Per al seu estudi, reconeixement i protecció.

 Consideracions preliminars:

Si alguns estudiosos visiten l’arquitectura del Maestrat i els Ports, ràpidament observaran que hi ha nombrosos edificacions en pobles com Morella, El Forcall, Catí, Sant Mateu, Vilafranca, Albocàsser, Culla, Benassal, Ares i molts altres, construïdes amb carreus de pedra perfectament treballada. Aquesta característica ve donada perquè el repoblament cristià va ser en els primers temps de la reconquesta del segle XIII, i es va portar allí la forma de construir dels llocs d’on procedien els repobladors. Les construccions vinculades al desenvolupament de l’arquitectura gòtica valenciana, amb arcs apuntats, construccions o portalades de carreus de pedra treballada als edificis principals de cada poble, son símbols del coneixement dels mestres d’obra, del poder econòmic de senyors i ordres religioses, i a més del l’abastiment pròxim de la pedra d’aquelles comarques.

En canvi a la Serra Espadà els moriscos van sobreviure a la conquesta cristiana fins a 1609, data en què van ser expulsats. Aquests fets determinen que en la nostra Serra, degut a la situació de pobresa per causa del mateix entorn hostil, com de l’explotació que patien per part dels seus senyors, donen com a resultat que les construccions d’aquesta zona, siguen de forma general d’una qualitat més baixa quant a la utilització d’alguns materials com els carreus i les dovelles, que son substituïts per maçoneries i pedres de gres roig de les rambles.

La qualitat de les construccions

Efectivament la majoria de les edificacions estan fetes amb les pedres en estat original però arrenglerant-les amb molta destresa i art, estil maçoneria ordinària.

Però aquesta economia en els materials, aprofitant tot el que hi ha a l’entorn -construcció ecològica podríem dir en l’actualitat-, no desmereix el resultat, que en moltes ocasions fa que la modèstia d’aquests elements contraste amb la qualitat de l’acabat.

Tenim molts exemples a la Serra Espadà de construccions amb molt de valor patrimonial i etnogràfic, que tot i no ser d’una factura tan acurada comparable a les construccions medievals de pedra llaurada, no deuen menysprear-se. Alguns exemples són els arquets o aqüeductes de la Rambla d’Eslida, el d’Algímia, o el del Vicari a Artana; les construccions urbanes com els forns de Pavias i el de Higueras, també molts corrals de ramat en diferents pobles amb les seves arcades de mig punt i altres exemples que podríem citar com les diferents cases de camp i inclús els modests ribassos dels secans de les muntanyes. Cal fer menció especial al conjunt de castells, torres i fortificacions d’origen musulmà que formaren un conjunt defensiu de gran importància amb els castells d’Artana, Eslida, Ahín, Castro, Veo, Algímia, Tales, Sueras, el Xinquer… tots ells treballats amb la tècnica de tapia de maçoneria amb la utilització de les pedres de l’entorn.

Cert que després en l’ocupació cristiana dels pobles hi ha edificacions, principalment religioses, que es construeixen amb materials més nobles, amb carreus treballats com passa amb el campanar d’Aín o l’església i campanar d’Alcúdia, però la majoria d’edificis d’aquest tipus estan construïts amb la tècnica de la maçoneria, destacant només les cantoneres amb carreus de pedra treballada tal com passa a Eslida, Torralba del Pinar, Tales, Matet i Artana entre altres. Totes aquestes construccions, tenen la característica de mantenir les façanes amb la pedra vista, amb morters de calç per tapar les juntes, i en algunes ocasions utilitzant la protecció de la pintura a la calç sobre els murs.

Problemàtica i reptes

Les característiques de les arquitectures de la Serra Espadà, en ocasions modestes al estar vinculades a les seues funcions agrícoles i ramaderes, i per tant ser construïdes per la mateixa població local, conforma una estètica pròpia i característica, molt integrada en el propi paisatge, i que no per ser modesta o menys valorada, caldria menysprear.

Una falta de estudis, inventaris, catàlegs i activitats per reconèixer els valors propis d’aquestes construccions, pot conduir a una falta de sensibilitat i de criteris específics de restauració i conservació, i per tant la pèrdua dels seus valors originals.

Proposta de futur

Reivindicar l’arquitectura pròpia i diferenciada de la Serra Espadà, reconeixent les diverses arquitectures, tipologies i tècniques constructives, posant en valor la maçoneria ordinària, les pedres cara vista, els materials autòctons, les arcades de mig punt, els llindars, els forjats i cobertes amb bigues de fusta, la teula àrab…l’ús d’acurades tècniques d’arquitectures tradicionals que ha propiciat uns resultats excel·lents durant segles.

Aquests estil propi ens fa sentir-nos orgullosos del nostre passat com a bons artesans del treball de la pedra, tradició que encara perdura tant entre els obrers de poble com entre els constructors de murs i ribassos al camp i a la muntanya. Açò fa evident que el tractament de la pedra per part dels moriscos ha perdurat fins a l’actualitat per tres motius:

1. Al ser el mateix espai dels antics pobladors, naturalment els materials són els que s’han seguit usant.
2. Com els problemes de supervivència eren quasi iguals, les solucions tendeixen a semblar-se molt.
3. Els vestigis de tot tipus que deixaven els moriscos eren reutilitzats i copiats perquè s’adaptaven a les necessitats dels nouvinguts.

Per totes aquestes raons, les tècniques constructives han tingut continuïtat durant segles.

En un futur hauríem de fer un extens catàleg de totes les construccions morisques i altres posteriors però influenciades pels materials i formes d’edificació d’aquella època, redescobrir aquella manera de fer i reconèixer el seu caràcter i valor.

Dins dels pobles caldria analitzar l’estil constructiu, distribució d’un habitatge tradicional, el traçat urbà, edificis singulars, esglésies, ermites, calvaris i cementeris. En el camp caldria estudiar casetes i barraques tradicionals, basses, fonts, aljubs, sèquies, aqüeductes, assuts i molins. Així mateix camins de carro i ferradura. Igualment torres, castells i altres fortificacions. Naturalment també ribassos, pujadors i entrants de finca, assegadors, corrals de ramat i colmenars o corrals d’abelles. Encara altres elements com pallisses, eres, sènies, així com elements naturals de certa rellevància com muntanyes, roques, coves, avencs, etc.

Reivindicació final

Per tal de conèixer, estimar i poder conservar adequadament el nostre patrimoni, sense perdre l’autenticitat i els seus valors propis, que puguen perdurar a les futures generacions, és imprescindible realitzar els estudis, inventaris i catàlegs del patrimoni dels pobles d’aquest entorn territorial de la Serra Espadà.

La Llei de Patrimoni obliga als Ajuntaments a la redacció del seu Catàleg de protecció en l’àmbit municipal. Per compensar la falta de mitjans tècnics i econòmics, les administracions autonòmiques posen a la seua disposició, convocatòries públiques d’ajudes per a la redacció de catàlegs que facen possible la protecció, l’estudi de criteris i actuacions per la conservació efectiva del patrimoni.

  

INTERVENCIÓ A LA FAÇANA NORD DE L’ESGLESIA D’ARTANA.

PER LA CONSERVACIÓ DE LA MAÇONERIA DE PEDRA I MORTER DE CALÇ.

 Un cas particular

La façana nord de l’església d’Artana està edificada per a ser admirada, ha estat així fins els anys 50 del segle passat, això sí emblanquinada, perquè la gent solia emblanquinar les cases per dins i fora per diverses funcions: per higiene, en ocasions per defensar-se de les pandèmies, per estètica i per la protecció impermeable i transpirable que la pintura de cal li ofereix a la maçoneria de pedra.

És una església més entre les 22 que hi ha als 19 pobles del Parc Natural de la Serra Espadà, les quals estan, llevat d’algun cas especial, edificades amb maçoneria amb pedra cara vista i sense pintar. Provablement no té més importància que altres, o tal vegada sí. Però l’actuació sobre la seua façana té un gran interès per estar actualment intervenint-se, i pel fet que pot desaparèixer la percepció de la maçoneria i de les diverses empremtes constructives aparegudes, davall d’una capa de morter que cobrirà la seua característica textura.

Conforme els diferents estudis i reivindicacions de les tècniques constructives pròpies de la Serra Espadà, la façana suposa un exemple que nosaltres volem manifestar existeix i mereix un reconeixement per part de les autoritats tant civils com religioses, de les institucions culturals i de la pròpia societat.

Insistim que és un mur de molt bona fàbrica, amb pedres calcàries molt poc habituals al poble com a elements constructius. Remarquem que és un mur fet amb pedres col·locades una a una i amb fil, és una mostra perfecta del que sabien i saben fer els nostres artesans de la pedra, a més a més té uns vestigis addicionals, com hem dit diverses vegades.

Cal ressenyar també com un valor important, l’estima i la voluntat que hi ha en els nostres ciutadans per la conservació del monument. Sabem de totes les consideracions que hi ha en les lleis autonòmiques, espanyoles i europees sobre la participació dels ciutadans en el reconeixement del seu patrimoni i en participar dels criteris de conservació dels seus monuments. Indubtablement en aquest cas, existeix una comunitat local molt vinculada a l’estudi i la divulgació del seu patrimoni, per la qual cosa pren més força la seua participació en el debat públic dels criteris d’intervenció del monument.

Es sol·licita per tant, que després dels diferents detalls i empremtes constructives que han aparegut amb els repicats inicials realitzats a la façana, i que mostren les diferents fases i intervencions, la proposta d’intervenció puga resoldre’s amb una protecció de rejuntats de morters de calç i revestiments de capes de pintura consolidant al silicat o a la calç, per aconseguir la protecció de la façana en el seu sentit funcional, però alhora permetre la percepció dels distints elements constructius per facilitar la seua interpretació.

 

RELACIÓ FOTOGRÀFICA DE LES ESGLÉSIES DELS POBLES DE LA SERRA ESPADÀ

Mostrem imatges de les 22 esglésies dins del Parc Natural de la Serra Espadà; no posem el nom de cada una, proposem que siga el lector qui les identifique.

 

 

Una vegada més insistim que totes aquestes esglésies del Parc així com altres veïnes de Betxí, Nules, Onda i la Vall d’Uixó estan fetes amb maçoneria ordinària amb pedra cara vista. El mateix estil té l’ermita de Santa Cristina d’Artana, que com podem observar en unes fotos dels anys 20 del segle passat, està emblanquinada però no totalment.

Associació Cultural Amics d’Artana/Artanapèdia.

Josep Herrero Cabanyes, llicenciat en Geografia i Història.

Nelo Vilar i Herrero. Doctor en Belles arts, editor d’arxius de memòria popular.