Serena, «Siempre victoria»
Tenim el privilegi d’albergar el primer disc de Serena, grup de rock d’Artana, titulat «Siempre victoria», amb quatres cançons originals i quatre versions de clàssics del heavy metal, dos d’elles amb lletra de Serena. Una fita en la història musical del nostre poble, que tradicionalment ha deixat pocs registres sonors. És una iniciativa de molta creativitat, valenta, apassionant i d’una dignitat incontestable. Alta cultura que ens agradaria que servira de precedent.
La història del grup mereix un relat que anem a referir ací mateix, però primer que res vos adjuntem les huit cançons. Gaudiu del rock&roll fresc i valent de Serena.
Podeu accedir a la llista de reproducció d’Ivoox ací mateix, o obrir els temes d’u en u a continuació, amb el seu respectiu relat.
Serena, «Siempre victoria»
- Montañas blancas (música y letra Serena)
“Montañas blancas” parla d’un jove que està tocant fondo en l’addicció a la cocaïna, i de les dificultats per a eixir-se’n d’ella. A més del drama humà, descriu els efectes físics del “mono”, amb les seues suors i malsons.
- Siempre victoria (música y letra Serena)
La cançó que dóna nom al disc està dedicada a Bruno Soriano, el nostre jugador de futbol internacional, de fet la paraula “Hiel”, que repetix el cor, és un apelatiu amistós amb què es referixen a ell els seus amics. Parlen amb admiració de la seua personalitat i de la humilitat amb què ha arribat tan lluny sense desvincular-se del poble ni de ser u més.
Es la estrella que nace de ti,
el guerrero que lucha hasta el fin,
es la magia que haces sentir,
que tú solo logras transmitir.
Como un gladiador en la arena,
luchas, ganas, ganas, luchas,
de la nada has llegado a la gloria,
eres espejo en el que mirarse.
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Siempre victoria, siempre victoria,
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
El capitán de un gran batallón,
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Siempre victoria, siempe victoria,
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Tu nombre está en nuestro corazón.
Es el fuego que hay en tu interior,
humildad, osadía y tesón,
el sueño pasa a ser realidad,
la leyenda a la eternidad.
Y por más que pase el tiempo
tu legado ya es memoria,
de la nada has llegado a la gloria,
eres espejo en el que mirarse.
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Siempre victoria, siempre victoria,
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
El capitán de un gran batallón,
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Siempre victoria, sienzpv victoria,
Hieeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Tu nombre está en nuestro corazón.
Como un gladiador en la arena,
luchas, ganas, ganas, luchas,
de la nada has llegado a la gloria,
eres espejo en el que mirarse.
- Las guerras del mal (música y letra Serena)
Poca explicació necessita: les calamitat que passen en una guerra, l’enfrontament entre persones que no tenen cap conflicte entre elles o el patiment que causa sobre els més inocents. La gent poderosa es beneficia de les guerres. Quan publiquem esta pàgina ens trobem a més en plena guerra d’Ucraïna i resulta una cançó d’actualitat.
- Amigo del ayer (música y letra Serena)
Una cançó bastant especial, escrita per Ximo pensant en son pare, que va faltar d’accident fa molts anys. Una cançó dedicada a una persona concreta però que té sentiments universals. Emotiva i profunda, en la millor tradició de les balades del heavy metal.
- Noche de rock (letra Serena)
Una versió del tema Breaking the Law, de Judas Priest, sobre la que s’ha inclòs una lletra pròpia completament autònoma. Es parla del retorn de Serena, de que continuen ací i en forma. La cançó és desenfadada, optimista, contràriament a molta música heavy que adopta una tonalitat més fosca.
- Eres tú (letra Serena)
Una cançó del grup W.A.S.P. molt coneguda, titulada Wild Child, com l’anterior d’un heavy molt divertit. En un principi la van incorporar al repertori perquè eren capaços de tocar-la, però ací li han canviat la lletra completament. Es tracta d’una crítica a la corrupció que devasta la vida pública en la nostra societat. Es reivindica un món millor i ens interpel·len per a fer-lo possible.
- Al otro lado del silencio
Una versió de la coneguda cançó del grup basc de heavy metal, Ángeles del Infierno, que permet el lluïment de veu i instruments.
- Maldito sea tu nombre
L’última pista del disc és novament una versió d’una cançó del grup Ángeles del Infierno. Són temes que els ixen molt bé, bonics, coneguts i que arriben a la gent. També són temes difícils de cantar, i Rodrigo es lluix amb els aguts.
Una conversa amb Serena
El divendres 30 de setembre de 2022 vam quedar al bar de la Caixa amb Ximo, guitarra, i Rodrigo, veu de Serena, que ens van parlar de la trajectòria del grup i del seu CD. “Un camioner que va a la prega i que és productor de mel i un soldador”, ens diuen d’ells mateixa. La dignitat de la música amateur, l’esperit del rock de garatge, del rock de barri -de poble-.
Este és el resum de la conversa.
Inicis del grup
Serena en acció al local de Bruno Soriano.
En 1992-93, uns xavalets ben coneguts en Artana, Ximo i Patri, que ni estudiaven ni encara treballaven, van decidir formar un grup de rock. En ple estiu van agafar el cotxe de línia i se’n van baixar a Castelló. Com no sabien a on anar, van passar per una tenda de guitarres i instruments musicals, ‘Musical Portalés’. Allí els van indicar a on hi havia una acadèmia de guitarra per a tocar rock, però els van advertir que en estiu estava tancada. Igualment se’n van anar a l’acadèmia i casualment van trobar al professor regant les plantes. Aquell encontre va decidir el futur de Serena: es van apuntar a l’acadèmia i els següents anys van estar anant a dependre a Castelló.
Conten que els van ensenyar a tocar alguna cançó més simple o a tocar junts, que era molt emocionant. Després Alejandro Vilar, “Robín”, es va animar a tocar el baix amb ells. Ja només necessitaven un bateria, però no n’hi havia ningú en Artana que tocara o tinguera interés. D’alguna manera, un xic de la Vilavella es va assabentar i va pujar a conèixer-los en una moto Rieju; era Héctor, a qui la gent d’Artana coneixerà perquè és fill de “Pilareta la de la Tasca”, persona molt popular al nostre poble. A Héctor li agradava el rock, li agradava el heavy, tampoc no tenia ni idea de bateria però es va brindar a comprar-se’n una i aprendre a tocar-la.
Ens imaginem l’entusiasme que causava l’empresa.
L’any 97-98 ja dominaven bé els instruments i van fer un concert en el parc amb el grup Bloody, una altra iniciativa que agrupava músics d’Artana i Eslida.
Membres actuals i històrics
Rodrigo, Patri, Josep, Pepe i Ximo.
Sobre l’any 93 ja tenien alguna noció, diuen que “no tocaven bé” però ja els eixien algunes cançonetes i van tocar a festes d’Artana. Va cantar Alejandro Vilar, el baix, perquè no tenien cantant. En 1994, el mateix any que se n’anava a la mili, va fer de vocalista Jose “Panxut”, i ja van eixir del poble: van tocar en Alcalà de Xivert, en un pub. Van haver d’ajustar les dates perquè Jose s’incorporava a files ixos dies. El concert va ser un triomf total, hi havia molta gent d’Artana però a banda estava ple de gent d’allí i va ser “la gran nit”, un gran èxit que va estimular encara més la seua vocació com a banda de rock.
Després, de nou sense vocalista, li van demanar a Rodrigo “Colàs” que els tirara una maneta cantant en els assajos. Rodrigo era part del grup d’amics, anava a tots els assajos i se sabia totes les cançons… i va resultar que cantava molt bé! Els amics anaven habitualment a vore els assajos i participaven del gust pel heavy i pel rock. Rodrigo es va negar en principi, per vergonya o pànic escènic, però en tastar-ho li va agafar el gust.
Des de l’any 97-98 la formació manté els seus integrants. Ho va deixar Héctor però es va sumar Pepe “Campanario” a la bateria, i Josep Herrero va substituir a Alejandro al baix. Josep tocava abans en Bloody, amb el seu germà Joan, un xic d’Eslida i u de Nules, tots molt bons músics. Amb ells van fer el concert al Parc. Més avant, amb el grup consolidat, van fer un altre concert amb un altre grup mític en la música pop-rock d’Artana: Black Swan, a la Casa de la Cultura. Als concerts anava “tot lo poble” i es feia molt bon ambient. D’este segon concert hi ha un vídeo gravat per Roberto Silvestre, que lamentablement té un so deficient.
La formació actual està integrada per Ximo, guitarra; Rodrigo “Colás”, veu; Pepe “Campanario”, bateria; Josep Herrero, baix; Patri, guitarra. És de justícia anomenar a aquells companys que passaren pel grup i que deixaren molt bon record: José Herrero, “Panxut”; Héctor de Vilavella i Alejandro Vilar (dit amistosament “Robín” o “Satán”).
El grup és conscient del seu caràcter amateur i del seu abast local. Són cinc persones del poble, amics, amb una diferència d’edat de només dos anys; cinc persones “de la cantera” que s’ho passen bé d’ixa forma. És un luxe.
En l’actualitat també estan en un bon moment, amb la gravació de “Siempre victoria”. Parlen de com han gaudit del grup, del tracte entre amics, de l’energia del projecte i del mateix rock&roll. Les energies renovades es van vore aturades per la pandèmia, i el futur és incert encara que estan molt animats.
Repertori
Al principi tocaven cançons senzilles per a ells, per exemple el “For whom the bell tolls” de Metallica, que va començar cantant Ximo en anglés i que després l’únic que es va atrevir a cantar-la en directe va ser Rodrigo. Diuen que un anglés “per damunt-damunt”, xafat o xapurrejat un poc. També tocaven “Al otro lado del silencio”, una balada del grup basc de heavy metal Ángeles del Infierno, que Rodrigo canta molt bé i permet que es lluïxca la veu i les guitarres (es pot sentir en “Siempre victoria”). El repertori inclou “Flojos de pantalón”, de Rosendo; algunes cançons de Medina Azahara que barrejaven lliurement amb molt d’atreviment; altres cançons d’Ángeles del Infierno, que s’ajustava molt bé al que ells feien, com “Prisionero”; o el clàssic “Los rockeros van al infierno” de Barón Rojo; “No hay tregua” de Barricada…
Aquelles cançons les conexia bé el seu públic i era fàcil fer-se amb el favor de la gent. Amb el CD s’ha augmentat l’aposta: fer cançons noves, música i lletra, i cantar-les a gent que no les ha sentit mai. Encara no s’han cantat en públic. Aixina i tot, el CD s’ha distribuït modestament però ha tingut molt bona acollida —i els fans estem esperant el concert en directe!—. En l’àmbit artanenc, amics i joves ja coneixen les cançons i hi ha una clara demanda de més activitat. Molta gent es va involucrar per a que tornaren… abans que la pandèmia ens confinara a tots. El disc va sorprendre a molta gent, està currat en lletres i música.
«Siempre victoria»
Portada del CD, dibuixada per Nicolàs Verreaux.
La gravació del disc es va fer tocant tot el grup en directe, en un sol i intens dia, a la Casa de la Cultura. Un treball que podria haver sigut de vàries setmanes es va fer en huit hores: a les huit es van posar a muntar, a les nou ja estaven gravant, i no van acabar fins les huit de la vesprada (amb dos pauses per esmorzar i dinar a la Caseta del Plano), en total tocarien les cançons unes trenta vegades, van acabar esgotats, tant la veu de Rodrigo com els dits dels músics. Tocaven tots a una i si s’enganyaven en alguna cosa ho repetien: no dixa de ser un directe.
El va gravar un amic de Nules que tenia un equip semiprofessional i s’ho va currar molt. No hi ha ornamentació digital ni “autotunes” de cap tipus, la faena del tècnic va ser bàsicament netejar sons estranys.
Sobre la composició de les cançons, música i lletra, cada tema partix d’una idea individual però es treballa entre tots, de manera que, com es pot vore, l’autoria és compartida. El procés creatiu és molt estimulant, i es passa de la simple artesania musical de l’intèrpret al treball creatiu.
Ens parlen d’un dinar, amb concert en petit comité, que es va fer al local de Bruno Soriano per tractar d’organitzar un concert de presentació del disc. És en este concertet a on es va fer la major part de les fotos que adjuntem. Allí es va acabar la composició de la cançó dedicada al futbolista, “Siempre victoria”, amb el seu concurs i la seua autorització.
La portada del CD és de Nicolas Verreaux, “el Francés”, un altre amic amb molta habilitat per al dibuix. És una il·lustració amb molt de caràcter, que partix de la idea que li donà el grup: “un gladiador en l’arena”. El logo el va fer en els anys 90, quan van tocar al seu cassal, i s’ha recuperat per a l’ocasió.
El nom “Serena” pareix idea de Patri, tot pensant en aquells músics que tocaven a la serena per la nit, de vegades clandestinament.
Ara encara els queda pendent, si més no, un remat a l’altura, com a mínim un concert de despedida, menys abrupte i que faça justícia tant al grup com als nombrosos fans, entre els quals ens trobem.
***
ARTANAPÈDIA 