El jove apòstol del valencianisme que volgué sacsejar el camp valencià

Vicent Baydal Sala
(@vicentbaydalsala)
Professor d’Història a la Universitat Jaume I
de Castelló i cronista de la ciutat de València

19230115012bap001x

(Revista Saó. Any XLIV, núm. 462. Octubre 2020, pp. 32 a 35.)

«Lo camí a seguir pels esperits valents és predicar molt i unir-se els predicadors, i cada u personalment i a vegades junts sembrar i, quan la llavor haigue produït un poc més, mamprendre la tasca d’enlluernar la testa dels pobres llauradors». Ja amb 17 anys, en setembre de 1916, poc abans d’anar-se’n a Barcelona a continuar la carrera de Medicina, l’artanenc Vicent Tomàs i Martí tenia les coses clares: calia predicar amb abnegació el valencianisme en el camp valencià. I així ho refermava uns mesos més tard, pel juliol de 1918, després d’haver retornat per a continuar la carrera a la capital valenciana i publicar el seu primer article a La Correspondencia de Valencia, el principal òrgan d’expressió del valencianisme d’aleshores: «Que escuchen la buena nueva los abnegados labriegos de nuestras privilegiadas huertas y los austeros de nuestras montañas. Y para esta labor nadie más indicado que los escolares, pues bien por habitar en pueblecitos o tener facilidades de ir a ellos, están en mejor situación para predicar nuestros principios. (…) En toda nacionalidad han sido los estudiantes el principal factor de la lucha libertadora».

En aquells moments, Tomàs era un dels elements més actius i destacats de l’Agrupació Escolar Nacionalista que acabava de fundar amb altres estudiants de la Universitat de València, com Francesc Almela i Vives o Maximilià Thous, i de la qual va ser secretari i president al llarg de 1919 i 1920, coincidint amb els intents de la Unió Valencianista d’Ignasi Villalonga per a obrir-se un espai en el panorama polític valencià. I entre classes, exàmens i actes estudiantils, l’inconformista de la serra d’Espadà va anar covant el projecte que l’obsessionava des d’adolescent: «Demasiado 1922-III-Aplecnacionalismo floralesco; demasiado nacionalismo “posseur”; demasiado nacionalismo imitativo y muy poca abnegación, muy poco sacrificio, muy poca vocación de mártir»; «Estudiemos, forjemos conciencias, grupos más o menos importantes de apóstoles y convictos que, cual ondas hertzianas de valencianidad, vayan irradiando en torno de sí», «Falta el hombre, el que encauce el clamor de protesta, el que inflame los corazones sedientos de ideal, el que ofrezca un plan ideológico salvador. ¿Lo tenemos? No. ¿Lo tendremos? “Chi lo sa”». I així, en l’estiu de 1919, en un intercanvi d’articles amb Carles Salvador, qui exercia de mestre a Benassal, nasqué la idea de constituir una Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València –finalment dita Lliga de Solitaris Nacionalistes– per tal d’unir tots els valencianistes aïllats de les comarques i enfortir així el nacionalisme valencià, que fins llavors havia estat fonamentalment urbà.

L’universitari, de 20 anys, era ben conscient que es tractava d’una tasca hercúlia i de llarg recorregut –«la victoria en que hemos de pensar no ha de ser inmediata en nuestra vida, ofrendada como premio, sino una gloria lejana, quizá para nuestros nietos»–, però els seus ferms ideals nacionalistes l’imbuïen amb una força extrema, segons apuntava el mateix Carles Salvador en recordar la celebració del 9 d’Octubre del susdit any a la ciutat de València: «En esbrinar-li que era portador d’una fulla valencianesca, arrebatant-li d’un bell en sec un gruixut nombre de la sembradora fulla, em posí a repartir-la amb fervorosa unció. I d’aquest mode obrava públicament la penya que porta el nom “Drac Alat” i quins membres obren secretament amb dèria d’apòstols». El mateix Tomàs es delia per ser la persona que portara «el apostolado de proselitización en los campos» i poder escriure així «su nombre con letras de oro o con letras de sangre en la eternidad de la Historia Patria», costara el que costara, segons va deixar també escrit en la novel·la inèdita Lliris de passió: «Fondre aquell gel, renovellar aquelles gentades, era una obra de titans que amb constància lluitaren en la mampresa. […] Volien calar foc nou, rejovenir l’exhaurida Pàtria».

Així les coses, entre 1920 i 1923 la Lliga de Solitaris Nacionalistes, comandada per l’artanenc, va anar materialitzant el seu projecte d’expansió rural a través d’una triple via. En primer lloc, mitjançant la convocatòria estival, al juliol o a l’agost, dels Aplecs de l’ermita de Sant Antoni de Betxí per tal d’establir contactes –«en ells se coneixen els adeptes isolats per les viles, s’enfortix el sentiment de tots i s’establix un lligam que fonamentarà les futures milícies de nostra Pàtria»– i per a pensar i fer balanç de l’estratègia anual, centrada en el proselitisme –s’escrigueren cartes als capellans, metges i mestres dels pobles–, les accions lingüístiques –Carles Salvador hi presentà, per exemple, el projecte de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana– i la formulació d’una política agrària pròpia. En segon lloc, s’intentaren formar nous nuclis valencianistes, que, més o menys nombrosos, anaren sorgint a Vinaròs, Benicarló, Hortells, Benassal, Tales, Artana, Eslida, Betxí, Castelló, Vila-real, Borriana i Nules, i s’afegiren com a delegacions de la Joventut Valencianista a les ja existents de Paterna, Ontinyent, Cocentaina, Alcoi i Alacant, aprofitant que el mateix Vicent Tomàs i Martí fou el president de l’entitat en 1921 i que a l’any següent ho fou el seu íntim amic Adolf Pizcueta. Finalment, en tercer lloc, el predicador universitari es llançà a una incansable tasca d’agitació i propaganda a través de mítings, conferències i articles en premsa, especialment a partir de l’allunyament dels jóvens valencianistes del partit i els mitjans de comunicació de l’esmentat Villalonga, a causa del seu viratge moderantista.

En conseqüència, a començaments de 1922 l’artanenc fundà El Crit de la Muntanya, la publicació mensual, amb una tirada de fins a 500 exemplars, en què bolcà la seua ànsia propagadora i els seus plantejaments radicals en què vinculava la millora del camp valencià a l’expansió del valencianisme, amb una «acció clarament “independentista”», segons el seu principal biògraf, Vicent Franch: «Si València fora ama dels seus diners, si València poguera organitzar la seua ensenyança agrícola, el seu crèdit i marcar la política aranzelària que li convé, nostres hortes i muntanyes no produirien debades. […] Tot açò no són ensomnis i quimeres. Seran realitats si tots vosaltres, llauradors valencians, gireu els ulls cap a la nostra vera Pàtria i trenqueu els lligams que ens unixen a un sistema polític que ens arrastra a la mort». Amb tot, la situació s’esgarrà per complet l’estiu de 1923, justament quan Tomàs i Martí havia acabat la carrera de Medicina. Aquell any, el IV Aplec Valencianista de Betxí esdevingué un fracàs d’assistència, entre altres raons per certes desavinences amb el nucli de Vila-real, i a penes un mes i mig després el general Miguel Primo de Rivera feu un colp d’Estat que instaurà una dictadura militar. El Crit de la Muntanya, doncs, deixà de publicar-se i tant els Solitaris Nacionalistes com la resta d’entitats valencianistes hagueren d’entrar en un impàs forçós que s’allargà fins al revifament de la dècada següent.

El jove apòstol del valencianisme que volgué sacsejar el camp valencià, però, ja no ho veuria, puix que va morir al febrer de 1924, amb a penes 25 anys i tota una carrera professional i d’activisme per davant. Sens dubte que amb la seua existència el valencianisme dels anys 30 hauria estat encara més fèrtil i potent. Però els seus nets i besnets, si més no, resseguim el seu camí amb la mateixa fermesa que ell va mostrar sempre, fins i tot en un dels seus darrers textos publicats en aquelles hores greus: «L’esperança ens somriu i ens mostra l’avenir».

%d bloggers like this: