Carta oberta a les autoritats sobre el Patrimoni valencià

Carta oberta a les autoritats sobre el Patrimoni valencià

Des de fa alguns mesos des de l’associació Amics d’Artana /Artanapèdia ens hem oposat a la lluïda amb morter de la façana nord de l’església d’Artana, en la que, en el procés de repicat, van aparèixer interessants elements i vestigis arquitectònics des de l’època medieval. La decisió de la Parròquia i del Bisbat, recolzada per la Direcció de Patrimoni de la Conselleria de Cultura, és fer desaparèixer tot este patrimoni que és una riquesa per al nostre poble.

Quan ja pareix que la lluïda és imminent, creiem que hi ha algunes qüestions sobre este procés que pensem que, com a representants en qüestions de patrimoni de totes les valencianes i valencians, convé que vostès coneguen.

En primer lloc hem actuat moguts per una urgència en els processos que no és gens aconsellable. Pensem que, tractant-se d’un edifici declarat Bé de rellevància local, hauria d’haver hagut

  • temps d’exposició del projecte,
  • una vegada apareguts vestigis arquitectònics desconeguts, paralització de les obres i temps per avaluar-los (l’arqueòleg no va acudir fins a tres mesos després de demanar-li-ho personalment, quan ja feia mesos que estava donada l’ordre d’inici de les obres),
  • temps per revisar la decisió del director de l’obra i poder fer recursos sobre eixe nou projecte,
  • com que vam interposar un recurs a la decisió dels tècnics de la Conselleria, demanem que se’ns faça comunicació del segon informe de la Unitat de Patrimoni Cultural i de l’informe de l’arqueòleg, a què, com a interessats, tenim dret,
  • en cas de discrepàncies fundades, tindre temps per consultar especialistes o entitats especialitzades, com el CVC, etc. (de fet encara estem esperant la pronunciació del Consell Valencià de Cultura, que s’ha interessat per la qüestió i aprovarà un informe en plenari el dilluns 27 de juliol).
  • i, cas d’haver informes contradictoris, donar prioritat al projecte amb un recolzament públic en el poble.

Pensem que ha hagut falles en els procediments. Si el procés que hem patit és l’habitual pensem que caldria que es revisara. Les nostres observacions són les següents:

1.- Es va fer un projecte de restauració d’un edifici protegit però no es va fer públic;

2.- Van aparèixer elements i vestigis arquitectònics inesperats i no es va donar ordre d’aturar les obres. Tampoc no va haver un arqueòleg que es fera càrrec de la seua revisió: no es va obrir un “quadern de restauració”, no es va fotografiar els elements ni es va intentar interpretar-los. Tot açò és preceptiu en este tipus de projecte des de la Carta del Restauro de Roma de 1932. L’arqueòleg ha aparegut quan ja anava a tapar-se la façana, mesos després d’iniciar este procés i amb l’ordre de lluïda donada des del principi.

3.- La sensació que hem tingut en este procés és que estàvem sols i contra diferents institucions (la parròquia, el bisbat, l’ajuntament, la conselleria…). Quasi en cada polític o funcionari que parlàvem era evident que resultàvem una molèstia. Pensem que això és una gran errada, i apel·lem a vostès com a responsables polítics: la participació de persones preocupades, més encara quan tenen la preparació i els arguments necessaris, no hauria de ser un problema, sinó un luxe, i ha de tindre les vies adequades -unes vies que, repetim, no hem trobat.

4.- En estes condicions i amb una obra amenaçant restes arquitectòniques que considerem d’interés públic, en un edifici declarat de rellevància local, vam actuar sense respectar les formes administratives: presentant-nos en la Unitat Territorial o a la Direcció General sense cita prèvia (que no sabem quant s’haguera pogut demorar), i sense entendre quins eren els criteris que s’estaven utilitzant o quin tipus de documentació era necessària per qüestionar el projecte de “restauració”. En un primer moment se’ns va dir que si demostràvem que la façana estava emblanquinada es revisaria el projecte, però quan vam trobar proves irrefutables es va canviar de criteri (hem aportat fotografies en què la calç de l’emblanquinada es veuen perfectament: blanca per al mur, blava per a les dovelles de l’arc de la porta original).

5.- Els “criteris tècnics” que addueix la Unitat de Patrimoni Cultural no són absoluts, és a dir, caben altres interpretacions i altres solucions. Podem veure solucions diferents en esglésies com la del Salvador de València o com l’ermita de Sant Blai de Borriana, a on s’ha donat prioritat a la visibilitat de les diferents actuacions al llarg de la història dels edificis, i que han estat assumides pels tècnics de la Conselleria de Cultura sense cap conflicte. No entenem per què en este cas se’ns nega la possibilitat de conservar com a patrimoni visible tots estos vestigis.

6.- Una esglesieta “recent” (beneïda en 1896) no té un caràcter monumental com altres edificis, ni els vestigis apareguts són de grandíssima rellevància històrica, però tot i això, per al nostre poble i per a la comarca esta arquitectura pobra, que ens és tan pròpia, permet gaudir en viu d’un palimpsest d’històries que donen sentit a la pròpia comunitat. És important per a esta comunitat i per a la seua dignitat.

7.- Les institucions internacionals especialitzades com ICOMOS-Ename (UNESCO) insisteixen que la funció del patrimoni no és convertir-se en escenari privilegiant una unitat d’estil sinó afavorir la interpretació. Això recolza el nostre argument: la riquesa arquitectònica no pot quedar-se en un informe tècnic, s’ha de viure al carrer.

8.- També insisteixen estes institucions en aconsellar la participació de les comunitats: durant estos mesos a Artana s’ha viscut un procés bellíssim d’interpretació i difusió del sentit i els valors de l’arquitectura i de la nostra història, a través de la nostra web Artanapèdia i de les xarxes socials (fàcebook d’Artanapèdia i Espadàniques, per exemple). Cents de persones han participat, han aprés, han discutit, han valorat el seu patrimoni… Això no pot ser una molèstia per a les institucions o per als tècnics i funcionaris, sinó un valor que cal tindre en compte. També hem aconseguit una quarantena de signatures de persones majors que afirmen haver conegut la façana emblanquinada (abans dels anys 50), i s’ha realitzat una recollida de signatures digitals que, en temps de confinament i en un poble envellit i amb una radical bretxa digital, ha aconseguit el recolzament de 324 persones (que hagueren sigut moltes més d’haver-se realitzat en paper). El poble s’ha bolcat en esta qüestió i hi ha un clamor molt majoritari per a la conservació visible d’estos vestigis.

La participació en este cas no suposaria el triomf de propostes populistes i a la moda, sinó una discussió dinàmica que recollira, tal com diu la Carta de Roma de 1932 «el criterio que deriva del propio sentimiento de los ciudadanos, del espíritu de la ciudad, con sus recuerdos y sus nostalgias». Una negociació del conflicte creativa que tinguera en compte a totes i tots.

9.- Ens hem enfrontat a arguments molt tancats, que considerem obsolets, sobre la forma amb què s’hauria de resoldre un procés com este. Posant per davant de tot la necessitat de lluir la façana, apel·lant a un criteri absolut segons el qual totes les façanes estarien originàriament lluïdes, ens trobem que els tradicionals paisatges rurals amb cases amb façanes amb la textura orgànica de la pedra emblanquinada, serien impossibles per “incorrectes”. Considerar este criteri com absolut transformaria per a mal l’estètica rural de pobles com Artana i voltants, empobrint radicalment el seu aspecte en benefici d’un model irrellevant. Eixos criteris s’haurien de discutir públicament, des de les universitats a les entitats especialitzades (d’arquitectes i urbanistes, historiadors, gestors culturals…). És en estos espais on es poden assolir criteris amples i oberts que tinguen en compte les noves sensibilitats.

10.- Pensem que este tipus de projectes mereixen equips més complexes que els formats per arquitectes i arqueòlegs. Haurien d’incloure urbanistes, experts en art i en interpretació del patrimoni, però també especialistes en participació ciutadana, que sapigueren incorporar la sensibilitat de les comunitats cap al seu patrimoni. S’haurien de buscar solucions creatives i negociades per a este tipus de situacions, que no supongueren decisions autoritàries, salomòniques, d’equips tècnics insensibles a qualsevol reivindicació o a qualsevol innovació.

11.- Finalment, hem vist com arquitectes i tècnics que ens han assessorat no han volgut signar cap informe pel temor a possibles repercussions en el moment de treballar amb la Unitat de Patrimoni Cultural. Siga una por real o infundada, caldrien mesures que asseguraren la independència dels professionals. En este sentit, esperem que el criteri tècnic emés pel Consell Valencià de Cultura supose una valoració amb arguments tècnics contrastats al més alt nivell i amb autonomia de criteri.

 

Per tot açò, sol·licitem,

  • La paralització immediata de les obres.
  • Que se’ns envien immediatament els informes de la Unitat de Patrimoni Cultural i de l’arqueòleg d’esta Unitat.
  • La consideració de l’informe tècnic del Consell Valencià de Cultura.
  • I la revisió completa de tot el procés, incloent la participació ciutadana en este tipus de projectes que afecten al territori, mesures que asseguren la independència dels professionals i la formació d’equips tècnics interdisciplinars d’alt nivell per evitar les arbitrarietats.

 

A.C. Amics d’Artana/ Artanapèdia

%d bloggers like this: