JOSEP HERRERO CABANYES

(Publicat a la revista Penyagolosa 20, II Época. Diputació de Castelló, novembre de 1981)

INTRODUCCIÓ

La frase tan correntment pensada: “Qualsevol temps passat fou”millor”, probablement no siga la més encertada per a definir situacions pretèrites en els nostres pobles.

La gent evidentment tenia una precarietat de recursos que feia la vida no massa placentera. Sovint es comptava amb un percentatge considerablement alt de mortalitat infantil, atur permanent o estacional, fam, incultura, supersticions, falta d’higiene, conflictes entre veïns, desigualtats socials, etc…

En definitiva el que passava la major part de la població era una manca de recursos, una pobresa general que abraçava gran part de la seva existència i de les diverses facetes de la seva activitat personal.

Però malgrat tots aquestos aspectes negatius, la gent feia festes, el qual vol dir que era optimista, que podia, sabia i volia divertir-se.

El fer festes també vol dir que els nostres avantpassats tenien esperit comunitari, amor i fidelitat a les tradicions dels seus pares i sobre tot una sensibilitat artística, primària i ancestral si es vol, però arrelada i autèntica fins al punt d’implicar a tot un poble en la representació  de la festa. Uns eren els actors principals, altres, actors més discrets i ocasionals, uns altres simples espectadors, però tots participaven, tots acceptaven les regles del joc de la ficció i tots en definitiva es divertien d’una manera sana, espontània, intensa i sobretot sincera.

Com en aquell temps el que s’anomena avui vacances pràcticament no existia, el temps de descans prenia el nom de festa. Tenir la festa volia dir dues coses: Participar en una celebració o simplement descansar (encara es diu així als pobles), i es deia així perquè les dues coses solien coincidir. És a dir, quasi sempre el motiu o la justificació per al descans era la FESTA i a voltes era del descans d’on naixia la FESTA.

Deixant ja aquestes consideracions de caràcter general i centrant-nos més al nostre poble Artana, caldrà dir que les festes solien tenir una periodicitat anual, distribuïdes al llarg de l’any quasi sempre d’una forma racional i curiosament estratègica. La majoria coincidien amb el canvi d’estació o acabament d’una recol.lecció.

Però de totes aquestes commemoracions la més important, per la seua variada significació i llarga durada, era Nadal.

Les festes de Nadal, deixant a part les motivacions religioses (certament importants però que no constitueixen l’objectiu del present treball), tenien altres elements notables que justificaven ells sols la festa.

Podem veure al respecte, com en aquestes dates es produeix el canvi d’estació i el començament de l’any. Era l’època en què es feia una pausa en les feines agrícoles i artesanals, era ocasió d’encontre entre absents que retornaven al poble i les seves respectives famílies, amics i coneguts, també normalment era una de les poques vegades a l’any en què es podia menjar prou i relativament bé.

Així solia ésser tot això perquè generalment l’agricultor acabava l’última collita de la temporada, les olives. Les dones deixaven per uns dies el treball artesanal de l’espartí, activitat que simultanejaven durant la resta de l’any amb les labors pròpies de casa. Restaven també aturats els llenyaters que feien gavells de malea per a les fàbriques ceramistes d’Onda. Els sariers (ofici característic del poble, consistent en l’elaboració artesanal d’eines d’espart), que exercien la seva activitat als pobles veïns, a l’Aragó o altres llocs; i per últim els treballadors que sortien de temporada a França, Catalunya o altres indrets, eren també de tornada.

L’acabament de la recol·lecció de collites i la vinguda de gent de temporada, entre altres raons, motivava que el diner sempre escàs fóra aleshores una mica més abundant, això unit a que les dones guardaven per a Nadal el millor pollastre del corral, així com altres viandes, justificaven el que hem dit abans respecte al menjar.

La celebració nadalenca era la festa de més llarga durada de l’any, anava des del vespre del 24 de desembre fins al 28; després quedaven dos dies més, Cap d’Any i els Reis a part de dos diumenges que queien entre festes; total set o vuit dies de descans. Les circumstàncies normalment favorables abans referides, unides al temps de “vacances”, constituïen un bon incentiu. La gent tenia la festa, entesa com a descans però sublimava aquest concepte passant de tenir festa a fer la FESTA, entesa com a participació activa en els actes socials de la comunitat.

LA FESTA

El lloc de celebració era Artana, poble de la Serra Espadà que forma part de la Plana Baixa del País Valencià.

Els actes que anem a ressenyar es realitzaven els dies 27 i 28 de desembre dins les festes de Nadal i amb ocasió del dia dels Sants Innocents.

EL PREGÓ

El dia 27, vespra de la commemoració, a poqueta nit eixia al carrer el Rei de Miques acompanyat per la seva Escolta, els quals començaven la cercavila des de casa el Rei fins donar la volta al poble.

El Rei, personatge central de la Festa, anava vestit amb capa negra, es cenyia una corona “reial” de cartó, alguns anys deixava la corona i es cobria més discretament amb un capell de palma del que penjaven unes llistes grogues i roges o be amb un barret de mag. Completava el conjunt una vara o bastó col·locat amb molta “dignitat” en la mà dreta; era el signe de la seva indiscutible autoritat. L’escolta que l’envoltava estava formada de set o vuit homes vestits amb capots o coberts de manta. Un d’aquestos tocava una llanda o tambor amb un so rítmic avisant així al veïnat.

Al darrera anaven pràcticament tots els xiquets del poble cridant amb el so rítmic de l’instrument, alternativament, aquestes paraules:

¡Ací mateix,

arròs amb peix!

¡Ací mateix,

arròs amb peix!

     ¡Rei,

vestit de budell

la calça “esgarrà”

i el “sombrero” vell!

     ¡Rei de Miques

farta sopes

i va a missa

sense botes!

 Així rodava la comitiva tot el poble parant-se en cada cantonada on acudia el veïnat a escoltar el pregó.

El pregó dit pel Rei, a viva veu i sense apunts ni consueta, solia ser més llarg que el pregó normal del poble. Tot ell era una sàtira que contenia coses absurdes i inversemblants; divulgava gambals del poble, es referia a accions moralment reprovables d’algun veí, podia airejar el defecte físic d’una persona concreta, exhortava al veïnat a buscar les legítimes mullers dels solters vells significatius al poble, etc…

Per referències arreplegades de les persones que l’han oït podem precisar la fórmula del parlament que s’iniciava sempre amb les mateixes paraules, també el contingut era semblant al que hem elaborat com a exemple:

             “¡Per ordre del senyor Rei ací mateix es reconeix: Que ningú vaja demà a missa sense cap diner.

            Ací mateix es reconeix: Que demà els homes agarren cabassos, les dones cistelles i els xiquets espartins per a omplir l’església de sol.

            Ací mateix es reconeix: Que les dones coguen l’olla sense foc, els homes llauren sense aladre i les xiques cusen sense fil.

            Ací mateix es reconeix: Que ningú camine demà ni dret ni gitat, ni recte ni tort, ni assentat ni ajupit, ni cul per amunt ni cul per avall.

            Ací mateix es reconeix: Que el que vulga comprar farinetes vaja a casa la tia cistellera (1).

            Ací mateix es reconeix: Que si algú vol comprar llonganisses que ja se’n passen, vaja a casa el tio Ramon el carnisser (2).

            Ací mateix es reconeix: Que si hi ha qui vol comprar una cabra vaja a parlar amb el tio Sebastià el de la plaça (3).

            Ací mateix es reconeix: Que si s’encontren un pedregal més gran que la gepa del tio Naciet, els eixirà un grà al nas més gros que el del tio Pipa.

            Ací mateix es reconeix: Que si algú és troba a la dona del tio Simó, a la del tio Blai del cantó, a la del tio Fariner i a la meua, que les manifesten a ma casa!” (4)

 LA COL·LECTA

Al matí del dia següent, Festa dels Sants Innocents, el Rei i la seua Escorta anaven a Missa primera i acabada aquesta es posaven a la porta de l’església. El Rei en lloc preferent, dos membres de la comitiva un a cada costat de la porta amb un plat en la mà que tenia com a finalitat replegar els donatius dels fidels, els altres restaven formats “militarment”, tenint com a armes uns furgalls llargs, dels que penjaven unes gàbies contenint cada una de les quals un exemplar de la fauna del país que destacava per la seua raresa o pel poc usual que era veure’l engabiat.

Dins d’aquest improvisat zoo podien haver, entre altres els següents animals: Mussols, gats, gallines, furons, rates, mussoles, eriçons, etc…

Acabat aquest acte, el Rei i la cort continuaven captant per tota la vila fins l’hora de dinar.

El dinar al que concorrien Rei, escorta i cuiner, consistia en un arròs amb abadejo i fesols, anomenat empedrat, era acompanyat per unes amanides d’encisam i olives, completat amb fruita del temps i regat amb vi del país.

L’ACAÇAMENT

A mitja vesprada d’aquest dia 28, una vegada acabat l’ofici religiós, tenia lloc l’acte central i últim de la celebració.

Tot el poble es reunia a la Plaça Nova (lloc espaiós de planta rectangular; les seues mesures aproximades són 60 x 30 m., corresponent la part més llarga a la direcció nord-sud. Abans de les modificacions actuals, tenia un desnivell de 2.5 m. aproximadament, orientat d’est a oest). El Rei i els seus fidels acompanyants es situaven al centre de la plaça, a les vores i preferentment a l’oest, que és la part més alta, es col·locava el públic espectador. Aleshores l’escorta es posava en estat de màxima alerta, immediatament començaven a entrar en escena alguns dels actors ocasionals. Es tractava de joves que feien el joc de fer burla i tocar algú de la comitiva, tot seguit aquestos últims acaçaven als joves fins agarrar-ne un o més.

Els caçats devien pagar uns dines en concepte de sanció, en cas contrari eren lligats de mans, amb una corda portada a l’efecte pels perseguidors, i tancats a la presó municipal.

L’acaçament és solia fer per tota la plaça Nova i carrers pròxims. L’itinerari més utilitzat, al menys en els darrers temps, eren els carrers de Sant Salvador, placeta de la Foia, part del carrer Sant Isidre i carrer de de la Constitució, aeixint sempre de la Plaça Nova.

D’aquesta manera es passava el vespre, sortint de cada nou acaçament diferents motius de comentari, entreteniment i diversió. Quan queia la nit era el moment d’anar-se’n a casa, si bé els que no havien volgut pagar la penyora continuaven tancats a la presó municipal. Allí es dirigien encara els joves, sobretot les xiques, a veure els empresonats i fer-los burla fins que el Rei amb un gest de “benevolència” i “magnanimitat” els indultava. A continuació Rei i Escorta visitaven al rector per a fer-li entrega de tots el dines replegats durant la jornada, els quals eren destinats per a misses d’ànimes. El rector emprava una petita part d’eixos diners pera pagar les escasses despeses hagudes, entre elles el dinar del dia i el sopar que a continuació es faria.

Així s’acabava aquesta celebració i amb ella la primera part de les festes de Nadal.

CONSIDERACIONS

No sabem la data exacta ni tan sols aproximada del començament de la festa. Però tots els testimonis recollits coincideixen a afirmar que és una tradició de segles.

Nosaltres solament podem aventurar una data límit per a l’inici. La festa no pot anar més enllà del 1611, data de la repoblació. És de sobra conegut que fins 1609, any de l’expulsió, Artana igual que els altres pobles de l’Espadà, estava poblada pels moriscos. No és probable que ells feren la commemoració, entre altres raons per les connotacions d’origen cristià que tenia i per altra part, en cas de conèixer-la, la falta de continuïtat entre les dues comunitats havera fet impossible la comunicació.

EL MOTIU

També desconeixem aquest factor, però es pot pensar en dues hipòtesis avalades per la data del dia:

La coincidència dins la mateixa jornada de les celebracions del Rei de Miques i dels Sants Innocents ens indueix a pensar, si en algun temps es representava el martiri dels Sants Innocents, incloent el rei Herodes com a figura central o almenys important dins la commemoració. En aquest cas la Festa, tal com l’han conegut els nostres pares i avis, seria una transformació de l’original, operada al transcurs dels anys.

L’altra possibilitat podria haver sorgit d’una broma feta en aquest dia tan apropiat, la qual després s’institucionalitzara com a representació.

EL NOM

Aquest mot pot tenir un significat gastronòmic. Efectivament hi ha un plat molt auster anomenat “sopes de miques”, el quals és prepara amb rosegons de pa , oli, alls i aigua.

La cançó de la Festa: “Rei de Miques farta sopes…” ens dóna motius per a suposar que el nom de Miques podria derivar d’aquest menjar i al mateix temps aventurar que antigament seria el plat del dinar.

(Cal referir com cas curiós que Miques és un llinatge existent a Alacant, Pinós i Xixona).

El nom de Miques també pareix que vullga significar d’una manera irònica i simpàtica la petitesa i infimitat d’un Rei que pel seu posar i vestir, pel seu pregó fet en to imperatiu i autosuficient, per la “cort” que l’envoltava i pel seu poder de denunciar i tancar a la presó, té autoritat reial durant un dia.

Tot açò era real perquè actors i espectadors, el poble sencer, acceptaven la ficció de creure en la irrealitat de la situació, admetent unes regles de joc purament teatrals.

Tornant a la majestat i al mateix temps petitesa del Rei, com a contrast entre ficció i realitat, cal referir-nos a la diferència d’actituds del Rei i Escorta, per una part, representant i manifestant un posar digne i seriós, i la del públic que acollia als personatges amb una disposició festera, divertida i benèvolament burlanera.

En la cercavila de la vesprada les paraules dels xiquets ja referides, parlen, apart de fer al·lusió als elements gastronòmics concrets de la Festa, de la vulgaritat en el menjar i vestir de tan “nobles senyors”.

IDEOLOGIA

En línies generals podríem parlar d’una festa predominantment pagana, referint-nos als actes públics, però si aprofundim un poc més, veurem que tan sols caldrà catalogar-la de pseudopagana, perquè era l’església la què ho controlava quasi tot.

Recordem al respecte que la Festa es celebrava dins d’una commemoració cristiana, alguns actes tenien lloc després d’un ofici religiós amb estreta relació d’horari, sovint eren membres de l’escolta els cantats de l’aurora i l’economia s’orientava a l’Església.

* * *

Sabem de fets semblants en altres pobles de l’Espadà però no amb tants elements singulars i diferenciants; els pobles dels que tenim referència són Alcúdia de Veo i Matet, on es celebrava un dia abans, el 27.

Els actes consistien en un pregó pel matí, tenia com a objecte convidar als veïns a un dinar comunitari fent referència a les viandes preparades. També es podia denunciar i tancar a la presó. A mitja vesprada després del dinar, pujava un home dalt d’un entaulat on, apuntat per un consueta que restava més baix, contava tots els gambals del poble esdevinguts durant l’any.

Era com una mena de purificació de la col·lectivitat per mig de la confessió pública de les faltes.

Els elements de judici recollits, ens indueixen a pensar que aquestes commemoracions estaven més paganitzades que la d’Artana.

QÜESTIONS MARGINALS

Hi ha una similitud entre l’acaçament dels joves per l’escolta i el torejar, o més encara, rodar els bous en aquestes festes tan populars i arrelades a la nostra zona. Algú en aquestos dos cassos ha vist com un reflex del que seria antiquíssimament una festa d’iniciació.

En l’aspecte gastronòmic cal ressenyar que els productes fonamentals de l’empedrat (com es recordarà són arròs, abadejo i fesols) no inclouen cap vegetal implantat a Europa després de la colonització americana; dic açò perquè en la peregrinació de les Useres el menjar de peregrins i acompanyants és també l’empedrat.

Alvar Monferrer vol ressenyar per aquest detall entre altres, que la promesa de les Useres seria almenys tan antiga com la colonització d’Amèrica. Si és acceptada aquesta teoria, el mateix hauríem de dir de la festa d’Artana.

Modestament i sense intenció de polemitzar, creiem que aquest indici no es pot tenir en compte a l’hora de determinar una cronologia, per la senzilla raó que l’empedrat és avui actual en bastants indrets, i constitueix fins i tot el plat típic d’alguns pobles, entre ells La Vall d’Uixó.

CONCLUSIONS

La festa del Rei de Miques, segons totes les persones entrevistades, era extraordinàriament simpàtica i divertida. Però el canvi de mentalitat que en la gent anava operant-se al llarg del primer terç de segle feu perdre a la celebració interés fins a desaparéixer al voltant de l’any 30. Un altre motiu d’enfonsament fou la desaparició del penúltim Rei de la dinastia, allà pels anys 19 ó 20 d’aquest segle.

Aquest senyor, anomenat familiarment el “tio Cota”, era un home intel·ligent, enginyós i d’un gran sentit de l’humor. Els seus pregons són recordats per l’enginy, inventiva i imaginació, fins al punt d’haver-se fet popular un refrany, quan un diu un bon parlament es sol asseverar: “Això pareix el pregó del tio Cota”.

Després heretà la corona el tio Pasqual de “Gallardo”. Aquest senyor, últim de la dinastia, era ple de bona voluntat i es sacrificava per fer seguir la Festa endavant, però li mancaven les qualitats de l’anterior. Posteriorment ja en la postguerra, el tio Pasqual de “Mató” va fer un últim intent de ressucitar la celebració, però no va quallar.

Finalment la falta d’altura imaginativa de l’últim Rei, la crisi econòmica junt amb els esdeveniment polítics consegüents, que portarien a la segona República i el canvi de mentalitat de la gent, al que ja hem fet referència, acabaren amb la Festa.

NOTES

1) Es refereix a una senyora que posà la pasta al llit, no se’n recordà de fényer i al gitar-se l’home es va embrutar.

2) Era un senyor que tenia el gènere molt roí.

3) Relacionat amb el cas d’un home que desprès de vendre una cabra es va desdir del tracte.

4) Tots el anomenats eren fadrins vells.