L’ofici de moliner

(Com venim fent amb els textos sobre oficis que ens regala Josefina Serrano, comencem amb la seua exposició per acabar amb un article sobre l’ofici de moliner al nostre poble. Són dos textos en un.)

 

L’OFICI DE MOLINER. Josefina Serrano i Vilar

Com cada any, seguim parlant d’un altre ofici antic que hi havia a La Vall. Esta vegada li toca el torn a l’ofici de moliner. Y de nou vull recordar que la finalitat d’aquestos articles és donar a conèixer què era l’ofici, quines eines s’empraven i per a què servia. És dir, recordar de manera breu, per no avorrir, el que representava l’ofici amb una finalitat didàctica, d’ensenyament, i no històrica. Crec que ja s’ha escrit sobre el tema en una història de La Vall.

En aquesta ocasió he demanat la col·laboració de la senyora Consuelo Granell Andreu, filla i neta de moliners, per això més coneguda per Consuelo la Molinera. Em rep amb tota l’amabilitat que la caracteritza fins el punt que, com fa molt de fred, em posa un radiador al meu costat per que em calfe. Des d’ací doncs, les meues gràcies per tot. La casa on viu ella era l’antic molí de Pasqualet o de Palau, que era el malnom de son pare, perquè en els temps més antics, el seu molí molia per a l’amo del Palau que estava en la plaça de la Torre (dalt de l’església del S. Àngel, actualment anomenada de Silvestre Segarra). En un principi els cinc molins pertanyien tots a l’amo del Palau, al senyor feudal.

Bé, el moliner o molinera era la persona que tenia un molí o treballava en ell. A la nostra ciutat hi havia cinc molins: el de la font, més conegut pel molí de Demetrio; el de Xiquet, que estava ubicat prop de la fàbrica de la llum; el de la Palmera, que estava darrere de ma casa, en el carrer que avui s’anomena Vicent Aleixandre i que tenia enfront una palmera ben gran en l’hort que hi havia. Potser es diguera així per ella. El de Palau o últimament més conegut pel de Pasqualet, ubicat a l’avinguda Cor de Jesús 126, justament en el lloc on em trobe escrivint; i el de Marco, que quedava més avall que l’anterior, a la carretera que baixa a Nules a la part esquerra.

Tots estos molins eren d’aigua, és dir que l’energia que feia funcionar la maquinària del molí era la força d’esta i cadascú tenia la seua sèquia (també en hi ha de vent, de vapor o d’altres agents mecànics, però no era el nostre cas). Dels cinc, al de Demetrio li aplegava l’aigua des de Sant Josep, i quant plovia i eixia el riu podien moldre les 24 hores del dia. Però els altres la recollien de la bassa dels ferros, i havien d’ajustar-se al caudal d’ella. Per això de vegades es podia moldre més i altres menys.

La definició de molí seria la d’una màquina per a moldre gra o altres materials. Els nostres molins eren tots de gra, anomenats també bladers o molins fariners. Però no sols es molia blat, sinó també ordi, guixa, panís i fins cigrons. L’ordi feia la farina més negra i el pa eixia més groguenc (encara es fa servir per fer pa als països nòrdics), i el panís també. La guixa és el fruit comestible d’una planta lleguminosa de color verdós i de 40 ó 50 centímetres de llargària i que es mesclava amb els cigrons i resultava una farina amb la qual es feien les farinetes de guixa. De tots aquests grans es fabricava farina.

La maquinària fonamental del molí estava composada per:

– La “límpia”, que era una màquina on li ficaven el gra, sempre que passara de 6 quilos, i a traves d’uns garbells, el netejava i l’ abocava a la gronsa.

La "límpia" del Molí Dalt, situada al primer pis. Com ens explicava Vicent 'el Moliner', els diferents garbells servien per donar-li més o menys segó a la farina

La “límpia” del Molí Dalt, situada al primer pis, cap a 1990. Com ens explicava Vicent ‘el Moliner’, els diferents garbells servien per donar-li més o menys segó a la farina

– La gronsa o tremuja, que és la part de dalt del molí. Era una caixa en forma de tronc de piràmide o de con invertit, dins el qual s’abocaven els grans i que, per l’obertura graduable inferior, queien a poc a poc a les peces del mecanisme destinat a moldre’ls.

– La mola, que estava composta per dos pedres, una de les quals s’anomenava mola alta, corredora o sobirana, de forma de con, que rodava per damunt de l’altra, que estava baix, era fixa i s’anomenava mola sotana o jussana. Normalment tenia la grandària d’una roda de camió.

– El rodet (o turbina), espècie de ventilador que restava a la part inferior del molí on queia l’aigua i la força d’esta el feia rodar, fent rodar també l’eix o arbre que el sostenia.

– El dau, que és una peça de forma cúbica que aguanta i manté en equilibri l’arbre o eix d’una màquina. De bronze o de ferro, en aquest cas servia de coixinet fix per al suport de l’arbre vertical del rodet.

A més de la maquinària, el molí tenia una farinera que era una caixa on es guardava la farina i el cup, que era el forat o soterrani on queia l’aigua.

El funcionament del molí era el següent:

Una corrent d’ aigua, llançada per una sequieta i per una pendent, colpejava les paletes del rodet o turbina que estaven baix i que a la vegada feien girar un eix que movia la pedra de forma de con, que rodava sobre l’ altra pedra plana i fixa. Els grans queien al mig de les pedres des de la gronsa i la mola de dalt els xafava i produïa la farina i el segó, tot mesclat, que anava a parar a la farinera.

El segó era la pell del blat o de l’altre gra. Aleshores calia separar-los i havien d’emprar el torn manual, que funcionava com un piano d’orguenet. Es tirava dins, se li pegaven voltes y per un costat eixia la farina neta i per l’altre el segó. Però els molins més moderns van incorporar aquest aparell en la farinera i ja eixia separat el segó i la farina.

El segó es feia servir per alimentar els animals i per fer-ne pinso (“pienso”, en castellà).

Però, qui portava el gra al molí? El costum era que el moliner anara pel poble amb un carro i un animal al que li posava unes esquelletes. La gent, al sentir el soroll d’aquestes, eixia a donar-li el gra que ficaven en els talecos. El talecó o taleca era un saquet de roba basta i resistent que servia per al transport de cereals, llegums, etc. Quant ja ho havia arreplegat, anava al molí, ho molia i després anava a repartir-ho als seus amos. Per una part donava la farina i per l’altra també el segó.

Quant s’emprava el torn manual, si aplegava una partida de gra molt bruta, abans de ficar-la a la gronsa la molinera llavava a mà el gra en uns cabassos d’espart i després el ficava damunt d’una estora per que s’assecara.

I així era tot el procés de moldre el gra i fer farina. Per a les persones que encara hem conegut els molins, ens serà fàcil recordar tot açò, però crec que per als més jóvens que no ho han vist, tal vegada es facen un poc d’embolic al llegir tot açò que dic. Espere que al menys es done una idea aproximada del que eren els molins i per tant, l’ofici de moliner.

Josefina Serrano

 

 MOLINS I MOLINERS D’ARTANA. Josep Herrero Cabanyes 03.06.2014

 Al nostre poble aquesta activitat estava molt ben representada, en total hi havia 7 molins fariners, 6 d’ells hidràulics i un elèctric; aquest tan sols va treballar en la postguerra.

La manera de funcionar era igual que els de la Vall, per tant obviarem els detalls i ens dedicarem a enumerar-los, explicar qui eren els propietaris i les característiques que considerem més importants.

Molí Dalt

Era un molí hidràulic que es servia de l’aigua de la Font de Santa Cristina, fent compatible aquest ús amb l’aprofitament d’aquesta aigua per al reg, així com per alimentar els altres molins hidràulic més baixos. Era propietat de Miquel Bonet Gavaldà. En la postguerra el va comprar Vicent Sorribes, d’Eslida, aquests venien de família de moliners regentant anteriorment el molí Pitarch situat a la partida les Hortetes d’aquest poble.

Van treballar molt en l’època de la Fam, passada la Guerra Civil, fins el punt de canviar el sistema fent-lo elèctric; també, entre altres reformes, van fer una nova casa a la part més alta del conjunt per tal d’allotjar a clients i guarir els animals a les quadres.

Venien molts llauradors de la Plana a moldre el gra fugint de la Fiscalia de Tasses. Era molt temuda aquesta institució perquè en cas de descobrir a l’infractor li requisaven la collita i imposaven fortes sancions, no descartant-se la presó si la víctima es declarava insolvent.

En aquest cas la tàctica que empraven per eludir aquest perill era mantenir al molí solament el que estava molent, restant els altres carros amagats en punts de l’horta, secà o boscos pròxims, encarregant-se el moliner o algú de la família d’avisar a qui li tocava el torn. Una altra tàctica usada fou subornar al xofer de la fiscalia, ell avisava prèviament quan devien venir a Artana. Però la fiscalia també tenia la seva tàctica, va crear una xarxa de delators els quals rebien un 40% de la sanció imposada. Sabem que a Artana en hi havia un que va guanyar molts diners amb aquestes pràctiques.

L’edifici principal està sencer i en fase de restauració, la maquinària també està, si bé en un estat bastant deteriorat. El propietari actual és un senyor belga anomenat Walter.

La gronsa del Molí Dalt cap a 1990. Hem d'agrair al desaparegut Vicent Sorribes, 'el Moliner', la seua col·laboració preparant l'escenografia de la foto i les seues explicacions pacients. Aleshores la maquinària encara estava en bastant bon estat, fins al punt que s'haguera pogut posar en marxa. El Molí Dalt és un edifici i un entorn protegit i singular del que s'hauria d'haver fet càrrec l'Ajuntament. En l'actualitat s'ha restringit l'accés i s'ha assolat la bassa de dalt

La gronsa del Molí Dalt cap a 1990. Hem d’agrair al desaparegut Vicent Sorribes, ‘el Moliner’, la seua col·laboració preparant l’escenografia de la foto i les seues explicacions pacients. Aleshores la maquinària encara estava en bastant bon estat, fins al punt que s’haguera pogut posar en marxa. El Molí Dalt és un edifici i un entorn protegit i singular del que s’hauria d’haver fet càrrec l’Ajuntament. En l’actualitat s’ha restringit l’accés i s’ha assolat la bassa de dalt

interior-molí-dalt2

Entre la maquinària del Molí Dalt encara quedava l’Avís amb els preus dels últims anys d’activitat

molí dalt

Molí Dalt

molí dalt 2

Molí Dalt

Ubicació 39.885, -0.268

Ubicació 39.885, -0.268

 

Molí Mig

S’alimentava de la Font de Santa Cristina a través de la séquia mare. Tenia una bassa triangular, ara desapareguda, per tal de retenir l’aigua i donar-li força al cup. Els nostres informants no l’han vist funcionar però sabem que era de la família de les molineres, unes senyores que tenien una paqueteria al Carrer Balmes nº 1. És irrecuperable, utilitzant-se actualment com magatzem de materials per a la construcció.

Molí Mig

Molí Mig

Molí Mig

Molí Mig

Ubicació 39.887, -0.263

Ubicació 39.887, -0.263

Molí Baix

Era de la família dels Colomes, l’últim propietari que el va fer servir era Vicent Tomàs Herrero, pare de Vicent Tomàs i Martí. Va funcionar com molí hidràulic fariner a principi del s. XX, transformant-lo en l’anyada d’olives de 1929 en molí hidràulic d’oli; no n’hem conegut altre al poble. Encara es conserva la mola. S’alimentava també de la Font de Santa Cristina, dalt està la bassa del cup que servia per regular l’aigua.

Molí Baix

Molí Baix

Molí Baix

Molí Baix

Ubicació39.889, -0.26

Ubicació39.889, -0.26

 

Molí de Manyà

Com diu el nom, era de la família dels Manyans; l’últim propietari que segurament el va veure funcionar fou Joan Traver, nascut a finals del s. XIX. Té una bassa incorporada a l’edifici de molt bona fàbrica; els seu estat es irrecuperable, utilitzant-se actualment com a magatzem.

Molí de Manyà

Molí de Manyà

Molí de Manyà

Molí de Manyà

Ubicació 39.891, -0.251

Ubicació 39.891, -0.251

Molí de Serreta o del Pont

Era de la família dels Serretes, cognom Pla. Igual com els altres s’aprofitava de la Font de Santa Cristina abans d’anar a regar les hortes de Benícola i Rebó. No hem conegut la bassa d’on s’alimentava. Segurament seria destruïda quan van fer el camí de Benícola per dalt, a causa del pont nou de la carretera que el van elevar molt respecte de l’altre que encara es conserva.

Quan es venia de la Plana pel camí d’Artana era el primer edifici que es veia del poble. Ara quasi tot el conjunt ha desaparegut.

Molí de Serreta

Molí de Serreta

Molí de Serreta

Molí de Serreta

Ubicació 39.892, -0.25

Ubicació 39.892, -0.25

Molí Tores

Era de la família dels suquianes, s’alimentava de l’aigua de la Sanca i de les Fontetes de la Rambla, però també podia rebre aigua de la Font de Santa Cristina. Té una bassa dalt del molí igual com la té el de Manyà i ha devia tenir el de Serreta. Els nostres informants mai l’han vist funcionar. La bassa està bé però el molí és irrecuperable.

Moli Tores

Moli Tores

Molí Tores

Molí Tores

Ubicació 39.897, -0.26

Ubicació 39.897, -0.26

Molí de Simó

És el mes recent, era elèctric i estava al carrer de l’Hort, dins del poble. La manera de buscar la feina el tio Simó era trafegar pel poble amb un carro amb campanetes per avisar del seu pas; solia moldre blat, panís i altres grans a demanda.

Passada l’època de la postguerra, l’activitat d’aquest molí, igual que va passar amb els altres, es va extingir.

Carrer de l'Hort

Carrer de l’Hort

 

Ubicació 39.891, -0.257

Ubicació 39.891, -0.257

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: