GENERÓS. Història d’una festa

Josep Herrero Cabanyes

Vivia feliç en un paisatge idíl•lic junt amb altres de la seva espècie però especialment atés i estimat pels humans. Passava el temps pasturant pels prats verds on bevia aigua cristal•lina de les fonts i es rebolcava per l’herba amb una gustosa i despreocupada confiança, a més a més era el preferit i estimat per les persones que el cuidaven. Tal va ser aquesta atenció, que es creia un d’ells i gustosament responia a les seves atencions amb noblesa, amor i fidelitat.
Un dia vingueren altres persones que desprès de reunions amb els seus amics el tancaren dintre d’una gran caixa i se’l van emportar. Ell va començar a tenir por i preocupació perquè mai havia patit un espai tan reduït en el que no podia ni moure’s. En el trajecte, que va durar moltes hores, va sentir mareig, fam, calor i set, molta set, però sobre tot li faltava la companyia i el contacte amorós dels seus amics. Confiava que aquesta situació passara prompte per a poder tornar a la plàcida normalitat de sempre.
Per fi aquell vaivé de la caixa es va aturar, dins d’aquell espai reduït, incòmode i fosc sentia converses, creia dels seus amics però barrejades amb sorolls estridents i estranys i amb olors mai percebudes. Malgrat això seguia confiant en els seus amics i esperava amb total confiança l’alliberament immediat d’aquella incòmoda presó.
Per fi la caixa es va obrir i Generós sempre confiant en els seus amics, va sentir la llibertat. Hi havia gran multitud dels que considerava els seus, però la seva actitud no era amable com sempre havia experimentat, contrariat per aquest fet i sentint el flaire dels camps pròxims, intentà buscar-los travessant aquells camins estrets i limitats per murs on també hi havia molta gent. Desprès de recórrer vàries vegades aquells camins es va adonar que no conduïen a cap lloc, sempre estava als mateixos indrets.
Quan la seva esperança d’encontrar el prat de sempre es va esvair, fixà l’atenció en la gran multitud dels “seus”, aquests tenien una actitud hostil, de burla i de venjança cap a ell, el provocaven però Generós mai faria mal a un dels seus. Front a la seva actitud noble i amistosa, moltes persones van començar a punxar-lo amb pals que feien molt de mal, li llençaven pedrades i sentia burles i insults. Era molt el dolor que sentia junt al cansament, la fam i la set insuportables, Però era més cruel el dolor moral que sentia; no podia comprendre perquè li feien això, tal vegada, pensava, haja fet alguna cosa que no els agrade com quan en el prat per jugar va xafar accidentalment a un dels seus amics i el van recriminar.
El pensar açò li produïa un dolor moral més gran que tots els altres, sense reparar que la seva dignitat era superior a la de tots els que allí estaven.
Es trobava al límit de la seva resistència física i moral quan amb una gran corda el van lligar a un piló, allí li apretaven el cap quasi fins rebentar-li’n, el tenien per totes les parts agarrat sofrint tota mena d’insults, patades i colps forts allà on més mal li feien. Als pocs minuts, que a ell li van parèixer molt llargs, encengueren unes grans fogueres sobre el seu cap, no podia llevar-les perquè estava lligat, al soltar-lo va intentar llevar-les però no hi havia manera. Va suportar totes les vexacions de la vesprada però amb més fam, més set, cansament i dolor; malgrat tot encara confiava en els seus amics, no els faria mai mal i esperava que aquella crueltat acabés prompte.
Finalment aquelles fogueres van anar apagant-se, ja no sentia el calor insuportable ni la coentor de les espurnes que cremaven la seva pell, la frescor de la nit i el cansament dels seus “amics” va permetre un moment de respir a Generós, tal vegada, pensava, siga l’hora d’acabar amb aquest turment i tornar a la vida de sempre junt als seus amics. Però prompte el van enganxar a la corda i el van empentar novament al piló, no podia més i desitjava que aquella crueltat s’acabés com fora.
Va sentir un cop sec, tenia una sensació d’anar-se’n d’allí encara que el seu cos estava ben lligat al piló, cada vegada sentia més lluny els crits, insults i tot el gran soroll que allí hi havia. Va passar un gran túnel per on veia els seus amics amb actitud carinyosa, al final va arribar a una llum intensíssima, en entrar en aquesta va veure un gran prat verd travessat per un riu cabdalós d’aigües netes i rodejat per altes muntanyes de cims nevats. Al seu costat estaven altres sers com ell, al veure allò va comprendre que hi havia trobat el seu lloc, pertanyia a una espècie més noble, més sincera i fidel que els seus amics humans que l’havien traït torturant-lo amb tanta crueltat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: