A.C. Amics d’Artana / Artanapèdia

Molt males notícies.

La Unitat de Patrimoni Cultural de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, des de la seua Direcció Territorial de Castelló, es va pronunciar l’11 de març de 2020, de forma preliminar, sobre la façana de l’església que dóna al carrer Major. El seu criteri assumia el projecte per a donar continuïtat a la lluïda de la façana principal de l’església en acabat silexcolor. A l’hora d’actualitzar esta pàgina, en 25 de juny, estem esperant l’informe definitiu, que entenem que no variarà substancialment d’allò que es va dir, és a dir, que tots els elements que s’han visibilitat no estaven pensats per a ser vistos, i per tant només es deixaran visibles les dovelles de l’arc de mig punt, els carreus cantoners amb el carreró de Mn. Emilio i poc més.

El 25 d’abril vam escriure estes consideracions i vam publicar l’informe tal com ens va arribar. Ara hem sabut que la publicació era irregular (ens agrade o no) de manera que anem a eliminar-lo i publicarem el que ens arribe pròximament en tant que part en el procés.

El que sí que podeu llegir és el nostre recurs a aquell informe:

Recursos a l’Informe Tècnico de la Unitat de Patrimoni Cultural

A nosaltres ens queda una sensació d’impotència, perquè, com hem anat desgranant en successius informes, la nostra proposta era que tota eixa diversitat constructiva quedara a la vista, com una riquesa formal i històrica, ètica i estètica. Ètica perquè les solucions autòctones, rurals, “subalternes”, continuen sotmeses a criteris de monumentalitat que considerem caducs.

Ens costa entendre que una superfície llisa i contínua puga tindre algun tipus d’interès per damunt de la riquesa de vestigis i de processos i elements constructius. Pensem que els criteris tècnics en estos casos no són absoluts, que mereixen una discussió sobre la base de les ciències socials i humanes: per exemple per revaluar les raons dels models arquitectònics en els seus contextos urbanístics (que és un gran dèficit de l’arquitectura contemporània, que tant hem patit en les últimes dècades i que encara no s’han resolt).

Rebutgem la jerarquia que s’estableix entre elements arquitectònics i que fa que un arc dovellat siga més important que un arc escarser. La història de l’arquitectura està plena de casos en què els elements o els materials constructius s’han revaloritzat en coherència amb els nous valors d’una societat (no només al criteri de modes superficials). El treball modest d’un obrer de la construcció de fa cents d’anys i la seua habilitat per a treballar directament amb la pedra ens pareix hui en dia de gran importància, per exemple.

La resolució no diu res de l’arc ogival, o perquè no s’han llegit tots els nostres informes o perquè consideren que una vegada fotografiats tots estos vestigis arquitectònics ja es poden fer desaparèixer. Sentim que en cap moment ningú no haja plantejat altra alternativa intermèdia, com la que apuntava l’arquitecte Josep Jordà Sala fa unes setmanes en comentari al Facebook d’Espadàniques: «Si originalment s’ha trobat un revestiment de calç i es pretén que es puguen llegir les fases evolutives al mur hi han millors opcions que no deixar la pedra vista, segons la “moda rústica” dels pobles, es poden fer veladures fines amb morter de calç, que deixarien entendre perfectament els elements constructius cegats i a l’hora es podria recuperar el caràcter original, tradicional i adequat, segons la lògica constructiva del mur, per a tindre’l ben protegit i amb uns criteris de

conservació més complets». Hi ha alternatives però en este cas no han volgut plantejar-se-les. Al nostre parer el repte dels arquitectes hauria de ser proposar solucions per als problemes estètics que es plantegen, i no pareix que en este cas hagen fet l’esforç d’intentar-ho.

L’església és un patrimoni de totes i tots els artanencs, com a Bé de Rellevància Local però també com a fruit del treball i del sacrifici dels nostres avantpassats, quan no hi havia separació entre poders civils i religiosos. Pensem que en estos casos els tècnics haurien de tindre en compte el criteri, si més no, de la societat civil dels pobles i barris a on actua, més encara si estos plantegen qüestions raonables i factibles.

Se’ns ha reprotxat que hem actuat de forma precipitada (el projecte ve de 2014), a última hora, i que estàvem desinformats. És cert. Hem actuat front a un procediment sense cap transparència. No coneixíem el projecte, en cap moment a ningú se li ha acudit explicar-lo, com tampoc s’ha dit què es pensava fer amb eixos elements que anaven apareixent. La nostra actuació ha sigut a corre-cuita, tal com anaven apareixent elements que aconsellaven alterar el projecte original.

Transparència i participació són pautes necessàries per a tot govern, tal com ve reclamant-se des de la UNESCO o la Unió Europea des de fa anys. A una i altra s’han de sotmetre les polítiques i les actuacions que tenen a veure amb la cultura i el benestar de la ciutadania, i l’arquitectura i l’acció sobre el patrimoni no poden estar al marge.

Ací posem els enllaços dels nostres 4 informes precedents:

1r.- A propòsit de la restauració de la façana nord de l’església.

2n.- A propòsit de l’església i de la façana nord: Interpretació de l’edifici.

3r.- 3r Informe sobre les parets de l’església.

4rt.- Resum dels nostres motius per demanar que la pedra de la façana nord de l’església es conserve a cara vista.

 

 

 

 

 

El modest arc escarser, arquitectura de pobres, que desapareixerà definitivament.

Carreus i dovelles en tres punts distints, no dos com diuen a l’Informe tècnic.