El secret dels espadànics

El secret dels espadànics

Per David Miró
Subdirector del diari Ara
@mirodavid

Em fa cosa escriure sobre la serra d’Espadà perquè encara és, en aquest 2019, una espècie de paradís perdut miltonià, un lloc on el temps sembla haver-se fossilitzat i les formes de relació humanes tradicionals resten incontaminades. Per a mi, venir a passar els estius a Artana és millor que qualsevol balneari o spa d’ínfules caribenyes, perquè és la mateixa concepció del temps la que canvia, la que atorga a les hores que passen una major flexibilitat i volubilitat, una lentitud que et fa ser més conscient del fet d’estar viu. Per dir-ho a la manera de Joan Fuster, ací pots sentir com et creix el pèl de la barba. I això és el temps.

És evident que la vida als pobles de la serra també té les seues misèries, els seus xicotets o grans inferns casolans, les seues injustícies i mancances, les seues crueltats quotidianes. Però jo, en la meua condició de passavolant, tot això, m’ho mire com un doctor Livingston qualsevol, amb mirada d’antropòleg, i em dedique a degustar tot allò que té de bo, és a dir, els seus paisatges i personatges. Com el senyor Vicent, per exemple, als seus 92 anys m’explica com, en la fase final de la Guerra Civil, Artana estava situat en plena línia de front, i com canviava sovint de mans; la gent al matí no sabia si havia d’alçar el puny o el braç. O la Rosa, la meua veïna de davant, gran jugadora de guinyot i rebel amb causa que de jove va emigrar un temps a Holanda i sempre ha anat per davant pel que fa a la política de costums vilatana. O Cristina, l’ama del carrer i guardiana de les essències artanenques i les seues convencions socials, i tot i això, amiga de l’ànima de Rosa. O què diríem de Sena, el rei de la festa i el Messi de la cacera amb gossos i gaiato, malgrat que un accident laboral ja no el deixa baixar barrancs i endinsar-se en els esbarzers com abans. O de José Juan de Carbonero, històric funcionari de l’Ajuntament i president de la Penya dels Cabestros, una peculiar confraria de castigadors del fetge on he estat acollit com un artaner més malgrat no arribar-los a les soles de les sabates.

I quan vull evadir-me de la condició humana, què millor que passejar per la contornada i embriagar-te amb l’olor dolça de les figueres silvestres, notar com el brunzit de la xitxarra et fa creure que estàs en una selva amazònica, admirar les alzines de les quals s’acaba d’extreure el suro, la pissarra de color vermellós tan característica, els penya-segats propis del Gran Canyon, banyar-te en els rius i rierols (ací sí que no revelaré el secret del meu lloc preferit) entre roques i cascades i, si tens l’oportunitat, descobrir velles trinxeres, coves prehistòriques o ruïnes de castells moriscos objecte de mil llegendes. I és que tots aquests paisatges em transporten als estius que de xiquet vaig passar al poble de la meua família materna, Fuentes de Ayódar, en un temps en què les dones encara anaven al llavador i les cases amb prou feines tenien llum elèctrica. La nostàlgia és un vell narcòtic que et permet tancar els ulls i viatjar en el temps. El meu particular viatge iniciàtic dura tres hores de rellotge. De porta a porta des de Barcelona. Tot un món.

No sé si amb aquest text he complert les expectatives del vell company de facultat que me l’ha demanat. Però, si més no, em dona l’oportunitat de compartir amb vosaltres aquestes reflexions. I sobretot m’agradaria que prenguéreu consciència de l’altíssim valor patrimonial i humà que tenim la sort de poder compartir i que estem obligats a preservar. Per això, mai, mai, heu de dir a ningú que la serra d’Espadà, feliçment inconeguda, existeix de veritat més enllà d’un grapat de contes fantasiosos d’algun escriptor enfebrat, o d’algun blog fet d’encàrrec. Aquest ha de ser el nostre secret. El secret dels espadànics.

%d bloggers like this: