Entrevista a María Vilar Herrero, ‘Marí Racó’

Entrevista a María Vilar Herrero, ‘Marí Racó’

María Vilar Herrero, Marí Racó (1925), i la seua filla, Pilar Cabañes Vilar, repassen la història de vida de la primera, incloent el seu pas per l’escola republicana, el trauma de la guerra, la seua vida laboral com a espartinera i cosidora, i especialment els anys passats al front de la central telefònica, un ofici desaparegut que donava un servei públic fonamental entre els anys 50 i 80. I un llarg etcètera de temàtiques populars, pròpies d’un altre moment civilitzatori que, tanmateix, constitueix l’animeta del nostre poble actual.

Per entendre millor l’entrevista es poden veure la col·lecció fotogràfica de Marí Racó i la col·lecció Família Cabanyes, on apareixen la major part de les situacions i els seus protagonistes.

L’entrevista es va realitzar durant les dos vesprades del divendres 1 de febrer i el de la setmana següent, 8 de febrer de 2019.

A continuació teniu l’entrevista i la seua transcripció fidel i minutada, amb alguns epígrafs temàtics per facilitar la lectura. Estos epígrafs són: Infància, Escola, Guerra, L’espartí i la costura, El teléfono, El pesaor, A la Casota i La boda.

Entrevista a Marí ‘Racó’

INFÀNCIA

Maria.- Què voleu que vos explique, jo? A la meua edat que vos tinc que explicar? Que hem treballat lagana…

Artanapèdia.- Un poc el mateix que vam parlar. Vosté va nàixer l’any 25…

Maria.- L’any 25. El dia 17 de febrer de l’any 25 [dimarts].

Pilar.- Falten 9 dies per a 94!

M.- Donem gràcies! Encara tenim coneixement i encara no parem!

A.- I a on vivien, vostès?

M.- Al carrer Sant Ramon número 20. Allà baix a ca ma mare. En acabant d’ahí me’n vaig vindre ací al teléfono. Al carrer Major. I ací he viscut tota la vida. Perquè com vaig agafar el teléfono d’ací dalt. Primer teníem una centraleta xicoteta però n’acabant em van posar un quadre. Ja no em podia menejar. També estaven aquells de ca Marí Churra que tenien… lo de la mina. I hi havien a muntó forasters. I també venien moltes vegades a parlar per teléfono, però moltes moltes…

A.- Son pare era llaurador, tenia terra…

M.- A mon pare li deien Juan Racó, i a ma mare Trinidad de Maniuela, que era germana dels barbers, el tio Vicent i el tio José, que tenien la barberia a la part de cap allà del [bar del] Chato. Mon pare llaurador tota la vida.

A.- I treballava per a ell.

M.- Sí.

A.- Portava gent llogada?

M.- No, ell a casa estos Menudetes, com eren tan rics, el cridaven a muntó vegades per a que anara a fer algun jornalet allí. Però ell llogat per ahí no ha anat mai.

Pilar- Però algo tindria perquè no va fer la mili. Degue pagar alguna cosa l’auelo perquè en aquella època no va anar a la mili.

M.- Podria ser, podria ser… Només eren dos germans: ma tia Dolores, que dèiem, Raconet, i mon pare. I clar, només teníem eixa família. Bueno, per la part de ma mare més, que estava mon tio José, mon tio Vicent, mon tio Pasqual i més gent, però per la part de mon pare no. Què hem de fer? Lo que vinga!

ESCOLA

A.- I a escola a on va anar?

M.- Jo vaig anar a escola, primer que tot, ací baix a casa doña Carmen. Que ara hi ha una porta que és de Molinero, un porta de dos mans. Però mosatros pujàvem per una escaleta. I estàvem en una escola molt xicoteta que mos havíem d’agenollar per escriure damunt lo banquet.

P.- Allí a la plaça de l’Ajuntament, que entraven per darrere, no?

M.- L’Ajuntament no, allà baix… Però en fi, ja ho hem passat tot.

P.- I d’ahí a on va passar?

M.- D’ahí vam passar a Doña Rosario, una mestra que vivia ací al carrer Major, i van estar ahí una temporada. N’acabant se’n van anar a viure -que la germana es va casar amb Novella, que era músic- ahí davant de Carmen del Corro. Jo he anat a escola allí hasta que me’n vaig eixir d’allí.

P.- I a la de Vilavella com li deien?

M.- Doña Amparo.

P.- I eixa a on fèieu escola?

M.- Eixa fèiem l’escola ací. A la plaça de l’Ajuntament allí dins.

P.- Per on viu Dolo la perruquera, per ahí.

M.- Ahí, com només hi havien banquets per a les precises, conforme estàvem assentades mos teníem que alçar i si teníem que escriure mos agenollàvem i al mateix temps escrivíem [risses]. Coses d’aquellos tiempos, que entonces no hi havia molta cosa.

P.- I què vos ensenyava, la mestra?

M.- Primer que tot teníem la cartilla, aeiou, i n’acabant ja anàvem pujant.

P.- Però en castellà o en valencià?

M.- En valencià. Castellà i valencià, com vulguérem. Després d’ahí ja vam passar a doña Maria, una mestra que li deien doña Maria, i a ell li deien don León. I vivien baix de ca la tia Lola, la de Roieta, una casa més avall. [5 min.] Allí vivia doña María, una mestra molt molt molt asseà i molt sabuda. Va tindre sis xiquets, i anàvem allí amb ella. I don León tenia l’escola a on és el Sindicat ara, per una escala pujaven a un saló que hi havia. Entonces totes anàvem a escola.

P.- Fins a quina edat?

M.- Els dotze o els catorze, per ahí… Hasta que va vindre la guerra i tot es va acabar. Perquè tots a amagar-nos als refugios i tots teníem por que mos tirara el canó…

GUERRA

A.- Ací bombardejaven, els avions?

M.- Els tirotejos dels canons, que dic jo, venien del Puntal d’Eslida i venien cap ací. I en van caure un o dos a on està el cine, ahí baix. Uns homes del tio Paleta es van morir allí, que els van tirar un projectil i van morir.

A.- Van caure cases, ací?

M.- Sí, van caure ahí un… no me’n recorde més, però…

P.- A casa Trini, al costat del cine en va caure una, no?

M.- Sí, eixa és la que dic jo de la ti Paleta, que la família encara viuen allí. Eixa xica és d’Aín.

A.- Vostés s’amagaven en els refugios?

M.- Mosatros sí. Mosatros mos amagàvem al refugio perquè vam picar mosatros amunto. I a ca ti Roqueta saps a on és? Al cantó de ma mare, la primera casa, ca Marí Margalida, que diem. Pues allí mosatros anàvem a cavar per a fer-nos un refugio. Baixàvem amb escales. N’acabant fèiem un trosset que ja quasi mos topetàvem en casa Marí els Menudes perquè ells ho feien cap allà i mosatros ho fèiem cap ací. Però clar, no vam arribar a acabar-lo. Va vindre la guerra i es va acabar tot.

P.- Però vos ajuntàveu allí, fèieu pinya, no?, totes les famílies.

M.- Clar, totes ahí al refugio, anàvem! I donava por. Quan venia, “bum”, eixia d’ací cap allà, “ssssssssss, pum”… Molt difícil.

P.- Jo també me’n recorde de xicoteta que vostè em contava que en la guerra estaven totes amagades perquè van cridar als retors i acudien allí a casa Pallarés, no?

M.- Eixa anècdota és molt lletja. Entonces els rojos anaven a pels capellans. I van anar a per tots els capellans. Els feien acudir tots a ca el tio Pallarés, allà on viu Vicente Pallarés, ahí en front, davant de ca ma mare. Jo entonces no estava en casa, però a la que m’ho van dir comence a plorar, ui mare! Perquè teníem molta relació. I d’ahí jo ja me’n vaig anar i ja no vam saber res. Després van vindre uns cotxes i se’ls van emportar a tots. I a la sendemà els van matar.

P.- Però també em contava que en la guerra passàveu una miqueta de fam i fèieu trueques, que vos canviàveu coses.

M.- Per l’estil. Era la guerra, filla. Entonces era molt trist, allò. Encara plore, jo. Va ser molt dur i molt pesat i molts morts. Tots els capellans van fer cap a ca Pallarés, allí baix, i tu saps que hi havien tres o quatre cotxes, tots negres, allí en rastrera… Jo anava a ca ma mare, i quan vaig eixir de casa ma mare me’n vaig anar i n’acabant torne cap allí i els cotxes ja no estaven. Pero els capellans tampoc. I els van matar a les portes de Benicàssim, no sé si al cementeri o a algun lloc, però jo ja no he d’explicar més perquè no me llama. I allí estàvem, i allí tota la gent… pues tots plorant. Perquè tots teníem famílies…

P.- També em contava vostè lo de l’església… Que estava vostè en casa, em deia, i va vore com en el calvari començaven a…

M.- [10 min.] Això quan van cremar l’església i van cremar el calvari. De ma casa m’assomava al balcó i jo veia el calvari, i clar, veia tota la llum i totes les xispes que eixien del calvari.

P.- I de l’església què van cremar, tota l’església?

M.- L’església, part de les coses que hi havien. N’acabant posaven allí gasolina… coses d’aquellos tiempos.

A.- Garrofes, no?

M.- Garrofes també… Allò era molt trist i molt pesat. Podem contar-ho, donem gràcies!

A.- Vosté mos contava que va anar un dia als Fonedors.

M.- Ah, als Fonedors! Perquè ma tia Maria la de Sol només tenien un fill, i aquell estava en la guerra. I com només era el matrimoni volien que jo em quedara allí a fer-los companyia als auelos: ma tia i mon tio. I jo pues me quedava allí. I claro, és molt trist allò, que de nit tiren els coets eixos. Molt lleig, molt lleig. Ho vam passar molt lleig, però mira, ho vam passar, bendito sea.

P.- Però en les fotografies veiem molts soldats que es quedaven ací en el poble. Vosté parlava d’eixe que tocava la guitarra a casa doña Clàudia.

M.- Ahí hi havien a muntó soldats, com si diguérem la plana mayor. Estaven ahí a ca la tia Hermínia. La tia Hermínia és que guisava, i estos estaven ahí i hi havien vegades que menjaven ranxo però hi havia vegades que els ho feia ella. I en fi, pues mosatros teníem relació amb ells i anàvem alguna vegadeta allí, i ells tenien una gramola, i Marí Roqueta i jo… i qui més? Genoveva, Felicidad… Anàvem allí i ballàvem! Ai, lo que hi havia entonces!

P.- I ballàveu molt? Ballàveu molt?

M.- Prompte a casa.

P.- I vostè no ha patit fam, en la guerra? No anàveu vosatros a que vos donaren menjar…?

M.- No, no, no… Perquè mon pare ha sigut llaurador i sempre teníem muntonades de creïlles i muntonades de moniatos en casa. Aixina que moniatos al forn, això ho fèiem en casa i mos ho menjàvem. I no, fam no n’hem patit gens. Una història. O siga, que donem gràcies que estem ací i podem contar-ho. És aixina. La vida. Quantes coses mos han passat en la vida…

L’ESPARTÍ I LA COSTURA

A.- Després de guerra vostè va començar a fer espartí. Però no va treballar molt de temps, a l’espartí…

M.- No. A casa mon tio van tancar a les dones allí a l’almacén, i teníem que anar a les penyetes, allà baix. Ells tenen un pati allí gran, ahí en front vivien les Julietes.

P.- Anaven allí a què, a fer espartí?

M.- A fer espartí. Ma mare anava alguna vegà, molt poc, però mosatros anàvem, les que érem clientes d’ahí anàvem allí: Cristina Roia anava, una que li deien la Torrenta també…

P.- Vostè va fer espartí poquet de temps, perquè després va anar ahí amb doña Clàudia… la germana.

M.- La germana, que cosia: Doloretes. Tenia molta faena de cosir la dona. Cosia ella i sa mare. I clar, tots els traus, totes les vores, tot això més delicat tot tenia que passar per mi, i claro, me cridaven moltes vegades, i jo primer vaig dir no puc anar perquè vaig a l’almacén, jo tinc que anar a l’almacén i tinc que guanyar. “Tu vine que te pagarem”. I anava jo totes les vesprades allí i a mi me pagaven lo que… Quantes coses hem passat!

P.- Va cosir molt, vostè, perquè vostè es va fer el trage de casà, els trages de comunió… Tots els trages se’ls feia vostè.

M.- Sí. Tot cosia per a tots. Ademés jo anava allí i a mi me pagaven perquè jo cosia i cosia bé.

P.- Jo me’n recorde de xicoteta que jo li deia com volia la bata, li la dibuixava i ella me la feia. Què bé! Era dissenyadora i ho feia tot, eh?

M.- Bé, bé, bé… Era molt ben mirà, a casa la ti Clàudia perquè quan me cridaven jo anava de seguida. [15 min.] I clar, els traus… tot és meticulós, i tens que fer-los ben fets, i si no els fas ben fets no cal que els faces. Tot lo més difícil m’ho donaven tot a mi.

P.- I allí va conèixer al pare, no?

M.- Sí, ui, ja ho crec. Com ell em veia allí en front, que estava ell a l’Ajuntament, ell a muntó vegades venia allí, i estàvem allí un rato.

P.- Com feia lo dels Telégrafos… I a més feia també allí de secretari, no? Bo, administrador…

M.- Ai, senyor! Què més voleu?

(…)

M.-…Ho vam passar i com mosatros, com a casa Marí les Menudes tenien una escala de caragol, baix hi havia com una bodegueta, i el veïnat mos n’anàvem allí. Perquè allí darrere en ca ti Roqueta també vam fer una baixà pal refugio, però claro, no vam acabar de fer el refugio. I com passava la sèquia s’omplia d’aigua i allí teníem que llevar l’aigua antes d’entrar (risses). Allò era molt lleig, molt lleig…

EL TELÉFONO

P.- Mare, el teléfono, es van casar, van obrar la casa i al cap d’un any o dos ja vàreu tindre el telèfono, no?

M.- Sí. Primer era xicotet, un teléfono que tocàvem i avant, però n’acabant mos vam posar un quadro, que en un quadro ja n’eren 50 i en 50 ja no podies menejar-te d’allí, perquè quan no tocava un tocava un altre. I veies les llumetes que caïen del quadro que hi havia. Vaig estar prou de temps ahí també.

A.- El tio José María ja sabia del tema, perquè sabia de Telégrafos.

M.- Sí, també. Ell estava ací en casa i allà [a l’Ajuntament], perquè allà encara el portava. Ell anava allà i allà encara tenia faena, però venia a casa i claro, com estava esta jo tenia faena, m’alçava jo i es posava ell.

A.- Clar, perquè telèfonos en Artana en hi hauria molt poquets, no?

M.- Primer ne van posar uns 10. N’acabant ne van posar 30, i n’acabant ja van posar un quadro. Un quadro ja en són 50 i pico. Eixe quadro ja no podies menejar-te d’allí, que quan no en caïa una en caïa un altre, ja veies les caixetes que caïen i ja tenies que estar allí pendent.

P.- I tenia un timbre, era com un despertador, que tu tiraves cap a fora i entonces ja si te gitaves començava: RIIIIIIIIIIIIIING!! Aleshores ja ho senties.

A.- El teléfono el van tindre fins als anys 70 o quasi 80…

P.- Vint-i-set anys, no mare? 27 anys va estar vostè en el teléfono.

M.- Sí, 27 ó 30.

P.- Jo vaig viure 14 anys amb el telèfon. Li agradava a vostè, el telèfono. Li agradava parlar.

M.- A mi m’agradava tot. Hi havien uns mineros -que eren mineros però uns xics que anaven més mudats que jo de bon prou (risses)- que estaven a ca Marí Churra. Bueno, a ca Marí Churra es deia entonces, ara la Fonda, Rafael. Em pareix que Rafael estava ja. Pues aquells xics venien a parlar per telèfono i feien unes conferències més llargues! Cada u fa lo que vol! Jo posava els minuts allí i quan me deien, mira, tanto tienes. I avant.

P.- Què feia, sumar i tenien que pagar-li, no? A l’instant.

M.- Sí, el que havien parlat ahí tenien que pagar.

P.- Tenien una cabina i entraven i vostè ficava el cronometro. Primer, mare, era només un costat, teléfono, i después ja era com si fóra un auricular.

M.- Claro, ja ho tenies que tindre tot.

P.- Alguna anècdota bonica del telèfono…

M.- Res. Tot bonico era.

P.- Lo de la farmàcia. A mi m’agrà, això de la farmàcia. Lo del farmacèutic: l’auelo de Samuel Gascó; què li feia?

M.- Anava tots els dies a passeo, al solet, i antes d’anar-se’n al solet passava pel teléfono i me portava una llista llarguíssima. [20 min.] I hala, a llegir-li tot lo que tenia que dir, perquè ell se n’anava a prendre el sol i jo només poder obrir el teléfono per a que m’atengueren en Castelló tenia que dir totes les medicines. I totes les medicines totes són difíciles, no són bones de dir.

P.- Li ho llegia en veu alta. I l’altre deia: “Sí” [risses].

M.- Te creus tu si tinc història, jo? Done gràcies que ho he pogut passar tot.

P.- Mare, i quan venien les mares que tenien als xiquetes malalts, al metge de Borriana, que vostè tenia que dir “Li fa mal…”.

M.- Ai mareee! Al metge Canós. Anava més gent a Borriana amb xiquets que estaven malets… I un dia pues, no sé quin de tots, me se va posar mal. I vaig baixar jo a portar el xiquet. I li vaig dir: Jo sóc la telefonista. Uuuuuuuuuuuh! [risses]. Mare meua, senyor! Era un metge molt asseat. Molt asseat. I d’ací anava molta gent, a Borriana. Perquè podien baixar en un cotxe i pujar en l’altre, i claro, en una vespraeta ho feien tot. Perquè li tocaves: Escolte, me pot atendre? Sí, tu vine a tal hora… Això era el pan nuestro de cada dia. Quanta cosa hem passat!

P.- També lo que va passar… alguna cosa aixina trista també podria dir, no? Alguna cosa trista del teléfono, se’n recorda?

M.- Pues una cosa trista de teléfono era quan van morir estos xics de l’accident, els quatre xics de l’accident. Vaig agarrar jo el teléfono i m’ho van dir…

A.- A vostè, damunt! A vostè!

M.- M’ho van dir, i en això ve el meu home i li ho conte. Jo dic, ara hem d’anar a casa d’ells. És lo més trist. Perquè tens que dir lo que hi ha, si no pots dir-ho no pot ser. Conque el tio diu, Jo aniré. I va anar a les quatre cases a dir-ho tot. I quan alplega a ca el tio Miquelet, que tenia els dos fills… Fill i gendre. I diu: Passa açò, i en això el meu home eix i s’agarra al tio Miquel i se n’eix per a fora. Diu: És açò, però no és açò: és açò i és açò, per a que ho sàpies tu lo que hi ha. És tot. Això va ser molt fort, molt fort, molt fort.

P.- Jo recorde del pare que va anar dos vegades a les cases, perquè era tan fort que no podia dir a la família que s’havia mort de colp. Entonces va anar dient que estaven molt greus molt greus i després, al cap de mitja hora o una hora va tornar a dir que estaven mort.

M.- Trist, xe!

A.- Però damunt ho havia de dir el del teléfono!

P.- I mon pare sempre… des d’entonces mon pare a Dolores, que era de la meua edat, quasi com si fóra la seua filla. Cada vegà que venia ho deixava tot. Tenia quatre anys, i Pepe tenia dos mesos, era el més xicotet de tots.

M.- Que el criaven a ca ti Catalina. Ca ti Catalina, una dona que anava coixa.

P.- Sí, que era la que feia els forats dels pendientes a les xiques. La ti Catalina del poble feia tots els forats. Hasta les meues cosines de Londres van vindre ací a que la ti Catalina els passara els forats. Perquè ho feia a la primera i ho feia molt bé.

A.- Quins oficis més simpàtics hi havien en el poble!

M.- Molt bonico, tu imagina’t, de Londres vindre ací!

P.- Mare, jo també sé anècdotes boniques del teléfono. Quan jo tenia tres anyets o quatre a mon pare el van operar de l’ull i van tindre que llevar-li l’ull. Que se’n van anar a Barraquer. I vostè estava també en Barcelona a Barraquer. I va vindre ací Trini i Lolita a cuidar-nos. I toquen per teléfono a la una de la nit per a que cridàrem a don Paco. I claro, tenies que eixir i cridar-lo. I les meues cosines com eren jovenetes ninguna volia eixir. “Pilar, Imma, vosatros”, i allí vam estar un minut mirant a vore qui anava. Al final van anar elles però jo me’n recorde de despertar-nos tots, i vindre el metge a parlar a vore què passava. [25 min.] Eixa una. Una altra anècdota, mare, me’n recorde quan va vindre un camió, un home d’un camió que havia tingut un accident per ací i va vindre tot ple de sang i mon pare i vostè vàreu entrar dins, el vàreu curar, jo m’assomava, que era xicoteta, i li va donar el pare una jaqueta, uns pantalons, pa anar-se’n a casa i tocar a casa a que vingueren a per ells. D’això també me’n recorde…

A.- O siga: el paperot del telefonista! Impressionant! Eixes històries… això és increïble!

P.- I una altra anècdota, que va vindre la guàrdia civil, tots uniformats, amb una fotografia que buscaven a un home que s’havia escapat, i jo “aaiiiii”, a mi també me l’ensenyaven [risses]. De pel·lícula. I això me’n recorde jo…

M.- Els guàrdia civils podien parlar d’allà. D’allí del Centro podien parlar, però no podia carregar-los jo les conferències, tenien que vindre a pagar ací. I jo tindre que estar amb la clavija posada tot el rato que estigueren parlant i en acabant apuntar-me tots els minuts que havien parlat. I entonces era més difícil perquè tenies que estar controlant tot lo que passaven.

P.- També me’n recorde la jefa de telefònica, doña Celi, que fèieu unes llistes de números…

M.- Ai, claro, claro, totes les conferències que feies tenies que tindre-les apuntades. Tot tot tot tot tot.

P.- I sempre deien: Ficaran automàtic, i mos esperàvem, ficaran automàtic, i mai el ficaven, i al final vam dir: prou. I quan s’ho vam deixar es va ficar Ana, la dels Ferreros, i n’acabant Enedina. N’acabant van ficar ja l’automàtic.

A.- Ja era cap ací, això.

P.- Cap al 80, seria.

A.- Quan mon pare tenia algo que dir, li feia vergonya i enviava a ma tia Teresa.

P.- Jo me’n recorde que a Falles ma mare venia amb la meua germana Imma, Dolores la Perrera i jo anàvem a Falles i mon pare se quedava, perquè un dels dos es tenia que quedar a vigilar. I anàvem una vesprà a Falles i veníem en autobús.

M.- Ai, lo que hi havia! Donem gràcies! Gràcies que pujava i baixava encara a les Falles.

P.- Però n’acabant faltaven anys de cotitzar i encara va tindre que anar a la cooperativa de taronja dos anys. Per a poder cobrar.

M.- Ai, tot és precís!

P.- Tu imagina’t, tanta vida treballant i encara va tindre que anar a la taronja.

M.- Donem gràcies. Podem contar-ho, bendito sea!

P.- El teléfono seria sacrificat, no? Perquè era sempre, dia i nit, set dies a la setmana, sempre, sempre.

M.- I si toquen de nit a deshora, toca.

P.- Home, lo que més sacrifici feia era mon pare, que s’alçava a regar. Això sí que era sacrifici. El pou, que s’alçava a les quatre del matí.

M.- Que estava al pou del Cristo i ell… primer era Tomeu el regador…

P.- Però sí que era sacrifici, el teléfono, eh mare? Molt. I n’acabant mos ajuntàvem totes les amigues per a repartir les guies de telèfons, anàvem a les cases a repartir-les totes les amigues, i ma mare saps que feia? A la gent més “pudiente” els enviava a les meues amigues aixina els donaven propina, i a mi jo dic Mai me donen, què raro! [risses].

M.- Quina història tenim!

P.- És una història molt bonica. Una història preciosa.

A.- Home, era un servici fonamental per al poble. Però fonamental moltíssim.

M.- Molt bonico.

P.- I després, molt bonico és que ara ve una dona a veranejar, Carmen de Vila-real que també ha sigut telefonista, i quan es van trobar van dir “Aaaaah!”…

M.- Ella parlava des de Vila-real i jo des d’ací. Diari diari parlàvem, perquè ella estava al Centro, Vila-real tenia més teléfonos que jo. I parlàvem totes les dies, i ara encara tenim alegria. Ve a la casa on vivia el tio cabrero, el tio Clemente. [30 min.] L’altra casa que mira cara ací.

P.- Té una filla que és metge, ginecòloga en València. I n’acabant també van fer negocis -negocis de teléfonos-, que la telefonista de Betxí jo anava allí alguna vegà als bous i a festes. Una vegà en tota la meua vida, no et cregues tu, però bueno, gràcies al teléfono vaig anar allí.

M.- És que en Betxí estàvem molt ben relacionats també.

P.- Isabelita. I la d’Eslida també, perquè en Eslida venien ací i n’acabant les d’Eslida eren Aín i Eslida.

M.- Què història tenim més bona, ‘tat?

EL PESAOR

A.- El seu home era una persona molt intel·ligent, va estar a l’Ajuntament, es va agafar faenes… Va ser pesador, també.

M.- Pesador també.

A.- I pesaven la collita.

M.- Sempre treballant en l’Ajuntament i en Telégrafos, ell no podia deixar-s’ho, perquè això Toco toco toco toco, això només ho entenia ell.

P.- Però lo de pesador ell ho recordava com poc de temps. Ell anava a les cases i pesava les garrofes, però això era una miqueta difícil, clar, perquè tots volien que fóra un poquet més per a casa, i mon pare sempre recordava això una faena complicadeta. Però l’Ajuntament li va agradar molt. Jo sempre recorde que mon pare, només hi havia allí una enciclopèdia, l’Espasa-Calpe, i ell agarrava els tomos i com no tenia novel·les, a llegir tota l’enciclopèdia! De la A a la B… “Me la sé”! Clar, sabia tanta història perquè llegia l’enciclopèdia. Era molt gran [l’Espasa]! I quan va vindre el temps, ell mos va comprar l’enciclopèdia ací en casa.

A.- Clar, a ell li haguera agradat estudiar, era una persona intel·ligent.

P.- I van ficar la creu de l’església, ja ho saps això?

A.- Sí, està en una foto.

P.- És dir, que sabia contar, que sabia calcular els pesos. Abans no hi havia tanta cosa i calculaven molt bé. De fet, quan teníem n’acabant mel portàvem pedres i ell feia: Eixa pedra més o menys una quilo. Abans tenien molt d’ull: Eixe conill pesarà dos quilos, i jo ui, i com ho sap? [risses]. O un meló.

M.- Va posar abelles també i en teníem a muntó. I claro, les portava ahí en amunt, alquilava camions i se transportaven per amunt, n’acabant les baixava per avall, i claro, això tot era cosa d’ell perquè jo això ja no ho entenia.

P.- Del pesador jo sé poqueta cosa d’ell, no sé molt. Sé més oficis d’altres coses que això, no m’ha explicat molta cosa.

A.- Era un home que realment donava molt de gust parlar amb ell. Després hi ha una tradició familiar que és la del carlisme, que és una tradició bonica també.

P.- Sí. El que passa és que ell deia que als 7 anys, abans els homes als 7 anys ja deixaven l’escola, ja tenien que ficar-se a treballar, i tenia que anar a treballar en bicicleta per avall, i anava a Nules o a Borriana en bicicleta i muntaven en bicicleta. Als 7 anys. I clar deia que en bicicleta baixava pels canalets, fent cros i de tot per ahí.

(…)

A LA CASOTA

M.- Quan estava al teléfono jo quan tenia temps el diari sempre el mirava.

P.- Però en la Casota, en el bar també tindríeu el diari.

M.- Ja ho crec que el teníem.

P.- La Casota és el bar, que feien teatro. Ma mare estava de sirvienta. Mare, vostè, el tio Vicent tenia la Casota…

M.- I el tio José tenia la barberia baix, en el quarto de baix. I al mateix lloc estaven els dos. I mosatros érem les criadetes d’ells. Netejàvem dalt i netejàvem baix.

P.- Però quan venien festes vosatros estàveu allí les tres germanes i estàveu ben contentes, perquè ho vèieu tot.

M.- [35 min.] Entonces feien teatro la companyia d’ací d’Artana, que ho feien a muntó vegades i teníem molta gent, i això era molt bonico.

P.- No estaven cotitzades però era molt bonico [risses]. No cobraven.

M.- Molt bonico, perquè mosatros érem jóvens i allí, davant a la barra de davant, tots els jóvens venien a prendre café perquè estàvem mosatros [risses].

A.- Perquè les dones no anaven al cafè…

M.- Entrava el tio Vicent i es posava davant [risses]…

P.- Perquè diu que estava sempre ple, perquè anaven tots a vore-les, a elles. Anaven al bar a vore-les.

A.- Clar, això era després de guerra i eren unes xavaletes.

M.- I quan feien teatro la gent del poble, Carmen del Corro i Maria Dolores de Ramonetes en paz descanse, i totes, el cafè estava a tope, la gent acudien al teatro i elles ho feien molt bé.

P.- Carmen del Corro era sabuda, treballava a l’Ajuntament.

M.- I Maria Ramonet molt artista també.

P.- I el pianiste eixe que va vindre què era, també del teatro?

M.-, El pianiste en una companyia que van vindre forasters.

P.- Ah, venia gent forastera, eh? I van posar un piano i ahí va hi haure lio, va hi haure jaleo.

M.- Una maravilla. Mos n’anem a l’Ermita les amigues a berenar i entonces la gent si entraves allí a agarrar taula tenies que pagar, i la gent se n’anava a la rambla en quatre pedres i no pagava res. I mos n’anem les nostres amigues, totes, a berenar. I mosatros pues a la taula en terra, una pedra pa davant, una pedra pa posar el dinar, i acabem de berenar i mos n’anem, i tots els artistes que havien vingut pa el teatro, com a mi em coneixien del cafè, tots darrere! [risses]

P.- Tots darrere d’elles, claro, com les coneixien! Totes pagades, elles!

M.- Totes carregades, cada una em portava un del braç [risses]. Coses de jóvens.

LA BODA

A.- -I les bodes a on es feien, entonces?

M.- La meua boda la vaig fer en casa. (…) A l’entrà de l’auela tota plena de gent. I a ca Vicente Pallarés, com tenen l’entrada també tan gran i la cuina tan fonda, també. I estàvem tots repartits, a un puesto i a un altre. Sempre hem estat ben relacionats i estàvem ahí tots.

P.- I què ficàveu en la boda? Ho fèieu vosatros, no?

M.- Sí, el xocolate el fèiem de casa. Pa de matí era xocolate, i pa dinar hi havia paella en l’Ermita.

P.- Ah, paella en l’Ermita vostè?

M.- Dona, jo no la feia però la feien les dones que venien.

P.- Es que en comunions també les feien elles. Totes les pastes les feien elles. S’ajuntava Carmen, ella era com si diguérem la chef i totes les dones al costat…

M.- Tots procuràvem ajudar-nos. Molt familiar. Perquè jo la boda la partia en ca Pallarés perquè tenen l’entrada molt llarga i la cuina molt fonda. Pues allí en eixa taula llarga, i después a casa ma mare tot lo que era allí tota la cuina també.

P.- I n’acabant també me’n recorde que vostè se’n van anar de viatge de nóvios a Barcelona, que vostè me contava que l’auelo, son pare i sa mare, també havien anat a Barcelona de viatge de nóvios i van anar a vore la Sagrada Família que estava a les afores!

M.- A les afores de Barcelona. Entonces estava molt lluny. L’auelo i l’auela quan es van casar ja van anar a Barcelona. En aquellos tiempos anar a Barcelona era un viatge extraordinari. Van anar ells allí i n’acabant quan em vaig casar també vam anar a Barcelona.

P.- Però antes d’anar van anar a casa d’un familiar, allí van passar una nit o dos… Un familiar no, era un retor, no? Mossén Pallarés o no sé què, que estava allí, i d’allí se’n van anar ja…

M.- Una història! I gran, eh? Quantes coses hem passat! Donem gràcies!

 

Anuncis
%d bloggers like this: