EL JOC POPULAR. Imma Cabanyes i Vilar (1999)

El que ve a continuació és el capítol 3 del treball d’investigació d’Imma Cabanyes i Vilar titulat El joc popular com a eina educativa, presentat el 3 de febrer de 1999 a la Universitat de Girona. En ell l’autora classifica i presenta un gran nombre de jocs populars, entre els que són majoria els propis del nostre poble. A tots aquell que els interesse el  treball complet, poden accedir a ell en format pdf des d’aquest enllaç: El joc popular com a eina educativa

A més a més, convidem a tots aquells que puguen fer alguna aportació a que ens envien els seus suggeriments.

 

CAPÍTOL 3

CLASSIFICACIÓ DELS JOCS:

 

I. JOCS AFECTIUS:

I.a. JOCS AFECTIUS PRACTICATS A CASA:

MIXINETES

El pare agafa els avantbraços del seu fillet d’un any o dos i fa passar les manetes per les galtes infantils, cosa que provoca les rialles de la criatura. Mentrestant, el pare recita les paraules següent:

Mix, mixinet,

sopetes en llet.

no m’he n’has guardat,

xap, xap, xap a la paret. (Artana)

O una altra variant:

Mixinetes,

rapamauetes.

Vindrà el gatet,

es menjarà les sopetes

i farà: xap, xap, xap! (Vilallonga de la Safor)

A cada verset correspon una passada, llevat de l’últim, recitant el qual el fa pegar galtades.

 

PALMES, PALMES, QUE VE EL PARE

Durant alguns mesos del primer i segon any d’edat del xiquet, la mare li canta

Palmes, palmes que ve el pare;

palmes, palmes, ja està ací!

Mentre ella canta, el menut pica de mans, molt content. Ja sap jugar! .

Heus ací una cançó infantil de València que comença com l’anterior:

Palmes, palmes, que ve el pare;

palmes, palmes, que no ve;

palmes, palmes, que vindrà

a la setmana que ve.

 

BERNAT, BERNAT

Aquest entreteniment escau als xiquets, també durant uns quants mesos del primer i segon any d’edat. La mare canta:

Bernat, Bernat,

pegat al cap

amb un coixí

fes-te un forat.

 

TITA ,TITA PON UN COCO

La mare canta al nen, igual que en els jocs descrits anteriorment:

Tita, tita pon un coco.

Per a qui serà?

Per al meu xiquet,

que se’l menjarà.

(Castelló de la Plana)

 

QUAN VAGES A COMPRAR CARN…

El pare o la mare vol entretenir el xiquet, que està gitat o dret. Amb la mà oberta i de cantó va assenyalant tot el cos infantil, des de les mans fins al coll, com si ho fes amb un ganivet, tot dient: Quan vages a comprar carn, no compres ni per ací (assenyala el canell), ni per ací (assenyala el colze), ni per ací, per ací!, mentre simula que està tallant la carn, cosa que fa el riure del nen, ja que li fa pessigolles.

També hom realitza el joc assenyalant al llarg d’una cama, des dels peus fins la cuixa. (Gandia)

 

TAT PER ACÍ…, TAT PER ALLÀ

Els pares i els germans d’un infant, a voltes, l’entretenen fent tat, de la manera següent:

Un d’ells, amagat darrere un moble, porta, pilar, etc., trasplanta, tot dient: tat per ací. I de seguida torna a amagar-se. Un altre fa això mateix en un altre lloc, tot dient: tat per allà. Repeteixen l’entreteniment, procurant canviar-se de lloc sense que el nen se n’adone. Aquest es diverteix mirant cap ací i cap allà.

 

CALFAMANS

Els pares i els fills menuts apilen les mans damunt la taula. Els membres de la família ho fan alternant-s’hi, ficant cadascun d’ells primerament una mà. Després col·loquen l’altra meitat de mans. Quan estan totes apilades, les lleven, d’una en una, de la base del munt i les posen dalt de tot. Fins que es trenca, entre rialles la disciplina, i tots comencen a pegar manotades a la taula. I, de nou, el mateix joc.

 

PUNY, PUNYET

Aquesta és una cançoneta que es cantava mentre el xiquet estava a les faldes de la mare, i consistia en endevinar un dels objectes, tot i assenyalant damunt de l’esquena del nen/a per a poder-ho distingir i deia així:

Puny, punyet,

és tisora o ganivet,

Que és?

 

MANETA MORTA

Un xiquet es deixa agafar l’avantbraç per la germana (o germà) gran. Aquesta mou en l’aire la mà morta, passiva, mentre canta la següent lletra:

La mà morteta, morteta,

morteta…. pum!

En acabar de cantar, li fa pegar una galtada fluixa al mateix nen. I es repeteix el joc.

 

UNS ALTRES JOCS RECEPTIUS

Cantar cançons constitueix un dels procediments emprats per les mares per a entretenir els xiquets de pocs anys, tot transportant la imaginació infantil, amb temes adequats.

Heus ací unes lletres populars de les quals se serveixen:

Pasqualet, si vas a l’hort,

porta figues, porta figues;

Pasqualet, si vas a l’hort,

porta figues i albercocs,

si vas a l’hort.

Ací cal fer esment a les cançons de bressol. Una mostra la tenim en aquesta cançó, molt popular, que encara es canta:

La meua xiqueta és l’ama

del corral i del carrer,

de la llimera i la parra

i la flor del taronger. (popular valenciana)

 

La meua xiqueta és l’ama

del corral i del carrer,

de son pare i de sa mare

i de tot el món sencer.

(Artana)

 

ELS DITS

El pare o la mare pren un a un els dits de la mà del nen, des del dit gros fins al gorrinet, aplicant-los les coses següents:

Est és el pare.

Est és la mare.

Est demana pa.

Est diu que no n’hi ha.

Est diu: “Curulleu, curulleu, curulleu.

Pel que fa a l’últim dit, hi ha aquestes variants. Est diu: “Corrent xinxeta,/ a l’armari hi ha un tros de pa i peixet” (Daimús).

 

Ib. JOCS AFECTIUS PRACTICATS AL CARRER

CANÇONETES INFANTILS PER A QUAN PLOU

Plou. Els xiquets, que en tot troben motiu de joc, canten aquesta cançoneta:

Ja plou,

goteres en ou,

aigua a la plaça

i pedres al pou.

 

O aquests altres versets:

Ja plou,

goteres de l’ou.

La lluna i el sol.

 

O aquesta altra cançó:

Ja plou aigua,

menudesa,

les campanes van al vol,

com s’ho farà Marieta,

si el seu novio no la vol.

 

RESPOSTA A UN CURIÓS

Acò ocorre a voltes: Un xiquet s’acosta al lloc on discuteixen i, volent-ne saber el motiu, pregunta:

Què passa?

Aleshores rep aquesta resposta rimada:

Que el campanar és més gran que la plaça. (Artana)

Altres variants:

Que el campanar és més alt que la plaça. (Gandia)

 

D’ALTRES BROMES QUE ELS XIQUETS ES FAN ENTRES ELLS

Els xiquets aprofiten, per fer bromes als amics, algunes ocasions que hi resulten propícies. Cal assenyalar, en primer lloc, el dia dels Innocents. Qualsevol dia de l’any, però, és bo per a fer bromes, amb la condició que no siguen pesades. Alguns tenen el costum d’estrenar la pelada d’un company, pegant-li una suau bescollada. Uns altres acostumen a felicitar els amiguets, el dia del sant o natalici d’aquests, estirant-los les orelles, sense fer-los mal.

Més bromes infantils: fer la rateta amb un espill i posar càguiles (o sia adherir bocins de paper o de roba a l’esquena dels companys discrets)

 

ACÍ DINS, QUÈ HI HA?

Els xiquets ajunten els punys closos, amb el seu eix posat perpendicularment a terra. Tan prompte com se’ls hi han col.locat tots, els separen i els mantenen tancats.

Llavors es fa el diàleg següent entre un jugador i els companys de joc:

Ací dins que hi ha?

Un gatet i una gateta.

I per què rinyen?

Per una molleta de pa.

El qui se’n riurà, pagarà.

Acabar el diàleg, cadascú es posa a rodar els avantbraços, paral.lel l’un a l’altre i amb les mans tancades, mentre repeteixen a l’una:

A la rum-rum,

tabaco de fum.

(Artana, Castelló de la Plana)

O una altra versió:

A la rum-rum,

sabata de fum. (Daimús)

I segueixen en la recitació de la frase fins que algú es riu. Qui s’ha ris paga, quedant fora del joc. Els altres tornen a jugar-hi.

 

ENTRETENIMENTS

La xicalla juga tot l’any i s’hi entreté de moltes maneres. En les festes populars encara troba formes especials de divertir-se, les quals resulten senzills espectacles que fan riure tothom. Heu-ne ací algunes molt conegudes:

1.         Les carreres de sacs.

Els competidors s’ensaquen fins a la cintura. Així, avancen a salts cap a la meta, tombant i rodolant, per arribar-hi primerament i endur-se el premi.

2.         Capbussar-se en una gaveta.

Els xiquets fan capbussades en un gaveta plena d’aigua, la fons de la qual jauen monedes. Intenten treure-les-en amb la boca per apropiar-se’n.

3.         La paella mascarada.

Es fixen monedes a la part de baix d’una paella mascarada que, penjada d’una corda, gronxa quan els xiquets, d’un en un, intenten atrapar-les amb la boca. Han de tenir les mans a l’esquena.

4.         Cassoles penjades a una corda.

És tradicional en les festes penjar cassoles de test a una corda. Un xiquet pega a l’aire amb un bastó, tot intentant amb els ulls tapats encertar-les. En l’intent, està acompanyat dels consells i les exclamacions del públic infantil. Quan es trenca una cassola, aquest es llança a terra per arreplegar els caramels o diners escampats. Però els xiquets solten un “ooooh!” de decepció, si, en compte d’això, ha caigut a terra aigua o serradura o paperetes…

5.         La cucanya.

És una altra diversió de les festes populars. Es tracta d’una biga ensabonada, la qual està plantada. Dalt del tot es lliga un pollastre o una gallina. D’un en un, els xiquets s’hi enfilen dificultosament cap amunt. Qui aconsegueix agafar l’au, se la queda. En la penjada del pollastre també es fan castells, encara que no arriben tan alt com els dels xiquets de Valls o d’Algemesí.

6.         Competicions dels majors en les festes populars.

En primer lloc, cal esmentar les partides de pilota a mà, sobretot al meu poble en la modalitat de llargues, per què la paret lateral de l’església servia per fer de rebot abans de tocar terra la pilota. Hi ha altres modalitats de pilota com poden ser el raspall o raspallat, més comuns de les comarques centrals del País Valencià, com potser la Safor o la Costera o les dues Marines.

Cal recordar així mateix les corregudes de cavalls, que es veien encara no fa molts anys, abans de la mecanització del camp. Malgrat aquesta, en algunes poblacions continuen organitzant-se concursos de força. Les proves consistien en fer-les tirar d’un carro carregat de sacs de sorra, els quals han de pesar el doble que l’animal. Es cronometra el temps que empren en fer un trajecte determinat, empassat de sorra, en la qual s’estaca el carro.

 

UNS ALTRES DIES ASSENYALATS

A més de les festes pròpies de cada poble, hi ha unes altres festes populars de molta tradició que se celebren pertot arreu, com ara, les de Nadal i Reis, les Carnestoltes i les de Setmana Santa i Pasqua.

La costum encara avui de l’”arguinaldo”, o siga, les estrenes de la vespre de Nadal, en la qual els xiquets i xiquetes feien l’arreplegada de dolços per les cases dels seus familiars.

Per Reis es canta uns versets, que els xiquets i xiquetes menuts diuen innocentment al Rei per rebre els regals, la nit del 5 de gener:

Tirorí, tirorí,

Senyor Rei, jo estic ací.

La palla i les garrofes, per al seu rossí;

i els joguets i les coses bones, per a mi.

Altres variants:

Tirorí, tirorí.

Senyor Rei, jo estic ací.

La palla i les garrofes, per al seu rossí;

i la casca per a mi.

 

Tirorí, tirorí.

Senyor Rei, jo estic ací.

Un cabasset de palla, per al seu rossí;

castanyes i avellanes, tot per a mi. (Agres)

El Dimecres Sant al matí eixien els acòlits amb el senyor rector, pels carrers del poble per tal d’arreplegar ous o diners. Eren els escolanets, els qui tocaven les portes amb unes macetes de fusta per tal d’advertir la seua presència a les dones de casa. I cantaven aquestes cançonetes:

Ous, ous, bona Pasqua i bon Dijous,

El Dijous de matí, bona Pasqua p’a mi.

El Dijous de vesprà, bona coca amb canssalà (da).

Ous a la finestra, bastonades a la mestra,

ous a l’armari, bastonades al vicari,

ous al ponedor, bastonades al rector.

 

Angelets del cel,

baixareu a Pasqua.

Ous amb caragols,

i fulles de carrasca.

El Dissabte de Glòria, a les deu del matí, revoltaven les campanes, en senyal d’alegria, després del silenci del dia anterior. Aleshores la gent exclamava:

Ratetes eixiu, de dins del forat,

que el Nostre Senyor ha ressuscitat.

Altres versions:

Rates penades, eixiu del forat,

que el Nostre Senyor ha ressuscitat.

 

Rates penades, eixiu del niu,

que el Nostre Senyor està viu. (Gandia)

La xicalla arrossegava pels carrers rasts de metall (igual que el dia de Sant Antoni del Porquet). Alguns els lligaven a la cua dels gossos. Uns altres es fermaven pots davall el calçat i hi caminaven fent soroll.

Les venedores en feien també, en el mercat, amb allò que tenien a l’abast: plats i peces de pesar, caixons… En la plaça, els homes amollaven els coloms engabiats, a l’hora de l’alegria general.

D’altra banda, és del tot vigent la tradició d’anar al camp o a la muntanya amb espardenyes per tal de menjar-s’hi la mona o panou, les vesprades del diumenge, dilluns i dimarts de Pasqua Florida (o sia, el primer, segon i tercer dia de Pasqua, en la parla popular). És típic trencar, contra el front d’un company discret, la closca de l’ou que hi ha encallat damunt la mona de Pasqua.

S’ha perdut, però, el costum de fer volar els dies pasquals els estels, milotxes o catxirulos, així com les pilotes de pell amb una goma cosida llarga i prima, que t’he la posaves al dit del mig, per tal d’agafar la pilota i llançar-la a les anques d’algun/a xiquet/a, que automàticament la tornaves a agarrar amb la mà, gràcies a la goma. Era molt divertit!

La següent cançó fa referència al dia de Pasqua:

El dia de Pasqua

un xiquet plorava,

perquè el catxirulo

no se li empinava.

S’ha de dir que els propis xiquets es construïen les milotxes, amb paper, canyes, draps, cordell i fil d’empalomar.

A poqueta de nit, en tornar al poble, agafats de les mans canten la cançó ben coneguda que diu:

A la xúmbala que és carabassa,

A la xúmbala que és polissó,

A la xúmbala que és caramel,

caramel superior.

 

II.    JOCS MOTRIUS

 

II. a. JOCS DE CÓRRER.

TOCADETA

Joc senzill d’encalçar. El qui paga compta de l’u al deu. Després arranca a córrer darrere dels altres. Quan toca a un xiquet, aquest paga.

Aquest joc s’anomena també jugar a acaçar i a conill o conills. En el primer cas, el jugador que paga, en agafar-ne un altre, li diu conill i arranca a córrer.

 

TOCAR FUSTA

Joc d’encalçar, igual que el de tocadeta o conill, amb l’afegitó que no es pot agafar els que esta tocant fusta, en el cas del meu poble, o tocar ferro vell com es costum a la Safor.

 

PEUS EN ALT

El qui paga compta de l’u al deu per tal de donar temps als companys per a enfugir-se’n. Tot seguit els encalça, si en toca un, aquest paga, i l’altre se’n lliura. Però no pot agafar els que tinguen els peus enlaire, sense tocar terra.

 

PAMET

El xiquet/a que paga es col.loca, al principi del joc, enmig del carrer, tot seguit encalça els altres. Quan un d’aquests tem que aquell l’agafa, corre per posar-se en un lloc que estiga almenys un pam més alt de terra, o sia, que el sòl normal del carrer (com ara, un portal, una reixa). Si el qui paga toca un jugador que tinga alguna part del cos o calçat a menys d’un pam del sòl, aquest paga.

 

POLICIES I LLADRES

Entre dos jugadors s’encarregaven de triar-ne els companys/es. Es fan dos grups: els policies i els lladres. Els lladres arranquen a córrer, i els policies els acacen. Quan els han agafat a tots, els qui feien de lladres fan ara de policies, i a l’inrevés.

 

ELS QUATRE CANTONS

Es diu també els quatre arbrets (Vilallonga de la Safor), els pilonets (Cullera) i els pilarets. És un joc tradicional a les nostre terres, molt senzill i molt divertit.

Hi juguen cinc xiquets/es. Quatre d’ells toquen sengles cantons (o bé arbres, portes o reixes de finestres). Els quatre jugadors/es han de canviar de lloc, cada volta que ho ordena el qui paga, o bé s’intercanvien posicions, el/la qui paga està col.locat enmig del grup, sense ocupar cap cantó o arbre. Aquest/a xiquet/a procura aprofitar el moment dels canvis per tal d’ocupar un lloc, arribant-hi abans que un/a altre company/a. Si ho aconsegueix, és l’altre el qui paga.

 

CADIRETA NETA

Es trauen al carrer tantes cadires com jugadors menys una, i s’hi fa un rotgle. Tots s’hi asseuen, llevat del qui paga. Aquest es fica dret enmig del cercle i diu: cadireta neta: el qui s’alça, ja no seu. Immediatament els altres han d’aixecar-se per a canviar de cadira. Aquell tractarà d’aprofitar eixa circumstància per tal de poder seure.A continuació, el qui s’ha quedat sense seient recita la mateixa frase, i es repeteix el joc.

 

EL GAT I LA RATA

El gat i la rata: joc d’infants, en què els jugadors es posen fent rodona, agafats per les mans i amb els braços estesos, fora el gat i la rata, que són dos jugadors/es, el primer dels quals ha d’encalçar el segon passant per baix els braços dels altres i seguint-lo sempre pels mateixos llocs per on passa, fins a agafar-lo.

 

MOCADORET O CORRETGETA

Hi prenen part xics i xiques. Fan un rotgle de parelles prou espaiades. En cada parella, la xica es posa al davant, i el xic, al darrere.

Dos jugadors volten el cercle. Un acaça a l’altre per tal de pegar-li amb un mocador nuat.

El jugador acaçat es pot col.locar davant qualsevol pilaret (o parella). Tan prompte com s’hi posa, ha d’eixir, en compte d’ell, el jugador posterior d’aqueixa parella. Aquell fa que el relleven quan rep colps o està a punt de rebre’ls o simplement quan està cansat de córrer.

D’altra banda, el perseguidor pot deixar la vareta o el mocador en les mans dels jugadors posteriors, els quals, per això, tenen les mans obertes a l’esquena. El perseguidor busca el rellevament quan està cansat o quan no pot atènyer l’altre corredor. Aleshores procura deixar el mocador sense que el perseguit se n’adona. Així, aquest continua donant la volta i passa al costat del jugador que té la vareta o el mocador, el qual aprofita la circumstància per a eixir i pegar-li. A continuació, el perseguidor anterior es col·loca davant el jugador que acaba de quedar-se sol.

 

BANDERETA A LA PISTA

Dos xiquets/es fan peus i formen sengles equips d’igual nombre de jugadors. S’assigna un número a cada parella de contraris. Els equips queden enfrontats, després de col·locar-se darrere les ratlles del rectangle que serveix de camp de joc.

Un altre xiquet és al mig del camp, aguantant un mocador. Diu un número. Els interessats corren cap al mocador. Un d’ells l’agafa i torna al seu camp, acaçat pel contrari. Si hi entra sense haver estat tocat, l’altre queda eliminat. Si ho aconsegueix és ell qui paga.

Quan tots els jugadors s’han quedat sense contraris, guanyen, en cas de pertànyer al mateix equip. Si no, els qui queden tornen a posar-se números per tal de jugar una segona mà. Aleshores, si un equip té menys jugadors que l’altre, un o més d’aquests responen a més d’un número per tal de competir amb els contraris.

Continuen jugant fins que un dels equips queda sense jugadors. Llavors, l’altre equip guanya.

 

CAVALLETS DE CANYA

Els xiquets agafen canyes i se les posen entre mig de les cames. Han muntat a cavall. A galopar! Arre, cavallet! Amb una mà aguanten el cap gros de la canya i amb l’altra, per darrere l’esquena, li peguen manotades. Corren. De sobta, el grup d’amiguets es para. Xis, o! Que bé s’ho passen amb els seus cavallets de canya!

 

JUGAR A INDIS

Als xiquets, influïts per les imatges del cinema, els agrada jugar a indis. Per tal d’imitar-los, es fan arcs, usen bastons com a fletxes i es fiquen plomes al cap. Es diverteixen rodant, un darrere de l’altre, entorn d’un arbre, amb les mans tancades enlaire, mentre repeteixen moltes voltes: Ah, xim, bum-bum!

Ben poc necessiten per a passar-s’ho bé: Bastons, cordells, plomes de gallina, canyes… i una gran il·lusió.

 

II.b. JOCS DE CERCAR I ACAÇAR

LA GALLINETA CEGA

El qui paga fa un rotgle bastant gran a terra. Després li tapen els ulls amb un mocador. Tots romanen dins el cercle: No s’hi val eixir-se’n. Mentre fan que aquell pegue voltes sobre ell mateix per a despistar-lo, hi ha entre ell/a i un/a altre/a jugador/a, el diàleg següent:

AMO.- Gallineta cega, què has perdut?

G. C.- Una agulla i un canut.

AMO.- Busca per la ximenera.

G. C.- No, que em faré negra.

AMO.- Busca pel terrat.

G. C.- No que em faré gat.

AMO.- Doncs busca qui t’ha pegat.

Després del diàleg, li peguen palmetes. El qui fa de gallina cega ha de tocar algú. Quan ho aconsegueix i, a més, endevina el nom del/a xiquet/a que ha tocat, aquest paga.

 

CONILLET A AMAGAR

Aquest joc consisteix en sortejar la que paga, la qual ha de comptar fins a vint-i-cinc amb el cap amagat sense poder veure a les altres que s’amaguen. Quan acaba de comptar, va a buscar a alguna de les altres i quan veu una d’elles, aquesta és la que paga en la següent mà.

La raboseria era una de les coses més practicades en aquest joc. Hi havia xiqueta que s’amagava i no eixia fins que la seua absència es feia notar per les altres, amb la qual cosa passava dues o tres mans sense pagar.

 

FAVA A LA PARET

Dos xiquets se repartien els nens per a fer dos equips. Després fan peus per veure qui paguen i qui boten.

Un dels que paguen fa de coixí: Dret i tocant la paret, sosté amb les mans el cap d’un company que està ajupit amb l’esquena doblada. Aquest s’agafa de les cuixes del primer. Un tercer jugador s’ajup i s’agafa de la mateixa manera que l’anterior. I així la resta del grup. Formen la burra.

Els jugadors de l’equip contrari boten d’un en un damunt els ajupits per pujar-hi a cavall. Abans de saltar longitudinalment a la burra, cadascú diu com a avis:

Fava munta i calla

Burro que s’escagassa no val res.

I corre per agafar impuls.

Si algú dels que han saltat cau a terra o simplement toca terra després del salt o es meneja dalt o s’enganxa de la burra per no caure, aleshores el grup que acaba de botar paga.

Si algú dels que paguen cau a terra mentre els contraris salten, aquests diuen la burra, en veure com s’esclafa. Llavors tornen a pagar el mateixos.

Després que tots els que salten ho han fet, l’últim d’ells amb una mà s’assenyala l’altra (fava) o el colze (munta) o el muscle (calla), a vista del que fa de coixí. Si el darrer que està ajupit ho endevina, els qui acaben de botar paguen. Si no ho encerta, aquests tornen a saltar.

 

UN, DOS, TRES, PARET

Es sortejava entre els reunits qui havia de pagar. Es feia una ratlla a terra a uns metres de distància d’una paret del carrer. Un dels xiquets, el que paga, ha de tindre un pedra i de cara a la paret, o sia, d’esquena als altres. La resta de xiquets es posen alineades darrera de la ratlla i tot just comença el joc.

El/la que paga colpeja la pedra contra la paret al mateix temps que criden un, dos, tres, pedra, paret!, mentre les altres avancen cap a ella durant l’interval de temps en què la que paga ho diu i es torna ràpidament per veure si alguna d’elles es mou, ja que ha de trobar-les totes quietes. En el cas que alguna es troba encara avançant, la que paga diu el nom de la que ha vist moure’s, assenyalant-la, i l’esmentada ha de tornar novament al lloc de partida.

La cançó es repeteix novament fins que una de les xiquetes ha avançat tant que aconsegueix arribar a la paret i tocar-la. Aleshores, la que paga ha de perseguir a totes, que tornen ràpidament al seu lloc inicial, fugint d’aquella que vol agafar-les. Si aconsegueix alcançar-ne alguna, aquesta paga, si no, torna a pagar la mateixa.

 

L’ESPARDENYETA

Les xiquetes s’asseien a terra formant un rotgle. Una d’elles, la que pagava, girava al voltant de les altres amb una espardenyeta a la mà, mentre que aquestes s’estaven quietes, amb els ulls tancats i el cap avall.

En aquesta situació, la jugadora que paga col.loca l’espardenya darrere d’alguna de les altres sense ser vista per ella, la qual, en adonar-se’n, ha d’alçar-se i córrer darrere de l’altra amb l’espardenya a la mà per a pegar-li , mentrestant, la que pagava ha de córrer a asseure’s en un lloc buit del rotgle per a evitar ser agafada per la futura pagadora.

 

II.c. JOCS DE SALTAR

LA CORDA

Aquest joc també s’anomena botar a corda o simplement, botar o saltar.

Consisteix en saltar una corda sense tocar-la, mentre dues xiquetes agafen sengles caps d’una corda i fan rodar completament i contínua. Les altres salten a la corda, tal com la primera ordena.

La xiqueta que no ho fa així o no bota a temps o s’enganxa en la corda, paga, és a dir, en relleva una de les que han donat corda.

Heus ací algunes maneres de saltar a la corda:

1.ª Una sola xiqueta salta a cada volt de la corda.

2.ª A cada volt de la corda hi ha dues saltadores, llevat del primer salt de la primera xiqueta. Quan ix la que ha realitzat els dos salts, n’entra una altra.

3.ª Cebeta: La corda roda ràpidament. Cada saltadora bota fins que s’enganxa en la corda.

4.ª Barqueta: Es tracta d’una modalitat diferent de donar corda, la qual no fa el volt complet, sinó una trajectòria com la del moviment pendular, tot passant per baix, d’una banda a l’altra.

5.ª Totes les saltadores boten ensems, sense parar, sobre una corda llarga, fins que alguna s’hi enganxa. Aleshores aquesta jugadora paga i passa a donar corda en compte d’una altra.

6.ª Entre els volts normals de la corda, s’hi intercalen voltetes altes, realitzades sobre la saltadora, la qual s’ajup en aqueix moment per tal que no li pegue la corda. Com ara, es fan dos volts normals, dos d’alts, dos normals…

7.ª La saltadora deixa un mocador en terra i més avant l’arreplega. Realitza les dues accions mentre salta.

8.ª La saltadora es dóna corda a si mateixa, avançant o sense avançar.

9.ª Més difícil: Dues xiquetes agafen la corda per sengles caps i la fan voltar, mentre salten sense avançar a fins i tot avançant.

Hi ha lletres que es canten o reciten en aquest joc rítmic, ja que s’hi presta.

Com ara, per a fer un salt cada passada:

La lluna,

la pruna,

vestida

de dol.

Sa mare

la crida,.

Son pare

no vol.

 

LA XATA MERENGUERA

Les xiquetes formen dues files paral·leles de jugadores, mirant-ne cap al centre. A cada cap del corredor, s’hi col·loca una altra jugadora. Quan aquelles comencen a cantar acompanyant-se de palmellades rítmiques, les altres dues es posen a recórrer el passadís, saltant, amb els braços arquejats i les mans a la cintura. Hi van amunt i avall, cadascuna en sentit contrari al de la companya. Tan aviat com s’acaba la cançó, trauen al mig sengles jugadores, una de cada fila, i s’hi posen en compte d’elles. Les xiquetes que n’ixen es col.loquen en extrems oposats, des d’on inicien el ball, com les d’adés, així que les altres recomencen la cançó. Heus ací la lletra:

La xata merenguera, (vuit, nou, deu),

com és tan fina, (trico, trico, tri)

com és tan fina, (lairó, lairó, lairó, lairó)

es pinta els colorets, (vuit, nou, deu)

amb gasolina, (trico, trico, tri)

amb gasolina, (lairó, lairó, lairó, lairó)

 

II.d. UNS ALTRES JOCS MOTRIUS

EL TRENET

Els nens fan renglera. Cadascú s’agafa de la cintura del qui té al davant. Avancen a poc a poc, cantant la musiqueta del tren: Uh, fa, fa, fa!

També poden jugar-hi d’aquesta manera: El primer condueix el trenet per llocs difícils i de tant en tant es tira cap arrere, si aleshores algú cau, aquest ja no juga.

 

EL CARAGOL

Les xiquetes fan rotgle i roden cantant:

Caragol, quan ix de casa mai va a soles

sempre porta la guitarra baix del braç,

al girar per un cantó, aprofita la ocasió,

ni guitarra, ni bandúrria, ni cançó.

 

JOAN PETIT, QUAN BALLA

És una coneguda lletra, que es canta amb diferents melodies.

Se’n diu també el Jan Petit i el bon Petit, així com el sant Petit. Serveix de text d’un joc que es juga així:

El sant Petit, quan balla,

balla, balla, balla;

el sant Petit, quan balla,

balla amb el dit.

Tot seguit, es solten i miren cap al centre, on dirigeixen l’índex, mentre continuen cantant:

Amb el dit, dit, dit,

ara balla el sant Petit.

Després tornen a agafar-se de les mans i a rodar, cantant:

El sant Petit, quan balla, etc

A continuació, en compte de “amb el dit…”, diuen:

Amb la mà, mà, mà,

ara balla el sant Petit.

I la posen cap al mig del rotgle.

En successives estrofes, fan això mateix amb d’altres parts del cos: braç, cap, peu…

 

III.  JOCS D’HABILITAT O DE FORÇA

III.a.. LLANÇAMENTS D’OBJECTES.

Els xiquets fan ballar les trompes o baldufes amb una llença o cordell. Les trompes roden ràpidament en terra gràcies a l’impuls que els ha donat el cordell enrondat, quan és desenrotllat a cop de braç.

Les trompes més dures són de fusta de carrasca, o de pi.

Manera de jugar a les trompes: al rotgle.

Es fan a terra dos cercles concèntrics, l’un de 150 cm. de diàmetre, i l’altre (el mig o mitget), de 40 cm., aproximadament.

Cada jugador pot jugar amb una o més trompes, les quals han de botar dins el cercle gran, d’on han d’eixir ballant. Les llancen quan volen, sense seguir un ordre.

Dins del rodolí xicotet s’han de ficar les trompes que no aconsegueixen ballar, després de ser llançades, o les que han pegat el bot fora del cercle i les que no han eixit ballant.

 

LA BALLARUGA

La ballaruga, és una joguina xicoteta, generalment de fusta. Té forma de con, al mig de la base del qual s’ha afegit un palet cilíndric. Amb la fricció que en aquest fan el dit gros i l’índex, la joguina balla sobre la punta del con. També es pot ballar de cap, o sia, a l’inrevés.

 

BOLETES

Les boles són esferes d’argila cuita, pedra o vidre, etc. Solen tenir un centímetre i mig de diàmetre. Hi ha formes diferents de jugar-hi. Heu-ne ací una:

Es fa un xicotet clot en terra, i se’n marca una ratlla a uns dos metres. Llancen dempeus les boles per veure qui l’acosta més a la ratlla. El joc consistia a intentar tocar amb una boleta l’altra que s’havia llançat anteriorment. Si quedava a un pam o menys de distància de la primera es deia: pam! Si la colpejava, es deia: pam i xoquen! o altres vegades: pam i taconet!

 

LES BITLLES

Les birles o bitlles són uns pals de fusta. Tenen cosa de vint centímetres de llargària i tres d’amplària. Sobre una base plana, es planten en terra sis birles prou juntes, disposades en dues files paral.leles. Enfront hi ha una ratlla, des de darrere la qual els jugadors/es llancen els birlots o birlonxos contra aquelles. Els birlots són uns palets de fusta, que tenen, si fa no fa, cinc centímetres de llarg. En compte de birlots, també es llancen boles de drap envoltades de cuir. Cada jugador tira dues voltes seguides, intentant tombar cinc birles i deixar-ne una de dreta. En cada mà, guanya aquell que aconsegueix tombar-ne cinc.

 

BUFOS

Es juga amb tacons o talons de sabata.

Els xiquets marquen a terra un rotgle i, a cosa de tres metres, fan una ratlla.

Dins el cercle fiquen les cartetes, o siga, les tapes soltes de capsetes de misto de les quals s’han llevat els trossets laterals, o bé cartes partides per la meitat.

Llancen els bufos a la ratlla, per determinar l’ordre dels jugadors. Després, segons l’ordre de major a menor aproximació dels tacons a la ratlla, tiren a traure a colp de taco les cartetes, les quals seran per als xiquets que les trauen. S’ha de llançar des d’on siga el taco després de cada tirada.

Una altra manera de jugar a bufos és la següent: Els xiquets deixen a terra les cartetes, posant-ne la cara tapada. D’un en un, apliquen sobre les cartetes la mà, fent ventosa, i alcen la mà. Cadascú agafa per a ell les que destapa mitjançant tal pressió.

 

LES TELLES

O jugar a pam i toc o a toc i pam.

Cada jugador té una tella o una pedra plana. Els xiquets les tiren en ordre. Llancen, a pegar contra les dels altres. Quan un jugador aconsegueix posar la tella a un pam o menys d’una altra, (és a dir, quan fa pam) o la colpeja (és a dir quan fa mort o toc) o fa mort i pam ( o toc i pam), rep de l’amo de l’altra tella tants cromos com prèviament s’ha acordat per a les tres circumstàncies esmentades, avaluades de menys a més.

 

SAMBORI

El joc consistia a saltar uns quadres traçats a terra. Hi podien intervenir diverses xiquetes.

El sambori s’organitzava en diverses partides i requeria una tella (pedra plana) que, segons les normes, havia de recórrer els quadres sense xafar la ratlla.

Les partides presentaven lleugeres varietats segons la classe de sambori a què es jugara.

S’ha de recordar ací les regles del joc:

1.- S’ha de jugar a peu coix.

2.- No s’ha de xafar les ratlles.

3.- No es pot pegar a la tella més d’una volta per treure-la d’un quadre.

4.- Després del colp, la tella ha d’anar a parar a un quadre determinat; o a fora, en el seu cas.

5.- La tella no pot quedar-se en la ratlla.

Quan una jugadora comet falta, deixa el camp de joc a la següent.

Quan una xiqueta juga la primera vegada, comença pel principi. En les següents ocasions, recomença el joc, intentant fer la jugada en què ha fallat anteriorment.

Primera partida.- Es tira la pedra sobre el quadro primer, procurant que no se n’ixca. Després s’entra en el quadro a la pota coixa i se salten tots els quadres fins tornar al primer en què es tira la tella amb un impuls al peu.

Si fa bé, sense tocar la ratlla, es torna a tirar al quadre següent, i s’inicia la mateixa operació procurant sempre no tocar en ratlla amb la tella.

Quan s’han corregut tots els quadres sense pagar s’ha acabat la partida i comença la següent.

Segona partida.- Consisteix a efectuar el recorregut pels diversos quadrats, però arrossegant la pedra amb un peu. Quan s’arriba al darrer, es permet descansar un moment fins reemprendre la tornada a l’eixida. Si no es paga comença la següent partida.

Tercera partida.- El recorregut es fa ara amb la pedra sobre el peu; s’ha de procurar que aquesta no caiga amb un lleu moviment, perquè si aquest passa, es paga.

Quarta partida.- Es recorren els quadres amb els ulls tancats i procurant no xafar la ratlla. La xiqueta, a cada pas que avança diu: xafe? i les altres li responen si o no, segons estiga o no xafant la ratlla.

Quan totes les partides s’han acomplit bé, la xiqueta que guanya és la primera en el joc i pot permetre’s el privilegi de fer-se una “rula”, fet que consisteix a apropiar-se d’un dels quadres de manera que ella mana sobre ell i les altres li han de demanar permís per a poder descansar allí. La rula s’engalana al gust de l’ama.

Segons tipus de sambori.

El moviment ací es fa saltant amb un peu els tres primers quadres. Es descansa sobre el quart i el cinquè, se salta sobre el sisè i es descansa un altra volta sobre el setè i vuitè, efectuant-se en aquest quadre el gir de tornada.

 

III.b. JOCS DE FORÇA

LA SERP

Els jugadors s’agafen de les mans, formant una rastellera, és a dir, la serp. El primer és el cap; l’últim, la cua. El cap estira i fa que la cua gira al seu entorn. Els darrers procuren contrarestar la força dels primers per tal de no embalar-se. Fan per no caure a terra.

 

ESTIRAR CORDA

Dos equips enfrontats s’agafen dels caps d’una corda grossa. Cadascun dels equips estira cap a la seua banda, delimitada per una ratlla que hi ha marcada en terra enmig d’aquests. Cada bàndol intenta dur a la seua part tots els contraris. El que ho aconsegueix venç.

 

CAVALLETS

En aquest joc prenen part dues parelles de jugadors/es. Cadascuna està formada per un cavall i un cavaller/a. Es juga de dues maneres:

1.- Cavallets a tombar. Els qui van al be tracten de tirar a terra el cavaller adversari, sense caure-hi ni aquell ni el seu company.

2.- Cavallets a portar. Es marquen a terra dues ratlles paral.leles, distants entre elles uns quants metres. Les parelles se’n posen al mig. Cada genet/a intenta tirar del contrari per dur l’altra parella més enllà de la ratlla d’aquell.

 

IV.   UNS ALTRES JOCS

 TRES EN RATLLA

Es tracta d’un joc molt elemental. El juguen dos xiquets, cadascun amb tres objectes menuts, diferents els de l’un als de l’altre (com ara pedretes o llavors).

Han de posar les sis peces en el punt on es toquen els segments del quadre abans dibuixat. Es posa una sola peça a cada jugada i en cada punt, d’on només pot treure-la qui l’ha col·locada. El primer en col·locar-hi peça, la posa al mig, d’on no l’ha de llevar. A continuació, l’altre posa una peça. S’hi alternen, primerament col·locant les sis peces dins el quadrat, i després, canviant-les de lloc.

La partida s’acaba quan un jugador fa tres en ratlla, és a dir, quan el qui té la peça al mig col·loca les tres en un mateix segment interior o quan l’altre posa les seues tres en un mateix segment del contorn.

 

LA MARE CARABASSERA

Se’n diu també el pare carabassot.

Un /a xiquet/a fa de mare carabassera i els/les jugadors/es, numerats, fan de carabasses. Juguen asseguts. La mare carabassera comença el joc. Quan es diu mare carabassera, una carabassa, els així anomenats hi contesten.

Per exemple:

Jo tinc una carabassera que, regant-la i fermant-la, em fa cinc carabasses, (diu el pare carabassot en començar el joc).

¿Com cinc carabasses? (diu el numero cinc).

¿Què quantes? (diu el pare carabassot).

Tres carabasses (diu el número cinc).

¿Com que tres carabasses? (diu el número tres).

¿Què quantes? (diu el número cinc).

Etcètera.

Els qui s’equivoquen queden eliminats i paguen penyora (com ara, un mocador, o sabata). S’enganyen en els casos següents:

a)         Quan no diuen bé la formula.

b)         Si no contesten quan pertoca.

c)         Si contesten quan no pertoca.

d)        Quan es refereixen a un número que ha estat eliminat.

Per a recuperar les penyores, s’ha de fer allò que mana qui ha quedat l’últim.

 

PISSIPISSIGANYA

Els xiquets s’asseuen a terra, fent rotgle. Un/a jugador/a recita la lletra de pissipissiganya tot tocant una per una les mans. La mà que corresponia a l’última síl·laba és eliminat i s’amaga davall l’altra mà. La recitació es repeteix tantes voltes com calga per tal d’eliminar totes les mans menys una. El xiquet/a que queda al final, rep penyores. Les tornarà a cadascun/a dels jugadors/es després que hagen fet allò que ell/a haja manat.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: