Una entrevista necessària era la de Juan Llidó Traver (1920), conegut com “Juanito Blai”, de qui, per cert, també vam publicar una xicoteta col·lecció fotogràfica. Juan és l’últim testimoni viu en Artana de l’anomenada “Quinta del Biberón”, la més jove en ser reclutada pel govern de la República per a fer la guerra. Era la quinta del 41 però van ser reclutats a principi de 1938, xiquets de 17 anys sense cap experiència militar que, després d’una curta instrucció, es van destinar immediatament al front de Terol.

Ara, el dilluns 3 de desembre de 2018, als 98 anys, Juanito Blai, amb tot el coneixement, ens conta alguns detalls del seu llarguíssim servei militar: sis anys i mig entre guerra i quatre anys posteriors de mili, i també de diferents experiències de la seua història de vida. Volem agrair-li des d’ací que ens regalara la seua cordialitat i el seu bon humor, pensem que el seu testimoni és un bon patrimoni per al nostre poble.

Sumem esta entrevista a tot un seguit de publicacions sobre la Guerra Civil, quan es compleixen 80 anys del seu final i dels llargs mesos de front en el nostre poble. La resta són la conferència de Carlos Mallench La batalla de Llevant a Artana; els Documents de la Causa General del franquisme contra la “dominació marxista”, ram d’Artana; i l’Entrevista a María Herrero Vilar, ‘Marí Peneque’. A més d’estos textos, en Artanapèdia en hi ha d’altres sobre esta qüestió, alguns dels quals estan ressenyats en la pàgina que dediquem a l’esmentada conferència de Carlos Mallench.

A continuació teniu l’entrevista en vídeo i la seua transcripció.

-…Allò era serio amuntó. Jo tenia 17 anys entonces. Ni pena ni glòria. Però sí, n’hem passat amuntó i grosses, amuntó amuntó.

-Perquè vostè quin any va nàixer exactament?

-L’any 20.

-98 n’ha fet, ja?

-A l’octubre, els faig. A l’octubre 98.

-Pues està molt bé, eh?

-Bé, pals anys que tinc, bé.

-La seua família eren llauradors, igual que ara.

-Llauradors, igual, igual… Jo tota la vida a la terra, i els meus germans també. Cada u ens hem tirat a lo que ha hi hagut en casa, i avant. Però ja et dic, hui no hi ha res a fer, en res. Hui està tot tirat als conills.

-A l’escola van anar molts anys?

-Sí, mosatros… en fi, podíem i vam anar hasta… no ho sé, hasta els 17 ó 18 anys déguem anar, a lo millor. Ben fadrins, amuntó, sí, sí…

-A l’escola anaven per cases, no com ara.

-Per cases. Antes hi havia una escola de xics i una altra de xiques. Casa Catretet [carrer Sant Ramon, 22], allà baix, la casa del costat, ja eixint a la carretera, allò era l’escola dels xics. I de xiques era… casa Enrique Màlia, eixe carrer adins, no avall, adins, a mà dreta, la casa mateixa que dóna al carrer de baix. Eixa casa era escola també. Eixa era de xiques, l’escola la feien dalt, i mosatros estàvem a la carretera, a casa Juan Ramón de Catret. Tu te’n recordaràs d’això… Ara, que no…

-No, jo he anat a escola al Grupo Escolar ja. Això altre no ho he conegut.

-Sí, sí… Pues aixina ha segut la vida, i avant.

-Quan vostè va nàixer estava la dictadura de Primo de Rivera, vostè d’això no se’n recordarà de molt…

-No, no me’n recorde, jo…

-Però a lo millor de la proclamació de la República sí que se’n recordarà…

-Sí, claro.

-Perquè ací es va fer molta festa, em contava mon pare…

-Sí, quan a la República va hi haure una alegria molt gran. Però tot s’acaba… Polítiques, és pa’ quatre. Els demés som seguidors i avant. Aixina que és un desengany, tot, la vida… U té que seguir la seua marxa, lo que més li convinga, i avant. Eixa és la veritat.

-L’ambient polític en la República, ens els primers anys, no era molt radical… hi havia pau, vull dir.

-En la República ací teníem lo que no hem tingut mai: a la Caixa Rural, això era un col·legi de dretes; davant, d’esquerres, socialistes; la Casota era de dretes també, i les bestiades, ja no hi havia res. Però entonces la política era lletja, no…

-Sí, agressiu…

-Molt, molt… Molt agressiu. I tots volen manar pa’… pa’ la perra [risses]. Si no hi ha perra no hi ha res. Jo he conegut moltes coses. I després, he estat sis anys i mig servint, en guerra, que ahí també vam patir molt.

-Clar, perquè a vostè el van reclutar amb 17 anys.

[5 min.] -17 anys. Em vaig incorporar… ací en el poble, que estaven les esquerres. I en acabant estàvem en el front, mosatros vam estar per Alcora, per allà dins vam pelear molt. Llucena del Cid, allí vam dur molt de palo. Tota la vida me’n recordaré: tocant la una de la nit passava jo per davant de l’església de Llucena, retirant. No jo: molts. Retirant, a la una de la nit. Xe, entonces en vam passar de grosses amuntó. Estar tres dies sense menjar res, dormint sense mantes… Ja veus, 17 anys i quina vida! Aixina és que va ser lleig, lleig, lleig…

-Instrucció tampoc en farien molta, vostès?

-No, allí mos vam incorporar… no recorde quin any era, si era el 7 ó el 8, no me’n recorde. Però sí, mos vam incorporar i en Alcora, me pareix que era, les forces vam estar allí i vam dependre la instrucció, i tots els dies de matí anàvem pels montes, a fer pràctiques pels montes. I quan ja la cosa va estar bé, a pegar tirs [risses]. Al front. 17 anys! Xe, quina calamitat, allò! Allò donava… Una vegà van vindre tres o quatre pares. On estàvem? En Llucena. I el dia que van vindre mos van fer una paella que, xe!, en ma vida he menjat més que entonces! Perquè patíem fam. Aixina és que n’hem passat amuntó. Mal equipats, mal menjats, mal dormits, i molt de perill sempre. Jo sé tot lo que és, lo bo i lo roín. Perquè ja et dic, quan a la guerra allò era fatal.

-I van estar sempre per ací per Castelló?

-No, mosatros en zona roja vam estar en Formiche Alto i Formiche Bajo, en Teruel, ahí vam estar amuntó, ahí vam dur palo[1]. De Formiche Bajo mos van passar a Llucena del Cid [en maig de 1938], quan la batalla de Catalunya. D’allà dalt mos van baixar ací, a les forces, perquè fèiem falta ahí. I ahí vam dur molt de palo, igual allà que ahí. Aixina que la guerra, ja te dic, una calamitat!

-D’Artana eren molta gent?

-Com, servint? Home, en mi estàvem la meua quinta, perquè mos pillaven quan fèiem falta i mos posaven on més falta fèiem. I ja et dic, mosatros… jo vaig estar… la companyia no me’n recorde, però recorde el capità, jove, templao ell, capità però no era de carrera. Militars de antes de la guerra, en la zona roja, no hi havia res ahí de veritat. I en fi… una calamitat sempre! Molta fam, molta misèria, poc de ordre… Ahí vam patir amuntó. Mosatros en zona roja vam patir molt més, molt més que en zona nacional. Perquè els nacionals anaven adelantant i els rojos anaven atrassant. Aixina és que mosatros anàvem arrere, arrere, arrere… Home, jo, la última vegà que… no me’n recorde qui venia en mi, dos o tres érem, arretirant arretirant vam fer cap a Veo. Estàvem per allà dins…! I me’n recorde jo que apleguem a Veo, a la carretera de Veo, i allí com era de dia i hi havien moltes forces, érem tres companyeros i estàvem amagats allí hasta que es va fer de nit. [10 min.] I de nit passem la carretera i per la senda, que no havíem estat mai, però per la senda amunt amunt vam fer cap als Fonedors. Vatja! Me’n recorde jo que allí estava el tio Roio i mos veu una careta de fam… “-Vingau ací!”, mos va fer un bocadillo. “-Hala, mengeu-vos-lo i después dormireu ací i demà direm als vostres pares que esteu ací”. I aixina va ser. Però tu, 17 anys, uns monyicots i anàvem, ja te dic, molta fam, molt de perill… Un desastre. I gran. 17 anys i ja per ahí pel monte pegant tirs [risses]. Conque a la sendemà el tio Roio ho diu als pares i venen a per mosatros, vam estar amagats en casa set o huit dies i quan van entrar els nacionals vam eixir. Però moltes calamitats. Jo, en la edat que tenia entonces, i com jo els demés, els companyeros, vam patir amuntó. Perquè mosatros, quan mos vam incorporar a l’exèrcit la zona roja anava perdent ja. Ja duia palo. I com duia palo mosatros cada dia arrere, arrere, arrere… Dormies on podies, sense manta, gasto quasi gens, hi havia vegades que gens… Xe, allò era patir de veritat. Però, tenies que aguantar la metja, que si no anava el palo. Aixina és que mosatros als 17 anys ja teníem passat amuntó. De fam, de calamitats, nits sense poder dormir gens, i… un desastre. I mut i a callar. I avant. I ja et dic, eixa retirà de Veo me’n recorde jo que mos vam aguardar a passar la carretera de nit, que estaven les forces allí entonces. I de nit vam passar la carretera i mo’n vam anar als Fonedors, que estava el poble allí. Vam estar allí, vam passar la nit i en acabant mos van dur al poble. Allí vam estar amagats hasta que van entrar els nacionals.

-I després què van fer, es van presentar als nacionals?

-Sí, claro. Mosatros era precís presentar-nos perquè érem presoners, mos vam presentar a l’Ajuntament, i de l’Ajuntament mos van dur a Castelló a la Plaça de Bous, allí vam estar tancats huit dies, i en acabant mos van cridar altre camí i a la faena, altre camí a pegar tirs. Una joventut lletja de veritat. Ui, madre mía! Me’n recorde jo com si fóra ara tot allò, per les muntanyes sempre, a on se feia de nit a dormir… O siga, que la zona roja entonces anava perdent la guerra ja. I com anava perdent no hi havia ni gasto ni militars ni hi havia res. En zona roja militars la majoria eren gent com jo. I avant. Els més listos eren capitans o tenientes o… en fi… Però a una majoria, gent que no tenien cap títol de res, un desastre. Aixina és que ja te dic, no… Si no hi ha no esperes. I en zona roja va passar això, per això va perdre la guerra també. Perquè no hi havia res.

-Quan estaven amb els nacionals, a on els van enviar?

-A mosatros mos van enviar al norte d’Espanya. Allà dalt… per Astúries o per allí. Mos van tirar allí, però enseguida a la faena. Però els nacionals era una altra cosa. Molt de perill però menjaves prou. I ahí ja te dic, els nacionals tenien… anaven guanyant la guerra, també. Hi havia gasto i hi havia de tot, i lo altre en zona roja era un desastre, no hi havia res. Aixina és que la gent va patir amuntó, perquè ja te dic, no hi havia res de res. Un exèrcit mal organitzat, professionals en zona roja pocs, en zona roja no hi havia quasi res. Me’n recorde jo que… em pareix que era a Llucena, un teniente de professió, militar, me’n recorde que un dia el van agarrar i el van afusellar. Jo ho vaig presenciar, també, això. Vatja! El van afusellar perquè era militar de carrera. I ací militars de carrera en hi havien pocs. Aixina que la història que hem passat és gran.

-Ademés van acabar la guerra i van anar a la mili. Vosté va seguir, encara.

-Quan se va acabar la guerra vam seguir. Jo me vaig tirar sis anys i mig servint. Guerra i postguerra, sis anys i mig servint. No jo: la meua quinta i… dos o tres quintes van servir molts anys.

-I a on va anar, a fer la mili, vosté?

-Quasi tota en Saragossa. En Saragossa vaig estar jo quatre anys. Estàvem bé, allí se menjava prou, s’estava bé. Després de la guerra acabà ja. Però ja te dic, un desastre.

-Vosté es va fer de 24 ó 25 anys i encara estava rodant per ahí!

-Als 17 anys ja mo’n vam anar…

-I va tornar als 24 ó 25.

[15 min.] -Sí senyor, sí senyor.

-Tota la joventut.

-Tot lo bo de la vida. Vam estar lo menos dos anys en Saragossa, i en acabant vam córrer mitja Espanya, perquè com hi havien molts maquis… La nostra missió era els maquis. Quan els maquis vaig córrer quasi tota Espanya, jo. La nostra missió era eixa. Pels montes, sí. Tots els dies pels montes a vore els maquis.

-I en trobaven?

-Sí, sí, claro.

-I hi havien tirs i hi havia de tot?

-Sí, sí, sí. Si en véiem algú l’agarràvem. Si se refeia, pues anava… Perquè hi havia maquis i hi havia amuntó coses. Tot gent mala, molt mala tots, perillosos. I mosatros ja te dic, vam estar amuntó de temps perseguint-los pels montes. Tots els dies la nostra faena era al monte, tots els dies al monte. Aixina és que ja te dic, jo la mili l’he passat… que ha sigut una història, perquè quan jo vaig servir va ser la època més roïna del món. Primer en zona roja, que ja te dic, allí es patia molta fam, un desastre, i en acabant vam passar als nacionals i ja va canviar un poc. Una altra administració, un altre gasto.. en fi. Tot, tot, tot… Militars. I els altres una majoria eren gent d’allà vas cabàs. Molts eren tenientes i capitans i sargentos, i no havien sigut militars mai. Aixina va ser, aixina… Aixina és que, ja te dic, jo he viscut aventures amuntó grans. Però he patit molt, tu!

-Després va tornar, es va acabar ja tot, i vostè va tornar al poble a treballar al camp.

-Sí, mosatros, pues teníem que estar eixos anys ahí, i després mos van llicenciar. A casa. Però vam estar en casa tot lo més cinc o sis mesos, una vegada llicenciats ja. I mos van cridar altre camí. Perquè la cosa no estava molt clara. I mos van cridar i mos van dur a Castelló, a la platja. I allí vam estar una temporà gran. I després ja et dic, per la província de Teruel també mos van dur, als maquis també. No res, la mili dessalà, molt de perill i molta fam [risses], eixa és la veritat.

-Quan va tornar a casa, ací hi havia fam? Es patia, també?

-Sí, sí, sí… Ui, lo menos 10 anys, van estar patint fam, alerta! A les cases que teníem terra i això, jo no n’he patit mai, de fam. Però molta fam, molta fam se patia. Perquè no hi havia res. Era un desastre allò. I allí a la zona roja allò era un desastre, una calamitat. Militars que no ho havien segut mai [risses].

-I ací la Fiscalia els marejava molt?

-No, en mosatros no se posava molt, la Fiscalia. No perquè mosatros teníem força, també. Teníem amuntó força i, en fi, mosatros donàvem la cara més que ells encara. Gent jove, mal pagada i tot això, pues “adelante”! Tu, però vam passar uns anys molt llejos: molta fam, no hi havia diners… N’acabant, això va durar lo menos deu anys, molts anys va durar. N’acabant va millorar algo.

-Vosté sempre ha treballat pa’ vostè, pa’ casa.

-Sí, tota la vida. Mosatros en casa teníem molta terra allà baix, en Nules i Vila-real, i en casa érem quatre homes, tots treballàvem pa’ casa. En l’estiu a la Plana: Nules i Vila-real, on teníem la terra, i en hivern al secà, a la muntanya, jo a llaurar al monte. [20 min.] Tot l’hivern. I en l’estiu a la Plana.

-Tarongers, clar. Entonces anava bé la taronja, estava creixent tot…

-Ací, ja te dic, en la terra jo he conegut coses amuntó amuntó bones i males, he conegut de tot. Perquè la terra té eixes coses, també. La tarongeta primer, en fi, allà vas cabàs, però n’acabant se va millorar la cosa i se valia diners. Valia molts diners. Hem conegut de tot.

-Vosté se’n recordarà de la gelada aquella del 46, que es va segar tot per baix.

-Sí, una ruïna va ser. Lo que passa és que ho vam arrancar tot o ho vam serrar i vam sembrar amuntó. Entonces hi havia molta fam. I ahí a la Plana se va sembrar tot i hi havia molt de gasto. No hi havia tarongers però hi havia gasto. Però ja te dic: dessalat. Ahí baix a la Plana vam estar uns anys que… malament. No se traïen diners ni se traïa res.

-Després l’any 56 va haver una altra nevada…

-Ací s’ha conegut de tot, de bé, de mal i de regular, hem conegut de tot. Perquè el món estava aixina, també. Vol dir que faena poca, i mal pagà, vam estar uns anys malament. Però n’acabant la cosa se va arreglar amuntó.

Perquè ací també, quan va estallar la guerra ací estaven les esquerres, i ací se va afusellar amuntó gent del poble. De dreta, estava la pistola. Va hi haure amuntó escàndalo. Però n’acabant la cosa va anar arreglant-se poc a poc.

-Els primers mesos de guerra va ser quan es va cremar…

-…les esglésies. No ací: en tots els puestos.

-Clar, ací se va assolar tota l’església per dins, el Calvari, l’Ermita…

-Tot. Jo l’altre dia t’ho deia també, perquè jo sempre he dormit ahí baix a casa m’auela, que dormia més ahí, i recorde que quan cremaven tot lo de l’església jo estava dalt de casa m’auela, a la perxà, jo estava allí mirant com ho cremaven tot. Xe! Una malesa, tu! Hi ha que vore, unes foguerades ahí a la plaça l’Església… I el Calvari, l’Ermita, tot va anar a l’aire. I entonces com, en fi, manaven les esquerres pues feien lo que volien. I tot lo món a callar.

-Si no te pelaven!

-Sí, no… Entonces les esquerres manaven… amuntó amunto manaven, tenien molta força.

-I què feien en l’església, quan ho van assolar tot?

-Els altars i això ho van tirar tot a terra…

-I es gastava pa’ algo, l’església, o estava buida i avant?

-Garrofes! Ahí a la capella sempre estava ple de garrofes. Sí, garrofes dúiem. Però l’església, ja veus, entonces altars no hi havia res, i l’església era un almacén, i avant, no hi havia més. Aixina és que hem conegut amuntó coses, lleges i boniques, de tot. Però lo lleig va durar amuntó. Però n’acabant pues va passar tot i avant, van arreglar l’església, els altars, ho van arreglar tot… i viva el mundo!

-I què feia, la gent posava diners? Entre tots, clar…

-Sí, la voluntat, i a l’església es va fer lo que es va poder, n’acabant més avant un altre remendet, i aixina. Però a l’església estava tot molt malament, altars i bancs i tot això va anar al foc tot. Ja te dic, jo ho vaig vore tot, d’ahí baix de casa m’auela, que jo dormia allí sempre, ho vaig vore tot. [25 min.] Però lleig, molt lleig. Allò, entonces dominaven les esquerres, comunistes i… Eixos a l’església, pues a pegar foc. Me’n recorde jo que estava dalt de casa m’auela i allí hi havien jo què sé la gent que hi havien traent trastos de l’església i al foc, al foc! Xe! Jo no he vist… no jo, ningú, no ho hem vist mai, això. Mai! I l’església feia d’almacén. Allí l’Ajuntament tenia un parell de camions, no sé què més tenia i anava tot allí a l’església. Allò era almacén [risses]. Diu: el que viu, veu moltes coses.

-Ací al poble el front no va fer molt de mal, no van bombardejar molt…

-Ací vam tindre sort. Ací van entrar els nacionals i va ser de passo, perquè n’acabant se’n van anar a la Serra Espadà. I allí van estar nou mesos. Ací lo que teníem era molt de perill també en l’artilleria. Dels rojos l’artilleria pegava molt ací al poble. Era l’únic perill que tenia: l’artilleria des de la zona roja. I ací en diumenge i dissabte i això, els soldats que estaven al front entonces venien ací a fer algun got de vi i berenar i fer coses d’eixes. Dissabte i diumenge açò estava ple de soldats, vatja! Xe, quin món aquell! Només anaven a les tavernes a beure vi. Joves, gent jove… Aixina és que… Mira, i en ma casa hi havien tres xics i vam fer molta amistat. Sí, estaven hospedats, que hi havien alguns xics que estaven per les cases, també. Vam tindre sort: uns xics asseats: dos gallegos i un navarro eren. Que estava el front ací dalt i ells estaven ací al poble, estaven en intendència. Estaven enxufats.

-Clar, ací es feien el ranxo, xiquets i gent del poble anaven a menjar al ranxo…

-Jo he anat també! Jo també he anat a parar ranxo! Jo vaig vindre de la zona roja, que vaig vindre a casa, i vaig estar ací uns dies, i tots els dies a parar ranxo als soldats. El poble menjava dels soldats entonces. Vatja, anaves allí i t’omplien el plat ple de gasto. Gasto en tenien la gana els soldats, molt de gasto tenien. Home, menjaven ells i menjava tot lo poble. Hasta molts soldats a dormir anaven a casa de gent. N’hi haven molts que van tindre molta sort. Aixina és que ací hem vist molt, de bo, de mal i de tot. Però en les guerres no hi ha res bo. Les guerres és una ruïna i un perill molt gran. I mor molta gent. Perquè les guerres també, malícies que se tenen uns en altres i això, també anava la pistola. Ací al poble se’n van matar alguns, zona roja i zona nacional, tots. Tots eren iguals. Allò era un desastre, no hi havia ni cabo ni rabo. No hi havia seguretat de res. En qüestió de menjar, la gana, molt de gasto, ací tots els dies vindrien lo menos quinze o vint o vint-i-cinc mulos a carregar, perquè en camions el duien ací al poble. [30 min.] Eixos mulos, tots els dies, allà a les onze o això venien a la plaça de l’Ajuntament, que ahí era el quartel general, i ahí anaven els mulos eixos i carregaven de gasto i al front. Amunt. Tots els dies. Aixina que a la plaça de l’Ajuntament hi havia molt de moviment, collons si en hi havia! Si hi havia moviment ahí! Vatja, i mira, vam fer… A ma casa hi havien tres soldats, per les cases hi havien molts soldats. Tots els que estaven un poc enxufats, en intendència i això… Però van estar ací nou mesos, molt de perill i molt de jaleo. Jo me’n recorde que a la plaça de l’Ajuntament, i allà al Pla també, allí també hi havia intendència, venia allà de 11 a 12 els mulos, que venien a carregar i amunt, al front, a pujar el gasto. Tots els dies. Xe, quin moviment hi havia entonces! Però, tu, un desastre! Les guerres són un desastre, perquè ja veus: els soldats vivien allà dalt a la muntanya, dissabte i diumenge baixaven…

-Allí estan les xaboles…

-Sí, encara estan les xaboles, encara! Ui, pues no van fer xaboles ahí, no! Collona, si van fer xaboles! En fi, que cada tiempo una cosa. I avant.

-Ací diuen que va fer molt de bé Andrónico.

-Ui, amuntó!

-No sé si vostè el va conèixer…

-Sí, sí, sí… Andrónico. Va fer molt de bé pa’l poble, amuntó de bé va fer. Vatja. Vam tindre sort. Si no havérem tingut a ell una altra cosa havera segut. Perquè ja veus ací nou mesos el front ahí davant, en perill, l’aviació venia molt per ací. Però Andrónico va fer molt pel poble. Amuntó amuntó, va fer. Tot té fi en la vida! Però entonces era un altre món a hui.

-Un món molt diferent, i no cal que torne.

-Jo me’n recorde… en zona roja, l’última vegà, que ja t’ho he dit més arrere. Fugint fugint vam fer cap baix de Veo. Jo i dos més, érem. I allí vam passar el dia allí amagats i de nit vam passar la carretera, que allí hi havia moviment entonces. I d’allí als Fonedors, que estava el poble allí. Però xe, tu, allò era una cosa dessalà de veritat, una ruïna. Una ruïna i un perill molt gran, era. Lo que és que la gent mos fem a tot, si la època és lletja i hi ha fam i això pues mos fem també…

-Clar, ma mare m’ho contava, que tenia cinc anyets ella, i a jugar. Tot el comboi. Als Fonedors, pues als Fonedors, de jugarota, clar…

-Jo me’n recorde que, en fi, lo que tu dius, xiquets i xiquetes, ahí a la plaça de l’Ajuntament, allí a la font que sempre en hi havien, i era perillós perquè l’artilleria pegava molt al poble, d’ahí d’Eslida pegava amuntó. De l’artilleria en van morir uns quants. Perquè ja et dic… home, quasi estàvem en primer fila. Nou mesos aixina. Les muntanyes d’ahí davant, això estava ple de soldats, a les trinxeres. I ací intendència, d’això també en hi havia molts. Molts mulos, i tots els dies camions de gasto, i al Pla i ací a l’Ajuntament. I el gasto amb mulos amunt, al monte. Ai, quin món!

[1] Algunes dades sobre este important front i imatges dels vestigis de la guerra, en https://ecodeteruel.tv/trincheras-y-fortificaciones-de-la-guerra-en-cerro-gordo-formiche-altover-video.