L’apicultura i els colmenars d’Artana
Josep Herrero Cabanyes
14-08-2021
Contingut
L’apicultura actual a la nostra zona
Les caixes i altres dipòsits per al rusc
Els corrals d’abelles o colmenars al terme Artana
Relació de colmenars al terme Artana
Colmenar de l’Ermita
Colmenar del Rosso
Colmenar de la Solana Panolla (prop de Xautena)
Colmenars i corral de Catret
Colmenar del Carrascal
Colmenar de la Masaeta oest
Colmenar de la Ràpita
Colmenar de la Masaeta
Colmenar de la Masaeta est o dels Taleros
Colmenar-Corral dels Menudes
Colmenars de la Penya Leixos
Colmenar del Barranc de Nules
Colmenars d’Aigües Vives
Colmenar d’Aigües Vives de Vicent Sorribes
Colmenar d’Aigües Vives d’Ismael Lengua
Colmenar del Racó
Colmenar de Massó, Penya del Colmenar
Introducció
Les abelles (apis mellifera) són uns insectes socials, viuen en colònies anomenats eixams, en els quals hi ha una organització força convenient per a la seva evolució i supervivència. Hi ha tres categories d’individus: la reina que és única en cada eixam, és la que cria la descendència; l’abellot o mascle que té com a finalitat fecundar a la reina; i les obreres o femelles no fèrtils, les quals recullen la mel i fan totes les altres feines auxiliars que precisa la col·lectivitat. S’han trobat abelles conservades en àmbar del període Cretàcic, fa 80 o 90 milions d’anys, que convisqueren amb els dinosaures. Es sap de més de 20.000 subespècies dividides en 7 famílies conegudes.
Dintre de la natura, apart de tenir una organització social extraordinària per tal de sobreviure i créixer, són imprescindibles per a la polinització de les espècies vegetals: fins al 85% dels insectes polinitzadors són abelles. La FAO diu a més que el 70% dels aliments que consumim depenen de la polinització d’estos insectes. Sense ells la vida en la terra seria més difícil i amb menys biodiversitat.
L’apicultura
La primera imatge que mostrem està en la cova l’Aranya de Bicorp (País Valencià), representa una dona recollint mel d’un eixam. En la segona veiem una persona pujant per una corda en forma d’escala amb la mateixa activitat, aquesta està a Castellote (Terol). Tant una pintura com l’altra poden datar de fa 7000 anys. Indubtablement són uns dels testimonis més antics de l’aprofitament de la mel.
Cal pensar que en un primer moment en una societat de caçadors i recol·lectors es tractava de recollir aliments, posteriorment en el neolític neix l’agricultura, la domesticació d’alguns animals i també l’apicultura.
Entre 8000 a 4000 anys abans de Crist recollien i cuidaven els eixams fins entrar l’hivern, en aquest temps quan les abelles estaven inactives, cremaven o posaven aigua calenta per tal de matar els insectes i després retirar la mel i cera sense cap perill. Alguns dels ruscs els guardaven indemnes per a l’any vinent.
Més a prop en el temps, la manera de guarir-los era dipositar-los en recipients de palla o vímet folrats de fang o d’excrements d’animals domèstic, també en soques d’arbres fofos o escorça de suro; aquests recipients han sigut els habituals fins al principi segle XX, però mantenint-se en algunes cases de gent no professional fins els anys 60 del mateix segle.
Els sumeris, 4000 anys abans de Crist, ja fan referència en els seus escrits cuneïformes al cultiu de les abelles. No coneixem escrits dels egipcis però podem apreciar aquest mural de baix relleu d’una piràmide datat en 3500 anys abans de Crist.
Els fenicis, grecs, romans i àrabs també van deixar força testimonis sobre la importància que tenien per a ells les abelles.
Durant l’època medieval apareix en nombrosos documents el meler com monjo encarregat de la cura de les abelles; era una activitat d’importància per a obtenir mel per a l’alimentació, per a la medicina i com conservant d’aliments, igualment era importantíssima la cera per al culte i la il·luminació. En realitat aquest darrer producte era més important que la mel: els monestirs, les esglésies i també els nobles la necessitaven força, aquests últims per a la il·luminació dels seus castells i palaus. Eren tan importants els rusc que durant l’època medieval les sancions per alguna falta o incompliment es pagaven amb lliures o onzes de cera.
A principi de l’edat moderna la reina Isabel I de Castella va publicar una llei que disposava que al que robés un rusc se li tallés la mà, i si era reincident, l’altra.
A partir del concili de Trento (1545-1563), els bisbes recomanen als rectors de les parròquies instal·lar ruscs als patis i llocs pròxims a les dependències eclesials; ho fan amb la finalitat d’entretenir-se i tenir uns ingressos extra; com a conseqüència en els seminaris s’estudià apicultura, la qual cosa fa avançar en tota Europa aquesta disciplina.
El poble també tenia una cultura d’aprofitament tant de la mel com de la cera, fins a fa ben poc de temps hi tenia una forma de fer espelmes molt senzilla: com normalment es menjava la mel en forma de bresques, es guardava la cera de la boca, després l’escalfaven i la introduïen en forma líquida en una canya entre nuc i nuc, el de baix estava tancat i el de dalt obert on posaven la cera prèvia introducció d’una metxa.
A principi del s. XX es passa del baso a la caixa. Georges Layens és un apicultor francès inventor d’aquest rusc que té els quadres mòbils incorporant-los cera; fou un gran avantatge per la facilitat del treball i per proporcionar la cera en forma de patró. Tinguem en compte que les abelles per produir 1 kg de cera consumeixen 8 kg de mel i 1’5 kg de pol·len. Aquest senyor va mantenir una gran amistat amb un menorquí anomenat Francesc Andreu Femenias el qual va expandir aquest avantatge a la península per mig principalment d’una revista que va crear anomenada “Revista Apícola.”
Encara en l’actualitat podem beneficiar-nos dels estudis dels benedictins sobre les abelles. El germà Adam anomenat Karl Kherle de la abadia de Buckfast (Regne Unit), es va fer càrrec de les abelles del monestir gran part del segle XX. En els seus estudis, va comprovar que aquests insectes patien acariosis, morint per aquesta causa colònies senceres. Per a solucionar el problema va portar abellots de diferents llocs i races per a que fecundaren a la reina, el resultat fou crear un híbrid resistent a aquesta malaltia. Actualment a aquesta es diu l’abella de Buckfast, es coneguda a tot el mon per la seva fortalesa a la malaltia. El germà Adam va morir apartat ja de les abelles en 1996 a l’edat de 98 anys.
Dades econòmiques
Actualment el sector apícola espanyol suposa el 0,44 % de la producció ramadera així com el 0,17 % de la producció agrària amb un valor anual, (entre cera, mel i pol·len) de 62 milions d’euros. Però el valor total va molt més enllà al considerar que l’apicultura és fonamental per a la biodiversitat i la conservació del medi natural gràcies a la pol·linització.
Curiositats
Una abella bat les ales 11.400 vegades per minut, o sigui 190 per segon.
L’abella pot portar una càrrega de pol·len o nèctar d’un pes similar al seu.
Quan una abella pica, el fibló, el sac de verí i altres parts de l’anatomia de l’insecte es separen del seu cos. Com a conseqüència, l’abella mor al poc de temps.
Per una cullerada de mel, han de visitar més de 4000 flors.
En un rusc hi viuen entre 40.000 i 60.000 abelles.
Cada colònia té una reina, uns 9.000 abellots (mascles) i unes 50.000 abelles obreres.
L’abella reina, en algunes èpoques de l’any, coincidint amb bon clima i gran activitat de les obreres, pot arribar a pondre més de 2000 ous al dia.
Les abelles obreres són femelles però no es reprodueixen; en realitat la reina esdevé fèrtil en consumir gelea reial, les obreres no en mengen i resten infèrtils.
Les abelles usen el sol a manera de brúixola per orientar l’angle de la seva dansa amb el pla de polarització de la llum solar.
Les abelles s’avisen les unes a les altres sobre l’existència de fonts de menjar, i de la seva posició per mitjà de danses.
El rusc de les abelles conté cel·les de cera. Allà és on l’abella reina diposita els seus ous. Pot arribar a dipositar 2.000 en un dia durant la primavera i entre 1.000 i 1.500 durant la temporada de cerca de menjar.
Les abelles poden viatjar fins a 88 quilòmetres i visitar més de 4 milions de flors per recol·lectar el suficient nèctar per fer un quilogram de mel.
La majoria de les abelles recullen només pol·len o nèctar. Quan liben el nèctar de la flor, el dipositen en un segon estómac que posseeixen, a punt per ser després transferit a les abelles que fan la mel en el rusc. Si tenen fam, obren una vàlvula que tenen al sac de nèctar i aboquen una petita porció de la seva càrrega en el seu propi estómac per convertir-la en l’energia que necessiten per a les seves necessitats.
Quan el sac de nèctar és ple, les abelles mel·líferes tornen al seu rusc. El nèctar és lliurat a les abelles que estan a l’interior i és passat de boca a boca entre elles fins que la humitat del mateix es redueix del 70% al 20%. D’aquesta manera, el nèctar es converteix en mel.
L’apicultura actual a la nostra zona
Actualment a Artana hi ha una generació de joves apicultors que s’han format llegint i seguint les indicacions d’altres més majors, no en hi ha cap que els vinga per tradició familiar. Els antics que alguns vam conèixer en la postguerra, van plegar sense deixar joves que continuaren. Algun d’ells va acabar tràgicament com és el cas de Enrique Vilar Ortells, (Enrique Calo per als amics). Aquest portava les caixes al coll des del lloc on descarregava el vehicle al colmenar, en aquest cas el del Racó; en un de tants viatges no es va acatxar prou i va pegar cabotada al llindar de la porta, morint instantàniament. Un altre colmener d’Eslida també va morir tràgicament per la mossegada d’un escurçó en la zona de Terol.
Podem dir que la professió d’apicultor té cert risc pel transport, que sol ser de nit, per llocs en ocasions de mals camins, poc coneguts i amb presses per la urgència del trasllat. També per les picades dels insectes que solen ser freqüents malgrat les prudents mesures de seguretat que actualment es solen tenir. Ismael Lengua ens contava que en una ocasió, probablement en 1918, pel tractament inadequat a les abelles, un mul i un ase van patir moltes picades al colmenar que tenien a Aigües Vives; el primer va morir a la caseta del Plano i l’ase va caure a la porta de casa ja en Aín. També es recorda que a principi dels anys 50 del segle passat un meler va anar amb el seu gos a treballar amb els ruscs; aquest senyor era sord i no va sentir al can que lligat va patir moltes picades.
Els actuals apicultors locals, per regla general practiquen aquest cultiu per afició, en molt cassos d’ocupació de cap de setmana, encara que aquesta passió ha derivat per alguns d’ells en professió de dedicació total als mesos de major activitat, que va del febrer a ben entrada la tardor. Actualment els professionals del poble són Ximo Pitarch Andrés, Pasqual Vilar Alba i Pasqual Vilar Garcia.
Transhumància
En temps pretèrits molts melers no practicaven la transhumància, tenien els basos tot l’any fixes, altres en col·locaven uns pocs al terrat o porxada de la casa per guarir la família de la mel que necessitaven. Els que la practicaven era de molt poca distància, entre 50 i 100 km degut als limitats mitjans de transport quant a velocitat, volum de càrrega i mals camins; estem referint-nos al temps dels animals amb bast o amb el carro. La majoria tan sols anaven de la nostra muntanya a La Plana i retorn. Altres, els més agosarats, ja les portaven a l’Aragó, primer amb l’animal amb bast, després amb carro. El viatge el feien de nit, si durava més d’una jornada, en arribar el dia descarregaven els ruscs i obrien les pestanyes per a que les abelles continuessin amb la seva activitat normal, carregant-les novament en la foscor.
Quan l’única forma de portar els basos era amb el bast, posaven uns pals verticals que feia més fàcil carregar-los, procuraven tallar la mel prèviament per a aprofitar-la i evitar pes, d’aquesta manera podien reduir-lo a tres kg per unitat. Els nostre informant ens conta que podien portar fins 16 basos, el problema no era el pes, era el volum. Per a aquest transport preferien l’ase per que el mul i principalment el cavall tenen una forma de caminar que feia bambolejar més la càrrega i per tant amb més perill de desestabilitzar-la.
Actualment l’ús generalitzat del camió propicia una transhumància a llarga distància que permet una rendibilitat més alta.
Al mes de febrer quan pel bon temps les obreres estan més actives i la reina comença a pondre amb força, els colmeners les traslladen al Baix Aragó o zones pròximes, fins mitjan d’abril. A finals d’abril les retornen a La Plana fins a Sant Pasqual (17 de maig), aproximadament. Ho fan per buscar el taronger, és un temps curt però de bona activitat degut a la gran quantitat de nèctar que conté aquesta flor, encara que hi ha perill de mortaldat degut als insecticides que s’utilitzen. De mitjans de maig fins finals de juny les porten a Castella la Mancha en busca del timó. Algunes colmenes poden restar més temps en aquesta ubicació i altres les desplacen a la Rioja en busca de la mel d’estiu com és la flor de carrasca, roure i bruc.
Caixes dadant. Foto de Ximo Pitarch
Finalment, passat el Pilar quan ve el fred, les retornen a la nostra zona per a hibernar, situant-les en llocs càlids de molt de sol i procurant orientar les boqueres cap al sud.
A part de la vigilància que requereixen, és el temps propici per preparar làmines de cera; fer eixams dividint caixes, procurant en les que es queden òrfenes de reina dipositar postes del dia per tal que les obreres creen una nova reina; fer els tractaments que requereix la colònia; etc.
Finalment cal dir que les abelles no es regeixen pel calendari sinó per l’oratge que canvia d’un any a l’altre, per aquest motiu quan parlem de dates sempre estan subjectes al temps. El punt on deixar les caixes sempre depén de l’elecció del colmener o la disposició de trobar un lloc, a vegades per amistat i altres pagant una taxa a l’ajuntament receptor. En ocasions també poden fer-se el trasllat a regions diferents a les que ens hem referit però tenen en comú que posseeixen la mateixa flora.
Plagues
En hi ha moltes, les més importants són la Varroa destructor, es un àcar que les ataca; altra és Nosema apis, un altre paràsit que causa gran mortaldat, requerint-se molta cura de les colònies; el “poll escaiolat” és una micosis que necessita molta atenció per part dels professionals; també la vespa velutina o asiàtica és un greu problema a Catalunya, malauradament també s’espera la seva presència a la nostra zona.
De no ser pels colmeners que fan els tractaments adients, les abelles meleres tindrien problemes de supervivència, la prova és l’absència d’eixams en la natura; en altres temps eren habituals, ara la majoria els creen el propis professionals amb la pràctica de dividir les caixes.
Ximo Pitarch treballant en els seus ruscos. En la primera imatge fent tasques de manteniment, en la segon tallant la mel.
Hi ha altres animals menjadors d’abelles, que no es consideren plagues, tan sols són animals menjador d’insectes que contribueixen a l’equilibri ecològic. Entre ells ocells insectívors com l’abellerol; rèptils com el fardatxo, gripau, sargantana i dragó; mamífers com el teixó, la geneta i la rata; insectes com la vespa carnera, l’amantis religiosa, l’aranya tigre, la papallona de la calavera, i molts altres.
Les caixes i altres dipòsits per al rusc
Com hem referit anteriorment, fins ben entrat el segle XX el basos era la forma habitual de guarir les abelles. En la nostra zona els fabricaven principalment a Eslida amb una escorça de suro rodona d’uns 35 cm. de diàmetre per 70 cm. d’altura, la qual la bullien, li donaven forma i la cosien amb vares de sabina també prèviament bullida. Aquests basos eren d’excel·lent qualitat per ser aïllants, lliures de plagues i prou compactes per l’escalf que expandia el material i el feia més fàcil de treballar. Però tenien un inconvenient, l’abella tenia que fabricar tota la cera, això minvava la producció de mel perquè, tal com hem explicat en altre apartat, per a produir un kg de cera consumeixen 8 kg de mel i 1’5 kg de pol·len. Estaven tapats per dalt i oberts per baix, portaven unes vares horitzontals per facilitar a les abelles la col·locació de les bresques, també tenien una petita obertura per on passaven els insectes.
En altres llocs eren de vímet o canya teixida folrats amb fang o excrement de vaca. També n’hi havia d’espart, de palma i ceràmica.
Els tipus de rusc modern més comuns són: lanstroth, dadant, smith i lusitana. Es venen en empreses comercials que tenen aquesta especialitat. Són molt apropiats per a les abelles, fàcils de transportar i còmodes per al treball de l’apicultor.
Caixa antiga de Pasqual Vilar Alba fabricada a Eslida
Podem veure antics basos de vímet, suro i espart actualment en desús.
La labor de tallar la mel
Aquesta tasca recol·lectora de la mel és la més important per al professional, es tracta de replegar el producte que en aquest cas és solament la mel, desestimant-se el pol·len i la cera per creure els apicultors locals que és una pràctica més laboriosa per a la seva disponibilitat.
Es tracta de traure els quadres espolsant les abelles amb un pinzell lleuger per no perjudicar-les, en un carretó es porten al camió on està la centrifugadora i els dipòsits per a la mel. Previ al centrifugat es “dessellava” la bresca amb un ganivet permanentment escalfat amb aigua calenta. Una vegada fet el centrifugat es tornen els quadres a la caixa revisant cada part i reparant o substituint els vells o defectuosos. Tota aquesta feina és costosa i delicada, no exempta de perill per l’agressivitat de les abelles. Es necessita un mínim de quatre persones, sent imprescindible el vestit apropiat i també el fumador per fer-les fora de la zona de treball.
Com a curiositat direm que l’antic apicultor no tenia aquesta vestimenta tan protectora, usaven una careta, portaven roba grossa i es lligaven els camals per protegir-se les cames; guants no solien utilitzar-ne.
Fumador i màquina centrifugadora de mel elèctrica de Ximo Pitarch.
Els corrals d’abelles o colmenars al terme Artana
A Artana coneixem 18 corrals d’abelles o colmenars, tots estan a la muntanya, en llocs de solana i orientats al migdia. La majoria, igual com passa amb els corrals d’ovelles, solen tenir una forma rectangular i estan abancalats per tal de deixar abans els basos i actualment les caixes; podem dir amb satisfacció que alguns encara estan en bon estat i una petita part d’ells a ple rendiment. Altres no els tenim tan bé per causa del pas del temps: pels arbres que creixen baix o prop de les parets i també per una pràctica poc acurada dels buscador de metralla de la postguerra; aquests explotaven els projectils i bombes en corrals, casetes i colmenars per tal de recuperar els fragments de metall.
La construcció de corrals i colmenars és amb maçoneria ordinària de pedra cara vista, usant com a material el tradicional morter d’arena i calç. Tan sols en coneixem un de pedra seca al costat del colmenar i corral de Catret que està bastant desfet.
La diferència amb els corrals, de semblant construcció i probablement de la mateixa època, és que aquests tenen una part coberta amb teulada mentre que els colmenars estan totalment descoberts. Una altra diferència és que mentre els corrals tenen una porta alta i amb una amplada suficient per a passar el ramat i traure còmodament el fem, els colmenars la tenen estreta i baixa, tan sols de 1’20 d’altura x 0’60 m d’amplària, és la mesura del colmenar del Racó. En els altres les mesures eren semblants però posteriorment algunes les van alçar un poc. Aquests corrals d’abelles, com hem dit abans, en l’interior tenen uns abancalaments protegits de ribassos que salven el desnivell fent més còmode dipositar els antics basos o les actuals caixes.
En opinió dels actuals professionals, els colmenars podien tenir alguns avantatges com la seguretat, al sortir les abelles més altes s’allunyaven del rusc sense perill per a les persones que podien treballar o passar prop; pel clima, al estar més arrecerats estarien més còmodes a l’hivern i en cas de vent fort o huracanat, els basos podien tombar-se i rodolar a pesar de les pedres que els posaven dalt, segurament la protecció de les parets podia mitigar aquest efecte; per la protecció de la propietat, en tots els temps els furts de basos o caixes era i és un risc a tenir en compte; també era important mantenir-les en un lloc fixe on dipositar els ruscs tenint-lo en propietat o arrendament; així mateix estaven més resguardats de porcs senglars, teixons,genetes, raboses, rates, gossos i altres tipus d’animals menjadors de mel que podien tombar fàcilment sobre tot els antics basos.
Aquest recintes també propiciaven una lluita biològica molt enginyosa i eficient. Es tractava d’aconseguir una serp, a poder ser prou gran, dipositar-la dins tenint cura de mantenir la porta tancada i esperar que ella fera la seva vida allí. La serp menjava o espantava tots els animals menjadors d’abelles com poden ser les rates, musaranyes, talpons, fardatxos, dragons, aus com l’abellerol i insectes com el trencacampanes (Mantis religiosa) i molts altres. Informació del nostre benvolgut Joan Fuertes Palasí en el seu llibre El Término Municipal de La Vall d’Uixó, Patrimonio no Catalogado.
L’abundància dels corrals d’abelles ens fa pensar que en algun temps hi havia al poble, i tal vegada en pobles de la zona com Eslida i Aín de tradició colmenera, un important comerç de mel i cera. Segons l’època de construcció, que en realitat no sabem amb exactitud, tota aquesta activitat podria ser d’iniciativa particular o del Baró d’Artana i Duc de Villahermosa. Necessitem un treball d’arxiu per resoldre aquests interrogants.
Sí que hem aconseguit algunes referències dels colmenars de la Vall d’Uixó, que per l’estil i la forma de construcció pareixen contemporanis. Per exemple hem trobat esta menció sobre el colmenar del Rubio, situat en la partida del Colmenar, rallant amb el terme de Xilxes: «El Colmenar de Bertran que linda por una parte con tierras de Joseph Manuel Monton por otra con la raya del término de Chilches»”. Està treta de les Ordenanzas y capitulaciones para un buen gobierno de la Vall d’Uxó 1618. Legajo 62, ramo 4. Archivo Duques de Medinaceli, Sogorb.
Aquesta referència, que ens diu que a principi del segle XVII ja existien aquests corrals, pareix que vinga a assenyalar que ja estaven fets quan van venir els cristians en 1611, i que per tant serien d’obra morisca.
La mel és un dels pocs productes que citava l’enginyer Giovanni Battista Antonelli en un Informe militar sobre la Serra Espadà de 1561, en parlar del bastiment dels moriscos; un menció que, en canvi no faran els il·lustrats que en els segles XVIII i XIX passen per Artana i escriuen successius diccionaris geogràfics. Podria ser que la profussió de colmenars siga anterior a la repoblació cristiana, que ja n’hi hagueren el segle XVI o abans? Ací teniu el fragment en què Giovanni Battista Antonelli menciona la producció de la mel a la Serra Espadà:
«En la pròpia muntanya no s’arreplega gra però el seu sustent el trauen en les petites valls o entrades per on s’accedeix a la dita muntanya i on passen les susdites aigües amb grandíssima indústria, i arrepleguen gra però poc: panico, melega (sic), figues, raïm, algunes olives, mel, garrofes i tanta fruita que basta per a la seua subsistència, i alfals, és a dir herba que tenen tot l’any per a donar a les seues bèsties, que són mules per llaurar i per al transport. Tenen algunes ovelles però moltes més cabres, perquè aquestes mengen qualsevol cosa al no haver bones pastures.»
.
Relació de colmenars al terme Artana
En esta imatge es pot veure la distribució dels 17 corrals pel nostre terme.
A continuació fem la relació dels colmenars un per un, amb la seua descripció física i altres dades i nombroses fotografies.
Colmenar de l’Ermita
Planta: Rectangular.
Mesures: Paret sud 10’94 m./ Paret oest 17’68 m./ Altura a nivell de la porta 2’18 m./ porta 1’35 alta, 0’85 m ampla.
Coordenades: 39.88423, -0.27937.
Situació: Polígon 7, parcel·la 331
Estat: Molt ben conservat.
Altres detalls: No té porta. L’estar dalt de la muntanya i sense camí per a camió fa inviable el seu ús.
Propostes de millora: Deixar-lo com està, desbrossant-lo per dins en el moment que torne a créixer la vegetació, ara afortunadament tallada. Vigilar els pins pròxims procurant evitar el perill per a les parets.
La iniciativa que van tenir els nostres senderistes de recuperar el camí, desbrossar l’interior i arreglar algun petit desperfecte, fou una magnífica actuació que mereix tots els nostres elogis i admiració.
En aquesta foto podem apreciar la magnífica i exemplar neteja i restauració que van fer en 2020 els nostres amics senderistes.
Petit llar per mantenir aigua calenta on posaven els ganivets de dessellar i alimentar el fumador.
Colmenar del Rosso
Planta: Rectangular amb dos estances comunicades per una porta.
Mesures: En la primera nau més al sud; sud 7’22 m./ est 6’93 m./ altura en la porta 3’90 m. però amb pendent. Segona nau: sud 8 m./ est 7’22 m./ no es pot apreciar l’altura per estar les parets assolades. Porta, altura 1’68, ample 0’75 m.
Coordenades: 39.8826, -0.27968.
Situació: polígon 7, parcel·la 319.
Propostes de millora: La nau del sud està prou bé, caldria una restauració d’un 40% de l’obra per haver de reparar algunes parts i intervenir en la paret oest per estar esbombada, en canvi la part del nord presenta un estat ruïnós, caldria restaurar un 80%.
Altre detalls: No té porta. A l’estar dalt de la muntanya i sense camí per a camió resulta inviable el seu ús.
Colmenar de la Solana Panolla (prop de Xautena)
Planta: Rectangular.
Coordenades: 39.916349, -0.276987.
Mesures: Llarg 12’33 x 15’02 (mesurat pel Sigpac).
Situació: polígon 1. Parcel·la 15.
Estat: Al principi, en companyia de José Rico, no vam poder passar degut a que l’antic camí està impracticable i la vegetació és molt densa i punxosa; posteriorment va entrar Pasqual Vilar Garcia, acció que agraïm i valorem moltíssim pel gran sacrifici que li va suposar, identificant el Corral del Xato. La seva opinió es que tant una construcció com l’altra —ens referim també a la del terme Veo— són corrals d’ovelles. En canvi José Pitarch Royo i Adrián Pallarés Pitarch afirmaven que és colmenar. Finalment a l’entrar amb el dron hem arribat a la conclusió que tots tenien raó, el que passa és que hi ha dues edificacions al terme Artana en la mateixa partida. Aquesta creiem és el colmenar.
Altres detalls: Molt prop d’allí el Sigpac assenyala el corral del Xato. També al sud però ja en terme d’Alcúdia, hi ha una edificació amb dues estances iguals que podria ser un altre colmenar segons el testimoni de Pasqual Vilar Alba; les seves mesures són 7’60 x 4,75 m. (coordenades 39.9168, 0.2805, situat al polígon 8, parcel·la 45).
Propostes de millora: vigilar els pins pròxims per evitar que tomben les parets. Intentar accedir a inspeccionar les construccions.
Colmenars i corral de Catret
Dos colmenars, un forma un conjunt amb el corral i l’altre del costat és de pedra seca.
Planta rectangular: Però amb caseta en cada un dels costats. Les dues parts formen una sola construcció però amb funcions diferents.
Mesures: Total entre corral i colmenar 25 X 14’17m. Altura a nivell de la porta 2’32 m.
Coordenades: 39.91217, -0.2511.
Situació: Polígon 1, parcel·la 201.
Conservació: Reparar un 20% al colmenar, al corral 60%, tan sols té un arc i la coberta es quasi inexistent.
Al estar en penya no hi ha perill d’arbres prop que puguen fer-li mal.
Altres detalls: Hi ha un altre colmenar de pedra seca al sud de l’edificació principal ocupant la mateixa parcel·la tal com pot veure’s en la imatge del Sigpac. Les seves mesures són 11’45 X 43’52 m. Està molt dessolat.
Coordenades: 39,9119/0,2510
Situació: Polígon 1, Parcel·la 201.
En aquesta imatge podem veure el corral i colmenar dalt amb casetes apegades al recinte. Baix el colmenar de pedra seca.
Colmenar del Carrascal
Planta: Rectangular.
Mesures: en metres, 20’36 llarg X 10’98 ample, altura a nivell de la porta 3’30 m.
Coordenades: 39.92656, -0.25017.
Situació: Polígon 1, parcel·la 36.
Estat: Molt ben conservat.
Altres detalls: Té una porta estèticament inapropiada. Al tenir entrada de camió està en ús.
Propostes de millora: Canviar la porta i vigilar els pins pròxims, n’hi ha alguns perillosos que poden destrossar les parets.
Foto Nelo Vilar
Colmenar de la Masaeta oest
Prop de la rambla i dins del ramat de bous
Planta: Quadrada amb caseta al costat incorporada.
Mesures: Nord 15’86, sud 15’20, est 15’42, oest 16’12, altura 2’48 m on es pot mesurar per estar la paret sencera.
Coordenades: 39.90887, -0.24425.
Situació: Polígon 2, parcel·la 196.
Estat: Està prou deteriorat; no té porta.
Altres detalls: Té una caseta externa incorporada al colmenar. Encara que per tradició es diu que és un colmenar, actualment és un corral de bous, no es descarta que en el passat, com passa en algunes d’aquestes construccions, hi haguera moments que el feren servir com a corral d’ovelles.
Propostes de millora: Trobem molt difícil la recuperació, per tant cal deixar-lo com està procurant no es desfaci més.
Colmenar de la Ràpita
Planta: Rectangular.
Mesures: Nord 9’93, sud 10’16, est 13’76, oest 13’52, altura a nivell de la porta 3’06 m.
Coordenades: 39.91015, -0.2366.
Situació: Polígon 2, parcel·la 240. Un terç de dalt està en l’assagador (polígon 2, parcel·la 9018).
Estat: Pel que vam veure de fora està ben conservat. No vam poder entrar perquè té una porta amb pany tancat.
Altres detalls: Al situar-se molt alt i sense camí resulta inviable el seu ús. La porta està més alçada amb material i bigueta de portland, el que indica que la modificació és prou recent. Les fotos les vaig fer tot sol a pesar de la dificultat del terreny i plovent.
Propostes de millora: Vigilar els pins pròxims per evitar que tomben alguna paret.
Colmenar de la Masaeta
Propietat de Cristian Ballester Adsuara
Planta: Rectangular.
Mesures: Nord 17’09, sud 16’51, est 12’79, oest 12’23 m. Altura a nivell de la porta 2’50 m.
Coordenades: 39.90625, -0.23839.
Situació: Polígon 2, parcel·la 325.
Estat: Parets molt ben conservades, dins modificat perquè té altres usos.
Propostes de millora: Continuar amb el mateix ús lúdic i d’entreteniment, d’aquesta manera té un manteniment adequat.
Altres detalls: És quasi pla, potser no tindria quan estava en ús els ribassos que tenen els altres amb més pendent. Resulta més difícil visitar-lo per que té un tanca però això segurament afavoreix la seva conservació. La porta està modificada.
Colmenar de la Masaeta est o dels Taleros
Al costat del camí de Betxí
Planta: Rectangular:
Mesures: Del corral, nord 14’57, sud 14’62, est 19’21,oest 22’87, altura 2’81 m.
Del colmenar, nord 14, sud 13’32, est 22’24, oest 21’73 m. L’altura uns 3 m. aprox.
Coordenades: 39.9001, -0.23922.
Situació: Corral, polígon 3, parcel·les 104 i 105. Colmenar, polígon 3, parcel·la 100. Estan junts.
Estat: Molt ben conservat però amb modificacions per a un ús d’entreteniment i lúdic.
Altres detalls: Estan junts, des de fora pareix una sola edificació. Les portes les han modificades.
Colmenar-Corral dels Menudes
Planta: Rectangular en tota la construcció excepte la caseta fora d’aquest rectangle, situada al nord-oest amb volta de canó però desfeta en la coberta.
Mesura total de tota l’actual construcció: 18’97 x 7’83 m. Però es veu que tal sols es conserva la part que antigament estava coberta.
Mesures de la caseta 3’50 x 4’61 m.
Mesures del colmenar: 7’65 x 9’25 m, altura de la paret a nivell de la porta 2’90, els arc en la base tenen 2’97 de llum.
Coordenades: 39.900371, -0.236649.
Situació: Polígon 4, Parcel·la 26.
Estat: Està bastant ben conservat i presenta una bellesa estètica de molt d’interès. Al principi el vam catalogar com corral però ara gràcies a l’actuació de neteja presa pel Director del Parc veiem que la construcció està dividida en dues parts ben diferenciades, la de l’est és colmenar i la de l’oest corral. El colmenar no té arcades interiors com presenta l’altra part, encara que ara tan sols hi ha vestigis, la qual cosa demostra que aquest abeller no tenia coberta. Dins consta de quatre ribassos resultant 5 espais plans escalonats per dipositar els ruscos. L’arcada exterior en aquesta part manté un mur de pedra seca amb portalada inclosa que indica va ser tapat per millor protecció dels basos.
Altres detalls: Al nord està l’assegador. El recinte es veu partit en dos tal com pot veure’s en les fotos aèries. Però al ser una mateixa finca es veu clarament que tan sols hi havia un propietari de les dues activitats.
Propostes de millora: Conservar les restes evitant que es destrueixi més, mantenir netejada la part de dins i fer un camí per la part de baix per poder ser visitat amb comoditat. També cal posar indicacions informatives.
Colmenars de la Penya Leixos
En són dos, el de dalt i el de baix.
Planta: Hexagonal en els dos junts.
Mesures dels dos junts: Oest 10’93, nord 11’55, sud 12’07, est nord 10’96, est sud 3’77. Altura a nivell de la porta del de baix 2’35 m.
Mesures de les portes: El de dalt 1’22 d’altura, 0’75 m. ample. Té una porta molt deteriorada que no tanca.
El de baix 1’33 de alt, 0’85 m. ample. No té porta.
Coordenades: 39.901568, -0,223000
Situació: Polígon 4, parcel·la 38.
Estat: Molt ben conservats, però a la paret sud hi ha forat d’un mig metre que caldria tapar per evitar alguna solsida. Presenta clavills als dos costats.
Una vegada observat tot el conjunt hem comprovat que són dos colmenars, un dalt de l’altre, encara que és la mateixa parcel·la. En alguna de les fotos que mostrem a continuació podem veure que hi ha una junta que indica que les parets es van fer per separat i encara es pot veure que cada constructor tenia una forma lleugerament diferent d’obrar.
L’altura del de dalt respecte al de baix, són quatre o cinc metres de desnivell, la paret que els separa està construïda sobre eixa pronunciada corba de nivell amb una espècie d’ondulacions com si vulgues imitar una obra de Gaudí; en realitat intuïm que l’obrer tan sols es va limitar a seguir el “caprici” dels plegaments geològics.
Dins de cada un hi han ribassos i passadissos plans per tal de dipositar còmodament els ruscs, encara que com estan plens de vegetació fou difícil veure quants n’hi havia en el de dalt; en el de baix a l’entrada n’hi havia dos però tal vegada més en dins podia haver-ne un altre perquè guanya amplada.
Altres detalls: El cantó nord oest fa xamfrà. A l’estar alts i sense camí resulta inviable el seu ús. Tant pel paisatge que l’envolta com per la qualitat i bellesa de la construcció és recomanable visitar-lo.
Propostes de millora: Vigilar els pins pròxims per evitar tomben alguna paret. També hi ha alguna petita esquerda que caldria vigilar.
El diumenge 19 de desembre de 2021, el grup de senderistes d’Artana va llevar la vegetació de dins per a fer visible tot el conjunt; prèviament Santi Moros i persones còmplices havien habilitat un sender per a poder visitar-lo amb seguretat. A continuació es poden veure imatges del colmenar abans i després de la neteja.
Colmenar del Barranc de Nules
Planta: Rectangular amb caseta a la part de fora.
Coordenades: 39.89745, -0.22012.
Mesures: 19’29 X 16’61 m. Altura a nivell de la porta 2’11. Porta, altura no es pot mesurar perquè falta el llindar; ample 0’69 m.
Situació: Polígon 4, Parcel·la 239.1
Estat: Prou deteriorat però encara és visitable perquè conserva les parets i té tots els elements propis de la funció que complia.
Altres detalls: Té camí, per tant podria ser utilitzat amb comoditat. Les parets són de maçoneria ordinària amb morter i calç però a la part de dalt, en diferents altures, estan rematades amb paret de pedra seca. En la paret est, a nivell de baix de la porta, hi ha una lluïda amb algep. Te una interessant caseta fora del recinte però junt al colmenar, també de planta rectangular, les seves mesures són 5’97 X 3’52 m. Es de volta de canó amb vesant a dues aigües, seria interessant reparar la coberta per evitar qualsevol desfeta que el pas del temps propicia.
Propostes de millora: Desbrossar-lo per dins i netejar-lo. Conservar-lo tal com està evitant qualsevol destrossa.
Colmenars d’Aigües Vives
Colmenar d’Aigües Vives de Vicent Sorribes
Planta: rectangular.
Mesures: 17’60 X 9’67.
Coordenades: 39.887093, -0.222390.
Situació: Polígon 10, parcel·la 274.
Estat: La paret est està totalment desfeta, les altres prou ben conservades. Dins encara s’aprecia l’obra que es va fer per a transformar-lo en corral, però el sostre ha caigut. En la part nord té una porta i una finestra, en la sud hi ha una porta tapiada amb rajola. Tocant aquesta part hi ha un corral molt arruïnat. En algun temps recent el propietari va sembrar llegums dins.
Altres consideracions: Segons testimonis de José Silvestre Villalba i Ismael Lengua Mondragón, és un colmenar, però en algun temps, probablement en la postguerra, va ser transformat en corral d’ovelles.
Colmenar d’Aigües Vives d’Ismael Lengua
Planta: Pentagonal.
Mesures: Nord 11’90, sud 11’42 i 7’60, est 22’53, oest 24’53. Altura de la construcció a nivell de la porta 3’83. Mesures de la porta 1’28 d’altura X 0’85 d’ample.
Coordenades: 39.886718, -0.222432.
Situació: Polígon 10, parcel·la 289.
Estat: Molt ben conservat i cuidat. No hem pogut entrar perquè està la porta tancada però pel que observem en foto aèria esta en òptimes condicions. Té una caseta interna. És molt gran, encara en plena activitat, i amb entrada de camió.
Altres detalls: A la paret nord hi ha una porta tapiada amb obra antiga; també hi ha una petita part del mur que té traces medievals.
Colmenar del Racó
Planta: Rectangular.
Mesures: 15’16 X 12’65 m. Altura a nivell de la porta 2’94 m.
Coordenades: 39.871364, -0.230709.
Situació: Polígon 10, parcel·la 452.
Mesurar: la porta 1’20 X 0’62 m.
Estat de l’edificació: En general esta bé a l’exterior excepte al sud a la part de baix. Com es pot observar en les fotos, té una esquerda gran i perillosa, hauria de reparar-se amb urgència. A l’interior te molta vegetació i els abancalaments no es veuen en bon estat. Té porta però molt deteriorada i sense possibilitat de tancar.
No es pot utilitzar amb facilitat per no tenir entrada de vehicle.
Recomanacions: Tapar l’esquerda, desbrossar i netejar l’interior; també vigilar els pins pròxims.
Colmenar de Massó, Penya del Colmenar
Planta: Sembla el·líptica però irregular.
Coordenades: 39.882838, -0.233073.
Mesures: 1er. recinte 13’15 de llarg X 6’10 d’ample. Segon recinte més al sud 10’48 X 4’2, altura a nivell de la porta 2’35. Mesures de la porta 1’23 altura, 0’90 m. ampla.
Situació: Polígon 10, està entre les parcel·les 399 i 527.
Estat: bastant deteriorat però de moment no presenta perill imminent de destrucció.
Altres detalls: La paret oest és de maçoneria ordinària amb pedres cara vista amb morter de calç i arena d’un gris blau molt agradable a la vista; a alguns llenços els falten trossos i en la portalada ha caigut el llindar i no té porta. La paret est que està al costat del penya-segat és de pedra seca, bastant completa. El paisatge és espectacular amb vistes al nucli axial de la Serra, La Plana i la mar.
Propostes de millora: Procurar la conservació per mig de la seva protecció oficial tal com proposarem amb els altres colmenars. Per a ser visitable seria necessari habilitar un sender.
Fotos Joan i Josep Herrero Pons
Bibliografia
Jorge Crespo, “Els fantasmes del bosc. Fets i curiositats del teixó”. Revista Mètode n. 99, Universitat de València. Tardor 2018. Accessible a https://metode.cat/revistes-metode/article/els-fantasmes-del-bosc.html.
Joan Fuertes Palasí, El Término Municipal de La Vall d’Uixó, Patrimonio no Catalogado. Monografies d’Arqueologia i Història, Associació Arqueològica de la Vall d’Uixó, 2004.
Óscar Pérez Silvestre, “Els vasos de suro: tècnica, expansió i desaparició d’un ofici tradicional”. Revista Camp de l’Espadar 12, juliol de 2009, pp. 16 a 23. Accessible a https://www.serra-espada.org/wp-content/uploads/2016/05/camp12.pdf.
Sílvia Marimon Molas, “Descobreixen una pintura rupestre que mostra com es recollia la mel fa 7.500 anys”. Diari Ara, 07/07/2021. Accessible a https://www.ara.cat/cultura/descobreixen-pintura-rupestre-mostra-recollia-mel-7-500-anys_1_4046133.htmlhttps://es.wallapop.com/industria-agricultura/extractor-de-miel
https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Enfermedades_de_las_abejas
https://www.comunitatvalenciana.com/es/valencia/bicorp/monumentos/cuevas-de-la-arana
https://www.nationalgeographic.com.es/animales/abeja
Visor Sigpac http://sigpac.gva.es/visor/, Visor GoogleEarth, Visor Google Maps
https://www.google.es/search?source=univ&tbm=isch&q=recipientes+antiguos+para+las+colmenas&sa=X&ve
Agraïments
Donem les gràcies a les persones que amb la seva ajuda i assessorament han fet possible aquesta publicació.
Ballester Adsuara, Cristian
Cabanyes Vilar, Josep Maria
Cantos Pla, Juan
Fuertes Palasí, Joan
Herrero Pons, Joan
Herrero Pons, Josep
Lengua Mondragón, Ismael
Lengua Rochera, Herminio
Llorens Molné, Joan Maria
Martí Traver, Higinio
Muchola Llidó, Benjamín
Ordóñez Llidó, Patrícia
Pérez Silvestre, Óscar
Peris Llidó, Blai
Pitarch Andrés, Ximo
Pitarch Royo, José
Pla Pla, Fernando
Rico Blasco, José
Serra Herrero, Vicent
Silvestre Villalba, José
Vilar Alba, Pasqual
Vilar García, Pasqual
Vilar Herrero, Nelo
Vilar Llidó, Juan
ARTANAPÈDIA 