ELS ‘GAVELLEROS’. José Rico (Seba)

Crec que en Onda no s’han donat compte o no han volgut donar-se’n de l’important que han segut els Gavellers per al desenvolupament i la riquesa del poble.

Quan es va acabar la Guerra l’activitat de la ceràmica en Onda era quasi nul•la, estava tot molt paralitzat, però a poquet a poquet es va anar estabilitzant i cada dia es necessitava més llenya per a coure els taulellets. La terra i l’esmalt era la matèria primera que es necessitava per a produir-los, però el toc final eren els forns, els que donaven la textura que es necessitava, i eixos forns precisaven cada dia més llenya, perquè es feia més producció i d’eixa manera va nàixer a Artana l’activitat de gaveller; activitat que si no es recordara i s’explicara passaria com si mai no haguera existit.

Jo des d’ací vull fer-los un xicotet homenatge, perquè era quasi tot el poble el que feia eixa activitat. Llevant dels llauradors que es dedicaven a les seues terres i per tant “anaven per a casa” –com vulgarment es deia-, tots els demés a fer gavells, des de xiquets de 12 anys fins a homes de 70.

Tota la muntanya fins a la meitat estava neta pels llauradors del poble, puix era a on estaven les garroferes i oliveres, i de meitat per amunt eren els gavellers els que s’encarregaven que no hi haguera ni per a fer un feix de malea, i per això se n’havien d’anar als termes del voltant.

Una foto de l'any 47 ó 48,

Una foto de l’any 47 ó 48. La situació era la següent: l’oratge va destorbar i els retratats se’n tornaven a casa. A la Revolta Fosca (la carretera antiga), a l’ombra de la Serra Bandera, es van trobar amb un fotògraf itinerant, dels que portaven un gran trípode i una tela per fer fosc, i li van demanar una foto. Els retratats són els següents: D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Carlitos Badía, José Palanques, Enrique Bresquilla, Enrique Serro (‘Caric’), a cavall del matxo José ‘Filiberto’ (que venia de llaurar, com es veu pel forcat), acatxat Vicent de les Pitarquesi José el Chulo falçó en mà. Ajupits, José (germà d’Alberto, l’home de Marí Pere), Joan de Nela i Abdón. El major dels retratats era José ‘Filiberto’, que tenia 16 anys. La resta tenien entre tretze i quinze anys, els més joves eixirien prompte d’escola o ja se n’haurien deixat. A l’època es portava la roba apedaçada, espardenyes d’espart i boina. Tot i ser molt jovenets, igualment es carregaven els 30 gavells de rigor. També és bo recordar que eren anys de fam, per la qual cosa és possible que molts anaren mal menjats. Quan es denuncia el treball infantil en països pobres, cal recordar que els nostres pares van patir condicions molt i molt dures. Gràcies a José ‘Filiberto’ per la contribució.

A la primavera alguns es deixaven els gavells i se n’anaven a cavar hort, que era una faena molt pesada, però després altra vegada al gavell. Era pesat perquè havies de seguir el ritme dels demés, però, encara que el gavell fóra pesat, tenien autonomia per a fer el que vulgueren.

Eren homes de ferro, perquè a part que estaven mal alimentats, es feien tres viatges al terme de Fondeguilla o terme Veo per a poder fer la malea, que consistia en tallar la llenya amb un falçó i fer 30 ó més muntonets o garbes que lligaven cada u en un cordell, i després amb una corda feien el feix, que resultava molt més gran que un home.

El feix consistia en la corda per a lligar els gavells, però del mig n’eixia una altra a cada costat per a ficar dos gavells més, que es deia el “Costalet”, i després una altra anava de darrere per amunt, que també en ficaven 2 ó 3 més, que es deia: el “Cabesalet”, i així el feix quedava tot unit de forma que era molt difícil que es desfera, era com una obra d’art; però encara quedava el remat final, que era quan ficaven el “Ganxet”, fet amb una rama d’olivera. Si ho veus i no t’expliquen per a què és, et creuries que no té cap finalitat; tanmateix, és la peça més important per a poder carregar-se el feix, perquè al ser la corda tan llarga i haver de passar per darrere de tot, al ficar-se el feix damunt no es podrien tensar les cordes; el “Ganxet” es ficava a la part de baix punxat en el feix, i les cordes passaven per ell. Per a que vos feu una idea, és com les corretges d’una motxilla, que com sabeu no passen per darrere sinó que estan cosides dalt i baix.

Tot al voltant del poble a on s’acabaven les pistes de terra era a on es feien els muntons de gavells. Els que en feien al terme Fondeguilla els baixaven a la “Quadra” o al “Corral de la Villara”; als que en feien al terme de Veo els tocava baixar-los a la “Sanca” per la senda “El Rayo”.

Cada u servia a un carreter, que totes les dies s’encarregaven d’emportar-se’ls a Onda.

Eren famosos en aquella època entre altres els “Marietes” per un costat; estaven Miquelet, Joanet i Vicentet, i per l’altra banda els cosins Germán, José i Pasqualet, que tenien a gala presentar la millor malea i no tenien peresa d’anar als termes més llunyans. Feien tres viatges de 30, i com sempre volien fer-ne 100, feien un “Remitjonet” per la vora per a tindre’n 10 més.

Estava també el tio Amado, el tio Macís, Vicent de Satorlina i el tio Polla, el “Terrible”, que eren dels més vells; Joan de Nela, que sempre que aguaitava per dalt de la serra ho feia cantant i baixava per la senda al “trotet”; Xotxim de Parret i Vicent de Pallasa. Estos el seu lloc de descàrrega era la Sanca.

Altres els deixaven en el Pont de Barber, en Xautena o al“Corral de la Villara”, com José Golo que era capaç de fer gavells en les cunetes. També estaven el tio Enrique Rufo, el tio Quirra, el tio Janes, José el Roig –mon pare-, Benjamín de Carlos, que era un portent de força i a part era molt llarg fent malea. A última hora Benjamín i un soci van muntar un cable des de dalt del “Plantiu” fins el que ara és l’embotelladora, i per allí feien baixar els gavells.

Gavellers baixant els feixos: el que porta el gavell  és Vicent de Càrpio, i el de la vora Arrussa. Foto aportada per José Badía Pla

Tota esta gent eren majors i per tant eren responsables; però també estaven els més joves: Cútxol, Molló, Catur, Caric, Canelles, Janes, Manolete, Arrussa, Vicent de Càrpio, els germans Pitarques, Bagan, Vicente de Satorlina, Tarsan, Rufo, José el Xulo i el germà, i altres més que a la més mínima ja feien la “Rodaora”, sobretot en dilluns que tots tenien mala gana. La “Rodaora” consistia en estar per la muntanya sense fer malea i coaccionar a tot aquell que volia treballar; o siga, que s’ajuntaven els més majorets i deien: “Si nosaltres no ho fem, ningú!”; i per no avorrir-se organitzaven la seua particular olimpiada fent carreres de sacs, estirant a la corda, però sobretot en combats de boxa; ficaven les cordes en quatre arbres i ja tenien el ring, i com la berena ja se l’havien menjada omplien el saquet ple de “cerver” i feien de guants; i eixien dos voluntaris a pegar-se però de broma, però el més gros era que el que feia d’àrbitre, que solia ser Molló, quan s’arrimava a u li deia a l’orelleta: “Però no veus que te pega de veres?”, ¡ l’altre al veure que li pegava fort també es tornava fort; al final allò que començava com una broma acabava en una renya de carrer.

Juan José ‘Tata’ portant gavells als forns d’Onda.

Els primers carreters van ser: el tio Salvador de Granell, el Llargo, Granera, el tio Fèlix, Salvador de Rosa i el tio Vicent, pare de Miguel de Panxut. Després més avant estigueren Massiana, Pascual de Nano, Juan José Tata, Vicente i Jose de Cagarnera, i Vicent Ramon (Pelo); també va portar malea però ja era en camió Salvaor de Povilo. Els que érem xiquets de 11 ó 12 anys, pel matí a primer hora ajudàvem a carregar el carro, que li’n ficàvem més de 300; jo sempre era a Pelo al que ajudava, i de vegades també a Granera o al Llargo, junt amb Vicente Colàs. Quan el carro ja estava carregat havíem d’apretar les cordes des de baix , mentre que el carreter de dalt les tensava per a que la malea quedara subjecta. Un dia, quan les cordes estaven quasi tensades del tot i el Llargo volia un poquet més, jo li vaig dir a Colàs: “Quan diga ‘Va’ soltarem”; així ho férem, va ser dir “Va”i nosaltres soltar; va caure per darrere que per poc se mata, però es va alçar i agarra una forca i se’n ve cara a nosaltres, però com teníem bones cames vam pegar a fugir. La paraula més bonica que nosaltres sentíem era que érem uns fills de puta, però el més bonic era que al dia següent havíem de tornar a carregar-li, i com teníem por, en compte d’esperar-lo ens en vam anar a fer gavells; allà que ve ell, pegant vinga el crit: “Que no penseu vindre a carregar-me?”. Nosaltres no sabíem què fer, estàvem cagats de por. Per fi li carregàrem. Ni ell ni nosaltres va anomenar el que havia passat el dia anterior.
Jose Rico (Seba)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: