Óscar Pérez Silvestre*

“Los catòlics podem gloriar.mos d’haver tingut la part més important en lo renaixement de Catalunya. Catòlics foren els iniciadors del moviment regionaliste, i catòlics són els grans artistes i’ls grans pensadors del catalanisme. (…) Cristianisme i catalanisme són dos idees tan lligades que no poden separar.se“.

Mn. Joan B. Manyà, Canonge Magistral (1919)

“(…), procurant principalment guanyar a la clerecía, mestres i elements sanitaris, afirmant que el moviment catalanista era fill de la labor de molts capellans“.

Dr. Manuel Espinosa (1921)

L’anònim cronista del II Aplec de Solitaris Nacionalistes tingué l’amable gest de recollir per a les pàgines de La Correspondencia de Valencia (LCV) aquest judici emés per un metge de Va-lència, paral•lel —i més concret— al del canonge magistral de la Seu de Tortosa. La confiança d’Espinosa en el potencial que constituïa l’estament religiós sembla, però, que no ha estat defensada amb la mateixa vigoria pels estudiosos del seriós nacionalisme naixent. I no només això: no ha estat analitzat l’importantíssim paper que en realitat jugaren aquells capellans en l’etapa inicial de recuperació nacional. Certament, sembla que no valia la pena anar més enllà de les informacions que periòdics, diaris i altres documents de l’època abocaven a borbolls, i menys quan algun a priori —propi o d’altri— justificava tal negligència.

L’observació dels estudis fets de l’any 62 ençà em fa veure que no solament no va ser tingut en compte, sinó que, a més —i és més greu!—, va marcar el curs de les investigacions que anirien produint-se fins als nostres dies. De la lectura dels mateixos papers —i amb no massa esforç—, hom pot apreciar la visió esbiaixada —i interessada!— que ens han oferit els nostres erudits. Per tant, es fa necessari no de revisar la totalitat de postulats fins ara aportats, sinó de traure a la llum un aspecte que no té motius per a ser menystingut de manera raonable, i sobretot quan la importància n’és tan evident.

UNA “LLIGA ESPIRITUAL”?

Per al valencianisme primerenc, el camí d’ascens va estar ple de vicissituds: els constants fracassos electorals i el tancament sobre si mateix a causa del caire intel·lectual amb què havia nascut no feia viable que “l’ideari” fóra una alternativa entesa ni estesa al País. Patia, sens dubte, de manca d’arrelament al medi. Ben prompte, però, Vicent Tomàs i Martí s’adonà d’aquest mal, i el 5 de juliol de 1918 publicava a les pàgines de LCV. “Hoy, el ideal valencianista, si ha llegado a su madurez en la concepción ideológica, no ha llegado a su madurez en lo referente a su expansión. (…) Es preciso llevarlo por todos los ámbitos de nuestra patria valenciana, que escuchen la buena nueva los abnegados labriegos (…)”. Aquesta gran intuïció havia de ser duta a terme amb un grup organitzat que integrara tots aquells nacionalistes escampats pel País; la idea no era exclusiva de Tomàs i Martí, sinó compartida per altres jóvens com Carles Salvador, aleshores establert a Benassal. Així, pel setembre de 1919, el ferm nacionalista artanenc ja havia objectivat les seues aspiracions en un organisme definit: la “Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València”.

Crec que no és gens arriscat el fet de creure en la filiació d’aquesta agrupació amb les que a Catalunya havien florit, la darrera de les quals —per l’octubre de 1918— era la de la Mare de Déu de la Cinta, a Tortosa, i de la qual formaven part capellans i seminaristes —alguns d’ells valencians— sòlidament compromesos amb la causa catalanista. Reprenguem novament els erudits actuals: llevat d’alguna excepció, tots ells adapten el nom de la “Lliga” en qüestió a les necessitats particulars. Uns l’anomenen “Associació de Solitaris Nacionalistes”; d’altres, “Lliga de Solitaris Nacionalistes”; també n’hi ha que empra el nom original i l’alterna amb “l’abreujat”. Siga com siga, caldrà escatir quina era la personalitat que els fundadors volien infondre-li, encara que —com s’ha dit— puga semblar que el nom tinga “reminiscències modernistes i sonava una mica com si hagués eixit d’un poema romàntic”. Molt bé, però no cal anar més enllà? Allò que més em sorprén és el fet d’amagar —d’evitar, al capdavall— l’adjectiu espiritual. Dels paràmetres actuals d’anàlisi ja n’hem parlat; ens pertoca, doncs, de restituir les notes espirituals que el nacionalisme, ab initio, enarborava com a constituent essencial de regeneració juntament amb les aspiracions econòmiques, materials, tot assegurant que “aquells moviments que s’han iniciat sens ninguna afirmació espiritualista suprema han segut promte vençuts o efímers”. Trobe que és una desgràcia per a la història del nacionalisme valencià que un estudiós reduïra aquesta cita en 1971 a l’espai que ocupen uns punts suspensius entre claudàtors.

L’ASCENS A LA MUNTANYA

L’agrarització de tals pretensions, però, no podia fer-se sense una revisió de postulats ni sense un recolzament dels elements d’influència social que podien ser-ne permeables. Tomàs i Martí tenia massa clar qui podia formar part en principi del “Cens valencianista del Reialme”, i des de les planes de la fulla mensual agrarista El Crit de la Muntanya (ECM) —editada entre febrer de 1922 i agost de 1923— llançava missatges com “(…) envieu també les direccións d’aquells que sapiau valencianistes del vostre poble o vehins (…). Majorment indiqueu-nos les persones cultes (retors, mestres, metges, potecaris, etc .)”. Estava parlant d’aquells que “són en les viles els sembradors, mai s’oblide”.

El fet que, finalment, metges, regidors d’ajuntament, mestres, apotecaris i altres “sembradors” assistiren o s’adheriren a les reivindicacions i actes que la “Lliga Espiritual” duia a terme durant tot l’any per les comarques de l’Horta i la Plana, no sobta l’erudit actual que, més o menys mediatitzat, s’acosta a aquests anys. El sector clerical, ben al contrari, ha patit —i pateix!— les ires més cridaneres i injustificades. És que hom pensa que l’Església era la que havia de dur endavant la tasca nacionalista? En aquest sentit, sembla que Fuster descarrega massa responsabilitats sobre una institució que, formada per membres de la societat i en una societat determinada, no podia imposar-se tal obligació. El que sí que tenim és la contribució que, en molts camps, feren religiosos preocupats pel tema nacional, i cal no ignorar-la encara que tinga format d’estampeta.

Tres són, al meu parer, els motius pels quals aquests foren guanyats per a la causa; a) Culturals: com a col·lectiu lletrat que era, havia de donar investigadors i escriptors al País. No són pocs els casos de capellans que, en temps de lleure, dedicaven els esforços a l’escorcoll d’arxius històrics —Mn. Manel Betí a Sant Mateu, Mn. Benet Traver a Vila-real…—, a la creació literària —recordem el poema Seidia (1920) de Mn. Joaquim Garcia Girona, a banda de la seua important obra lexicogràfica i de traducció, i també l’obra poètica del P. Eugeni Almenar, entre d’altres—, a l’aportació de textos catequètics en català —la Breu instrucció de Doctrina Cristiana (1922), de Mn Eloi Ferrer, que a Vila-real corria “de ma en ma entre’ls xiquets” , d’opuscles per a la celebració litúrgica —Manera d’ajudar a Missa (1922), del canonge valencià de la Seu de Tortosa Mn. Josep Ma. Bertran—, o també de simples oracions o màximes que Mn. Josep Pinazo Molina repartia al Canyamelar entre els feligresos, per no parlar de la predicació en valencià a alguns pobles de la Plana i de l’Horta, i de la invitació que l’arquebisbe de València Enric Reig i Casanova feia en les visites pastorals durant aquests mateixos anys. Anomenem-ho, si així ho convenim, fonaments d’un país, tant de l’estrat bàsic com de producció erudita. b) Polítics: el carlisme —tema encara a abordar amb seriositat—comptava amb moltíssims adeptes entre el clergat de les comarques septentrionals del País. Les reivindicacions carlistes, una vegada esgotades com a opció política forta, serien orientades cap al foralisme, cap a la defensa de les llibertats històriques, i una prova n’és que els nacionalistes comptaven amb la seua participació en l’assemblea —frustrada finalment— que volien convocar per a finals de 1922. Ara bé, un capellà rural s’adheriria a un projecte nou sempre que no anara en contra de la institució que ell representava, i tot indica que el nacionalisme emergent afavoria la presència de tals personalitats. c) Pastorals: l’encarnació d’un capellà en aquells que li han estat encomanats no és cap quimera, i el moment —com tots— ho feia possible. El camp estava dominat pels cacics locals, fidel reflex del centralisme espanyol, i els llauradors n’eren la víctima més desemparada. En aquest sentit, la defensa que propugnava el nacionalisme agrarista no podia ser desoïda per aquells que, amb un important paper social, eren, alhora que pastors espirituals, fills del col·lectiu camperol. Cal tenir en compte, a més, que el nombre de sindicats agrícoles fundats per l’Acció Social Catòlica minva cap al 1920, i que aquesta era una obra impulsada principalment per capellans. Una nova alternativa agrarista podia fer possible el fet de continuar treballant pel benestar dels agricultors.

Tots tres aspectes —una formació intel·lectual, una opció política a reorientar i un compromís personal adquirit des de la fe— no són gens incompatibles per a postular el que ja he apuntat: hi ha un sector de l’Església valenciana que no es manté impassible davant un moviment novedós que busca allò mateix, encarnar-se.

DES DEL TURÓ EMERGENT (1920-1923)

La “Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes” començava el 26 d’agost de 1920 els actes de caire multitudinari des d’un lloc amb evident significació espiritual: la muntanyeta de Sant Antoni, a Betxí, on es troba l’ermita dedicada al mateix sant. El punt oferia l’isolament necessari i el marc incomparable per a les seues reivindicacions. I no podia ser d’una altra manera? Tots els aplecs dels Solitaris Nacionalistes es farien en una ermita, fóra l’esmentada o la de la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real, intent fracassat el1923 per pressions de l’autoritat local. També es donava aquesta característica en els nacionalistes d’Ontinyent, que, per al 24 de setembre de 1922 havien organitzat un acte a l’ermita de Santa Anna d’aquella localitat, el qual, finalment, no podria celebrar-se. Em sembla que no són pures coincidències, i que aquells incansables lluitadors coneixien massa bé el sentit simbòlic de la muntanya i de tan venerables pedres.

El primer dels aplecs de la Plana quedà en un grup d’unes vint persones que, tot reconeixent que es tractava d’un assaig, prengueren els acords que donarien el carisma a la resta de convocatòries, les quals adquiririen gran volada a partir de l’any següent. Al segon aplec, celebrat el 31 de juliol de 1921, ja hi trobem la presència d’un  capella rural: LCV recull que Tomàs i Martí hi anà “amb el rector del poble, mossén Facund Mansana precedint-se deseguida a la bendició de la bandera i després a la celebra-ció d’una missa”.

L’any 1922 pot ser considerat com un moment d’avanç continuat i molt productiu per al valencianisme polític: el moviment comptava amb mitjans de comunicació —LCV, sobretot— que ajudaven enormement en la tasca propagandística, i a més, pel febrer apareixia la fulla mensual agrarista El Crit de la Muntanya, fundada i dirigida per l’artanenc, i en moltes ocasions amb el suport econòmic de capellans; l’organisme “Nostra Parla” celebraria una assemblea amb l’objectiu de revisar l’ús del valencià des de tots els àmbits socials (premsa, escola, església, universitat, ajuntaments…); alguns organismes oficials, com la Diputació de València o l’Ajuntament de Vila-real, acordaran la cooficialitat del valencià; l’activitat cultural s’accelerava, i la propaganda s’escampava ràpidament i eficaç. Ens trobem, sens dubte, davant una conjunció dels dos elements imprescindibles, almenys, per a l’esperança: el moment i l’home, com escrivia Tomàs i Martí. El III Aplec havia de ser un reflex d’aquesta efervescència, i, en efecte, el 9 de juliol d’aquest any es congregaven a la muntanyeta escriptors i intel·lectuals reconeguts, com ara, Pizcueta i tants altres; se n’adherien 44 més —entre ells, Carles Salvador, Almela i Vives, Gaetà Huguet, Eduard Martínez Ferrando i Maximilià Thous— i 16 entitats. D’entre tan gran quantitat i varietat de compromesos, i pel que fa a les meues reivindicacions particulars, cal posar de manifest la presència de tres capellans —Mn. Facund Manzana, d’Artana; Mn. Pasqual Nàcher i Mn. Enric Asensio, de Vila-real— i l’adhesió de 6 capellans més i la d’un estudiant valencià del Seminari de Tortosa. El Crit de la Muntanya qualifica el moment com a “hora del despertar”, i no podia ser altrament, tenint en compte les expectatives que s’obrien. Significava tota una fita per al valencianisme.

Aquell mateix dia es marcà el punt d’encontre per al IV Aplec: l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real, però finalment acabaria celebrant-se —com ha estat dit més amunt—al lloc habitual. La reflexió al voltant de l’agrarisme continuava encara al cap de Tomàs i Martí, qui, insatisfet, reclamava, l’abril del 1923 i des d’ ECM: “fins a d’ara el valencianisme ha deixat ben sentada la seua situació ideológica en els camps de l’espirit i la cultura, pero no ha llançat un credo de política agraria (…)”. I aquell diumenge 5 d’agost de 1923 significaria l’assoliment de tal propòsit: el manifest “Als llauradors valencians” s’erigia en concreció sobre paper de les pretensions — molt semblants a les de l’Acció Catòlica— arrossegades durant anys, “l’interés primordial” que demanava solucions a crits. El nombre d’assistents minvà considerablement si el comparem amb el de l’anterior convocatòria, però tres hòmens d’església enviaren la seua puntual adhesió.

Només unes poques setmanes després, el colp de Primo de Rivera tallaria de socarrel aquesta línia que ja començava a donar els primers fruits, i l’1 de febrer de 1924, als 25 anys d’edat, moria a Artana Vicent Tomàs i Martí, el gran propagandista i mobilitzador del camp.

LA BAIXADA A LA PLANA

Tot plegat, em resulta inclement l’opinió que Fuster emet al seu llibre de 1962: “l’Esg1ésia valenciana, en els darrers cent vint-i-cinc anys, viu dins una completa inhibició social quant a l’estricta missió del seu ministeri. (…) no ha produït, d’ençà

del 1800 i tants, un Balmes, (…), un Torras i Bages, (…); no ha arribat a suggerir ni tan sols un sub-Balmes (…)”. En certa mesura, això és veritat, però, ens hem parat a buscar-los?, hem sabut coronar amb llorer les figures que, siga quin siga el camp d’actuació, atresorem els valencians en el nostre patrimoni? Crec que mentre no defugim les comparacions no trobarem res que ens satisfaça plenament, i menys encara quan l’altre plateret de la balança compte amb l’avantatge d’haver furgat i haver tret allò més destacat de la realitat. Es tracta d’identificar-se, al capdavall, amb “la cera que crema”.

*Universitat de València. Consell de redacció

BIBLIOGRAFIA

— Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, (maig 1919-març 1921), Tortosa.

— Correspondencia de Valencia, La, (LCV), (1918-1922), València.

— Crit de la Muntanya, El, (ECM), (febrer 1922-agost 1923), València.

— CUCÓ, Alfons, El valencianisme polític (1874-1936), Col. Garbí 2, 1, València, 1971.

— FRANCH i FERRER, Vicent, El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923), ed. Prometeo, València, 1980.

— FUSTER, Joan, Nosaltres, els valencians, ed. 62, Barcelona, 1962.

— GARRIDO HERRERO, Samuel, La Acción Social Católica en los Obispados de Tortosa y Segorbe (1877-1923). De los Círculos Católicos a los Sindicatos Profesionales Obreros, Tesi de Llicenciatura, Universitat de València, 1984.

— LÓPEZ QUILES, Antoni, “La cera que crema”, dins SAÓ, núm. 159, València, 1993, pàgs.33-35.

— PÉREZ CASADO, Ricard et al., País Valencià: geografia i història, 3 i 4, València, 1980.

— PÉREZ SILVESTRE, Óscar, “El cardenal Reig i l’impuls a la llengua”, dins Pentecosta, núm. 9, Castelló de la Plana, 1995, pàgs. 21-23.

— ROCA RICART, Rafael, “Capellans per la llengua. País Valencià, segle XX”, dins La Roda del Temps, núm. 3, Massalfassar, 1995, pàgs. 101-104.

— SIMBOR i ROIG, Vicent, Els fonaments de la literatura contemporània al P.V., Biblioteca Sanchis Guarner, 16, P.A.M., Barcelona, 1988.