Entrevista a María Herrero Vilar, “Marí Peneque”

Entrevista a María Herrero Vilar, “Marí Peneque”

Hem entrevistat a María Herrero Vilar, coneguda com “Marí Peneque” (1934), de qui ja havíem publicat una col·lecció de fotografia; a esta col·lecció remetem al lector per veure imatges d’alguns dels protagonistes del seu relat. María és família directa de l’editor d’Artanapèdia, però sobre tot, com es veurà, té moltes coses que contar. La memòria oral autobiogràfica (que, recordem, la UNESCO va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat en 2003) és una prioritat per a nosaltres, però el treball que demana és encara superior a la mitja del que ens exigeix l’Artanapèdia, i hem de recordar que esta pàgina es fa de forma altruista. L’Ajuntament del poble, que hauria de ser el més interessat, va rebutjar un projecte per treballar sobre esta qüestió, i lamentablement la resta d’institucions són igual de lamentables, incloent les institucions acadèmiques i culturals.

Colla de joves en un berenar a finals dels anys 40. María és la xica de l’esquerra.

Tornant a l’entrevista, Marí Peneque està molt lúcida i té molta memòria. Més avant seguirem entrevistant-la, perquè hi ha moltes qüestions que volem que ens aclarisca sobre la vida al poble a mitjans del segle XX, en un context de misèria econòmica, política i moral.

María no ha volgut que es veren imatges seues, i per suposat anem a respectar-ho escrupolosament. Ací teniu l’arxiu de so i la transcripció fidel de l’entrevista, amb algunes notes aclaridores de la nostra collita per als seus records de la Guerra Civil. Com bé recorda l’entrevistada, en aquell moment només tenia quatre o cinc anyets i de vegades es barregen dates i esdeveniments. A més a més, en parlar d’estos temes cal destacar el nivell de desinformació que existeix, fins i tot entre les persones que van viure aquell moment, desinformació alimentada per 40 anys de dictadura —per a saber més, la millor referència per Artana és el text de Josep Herrero Andrònic Pla Montesinos. Apunts biogràfics, per al que va entrevistar a més de 30 persones.

A partir dels seus records desorganitzats podem establir un ordre dels fets: en aproximar-se el front, encara amb administració legal de la República, es van construir refugis en el poble i es va preparar la defensa en la línia XYZ al llarg de la Serra Espadà. Al començar els bombardejos de l’exèrcit franquista, bona part de la població es va refugiar en coves pel terme; la família de María va estar primer a les covetes de Vilambuig, prop d’un garroferal de la seua propietat, però per la proximitat al poble els va aconsellar anar-se’n als Fonedors, on va anar gran part del poble (fins a 400 persones, es diu). Després se’n van tornar al poble i van assistir a l’entrada de l’exèrcit franquista en Artana. Després se n’anirien a Castelló, deixant la casa a una família d’Eslida. Al cap d’un temps, amb el front estabilitzat, Artana era un espai relativament segur, on es feia la intendència de l’exèrcit franquista desplegat dalt de l’Ombria, i Maria i família van tornar a casa. Amb cinc anyets anava a parar el ranxo a les eres de la pujada al Calvari.

Però més enllà de la guerra, les temàtiques de què hem parlat han sigut:

  • La Guerra Civil a Artana, vista per una xiqueta de 4 anys
  • L’escola i els estudis en la immediata postguerra
  • L’economia familiar
  • L’espart
  • La cotització social

Entrevista a Marí Peneque

Ir a descargar

LA GUERRA

Vosté tenia dos anys quan va començar la Guerra [1936], però quan va arribar el front ací ja en tenia quatre [1938]…

[…] -Entonces ja tenia quatre anys, per això me’n recorde d’algunes coses.

-Vosté se’n recorda de quan van entrar els nacionals, que van entrar pel Castell…

-Pel Castell, que van passar per ací, per este carrer avall[1]. I és quan es va assomar l’auelo i volien emportar-se’l: “Que salga el paisa, que salga…”[2]. I com estava el tio Juan, que estava gitat ahí dins al quarto[3], va eixir l’auela: “Ai, pues si el tinc ahí al llit gitat…!”. –“No, no, el paisa, ese que ha salido”. Pero n’acabant com baixaven tots tan atropellats se’n van anar i ja no li van dir res més, se’n van anar i avant. Ací estava el tio Benjamín, la ti’ Cristina, la ti’ Doloretes, Benjamín, estàvem mosatros, estàvem tots baix d’eixa escala…

-Tots ahí? Ahí com cabien?

-Rodats de cadires i matalaps damunt de les cadires, per si bombardejaven. I mosatros baix, amagadets ahí. N’acabant tocaven els mateixos moros, com n’anaven tants, tocaven al picaport de la ti’ Cristina i el tio Benjamín. “Pom-pom”, “-Ai, això és ma casa! Això és ma casa!”, però no va eixir. Els moros van pegar avall i ja no els van dir res més. I n’acabant pues no res, va començar la Guerra entonces…

-Ací sí, clar.

-Es van desorientar tots, es va ficar el front allà a l’Ombria i tiraven cap al Castell perquè, claro, com els moros venien de dalt, pues anaven tirant-se, aquells ací i estos allí, no ho sé, entonces ja no me’n recorde d’això. Els moros se’n van baixar tots per avall, anaven cap allà. I en acabant ja va començar la gent a tindre por i anar-se’n per les muntanyes, a amagar-se per totes les coves que hi havien per la muntanya, que ahí n’hi havien dos o tres que se’n van anar… l’auelo Joan i… qui seria l’altre? No seria el tio Teodoro, pare de les Metes? Que vivien ahí dalt. Eixos es van amagar en la muntanya, en una cova de la muntanya, i van anar n’acabant a buscar-los allí, a dir-los que… Claro, allí ni tenien menjar ni tenien res, estaven allí amagats i avant. No ho sé si els portaven allí algo de menjar, que sabien a on estaven. I com aquells entonces, igual t’auelo, i l’edat era per anar a la guerra… Que ya tenien edat, p’anar-se’n! Però eixos se van amagar pa’ que no els digueren res[4].

-Això no ho sabia.

-Sí, home, com l’auelo d’ací, i tots tenien edat per anar-se’n.

-Ells van nàixer el 1900, tindrien 37 ó 38 anys…

-Per això et dic que estos anaven amagant-se per a on podien. N’acabant, quan van començar a tirar per ací al poble és quan mo’n vam anar tots a la muntanya. Vam anar allà als Fonedors i allí no sé quantes famílies hi havien. Tu has conegut als mudets? Pues eixos estaven tres germans i dos germanes [ells eren muts els tres, elles no] tots allí, als Fonedors. Mosatros estàvem al secà de dalt, a on estaven les boques, i ells estaven a les boques de baix, uns i altres per amagar-nos de nit. Ficaven… els homes tots van portar matalaps amb animals, amb matxos i conforme podien… Mosatros [vam dur] tot lo que teníem: la cabra, el tio Vicente acabat de nàixer fes-te compte, va nàixer… l’any 37 va nàixer ell. Un any! Pues l’auela amb ell al braç, estirant de la cadena de la cabra i el cabritet arrastrons per darrere, i l’auelo i l’auela i el tio arrastre, perquè no podia anar. Pues tots cap a les coves dels Fonedors.

-Vostés primer van estar ahí en Vilambuig.

-Primer en Vilambuig.

-Ahí també eren vàries famílies, no?

-Ahí també, però jo només me’n recorde de mosatros. Era al principi. El tio Vicente… no, el tio Vicente no: el tio José i jo que érem més fadrinets anàvem pels secans a buscar orégano per a fer-nos desayuno, per als xiquets fer-nos de matí desayuno, i a l’auelo, i d’això fer-los sopes d’orégano, lo que podíem aconseguir. I en acabant és quan ja vam passar als Fonedors. Van dir que ahí hi havia més perill perquè estàvem més a la vora del poble i estàvem més… En fi, que de veritat jo no sé explicar-ho tampoc perquè jo era xicoteta i no podia explicar-ho, però mos en vam anar allà als Fonedors i allí vam estar… no sé quantes dies deguérem estar allí, no sé… I mos amagàvem allí, tots als forats ixos de les boques de les mines, havien d’entrar tots per dins i els matalaps tots uns darrere d’altres, uns darrere d’altres, i n’acabant els que estaven més fondos havien de passar davant, i després els de fora. I aixina no sé els dies que vam estar. Després ja vam passar quan mo-ne vam anar a Castelló. Después en Castelló també… quant de temps deguérem estar? No ho sé tampoc exacte. Però sí, estàvem en un pisso, pisso alquilat. Propets de la presó de Castelló estàvem[5], d’això sí que me’n recorde. Hi havia allí una plaça, hi havia allí uns refúgios. En eixa plaça hi havien uns refúgios, estava allí la boca del refúgio, propet d’on estàvem mosatros. I de matí mos feia alçar m’auela, la teua bisauela: “Hala xiquets, alcé-vos, alcé-vos”, a mi i al tio José i mos s’emportava al refúgio i els altres es quedaven al llit. No tenien tanta por, no ho sé… I sentíem passar l’aviació i… quan senties els xolits, les canonades que pegaven, corrent dret al [refugi]… I ací també vam tindre refúgios. Ahí baix en hi havia u, ahí baix, que si haguera caigut una bomba a la boca haguérem mort tots els que entràvem. Ai, no hi havia eixida! Començava d’ahí de casa Paco Pallarés, del carrer Sant Vicent. Eixe carrer per baix estava tot foradat. I entràvem per una boca per ací baix, a dins, entràvem cap a dins, però dis-me tu, quin refugio era que si haguera caigut una bomba tots morts. No hi havia eixida! Després hi havia un altre refugio ahí dalt a la era. Ahí també anàvem al refugio, segons per a on venia la cosa mos portaven ací i allà, al refúgio. A la plaça Nova en hi havia un altre. A on està eixe quadro que està tapat, ahí estava la boca, i la boca eixia al carrer Dalt, allà dalt.

-Ah, pues era llarg…

-Eu si era llarg! Ahí sí que hi havia una altra boca allí. Eixe estava bé, però els refúgios que hi havien ací al poble com eren? Eren tots aixina. Un altre ahí dalt a la era. Dalt de les pallisses estava una altra boca de refúgio. De tot això de tot me’n recorde. D’això sí que me’n recorde. Després, els soldats, quan estaven ací els… no sé si serien els d’esquerres o els de dretes, no ho sé. Els nacionals, serien…[6]

-El front va estar molts mesos…

-Ai, nou mesos, va estar ahí. I ahí dalt, a la era a on viu Francisco, darrere, dalt a la era, ahí estava a on feien el gasto, estava la cuina dels soldats, i anàvem els xiquets, jo anava… “Hui fan llentilles!”, hala corrent, jo amb el perolet a per les llentilles.

-Això seria després de vindre de Castelló, no?

-Després de vindre de Castelló.

-Pues ja està clar, eren els nacionals.

-Eren els nacionals, ja. I, ja te dic, poques coses més puc contar perquè era jo xicoteta i només me’n recorde d’això, de quan estàvem allà en els Fonedors, que no sé quina quadrilla dels que estaven allí, van passar els soldats: “¡Que viene la aviación! ¡Que viene la aviación!”, i tots a amagar-se, tots a amagar-se al refugio, a amagar-nos tots al refugio, i uns que tenien la paelleta acabadeta de fer, com els del refúgio… l’aviació va passar molt prompte, que no… ni la deguen sentir, a la que van eixir ja se l’havien menjat els soldats [risses]! Amb la fam que duien tots! I va vindre bé! “¡Que viene la aviación!”.

-Molt malmenjats anaven, es veu.

-Ai, si anaven malmenjats, pobrets…! Patien molta fam.

-Això va ser ja als Fonedors.

-Això va ser ja als Fonedors, sí. Però en acabant, quan estaven ací els nacionals que mo’n vam anar tots a casa, que van tirar la casa dels teus bisauelos… allí a on viu el fill de Ramón de Clàudia[7]. Ahí era la casa d’ells, de t’auelo i t’auela. Pues, eixa casa la van tirar i t’auela estava dins, i tota arrublida d’escombros. I al saber això, que hi havien morts, entonces és quan se’n van tornar tots cap al poble, en acabant, entre uns que els havien tirat la casa i l’auela estava dins i tot això, corrent tots cap ací. I a mosatros també mos van tirar… mos van bombardejar la casa d’allí baix del Salamero, que era nostra, eixa també va caure una bomba allí. O siga, que entonces va ser quan ja mo’ne vam vindre tots a casa. Però ací, quan ja estaven els nacionals, que estàvem mosatros en Castelló, esta casa… bueno, la van ocupar perquè van voler ací també, deixar-la: a un matrimoni d’Eslida. I estaven ací en esta casa.

-Ah, d’Eslida va vindre gent ací a Artana, fugint del front?

-Sí, sí, van vindre ací i van estar ací en esta casa. El… no me’n recorde com els deien. Els d’Eslida, i eu!, teníem molta amistat n’acabant. Però saquejaven les cases… Ací, a les cases que sabien que hi havien animals i tot això, se’ls enduien tot: gallines, pollastres, conills… Allí darrere, l’auela d’allí darrere i l’auelo: “Ui, pues ací tenim gallines, amagueu-les, amagueu-les!”. Tenien por, claro, entraven a les cases i tot i sentien als animals i se n’entraven corrent a agarrar-los. Patien, pobrets, quanta fam patien! I… no ho sé, tot això. No puc dir més, que jo era xicoteta i no puc donar raó de les coses. Sé lo que sentíem, lo que vam vore i jo, que tenia poc de coneixement… quin coneixement podia tindre, amb quatre anys? O cinc i sis, quan es va acabar la guerra què tenia jo, cins anys? Cinc anys. Quina explicació…? Me’n recorde que quan venia l’aviació anàvem a amagar-nos a l’església. No te cregues que…

-I al campanar, em va dir ahir?

-Quin pensament! Pujaven al campanar… Quin refugio? No cap! Entraven allí al cor i s’amagaven per allí. Baix també… No sé si va caure una bomba o no sé què. En les esglésies, com si Déu ho fera aposta, no explotaven. Va caure una bomba o un projectil o no sé què i no va explotar.

-En Nules la van arrasar, va anar tot a terra.

-Tot a terra. Pues no, ací d’això no. Ací només era al temps dels rojos, que anaven pels carrers, això va ser antes de la guerra, per això va moure tot…

-Bueno, no és aixina. Eixes coses van començar quan va moure la guerra. Antes de la guerra ací no hi havia cap desordre.

-Ací només sé que van entrar a l’església i sants i santets tot ho van cremar. Després, van pujar ací pels carrers, ahí la Pastora, que tenia una llumeta, un farolet aixina penjant, i a la capelleta no van fer res però “Açò encara està ací?”, “pam”, en un tir o no sé què van trencar el farolet. I tots els farolets i les coses dels carrers ho portaven tot a tall. Després van pujar al Calvari, van traure al Cristo, van fer una foguera i el van cremar. I tot això, per a què?

-Això va ser en els dos o tres primers mesos de guerra…

-Quan va començar, perquè va entra el desordre, i avant…

-…perquè l’Església va recolzar el colp d’estat, entonces tota la gent que estava més revolucionada…

-Van fer animalades.

-Entre l’any 31 i l’any 36 que va començar la guerra, ací no va passar res. Tenim l’informe de la Guàrdia Civil i diu que ací va haver pau del tot, no va haver cap desordre.

-Ací, entrar… anar a les cases a buscar als capellans, de casa en casa… Ahí a la casa de les Sastres, que diem, en eixe carrer la segon casa era un estanc, dos dones vivien allí, fadrines, i tenien estanc. I ahí tenien un tio i un germà capellans els dos, estaven els dos amagats allí, i van anar allí i els van traure que els van enganyar, que anaven a fer-los només unes preguntes no sé què no sé quants, els van portar a l’hospital i de l’hospital al cementeri de Castelló. I a la porta d’allí els van matar als dos. I enfront d’eixos hi havia un altre home, un altre capellà que també se’l van endur. Després… nou, se’n van endur, no cal que te diga més. Hasta un altre xic que començava entonces a estudiar per a capellà també se’l van endur. Van matar a tots. I després… a gent particular no crec que en van matar cap…

-A un en van matar: al tio Picalí. Vosté no ha sentit parlar “del tio Picalí quan era fadrí”? El tio Picalí[8], sí, jo tinc els paper de tot lo que va passar en Artana…

-No ho sé, perquè va ser un desordre, un desastre…

-…era un llaurador…

-Sí, pot ser, al millor són d’estos més fanàtics que es degue ficar en algo i el van agarrar. Però no res, eixa temporada. En acabant no va passar res. Bueno, els que van tancar a la presó en acabar-se la guerra, tots els que eren d’esquerres, tots els comunistes els van agarrar i els van tancar a la presó. Molt mal fet lo que feren també; els de dretes van ser també uns berris que tampoc no està clar, això no ho mire bé. Van ficar la pena de mort i ne van matar; bueno. Però ademés d’això els que no van matar, quan venien al poble els feien fer moltes coses que això jo no ho trobava bé. Els feien anar a tots a missa en diumenge, i tots formats. Això jo ho trobava més lleig encara. Sí, tots… els que no anaven, a la presó altre camí. Però tots, tots. Per què fer-los passar eixa cosa, eixa vergonya… i feien dessaladures. Dessalat uns i dessalat els altres. Perquè quan la cosa es fa… hi ha un desordre, tot va igual de malament, igual per un costat que per l’altre. Però bueno, no res, mosatros… vam patir, sí, els nostres pares van patir tots perquè estaven els que fugien, s’havien d’encarregar, ho portaven tot, perquè mosatros érem xiquets i què, mosatros… ho miràvem això com un…

-Un comboi.

-Com un comboi. Un comboi encara. Diu: a les mines, pues a les mines tots, a jugar a tots los puestos, sí. Ja te dic, que… Res… Lleig. I que no torne a passar, per l’amor de Déu. Que tinguen coneixement els mandataris, que em pareix que en tenen poc igual d’un costat que d’un altre. Tenen poc de coneixement. Pa’ què venen tots estos lios i enredros que estan fent? Igual d’un costat que d’un altre. Pa’ què? Què fa falta això, per a tindre pau i viure conforme Déu mana?

ESCOLA

-Se va acabar la guerra i vostè va entrar en l’escola.

-A l’escola, sí… Entràvem: “Ave María puríssima…”. Vam entrar primer en pàrvuls, que déiem “parvulets”. Que mos feien l’escola ahí a la plaça Nova, a on viu… a la casa de la ti’ Beatriz. Ahí hi havia baix com un salonet. He anat jo i el tio Vicente també ha anat ahí. I d’ahí en acabant ja vam passar, primer una mestra que hi havia, que era molt simpàtica, que les xiques la volien molt. Aixina com ara al final anaven tots els xics i xiques tots a una, entonces no: entonces eren els xics amb els xics i les xiques amb les xiques. Mosatros en vam tindre una que li deien, primer, Doña Lolita me pareix, després Doña Consuelito, després… no sé els mestres que vam tocar… I a cada una tenia lo seu. Al final, Doña Rosario. Doña Rosario que també ho va passar mal, al principi. Els xicots li deien… Va estar una temporada que volia al pare d’estos electricistes, d’este de les cunyades de Maite, son pare. El pare de l’home d’estos electricistes. Li deien Ramon de Flora. I li cantaven cançons a Doña Rosario. No ha anat mai amb ella ni res, però deien que ella el volia, i li cantaven unes cançons més cotxines… Després d’això no res, mosatros després de Doña Consuelito vam estar amb ella hasta que es va acabar, hasta els 14 anys.

-A vostè li agradava, l’escola.

-A mi molt. Jo a escola anava molt a gust. Molt, vaig tindre disgust quan vaig eixir, no volia eixir encara.

-Home, i no hi havia opció d’estudiar?

-Opció d’estudiar? Les que volien estudiar estudiaven. Mira, ta tia[9], va entrar a estudiar; la filla del botecari, va entrar a estudiar, una que li deien Asuntín; després, qui va entrar? Juan Antonio, el germà de Pilar de Ferrero. I para de comptar. Després ja, hasta que es van fer més majors i ja va entrar… els capellans al seminari, en van entrar uns quants; a muntó en van entrar. En van entrar a muntó. I ja… de xiques i xics, a estudiar? No ningú. La ti’ Pallasseta també va entrar, però tampoc no va fer res […]. Sabuda per a dir versos i eixir al teatro. Però… ui, ho vam passar molt mal en aquells temps. I ací que, mosatros mira: pa de panís i no n’hi havia prou. El pa de panís, pobret… Jo per no dur troços de pa de panís a l’escola me n’anava sense esmorzar. Tenia vergonya. La ti’ Marí el Choto tenien forn, tenien panaderia, i tenien el pa molt bo. La ti’ Rosarito Bastero, que eren riquets, que tenien carnisseria i entonces eren riquets. Després, gent aixina pues tots portaven bocadillets, i jo per no portar pa de panís [risses], no en volia. I si el portava me l’amagava. Era molt roín el pa de panís, fill. Molt. Tonyo.

ECONOMIA

-La farina era de casa, no?

-Panís, de casa, claro.

-I blat no se’n sembrava?

-Blat també, però mosatros no teníem prou terra per a tanta cosa, i blat sí que en feien però n’hi havia poquet, mos s’acabava molt prompte la farina de blat. Només la guardàvem pa’ festes, pa’ nadal, pa’ Santa Cristina… Féiem pa mitanquet: la meitat de farina de panís i la meitat de farina de blat. Ja no era tan roín, ja era una miqueta més bo, però ja et dic. Entonces només eren bones, encara ho pense jo, per a les coques de sardina eren millor amb el pa mitanquet que el pa de ara. El pa de ara és més tonyo, més corretjós, i allí era d’eixos que se desfeia més prompte. El mossegaves i era bo [risses].

-I ací la Fiscalia vostè se’n recorda si marejava molt?

-Hombre! A mi m’ho diràs, la Fiscalia!

-S’emportava una part de tot, del blat…

-De tot, i en casa l’oli que collien, mira: ahí a l’escala, al replanell vam fer un clot fondo per amagar una gerreta d’oli. Ahí al corral, que teníem sempre una cabreta, a lo que és la bodegueta, això era un tros de corral, també, i teníem sempre una cabreta lligadeta; pues també, un fosso per a ficar una altra gerreta d’oli, que no és que en collírem molt, saps? Que no en collien molt. Però lo poc que collíem, sí, l’amagàvem. Perquè ja en el molí te llevaven la maquila… “Ai, mira, pa’ la maquila”. La maquila no sé la quantitat que llevaven, però ja en llevaven. Després jo no sé quantes vegades he anat a moldre panís, i blat també, que teníem, al molí dalt. Allí molien, i jo en huit o deu quilets al cap, en un saquet al cap, a moldre.

-Quants anys tindria vostè, perquè huit quilos o deu…

-Pues… deu o dotze anys, no sé què tindríem. Anàvem allí, quan féiem blat, blat; si panís, panís. I quan venia la Fiscalia, tancat i no es molia eixe dia. Con que moltes vegades “No, hui no aneu que hui ve la Fiscalia”. Claro, per a la Fiscalia tot això era estraperlo, no podíem moldre. Havies d’anar a lo que la Fiscalia ficaven, i per això quantes vegades anàvem al racionament de pa a les panaderies. Donaven ració. I ració d’arròs, de fesols… amb llibreta de racionament. Ho portaves allí i et marcaven lo que te donaven. Tot marcat, sí. Ja te dic, ací hi havia un molí allí al costat de ca Olegario, allí baix al carrer de Baix[10], allí hi havia una caseta que estava el tio Simonet, que no l’hauràs conegut (al tio Simonet l’has conegut? No!). Eixe tenia el molí eixe, un molinet mitjanet. Eixe molia també. Després estaven ahí i al Molí Dalt, eixos dos. I oli pues igual, els molins que hi havien… Davant mateix de ca Olegario, ahí al carrer Baix hi havia un molí, que ara en eixa casa viu Carmencita Pardalera, que viu davant de casa Vicentet, mateix[11]. Ahí hi havia un altre molí. Eixos tots d’oli, anàvem a moldre, havíem de fer oli ahí. Com en hi havien tants, la Fiscalia anava recorrent tots els puestos. I quan sabien que venia la Fiscalia, mira, tot lo món a tancar portes. Sí, i al es case´s també anaven, a vegades, a regirar. Per això mosatros teníem ahí [risses] el ponedor[12]. Per una misèria d’oli que collíem… Perquè en collíem poquet, no era com ara, que ara fan fer olives a les oliveres. Entonces ni abonaven ni… era de l’aigua que plovia. I punto. I llauraven, llaurava el que tenia animal.

-Una miqueta de fem, tirarien…

-Fem tampoc. El fem, si en hi havia un miqueta, el tiraven a l’horta, si sembraven i feien una miqueta de llegumets, quereguilles i… i moniatos. Lo que més es menjava entonces eren moniatos.

-Son pare també sembraria, no?

-Claro, sí, sembrava blat, panís, feia quereguilles, feien moniatos… Moniatos? Pues no n’hem menjat, de moniatos bollidets! I al forn. Vinga a menjar moniatos.

-No els van arribar a avorrir?

-Ai, avorrir no podíem avorrir res, entonces hi havia gana per a tot. L’auelo quantes vegades se n’anava i es feia… se n’anava a llaurar a jornal i s’emportava una paelleta i es feia una paelleta d’arròs, a la muntanya.

-Ah, pues, era asseat!

-Sí, es feia una paelleta d’arròs pa’ ell. Com seria l’arròs? Arròs fadrí, sense carn ni res…

-Bueno, si hi havia bona verdura…

-De verdura? No sé com se la feia, encara que ell algunes vegades s’enduia la paelleta i s’enduia l’arreglo de l’arròs, i a la muntanya es feia una miqueta… I en una cassoleta de sopes de malta se n’anaven a llaurar, ni esmorzar ni res. Això: malta, perquè a ell la llet no li agradava. Però malta assoles, es menjava una cassoleta d’eixes negretes, i hala, es feia les sopes, s’ho menjava i au, a treballar. A treballar, el jornal, que guanyaven cinc durets de jornal, una misèria, però bueno, era lo que hi havia.

-Treballava al camp per altra gent, no?

-Claro, llogat. Ell anava llogat per amuntó gent. Sí. Li deien: “Josep, vindràs estos dies a tal puesto”. Venia un home… A la ti’ Carmen de Povila l’has coneguda? Que vivia ahí on viu Fina ara[13], pues son pare era un auelo que tenia molt de geniet: “Josepet, Josepet! Has d’anar a tal puesto. Demà!”. “-Tio, és que demà estic llogat”. “-Ei, primer estic jo! Tu pa’ mi! Va Josepet!” (li deia Josepet). “-Ui, tio…”. “-Romanços! Pa’ mi has d’anar dos dies!”. “-Ui, ara diu que dos dies!”. “-Ja està! Ja ho saps, dos dies pa’ mi!”. Hala, era precís dos dies. N’acabant anava jo a cobrar per les cases.

-Seria xiqueta, també, clar…

-Joveneta. Ahí al carrer Major, a casa les Catalanes, sa mare era una dona aixina… Son pare era d’ací, sa mare era catalana. Ell era mestre, no sé si l’hauràs conegut, però la dona era aixina esquerrereta. I les filles érem amigues, eren amigues nostres. I sa mare -jo anava a cobrar: “-Ara és deu duros”. “-Xica, és molt car! És molt car, xica! Dis-li-ho a ton pare que això és molt car”. “-Ai, jo no dic res, jo el que ell m’ha dit, i avant”. M’ho pagava i quan li ho deia a on pare: “Me cague en la mar! Té la perra poc curta! En tan exigents que són pa’ manar!”. I el tio Guitarra que li deien, el tio Guit, el pare de Carmen de Povila, li deien el tio Guit, este també: “Este Guitarra sempre ve en exigència, sempre ve en exigència!”. “-Ai, pues què hem de fer!”. Exigències, però li donaven el jornalet, i era l’únic que teníem, el jornalet, que entonces no es cobrava de res. De res. I les collitetes se collia molt poquet. Ací collíem molt poquet, no podíem vendre res, perquè no teníem per a vendre, no en hi havia pa’ casa, com havíem de vendre? Aixina que era només el jornalet.

-Ell fora d’Artana no anava? A Borriana o a Nules, per exemple, que baixava gent d’ací.

-Sí, anaven a cavar hort, molta gent. Ell no, ell anava només d’ací del poble. I avant. L’auelo de per sí ja era curtet també, saps? Era d’estos que pressa tampoc en tenia mai. Era curtet.

L’ESPART

-I vostè va acabar l’escola i enseguida es va posar a fer espartí.

-Sí, anava amb les amigues i al millor amb un escomencet aixina passàvem la vesprada. Una garbeta d’espart que ens endúiem encara la tornàvem, quasi. A mitjan vesprada: “-Xiques, mone a menjar nyespros” [risses]. A cada dia anàvem a un puesto. La un dia anàvem a ca Rosario Villaret, allà baix que tenien molí, allí anàvem moltes vegades. Després anàvem, davant mateix d’allí de ca Rosarito Villaret vivien els tios i auelos de Teresa Cruz, i també anàvem algun dia allí. Después anàvem a un altre puesto, a un pati de Teresa Cruz, que és de Macareno, allà baix[14], allí anàvem. A un puesto li dèiem “la Verdad”, a l’altre puesto li dèiem “la Garita”, a cada puesto trèiem un nom -a fer espartí. Ahí ens ho passàvem bé, érem jovenetes i mos rèiem la gana i mo n’anàvem a menjar fruta per l’horta i anàvem… Comboi. Misèria i companyia, però en dissabte tornaves deu o dotze espartins que al millor cobràvem dos pessetes per espartí, o dos-cinquanta, per ahí, una misèria cobraves. Però és lo que havia. Hi ha qui era molt llarga i feien al millor una muntonada d’espartins, però ací l’auela no era molt llarga tampoc, feia l’espartí molt bo però no era llarga. I jo menos encara. I després va vindre l’almacén, i l’almacén… pues això, també la mateixa classe. Anàvem allí i no…

-Al principi a les dones no els feia gràcia l’almacén, no?

-Gràcia no en feia a ningú, perquè en casa, una ama de casa podia estat atenent a la casa i podia estar fent espartí, i dins de l’almacén estaves obligada a estar allí si vols fer-ne, si no ves-te’n a casa. I era aixina. Ademés tampoc no estaven les lleis de ara, que no hi havien… no estava controlat, no sé com dir-t’ho. L’espartí que feies te’l pagaven i ja no hi havia res més. Però en acabant van ficar ja per a cobrar després a la vellesa, et van afiliar, ja cotitzaves, i ja era una altra cosa. Però després, quan es va acabar… no, en l’espartí mateix, van ficar ja el Sindicat i ja havies de pagar per a cotitzar, per a tindre allí… Jo no vaig cotitzar molt de temps, perquè quan el tio va cantar missa me’n vaig anar amb ell. I ja “se acabó”. Ja no he cotitzat més de cap puesto, per això… Perquè sóc viuda, cobre de viuda, però si no, no tindria res, no cobraria de res.

COTITZACIÓ

-El tio va cantar missa l’any 54, jo tenia 20 anys. Era quan em vaig posar a festejar amb ton pare. I al poc de temps és quan me’n vaig anar amb el tio. En acabant… Si fóra ara en este temps, el temps que vaig estar amb ell, si vaig estar cinc anys, pues m’haguera cotitzat ell, i això ja comptava, però a mi no me cotitzava ningú, jo estava “por amor al arte”, per tindre ell assistenta, però res més. Estava aixina. Ara ja no seria lo mateix, ja estan obligats, per a tindre una persona has de pagar, has de ficar-la en totes les de la llei. Lo que passa ara, però entonces no. Entonces era això: el que tenia una germana, una mare o això, eu!, en “jauja”! Tenies que cuidar a ells i “punto pelao”. Però jo no vaig tindre… Vaig agarrar eixe temps que no tenia res.

-Cinc anys, va estar.

-Cinc anys. Primer la Vall [d’Uixó] i després a Freginals[15]. Perquè després ja se’n va anar allà més lluny i ja no vaig anar. Se’n va anar la mare: l’auela i l’auelo, se’n va anar amb ells. Però aixina… L’auela havia cotitzat per l’espartí i tot això i va cobrar n’acabant, però… L’auelo també, perquè pagava al Sindicat. Com jo: si quan vaig anar amb el tio m’haguera apuntat al Sindicat… El mal es que estava apuntada, quan em vaig deixar l’espartí estava apuntada. Però em vaig esborrar, dic: “-Jo per a què he d’estar ací tants anys pagant?”. Pues una dessaladura com una altra, perquè entre lo que vaig anar amb el tio, que no vaig cotitzar res, i n’acabant hasta que em vaig casar, res. No he cotitzat en cap puesto, aixina que no tinc dret a res. Ja, al morir-se l’auelo, ja entre de viuda, de viuda d’ell. Pague i cobre lo mateix que ell cobrava, o siga que, per eixe costat encara he tingut eixa miqueta de… Perquè cobrava lo mateix que ell cobrava en viu. M’he quedat igual. Però bueno, ara les que havien cotitzat i cobraven de viuda n’acabant també els llevaven una part, no cobraven tot lo que els tocava. Perquè si hagueren cobrat lo de viuda més lo d’ella… però no, ja els llevaven una part, quasi la meitat de lo que cobraven elles. Per cobrar de viuda. No res…

 

[1] El carrer Pastora; en concret parla del número 7.

[2] És probable que en eixe moment, Josep Herrero, pare de l’entrevistada, els pareguera una amenaça: tenia 38 anys, estava en edat militar (eren de la “quinta del sac” però no es van incorporar) i podia suposar un perill.

[3] Juan Vilar, tio matern, antic estudiant de medicina, company i amic del nostre intel·lectual Vicentico Tomàs i Martí, tenia una malaltia degenerativa que el va paralitzar ràpidament i completament.

[4] Era l’anomenada “quinta del sac”, els més majors que va reclutar la República, des de la quinta del 22. Els més joves reclutats eren la “quinta del biberón”, és a dir, la quinta del 41 que s’havia avançat al 38. En “Andrònic Pla Montesinos. Apunts biogràfics”, Josep Herrero relata com van vindre a emportar-se a 40 persones, i com l’alcalde mateix, José Vilar Vilar, els va distraure per a evitar-ho; ens preguntem si podria tindre que vore amb este reclutament forçós.

[5] Suposem que a l’actual Ronda de la Magdalena, cantó amb Cerdà de Tallada. L’antiga presó, un edifici construït en 1887, es va tombar il·legalment en 1985.

[6] María confon els fets: els refugis, la gent amagada per les coves o refugiada a Castelló, són fets ocorreguts quan el territori encara estava controlat pel govern legítim. Els bombardejos eren, aleshores, de l’exèrcit franquista. Es trobarà més informació a l’esmentada biografia d’Andrònic Pla Montesinos.

[7] Al número 8 del carrer Cervantes.

[8] Salvador Traver Vilar, “el tio Picalí”, llaurador tradicionalista de 44 anys, afusellat en Alcora, a la partida de la Serra, al migdia del dimarts 25 d’agost de 1936.

[9] Teresa Vilar Llidó, Teresa ‘Blasco’, bordadora i dona lletrada molt coneguda. []

[10] Actual carrer de l’Hort.

[11] A l’encreuament entre el carrer Baix i el carrer Sant Joan.

[12] Es refereix a la gerreta d’oli obrada a l’escala.

[13] Al carrer Cervantes 11.

[14] Carrer de l’Hort novament.

[15] Poble de la comarca del Montsià, al sud de la província de Tarragona, perquè vam pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins a 1960.

Anuncis
%d bloggers like this: