Vicent Tomàs i Martí: el mite latent

Òscar Pérez Silvestre

«No sembla gaire lo fet, mes si diguéssim
tot el que ací costa fer una mica…»
Vicent Tomàs i Martí (1921)

vicent-tim

(Revista Saó. Any XLIV, núm. 462. Octubre 2020, pp. 25 a 27.)

Parlar d’un personatge polièdric a qui, a més, admires per la seua obra i carisma, és sempre complicat. A mi, sens dubte, em passa això amb l’artanenc Vicent Tomàs i Martí, qui als 16 anys començà a entrar en contacte amb els cercles valencianistes que es movien per Castelló de la Plana i el cap i casal. En pocs anys, del 1918 al 1923, va desplegar una activitat tan intensa a l’Horta de València, a la Plana i al Maestrat que atabala el fet de pensar com un jove estudiant de Medicina podia dur avant tant de treball: la publicació de centenars d’articles i notes per a periòdics, mítings agraristes, conferències d’història i aplecs valencianistes, la creació de revistes per a la causa, excursions arqueològiques, l’escriptura de novel·letes i contes, el dibuix…, i encara alguns rastrejos de cultura tradicional al seu poble, Artana, a la serra d’Espadà.

La seua memòria no s’ha perdut, gràcies sobretot als estudis que Vicent Franch inicià als anys 70 i que altres persones hem revisat i continuat fins al moment actual. De fet, de forma irregular es fa alguna trobada a l’ermita de Sant Antoni de Betxí –on es realitzaren els quatre aplecs entre 1920-1923– per recordar-lo i hi ha alguna iniciativa que encara no ha quallat en forma de fundació del seu llegat valencianista.

Les pàgines que segueixen volen ser un humil homenatge a aquell homenot traspassat prematurament als 25 anys, que no sabem què hauria arribat a fer i a ser en els anys a venir de la dictadura de Primo de Rivera, la II República i més enllà. El que sí que sabem és la llavor que va sembrar en un lapse relativament breu; una llavor germinada que li han reconegut, amb més o menys coneixença, les generacions nacionalistes de tots els temps.

La labor dels «solitaris»

L’artanenc Vicent Tomàs i Martí va nàixer accidentalment a València el 29 de setembre de 1898 per  una estada temporal de son pare, comerciant dels productes derivats de l’espart, sobretot els esportins per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus vivendi d’aquest poble de la Plana Baixa i d’altres de la rodalia de la serra d’Espadà. Seguint el seu expedient acadèmic, va començar a estudiar Medicina i Cirurgia a València en 1915, traslladà la matrícula a Barcelona quasi un curs (1917-1918) i en retornà a València per acabar la carrera entre 1918-1923. Des de ben jove entrà en contacte amb el nacionalisme i connectà amb les organitzacions Joventut Valencianista (1915…) i la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga, i començà a col·laborar assíduament en la premsa catalana (L’Estat Català, L’Intransigent) i en altres portaveus dels ideals valencianistes com Veu de la Plana o La Correspondencia de Valencia.

La seua contribució més original fou la cofundació en 1919 de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València amb Carles Salvador, Adolf Pizcueta i Eduard Martínez Ferrando, entre altres pocs. La finalitat d’aquest grup era posar en relació el personal dispers per les comarques i portar el valencianisme més enllà del reduït marc urbà, on només havia penetrat tímidament fins aquell moment. Per a ell, era possible superar la realitat caciquil dels pobles –del seu mateix i de la Plana i el Maestrat– actuant des del valencianisme. Un titular seu en el fullet agrarista El Crit de la Muntanya –portaveu de la Lliga de Solitaris publicat entre 1922-1923– condensa el missatge fundacional que hi vol fer arribar: «Valencianisme per interés». La seua estratègia per a la difusió de l’ideari es basà en la influència entre aquells qui tenien un clar ascendent social en el món rural: els mestres d’escola, els estudiants superiors, els capellans, els metges i els apotecaris. A banda de conferències i d’una atapeïda agenda d’actes i de projectes i realitzacions, una trobada anual marcava la força i les orientacions ideològiques del grup: els anomenats Aplecs de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, convocats en els anys 1920, 1921, 1922 i 1923. Just aquell darrer any, un mes i mig més tard, s’imposava la dictadura militar de Primo de Rivera, i el dia 1 de febrer de 1924 moria de tifus a sa casa el novell metge Tomàs i Martí, quan a penes havia començat a exercir com a contractat temporal per als ajuntaments de la Vall d’Alba i Vilafamés.

De l’axioma al teorema

Centrem-nos ara en l’ascendent més pròxim d’aquells aplecs i fixem-nos en aquest retall de la premsa de 1915:

1915 aplec Vila-real

Sí, efectivament: procedeix d’un setmanari jaimista, o carlista, o legitimista, o tradicionalista, si ho preferiu. Potser a alguns lectors els vinguen al cap altres qualificatius: integrista, ultracatòlic, conservador, dretà… Ara compareu aquestes imatges:

La primera és del 1912 a Onda, i la segona és del III Aplec de Betxí (1922). On vull anar a parar? A unes quantes conclusions que a la majoria dels valencianistes actuals els sorprendran, i no poc.

El aplecs que organitza el moderníssim Vicent Tomàs i Martí –a partir del segon amb la col·laboració d’Adolf Pizcueta i dels grups locals de Joventut Valencianista que va organitzant a força de conferències a Artana, Nules, la Vilavella, Betxí o Vila-real– tenen una retirada interessant a les multitudinàries concentracions jaimistes de la dècada anterior. Ell havia conegut aquells aplechs de jovenet, atés que a Artana hi havia un nucli legitimista potent; les lectures, les relacions i un pare lliure pensador li aportaren la resta. De fet, i ara ve la sorpresa, la majoria dels adeptes a la causa agrarista de Tomàs i Martí eren de procedència carlista i, posteriorment, jaimista; per exemple, el mateix president de la Joventut Valencianista d’Artana –mà dreta seua al poble– era un poeta militant que trobarem en la premsa legitimista castellonenca, amb poemes religiosos i de sàtira política. Ben mirat, per aquella premsa desfilen des del 1910 una sèrie de noms que, uns anys més tard, trobarem al voltant de la recuperació de la llengua en les publicacions castellonenques i, oh meravella!, la Castellonenca de Cultura i l’acord ortogràfic de 1932.

Què havia passat en el carlisme? Era el valencianisme polític d’aquells anys un territori exclusiu d’una suposada esquerra, com sembla que ens volen fer veure des dels anys 70? D’on venim? Venim d’un sentiment i d’un interés no exclusius de cap tendència política, i una cosa porta a l’altra: el provincialisme descontent amb el centralisme havia evolucionat en alguns sectors cap al regionalisme, i després cap al nacionalisme valencianista (minoritari) per una qüestió de sentiments i d’interessos adobats per elements il·lustrats, intel·lectuals. Sense l’element carlista no s’entén aquell valencianisme agrarista en què participaven admiradors de Luis Lucia i del Diario de Valencia, capellans, seminaristes, forces vives, on hi havia missa i benedicció de senyeres. Els germans Tomàs i Martí –als quals hom va atribuir en vida maçonismes, teosofies, esquerranisme, vides dissolutes i altres extraviaments– ho sabien bé: calia articular els sentiments isolats per interés, almenys als pobles, per una pura qüestió de supervivència i benestar social. València ja era una altra cosa de poetes, de polítics amb estratègia electoral, de diaris que feien concessions a diverses sensibilitats per tal d’ampliar les vendes… Per això ell juga a il·lustrat de poble i a jove promesa, a animeta en pena i extravagant a vila i a fogós orador quan és fora d’Artana. La causa, l’única causa per a ell, l’obliga a fer dos papers per arribar més lluny. Ho va deixar escrit a Castelló, en el diari Libertad, en una resposta a Ferran Puig: «Soc qui més dels valencianistes s’ha posat en contacte amb el poble des de les planes de periòdics d’extrema esquerra i de dreta i en la tribuna ciutadana, des de la Casa del Pueblo als centres catòlics i en els pobles parlant en centres socialistes, republicans, caciquils, catòlics, musicals, agrícoles, en la plaça pública, en l’escola i fins en dependències d’esglésies, i puc afirmar-li que si tots els valencianistes haveren anat al poble, més estaria este amb nosaltres, malgrat el vidical que alguns han abocat damunt nosaltres per a allunyar-nos de les multituds. No tenim al poble perquè no l’ham buscat».

Si llegim atentament la gens cal·ligràfica correspondència de Tomàs i Martí que ha sobreviscut (inèdita encara, per cert, com una bona part de la seua obra literària i, en part, la periodística), ens adonarem de les dificultats reals d’aquell moviment valencianista (la cursiva és de l’artanenc). Les ínfules literàries d’alguns, la falta de decisió i de col·laboració real i efectiva, l’oportunisme polític de La Correspondencia de Valencia, les envegetes i algunes entemes personals van portar Vicent Tomàs i Martí a donar cos quasi en solitari a aquells aplecs i al fullet agrarista El Crit de la Muntanya en 1922. Un fet desconegut és que després del I Aplec de Betxí (1920), quasi testimonial, no va trobar el suport dels valencianets per a la creació d’una revista projectada amb el nom de Nostra Terra (carta del 13-12-1920), que acabaria sent la venerada El Crit de la Muntanya dirigida per ell i impremtada a l’establiment de Soto a València mentre era estudiant. Alhora, reapareixia la revisteta Pàtria Nova, amb un tiratge més general.

Des de l’habitació que Tomàs i Martí ocupava en la pensió de Consuelo Piquer a la plaça del Pilar –sí, la plaça del Pilar, on es troba la seu de Compromís!–, l’artanenc venia senyeres segons anunciava en la premsa i preparava articles, conferències, notes breus i efemèrides per a La Corres, on treballava Pizcueta. Un tàndem fabulós, àgil, consultori d’afers de la pàtria, d’amors i de solituds a vila, on ell aprofitava per a donar forma a les inquietuds més purament literàries (contes, novel·les breus, papers sobre la història d’Artana…) i excursionistes. El padrí ideològic i guia n’era Ernest Martínez Ferrando, qui en la fotografia de la visita al cementeri d’Artana al febrer de 1925 mostra un rostre afligit per la pèrdua del seu deixeble més destacat i profitós.

Placa-Gran-Via-1925b

Les mostres de condol, els homenatges i el record perpetu per l’home van durar fins a l’arribada de la guerra del 36. Artana era una mena de centre de pelegrinatge anual al cementeri i a la casa dels Tomàs, al carrer del Pla rebatejat com Gran Via de V. Tomàs Martí en 1925. L’artística placa d’Alfred Just fou arrancada en 1938 i donada a la família graciosament. Ja sabeu per qui. Els amics artanencs més fidels a Tomàs intentaven en 1930 reprendre els Aplecs de Betxí i cridaven des de la premsa a la celebració del VI (?) Aplec de la Muntanyeta. Entre 1939 i 1980, el personatge va dormir el son del just, com tants altres…

Aplec-1930

Per si de cas…

S’ha tirat damunt el centenari del I Aplec de Solitaris Nacionalistes (26 d’agost de 1920) i l’anomenada Declaració del Puntal d’Artana (22 de juliol de 1920); el valencianisme no hi ha respost. El tuit fàcil i còmode des de la gandula amb aire condicionat ha cobert l’expedient. Com escrivia Pizcueta fa 100 anys: «Les diades aclaparadores d’estiu obrin un parèntesis en les actuacions col·lectives i trenquen la connexió dels esforços, resultant la labor personal, encara que ben orientada i sense discrepància, de difícil relligament amb la que altres individus isolats realitzen». Això ha passat, en poques paraules. Possiblement el recordarem íntimament, com tantes coses que passen… en la mitologia valencianista. Les presses d’última hora parlen per elles mateixes, i les promeses de futures celebracions caldrà veure-les encara. Esperarem al 1924 a veure si els agents culturals i intel·lectuals (les autoritats polítiques, tant em fan) consideren que la mort de l’ínclit Vicent Tomàs i Martí mereix més atenció.

Vilatge d’Eslida, als 100 anys de la Declaració del Puntal d’Artana

%d bloggers like this: