La serp, colebra o alserp (ací utilitzarem la variant tradicional a Castelló, derivada de serp i prefixada amb l’article aràbic al-, tal com recorda el Diccionari Català-Valencià-Balear) és un rèptil que desperta molt poques simpaties i que compta amb antigues i conegudes llegendes en la seua contra. Fa alguns dies vam cridar l’atenció sobre la quantitat d’alserps mortes al nostre terme, en condicions que ens feien creure que no eren víctimes involuntàries del trànsit de vehicles sinó del salvatgisme d’alguns inconscients.

Les alserps estan protegides per llei, són animals que realitzen una funció molt important, per exemple eliminant rates, ratolins o altres plagues i contribuint a l’equilibri ecològic. Vore alguna alserp és senyal d’un medi ambient ric. Les alserps que podem trobar al nostre terme no són perilloses per a les persones.

Pensem que una eina contra esta violència sense cap sentit és conèixer la biodiversitat que gaudim al nostre entorn, i entendre-la com una riquesa, per això oferim ací un xicotet catàleg dels tipus més comuns d’alserp que podem trobar al nostre terme.

En el medi agrícola les alserps no han suposat mai un problema. Al contrari, eliminen plagues i han tingut inclús alguns usos molt curiosos. Per exemple, antigament s’utilitzava la “camisa” de les alserps, és a dir, la muda de la pell, que es pot trobar sovint pel camp. Els carreters la utilitzaven com a remei per a malalties pulmonars de les cavalleries; posaven algun trosset dins de molles de pa i ho donaven a menjar algunes vegades al dia a matxos, burros o cavalls fins que es curava l’afecció.

Joan Fuertes Palasí recull un altre ús singular en el seu llibre El Término Municipal de La Vall d’Uixó, Patrimonio no Catalogado, que Josep Herrero cita en L’apicultura i els colmenars d’Artana. Els colmenars, recintes tancats i escalonats per a dipositar colmenes, «propiciaven una lluita biològica molt enginyosa i eficient. Es tractava d’aconseguir una serp, a poder ser prou gran, dipositar-la dins tenint cura de mantenir la porta tancada i esperar que ella fera la seva vida allí. La serp menjava o espantava tots els animals menjadors d’abelles com poden ser les rates, musaranyes, talpons, fardatxos, dragons, aus com l’abellerol i insectes com el trencacampanes (Mantis religiosa) i molts altres». 

Són quatre les varietats d’alserps més comuns que podem trobar al nostre terme:

Alserps de ferradura (Hemorrhois hippocrepis)

Les alserps de ferradura són de color fosc, estan cobertes de taques negres i tenen xicotetes taques grogues que formen dibuixos regulars. Sobre el crani port unes línies amb forma de ferradura. Poden arribar a medir més de metre i mig.

Mengen fardatxos, pardalets i ratolins. Són animals molt àgils que pugen en facilitat a arbres i arbustos.

Els agraden les zones de muntanya amb roques i els erms secs amb arbusts i matolls.

Alserps d’escala (Zamenis scalaris)

També dita alserp blanca o ratllada, té dos línies negres al llarg del seu llom, en els exemplars joves amb transversals que recorden una escala. No solen medir més de metre i mig.

Solem menjar pardals però especialment ratolins, talpons o musaranyes, i són considerades beneficioses per als humans. Els adults poden capturar rates i cries de conills. Si es veuen acorralades bufen i xulen sorollosament.

És l’alserp més abundant, pot viure en qualsevol hàbitat i pujar als arbres buscant nius.

Alserp bastarda (Malpolon monspessulanus)

L’alserp verda o bastarda és la més gran que habita el continent europeu: els exemplars adults superen fàcilment els dos metres de llarg. Per damunt és parda o verda oliva, amb taques en la part anterior. Com l’alserp d’escala, bufa i xula si es veu acorralada, però és inofensiva per als humans. Li agrada parar-se buscant la calentor de camins i carreteres asfaltades, i per això és la que més veiem atropellada pels vehicles.

Els exemplars joves mengen insectes i sargantanes, i els adults poden caçar pardals sobre els arbres, ratetes i mamífers menuts, i altres rèptils. Està protegida i es considera beneficiosa per als humans, per la gran quantitat de rosegadors que menja.

Habiten en pedregals, zones arbustives, prop de boscos i zones de conreu.

Alserp d’aigua o escurçó d’aigua (Natrix maura)

L’escurçó d’aigua és possiblement l’alserp més coneguda i més fàcil de veure. Viu en ambients aquàtics i és de xicotet tamany: de mig metre o en tot cas de no més de 70 centímetres. De jove té unes línies en zig-zag que desapareixen en els exemplars adults.

Per defendre’s xula, aplana el cap i agafa l’aparença d’una vívora. Si se l’agafa descarrega un líquid pestilent des d’unes glàndules anals que no és perillós per a les persones.

Menja peixos i amfibis, però també sangoneres i cucs. Com la resta de les alserps de què hem parlat, fuig de la presència humana, que és el seu principal enemic.

Dos exemplars joves d’escurçons d’aigua (Natrix maura) en bassetes del terme Artana. El segon es mou entre una vegetació de “llentilles d’aigua” (Lemna minor).

Fotografies: Viquipèdia.
Vídeo: producció pròpia.