La gent d’Artana des de sempre ha segut guanyadora de diners i no els ha donat pena desplaçar-se a on fera falta per tal d’aconseguir-los. Vaig a fer un repàs pels que es desplaçaven a Madrid a treballar als rajolars, que eren moltes famílies senceres. Així com a Barcelona a la sega o a trillar només se n’anava l’home de casa, a Madrid la faena era en equip, igual treballaven els homes com ho feien dones i fins i tot els xiquets de 8 ó 9 anys.

Artana des de fa molt de temps sempre ha tingut rajolars en els que es feien teules i rajoles, la terra la traïen del Pinar, on ara és el tanatori en eixa zona estaven les eres, on treballaven i on muntaven els forns per a coure les rajoles. Com molta gent del poble coneixia eixa faena no els donava cap pena desplaçar-se on fora. Des de principi de segle se n’anaven cap a Madrid a peu; els costava 8 ó 9 dies i ho feien captant almoina en tots els pobles que paraven. Se n’anaven a principi de maig i la torna era a final d’agost. Tot açò ho sé perquè m’ho contava la meua àvia més d’una vegada al racó del foc. Després vaig tindre ocasió de fer eixe viatge durant tres anys, però ja era en tren. El primer va ser en el 1948 i després més avant en el 55 i en el 56, que jo ja tenia 12 ó 13 anys i com vos podeu imaginar en aquella època ja se treballava.

Treballadors d’un rajolar. Finals del segle XIX

Vaig a explicar en què consistia la faena de fer rajoles: en primer lloc es necessitava una extensió quasi com un camp de futbol a on estaven els muntons de terra i el lloc per a escampar-la per a que es solejara; després estaven quatre eres d’unes dimensions aproximades de 6 metres d’ample per 20 de llarg. Estic explicant com era el rajolar, però no conte com era el viatge, que era com una aventura per a tot aquell que no havia eixit mai del Collao per avall: la moguda era en carro, en este cas el del tio Massiana que ens portava fins a Nules i allí agarràvem el tren fins a València, on esperàvem quasi tot el dia per agafar el de Madrid, que ens deixava a Atocha a l’endemà pel matí. Vosaltres vos imagineu en els anys 50, a un que mai no ha eixit del seu poble, en mig de l’estació d’Atocha? Era com si estiguera en un altre món. Doncs bé, fins allí venien els amos del rajolar a per nosaltres en els seus carros i mules, carregàvem totes les maletes i sacs plens de roba que portàvem, i nosaltres damunt, i eixint d’Atocha passàvem pel Neptuno, Puerta de Alcalà, la Cibeles, i enfilant la Castellana es veia el camp de futbol del Bernabeu, per arribar a l’estació de Chamartín, que aleshores no era més que un projecte, igual que la plaça de Castilla. El nostre destí era el barri de Valdevivar, que era pràcticament el femer de Madrid . En Artana tots teníem la nostra casa, més o menys arreglada però neta, que d’això sí que podem presumir els d’este poble; però allí ens donaven una xabola a cada família que mesurava dos metres de façana per quatre de fonda, per tant dins només estàvem per a dormir en una muntonada, en terra i en palla. Les parets mitgeres no arribaven al sostre, i com és normal se sentia tot; de fet estava una parella de novençans i com és normal passava lo que passava; els majors no feien cas, però els que estàvem en la pubertat ens escandalitzàvem.

De l’any 48 jo poc me’n recorde, perquè només tenia 6 anys, però ja en el 55 en tenia 13 i me’n recorde de tot com si fóra ara; vam arribar dissabte per la vesprada i vam prendre possessió de la “xabola”, i al cap d’una estona apareix el patró i ens dóna molt males notícies. Això i altres anècdotes les contaré després; ara anem amb el que era la faena. Per a escampar la terra per a solejar-la estava el “Terrero” que era a banda de l’equip, o siga que era un contractat del patró a banda de nosaltres. El nostre equip érem el “Pilero”, la seua missió era omplir una pila d’aigua i terra per a que es fera fang; eixa faena la feia per la vesprada a última hora, després al dia següent a les 4 del matí es posava a traure el fang i al voltant de les 9 ja havia acabat fins a la vesprada. Quan apuntava el dia era el “Plasero” el que es posava en una carretilla a ficar el fang en dos muntons en l’era per a que “l’Oficial” al moment en el seu “Cueso” i el seu “Molde” començara a fer “Rajoletes”. La faena del dia s’acabava quan no quedava fang, que es regulava per a que fóra allà cap a les dues de la vesprada. Un “Oficial” venia fent-se per les 4.500 al dia i treballant molt, però el que portava un “Coleret” que era el cas de mon pare que em portava a mi, arribàvem a fer-ne al dia fins un poc més de 6000; tot això feia que tots treballaren més i per tant més diners guanyaren. Però la faena encara no estava acabada: per la vesprada, quan les rajoles estaven bastant seques, eren les dones i xiquets les que amb dos ganivets les passaven una per una per a llevar les gorrites que estaven apegades; eixa faena se dia : “Charrandar”. Al dia següent, l’equip es desplaçava a l’altra era, i les dones, mentre se coïa el dinar en el foguer de serradura, alçaven les rajoletes aguantant l’una contra l’altra per a que se secaren; eixa faena era “Levantar”. Després ja era el “Plasero” el que, amb una carretilla de roda de ferro les arreplegava deixant-les arreglades a la vora d’on s’havia de fer el “Cuadro”, o siga el forn per a coure-les; en eixa faena treballaven tots, fins i tot xiquets i xiquetes de 6 anys. Qui no podia agarrar-ne deu n’agarrava tres, però tot sumava. El “Cuadro” era com una piràmide que es muntava amb les rajoletes, i en cada plataforma es posava “Carbonilla”. Tal com anaven muntant-la, es deixaven uns forats en tot el voltant. Després quan ja estava acabada, l’exterior el cobrien de fang i pels forats li pegaven foc, restant encesa durant 40 dies. Els forats eren per a regular la cuita.

“Plaseros”  portant rajoles a coure

La mala notícia que ens va donar l’amo quan vam arribar era que no podíem començar a treballar, i per tant ens havíem d’anar a casa. Els motius eren que com ell havia segut Capità Republicà no li havien donat el permís per a treballar i damunt s’havia de presentar tots els dies a la comissaria. Això era dissabte, i jo me’n recorde que mon pare li diu a mon tio José: “I si anàrem a parlar amb Bainat, que eixe ací té moltes influències?” “¡D’acord! Tornar-nos-en a casa a tot’hora”. “Pablo, (així li deien al patró) nosaltres tenim un amic que treballa en els ministeris i anirem a parlar amb ell, perquè sabem que té molta influència”. Així ho férem: a l’endemà, diumenge, mon pare, mon tio José i jo, que també se m’emportaren darrere (jo em creia en eixe moment el més important del món) vam agarrar el tramvia a la Plaza Castilla i vam anar fins a Tetuan, que era a on vivia Bainat. Ens va rebre amb molta alegria i ens va convidar a desdejunar, i mon pare i el tio li expliquen el cas que ens passava. Ell diu: “Hui és diumenge. Demà a treballar que jo m’encarregaré de tot. I digueu-li al vostre patró que ningú el molestarà més i que ja no s’ha de presentar més a la comissaria”. Quan li ho digueren al patró no s’ho creia, perquè tenia por; no eren tems per a fer cosquerelles a les autoritats. Doncs bé, ve dilluns, dimarts i tota la setmana i fins al final, i per allí ningú va aparèixer. Les influències de Bainat venien perquè havia estat a la “División Azul” quan a la Segon Guerra Mundial i com no tenia por a res, en una batalla de tantes li va salvar la vida a un company, arriscant la seua pròpia. Després, ja amb la guerra acabada, eixe mateix va ser ministre, i per eixe motiu Bainat estava col·locat en els ministeris i tenia tanta influència. Pablo, el patró, quan va poder ens va pagar un sopar a tots els treballadors i també van vindre el senyor Bainat, senyora i els dos fills, i si no ho recorde mal ens va obsequiar amb un regal. Bainat era fill del poble d’Artana, tio de “Mesié”, que també era Bainat.

De les famílies que érem al 48 no me’n recorde, però de les del 55 i 56 sí. Érem:

“Terrero”, Antonio, un d’Alacant.

“Pilero” el Xato Pero, que era molt jove i festejava amb la dona que ara té.

“Plasero” mon tio José el Roig.

“Oficial” el tio José Seba, mon pare.

“Allegador” el pare de Paquita Pere, que era el que feia d’encarregat de buscar la gent, açò en el 55.

En el 56:

“Terrero” Vicent Ramon de Canelles.

“Pilero”, Benjamin de Carlos.

“Plasero” el tio Vicent de Colàs, casat amb ma tia Trinidad del Surdo.

“Oficial”, el tio José Seba.

“Allegador” el pare de Paquita Pere.

Després estaven totes les dones i fills. Es guanyaven prou diners, però quan es tornava al poble, la majoria se n’anaven en pagar el que es devia a la tenda i en comprar per a tindre ‘gasto’ en casa .Per tant quedaven “com el Lluent”, o siga, “sense cap perra”.