LA SILISPÀSSIA D’ARTANA

LA SILISPÀSSIA D’ARTANA

Josep Herrero Cabanyes

A voltes és bo recordar les festes i tradicions ja perdudes per a recrear-nos amb elles i anar recuperant la nostra ancestral cultura, que no ve a ser altra cosa que la memòria col·lectiva d’un poble.

Avui volem recordar la Silispàssia com una festa que indubtablement per als xiquets de la nostra època era la més popular i divertida de la Setmana Santa. En altres pobles s’anomena La Sarpassa, Salpassa o Solispàssia en els pobles més septentrionals del País Valencià. La majoria d’autors creuen que ve del llatí salis sparsio, aspersió de la sal, entenent la sal com la purificació, de tal manera que quan Jesús diu “vosaltres sou la sal de la terra” significa que són la salvació.

Cal dir prèviament que aquesta acció era per als xiquets exclusivament, no per a les xiquetes. Així passava en altres actes de la quaresma com les xeringues, que consistia, en les vespres dels carnestoltes, en armar-nos de les referides xeringues, unes canyes grosses d’un metre i mig d’altura aproximadament, on estaven foradats tots els nucs excepte l’últim per tal de omplir-los d’aigua; l’objectiu era perseguir a les xiquetes i banyar-les. Recorde perfectament a unes jovenetes que estaven llavant o escurant a la sèquia, nosaltres atacant-les per mullar-les i elles defenent-se amb poals amb molta eficàcia i valentia; no vam eixir ben parats. Després venien els carnestoltes, previs a la quaresma, on tots els joves i els xiquets ens disfressàvem d’esquellots i a per les xiques. També el diumenge de rams érem exclusivament els xiquets qui portàvem unes branques d’olivera de considerables dimensions a l’església, ens situàvem al passadís central pegant al sol sense cap mirament, acció que ens comportava més d’un carxot per part del sagristà. Una vegada es feia la benedicció eixíem del temple corrent, arrastrant el ram fins al calvari, on dipositàvem una fulleta; després aquest ram el lligàvem dret al balcó de cada casa on es mantenia tot l’any.

========================

La Silispàssia també pareix que venia a significar la sal passa, fent referència a la sal que repartia el rector. Jo recorde aquella festa com la dels xiquets pel protagonisme que teníem.

En Dimecres Sant pel matí tots armats amb macetes de fusta esperàvem l’eixida del rector, el vicari i els acòlics de l’església; ells recorrien el poble beneint les cases i donant una cullerada de sal, les devotes corresponien a l’ofrena donant-los ous que els acòlics s’encarregaven de portar amb grans cistelles, així com l’aigua beneïda. Les dones també solien donar algun xavo o perra (deu o cinc cèntims de pesseta), mentre els xiquets anàvem davant de la comitiva religiosa pegant colps a les portes; com solien ser llises sense cap adornament especial, les ames de casa ens permetien colpejar-les sempre amb una llibertat vigilada per a que ningú ens passéssim de la ratlla, cas contrari la granerada al llom no te l’estalviaven.

El problema venia quan hi havia alguna porta més ben arregladeta; la vigilància era més estricta, però en aquest cas demanàvem pegar esplai per a que la porta no es corqués, però sempre hi havia algun xiquet que aprofitant un descuit de la cuidadora pegava fort, replicat la senyora amb la consegüent granerada. Alguns dels participants cansats de tant de control, arremetien sense cap mirament amb les portes no vigilades i les pallisses que estaven lliures, amb total impunitat.

Casa del carrer Baix nº 48. Detall en la porta amb maçades d’un xiquet poc acurat fetes amb la mà esquerra. (Cal assenyalar que en aquesta casa hi vivien dos senyors majors que probablement no tenien vigilada la porta en un dia tan especial i “perillós” com era el de la Silispàssia).

De tant en tant els jovenets, cansats momentàniament de la seva principal activitat, ens séiem a terra fent un rogle i picant rítmicament contra el sol cantàvem la següent cançó:

Ous, ous, ous,
bona pasqua i bon dijous.
El dijous de matí
bona coca per a mi.
El dijous de “vesprà”
bona coca amb “cansalà”.
Ous a la finestra,
bastonades a la mestra.
Ous a l’armari,
bastonades al vicari.
Ous al ponedor,
bastonades al retor.
===============
Angelets del cel,
baixareu a pasqua.
Ous amb caragols
i fulletes de carrasca.

En acabar la volta al poble, a la plaça de l’església el retor tirava a l’aire les monedes recollides i els xiquets les replegàvem, de tal manera que a més de la diversió del matí podíem també emportar-nos alguns cèntims a casa.

La mateixa cançó la cantàvem una setmana mes tard, a la festa de Sant Cristòfol de l’Alcora on ens portaven les mares als xiquets (no a les xiquetes) amb camions proveïts de banquets solts sense la més mínima seguretat. Aquesta peregrinació la fèiem tres anys seguits amb la confiança que si complíem aquest requisit no teníem el perill de morir ofegats, però el perill de tenir un accident de camió era gran.


De xiquets ningú sabíem el simbolisme que tenia tota aquella celebració de la Silispàssia, si bé la creença general era que el retor representava a Jesucrist que uns dies abans de la Passió anava acomiadant-se casa per casa; nosaltres en canvi representàvem als jueus. Però per a nosaltres, entusiastes participants, això no era important, allò que contava era passar-ho bé dins de la festa, objectiu que aconseguíem plenament.

Aquesta celebració era a tots els pobles, suposem que la cerimònia religiosa era la mateixa, consistia en complir el manament del Ritual Roma de Benet XIV (1740-1758) de beneir les cases de la parròquia els últims dies de la Setmana Santa.

La Salpassa actualment a Pego

Els xiquets tenien en tots el pobles un paper protagonista. Eren els encarregats d’arreplegar els ous (en Artana tan sols els acòlics) i els que anunciaven la salpassa amb les matraques, les maces i les cançons.

A Vila-real cantaven:

Porta oberta, bona coberta.
Porta tancà, bona maçà.
Les cançons de la salpassa tenen moltes variacions, anem a vore alguns exemples dels que apunta Monferrer al seu llibre:

A l’Alcora cantaven:
Ous, ous,
bona pasqua i bon dijous.
El dijous de matí
bona coca per a mi.
El dijous de vesprà
bona coca amb cansalà.
Angelets del cel,
baixareu a pasqua
ous i caragols
i fulletes de carrasca.

Tic, tic,
al vicari bon pessic.
Toc, toc,
al vicari bon calbot.
El vicari cassoleta
trau els ous per la bragueta.
El vicari s’ha perdut
per la font de la salut.
A l’Alfàs del Pi i a Tàrbena cantaven:

Ous, ous,
bones pasqües, bons dijous;
la farina va a cinc sous,
i el segó va a dihuité.
Ai, que la blanca ja ve!
Ai, que la negra també!
Ous ací, ous allà,
bones bastonades al sagristà.
Ous allí, ous al ponedor,
bones bastonades al senyor rector
 

Bibliografia 

http://etnobloc.es/entrada/la-salpassa/

https://es.wikipedia.org/wiki/Salpassa

https://www.levante-emv.com/valencia/2012/04/03/salpassa-tradicion-pagana-cristianizada/894487.html

Herrero Cabanyes, Josep (1988): “La Silispàssia”. Programa de Festes d’Artana 1988.

Herrero Llidó, Miguel (Entrevistat)

Monferrer, Àlvar (1995): La salpassa. València: Consell Valencià de Cultura.

Pla Silvestre, José (Entrevistat)

Recreació de la Sarpassa en Ribarroja del Turia

 

 

 

%d bloggers like this: