Josep Herrero Cabanyes

Nelo Vilar i Herrero

(actualitzat 24 de febrer de 2020)

Al nostre entendre resta encara per fer molta investigació històrica sobre la Banda de Música d’Artana. Aquest article és l’actualització d’un anterior, datat en 1987, i tan sols pretén posar unes pinzellades sobre aquesta entitat.

Les bandes de música es van popularitzar durant la segona meitat del segle XIX, en gran part per l’èxit de les bandes militars, que havien ampliat el seu repertori i fins i tot havien guanyat el favor de músics importants, com Wagner, Liszt i molts altres. Les bandes civils adoptaren algunes característiques de les formacions militars, i, com diu l’investigador Salvador Astruells Moreno, imitaren, a banda de la seua instrumentació, la seua marcialitat i l’estil dels seus uniformes (pàg. 29).

A Artana, els nostres informants ens van indicar que ja existia en l’any 1865, tot i que altres ho situen en 1870. Cal suposar que aquesta primera agrupació era l’adaptació als nous temps de les antigues rondalles que actuaven al ball de teer (balls nocturns enllumenats amb tees) i de les rondalles que constituïen els sariers, com la família dels Colassos o la dels Amplets. Les bandes suposaven passar de la música popular a una música culta que s’anava democratitzant i que a més a més podia marxar pels carrers del poble. Vicente Ruiz Monrabal contava en 1993, a la seua Historia de las Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana (informat segurament per músics majors com el tio José Mateua, però lamentablement no dóna les seues fonts) que Pedro Llidó (Mn. Lluís Vilar li diu “Pere Guinot”), el tio Pere Boca, va ser el fundador de la banda, i que va ser el seu primer director. En 1889 era director el tio Pere Gallart i entre altres músics es recorden els noms de Juan del Corro, Pasqualet Malincho, José-Mª Panza, Salvador de Povilo, Josep el Zurdo i Miguel Caset. També parla de directors com Valentín Herrero i Joaquín Bonillo, i diu que en la dècada de 1920-30 va arribar a haver 80 músics.

Conta Ruiz Monrabal que a mitjans d’aquella dècada es va dividir la banda per raons d’antagonisme polític, però en realitat la divisió ja venia d’abans. Estaven en l’època que es deia de la Restauració (borbònica), en un moment molt convuls, de molta conflictivitat social i religiosa (que explica de forma tan tendenciosa com brillant Mossén Lluís Vilar Pla a la seua Historia de Artana, escrita en la dècada de 1920). Les dues bandes eren la de la Casota i la Col, aquesta última organització a nivell provincial es coneixia com El Cossi; les seus estaven al carrer Major, als actuals nº 12-14 i nº 22 respectivament. La primera era un cercle catòlic molt pròxim al carlisme i la segona estava baix la influència del Partit Liberal Conservador. Eren dues faccions polítiques rivals. Però pareix que l’estat de les bandes no era estable, succeint períodes d’unificació que unes vegades seran voluntàries i altres per força.

Mossén Lluís Vilar Pla conta en l’esmentada Història d’Artana (pàg. 153) com durant l’alcaldia de son pare, Lluís de Caset, després de l’epidèmia del còlera (1885), es va proposar unir les dues bandes en una única “banda municipal Santa Cecília”, en un moment de molta tensió política i anticlerical que s’havia manifestat amb violència a les eleccions de 1881 i de 1886, amb un mort per arma de foc:

“Luego empezó a gestionar la unión de las bandas y ambas partes se negaron. Les hizo reflexiones saludables y no quisieron acceder; y enfadado les dijo: “Pues ya habéis terminado, mientras no os unáis y os miréis como hermanos, y mientras yo lleve esta vara en la mano”. Cuando vino el nuevo Cura Dr. D. Vicente Gimeno, en seguida le rogó mi padre que trabajase ahora que era nuevo por la paz de las bandas. El Cura lo tomó con empeño, y tampoco consiguió nada; y entonces mi padre le dijo: “Sr. Cura, conmigo no juega nadie injustamente; y con usted tampoco puedo permitir que jueguen: el único medio que tenemos para obligarles a la unión y conseguir la paz es no dejarles tocar ni una nota, usted en la iglesia y yo en la calle. No ceda, Sr. Cura, por nada ni por nadie, aunque le hagan presión personas del pueblo o de fuera”. Los dos se prometieron ser formales y los dos cumplieron su palabra de honor.

“Se pusieron en juego cuantos medios tuvieron a la mano para suavizar la firmeza del Alcalde, Lluís de Caset, pero no hubo remedio; le fueron enviados diputados provinciales, el mismo cacique, el Presidente de la Diputación, todos se volvieron contrariados y admirados de su firmeza y convencidos de que tenía toda la razón. Los músicos no tocarán mientras ellos no cumplan las condiciones que se les han puesto. Ellos vieron el pleito perdido; y antes de un año ya estaban juntos y la cuestión solucionada felizmente. Esta delicada cuestión le ganó muchas simpatías, porque todos vieron su rectitud, sin favorecer a los suyos, ni humillar a los de enfrente.”

També conta Mn. Lluís el conflicte que es va produir quan el tio Pere Boca, un home carlista segurament, director de la banda de la Casota, va organitzar una orquestra en la congregació de Sant Lluís, en estiu de 1890, reeditant la separació de les bandes:

“primero para nuestras funciones y después ya aspiró a alternar con la banda municipal. Esto motivó una nueva excitación política temible, porque la situación se puso muy seria, y el pueblo muy enredrado. Los del aiguage, y los carlistas, levantaron bandera al lado de los congregantes, con cuya sombra intentaron cobijarse, y nosotros no lo veíamos. El Alcalde, mi padre, sentía y le repugnaba luchar contra el Clero o mejor contra algún sacerdote y contra la Congregación que había nacido bajo su apoyo, pero era preciso y el orden público lo requería. La orquesta, después de titánica lucha, logró alternar con la banda en las fiestas de Sta. Cristina; fue la única misa que tocaron.

“El Alcalde invitó a mosen Viçent y a Pedro Guinot [Pere Boca] a un arreglo para la paz; no quisieron admitir cuando ningún derecho tenían. Y como el caso ya había rebasado y salido de los límites de la Congregación, cortó por lo sano otra vez, privando tocar a todos hasta que se unan. En este caso fue demasiado rigorista para los suyos, para la banda municipal, porque Boca era un espíritu de rebelión y de discordia. Dentro de poco tiempo la orquesta había desaparecido.” (pàgs. 156-157)

De nou trobem dues bandes en els primers temps de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) quan el sergent de la Guàrdia Civil, l’alcalde i altres autoritats les obliguen a ajuntar-se. No ens resistim a transcriure el que es conta en una publicació local que té per nom ¡La Dictadura en Artana! (1929), escrit per Joan Martí Portalés (Joan de Bollo):

“A fuerza bruta se obliga a unir las bandas de música y el que no se prestaba a tal tiranía, sufría las consecuencias de un trato incivil como los hermanos Herrero y otros. Por encima de la ley alegando excusas y pretextos, se prohibe hacer bailes y conciertos, hasta en las sociedades abiertas y legalmente constituidas; se instruían expedientes para recabar firmas; se denunciaba por celebrar bailes.”

Una de les bandes implicada en aquest conflicte, la de la Col, estava composada en gran part pels Malinxos, de cognom Herrero (i a qui deien “els Gavatxets”, pareix que perquè eren de talla curta), família de bona gent, persones dinàmiques, treballadores i molt intel·ligents tal com es pot veure ara quan gran part dels seus joves han estudiat brillantment a la universitat.

Reconsiderant les dades que tenim, veiem que cap a 1870 aproximadament es funda la banda, i que una dècada després, en 1881, ja s’havia dividit en dos. Això ens fa plantejar una altra hipòtesi a investigar: ¿I si des del principi havia hagut dues bandes, vinculades des del seu naixement a les opcions polítiques que representaven el carlisme i el Cossi? ¿Algú pot creure que entre 1872 i 1876, durant la tercera guerra carlina, els dos bàndols enfrontats no es manifestarien en la banda de música? Sabem que l’origen de les bandes no solia ser espontani: sovint anaven lligats a partits polítics, sindicats o congregacions (que de fet també eren opcions polítiques), que per la seua part obrien seus (la Casota i la Col), cooperatives (sabem que les caixes rurals tenen el seu origen en el carlisme), i societats de tots tipus: entre altres, bandes de música uniformades, resaltant el seu caràcter marcial i disciplinat, a l’estil militar més agressiu i viril (una estètica que s’ha heretat i que continua hui en dia). Kim Voss parla d’este fenomen arreu del món, i l’explica en el marc de cassos concrets en els sindicats nord-americans de la segona meitat del segle XIX. Seria possible que el tio Pere Boca organitzara una banda a la Casota des del seu àmbit ideològic i en un altre moment (abans o després) es fundara la banda de la Col? També diu Mn. Lluís que quan hi havia eleccions, els guanyadors ho celebraven violentament, i que desfilaven amb la banda de música (pàg. 146); però ¿com és possible que desfilaren amb la banda de música del poble? Com ens conta Mn. Lluís, ho farien amb la seua pròpia. Això ens du a la hipòtesi de les dues bandes, i per tant a dues fundacions, una possibilitat que de tota manera necessitaria més investigació.

Sabem per Francesc Esteve Gálvez (pp. 76-77) que en la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, hi havia dues bandes que es van unir per a l’ocasió, que es va festejar amb gran alegria per totes les opcions polítiques. Es diu que durant estos anys hi ha intents de controlar la banda i s’obliga a alguns components a entregar els instruments, però desconeixem si es tracta del període d’abans de la guerra o ja amb la contesa en marxa.

La Guerra Civil (1936-1939) talla totalment la continuïtat de qualsevol entitat musical fins l’any 1941, en què reprèn la seva activitat en una agrupació única fins l’actualitat. En aquests primers temps hi ha un incident que recordaven alguns testimonis: alguns dels membres de la Junta es van negar a celebrar els actes de la banda perquè se’ls devien diners, i l’alcalde, el tio José María Margalida, va enviar a presó a tres d’ells. Des de la Diputació van prendre part i van obligar a l’alcalde a soltar-los, a pagar-los el que es devia i també els jornals perduts.

Entre les fites conegudes de l’activitat de la banda, hi ha una actuació a Alcoi i el viatge a l’Escorial d’agost de 1951, a on estava d’alcalde un artanenc: Salvador Almela.

Pareix ser que a mitjans dels anys 70, en una fase de modernització i de canvis socials històrics a Artana i arreu del món, hi ha un moment de decadència per a la banda: conservem un fullet datat el dilluns 31 de gener de 1977, titulat Hacia una nueva etapa…? i signat per la que suposem que seria la Junta que se’n faria càrrec (Miguel Traver Alba, José Novella Falgueras, Juan Herrero i José Pla Silvestre –Serreta), en què es dóna compte d’eixe mal moment i s’informa de les mesures que es volen prendre. Entre altres coses es contracta com a professor al nuler Pedro Tel (el director era el tio Miquelet de l’Estanc) i es conta que l’entrada de xiques a la banda per primera vegada en la història (en 1973) l’havia salvada de la desaparició. Ens conten que aquelles falles de 1977 la banda al complet va anar a tocar a les falles de València, i que la d’Artana era l’única que portava xiques.

La història de la nostra banda reprodueix un esquema similar a tot el nostre territori: cassos propers com el de la banda d’Onda conten una trajectòria semblant, incloent la seua divisió per raons ideològiques o la decadència en els anys 70.

En l’any 1977, la nostra banda es va incorporar a la Federació Regional de Societats Musicals. En 1978 va guanyar el 1er premi de la Tercera Secció del Certamen Provincial, y en 1981 se li va concedir la Medalla d’Or de la Diputació.

En el moment d’aquell article publicat en 1987, teníem una Banda de tan sols 25 músics dirigits per Paco Mechó Tel, amb una Junta, l’escola d’educands composada per vint xiquets i xiquetes, els socis i el recolzament de l’Ajuntament.

En aquell temps acabàvem l’article amb una reflexió:

“No creem ser modèlics i sabem que resta molt per fer, però malgrat les dificultats la Banda continua gràcies sobre tot als músics, a l’Ajuntament del que rebem importants ajudes, a les juntes de festes que ens contracten, als socis, als que tenen l’atenció d’assistir als nostres concerts i al poble en general.

Esperem seguir comptant amb tots i si pot ser augmentant el seu recolzament  a aquesta Agrupació que té com a finalitat fomentar la cultura musical entre els joves d’Artana, contribuir a la convivència i a les festes del poble i donar al nostre municipi la riquesa cultural i artística que es mereix.”

Efectivament aquell va ser l’inici de la recuperació de la Banda de Música, ara afortunadament gràcies als que en aquells temps difícils van persistir i els que ara continuen, està en un bon moment i no dubtem que seguirà creixent en nombre de músics i en qualitat artística.

Per a fer aquest modest article vam contar amb el testimoni de:

Cabañes Ibáñez, José Mª

Germans Josep, Joan i Pasqual Pla Traver

Martí Caraquitena, Vicent

Novella Falgueras, José (un dels signants del Fullet de 1977)

Rico Tomàs, José

Sales Vilar, Pasqual Ramon

Vilar Herrero, Juan José

Bibliografia

Salvador Astruells Moreno (2003), La Banda Municipal de Valencia y su aportación a la historia de la música valenciana. Tesis doctoral, accessible a https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/9846/ASTRUELLS.pdf?sequence=1&isAllowed=y (una versió resumida a la seua web https://www.melomanodigital.com/las-bandas-de-musica-desde-sus-origenes-hasta-nuestros-dias/).

Vicente Ruiz Monrabal (1993): Historia de las Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana. 1. Les bandes de música i la seua Federació. València: Federación de Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana, pp. 258-259.

Mn. Lluís Vilar Pla: Historia de Artana, accessible a https://artanapedia.com/historia/historia-de-artana/

Kim Voss (1999): “El col·lapso de un movimiento social: estructures de movilización, creación de marcos interpretatives y oportunidades políticas en el caso de los Knights of Labor”. En Dough McAdam, John D. McCarthy i Mayer N. Zald (eds.): Movimientos sociales: perspectivas comparadas. Madrid: Istmo, pàgs. 320-365.

Sobre la situació política en el període anomenat de la Restauració (1874-1931) i el canvi de segle, veure Eduardo Pérez Arribas (1990): “El caciquisme a la província de Castelló durant la Restauració”, Agrupació Borrianenca de Cultura. Accessible a http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/4993/caciquisme_Castello.pdf;jsessionid=ED9E0B7B5912CFBDC3EE1297C3EAC3F2?sequence=1

Sobre el Partit Liberal Conservador, https://ca.wikipedia.org/wiki/Partit_Liberal_Conservador

Joan Portalés Martí (1929): ¡La Dictadura en Artana!, accessible en https://artanapedia.com/documents-2/dictadura-en-artana/

Sobre l’estanquer mort per arma de foc en les eleccions de 1886: La Correspondencia de España : diario universal de noticias: Año XXXVII Número 10256 – 21 d’abril de 1886, o El Atlántico : Año I Hoja 32 – 23 d’agost de 1886. Biblioteca Virtual de Prensa Histórica https://prensahistorica.mcu.es/es/inicio/inicio.do.

Sobre l’actuació de les bandes en la proclamació de la Segona República, Francesc Esteve Gàlvez (1996), El goig de créixer. Els estudis superiors. Diputació de Castelló, pp. 76-77, que es pot llegir a https://artanapedia.com/historia/proclamen-la-republica/.

El fullet sobre la Banda d’Artana de 1977, https://artanapedia.com/documents-2/fullet-sobre-la-banda-de-musica-gener-de-1977/

Pàgina en Viquipèdia sobre la Banda de la Unió Musical Santa Cecília d’Onda, https://ca.wikipedia.org/wiki/Banda_de_la_Uni%C3%B3_Musical_Santa_Cec%C3%ADlia_d%27Onda

L’actualitat de la Unió Musical Artanense, https://www.facebook.com/umartanense/

Artana a dimecres 5 de febrer de 2020