Qualsevol dels estudis que ens parem a llegir, no acaba de perfilar una mostra dels maldecaps que l’home valencià passà en l’intent de dotar el País Valencià de les ferramentes necessàries a un país “normal”, si més no en els anys que aquest Quadern pretén de revisar de manera seriosa. És per això que SAÓ no ha volgut desentendre’s d’allò tan mencionat però alhora tan poc espletat; es tracta dels fonaments, de les arrels, dels orígens… del nacionalisme —tornem a repetir, seriós— valencià. Com hem fet en moltes altres ocasions, ens aproximem a la realitat des d’un punt de vista interdisciplinar: cal tenir en compte l’etern tàndem literatura-política per tal d’entendre una mica els primers anys 20, immersos en una efervescència cultural que afecta tots els àmbits. Així, ens hem acostat a l’activitat política de més relleu fins al colp d’estat de 1923: el naixement d’un nacionalisme arrelat —l’agrarista—, la primera manifestació pública del qual es remunta 75 anys enrere, i per aquesta raó en celebrem l’aniversari: exactament enguany fa tres quarts de segle que tenen lloc els Aplecs de la Muntanyeta de Sant Antoni, de Betxí, clar pròleg de l’actual embranzida nacionalista. Amb la intenció d’arredonir l’estudi d’aquell patró d’actuació, s’hi reflexiona sobre dues línies mestres del moviment valencianista: l’origen catòlic i el marcat caràcter vertebrador amb què naixia.

Pel que fa a l’altra peça del mecanisme —la literatura—, s’hi fa una molt interessant revisió del terme anacronisme, aplicat pels estudiosos dels anys en qüestió a certes obres que —com veureu— no podien aparéixer en cap altre període sinó en el que s’hi analitza. Per acabar, s’ofereix un sensat examen de l’anomenada “segona renaixença” dels anys 30, la qual passa indubtablement per l’eclosió cultural esdevinguda als anys 20. Tot plegat, un Quadern abellidor que obri moltes portes a properes investigacions que el País —des de la reconciliació amb el seu propi passat— vulga assumir.