Col·lecció família Silvestre Peris

Col·lecció família Silvestre Peris

 

Una col·lecció d’imatges i documents singulars que ens han prestat i comentat Inés Silvestre i sa mare, Carmen Peris. Són deu objectes entre els quals dos fotografies, un poema, quatre documents legals, un sorprenent article de fira o una targeta de la “Industria Capachera” de José Bagant (“Pepito Cortes”).

Aprofitem els documents per entendre la vida quotidiana al nostre poble, en un temps més allunyat en la forma de vida que en la quantitat d’anys passats. 

*

1-Panorama_poble

Panoràmica del poble des dels caminets del Calvari, possiblement feta a meitat dels anys 60. Veiem que les escoles velles ja estan fetes (cap a 1950) i també el templet o baldaquí sobre l’edifici de la Caixa (cap a 1962), però encara estan les eres de les escoles noves, no hi ha cap bloc d’edificis (tampoc els “pisos de Fermín”, que són de 1968), només es veuen teulades tradicionals i la muntanya està completament neta. La qualitat de la foto permet molt de detall. Pertanyia a la col·lecció particular de Mn. Benjamín, re-tio patern de la nostra informant, Carmen Peris.


2 versos-Paella_Juan-Peris-Novella

Juan Peris Novella, pare de Carmen Peris, era secretari de la «Industria de Capachos» de José Bagant Badía, “Cortes”, és a dir, duia l’oficia de l’empresa. Va escriure este poema a propòsit d’una paella d’empresa que es va fer amb totes les espartineres i treballadors. Està datat en divendres 18 de juliol de 1952.

La història que conta és real: van planejar la paella amb molt de comboi durant unes quantes setmanes, i per fi es va fer el dinar. L’autor aprofita per anomenar a totes les treballadores en plantilla i fer broma sobre totes elles. Eixa plantilla estava composta per dos hòmens (Joan i Pasqualet de Cartero), dinou dones, alguns xics joves que no identifica i algunes xiquetes que potser anaven a aprendre (només anomena a “la Molinereta”, segurament filla d’una de les treballadores).

Antigament era molt habitual trobar-se amb gent que escrivia poemes, amb gràcia per a rimar. És un tipus de poesia popular amb estructura de romanç, és a dir, amb versos octosíl·labs rimats en assonant als versos parells, i una funció narrativa. Este tipus de composició, que durant segles va ser molt popular, ha patit la crisi de la major part de la cultura tradicional, però en aquell moment encara era habitual fer poemes o cançons sobre companys i amics, de vegades amb intenció satírica —com és el cas—. Més que un treball amb pretensions artístiques era una pràctica comunitària generalment còmica.

A nosaltres ens ha fet molta gràcia, a més de donar-nos els noms de totes les xiques que treballaven en l’empresa (entre altres, la dona del poeta, Carmen de Guinda, i també la mare del redactor d’estes línies: Marí Peneque). Imaginem les rialles que es sentirien al recitar el poema.

Juan moriria només dos anys després, molt jove encara: només amb 36 anys.


3 Tarja-assegurança

Targeta sanitària de la treballadora Pura Traver Vilar, assegurada a l’empresa espartinera de Vicente Ramón Pitarch. Pura era tia de Carmen “de Guinda” (mare de Carmen, la nostra informant i per tant àvia d’Inés), havia nascut en 1898 i la cartilla se li va expedir el dissabte 28 de febrer de 1953, als 54 anys. El metge assignat era D. Miguel Sancho Vicente (avi d’Adela, sogre de Catret), que era el titular en Artana de la Seguretat Social. A més d’ell hi havia un altre metge, D. Juan Caballero. Uns i altres havien de sobreviure cobrant “iguales” al veïnat, perquè la remuneració que els donava la Seguretat Social era molt baixeta.


4-Targeta-Bagant

Anvers i revers d’una targeta de la indústria espartinera de José Bagant Badía (Cortes), per a qui, com s’ha dit, treballava de secretari Juan Peris. La tarja dóna molta informació: que s’oferien fins a onze tamanys, que hi havia oficina a Castelló, que es venien per dotzenes i es carregaven als trens, o que es treballava només amb espart de gran qualitat.

Carmen ens diu que també anaven hòmens i dones a arreglar els caixons de taronges als vagons de tren, en les estacions de Borriana o Nules, sovint perquè havia hagut queixes i s’havia de retocar o “maquillar” les trameses.


5-Afiliació-Mútua

Targeta d’afiliació a mútua de Juan Peris Novella. El número d’afiliació era necessari per a les persones assegurades.


6-assegurança-maternitat

Carnet d’Assegurança de Maternitat de Carmen Sales Traver, mare de Carmen Peris, la nostra informant. Ací tenia 22 anyets.

L’Assegurança de Maternitat es va posar en marxa en 1931 per a donar protecció a les mares treballadores; garantia el seu dret al descans i a l’atenció mèdica abans i després del part. Se’n feia càrrec l’Instituto Nacional de Previsión (1908-1978), la institució encarregada de l’assistència sanitària. Les quotes trimestrals d’esta assegurança es repartien entre l’empresa i la treballadora.


7-cèdula-personal

Cèdula personal de Juan Peris Novella. Les cèdules eren expedides per ajuntaments i diputacions per a tots aquells que feien gestions amb organismes oficials. Era un document amb funció bàsicament recaudatòria que, al no portar fotografia, permetia tot tipus de corrupteles. És un antecedent del DNI, que es va implantar a Espanya en 1944. A l’envers veiem l’encuny de l’expenedoria de María Fuertes, és a dir, de la ti’ Marí Cala, que tenia l’estanc del poble i venia el paper oficial. La cèdula era vàlida per a un any, i així està segellada darrere amb una pòlissa de 5’50 pessetes de 1942.


8 Josep Calo

A l’esquerra, Josep Calo, barber del poble, que tenia la seua barberia al carrer Baix. Estava casat amb una tia de la mare de Carmen Peris, la nostra informant. L’home de la dreta era germà de la ti’ Rosario Calo, però no sabem si eren família.

Estan a la banda de baix de l’escola, en un caminet que es va eliminar a l’urbanitzar l’avinguda de Jaume I. No pareix que estiguen fetes encara les “escoles noves”, de manera que potser la foto siga de mitat dels anys 60, i possiblement Josep ja estiguera jubilat. Porta un gaiatet i un cartó, possiblement per a seure al muret que tenen darrere.


9-bitllet-de-fira

Un document extremadament singular: es tracta d’un objecte de fira que elaborava el fotògraf de Barcelona L. Canut en 1899: en compte de posar la imatge corresponent en el bitllet, es troquelava un oval i es posava una fotografia que es feia sobre una placa metàl·lica, amb una tècnica que es deia ferrotip.

La família no té memòria de qui poguera ser esta persona. La fotografia podria haver-se fet a Barcelona o a qualsevol altre lloc en un ambient de fira.


10-sobre

El sobre d’una carta enviada des de l’estat de Nou Mèxic, E.U.A., a Carmen Peris. El remitent era mossén Benjamín, re-tio de Carmen, que va estar molts anys a Nord-Amèrica i els escrivia sovint.

Com a cosa curiosa, el mata-segells du la data del dilluns 15 de desembre de 1952, però darrere porta un altre segell apegat, amb l’any 1960 imprés, l’efígie del cardenal Viktor Alojzije Stepinac (1898-1960) i una crida d’auxili als bisbes i el clergat de Croàcia en plena Guerra Freda.

*

 

%d bloggers like this: