La ramaderia

Josep Herrero Cabañes. Actualitzat 18-VII-2015

Introducció

Des del neolític ha existit la ramaderia a totes parts on entrava aquesta innovadora cultura, evidentment al nostre territori no podia ser d’altra manera, allà on s’han estudiat els assentaments humans es pot comprovar com l’alimentació canvia paulatinament deixant els hàbits de caçadors recol·lectors per a ser principalment agricultors i ramaders.

Evidentment en la cultura ibèrica aquesta economia estava plenament consolidada, la toponímia del nostre terme pareix que ho indique. En els anys 70, en data no determinada, vam tenir el privilegi d’acompanyar al professor de la Universitat d’Alacant Juan Luís Roman del Cerro, en un viatge d’estudi pel nostre terme previ a la publicació del seu llibre El origen ibérico de la lengua vasca[1]. Entre altres qüestions ens va indicar, i després ho va plasmar en el citat llibre, que el nom Artana venia d’egiartune que segons la seva traducció era la vessant de les ovelles. Un altre nom que li va cridar especialment l’atenció fou Xautena, corral-cova que vam visitar, traduint-lo com el corral o lloc de bous i porcs; en aquest cas va especificar que es llegia el text de dreta a esquerra de la següent manera: “xa (bous) ut (porcs) en (locatiu, corral o lloc) a (article el).

Per citar alguna altra data històrica, cal dir que en les cartes pobles que atorga Jaume I als nostres pobles, podem veure la que concedeix en Artana en 1242 als moros d’Eslida, Aín, Alcúdia, Suera, Tales, Pelmes i Sengueir; es fa referència al dret de pastura pels seus termes prohibint l’entrada de ramats de cristians.

Durant l’època medieval, passada la conquesta, va ser també un temps on es posa molta atenció a la ramaderia, promulgant lleis per afavorir-la; és de summa importància el comerç de la llana i es creen o conserven molts assegadors. En tots aquests afers la Serra Espadà, en la zona més costanera, té una doble vesant, ja que hi ha els ramats locals i altres transhumants que venen a hivernar procedents de les terres més altes de l’Alt Palància i de l’Aragó.

Recordem també que tenim una partida anomenada Bovalar, situada al voltant de l’actual camp de futbol, lloc de pastura en una terra segurament poc valorada per als cultius pels aiguamolls que hi havia però molt apropiada pel creixement de les herbes en altres temps més plujosos.

 ORGANITZACIÓ

L’activitat tradicional tal com la vam conèixer des de la postguerra a fa uns pocs anys, estava perfectament regulada. A Artana el terme estava dividit en quatre parts o quarts: el de Davant, el d’Aigües Vives, el de la Masaeta i el de Xautena. Cada un d’ells tenia els abeuradors i els corrals adequats per a mantenir-se en condicions òptimes.

 Les cabres

José Mª Catret té nombroses il·lustracions de temàtica artanenca. Ací reproduïm un dibuix a l'aquarel·la sobre la dula.

José Mª Catret té nombroses il·lustracions de temàtica artanenca. Ací reproduïm un dibuix a l’aquarel·la sobre la dula.

El bestiar tal com l’hem conegut era principalment d’ovelles, però també hi havia les cabres dels veïns del poble que cada matí les portaven a la dula. En la postguerra hi havia dues raberes portades per Clemente i el tio Josep el Roig; cada matí al voltant de les nou traïen de casa el seu modestíssim ramat passant per diferents carrers on cada propietari soltava el seu animal que s’incorporava a la dula. Pasturaven pels assegadors, vora de camins i llocs on no hi havia cultius sense limitar-se a cap part concreta del terme. Per la vesprada feia el pastor el camí de tornada pels carrers on cada cabra es dirigia sola a casa seva.

El propietari obtenia el benefici de la llet i algun “Xotet” quant la cabra criava, el cabrer les pasturava i mantenia el mascle, anomenat localment xoto, a canvi d’una modesta remuneració mensual.

Ramaderia destructiva. Un altre tipus de ramaderia va ser la introduïda per un empresari del suro en els anys 90 del segle passat, posant més de mil cabres sense cap tipus de control en la nostra Serra, pasturant impunement pels termes de Fondeguilla, Xova, La Vall d’Uixó, Aín, Almedíjar, Eslida i Artana, arrasant zones forestals i terres de cultiu; també causaven gran erosió en les pendents tan pronunciades de les nostres muntanyes. En realitat aquesta pràctica era portada a cap sense atendre les lleis i costums de la ramaderia tradicional a la nostra zona ni pagar les herbes com feien els altres pastors. Clarament resultava una destrucció de la Serra incomprensiblement subvencionada per la Unió Europea. Finalment després de moltes denúncies i accions reivindicatives a favor de la integritat de la Serra, els van obligar a retirar-les.

 Les ovelles

Tal com hem apuntat, la divisió del terme dedicat a la pastura de les ovelles com a bestiar més nombrós, era el següent:

El Quart de Davant era el destinat a les raberes del poble, que solien ser dels carnissers. Els límits són: al sud terme Fondeguilla, a l’oest terme Eslida, al nord la divisòria de les aigües al llom de la Serra Creu, a l’est el Barranc de Castro i uns 200 metres de Rambla des de la desembocadura del citat barranc en direcció nord.

El d’Aigües Vives té com a límits: a l’est el terme de Nules, al sud els termes de La Vall d’Uixó i Fondeguilla, a l’oest el barranc de Castro i al nord la carretera Artana-Nules.

El de la Masaeta limita a l’est i nord el terme Betxí, a l’oest la Rambla d’Artana i al sud la carretera Nules-Artana.

El de Xautena ratlla, a l’est amb la Rambla; al nord amb el terme Onda; a l’oest amb els termes de Tales, Alcúdia de Veo i Eslida; i al sud amb la divisòria de les aigües o llom de la Serra Creu.

A Artana, aquesta activitat ramadera, ara en declivi, l’hem coneguda en plena activitat fins els anys 90, quedant fins l’any 2013 un pastor de Mosqueruela anomenat Domingo Julián Benages Benages.

La subhasta de les herbes. A l’estiu es subhastaven les herbes de cada quart començant pel millor que era el d’Aigües Vives, seguint pel de la Masaeta i finalitzant pel de Xautena, que era el menys valorat. Recordem que el de Davant no es subhastava per ser per al bestiar del poble.

L’1 de novembre, festa de Tots Sants, era quan baixaven les raberes d’ovelles, que es quedaven fins el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu: 7 mesos i 3 dies en total. Els pastors vivien al poble en alguna casa arrendada, sense massa vida social degut principalment a que la seva tasca ocupava tota la jornada durant les set dies de la setmana. Els propietaris dels corrals on tancaven els cedien gratuïtament a canvi del fem que generaven els animals, tenint encara que donar-los un litre d’oli (no solia ser el de major qualitat) a la setmana per cada una de les raberes.

Era tan apreciat el fem que en certa ocasió el propietari d’un corral va arribar a dir-li al ramader: “Pastor, no se barre hacia fuera sino hacia dentro”. Protestava perquè per netejar el sol de la porta per a poder-la tancar agranava cap a fora del corral.

En el quart d’Aigües Vives s’assentaven tres ramats, dos pasturaven a la partida d’Aigües Vives, Raconet, Racó, la Torreta i vessant est de la Serra Bandera i un altre al Pont, pasturant en Fontanelles, Marjaleta, Barranc de Castro, Puntal i vessant oest de la Serra Bandera.

Els llocs per a beure estan a la Font d’Aigües Vives, Fontanelles, la Font de la Sebastiana, Barranc de Castro i Fonteta del Plano.

Els corrals són el de Filiberto i el Pelat a Aigües Vives, la Cova del Tronc al costat de la Penya Migdia, la Cova del Tinent dalt d’Aigües Vives, els antics corrals de Paioni. El de Blai (ja desaparegut) i el de Cortes al Pont. Encara hi ha el Corral de Cabedo al cim de la Serra Bandera, ara de difícil localització.

Cova del Tronc. 39°53'15.5

Cova del Tronc. 39°53’15.5″N 0°13’58.4″W

Corral de Paioni

Corral de Paioni

En el quart de la Masaeta hi havia dues raberes pasturant pel Barranc de Nules, Masaeta, les Mallaes, Gorreta, Pla de l’Olla, camí Betxí, Ràpita, Vinyes de Piquer, Penyes Altes, etc.

Els punts per a beure estan a Fonteta del Plano, la Rambla i horta del Pinar.

Els corrals estan a la Masaeta, Camí de Betxí, Corral de Roc i Corral de Margalida a les Mallades; en aquesta mateixa partida també en hi ha un altre derruït.

En el quart de Xautena, per ser el més pobre, hi cabia una rabera, pasturant per Xautena, els Collaos, Carrascal, Penya Parda, Racó Catret, Xanquet, etc.

Els abeuradors estan al Pouet de Xautena i Rambla d’Artana.

Com a lloc d’estada està el corral-cova de Xautena, la Cova dels Collaos, el corral de Catret i el corral de Federico; aquest va ser construït a finals dels anys 60 del segle XX.

covaXautena2

Dos instantànies de la Cova de Xautena. Fotos de Gustavo Montoliu

Dos instantànies de la Cova de Xautena. Fotos de Gustavo Montoliu

El quart de Davant no tenia un nombre de raberes assignades, en hi havia una per cada carnisser del poble, podien pasturar per l’Ombria, Font del Ferro, Fonteta de Jorba, Brucaret, Mesquita, la Granja, la Solana, la Costera, etc.

Els punts com a abeuradors eren Fonteta de Jorba, Barranc de Castro, la Rambla, Font de Santa Cristina, Font de la Figuera, La Granja, Font de la Solana, Font del Ferro i diferents sèquies i basses de l’Horta de Davant i de Rebó.

Els corrals eren el de la Villara al Barranc de Castro, el de l’Ermita ara desaparegut, el de la Solana, el de la Sanca i el Corralot de la Costera. En temps més antic també hi havia un corral cova en la Font del Ferro, dalt de la Piqueta, però els treballs de la mina el van fer inservible. Dins del poble estava al Carrer Dalt el de Benjamín de Cabedo i el de Pere Gallart, a la Plaça Nova el d’Enrique Cabedo, al Carrer Cervantes el de José Garrofa i a al Carrer de la Rambla en el camí la Sanca, el del tio Nano.

Vista exterior de l'entrada del corral de la Sanca

Vista exterior de l’entrada del corral de la Sanca

Antic corral de Blai a la Solana.

Antic corral de Blai a la Solana.

corral Cabedo 1

Interior corral de la Villara

Corral de Bernjamin de Cabedo al carrer Dalt. Està ben conservat. Mereix ser protegit.

Corral de Bernjamín de Cabedo al carrer Dalt. Està ben conservat. Mereix ser protegit.

Corral de José Garrofa al carrer Cervantes nº 7

Corral de José Garrofa al carrer Cervantes nº 7

Corral de Pere Gallart al carrer Dalt. La nateixa ubicació que l’anterior

Corral de Pere Gallart al carrer Dalt. La nateixa ubicació que l’anterior

Antic corral del tio Nano al carrer de la Rambla, cantó amb el carrer que va a la plaça del Pardinal. Carrer la Rambla 16

Antic corral del tio Nano al carrer de la Rambla, cantó amb el carrer que va a la plaça del Pardinal. Carrer la Rambla 16

Antic corral d’Enrique Cabedo a la Plaça Nova

Antic corral d’Enrique Cabedo a la Plaça Nova

Els carnissers, exceptuant al tio Nano que anava pel seu compte, tenien organitzada la pastura conjuntament. Cada matí el pastor anava al carrer Cervantes a replegar les ovelles de José Garrofa, passava per la plaça Nova a recollir les d’Enrique Cabedo i es dirigia al Carrer Dalt on ajuntava al seu ramat les de Benjamín de Cabedo i les de Pere Gallart. A la vesprada feia el camí a l’invers, acabant en el corral del carrer Cervantes.

Cada matí els carnissers senyalaven les que havien de deixar en el corral per sacrificar-les, les lligaven i conduïen amb el carro a l’escorxador.

Per a distingir els animals, els propietaris feien una marca de calç a la part superior de cada ovella. Les que la portaven al cap eren de José Garrofa, les que la duien al coll eren de Benjamín de Cabedo, les que la portaven a mitat llom eren d’Enrique Cabedo i les que la duien a la part més distant del llom o maluc eren de Pere Gallart.

Prear. Era el que es feia en els últims dies de campanya o una vegada acabada aquesta. Es tractava d’avaluar el mal fet a les finques, prèviament denunciat pels llauradors. Normalment era la desfeta d’algun tros de ribàs, la menjada de brots dels arbres, el trencament d’algun empelt o la destrossa d’algun altre cultiu.

Es reunien el pastor, el llaurador afectat, els guàrdies i un home bo, en aquesta època el tio Pasqualet de Carreró; entre tots acordaven la indemnització que havia de pagar el pastor al llaurador.

Les corralisses. Com és conegut, els corrals són quadrats, d’obra i tenen una part coberta generalment amb arcades de mig punt, cabirons, encanyissat i teules; tenim també, com ens hem referit abans, les coves o corrals-cova i les corralisses, tancats aquests amb ribassos de pedra seca i sense coberta que servien per guarir el ramat ocasionalment que per alguna circumstància puntual necessitaren controlar.

A part d’aquesta ramaderia més comercial i professionalitzada, en cada casa hi havia un corral on es criava un porc, gallines i conills. A principi d’hivern es matava el porc, sempre es feia al carrer, en altre temps era per manifestar que eren una família de cristians vells. A Nadal es matava el pollastre de més qualitat, de les gallines ponedores recollien els ous diàriament i també es sacrificaven, igual que els conills, quan la família ho necessitava.

 Ramat Boví

Les vaques lleteres eren ramats estabulats de entre cinc i deu exemplars, el vaquer els portava tots els dies amb el seu carro l’herba a casa. En ocasions les conduïen a beure cada nit a l’abeurador, i altres voltes ni això, eren els vaquers i la família qui feien molts viatges a la font per abeurar els animals.

La llet, amb la lletera clàssica de llautó de tota la vida, es repartia a domicili o anava cada família a comprar-la. Malgrat els pocs controls sanitaris que hi havia, es recomanava bullir-la abans de consumir-la pel perill a contraure alguna malaltia com la tuberculosi.

Hem conegut 9 vaquers al poble. Ramon de Vilara al carrer Sant Vicent, la tia Baula al Pardinal, Andreu a l’Assegador, Benjamín de Vilara, Pasqualet de Vilara, Vicent de Massiana i Joan de Vilara al carrer Constitució, Joan de Meto al carrer Sant Salvador i Benjamín de Meto al carrer Balmes.

Bous de Federico i Zorrila: A principi dels anys 80 del segle passat es va crear la ramaderia d’aquests dos socis, el primer d’Artana i el segon d’Eslida. La finalitat era llogar-los per als nombrosos actes de bous de carrer a què tanta afició hi ha en la zona.

Al principi pasturaven pel terme d’Eslida i zones sense cultius d’Artana, principalment la Rambla. Els van tancar en diferents punts, com la granja de Ximo Músic, el Racó, la Fonteta el Rei d’Eslida i la Masaeta, al costat de la Rambla, que és on estan ara.

Van començar amb uns 30 exemplars però ara en tenen uns 100 entre bous, vaques i cabestres. Actualment no solen pasturar-los pel terme, l’alimentació és als corrals.

Al llarg d’aquests anys han tingut alguns bous famosos com el Caviloso, el Soberano i el Baratero.

El 2006, a conseqüència d’un greu accident del que afortunadament va eixir ben lliurat, Federico va decidir no continuar en l’activitat.

 Cavalls, muls i ases

No era pròpiament una rabera, a cada casa hi havia un animal o dos per al treball, era molt important pel que suposava la feina del camp i el transport de les eines i productes agrícoles, l’ajuda en el desplaçament de les persones i altres usos com el transport de mercaderies de tot tipus, moure les sènies de reg, fer funcionar els molins d’oli, etc.

La vida econòmica tal com la vam conèixer haguera sigut inconcebible sense la força inestimable d’aquests nobles, dòcils, soferts i intel·ligents sers que ens han acompanyat durant milers d’anys.

 Ramaderia intensiva

En els anys 70 del segle passat, a mesura que anava en declivi la ramaderia extensiva i en les cases disminuïen els animals de corral, va aparèixer una ramaderia intensiva de porcs, ovelles, conills i pollastres. Es van construir moltes granges amb materials nous de blocs de formigó, teulades d’uralita i distribució rectangular amb suficient espai per albergar centenars de porcs, ovelles o molts milers de pollastres i conills. L’alimentació es feia exclusivament amb pinso. En la majoria, era una gran empresa la que subministrava els animals, el menjar i l’atenció veterinària, dedicant-se els grangers a preparar les naus, netejar l’estança i els animals, escalfar o refrigerar les dependències, airejar-les, i finalment carregar els animals i llevar el fem. Totes aquestes feines els ocupaven el dia i moltes nits. En acabar el cicle de cria rebien una assignació que resultava més quantiosa si aconseguien una bona supervivència dels animals al seu càrrec.

Moltes d’aquestes granges es van abandonar per ser problemàtica la rendibilitat d’aquest negoci, restant-ne actualment tan sols unes poques.

Les granges construïdes foren la de Salvador Herrero al Pinar, la d’Antonio Juana al costat del cementeri, la de Vicent Cafundo al costat del corral de la Villara, la de Vicent Silvestre Alzina a la sènia Fernando, la de Ximo Músic i Bonet a la Mesquita, la de Paco Pallarés a la Masaeta, la de Enrique Cabedo a l’Horteta del Vicari, les de José Capella i Enrique Àgueda al Pont, la de Pasqual el Rubio a la Sebastiana, etc..

Quan es van construir les primeres granges prop del poble, hi va haver una minoria que va advertir del problema de les olors, no es va fer cas i aquest inconvenient es va patir desenes d’anys al nucli urbà i a l’urbanització Zorear, dificultant el desenvolupament residencial del municipi.

 L’últim pastor

Domingo Julián Benages Benages és l’última persona que ha exercit la noble i sacrificada professió de pastor a Artana.

Va nàixer en 1948 a Mosqueruela (Terol), als 14 anys va començar a treballar de pastor, ofici que ha exercit fins la seva jubilació en el 2013. Tal vegada per ser tan sacrificada la seva dedicació, va restar solter durant tota la seva vida activa, canviant quant es va jubilar, temps aquest en què va vendre el ramat i va trobar núvia. Ara viu feliçment, alternant estança a Borriana i Mosqueruela.

Allà als voltants de 1985 va guanyar el Quart d’Aigües Vives per 300.000 pessetes en la subhasta de les herbes que es feia cada any. Ja no es va moure del poble: va continuar guanyant aquesta subhasta durant 5 anys, passats els quals no es presentaven pastors i es decidia el preu de mutu acord. En altres períodes va ocupar el quart de Xautena i el de la Masaeta. Al dècim any va començar a pasturar per tot el terme, pagant 3000 euros. L’ocupació de tots els quarts era deguda a la poca capacitat de pastures per causa de l’abandonament dels secans de garroferes i oliveres; el creixement del bosc en aquests antics secans els feia poc aptes per a les ovelles; l’ús de l’herbicida en els camps cultivats tampoc era una alternativa. Però afortunadament, amb el naixement i progrés de les cooperatives tarongeres del poble, va encontrar una nova font d’alimentació per al seu bestiar: les taronges inservibles per a la comercialització; tan sols calia dipositar-les a un lloc del terme on el pastor portava els seus animals.

A l’estiu tenia els animals en Valdelinares, des d’allí a Artana feia el camí a peu en 6 jornades, també el camí de tornada. En la ruta de retorn, la primera nit la feien a Fanzara, passant entre altres llocs per les Penyes Altes i el Carme d’Onda, on el policies municipals d’aquesta ciutat li paraven el trànsit de la carretera que anava a Artesa. En la segon arribaven al Cabeço Roig en terme de Llucena. En la tercera paraven al Mas Cremat en Castillo de Villamalefa.

Mas Cremat. Castillo de Villamalefa

Mas Cremat. Castillo de Villamalefa

En la quarta etapa arribaven a Sant Joan de Penyagolosa, restant solament una jornada (la Quinta) per arribar a Mosqueruela i des d’allí encara quedava una etapa (la sexta) per arribar a Valdelinares, lloc de pastura a l’estiu. En aquest viatge s’havia de quedar una o dues nits al camp per manca de corrals adequats per guarir els animals.

Legalment el nombre màxim de caps per rabera era d’uns 150, però posteriorment no es tenia en compte aquesta limitació, arribant a portar-ne 600.

Respecte a les inclemències atmosfèriques, tan sols restaven al corral els dies que plovia molt. Tampoc no hi havia impediment els pocs dies de nevada: les conduïa a la cara est de la Serra Bandera, al Racó o al Raconet i a les Mallaes, que eren punts on no quallava la neu.

Entre moltes gestions i feines que calia fer, una de les més importants era el control dels embarassos, s’havia d’impedir el contacte del mascle amb les ovelles fins el mes de febrer. A partir d’aquest mes estava permès amb la finalitat que els naixements, passats els 5 mesos de gestació, foren en juny, quan pasturaven en la zona d’estiu. El control més efectiu era apartar els mascles, però si per alguna raó, segurament per manca de lloc o dificultat en l’alimentació, no ho podien fer, li aplicaven el “esterol”, “sarión” o “esterote”; d’aquestes tres maneres anomena Domingo a una espècie de faldeta de cuir que impedeix el contacte íntim entre mascle i femella. La veritat es que en alguna ocasió fallava l’artefacte.

Barrera física que impedeix el contacte genital entre mascle i femella anomenat esterol, sarión o esterote. En les ovelles el mètode és igual

Barrera física que impedeix el contacte genital entre mascle i femella anomenat esterol, sarión o esterote. En les ovelles el mètode és igual

Era necessari el coneixement del seu propi ramat a través de les marques fetes a cada animal, en el cas de Domingo consistia en la marca del seu nom i cognom (D B) amb quitrà calent sobre la llana, procediment que no suposava cap mal a l’animal; a part d’aquest senyal que es podia esborrar quan s’esquilaven, ell i altres pastors feien uns petits talls sobre les orelles, anomenats “cubrepán”, que reforçaven la marca pròpia.

Actualment, a la duresa i plena dedicació els 365 dies a l’any a aquest ofici, es suma la manca de rendibilitat, el que fa molt problemàtica la continuïtat de la professió tal com l’hem coneguda fins a fa pocs anys; també el fem i la llana, en altre temps tan valorats, resulten actualment productes sense valor. A més a més, l’augment del bosc en terres anteriorment cultivades les fa poc productives per a la pastura.

Domingo en el corral de Federico de la Masaeta començant el retorn a Valdelinares

Domingo en el corral de Federico de la Masaeta començant el retorn a Valdelinares

Pas pel Carme d’Onda

Pas pel Carme d’Onda

Domingo 3 Domingo 4

Continuació del viatge transhumant pels voltants d’Onda

Continuació del viatge transhumant pels voltants d’Onda

Viatjant per zona de muntanya prop de la Plana

Viatjant per zona de muntanya prop de la Plana

Senyora finlandesa ajudant a Domingo en el viatge de transhumància pels voltants de Penyagolosa

Senyora finlandesa ajudant a Domingo en el viatge de transhumància pels voltants de Penyagolosa

&&&&&&&&&&

Tornant a la ramaderia més tradicional, podem afirmar que els pastors amb les seves raberes eren una part important de la vida rural dels nostres pobles; les esquelles, campanetes i el belar dels animals, eren la melodia que sentíem a hortes i muntanyes; la vinguda i tornada a les seves terres marcava el cicle anual, com la imminent vinguda del fred o la tornada de la calor; la seva presència al poble, malgrat ser molt discreta, era a la vegada notòria per la seva forma de parlar, per vestir amb roba de panna i per la gran bossa de cuiro que portaven. El tracte amb els propietaris dels corrals solia ser molt cordial, i ha quedat molta relació d’amistat entre ells.

Aquest relat a sigut possible gràcies la informació de José Silvestre Villalba, Benjamín Villalba Caraquitena, Federico Vilar Pla, Domingo Julián Benages Benages, Alicia Cervantes Iglesias, Marina Bou Castañar i Antonio Vilar Pitarch.

[1] Juan Luis Román del Cerro (1993): El origen ibérico de la lengua vasca (según los primeros testimonios escritos en lengua ibérica de Andalucía, Aragón, Cataluña, Valencia y Portugal). Ed. Aguaclara, Alacant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: