació sobre l’ofici de fer cadires, catrets i altres mobles (o sobre qualsevol altre tema), t’ho agrairem infinitament. Per sort o per desgràcia, estes històries les hem d’anar composant entre tots. Moltes salutacions des d’Artana,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: